1. QUADERN DE VIATGE 2 “Línea, traç i gest” Berta Álvarez Cid Grau en Educació Infantil Llenguatge Visual i Plàstic INTRODUCCIÓ A continuació ens trobarem un seguit d’activitats realitzades a l’assignatura de llenguatge visual i plàstic. El treball està plantejat d’aquesta manera: primer ens trobarem totes les activitats realitzades a l’aula amb la seva conclusió i/o valoració personal (l’omni, sentiments i emocions amb tinta xina, fem plantes amb tinta xina, dictat de l’alegria i la por, el pigment ), seguidament de les fitxes estan els autors de la línia, el traç i el gest( Hans hartung, jean dubuffet, penck, juan uslé i regio emilia). Aquestes activitats estan enfocades al traç, la línia i el gest. I per a finalitzar ens trobem la conclusió general meva. PLANETA DE L’OMNI A partir de l’omni creat a l’assignatura de Llenguatge musical, hem relacionat aquest amb el seu país, i hem creat el paisatge del seu origen. En aquest treball es treballa la construcció. Pal de pluja El meu Omni prové de l’Equador, diuen els indígenes d’Equador que el Pal de Pluja expressa la llibertat dels homes. Quan fem girar el Pal de Pluja, el so que se sent és com el de l’aigua d’un riu que corre. L’aigua del riu ningú la pot fer parar ... com la llibertat dels homes. Els materials que hem utilitzat per a realitzar aquest treball són: 1 gibrell 1 Fullola DIN A4 Cola Cartró pedra Paper maché Paper de diari Paper d’embalar Els passos que vam seguir per a construir el nostre planeta van ser: 1. Vam haver de compara una fullola DIN A- 4 2. Vam agafar un recipient (vol) fer a fer la cola barrejant la cola amb pols amb aigua. 3. Vam agafar el cartró pedra, i el vam dipositar en el vol on hi havia la cola i l’aigua per tal de que el cartró quedés ven empapat. 4. Un cop el cartró paper va quedar ven mullat de cola, cadascú es disposava a fer el seu paisatge per l’omni amb diferents tipus de materials. El meu paisatge, és una mica desert però`està compost de muntanyes i arbres, ja que a equador depèn a quina part és una mica deserta. Aquest és el meu procés de construcció i el resultat inicial: Les muntanyes estan fetes amb el cartró pedra, però primer vaig fer una base amb paper de diari per poder fer la forma, i seguidament vaig adaptar el paper cartró. Un cop feta la muntanya, per a tenir més vida vaig posar-hi paper maxé de color taronja per tal de que s’assemblés, i forrat amb troços de paper de color verd simbolitzant l’herba. Seguidament vaig realitzar l’arbre, on està fet de filferro, paper maxé de color verd i de color marró. Primer de tot vaig fer la base de paper de diari que s’assemblés a un tronc, seguidament el vaig forrar amb el paper cartró per tal de que s’aguantés, i per a finalitzar el vaig embolicar de color marró. A dalt del fil ferro, vaig fer-hi algunes branques. Un cop acabat això, vaig fer una altre muntanya més petita, al costat de la gran. I un cop acabat, vaig posar-hi terra. Per treballar amb el infants, és una activitat molt divertida, ja que els nens poden descobrir noves i diferents textures, materials, temperatures, etc. Però un altre aspecte molt important és, que els més petits, poden deixar anar la seva imaginació, i crear planetes molt diferents, però cadascú amb la seva visió de la realitat. Valoració personal Considero que està força bé aquest treball, pel simple fet, de relacionar una assignatura amb l’altre, i a partir d’aquí realitzar, en aquest cas, el paisatge de l’omni. És un treball en el que els nens, es senten força realitzats, on es treballa molt la psicomotricitat fina de cada nen i la imaginació, que alhora és en el que consisteix l’assignatura de llenguatge visual i plàstic. La sensació de cada nen, és diferent ja que alguns els hi pot provocar una mica d’angúnia (com a mi), i d’altres satisfacció de tocar la cola amb l’aigua i desfer els grumolls que poden aparèixer. SENTIMENTS I EMOCIONS AMB TINTA XINA Seguidament desprès de la setmana extraordinària d’activitats realitzades per la facultat, i tenint com a referent la exposició de ARTS SANTA MÓNICA, varem fer la següent activitat: el punt de partida d’aquesta activitat, com molt ben dit abans és a partir dels sentiments i emocions de la setmana d’activitats, sigui una activitat o en general, i amb això treballarem el traç amb tinta xina, ja que habíem de plasmar en un full tot això fent dibuixos, línies, etc, amb tinta xina. Els ítems que havíem de seguir per a realitzar aquest treball era que només podíem fer línies, havíem de gaudir del moviment i del traç. El sentit del meu dibuix són els sentiments de tota la setmana, però vaig començar a dibuixar amb línies el que seria un pentagrama, simbolitzant la música, és a dir l’espectacle de corda i descorda que vam anar a veure. Seguidament vaig fer unes taques petites, simbolitzant l’escola, ja que els nens són petits però sempre estan presents, siguin petits. L’espiral que he realitzat, situat a una punta, és la sensació que vaig sortir de la exposició de la eugènia balcells, ja que no em pensava que seria d’aquesta forma, em pensava que seria una mica com una exposició típica de quadres. Les línies que estan al mig del full simbolitzen tranquil·litat, que també té a veure amb l’exposició, ja que vaig sortir molt relaxada, tranquil·la, i sobretot sorpresa. Les altres línies simbolitzen estats d’ànims diversos, com són l’alegria, tranquil·litat, estabilitat energia, entusiasme, etc. Seguidament ens vam disposar a posar-li un embolcall, el meu no té embolcall, ja que tots els sentiments i emocions transmeses en aquest treball, vull compartir-les amb aquella persona que ho vegi, per poder transmetre a partir d’unes línies tot allò que m’ha aportat aquesta setmana, perquè per a mi aquesta setmana ja estat fantàstica, i aquesta felicitat la vull compartir amb la resta de la gent. I aquest és el meu resultat: La meva valoració personal amb aquest treball, és molt positiva, perquè ha estat una altre manera d’expressar aquest sentiments i emocions que hi havia dins meu. El fet de fer-ho amb tinta xina m’ha fet pogut expressar amb molta claredat, ja que la tinta xina em va relaxar moltíssim, i vaig poder fer-ho d’una manera molt agradable. Aquest treball amb els nens petits és molt satisfactori tant per mart de la mestra com per part del nen, ja que potser algun nen no sap expressar-se gaire bé, i a partir del dibuix ho fa plenament i de forma en el que ell es sent més alliberat. També va molt bé per a la mestra, ja que la mestra a partir del dibuix pot identificar els estats d’ànims dels infants i poder imaginar com es senten en aquell moment fent el dibuix. En aquesta activitat el més possible és que hauríem de recordar als nens les activitats realitzades en aquell moment, però no seria cap inconvenient, ja que així refresquem la memòria, i la imaginació dels nens. FEM PLANTES AMB TINTA XINA Aquesta activitat va ser seguida de l’activitat amb tinta, utilitzant la mateixa tècnica. L’activitat consistia en: s’havia d’agafar diferents tipus de pinzells i també de diferents grossors, si eren més durs o més tous, i de diferents mides. Un cop teníem els pinzells triats, la tinta xina situada en un plat, vam haver d’escollir una planta, que a partir d’ ella es comença l’activitat. Primer de tot vam observar la planta durant uns quants minuts, el que havíem de fer és plasmar el que estàvem veient en el paper fent-ho amb tinta xina i la gràcia del pinzell, si era una planta fina gruixuda... tot això per poder dibuixar els traços, els línies, les formes de la planta, les ombres, les llavors, si es que en tenia, etc. Aquesta feina la fèiem mentre hi havia una música de fons relaxada, per tal de desinhibir-nos amb el que estàvem fent, i poder fer-ho amb tranquil·litat. Aquesta activitat ens permet poder observar les coses en detall, i per tant havíem de fixar-nos amb quin pinzell fèiem la planta, ja que depèn del pinzell, la planta no quedava del tot ben simplificada del que era. Els nens amb aquest treball, podem treballar, el que és la simplificat de les coses, la realitat d’elles, els diferents pinzells que hi ha, les textures dels pinzells, sobretot aquí estem treballant la imaginació de la realitat, les textures, les grandàries, les formes de la planta, les ombres que provoquen, etc. Els sentiments i les emocions de la classe en aquest treball, han estat totes molt positives, ja que nosaltres en general a la classe, ha estat un treball on la gent el que opinava era, que ens havíem de fixar molt be amb el pinzell que volíem treballar, les formes que tenia la planta, i sobretot la música acompanyava molt el fet de la tranquil·litat i la relaxació, encara que algú pensava que era un pitjor, ja que no el relaxava. A continuació, mostro les meves creacions realitzades de les plantes a través de l¡observació, on en elles es pot observar els diferents traços, línies, mides, formes, etc. DICTAT DE L’ALEGRIA I LA POR En aquesta activitat treballàvem el traç i el color. El primer que vam fer va ser col·locar totes les ceres sobre la taula, seguidament ens van repartir uns fulls Din A-4 i ens v a fer un dictat, però no podíem començar fins que la mestra ho digués, i també havíem de parar quan ella donges la senyal. La primera ordre que ens va dir, va ser la paraula POR, i a partir d’aquí havíem d’agafar la cela que volguéssim i del color que volguéssim, i dibuixar la por. En el meu cas, la por jo la relaciono amb el color negre, ja que és un color fosc, i generalment la por es passa de nit, o almenys ho sembla. En el dibuix de la por, hi ha una línia on significa el camí sense sortida, unes línies molt marcades de diferent forma i diferent tamany i grossors per simbolitzar l’atac d’histèria d’aquell moment, seguidament he fet com unes rodones que simbolitzen com si fos un forat, i tot això amb el fons de color negre fluix. En aquest dibuix, jo la sensació que he tingut ha estat, primer de tot he relacionat el negre amb la por, però seguidament m’he fet un esquema mental, i he imaginat tot allò que em pot provocar la por, i a partir d’aquí he fet totes les línies. El fet de triar el color negre és perquè a mi la por em recorda a la nit, ja que és quan en tinc més, i no m’agrada passar por. El segon i últim dictat, va ser la FELICITAT, en aquest he utilitzat colors vius perquè els colors alegres sempre criden més l’atenció i et provoca sensació de llum, alegria. Els colors que es poden observar en el meu dibuix són: vermell, groc, taronja, blau fluix, blau fort, verd i lila. Considero que aquests colors són els que em provoquen més sentiment d’alegria, i el que de fet, m’agraden més. EL PIGMENT La última pràctica d’aquest bloc, ha estat el treball amb pigments alimentaris amb els colors primaris com és el: magenta, cian i el groc. El que havíem de fer en aquest treball va ser experimentar a través d’aquests materials, els colors, els diferents colors que es pot aconseguir alhora de barrejar tants pigments. Les mans van ser la principal eina per a realitzar aquesta activitat, ja que les mans, en aquest cas, és la que ens dona les sensacions. Els passos que vàrem seguir són: 1. Primer de tot la Georgina va fer una massa feta de farina i aigua, on prèviament ha estat bullida, que la va portar feta ja des de casa, aquesta massa és el suport previ per a començar, ja que sobre aquesta massa és on dipositarem el pigment. 2. A continuació en el full, el mullem amb una esponja i desprès hi posarem la massa per a poder posar-hi el pigment. “La massa” “Mullem el paper amb la esponja” “Posem la massa al paper, i que estigui ben estessa” 3. Seguidament dipositem un color sobre el full, i ens deixem portar per les sensacions que ens provoquen. Mica en mica anem introduint més colors. També podem introduir papers, per poder observar les diferents formes que provoca posar un diari, i desprès treure’l. “El primer treball” “ El segon treball” “El resultat final del segon treball. Assecat” Seguidament el que vàrem fer, va ser que per taules, vam posar paper d’embalar per tota la taula, i tot el grup de taula, va experimentar el que havíem fet anteriorment però amb grans dimensions, mentre que la Georgina ens anava donant consignes de diferents coses com: alegria, por, ràbia, línies fines, línies gruixudes, etc. I amb això ho havíem d’expressar amb gran. “ El resultat de tota la taula” REFERENTS ARTÍSTICS DE LA LÍNIA, EL TRAÇ I EL GEST HANS HARTUNG ( Leipzig, 21 de setembre de 1904- Antibes, 8 de desembre de 1989) va ser un pintor Franco- alemany, conegut pel seu estil abstracte gestual. Va ser també un veterà condecorat de la Segona Guerra Mundial de la regió estrangera Francesa. Hartung va néixer a Leipzig, Alemanya en una família d’artistes. Va estudiar amb pintors com Corinth i Nolde i també va aprendre la base del cubisme i la pintura francesa. Va reproduir les pintures dels seus mestres, i desprès va entrar a l’acadèmia de Belles Arts de Dresde i Munich. Va viure amb Anna-Eva Bergmann i es va establir a les ciutats franceses de Leucate, i després va estar a Menorca (Illes Balears). Va passar gran part del seu temps pescant. La seva primera exposició es va celebrar el 1931 a Dresde. Els seus últims llaços amb Alemanya es van trencar quan el seu pare va morir el 1932. Va ser rebutjat per l'Alemanya nazi en ser considerat un artista
degenerat
, a causa que el seu estil pictòric es relacionava amb el cubisme, un moviment artístic incompatible amb els ideals de l'Alemanya nazi. El 1935 quan va intentar vendre pintures estant de visita a Berlín, la policia va intentar arrestar-lo. Va ser capaç de fugir del país amb l'ajuda del seu amic Christian Zervos. Després de 1947 va guanyar més importància com a pintor francès. Aquell any va exposar la seva obra per vegada primera a París. El 1960 va rebre el Grand Prix internacional en la Biennal de Venecia.1Les seves pintures abstractes espontànies van establir un precedent molt influents per a molts joves pintors nord-americans dels seixanta, hisenda d'ell un important predecessor de l'abstracció lírica nord-americana dels anys seixanta i setanta.Va morir el desembre de 1989 a Antibes, França. JEAN DUBUFFET El 1924, dubtant del valor de l'art, va deixar de pintar i es va fer càrrec del negoci del seu pare venent vins. Va reprendre la pintura novament en la dècada de 1930, però es va detenir novament, només tornant per llarg temps el 1942. La seva primera mostra individual es va produir el 1944. Es va aproximar al surrealisme el 1948, després a la metafísica el 1954. Influït pel llibre d'Hans Prinzhorn, Artistry of the Mentally Ill, Dubuffet va encunyar el terme Art Brut (art en brut) per a l'art produït per no professionals que treballen per fora de les normes estètiques, tals com a l'art dels pacients mentals, presoners i nens. Ell va formar la seva pròpia col·lecció de tal forma d'art, incloent artistes tals com Aloïse Corbaz i Adolf Wölfli. Dubuffet pretenia crear un art tan lliure de les preocupacions intel·lectuals com l'Art Brut, crea figures elementals i puerils i, sovint crueles:(se inspiro en els dibuixos dels nens,los criminals i dements) personatges bufos, morbosos,como les dones del seu sèrie
DAMES
; o éssers infrahumans,figures deformes,absurdas i grotescs com els cicles
BARBES
Molts dels treballs de Dubuffet van ser realitzats amb olis, utilitzant una tela reforçada amb materials tals com a sorra, quitrà i palla, atorgant-li al treball una inusual superfície texturada. Des de 1962 va produir una sèrie d'obres en les quals es limitava a si mateix amb els colors vermell, negre, blanc i blau. Cap a finals de la dècada de 1960 se'n va bolcar més a la realització d'escultures, produint treballs|feines en poliestirè, els quals pintava amb vinílic. A. R. PENCK (RALF WINKLER) Dresden, 5 d'octubre de 1939 Viu i treballa a Alemanya i Irlanda. Darrere del nom A.R. Penck, s'amaga l'artista alemany Ralf Winkler, pintor, dibuixant, escultor, director de cinema, escriptor i músic. És un dels màxims representants internacionals de l'art postmodern dintre del grup Nous Salvatges que, al costat de la Transvanguardia italiana, van donar, durant els anys 80, un nou impuls a la plàstica contemporània. Penck va formular les bases del seu estil madur mentre va viure a Berlín Aquest entre 1963 i 1972. Cotitzat representant del neoexpresionisme alemany, creador d'un inconfundible llenguatge pictòric que barreja l'expressionisme amb l'art primitiu, Penck ha practicat el difícil malabarisme de connectar l'antiguitat amb el món contemporani. En una combinació d'abstracció simplificadora i pensament analític aconsegueix organitzar visualment entramats socials i psicològics de gran complexitat. Per a això se serveix d'un sistema de signes i de figures que desperten associacions amb la pintura rupestre de les albors de la història i que al mateix temps, per via de la concentració en l'essencial, aspiren a representar les complexes estructures del món actual. És el sentit del pseudònim A.R. Penck adoptat en homenatge a un geólogo estudiós del període glacial. Winkler ha utilitzat diversos pseudònims al llarg de tota la seva carrera, però sens dubte, aquest és el qual millor s'adequa al seu art. Ralf Winkler, com el seu alter ego Arthur Penk, es converteix en estudiós i difusor de la realitat social d'un dels moments més decisius de la nostra història. Si el geógrafo va centrar els seus esforços a donar a conèixer l'Era Glacial, el pintor, d'altra banda, retrata una realitat tan gèlida com la ja citada Era Glacial, ens referim a la Guerra Freda. Winkler va viure i va sofrir en carn pròpia la duresa de la guerra Freda, la lluita de dos mons, de dos sistemes que van arrossegar a tota la humanitat a una confrontació irreconciliable. Va viure la repressió i censura d'un règim sense rumb, que en la seva pràctica concreta havia obliteradat els ideals que van omplir el món d'esperança. Quan Winkler es desencanta del règim i s’adona de l'utòpic del comunisme, comença a fer algunes obres que no concedeixen amb els afanys del poder polític. És llavors quan es veu obligat a ocultar la seva obra i treure-la d'amagat del país com un vulgar contrabandista. Així aconsegueix exposar en la República Federal Alemanya i, perquè les autoritats de l'Est no s'assabentin, es converteix en AR PENK. La situació va empitjorant i finalment fuig per a en 1980 traslladar-se a la Republica Federal Alemanya. AR Penck és una mostra de com l'art contemporani cada vegada s'acosta més a la sociologia, política o filosofia que a la idea tradicional d'arts plàstiques, convertint l'art en una de les disciplines més completes i necessàries del ser humà. JUAN USLÉ Casat amb la també artista espanyola Victoria civera. Procedeix d'una de les famílies flamenques que es van assentar en la regió per a treballar en les Real Fàbrica d'Artilleria de La Cavada, fundades per un industrial de Lieja (Flandes). Estudia Belles Arts en l'Escola Superior de Belles Arts de San Carlos (València). En 1980 va rebre la Beca per a Artistes Joves i en 1982 la Beca per a la Investigació de Noves Formes Expressives, ambdues del Ministeri de Cultura. En les seves primeres obres es manifesta com seguidor d'un estil abstracte expressionista. En 1984 participa en la Fira Anual Arc'84. En 1986 es trasllada al costat de la seva companya Victoria Civera a Nova York i establix el seu estudi en Brooklyn. En 1992 participa en la Documenta de Kassel. En 1996 es va celebrar la seva primera retrospectiva en l'Institut Valencià d'Art Modern. Li va ser concedit en 2002 el Premi Nacional d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura, en reconeixement a tota la seva trajectòria, que, segons el jurat,
li ha confirmat com una de les veus més singulars de la pintura abstracta internacional
des dels anys 80.
Uslé ha sabut conciliar geometria i lirismo
, va assenyalar Juan Manuel Bonet, director del Museu Regna Sofia, que va formar part del jurat. El pintor càntabre ha realitzat gran nombre d'exposicions, entre les quals cap destacar les del MACBA, el IVAM, la Saatchi Gallery, el Museu Serralves, el Museu Ludwig de Viena, el Nou Museu d'Art Contemporani de Nova York o el Morsbroich Museum de Leverkusen, i la seva obra està representada en museus com el Boymans Van Beuningen, de Rotterdam, el Museu d'Art de Birmingham o el ja citat Ludwig. En el 2003 es va realitzar una antològica de la seva obra titulada Open Rooms, que es va presentar en el Palau de Velázquez, la Fundació Marcelino Botí a Santander, el Museu S.M.A.K a Gant i el Irish Museum of Modern Art a Dublín. REGIO EMILIA Regio Emilia és una ciutat del nord d’Itàlia on es va generar una experiència educativa d’una gran importància, tant per el que va representar com a proposta innovadora, com per la difusió que va tenir i per la vigència que segueix tenint avui en dia. Al finalitzar la guerra es va construir per iniciativa popular moltes escoles que havien sigut destruïdes. En aquest context va néixer la idea d’aplicar un nou enfoc educatiu desvinculat de l’oficial, que bàsicament es trobava monopolitzat per ordres religioses. Sota l’impuls i orientació del pedagog Lors Magaluzzi, l’ajuntament de Regio Emilia va fundar la primera escola infantil al 1963 i ràpidament es van incorporar al projecte de noves escoles, donant vida a una veritable xarxa de centres. El propi Malaguzzi va ser nombrat director de les escoles municipals des de la seva fundació fins la seva jubilació al 18985, però també va contava amb els contes de Gianni Rodari o el pedagog infantil Bruno Ciari. En l’àmbit educatiu la experiència es sustenta en el principi de tots els nens i nenes tenen la preparació, el potencial, la curiositat i L’interès per relacionar-se i interactuar socialment, a partir del qual poden construir el seu aprenentatge. En aquest sentit es considera al petit com un recipient buit al que hi ha que omplir amb coneixements, habilitats i amb els valors culturals, sent aquesta una missió de la institució educativa. A més a més, per garantir que el procés d’aprenentatge sigui correcte, es deuen de tindre con compte el ritme d’aprenentatge i les necessitats individuals, i s’ha de garantir el seu benestar, és a dir, els seus drets estan reconeguts. La Metodologia o manera de com treballar parteix de la exploració i es concentra en la reinvenció del projecte de la investigació. Aquests projectes poden durar uns dies, mesos o anys, y sorgeixen de qualsevol descobriment casual, d’una idea o problema proposat per els infants o una experiència plantejada per els mestres. En aquest context, el paper del mestre consisteix en observar, preguntar i escoltar els petits per promoure ocasions per al descobriment u l’aprenentatge, es a dir, en provocar experiències. A més a més dels mestres està el “atelierista” o “ tallerista” que treballa directament amb el mestre i els nens en el taller, en el que disposem de materials, eines i recursos a través dels quals podran expressar, explorar i crear pensaments. Un altre condicionant es basa en no considerar el petit de forma aïllada, sinó en relació amb els altres nens, amb la família, amb l’escola i en general, amb tota la comunitat, per tant la intervenció educativa ha de ser planificada de forma global. IDEES EXTRETES DE CLASSE: Formar unes persones amb la ment oberta, a partir de l’experimentació hem d’anar evolucionant fins aconseguir a entendre la plàstica. Formar persones Qualsevol eina la podem utilitzar o dibuixar Hem d’ensenyar als nens a mirar, a veure les coses en diferents punts de vista per a que comparin. Dibuixar no només és veure l’objecte sinó els buits que tenen, i sortirà directament, i això no és a través de la pràctica. Els colors es poden extreure tots a partir de tres, els primaris, i amb això es pot ensenyar als infants, i ells ho sabran a partir d’experimentar, d’anar fent, i és llavors quan realment els nens creixen. Si es comença a treballar des de petits la plàstica de gran serà un artista. Regio Emilia: - Entendre la vida i el ritme del nen, el joc i la joguina, experimentació. CONCLUSIONS Aquest nou bloc de treball: línia, traç i gest, m’ha agradat més que l’anterior, ja que en aquest m’he sentit més lliure alhora d’expressar-me, més relaxada, més jo. Crec que els treballs realitzats són un gran exemple per a considerar la plàstica com una altre forma d’expressió, i alhora de ser mestres ens anirà molt bé, ja que amb el dibuix es reflexa totes les emocions dels infants.