1. Sistema Solar
Nom;Brandon Gonzales
Nicolas Navarro
Mohamed Argabi
Curs: Aula Oberta

2. Índex
Sistema solar ………………………………………………………………..Pàg 2
2.1 El sol
2.2 Vent solar
Evolució solar…………………………………………………………..........Pàg 3
3.1 Composició i estructura
3.2 La Corona
Taques Solars…………………………………………………………….....Pàg 4
4.1Història de l'observació científica
La Terra………………………………………………………………….…...Pàg 5
5.1Moviment
Camp Magnètic……………………………………………………………...Pàg 6
6.1Edat i origen de la Terra
6.2 Pols magnetics
Composició………………………………………………………………......Pàg 7
Mart………………………………………………………………………..….Pàg 8
Aspecte des de la Terra………………………………………………….....Pàg 9
9.1 Atmosfera, temperatura i pressio
Superficie i interiro………………………………………………..………...Pàg 10
10.1La recerca de vida
La Lluna……………………………………………………………………...Pàg 11
11.1Els eclipsi
Influències de la lluna……………………………………………...…….…..Pàg 12
12.1 Les marees
L'exploració lunar……………………………………………………..……..Pàg 13
13.1Origen de la Lluna
Estatus legal……………………………………………………….………...Pàg 14
Júpiter………………………………………………………………………..Pàg 15
Característiques físiques………………………………………….…….….Pàg 16
16.1 Massa
Satèl·lits……………………………………….……………………………..Pàg 17
17.1Possibilitat de vida
Saturn………………………………………..………………………………Pàg 18
18.1 Satèl·lits
Anells……………………………………………………………….…….….Pàg 19
19.1 Atmosfera
Capes de núvols……………………………………….…………………...Pàg 20
20.1Observació europees
Òrbita i rotació………………………………………………………………Pàg 21

3. Sistema solar
El nostre lloc en l'Univers és un petit planeta que gira al voltant d'una estrella mitjana,
situada en el braç d'una enorme galàxia, una més de les incomptables que es troben
disperses en l'univers. Des del nostre món natal (l'únic lloc on podem assegurar que hi
ha vida), mirem l'espai i contemplem les meravelles del cosmos. A prop de la Terra es
troben els planetes i altres cossos del sistema solar,molt més lluny es distingeixen les
altres estrelles de la nostra galàxia, algunes brillants i calents, altres diminutes i
pàl·lides. Podem observar núvols de gasos d'on sorgeixen les estrelles i percebre
estranys fenòmens que indiquen l'enigmàtic buit que han deixat les estrelles mortes en
violents cataclismes; també veiem la Via Làctia és una galàxia de forma espiral que
assenyalen la posició d'altres galàxies i, forçant fins als seus límits els instruments
astronòmics,els científics investiguen els misteris fonamentals: com va poder haver-se
iniciat l'universi quin podria ser el seu fi.
Sol
El Sol és l'estrella que, per l'efecte gravitacional de la seva massa, domina el sistema
planetari que inclou a la Terra. És l'element més important en el nostre sistema solar i
l'objecte més gran que conté aproximadament el 98% de la massa total del sistema
solar. Mitjançant la radiació de la seva energia electromagnètica, aporta directa o
indirectament tota l'energia que manté la vida a la Terra, perquè tot l'aliment i el
combustible procedeix en última instància de les plantes que utilitzen l'energia de la
llum del Sol.
Vent solar del sol
En un o dos radis solars des de la superfície del Sol, el camp magnètic de la corona té
la força suficient per retenir el material gasós i calent de la corona en grans
circuits. Com més lluny està del Sol, el camp magnètic és més feble i el gas de la
corona pot llançar literalment el camp magnètic a l'espai exterior.

4. Evolució solar
El passat i el futur del Sol s'han deduït dels models teòrics d'estructura estel ·
lar. Durant els seus primers 50 milions d'anys, el Sol es contreu fins arribar a la seva
mida actual. L'energia alliberada pel gas escalfava l'interior i, quan el centre del Sol va
estar prou calenta, la contracció va cessar i la combustió nuclear de l'hidrogen en heli
va començar al centre. El Sol ha estat en aquesta etapa de la seva vida durant uns
4.500 milions d'anys.
En el nucli del Sol hi ha hidrogen suficient per durar 4.500 milions d'anys. Quan es gasti
aquest combustible, el Sol canviarà: segons es vagin expandint les capes exteriors fins
a la mida actual de l'òrbita de la Terra, el Sol es convertirà amb el temps en una esfera
gegant i vermella,una mica més freda que avui però 10.000 vegades més brillant a
causa de la seva enorme grandària.
Composició i estructura solar
L'energia solar es crea a l'interior del Sol. És aquí on la temperatura (15.000.000 º C) i
la pressió (340 mil vegades la pressió de l'aire a la Terra al nivell del mar) són tan
intenses que es duen a terme les reaccions nuclears. Aquestes reaccions causen que
quatre àtoms d'hidrogen s’uneixen i formen una partícula. La partícula alfa té a prop de
0.7% menys que la massa dels quatre protons. Els protons són una partícula
subatòmica amb carrega elèctrica positiva.
La Corona Solar
L'atmosfera solar exterior que s'estén diversos radis solars des del disc del Sol és la
corona. Tots els detalls estructurals de la corona es deuen al camp magnètic (solar).
La major part de la corona es compon de grans arcs de gas calent:
arcs més petits dins de les regions actives i arcs majors entre elles.
En els anys quaranta es va descobrir que la corona és molt més càlida que la
superfície visible i té una temperatura de gairebé 6.000 º C.La cromosfera (literalment,
"esfera de color"), que s'estén diversos milers de quilòmetres per sobre de la fotosfera
(la zona des de la que s'emet pràcticament tota la llum visible del Sol ), té una
temperatura propera als 30.000 º C. Però la corona, que s'estén des just a sobre de la
cromosfera fins al límit amb l'espai interplanetari, té una temperatura de 1.000.000 º C.
El camp magnètic també pot retenir material més fred sobre de la superfície del
Sol, encara que aquest material només roman estable uns pocs dies.

5. Taques Solars
George Ellery Hale va descobrir el 1908 que les
taques solars (àrees més
fredes de la fotosfera)
presenten camps
magnètics forts. Aquestes
taques solars se solen
donar en parelles, amb les dues taques amb camps
magnètics que assenyalen sentits oposats.
Com cada taca solar dura com a molt uns pocs mesos, el cicle solar de 22
anys reflecteix els processos assentats i de llarga durada en el Sol i no les propietats
de les taques solars individuals. Encara que no es comprenen del tot, els fenòmens del
cicle solar semblen ser el resultat de les interaccions del camp magnètic del Sol amb la
zona de convecció en les capes exteriors. A més,aquestes interaccions es
veuen afectades per la rotació del Sol, la rotació es el moviment circular d’un objecte
sobre el seu centre o punt de rotació,que no és la mateixa en totes les latituds. El
Sol gira un cop cada 27 dies prop de l'equador, però un cop cada 31 dies més a prop
dels pols.
L'observació científica
Durant la major part del temps que els éssers humans han estat sobre la Terra, el Sol
ha estat considerat un objecte d'especial importància. Moltes cultures antigues van
adorar al Sol i moltes més van reconèixer la seva importància en el cicle de la vida. A
part de la seva rellevància posicional per assenyalar, per
exemple:
Solsticis:És cadascun dels dos moments de l’any en què el
Sol aconsegueix la màxima declinació respecte a l’equador
celeste.
Equinoccis:És cada un dels dos moments de l’any en què el Sol creua l’equador
celeste.
Eclipsis:És un femonen astronòmic que es produeix quan un objecte celestial es mou a
través de l’ombra d’un altre. L'estudi quantitatiu del Sol data del descobriment de les
taques solars, l'estudi de les seves propietats físiques no va començar fins molt més
tard.
El següent avanç important en l'estudi del Sol es va produir el 1814 com a resultat
directe de l'invent del espectroscopi pel físic alemany Joseph von Fraunhofer.

6. La Terra
Des de la perspectiva que tenim a la Terra, el
nostre planeta sembla ser gran i fort amb un
oceà d'aire interminable. Des de l'espai, els
astronautes freqüentment tenen la impressió
que la Terra és petita, amb una prima i fràgil
capa d'atmosfera. La nostra nau és el planeta
Terra, viatjant a una velocitat de 108.000
quilòmetres per hora.
La Terra és el tercer planeta més proper al
Sol, a una distància de prop de 150 milions de
quilòmetres i el cinquè quant a grandària dels
nou planetes principals. Té un diàmetre de
12.756 quilòmetres, només uns quants
quilòmetres més gran que el diàmetre de
Venus. La nostra atmosfera està composta
d'un 78 per cent de nitrogen, 21 per cent
d'oxigen i 1 per cent d'altres constituents. És l'únic planeta conegut que té vida, encara
que alguns dels altres planetes tenen atmosferes i contenen aigua. La Terra no és una
esfera perfecta, sinó que té forma de pera. Perque esta aplanada al llarg de l'eix de pol
a pol tal que hi ha una protuberància voltant de l'equador.
Moviment i Rotacio
Els moviments de la Terra són els moviments parcials bàsics en els quals podem
descomposar el moviment, resultant de la seva addició, que realitza
el planeta Terra al Sistema Solar, al qual es comporta com a un sòlid rígid. D'aquests,
els principals són la rotació, la translació, la precessió i la nutació.
El període de rotació de la Terra respecte al Sol, és a dir, un dia solar, és de prop de
86.400 segons de temps solar .127 El dia solar de la Terra és ara una mica més llarg
del que era durant el segle XIX a causa de l'acceleració de marea, els dies duren entre
0 i 2 ms SIU més

7. Camp Magnètic
El ràpid moviment giratori i el nucli de ferro i níquel del nostre planeta generen un camp
magnètic extens, que, juntament amb l'atmosfera, ens protegeix de gairebé totes les
radiacions nocives provinents del Sol i d'altres estrelles.
Dels viatges a l'espai, hem après molt sobre el nostre planeta llar. El primer satèl·lit
americà, l'Explorer 1, va descobrir una zona d'intensa radiació, ara anomenada els
cinturons de radiació Van Allen.
Quan les partícules carregades del vent solar es queden atrapades en el camp
magnètic de la Terra, xoquen amb molècules d'aire sobre els pols magnètics del nostre
planeta.
L'estudi de la intensitat del camp magnètic de la Terra és valuós des del punt de vista
de la ciència pura i de l'enginyeria i també per a la prospecció geològica de minerals i
de fonts d'energia.
El fenomen del magnetisme terrestre és el resultat del fet que tota la Terra es comporta
com un enorme imant.
Edat i origen de la Terra
La datació radiomètrica (es un procedimiento técnico utilizado para determinar la edad
absoluta de rocas)ha permès als científics calcular l'edat de la Terra en 4.650 milions
d'anys. Encara que les pedres més antigues de la Terra datades d'aquesta forma, no
tenen més de 4.000 milions d'anys, els meteorits, que es corresponen geològicament
amb el nucli de la Terra, donen dates d'uns 4.500 milions,d'anys.
Després de condensar a partir de la pols còsmic i del gas mitjançant l'atracció
gravitacional, la Terra hauria estat gairebé homogènia i relativament freda.
Pols magnètics
Els pols magnètics de la Terra no coincideixen amb els
pols geogràfics del seu eix. El pol nord magnètic se
situa avui prop de la costa oest de l'illa Bathurst als
Territoris del Nord-oest a Canadà, gairebé a 1.290 km
al nord-oest de la badia de Hudson. El pol sud
magnètic se situa avui en l'extrem del continent antàrtic
a Terra Adèlia, a uns 1.930 km al nord-est de Little
America (Petita Amèrica).

8. Composició
Es pot considerar que la Terra es divideix en cinc parts: la primera, l'atmosfera, és
gasosa, la segona, la hidrosfera, és líquida, la tercera, quarta i cinquena son la litosfera,
el mantell i el nucli són sòlides.
L'atmosfera és la coberta gasosa que envolta el cos sòlid del planeta. Encara que té un
gruix de més de 1.100 km, aproximadament la meitat de la seva massa es concentra
en els 5,6 km més baixos.
Les roques de la litosfera tenen una densitat mitjana de 2,7 vegades la de l'aigua i es
componen gairebé per complet de 11 elements, que junts formen el 99,5% de la seva
massa. El més abundant és l'oxigen (46,60% del total), seguit pel silici (27,72%),
alumini (8,13%), ferro (5,0%), calci (3,63%), sodi (2,83%), potassi (2,59%), magnesi
(2,09%) i titani, hidrogen i fòsfor (totalitzant menys de l'1%).
L'escorça siàlica o superior, de la qual formen part els continents, està constituïda per
roques la composició química mitjana és similar a la del granit i la densitat relativa és
de 2,7.
La litosfera també inclou el mantell superior. Les roques a aquestes profunditats tenen
una densitat de 3,3. Les roques plàstiques i parcialment foses de l'astenosfera, de 100
km de gruix, permeten als continents traslladar-se per la superfície terrestre i als
oceans obrir i tancar.
Les roques plàstiques i parcialment foses de l'astenosfera, de 100 km de gruix,
permeten als continents traslladar-se per la superfície terrestre i als oceans obrir i
tancar. La investigació sismològica ha demostrat que el nucli té una capa exterior d'uns
2.225 km de gruix amb una densitat relativa mitjana de 10.

9. Mart
Mart és el quart planeta des del Sol i el setè pel que fa a massa. Sol rebre el nom de
Planeta Vermell (Les roques, terra i cel tenen una tonalitat vermellosa
o rosàcia). Aquest característic color vermell va ser observat pels astrònoms al llarg de
la història. Els romans li van donar nom en honor del seu déu de “la guerra”. Altres
civilitzacions tenen noms similars. Els antics egipcis el van cridar Her Descher que
significa el vermell. Mart té dos petits satèl·lits amb cràters, Fobos i Deimos, que
alguns astrònoms consideren que són asteroides capturats pel planeta molt al
començament de la seva història.
El coneixement més detallat de Mart es deu a sis missions dutes a terme per
naus espacials nord-americans entre 1964 i 1976. Al juliol de 1965, la nau Mariner 4, va
transmetre 22 imatges properes de Mart. Tot el que es podia veure era una
superfície amb molts cràters i canals d'origen natural però cap evidència de canals
artificials o aigua circulant. El primer satèl·lit artificial de Mart (el Mariner 9, llançat
en 1971) va estudiar el planeta durant gairebé un any, proporcionant als científics la
seva primera visió global del planeta i les primeres imatges detallades de les
seves dues llunes.
Creuen que la combinació de radiació ultraviolada solar que satura la
superfície, l'extrema sequedat del sòl i la naturalesa oxidant de la química
del sòl impedeixen la formació d'organismes vius a terra Marcià.
El 1988 la Unió Soviètica va enviar dues sondes per posar-se en la lluna
Fobos; ambdues missions van fracassar, tot i que una va difondre algunes dades i
fotografies abans de perdre contacte per ràdio.
A finals de 1996 la NASA va llançar dues naus no tripulades (Mars Global
Surveyor i Mars Pathfinder) a Mart, el que va suposar l'inici d'una nova sèrie
d'expedicions al planeta veí.
Les dades obtingudes pels tres sistemes amb què comptava la Mars Pathfinder per
determinar la composició i característiques de les roques indiquen que la sonda es va
assentar en el que va ser un entorn marcià humit. En general, aquesta missió va
proporcionar als científics importants informacions sobre el present i el passat de Mart.

10. Vist des de la Terra
Quan se l'observa sense telescopi, Mart és un
objecte vermellós d'una lluentor molt variable. Quan
està més prop de la Terra (55milions de
quilòmetres), Mart és després de Venus l'objecte més
brillant al cel nocturn. A Mart se l'observa millor
quan està en oposició (quan es forma la línia Sol –
Terra - Mart) i quan és a prop de la Terra.
(
Mart)
Mitjançant un telescopi, es pot veure que Mart té regions brillants de color
ataronjat i altres zones més fosques i menys vermelles, el contorn i to canvia
amb les estacions marcianes. A causa de la inclinació del seu eix i l’excentricitat de la
seva òrbita, té estius curt ,calorosos i hiverns llargs i freds. El color vermellós del
planeta es deu a l'oxidació o corrosió de la seva superfície. Se creu que les
zones fosques estan formades per roques similars al basalt terrestre, la
superfície s'ha erosionat i oxidat.
L’ultima alineació (no perfecta) de Mercuri, Venus,Terra,Mart, Júpiter i Saturn va
ocórrer el 5 maig 2000. Perquè aquesta alineació fos perfecta, haurien passar 108
anys. Perquè hi hagués una alineació perfecta de tots els planetes (el càlcul inclou
Plutó) haguessin de passar 1014 anys.
Hi ha hagut altres alineacions (totes no perfectes), com la d’abril del 2002, menys
compacta que la del 2000.
Atmosfera, temperatura i pressió
L'atmosfera de Mart és bastant diferent de l'atmosfera de la Terra. L'atmosfera de
Mart està formada per diòxid de carboni (95,32%),nitrogen (2,7%), argó
(1,6%), oxigen (0,13%), i traces de vapor d'aigua (0, 03%), monòxid de carboni i gasos
nobles. La pressió mitjana de la superfície és de 0,6% la de la Terra, equivalent a la
pressió de l'atmosfera terrestre a una alçada de 35 km. La temperatura
mitjana registrada és -63 ° C amb una temperatura màxima de 17 ° C i un mínim de
-140 ° C.

11. Superfície i interior
La superfície de Mart pot dividir en dues zones més o menys hemisfèriques per un
gran cercle inclinat uns 30 ° respecte a l'equador. La meitat sud està composta de
terreny antic perforat per cràters que daten de la història més primerenca del
planeta,quan Mart i els altres planetes estaven subjectes a un bombardeig
meteòric més intens que el que pateixen en l'actualitat.
Vida en Mart
La idea que podia haver, o fins i tot que hi ha vida a Mart, té una llarga tradició. El
1877, l'astrònom italià Giovanni Schiaparelli va reivindicar haver vist un sistema de
canals a tot el planeta. L'astrònom nord-americà Percival Lowell va difondre aleshores
que les febles línies eren canals i les va posar com a prova que éssers
intel·ligents s'havien esforçat per construir un sistema d'irrigació imprescindible en un
planeta àrid. Posteriors observacions de naus espacials han demostrat que no hi ha
canals a Mart. A més, les zones fosques que un cop es van creure oasi, no són
verdes, com els efectes de contrast els havien fet semblar als observadors terrestres, i
els seus espectres no contenen vestigis de materials
orgànics. Els canvis estacionals que experimenta l'aspecte d'aquestes zones no es deu
a cap cicle vegetatiu, sinó als vents estacionals de Mart que aixequen sorra i pols.

12. La Lluna Satel·lit de la Terra
La Lluna és l'únic satèl·lit natural de la Terra. Té un diàmetre de 3 475 km i orbita a una
distància mitjana de 384 400 km del nostre planeta. La massa de la Lluna és molt
menor que la terrestre i per això l'acceleració de la gravetat a la superfície és
aproximadament 1/6 de la de la Terra. La superfície és plena de cràters i posseïx una
atmosfera molt tènue, pràcticament insignificant, formada per àtoms d'heli, d'argó i ions
de sodi i potassi. La Lluna reflecteix la llum del sol i, vista des de la Terra, és l'objecte
més brillant després del Sol. El 21 de juliol de 1969 els astronautes de l'Apollo XI van
ser els primers homes a trepitjar-ne la superfície. La Lluna té 3 475 km de diàmetre, la
seva superfície és de 37 700 000 km2 i el seu volum, 21 860 000 km3.
Els eclipsis
Es deuen a una extraordinària casualitat: el Sol és 400
vegades més gran però és 400 vegades més lluny de
manera que ambdós tenen aproximadament la mateixa
grandària angular. La Lluna en un eclipsi lunar pot contenir
fins a tres vegades el seu diàmetre dins del con d'ombra
causat per la Terra. Al contrari en un eclipsi de Sol la Lluna
a penes tapa al Sol i en determinades part de la seva òrbita,
quan està més distant no arriba a tapar-lo, deixant una
franja anul·lar . La complexitat del moviment lunar dificulta el
càlcul dels eclipsis i s'ha de tenir present en la periodicitat
en què estos es produïxen .
La regió de l'ombra de la Terra en un eclipsi solar o lunar es divideix en tres parts, que
són les següents:[4]
• L'ombra, en què la Lluna cobreix
completament el Sol (concretament la seva
fotosfera)
• L'antombra, que s'estén més enllà de la
punta de l'ombra, en què la Lluna es troba
al davant del Sol però és massa petita per
cobrir-lo.
• La penombra, en què la Lluna només és
parcialment davant del Sol.

13. Influències de la lluna
La lluna està relacionada amb nombrosos processos de la natura. Segons la fase de la
lluna és recomanable fer o no fer . Per exemple: quan la lluna és nova es recomana
treure les males herbes; i si és lluna plena recollir el fruit.
Existeix la creença molt extesa en totes les cultures, que les fases de la lluna afecten
en certa manera al comportament de l’ésser humà. Aquest comportament ha estat
analitzat des de fa segles. Exemples d’aquest tipus serien el cas de l’epilèpsia que es
dona en gran nombre ens dies de lluna plena. També s’estableix una relació entre el
moment del part i la lluna encara que és una teoria que comparteixen un grup de gent i
altres sostenen que depèn més de l’atzar que d’altres factors. Una possible causa
d’aquests canvis podria ser el magnetisme que exerceix la lluna sobre la terra, encara
que sembla que és una especulació.
Dins de l’estudi del comportament de l’home també té cabuda l’astrologia. Aquesta
encara no s’ha determinat amb precisió la magnitud de la seva influència sobre l’home.
La Lluna gira al voltant de la Terra recorrent tots els signes del zodíac. És en aquest
moviment que tenim que buscar l’origen del caràcter canviant d’aquelles persones
afectades. I per últim destacar que en pleniluni les persones en general estan més
inquietes, nervioses i amb tendència a les baralles i els excessos .Hem fet esment del
canvi de comportament en l’home i en les plantes. Però també existeix una influencia
en els animals. Alguns animals, per la seva naturalesa, tenen vincles amb la Lluna.
Aquests, amb el temps, s’han convertit en símbols antropològics i protagonistes de les
llegendes creades per l'home. La història del llop és el cas més conegut. Aquest animal
està relacionat amb els aspectes psíquics de la tradició de la Lluna, sobretot amb la
lluna plena per la manera de aullar que té. Les conegudes llegendes d’homes que es
transformen en homes llops potser que tinguin un base real. Sembla ser que els
símptomes d’una estranya malaltia anomenada licantropia en la que el pacient creu ser
un llop, pot arribar a comportar a considerar-se, en el pasta, malediccions relacionades
amb forces obscures.
Les marees
La Terra amb la seva força de gravetat ha deformat la Lluna. La Lluna i el Sol frenen la
Terra en la seva rotació i eleven la superfície marina dues vegades al dia produint les
marees. Ja que el sistema Terra-Lluna pot considerar-se aïllat, s'ha de conservar el
moment cinètic (és una magnitud física important en totes les teories físiques de la
mecànica) del sistema i si la Terra es frena en el seu gir, la Lluna el compensa
allunyant-se 3,8 cm cada any, com han demostrat les mesures de distància mitjançant
làser, possibles gràcies als reflectors que els astronautes van deixar a la Lluna durant
les missions Apollo.

14. L'exploració lunar
L'exploració de la Lluna va començar el 1958
quan soviètics i nord-americans van iniciar,
independentment i en competició directa,
projectes per llançar naus no tripulades a l'òrbita
lunar. El principal programa de la Unió Soviètica
va ser el programa Luna (. La nau Luna 1 va ser
la primera a sobrevolar la Lluna el 1959. La Luna
3 va aconseguir fotografiar la cara oculta del
satèl·lit, la Luna 9 va aconseguir posar-se
suaument sobre la seva superfície, la Luna 10 va
orbitar per primera vegada la Lluna, dos vehicles
Lunokhod van aconseguir passejar-se per la seva
superfície i la nau Luna 16 va portar uns pocs
grams de pols lunar a la Terra.
Els EUA van seguir diversos programes. El
primer va ser el programa Pioneer, després va venir el programa Ranger que
estavellava les seves naus contra la Lluna per a aconseguir amb les seves càmeres
fotos detallades de la superfície. Només les Ranger 7, 8 i 9 van aconseguir el seu
objectiu. El va succeir el programa Surveyor que va aconseguir aterratges suaus de
naus no tripulades. El programa Lunar Orbiter va posar naus no tripulades en òrbita
lunar per a cartografiar-la i ajudar el programa Apollo a posar un home a la Lluna amb
l'Apollo 11, el 21 de juliol de 1969.
Les naus nord-americanes Clementine, Lunar Prospector i l'europea Smart 1 han
representat un retorn a la Lluna abandonada des de 1976. Intenten detectar la
presència d'aigua congelada en les regions polars, procedent de cometes que s'han
estavellat a la Lluna en cràters on mai no arriba la llum solar.
Origen de la Lluna
Geoquímics de la Universitat de Michigan han determinat amb molta precisió l'edat de
la nostra Lluna, i han arribat a la conclusió que es va formar fa entre 4.500 i 4.520
milions d'anys, molt probablement com a resultat d'una col·lisió entre la Terra i un altre
planeta de la mateixa mida o més gran que Mart. Aquesta hipòtesi, que s'ha fet molt
famosa, es coneix com la "Teoria del Gran Xoc".

15. Estatus legal
Tot i que diversos bandera de la Unió Soviètica van ser escampats per la missió Luna 2
de 1959, i després en aterrar-hi les missions americanes hi varen plantar banderes
seves, no hi ha cap estat que actualment reclami tenir la propietat de part o la totalitat
de la Lluna. Tant Rússia com els EUA són part de l'anomenat Tractat de l'Espai
Exterior, que situa la Lluna en la mateixa jurisdicció que les aigües internacionals .
Aquest tractat també restringeix l'ús de la Lluna amb finalitats pacífiques, prohibint
explícitament instal·lacions militars i armes de destrucció massiva .
Un segon tractat, el Tractat de la Lluna, va ser proposat per a restringir l'explotació dels
recursos de la Lluna per una sola nació, però no ha estat signat per cap dels estats de
la cursa espacial. Diversos individus han venut parcel·les a la Lluna, però cap amb
fonament per a poder-ho fer.

16. Júpiter
Júpiter és el cinquè planeta des del Sol i el planeta més gran en el Sistema Solar. És
un gegant gasós amb la massa d'una mil·lèsima de la del sol, però és dues vegades i
mitja la massa de tots els altres planetes del nostre Sistema Solar junts. Júpiter està
classificat com un gegant de gas, juntament amb Saturn, Urà i Neptú. En conjunt,
aquests quatre planetes es refereixen de vegades com els planetes jovians o exterior.
El planeta era conegut pels astrònoms de l'antiguitat i es va associar amb les creences
de la mitologia i religioses de moltes cultures. Els romans la van cridar del planeta
després que el déu romà Júpiter. Quan es veu des de la Terra, Júpiter pot arribar a una
magnitud aparent de -2,94, el que de mitjana, el tercer objecte més brillant al cel
nocturn després de la Lluna i Venus. (Mart breu pot igualar la brillantor de Júpiter, en
certs punts de la seva òrbita.)
Júpiter està compost principalment d'hidrogen amb una cambra de la seva massa és
d'heli, sinó que també pot tenir un nucli rocós d'elements més pesats. A causa de la
seva ràpida rotació, la forma de Júpiter és la d'un esferoide aplatat (que posseeix una
lleugera protuberància, però perceptible voltant de l'equador). L'atmosfera exterior
estigui visiblement separats en diversos grups en diferents latituds, resultant en la
turbulència i tempestes al llarg de les seves fronteres interacció. Un resultat destacat és
la Gran Taca Vermella, una tempesta gegant que se sap que han existit almenys des
del segle 17 quan va ser vist per primera vegada pel telescopi. Al voltant del planeta és
un sistema feble anell planetari i un potent magnetosfera. També hi ha almenys 66
llunes, incloent-hi els anomenats quatre grans llunes les llunes galileas que es van
descobrir per primera vegada per Galileu Galilei el 1610. Ganímedes, la major
d'aquestes llunes, té un diàmetre major que el del planeta Mercuri.
Júpiter ha estat explorat en diverses ocasions per la nau espacial robòtica, sobretot
durant els primers Pioneer i Voyager missions de sobrevol i més tard per la nau
Galileu. La sonda més recent a visitar Júpiter era la nau espacial a Plutó New Horizons
a finals de febrer de 2007. La sonda utilitzada per la gravetat de Júpiter per augmentar
la seva velocitat. Objectius futurs per a l'exploració en el sistema jovià inclouen la
possible coberta de gel de l'oceà líquid a la lluna Europa.

17. Característiques físiques
Júpiter és el més massiu dels planetes del Sistema Solar.
La seva massa equival a unes 310 vegades la de la Terra i
a unes 2,5 vegades la suma de la masses de tots els altres
planetes. Tanmateix, s'han descobert més d'un centenar
de planetes extrasolars amb masses semblants o
superiors a la massa de Júpiter. També té el rècord de
volum (1.400 vegades el de la Terra) i és el planeta amb la
velocitat de rotació més ràpida i per tant el període de
rotació més curt (menys de 10 hores) cosa que dóna lloc a
un lleuger aplatament fàcilment visible des de la Terra per
telescopis amateurs.
La seva atmosfera està permanentment coberta de núvols estructurats en franges
horitzontals de colors rogencs. Aquests posseeixen una forta dinàmica de vents zonals
amb velocitats de fins a 150 m/s i mostren un alt grau de turbulència.
Generalment, és el quart objecte més brillant del cel (després del Sol, la Lluna i Venus)
encara que a vegades Mart és més brillant que Júpiter i Júpiter més brillant que Venus.
Massa
Júpiter té una massa 2,5 vegades la massa de tots els planetes del Sistema Solar junts,
és tan massiu que el seu baricentre amb el Sol se situa per sobre de la superfície solar
a 1,068 radis solars del centre del Sol. Encara que els seu diàmetre és onze vegades
més gran que el de la Terra, la seva densitat és considerablement més baixa. El volum
de Júpiter és 1.321 vegades el de la Terra, tot i això només és 318 vegades més
massiu Júpiter té un radi 0,10 vegades el radi solar, i té una massa de 0,001 vegades la
massa solar, fent que tinguin aproximadament la mateixa densitat. La "massa de
Júpiter" (MJ o MJup) s'usa habitualment com a unitat per a descriure les masses
d'altres objectes, particulalrment els planetes extrasolars i nans marrons. Per això, per
exemple, el planeta extrasolar HD 209458 b té una massa de 0,69 MJ, mentre
COROT-7b té una massa de 0,015 MJ.

18. Satèl·lits
Júpiter té 63 satèl·lits naturals
coneguts, 48 dels quals tenen ja
un nom definitiu mentre que els
altres 15 porten encara una
designació provisional. Els
primers que es van descobrir són
els satèl·lits galileians:
Ganimedes, Cal·listo, Ió i Europa,
descoberts per Galileo Galilei el
1610. Amb l'òbvia excepció de la
Lluna, aquests van ser els
primers satèl·lits que es van
descobrir en tot el sistema solar.
Són molt més grans que
qualsevol dels altres satèl·lits de
Júpiter. Durant els quatre segles
següents al descobriment de Galileu, diferents astrònoms van descobrir 9 satèl·lits més.
D'aquests, el més gran és Amaltea. El 1979 la sonda espacial Voyager 1 va descobrir 3
petits satèl·lits en òrbites interiors a Ió que, junt amb Amaltea, formen el grup d'Amaltea.
Durant uns anys, el nombre de satèl·lits coneguts es va mantenir en 16 (17 si comptem
a Temisto que va ser descobert i després perdut el 1975). A partir del 1999, una
búsqueda sistemàtica de noves llunes de Júpiter mitjançant telescopis terrestres ha
aconseguit redescobrir Temisto i trobar 45 nous satèl·lits en òrbites llargues,
excèntriques i, generalment, retrògrades. Tots són molt petits, amb un diàmetre mitjà
de 3 km i el més gran mesurant 9 km. Es creu que aquestes petites llunes són
asteroides capturats o potser fragments de cometes, però se sap molt poc sobre ells.
Actualment, Júpiter és el planeta que posseix més satèl·lits naturals, amb un total de
62. A més d'aquests, l'any 2000 es va descobrir un possible satèl·lit designat S/2000 J
11 però es va perdre poc després i fins ara no ha estat recuperat. Es considera
probable que existeixin d'altres petites llunes encara no descobertes.
Possibilitat de vida
Es considera altament improbable que hi hagi cap vida semblant a la terrestre a Júpiter,
ja que hi ha una quantitat molt petita d'aigua a l'atmosfera i l'única superfície sòlida és
el nucli i es troba a una gran profunditat, sota una extraordinària pressió atmosfèrica.
Tanmateix, el 1976, abans de les missions Voyager, es va fer la hipòtesi que una vida
basada en l'amoníac- o l'aigua- podria evolucionar en l'atmosfera de Júpiter

19. Saturn
Saturn és el sisè planeta en ordre de
proximitat al Sol i el segon més gran del
sistema solar, després de Júpiter. Es
classifica com un gegant gasós o jovià, que
significa "semblant a Júpiter". S'anomena així
en honor al déu romà Saturnus (que en
alguns idiomes va esdevenir l'homònim de
dissabte), equivalent al deu grec Kronos (el
pare tità de Zeus), al babiloni Ninurta i a
l'hindú Shani. El símbol de Saturn representa
la falç del déu romà .
El planeta Saturn està compost d'hidrogen, amb petites proporcions d'heli i traces
d'altres elements.L'interior consisteix en un petit nucli de roca i gel, envoltat d'una capa
gruixuda d'hidrogen metàl·lic i una capa gasosa exterior. L'atmosfera exterior té una
aparença generalment uniforme, encara que hi poden aparèixer alguns detalls
duradors. A Saturn, els vents poden arribar a una velocitat de 1.800 km/h, i són
significativament més ràpids que els de Júpiter. Saturn té un camp magnètic planetari
d'intensitat intermèdia entre el de la Terra i el més potent de Júpiter.
Saturn té un sistema d'anells prominent, que consisteix principalment en partícules de
gel amb una menor quantitat de roques petites i pols. Es coneixen seixanta-un satèl·lits
que orbiten el planeta, sense comptar els centenars de "llunetes" dels anells. Tità, la
lluna més gran de Saturn i la segona més gran del sistema solar (després de
Ganimedes, una de Júpiter), és més gran que el planeta Mercuri i és l'única lluna del
sistema solar que posseeix una atmosfera significativa.
Satèl·lits
Saturn té un gran nombre de llunes. El nombre precís és indeterminat, perquè els
trossos de gel dels anells de Saturn són tècnicament llunes, i és difícil fer una distinció
entre les partícules grans dels anells i les llunes petites. Fins el 2009, s'han identificat
61 llunes, i 3 no confirmades que podrien ser grans grups de pols. D'aquestes, a 52
s'han anomenat. Moltes llunes són molt petites: 34 tenen un diàmetre inferior a 10 km, i
uns altres 14 de menys de 50 km. Només set tenen prou massa per haver-se col·lapsat
en equilibri hidrostàtic per la seva pròpia gravetat.

20. Anells
Els anells de Saturn són els més grans i espectaculars del sistema solar. Van ser
observats per primer cop per Galileo Galilei el 1610, utilitzant el seu telescopi.
Tanmateix, no els va identificar com a tals. Més endavant, el 1655, Huygens va afirmar
que no es tocaven en cap punt amb el planeta.
S'estenen en el pla equatorial del planeta des dels 6.630 km als 120.700 km per
damunt de l'equador de Saturn i estan compostos de partícules gelades amb abundant
aigua gelada. La seva grandària varia des de partícules microscòpiques de pols fins a
roques d'uns pocs metres de grandària. L'elevat albedo dels anells mostra que aquests
són relativament moderns en la història del sistema solar. Se sap que els anells de
Saturn són inestables al llarg de períodes de temps de desenes de milions d'anys, un
altre indici del seu origen recent. Els anells de Saturn posseixen una dinàmica orbital
molt complexa presentant ones de densitat, interaccions amb els satèl·lits de Saturn
(especialment amb els denominats satèl·lit pastors). Com que estan a l'interior del límit
de Roche, els anells no poden evolucionar cap a la formació d'un cos major.
Atmosfera
L'atmosfera exterior de Saturn consisteix en un
96,3% d'hidrogen molecular i en un 3,25% d'heli.
També s'han detectat traces d'amoníac, acetilè
età, fosfina i metà. Els núvols superiors de Saturn
estan compostos de cristalls d'amoníac, mentre
que els núvols baixos estan compostos
d'hidrosulfit d'amoni o bé d'aigua. L'atmosfera de
Saturn és significativament deficient en heli en
relació a l'abundància d'elements del Sol.
No es coneix bé la quantitat d'elements més
pesats que l'heli que hi ha, però s'assumeix que les proporcions són les de les
abundàncies primordials de la formació del sistema solar. S'estima que la massa total
d'aquests elements és unes 19-31 vegades la massa de la Terra, una bona fracció de
la qual es troba a dins del nucli de Saturn

21. Capes de núvols
L'atmosfera de Saturn mostra un patró amb bandes, similar al de Júpiter té la mateixa
nomenclatura, però les bandes de Saturn són molt més clares i més properes a
l'equador. A les profunditats hi ha una capa de gel d'aigua. A sobre d'aquesta capa hi
ha possiblement una capa d'hidrosulfit d'amoni, que s'estén uns 50 km i hi ha uns -93
°C. Vuitanta quilòmetres més amunt hi ha núvols de gel d'amoníac, on les temperatures
són d'aproximadament −153 °C. Gairebé a dalt de l'atmosfera, de 200 km a 270 km hi
ha hidrogen i heli gasosos. Els vents de Saturn són dels més ràpids del sistema solar.
Dades de les Voyager indiquen que els pics de vents són de 1800 km/h. Els patrons de
capes de núvols fines de Saturn no van ser observades fins l'arribada de les Voyager
que van sobrevolar el planeta. Des de llavors, els telescopis terrestres han millorat i ja
es poden veure.
Observació Europees
Per veure els anells de Saturn es necessita un telescopi amb un diàmetre de com a
mínim 15 mm i no van ser coneguts fins que Galileu els va veure per primer cop el
1610. Va creure que eren dues llunes a banda i banda de Saturn. No es va saber que
en realitat eren anells fins que Christian Huygens ho va afirmar utilitzant un telescopi
molt millor. Huygens també va descobrir la lluna Tità. Un temps després, Giovanni
Domenico Cassini va descobrir altres quatre llunes: Jàpet, Rea, Tetis i Dione. El 1675
Cassini també va descobrir el forat entre anells conegut actualment com la Divisió de
Cassini.
No es va fer cap altre descobriment important fins que el 1789 William Herschel va
descobrir dues llunes més, Mimas i Encèlad. El satèl·lit de forma irregular Hiperió, que
té una ressonància amb Tità, va ser descobert el 1848 per un equip britànic.
El 1899 William Henry Pickering va descobrir Febe, un satèl·lit irregular que no orbita
síncronament amb Saturn de la manera que ho fan les llunes més grans. Febe va ser el
primer satèl·lit irregular descobert, i triga més d'un any a orbitar a Saturn en una òrbita
retrògrada. A principis del segle XX, investigacions a Tità van fer que es descobrís el
1944 que té una atmosfera gruixuda – una característica única entre les llunes del
sistema solar.

22. Òrbita i rotació
La distància mitjana entre Saturn i el Sol és d'uns 1.400.000.000 km . Amb una velocitat
orbital mitjana de 9,69 km/s, triga 10.759 dies o 29 anys, en acabar una revolució al
voltant del Sol. L'òrbita el·líptica de Saturn està inclinada 2,48° respecte el pla orbital de
la Terra. Com que té una excentricitat orbital de 0,056, la distància entre Saturn i el Sol
varia aproximadament 155.000.000 km entre el periheli i l'afeli, que són,
respectivament, els punts més propers i distants del planeta al voltant del seu camí
orbital.
Es desconeix un valor precís del període de rotació de l'interior. Quan s'apropava a
Saturn el 2005, la sonda Cassini va descobrir que el període de rotació de ràdio de
Saturn havia augmentat apreciablement, a uns 10 h 45 m 45 s (± 36 s). El motiu
d'aquest canvi és desconegut; es creia que era a causa d'un moviment de la font de
ràdio a una altra latitud de dins de Saturn amb un període rotacional diferent, en lloc
d'un canvi en la rotació de Saturn.

23. Conclusió
Nicolas: El treball a resultat una mica difícil perquè el tema no era el conegut i també
els companys (Els Mohas) no treballaven mucho.Pero crec que al final teminamos la
feina ben feta ..
Brandon: Ha estat molt difícil treballar amb aquest grup.
Mohamed: Ha estat molt difícil treballar amb brandon.
Moha: ha esta molt dificil trebllar amb mohamed

24. Bibliografia
http://www.wikipedia.com/
http://www.google.com/