1. Un món virtual
Fara Varea
Silvia Quinzaños

2. Era un diumenge i m’acabava de llevar, no tenia cap raó per pensar que seria un
dia diferent.
Em dic Mireia i en Pau és el meu germà. Vivim amb els nostres pares a una petita
casa de muntanya. A mi m’agrada molt llegir però el meu germà és dels que es
passa hores i hores davant la pantalla de l’ordinador.
Fa un any aproximadament, el meu germà es va demanar per Nadal un joc
d’ordinador de l’edat mitjana. Des de aquell dia no ha parat de jugar en el seu
temps lliure.
En Pau un dia em va dir que havia descobert un cosa.
- Sé com entrar dins del joc!- em va dir tot entusiasmat -.

3. Primer no m’ho vaig creure, però m’ho
va demostrar i vam anar a parar al mig
d’una de les guerres d’aquella època.
Una guerra plena de tristesa i dolor.
Estàvem darrere de les muralles d’un
castell. Des d’allà podíem veure dones
refugiades a les bodegues i homes
lluitant per defensar el seu territori.
El cel estava tapat i l’ambient era sec i
calorós.
Ens vam amagar en un lloc més segur,
havíem trobat una porta, el pany estava
ple de pols, semblava una porta de les
que ningú en molts anys havia trobat.
Molt lentament vaig posar la mà sobre el
pany, el vaig girar i, la porta estava
tancada.
En aquell moment em va venir una por
horrible.
- Què algú ens ajudi! – vaig cridar -.

4. Vam sentir unes passes
darrere nostre, unes passes
que venien cada vegada més
ràpid. En Pau i jo no sabíem
que fer, si marxar corrents o
plantar cara al individu que
s’estava apropant cada vegada
més. Ens vam girar. Eren dos
cavalls, dos cavalls blancs i
molt esvelts, portaven un sella
vermellosa amb una sanefa
molt treballada.
- Darrere la meva orella – va dir
xiuxiuejant un dels cavalls -.
- Que?! – vam exclamar els
dos ben sorpresos – Un cavall
ens havia parlat?
- Ha dit que té la clau d’aquesta
porta darrere l’orella, no
s’explica gairebé- va dir l’altre
cavall -.

5. M’havia quedat molt sorpresa. Mai havia parlat amb un cavall.
En Pau, que és més decidit que jo, va agafar-li la clau de darrere l’orella i amb una
mica de por va obrir la porta. Era una sala fosca, estava il·luminada per tres espelmes,
cadascuna indicava un camí diferent. El primer camí hi havia unes escales que
baixaven, el segon, unes escales que pujaven i el tercer, hi havia una vagoneta sobre
uns rails que estaven rovellats.

6. Els cavalls ens van dir que pugéssim sobre la
seva sella.
Jo no m’acabava de fiar d’aquells cavalls i, a
més, mai havia muntat a cap. En Pau em va
ajudar a pujar. El primer cop em vaig caure
d’esquena contra la paret. La paret estava
plena d’oli o algun líquid lliscós. En Pau em va
tornar a ajudar a pujar sobre el cavall. Aquest
cop no em vaig caure.
No sabíem quin camí agafar perquè no ens
podíem imaginar el que hi havia darrere
d’aquelles escales. Els cavalls ens van
aconsellar que comencéssim per el primer, les
escales que baixaven. Eren unes escales de
cargol molt llargues. A baix de tot hi havia una
porta, els cavalls tenien una altra clau darrere
l’orella però no era la que obria la porta.

7. Vam tornar a pujar les escales i vam passar per el segon camí, pujant les escales
vam veure una sala molt petita, semblava un dormitori. El terra era de fusta i les
parets de pedra. Hi havia una taula d’estudi amb uns quants papers per sobre,
una cadira plena de pols, el llit estava fet de fusta amb un matalàs de palla i el
llençol era un tros de roba bruta.
Al veure aquells papers, vaig sentir curiositat, em vaig baixar del cavall i em vaig
apropar a veure’ls. Eren uns papers que explicaven el camí per trobar la clau de
la porta que nosaltres havíem trobat tancada.

8. En una de les cartes vaig llegir:
Em dic Nicholas Bryan i així com vosaltres, busco la
manera de tornar a casa meva. Em vaig comprar aquest
joc perquè a mi m’agrada molt l’edat mitjana, no tenia ni
idea que es podia entrar dins del joc.
Després de molts dies pensant, vaig descobrir com sortir.
Si segueixes el rail on està la vagoneta trobaràs moltes
claus penjades, tens d’anar a mirar la forma del pany de la
porta on voleu entrar, i agafar la clau correcte. Quan obris
la porta, trobaràs uns botons, prem el que tu creguis
adequat.
PD: Aneu en compte poden haver trampes.

9. Després de llegir la carta vaig anar corrents a
avisar al meu germà i als cavalls. Els hi va
semblar bé la idea i ens vam posar de camí cap a
la porta d’abans. El forat de posar la clau tenia
una forma estranya, la part de dalt tenia forma de
pentàgon i a sota era un pal recte amb dos
punxes a la dreta i tres a l’esquerra.
Després de pujar les escales ens vam apropar a
mirar a on anava a parar aquell tercer camí, no
es veia res.
Com que les cavalls no es podien pujar a la
vagoneta, ells ens van empènyer.
La vagoneta no rodava, estava tant rovellada que
no es movia.
Vaig tenir una idea.
- Podem agafar l’oli de la paret i posar-lo a les
rodes! – vaig exclamar -.

10. Jo estava una mica nerviosa perquè no
sabia el que ens esperava i en Pau estava
molt content perquè a ell li agraden molt
els parcs d’atraccions i això s’assemblava
molt a una atracció. Els cavalls ens van
empènyer.
El rail passava per un lloc amb molta
alçada. De sobte vam veure una enorme
pedra que bloquejava el camí i vam xocar
contra ella. Per treure la pedra del camí
vam fer servir algun tros de fusta que
havíem arrencat de la vagoneta. Vam fer
caure la pedra i vam continuar el nostre
camí. Quan vam arribar al lloc on estaven
totes les claus vam veure que la que
necessitàvem no estava.
- Ara que hi penso... – va exclamar en
Pau – a la carta no deia res de que la clau
estès al seu lloc, potser està sota de tots
aquells papers.

11. Quan vam tornar, els cavalls estaven una mica cansats d’esperar i es van queixar. Els hi
vam dir que teníem d’anar a l’habitació un altre cop. Però aquest cop hi vam pujar en
Pau i jo. Vam trobar la clau dins d'un sobre sota d'aquells papers, vam baixar les escales
ràpidament i vam obrir la porta, hi havien molts botons, tots els d’un teclat d’ordinador.
- Pau, tens prémer el botó que et va portar dins d’aquest joc! – vaig dir tota nerviosa.
- Va ser... – va dir no gaire convençut – Va ser el número cinc!
Continuarà...