7. índex
Introducció: El Xúquer el riu ignorat ................ 11
per Joan Cortés
Textos
Història d’una gota d’aigua ..................................... 15
per Josep Ballester
El ball el dia de Sant Jaume...................................... 17
per Norbert Blasco
El rap del riu ................................................................ 19
per Vicent Borrás
El pas del Xúquer ....................................................... 23
Vte. Carrión
per Mariano Casas
Riu avall ....................................................................... 29
per Vicent Climent Ferrando
8. El blau marí.................................................................. 33
per Rafael Estrada
Oració a Sant Antoni de Gavarda........................... 35
per Josep Franco
Poema de l’aigua ........................................................ 37
per Merxe Guillem
Pluja jove ..................................................................... 39
per Tobies Grimaltos
Diari .............................................................................. 41
per Fina López
I el Xúquer arribà a Antella....................................... 43
per Joan Francesc Herrero Piqueres
Territori Màgic .......................................................... 45
per Manel Joan i Arinyó
Xúquer .......................................................................... 47
per Josep Lozano
Gota d’aigua ................................................................ 49
per Virgínia Martinez Calvo
Una festa inesperada................................................. 51
per Josep Lluís Millo
Les dones d’aigua....................................................... 53
per Anna Moner
9. L’amagatall viu............................................................ 55
per Ximo Juan Mompó
Jota del Xúquer ........................................................... 57
per Néstor Mont
Una criatura preciosa................................................ 59
per Roger M. Pons i Vidal
Elegia de l’illa negada ............................................... 63
per Antoni Prats
La gossa de la meua ama......................................... 67
per Enric Ramiro
Riu ................................................................................. 69
per Francesc Viadel
Dibuixos de les xiquetes i xiquets de les escoles públiques
de Gavarda i Antella................................................... 73
10.
11. Introducció
El Xúquer el riu ignorat
La reivindicació del Xúquer fou un dels tres eixos temàtics
de la 27 Trobada d’Antella. El motiu, d’una banda, els nous
plantejaments de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i
del govern espanyol per a proveir d’aigua el sud d’Alacant,
agafant-la, esta vegada, no de l’assut de la Marquesa, com
s’havia acordat, sinó d’Antella o de Sumacàrcer. Estes noves
directrius transformarien el riu en una escorrentia urbana.
D’altra banda, la invisibilitat del nostre riu, la desgana amb
què l’ignorem.
Tothom ho sap. El Xúquer vertebra la comarca i la denomina.
Això és veritat, però, tanmateix, també és veritat que és un
riu ignorat pels riberencs i riberenques, que sembla que sols
toleren la seua presència, condemnant-lo, alhora, a la invisi-
bilitat, a una indiferència punyent.
Podrem escriure desenes de frases, més o menys afortuna-
Toni Benlliure
des, sobre el riu que travessa la comarca com una serp d’ai-
gua, però el Xúquer continuarà sense haver-se guanyat l’es-
tima de qui calma la seua set, de qui alimenta i proporciona
paisatges que esclaten de fertilitat, des del seu marge fins a
la frontera de l’horitzó.
12. Per què no existeix un lligam afectiu entre la nostra gent i el
riu? Per què no ens corprén? Per què no el considerem un pa-
trimoni de tots i totes que cal mantindre, defensar i millorar?
L’ús social del riu Xúquer és una tasca en què suspenen els
pobles de la comarca. També caldria estimular la seua utilit-
zació com a recurs pedagògic als centres educatius, perquè
el coneixement fa l’estima.
Este llibre ha estat possible gràcies al col·lectiu d’escriptors
de la Ribera, que s’hi ha implicat amb ànima i tinta; a Xúquer
Viu, cresol de consciència col·lectiva; i als alumnes de Gavar-
da i Antella, que han realitzat unes il·lustracions inspirades
en el riu que són una joia.
Confie que el llibre es convertisca en un recurs didàctic a
l’abast del professorat i dels alumnes, que desperte el seu
interés per un riu que, tot i tindre mala fama de devastador,
ha sabut ser generós amb les terres que travessa, en el camí
que tarda a perdre’s en la desfeta de la mar.
Joan Cortés
President de la Coordinadora de
Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera.
15. Josep Ballester
Història d’una gota d’aigua
Per Josep Ballester
Un núvol de ben lluny em portà
quan viatjava per un canal venecià.
Després he viscut a la mar de la Xina
quan els pirates abordaven vaixells entre la boirina.
També he estat en un bosc que desapareix pel secà.
He recorregut el món: una temporada en un camp de safrà,
unes setmanes a la claveguera d’una ciutat i uns dies l’hos-
pital d’un cirurgià.
A vegades isc com si res d’una aixeta
clara, dolça, fresca, transparent i ben neta.
Tot gràcies a la depuradora d’un riu metropolità.
Josep Pastor
15
17. Norbert Blasco
El bany del dia de Sant Jaume
Per Norbert Blasco
Sovint els artistes de la Grècia i de la Roma clàssiques a
l’hora d’emprar models per a les escultures que no fossin
nues, cobrien els seus cossos amb unes teles mullades
que deixaven entreveure unes anatomies perfectes se-
gons els seus canons de bellesa.
L’espectacle humà que la petita platja fluvial del Xúquer,
no molt lluny del poble, oferia el dia de St. Jaume unes
similituds amb aquelles creacions de l’Edat Antiga....... I
també unes diferències.
Com que el banyador no formava part del rober famili-
ar, era normal que el homes entraren a l’aigua amb uns
enormes calçotets ratllats i les dones amb unes boniques
sinagües (brials les anomenaven a La Pobla). Ho feien
portant del ramal tant ells com elles els rossins, ases
i haques que empraven habitualment als seus treballs
agrícoles o de transport. En contacte amb l’aigua clara
del Xúquer d’aleshores, aquelles robes íntimes restaven
pegades als cossos dels i de les banyistes riberencs/es.
A diferència dels seus avantpassats culturals, la fam de
Mª Carmen Signes
la postguerra havia deixat uns cossos masculins massa
prims, i encara que les corbes femenines hi eren ben vi-
sibles, també ho era la seua falta de proporcions (més a
prop per exemple d’unes Venus de Wilendorf que d’unes
de Boticelli). Passat el dia de St. Jaume, el riu fluïa es-
17
18. perant la visita d’algun pescador de canya aficionat o
d’algun arener.
Els nadadors més sistemàtics anaven a les basses del Pla,
omplides amb aigua de motors i amb l’al·licient afegit
de poder d’anar apartant el borró que solia enriquir-les.
Quan l’ús i el pas del temps feien malbé aquelles robes
ocasionalment de bany, eren normalment reutilitzades.
Amb els llargs camals dels calçotets rallats, es confecci-
onaven uns saquets que servirien per a emportar-se els
entrepans i altres queviures a les feines agrícoles. Les
randes encara aprofitables de les sinagües podien em-
prar-se per a confeccionar alguna penyora de l’aixovar
femení.
I el riu continuava fent el seu tranquil i sinuós camí, més
net, i no tant en perill com ara.
19. Vicent Borràs
El rap del riu
Per Vicent Borràs
[Per ser dit seguint el ritme binari AT (àtona-tònica)]
El rap del riu
no sap
què diu.
Ni sap
que el riu
enllà
on viu
no cap
cap viu
ni cap
perdiu.
Que mai
el riu
serà
esquiu.
Que mai
farà
com cal
un niu
al mar
ombriu.
19
20. Un cas
aspriu.
El frau
del riu:
gripau,
SOMRIU!
Si amau
el riu,
digau:
SOM RIU!
Babau
captiu,
Arnau
quan diu:
en pau:
no riu,
Gustau,
el riu!
La clau:
l’estiu,
un dau
actiu.
El riu
recau:
no viu.
21. El rap
del riu
ja sap
què diu.
I sap
que el riu
no viu
en cap
estiu,
ni en cap
caliu,
ni enllà,
del niu,
ni al mar
reviu.
Per tot
això
i més,
tan sols
volem
UN XÚ-
QUER VIU!
L’autor
us diu:
adéu
siau!
21
23. Mariano Casas
El pas del Xúquer
Per Mariano Casas
El sol refulgent dels primers dies de l’estiu encara no s’ha-
via amagat darrere de la serralada del Montot en passar
pel poble d’Antella les tropes del General Moncey, maris-
cal de l’Imperi i duc de Cornegliano, un reguitzell d’homes
que s’afanyaven per continuar aquella marxa apressada que
semblava no tenir mai fi.
Moltes eren les penalitats que el soldats havien patit des que
havien abandonat precipitadament el seu atac a la ciutat de
València, amb una retirada tàctica per evitar el que hague-
ra pogut ser una imperdonable derrota. Unes hores abans
l’avantguarda d’aquelles tropes altives, extenuada després
d’una jornada de marxa a sota d’un sol implacable, s’havia
trobat davant del Xúquer.
El mariscal Moncey havia triat aquell itinerari per tornar tan
aviat com fóra possible a Madrid per reunir-se amb el gros
de les tropes napoleòniques acantonades a Espanya i rebre
instruccions de Murat. Desitjava, per damunt de tot, obli-
Asunta Martorell
dar aquella dissortada acció que l’havia dut a València amb
el propòsit de guanyar amb una força insuficient una ciutat
hostil sense l’ajut imprescindible d’una artilleria que hauria
pogut desfer com un castell de cartes els sus vells murs.
23
24. El Xúquer s’interposà en el seu camí com una barrera in-
significant en altres circumstàncies, però infranquejable en
aquells moments per a un exèrcit en franca retirada que po-
dia ser escomès en qualsevol moment per les tropes envi-
ades des de València en la seua persecució. Moncey havia
decidit agafar el nou camí reial per ser molt més recte i cò-
mode, segons havia deduït dels mapes que portava i dels
missatges dels seus informadors, perquè el mariscal no es
movia mai a cegues, ni ell ni cap dels altres generals que
durant els darrers déu anys havien admirat Europa amb les
seues gestes.
Les notícies de les victòries napoleòniques a Marengo, Ulm,
Jena, Austerlitz o Eylau havien recorregut el continent, però
aquells que observaven d’amagat el pas de les tropes no
havien escoltat mai aquests noms. Només sabien que eren
francesos i que calia amagar-se per evitar la rapinya que a
bon segur practicarien sobre les vides i els béns d’aquells
que s’interposaren en la seua marxa. També havien sentit
dir que eren tots uns fills de Satanàs, que havien donat una
mala mort als seus reis i que ara volien escampar pertot ar-
reu aquella maleïda revolució que tantes desgràcies havia ja
ocasionat. Tot i això molta gent no se’ls mirava amb por ni
desconfiança, ans al contrari, semblaven fascinats per l’es-
pectacle que s’oferia davant els seus ulls, pels uniformes, les
armes i els estendards amb àguiles brillants com l’or.
Els espies havien advertit Moncey feia hores del que hi tro-
baria. Les tropes del comte de Cervelló romanien a Alzira,
l’únic lloc on els vells ponts de pedra hagueren permès un
25. pas còmode del Xúquer. El mariscal francés no temia aquell
exèrcit, ni tampoc els seus maldestres comandants, però no
volia arriscar-se a un nou revés. Era necessari buscar una
altra manera, ràpida i eficaç, per travessar aquell riu esquifit
que s’interposava en el camí de les restes d’un exèrcit orgu-
llós que un mes abans havia eixit de Madrid cap a València
ben segur del seu triomf.
Els informes deien que la barca que creuava el riu havia si-
gut cremada, i que una bateria amb un escamot d’artillers
vigilava aquell pas des d’un risc a poca distància del poble
de Gavarda. Moncey va examinar una vegada i una altra els
mapes que el seu ajudant de camp li acostava de tant en
tant. No seria difícil acabar amb la resistència d’aquells ar-
tillers, i va donar les ordres pertinents a un dels seus oficials
de confiança perquè obrara en aquest sentit. Tanmateix, el
Xúquer seguia allà.
Prop d’Alberic ja podia albirar perfectament la silueta de la
serra de Santa Anna. A l’altra banda el camí a Madrid seria
franc. Era necessari arribar-hi, però el Xúquer encara s’inter-
posava tossudament a la seua voluntat. Moncey va remirar
els plànols que descrivien el curs del riu i de les sèquies de
rec d’aquell país ple de camps d’arròs, de moreres i garrofe-
res i cobert per núvols de mosquits i rantelles i va concebre
una idea que de primeres li va semblar ben esbojarrada.
Un genet acabat d’arribar li va comunicar que la bateria de
Gavarda havia sigut inutilitzada i que no suposaria ja cap
problema, però també assenyalà que baixava massa cabdal
25
26. pel riu com per a intentar travessar-lo. La cavalleria potser
podria fer-ho, només en algun punt molt concret i si descen-
dia el nivell de les aigües. Moncey va prendre de seguida una
determinació que podia significar el final de la seua carrera
i la desfeta definitiva de les tropes que manava, però que
podia ser l’única eixida possible. Va ordenar de seguida que
l’exèrcit es desviara cap a Gavarda en arribar a la vora del
Xúquer, per seguir el camí d’Antella. També donà instrucci-
ons molt precises a un dels seus ajudants i el va fer marxar
de seguida per aquella ruta estranya que s’apartava del camí
reial i que semblava conduir enlloc.
Ningú no podia imaginar quin era el destí d’aquells homes al-
tíssims, vestits amb uniformes de vius colors, que marxaven
riu amunt cap a les muntanyes de la banda de ponent. Aque-
lla desfilada fascinant semblava una visió màgica i extranya,
amb el fulgor de les espases brunyides dels oficials, la caprit-
xosa forma dels quepis i l’inquietant silueta de les baionetes.
Els soldats marxaven amb el cap cot per desviar l’esguard
dels raigs del sol que encara no s’havia amagat darrere del
Montot i més tard creuarien el riu per dalt de l’assut, un dar-
rere d’un altre, a bon pas i sense que la força del Xúquer els
alentira. La llum del capvespre feia refulgir la superfície del
riu, i aquell exèrcit semblava la reencarnació del poble jueu
quan travessà el mar Roig per obra d’un prodigi diví que ha-
via retirat les aigües al seu pas.
Hores abans, per ordres directes de Moncey, un escamot
d’homes havia regirat el poble en busca d’algú que obrira
27. les comportes i desviara el gros del cabdal del Xúquer cap
a Sèquia Reial. Aquell senzill gest havia convertit l’assut en
un camí daurat cobert d’un filet d’aigua, en un rierol que be-
sava mansament les botes d’aquells francesos vencedors de
desenes de batalles i que ara marxaven, amb la cua entre
cames, buscant el recer de la serra de Santa Anna deixant
arrere, a l’altra banda de l’assut, el vell poble d’Antella.
27
29. Vicent Climent
Riu avall
Per Vicent Climent Ferrando
Vaig nàixer a un clot que hi ha a la vora del riu, aigües amunt
de l’embassament de Tous, en una família honrada i modes-
ta. La meua infantesa va transcórrer dins de la normalitat
pròpia dels menuts de la meua edat. Vaig créixer junt als
meus pares i els meus germans, marcat per la presència dels
gran Xúquer en la meua via. Sense voler caure en el tòpic, per
a la meua família i per a mi, el riu fou, sempre, sinònim de
vida. Només vaig créixer amb una ànsia tota la meua vida:
traslladar-me a algun lloc del curs baix del riu. M’havien par-
lat de llocs paradisíacs riu avall per a establir-me i formar
una família. El problema sempre fou decidir-me a marxar i
provar sort.
Durant la joventut vaig disfrutar d’aventures amb els meus
amics, per tota la contornada. La major diversió eren sempre
els jocs en l’aigua del riu, amagant-nos entre les roques i la
vegetació. Recorde una aigua clara i transparent, tot i que
des de fa un temps ha empitjorat prou.
Raül Sanxis
Un dels fets de la vida que més m’han colpit, es va produir un
dia que estava nadant sol, tranquil·lament al riu. Aquell dia
un corrent se’m va endur aigües avall sense que pogués fer
res per evitar-ho. Vaig tractar de nadar amb força però un
corrent, fins al moment desconegut en aquell paratge, supe-
rava amb créixens el vigor de la meua joventut. Amb tot vaig
29
30. sobreviure a les primeres i violentes embranzides de l’aigua i
vaig continuar nadant sense aconseguir remuntar la força de
l’aigua que m’arrossegava. Amb l’esforç no vaig adonar-me
quan el corrent em transportava per un canal de cement sen-
se vegetació. Era una canalització a cel obert sense cap se-
nyal de vida. Ni plantes, ni pedres, ni terra, ni cap ésser viu
conegut. Era com si la terra s’haguera engolit la meua gent i
el meu món. La travessia fou llarga i vaig arribar a patir fam.
No vaig trobar ni una mala brossa, ni un mal borró, en aquell
maleït canal. Jo, tanmateix, continuava nadant deixant-me
portar per la força de l’aigua. Era la manera més fàcil de
sobreviure.
Mentre, pensava on acabaria els meus dies, després d’aque-
lla travessia involuntària. Del canal obert, vaig passar a una
canalització totalment tancada. La foscor m’ofegava, però
la dificultat d’aquell viatge, va fer-me traure forces d’on no
creia tindre’n i vaig mantenir-me tranquil, deixant-me portar
aigües avall per aquella canonada.
Després d’un temps que no sabria calcular, però que se’m féu
llarguíssim, vaig vore la llum al final de la conducció.
Davant meu s’estenia una gran bassa plena d’aigua. Els raigs
de sol em donaren una certa esperança de vida que s’esvaní
només vaig poder guaitar i vore que la bassa on ara descan-
sava, era un enorme depòsit d’aigua per ruixar una grandís-
sima extensió de brossa verda. Allà uns homes jugaven a fer-
li colpets a una piloteta amb uns pals metàl·lics. A aqueixa
activitat els humans en diuen golf. No sé perquè.
30
31. Em vaig despertar sobresaltat a casa meua i vaig ser cons-
cient, en aquell moment, que acabava de tindre un malson
terrible. Havia estat arrossegat per un corrent i havia acabat
tirat en una bassa que regava un camp de golf. Afortunada-
ment, els presagis del malson no es van complir i el Xúquer
continuà baixant sense que els humans desviaren l’aigua cap
a destinacions llunyanes i finalitats poc naturals.
Aquest somni em va fer decidir a marxar, tal i com anhelava.
Amb alguns peixos amics vaig baixar riu avall a buscar terres
més pròsperes i em vaig establir a l’Estany. Vaig conéixer
una llissa amb qui em vaig unir i vaig formar una feliç famí-
lia. Allà, riu avall, vivim tranquil·lament i només hem d’estar
atents a no caure presos dels hams dels pescadors.
31
33. Rafael Estrada
El blau marí
Per Rafael Estrada
Creix el somni en blau marí,
platja i cala fan la festa
on festegen mar i pins
i nosaltres fem la resta.
La lluna balla amb la mar
emmirallant-se en blau d’onada;
de lluny arriba un bell cant
de sirenes, dolça tonada:
‘Jugarem enmig del cel
com titelles color de mel,
amb papallones per fanal
i estrelletes de Nadal’.
Jo somie al teu voltant
mentre la nit desvetlla l’alba
i la brisa va pentinant
el vaivé blauverd de l’aigua.
El sol dansa en el festí
i veiem com riu i canta,
pintant d’or el remolí
Francesc La Roca
dels peixets vora la barca.
‘Seguirem els camins del vent
acaronats per estels d’argent,
riurem en pells d’amor
i omplirem de joia el cor’.
33
35. Josep Franco
Oració a Sant Antoni de Gavarda
Per Josep Franco
Una velleta d’Antella va caure al Xúquer un diumenge de ju-
liol. L’aigua a penes li arribava als genolls, però com la dona
no sabia nadar, es posà molt nerviosa i cada volta que volia
alçar-se, tornava a caure, de cul, dins del riu. Encara com,
en aquell moment, sant Antoni de Gavarda tornava a casa,
després d’haver estat a punt de matar un xiquet, sense voler,
i d’haver-li posat una altra gepa, també sense voler, a un
pobre geperudet que li demanà un miracle.
El cas és que, per açò o per allò, el pobre home no en feia una
al dret, perquè no tenia la sort de cara. I la velleta que havia
caigut al riu ho sabia. Per això, quan va vore que sant Antoni
de Gavarda s’acostava, volgué fugir, s’esvarà i va anar a pa-
rar enmig del corrent del Xúquer, que se l’emportava com si
fóra una canya.
El sant es va llevar l’hàbit i les sandàlies i es tirà de cap al riu,
amb tan mala sort que es pegà contra una pedra. La velleta
que veia que el seu salvador no eixia de l’aigua, es posà a
bracejar amb tanta gràcia que, nadant com un peix, arribà a
la vora, va traure el sant de l’aigua i li salvà la vida. Però com
ella també es va salvar, aquell es considera el primer, i únic,
Jose A. Bernat
miracle de sant Antoni de Gavarda.
Que ell, si pot, ens salve el riu.
35
37. Merxe Guillem
Poema de l’aigua
Per Merxe Guillem
Una nit clara d’estiu
va guaitar entre unes roques
i s’enamorà de milers d’ulls
que li feien, des del cel, ganyotes.
- No vull tornar dins la pedra
vull córrer lliure pel món,
relliscar sobre la terra,
cantar la meua cançó.
Primer fou una goteta,
després un filet molt fi
cada minut, cada hora
creixa fins l’infinit.
De nit nedaven estels,
també somnis i la lluna,
de dia el sol i els ocells
i una nena de pell bruna.
Ximo Torres
A poc a poc es va omplir
de crancs, peixos i anguiles,
perquè tots en volien gaudir,
fins les flors i les canyes fines.
37
38. Arribà a la fi a la mar
i en núvol es convertí.
Com que el sol la va calfar
així seguí el seu camí.
Sura, nuvolet, sura,
viatja fins la muntanya
i en forma de fina pluja
torna a la terra callada.
38
39. Tobies Grimaltos
Pluja jove
Per Tobies Grimaltos
La terra començava a assecar-se i no plovia. La bassa de
rec veia com l’aigua que contenia s’evaporava per la forta
calor del sol, i no plovia. Els arbres, les plantes, la brossa,
necessitaven nova força, nova saba que només l’aigua, que
dissoldria els nutrients de la terra i mullaria les seues fulles,
els podria aportar; però no plovia. I es marcien, perdien força
i capacitat de donar nous fruits, es trobaven exhausts i, sen-
se nou sustent, perdien la il·lusió per donar cap rendiment;
però l’aigua, la beneïda aigua del cel, que els reviuria i que
permetria el sorgiment de nous individus vegetals, no arriba-
va. El que abans havia estat un paratge verd i esplendorós,
començava a esdevindre un àrea groguenca, polsosa i acla-
paradora. No convidava a acostar-s’hi.
La desmotivació i la desesperança niaven com més va més
en els seus esperits vegetals. La set, la sequera immiseri-
corde feia agres els caràcters i on havia d’haver-hi coopera-
ció, hi havia competència, rivalitat. Cadascú es procurava la
seua pròpia subsistència i entre, tots, contribuïen, per això,
a que la situació empitjotara. Per voler conservar cadascú i
per a ell recursos tan minsos, entre tots ajudaven a fer-los
malbé. Es barallaven per l’aigua de la bassa de rec i, quan
se n’adonaren, la bassa estava buida; l’aigua s’havia acabat
d’evaporar mentrte ells discutien sobre la seua possessió. La
situació era trista i desoladora.
Un dia, però, és va presentar la pluja. Va ser a penes un rui-
xat. Tanmateix les plantes reverdiren i els arbres tragueren,
39
40. tímidament, algun brot. Algunes petites herbes entapissaren
el terra fins i tot. La vida va traure el cap poruga, però es-
perançada; com un raig de sol entre els núvols. Va haver-hi
esperança. La pluja, la vida, era encara possible, no estava tot
perdut. I els joves eren la pluja
Vicent Torregosa
41. Fina López
Diari
Per Fina López
Estimat diari:
Ahir estiguérem a Antella, a casa dels iaios. I com no, anàrem
a l’assut. Jo no sé quantes vegades hauré anat en la meua
vida, però cada vegada que veig el riu em sembla màgic. A
més a més, era un dia especial perquè venia també la meua
millor amiga, i per a ella sí que era la primera vegada que veia
la presa. Com que estava tant impacient per ensenyar-li els
secrets que amagava el riu, a veure quin de tots més interes-
sant, agafàrem la bossa de les tovalles i eixírem davant de la
iaia.
Baixàrem al riu per la casa de les comportes i, des d’allí, vaig
compartir amb ella aquell paisatge que sempre he considerat
com el més apreciat dels meus “tresors”. A eixes hores, l’aigua
del riu semblava un mirall on es reflectien núvols i canyars.
L’aigua relliscava com sempre per damunt de la silleria, sal-
tant àgilment i formant eixes cascades que la tornen de color
blanc. Semblava que el riu esperava la nostra visita i s’havia
ficat el vestit dels diumenges.
Com que encara era matí, prop dels canyars del club de pi-
ragües nedaven tímidament dos ànecs de coll verd. Prompte
desaparegueren de la nostra vista, buscant algun amagatall
entre les canyes que els garantira més tranquil·litat de la que
li anàvem a donar els banyistes que, sense tardar molt, enva-
iriem el seu territori.
41
42. I a partir d’eixe moment començà una intensíssima activi-
tat aquàtica que “mai podrà millorar ni el millor dels parcs
aquàtics del món-mundial” (paraules de la meua amiga, eh!
no meues). I és que nedàrem, exploràrem, relliscàrem, ens
cabussàrem entre les algues intentant pillar algun peixet
despistat...Tan sols seiérem a les tovalles per a esmorzar
l’entrepà que havia dut la iaia i que ens donà l’energia ade-
quada per a poder seguir gastant-la.
El millor de tot va ser quan acceptàrem la proposta de Pau,
el meu cosí: pujar en piragua!
Una vegada aconseguirem deixar de remar sense control,
bé en cercle o bé xocant contra els canyars de la ribera, sin-
cronitzàrem les palejades i pujàrem riu amunt. Després de la
revolta, anàrem deixant enrere el soroll i la divertida activi-
tat de l’assut, per endinsar-nos en un gran camí d’aigua. Ens
sentíem igualment grans, igualment fortes i lliures.
Però hui m’he assabentat, a la classe de Coneixement del
Medi, de que el riu està malaltet i que precisa urgentment
que deixem d’intentar acabar amb ell. Jo tan sols espere que
d’ací un grapat d’anys, com diu la mestra, puga tornar a
llegir el diari amb els meus netets, i que, quan llegim aquest
dia, sàpiguen del que estic parlant... del nostre riu, el Xúquer.
Fins a un altre ratet.
Mar.
42
43. Joan Francesc Herrero
...I el Xúquer arribà a Antella
Per Joan Francesc Herrero Piqueres
El pantà de Tous, després de la pantanada del dia 20 d’octu-
bre de 1982, és reconstruí i, a dia de hui, es més del doble de
gran que era abans de la catàstrofe i pot retindre més aigua
en cas d’avinguda. Les aigües del Xúquer entren al pantà
tranquil·les i mortes, i ixen amb molta pressió, son regulades
als pocs quilòmetres, en arribar al primer dels tres assuts del
terme d’Antella. El Xúquer mitjançant el pantà cedeix gran
part del seu cabal al canal Xúquer Turia.
Sis quilòmetres abans d’arribar a Antella, el Xúquer ha de
saltar l’assut de les séquies Particular i Escalona; la primera
al marge esquerre, amb una minicentral elèctrica per apro-
fitar el seu salt, a més d’agafar aigües per regar el terme
d’Antella; i la segona a la marge dreta, amb aigua suficient
per regar els termes de Sumacàrcer, Cotes, Càrcer, Alcàn-
tera de Xúquer i Castelló de la Ribera. Aquest assut es re-
construí després de la pantanada, pràcticament vertical i en
sustitució dels dos que hi havien abans d’aquest desastre.
El Xúquer en el seu curs mig baix, fa un gran meandre, pas-
sa per Sumacàrcer, i a dos quilòmetres d’Antella ha de sal-
tar l’assut de la séquia de Carcaixent, dóna cabal a aquesta
séquia amb canonades subterrànies fins el terme de Carcai-
xent. Aquest assut és de pedra de silleria, s’accedeix per les
43
44. dues marges del riu, camins de tres metres d’amplària fins a
peu de riu, per Antella la partida de l’Oro, i per Sumacàrcer
l’entrada de la partida del Racó de l’Assut.
Les aigües tranquil·les i manses, amb un altre gran mean-
dre es presenten al peu del poble d’Antella, l’assut d’Antella,
la casa de les Comportes i la séquia Reial del Xúquer.
El Xúquer ha de saltar la meitat, aproximadament, del pla
inclinat de pedra de silleria de l’assut, per poder seguir pel
seu curs fins Cullera; però deixa aproximadament, la meitat
del seu cabal per abastir la séquia Reial. En èpoques de se-
quera, ha arribat anar sec, des de l’assut fins la desemboca-
dura dels seus afluents, el rius Sellent i Albaida.
La séquia Reial rega part dels termes compresos entre An-
tella i la l’Albufera.
Totes les séquies distribueixen i regulen l’aigua per arribar
a tots dels camps, mitjançant aldufes, portells, dantells, bra-
çals, regadores i canals.
Josep Vayà
44
45. Manel Joan Arinyó
Territori màgic
Per Manel Joan i Arinyó
El riu ens imposava molt de respecte. Amb ell no jugàvem
massa, no li buscàvem les cosconelles. Ens limitàvem a me-
ravellar-nos amb l’exuberància dels seus marges, prenyats
de secrets. Durant unes setmanes va ser el nostre regne. Un
regne que tenia el seu palau i tot. De marbre, a més a més.
Però a escala reduïda, en maqueta, ja que els trossos inser-
vibles que tiraven del taller de làpides no donaven per a més.
Una vesprada vam descobrir un xicotet ullal que tenia
molts puros de boga al seu voltant. Aleshores vam convertir
en un ritual el fet d’anar cada dia a collir el més formós que
hi havia. Després tornàvem al pati d’armes del palau, ens
asséiem en rogle i ens el fumàvem entre tots talment fóra la
pipa de la pau.
Un altre dia vam violar tots els límits de la temeritat
i, vorejant el riu, vam arribar fins a l’estació del tren. ¡Quin
atreviment: si els nostres pares se n’hagueren assabentat,
hauria corregut la vara més que a Favara! Ens hi arriscàrem
perquè volíem que els nostres imants tingueren més força
magnètica, cosa que aconseguiríem fregant-los vigorosa-
ment contra els ferros de les vies, segons créiem. En fi, com
a mínim ho vam intentar abans de desenganyar-nos-en. El
que sí que vam aprendre aquella vesprada va ser a conéixer
si ja venia el tren. Només havies de descansar l’orella sobre
un rail per percebre’n les vibracions i deduir si estava lluny
o prop, alhora notaves també si s’aproximava o s’allunyava.
45
46. Ens ho van ensenyar uns xiquets d’aquell barri, que a l’estació
se sentien com peixos en l’aigua. El líder de la colla es va en-
tusiasmar tant amb les explicacions que d’un poc més no hi
deixà la pell. Res més que en veure’ns tan betzos no va tenir
un altre trellat que dir-nos que ell era capaç d’aturar el tren
amb una cabotada.
-Sí, i després cupons! –li vam respondre.
I ell, per no quedar en entredit, hagué de fer front a
tan potent afirmació.
Ben mirat, el xiquet no era cap fantasma i havia vist
aturar-se el tren un munt de vegades, per tant ens podia fer
passar bou per bèstia grossa. Amb el que ell no comptava
era que, fins i tot en el millor dels casos, és a dir, quan el
comboi ja està parat del tot, una cabotada contra els topalls
de ferro massís del frontal d’una locomotora sempre ha si-
gut, és i serà una senyora cabotada. Més que més si li poses
tot l’anhel del món per no quedar en ridícul. Que no hi quedà,
ja ho crec que no: el que va quedar va ser desmaiat! I amb el
front un poc aixafat per a la resta de la vida. Au, torna!
46
47. Josep Lozano
Xúquer
Per a Alícia Marqués
Per Josep Lozano
Regna la serena en la calma nit,
plàcida polsima el rou sobre els arbres,
àvida la terra el rep amb delit
com dolça carícia que afaiçona l’aire.
Els vells horts floreixen blanca tarongina,
ornant la contrada de bella prestància,
els bancals exhalen un goig fet fragància
que sorprés l’olfacte de sobte endevina.
Discreta discorre la corrent del riu,
àlbers, oms i salzes flaquegen son curs,
escoltant atents els bells mots que els diu,
són paraules d’aigua, remorós discurs.
La Lluna llambreja a l’espill fluvial,
té cara de dona, sembla que somriu,
en aquest paratge d’un Xúquer ben viu
que amansit ens parla dins la nit coral.
47
49. Virginia Martínez
Gota d’aigua
Per Virgínia Martínez Calvo
Llamps
de foc i trons
intensos, que obriu
les portes dels núvols
atapeïts de vapor d’aigua.
Llamps que espanteu les gotes
amb un bes gèlid de vent inquiet.
Gotes esglaiades que fugen del poderós
soroll estrident, i salten fugitives buscant
el fons de les terres planes. Cauen, cauen...
tranquil·les als rierols, als llacs i als oceans.
A la mar arriben les dansarines fines formant
el cau del blau estel·lar. Les gotes passegen els
grandíssims vaixells per l’escuma, fent-los milers
de divertides pessigolles i mullant amb les ones el
seu altiu velam. Gotes fent d’espill de les atrevides
gavines que volen i piquen tot allò que troben al seu
voltant. Després el Sol càlid, entestat escalfa les gotes
al matí, al migdia i per la vesprada. El Sol les estira de
la grata abraçada fraternal a poc a poc, fins convertir-les
en tènue vapor d’aigua difusa. Ara, ja no són gotes clares
i fresques; ara formen part del ventijol inquiet... i viatgen
lliures per tot arreu. Les redones gotes floten de nou cap
al firmament buscant núvols mare per ocupar l’estança
amb l’esperança de sentir prompte el fred glacial;
Óscar Rodríguez
amb l’esperança de sentir prompte els llamps
de foc i trons que obrin les portes dels
diàfans núvols. I la roda de la vida
continua sense parar, amb
inici i sense final.
Gotes
49
51. Josep Lluís Millo
Una festa inesperada
Per Josep Lluís Millo
És un matí assolellat d’abril. La granota Mariota es posa les
ulleres, es fa l’últim retoc davant l’espill i ix de casa, entre les
bardisses del riu. Hui l’espera una amiga que viu riu amunt,
just al peu de l’assut d’Antella, al costat de la Casa de les
Comportes. Han quedat per esmorzar i fer un passeig per la
Sèquia Reial del Xúquer.
La granota Mariota es posa a nadar a contracorrent i, en-
cara que hi està acostumada, pocs minuts després es troba
cansada. I això la fa pensar que els anys no passen debades.
A la vista de la cansera que l’ofega, pren una decisió:
–Eixiré de l’aigua i aniré saltant per la vora fins arribar a
l’assut.
I així ho fa. Ix i comença a fer bots per una sendera que vo-
reja el riu.
Però heus ací que, a mida que s’acosta al poble d’Antella,
escolta els sons d’algunes dolçaines i el repic dels tabals, la
música que més li agrada. Tot seguit, veu passar gent de
tota mena: xiquets i xiquetes, pares i mares i, fins i tot, iaios
i iaies portant banderes i cantant cançons de festa.
Tan aviat arriba a l’assut i saluda l’amiga, li pregunta estra-
Fermín Javier Garcia Pons
nyada:
–Què és tot aquest rebombori? A què ve tanta música?
–No ho sabies? És una festa molt especial: la Trobada d’Es-
coles en Valencià.
–Una trobada d’escoles, dius? Quines coses més rares que
fan els humans!
51
52. –Anem a vore… Què té d’estrany una trobada?
–Primer perden les escoles i ara vénen a trobar-les!
–Amigueta meua! No en tens ni idea! No n’has encertat ni
una!
L’amiga li explica què són les trobades i per què es celebren
cada any. En escoltar l’explicació, la granota Mariota obri uns
ulls de granota sorpresa, alegra la cara i es posa a saltar en
direcció a la festa mentre li diu:
–Vinga, anem-hi! No et quedes parada com una estàtua!
–Però, i l’esmorzar? I el passeig per la sèquia?
–Oblida-te’n! Hui toca Trobada!
I, tot seguit, les dues granotes marxen ràpidament per a viu-
re la festa de les Escoles en Valencià a la Ribera.
52
Josep Navasquillo
53. Anna Moner
Les dones d’aigua
Per Anna Moner
A trenc d’alba, quan la rosada mullava la vegetació dels vol-
tants del Clot del Negre, Nil i Ondina havien agarrat la mot-
xilla on duien els flascons de vidre transparent i les xeringues
de plàstic del maletí de jugar a metges i s’havien posat les
samarretes en què havien escrit amb retolador roig el seu
eventual ofici: “Caçadors de llàgrimes”. Des que la seua àvia
els havia relatat la llegenda de les dones d’aigua, s`havien
proposat deslliurar totes les que pogueren de l’encanteri que
les mantenia atrapades sota l’aigua.
Les dones d’aigua eren criatures fluvials, delicades i etèri-
es, d’ulls immensos i transparents, de cabells llargs i espur-
nejants. Cobrien part del seu cos amb algues d’aigua dolça i
presentaven una peculiaritat que les feia úniques i clarament
recognoscibles: tenien membranes entre els dits de les mans
i dels peus gràcies a les quals es desplaçaven a una veloci-
tat màgica pels rius del món sencer aprofitant les grutes
secretes que connecten tots els rierols, torrents i barrancs.
Les nits de lluna vella s’acostaven a les vores dels rius i es
podia escoltar el seu plany demanant que alguna persona les
traguera de pena. De fet, les gotetes de rosada que aparei-
xien a l’albada sobre les fulles dels joncs eren les llàgrimes
d’aquestes criatures.
Al cap d’una estona, Nil i Ondina ja havien aconseguit el
seu objectiu. Introduïren dins d’un dels flascons la darrera
53
54. gota capturada amb la xeringa i tornaren a casa satisfets i
somrients, exhibint orgullosos les seues samarretes. Havien
“caçat” set llàgrimes, acabaven d’alliberar una altra dona
d’aigua.
54
55. Ximo Juan Mompó
L’amagatall viu
Per Ximo Juan Mompó
El turista ha tingut sort. Ha passat unes setmanes en un
poble valencià, de la Ribera, vora mar; hi ha fet amistats: no
solament ha pres el sol, ha begut cervesa i s’ha banyat. Un
bon dia, un dels amics l’ha convidat a conéixer la comarca;
amb cotxe, s’han allunyat de l’apartament i han recorregut
paratges interiors. En l’horitzó de la Ribera, el turista ha de-
tectat un detall que l’ha mogut a preguntar. Ha sabut així
que l’aparició de vegetació exuberant i espontània és un in-
dici clar de pas d’aigua.
Entre el paisatge monòton que imposen els arbusts de con-
reu, d’alçària discreta i uniforme, el foraster ha vist que
s’eleven al cel de sobte volums colos-sals i espessors denses,
exclamacions vives del poder de la naturalesa. S’hi ha acos-
tat: com-prova que algun riu, barranc, riuet o séquia recorre
aquell paratge, i que, indefectiblement, les vores d’eixos cur-
sos d’aigua han anat poblant-se de canyars, xopades, jon-
cars, àlbers i mates de llentiscle i aladern –és així com li ho
explica el seu cicerone. Continua: a causa de l’aigua, i també
Adrià Xafer Pastor
pel fet de ser terrenys lliures o públics, la mà humana no
ha gosat actuar-hi amb contundència, i eixos mons pugen
esponerosos, i embolcallen tota mena de criatures, com ara
batracis (granotes), rèptils (colobres i serps), ocells (blauets,
fotges, polles i ànecs, el majestuós agró) i mamífers (rates
d’aigua, mosteles i, en els clars corrents passats, l’esmunye-
55
56. dissa llúdria, de pell lloada: «Corrents atzebres, llúdries, ve-
bres», digué el poeta metge).
Què podrà succeir si, amb l’excusa de «tindre-ho tot net,
sense misèria ni malea», comencem a arrasar eixe univers
vegetal? –medita en veu alta l’amic que l’orienta. Li respon
el foraster: indiferents, esquivarem la reflexió salvaguardats
pel nostre paper de centre de la creació, invulnerable a la de-
vastació. El guia accepta l’argument, però cita de memòria el
se-güent passatge, procedent d’algun llibre llegit, el títol del
qual recordaria si algú li ho exigira: «en los canyars de la vora
del riu Xúquer i altres parts de la séquia real, dita d’Alzira, hi
ha moltíssims amagatalls on se recullen los lladres, malfa-
tans, bandolers i aprocessats que van divagant per aquelles
parts, sense que puguen ser presos i capturats, per la ocasió
que tenen de receptar-se i emparar-se en dits canyars». I
prosseguix recordant la recomanació de les autoritats, ate-
morides: «Aneu a la dita séquia real d’Alzira i viles i llocs
circumveïns […] ma-nareu […] que […] arranquen encontinent
los canyars de dit riu de Xúquer, deixant tan so-lament dos
peces de canyar». Els dos amics s’han embegut de l’ense-
nyança de la història: els avantpassats també van necessitar
en algun moment l’aixopluc de les moles de verdor, quan s’hi
hagueren d’amagar acaçats per la justícia reial. Aquesta cir-
cumstància els tranquil·litza, perquè no ignoren que seguint
la passera de la commiseració s’arriba a la posada de la soli-
daritat. cicerone
Tornen vora mar, després d’acariciar algunes canyes. Al cap
de pocs dies s’acomiadaran.
56
57. Néstor Mont
Jota del Xúquer
Per Néstor Mont
Hi ha un riu que es diu el Xúquer
i que rega les llavors,
i a la gent de la Ribera
d’alegries i temors.
Els diumenges al camp
paella i revolució,
si s’asseca el riu
se’ns asseca el món.
Però manca l’alegria
en la terra de les flors,
hi ha qui vol pa’ d’ell la vida
que el riu ens dóna a tots.
I l’aigua se l’emporten
més amunt de l’assut,
i ens deixen el riu
ben mortet i eixut.
Diuen que és necessària
per al camp i per als horts,
volen que els donem l’aigua
per regar els camps de golf.
Diuen moltes mentides
de mala voluntat,
d’interés econòmic
que amaguen veritats.
57
58. La Canal de Navarrés
la Costera i la Ribera
tots quedarem sense res
I l’Horta sense Albufera
I que no se’ns oblide
és l’especulació,
que ompli quatre butxaques
i ens la buida la de tots.
Tots volem un Xúquer viu
no un riu contaminat,
dels interesos i el fem
que porta el gran Capital
Volem un Xúquer viu,
Xúquer net i clar,
com el tenen a Antella,
i que siga per molts anys.
58
59. Roger M. Pons
Una criatura preciosa
Per Roger M. Pons i Vidal
Fa ja algun temps vaig parlar amb un pescador de riu, un
home ja major, habituat a recórrer tota la riba, coneixedor
de tots els indrets i de tot el que allí succeïa, tant de dia com
de nit. Per cert, al poble no gaudia de molt bona fama, deien
que els ulls se li n’anaven darrere les xicones i que, quan n’hi
havia alguna nadant, s’oblidava de la canya, del suro i del
peix. Però, siga cert això o simple xafarderia, Pasqual lluïa
altres reconegudes qualitats. Recorde encara unes paraules
que em digué en una ocasió.
–”Ves cap a l’almenara d’El Viro, allà a prop del doll
d’aigua que tomba de la séquia al riu; tu que eres sensible a
la bellesa, que encara ets jove i la sang et bombeja amb pas-
sió, gaudiràs en veure aquesta criatura riolera, amb aquelles
corbes plenes de vida, com si fóra una deessa dansant-te
una música sensual. Et costarà esforç romandre com a sim-
ple espectador...”
Hui ha fet una xafogosa jornada d’estiu, un dia d’aqueixos
que t’obliga a tancar les portes mentre llueix el sol i restar-hi
en penombra pegant alguna que altra becada, però cap a les
sis de la vesprada ja n’estava fart de tanta immobilitat. De
sobte he recordat allò que m’havia contat l’oncle Pasqual i he
sortit, com disparat, cap allí.
– A veure si hui tinc sort!
59
60. El desig de trobar-me amb l’extraordinari, l’ànsia de
“voyeur”, la calor..., tot em torbava i em feia avançar impul-
sivament.
– Serà massa prompte o serà ja tard? Haurà passat
ja el moment idoni? –Totes aquestes qüestions mantenien el
meu cos en punxes.
Arribat quasi a la mateixa vora del Xúquer, difusament,
s’escoltaven suaus exclamacions, semblaven de plaer relaxat.
–”Doncs aquí es troba i ben a prop!”– em deia per animar-me
i fer front a les contínues punxades i arrapades de l’espés
mur vegetal, una muralla pràcticament infranquejable que
acompanya el corrent del riu, com preservant un lloc secret
de mirades intruses.
Guaitava per distingir el seu cos, però l’atapeït canyar m’ho
impedia. De tant en tant, la suau brisa imprimia una dolça
i sensual dansa a les canyes que balancejaven rítmicament
cap a un i altre costat i, per uns instants, permetien albirar
difusa i parcialment la seua seductora silueta.
Esperonat pel desig, m’oblidava de l’escabrós caminar,
avançava pràcticament cec, no més mogut per l’instint. La
tenia ja ben a prop, tot i que no era encara al meu abast: el
reixat de canyes em permetia de contemplar aquella magnífi-
ca criatura, però no podia gaudir de penetrar i submergir-me
en el seu sí. Contemplava absort el seu cos net i brillant com
si fora de plata, les seues exuberants i sensuals corbes, els
seus gràcils moviments, la seua joventut que semblava un do
etern... –ai quanta raó tenia l’oncle Pasqual!
Pecaminosament volia posseir-la, fruir amb els seus
encants, fondre el meu cos amb el seu, ser, en un instant su-
prem, dos en un... Finalment he arribat a la vora i per dins les
61. meues venes, a cada instant que transcorria, la sang circula-
va amb més ardor, ja no podia per més temps resistir-me a
tocar aquella criatura de llisa, temperada i incitant pell. Amb
total absència de pudor m’he desposseït de tota la roba i,
com aquell que després de travessar el desert finalment tro-
ba l’oasi, el somni tant de temps desitjat, sense pensar-m’ho
dues vegades, m’he llançat tot nu en els seus braços.
Ai, quin encant! Quanta raó tenia el vell! Quina delícia
sentir com et guareix delicadament les ferides, com t’abrao-
na amb delicada passió, com t’acaronen els seus subtils mo-
viments! Ai Xúquer!, realment valien la pena l’esforç, la suor
i les arrapades per ésser amb tu en aquest virginal indret.
61
Roger Pons
63. Antoni Prats
Elegia de l’illa negada
Per Antoni Prats
(Memòria d’Ibn Khafaja)
Entre el vellut de tiges i ramatge,
propiciant l’esplet, adés benignes,
les aigües del teu riu.
Com espill d’argent viu, on cabrejava
cada crepuscle l’or, adés tan clares,
les aigües del teu riu.
Com un repunt de plata rutilant
sobre túnica verda, adés serenes,
les aigües del teu riu.
Les aigües del teu riu, de sobte irades,
han esventrat la terra,
¡fins li han foradat la fel!,
t’han recobert d’oprobi.
I han profanat la petja
del teus avantpassats.
Juan J. Albert Blasco
Les aigües del teu riu, com una plaga,
han podrit la semença dels teus fills,
i llurs dones udolen d’eixorquia.
¡Quants vincles no ha negat aquest tarquim
que t’enverina l’esma,
63
64. que t’afua l’esguard i les paraules,
que et treu tots els dimonis en discòrdia!
Fatídica, la mà de l’infortuni
t’ha signat sobre llindes i portals:
“Tu no ets tu, ni les cases teues
semblen les teues cases”.
¿D’on treure lleu
per deslliurar-te
del llast dels enderrocs?
Com arrencar un crit
arrelat en el pànic?
Tots d’una, maleirem el dit nefand
dels fetillers que alçaren murs iniquos
davant l’espenta de les aigües.
I obrirem camins nous de noves pols
i posarem en ordre les bardisses.
Després collirem fruits.
Avivarem les arpes i les torxes,
i engegarem alhora els obradors,
el ritme de les màquines.
I dreçarem els arbres als parterres
i plantarem de nou els teus jardins.
Hi haurà més primaveres.
64
65. No oblidarem mai més el braó del Xúquer
i tornaran les aigües al seu llaç
per sempre més. Amén.
(1982)
Juan J. Albert Blasco
65
67. Enric Ramiro
La gossa de la meua ama
Per Enric Ramiro
Un home de cognom Zadig, que no era de Sumacàrcer, havia
comprovat que durant el primer mes de matrimoni és la lluna
de mel i el segon la lluna de fel. Així que, després de sepa-
rar-se d’Azora, que tampoc era de Sumacàrcer, es dedicà a
l’estudi de la natura i es va retirar a l’assut d’Antella molt a
prop d’on està el local que tenen els piragüistes.
Un dia, passejant per una xopera a vora del riu Xúquer, va
veure un grup de persones que venia corrent cap a ell.
- Escolte –preguntà qui anava davant- No ha vist el gos de
la meua ama?
- És una gossa, no és una gos – va dir tot segur Zadig.
- Teniu raó. És una gossa.
- És una gossa molt xicoteta –afegí Zadig. Ha tingut gos-
sets fa poc i coixeja de la pota esquerra.
- Aleshores, l’ha vist, no? –digueren al mateix temps diver-
ses persones.
- Doncs, no –respongué Zadig. En la meua vida l’he vista.
No es quedaren convençuts però pensaren que era millor no
discutir i anar a denunciar-lo directament al “cuartelillo” de
Agustín Núñez
la guàrdia civil que hi ha a Càrcer.
A les poques hores es personà una parella de la benemèrita a
cavall, van agafar Zadig i se l’emportaren al poble veí. La jus-
tícia també va actuar de forma diligent com té per costum en
certes ocasions, i Zadig no tingué més remei que pagar una
bona multa. Però quan eixia per la porta del jutjat, vingué la
67
68. tia Ramona amb la gossa que estava en sa casa d’autocon-
vidada. El braç legislatiu i el braç executor no tingueren més
remei que rebaixar-li la sanció a Zadig, confirmant, però, que
havia mentit. Aleshores, Zadig, que continuava sense ser de
Sumacàrcer els va dir:
- Venerables amics. Jo no coneixia aquesta gossa però
vaig veure les seues petjades i vaig deduir que era menuda i
acabava de parir. A més, els solcs lleugers i llargs, impresos
a la terra entre les seues petjades corresponien a uns pits
que s’arrossegaven per terra. Altres petjades contínues a l’
esquerra demostraven que anava coixa.
Tots quedaren admirats i li perdonaven la multa. Tanmateix
Zadig, que mai fou de Sumacàrcer, comprovà com de perillós
pot resultar pensar massa.
Pot ser Zadig ja ha comentat ell mateix el conte i per tant,
sobren paraules. I si en faltava alguna, com diu Forges: “Pen-
se, doncs moleste”. Algú creu que no? A ben segur que totes
i tots tenim alguna història real sobre el tema
(Inspirat en del conte “El perro y el caballo”, llegit a http://ficus.pntic.mec.
es/jmas0085/voltaire.htm#El perro y el caballo)
68
69. Francesc Viadel
Riu
Per Francesc Viadel
No recorde en quina dècima de segon de la meua infància
vaig saber del riu. El riu, però, sempre ha estat ací amb mi, a
la vora, en el silenci, com un pressentiment d’incert pronòs-
tic. N’estic segur que primer fou la por, aquell soroll líquid
d’entranyes remogudes d’un revolt voraç, gegantí, que em
visitava les migdiades xafogoses de l’estiu quan vanament
intentava conciliar la son a la cambra fosca. L’espai de les
collites, la de la dacsa i els melons, i la del pobre cacahu-
et polsós, collites nodridores i elementals. ‘No aneu al riu’,
ordenaven amb les primeres calors de març les mares de la
terra sota els efectes d’un espant antic, d’origen mític que et
corglaça. Amagava llavors l’aigua la mort, i el mal, entrema-
liat, jugava a mirar-te pels ulls calidoscopis d’una libèl·lula,
esquinçava la superfície de l’aigua amb les potes d’un saba-
ter convidant-te a entrar, a perdre’t per sempre més en una
abisme de fang. Sentia en la profunditat de la meua somno-
lència el plor trist i desesperançat d’unes dones.
Més tard, però, lluny de qualsevulla inquietud, el riu fou la
frescor, l’amanyac. L’ombra suau dels xops esprimatxats, el
seu pobre abric de fulles d’un verd blanquinós, insinuat. Còm-
plice de pecats i de silencis melangiosos, herència... Estimí
potser per primera vegada vora riu, de veritat, sense condi-
cions, amb el cos bullent. L’atmosfera olia a planta madura i
els joncs ballaven al so del vent.
69
70. Ara una mà tota feta de olis i ciments, plàstica, avariciosa i
enfollonida, se’n du el riu als dominis d’una memòria estèril.
Pense el riu, encara, avui, des d’aquesta extensió monòtona
de la ciutat en la que visc atrapat. El pense com un alè, com
un bocí d’infància que es resisteix a abandonar els somnis, el
riu una aigua contra la mort, sense rancúnies, l’esguard verd
i un regust de fang glacial a la boca. Pense el riu i m’unesc a
la seua dansa sinuosa entre boscos de ribera, planúries, des
d’aquesta distància, des d’aquesta sibèria d’edificis i gents
que van i venen, tornen i se’n tornen a anar sense cap objec-
te entre sorolls metàl·lics, sí, el pense el riu des d’aquest cau
de melangia, atemorit pel seu incert destí.
Raül Sanxis
70
