5. Context històric
Aquest altar dedicat a Zeus va ser
construït per ordre del rei atàlida
Èumedes II per commemorar les seves
victòries bèl·liques a Bitina. S’atribueix a
l’escola de Pèrgam, taller que va destacar
pel monumentalisme i la teatralitat de les
seves construccions.
És considerat l’altar més gran de
l’antiguitat. Va ser descobert a la darreria
del segle XIX per l’enginyer alemany Carl
Humann i el seu equip durant unes
excavacions arqueològiques. El 1930, la
façana de l’altar va ser desmuntada peça
a peça i traslladada a Berlín.
6. Descripció formal
En origen, l’altar de Zeus constava d’un podi de planta
quadrangular de 7 m d’alçada, sobre el qual s’erigia una
columnata jònica amb entaulament i coberta plana –decorada
amb diversos animals fantàstics i mitològics-, que a la façana
oest adquiria forma de “U” i deixava al mig una escalinata, que
a la part baixa envoltava tot el podi, conduïa a un pati interior
tancat on hi havia l’altar dels sacrificis al déu.
Les parets exteriors del podi estaven decorades amb un fris
continu d’alt relleu de més de 120 m de llarg, i el pati interior,
amb un fris esculpit igualment, de temàtica mitològica.
7. De tot el conjunt només n’ha arribat als nostres dies la façana,
suficientment per imaginar la magnificència de l’edifici
l’espectacularitat de la decoració escultòrica. La part conservada
del fris exterior de la gigantomàquia destaca por la força i el
dinamisme compositiu, en el qual les figures s’entrellacen i
conformen les diferents escenes. Els personatges exhibeixen
actituds violentes reproduïdes amb força gràcies a un treball
escultòric excel·lent en la musculatura del cos, en l’expressivitat
dels rostres i en el moviment dels vestits.
8. Entorn i integració urbanística
L’altar de Zeus estava construït a la part superior de l’Acròpoli de
Pèrgam (actual població de Bergama, a Turquia) sobre una
terrassa, a la qual s’accedia a través d’un propileu. La façana
principal del monument, avui destruït en part, es conserva al
Pergamonmuseum de Berlin, on també es pot veure una maqueta
de tot el conjunt i l’entorn urbanístic original.
9. Funció, contingut i significat
Durant
el període hel·lenístic l’altar adquireix entitat
arquitectònica fins a esdevenir un monument gairebé
independent. L’altar de Zeus a Pèrgam és l’expressió màxima
d’aquesta evolució.
L’altar de Zeus està decorat amb dos frisos, un d’interior sota el
pòrtic, dedicat al presumpte fundador del llinatge atàlida. Tèlef,
fill d’Heracles, i un altre d’interior de gairebé 200 m (en origen) i
que presenta la gigantomàquia, es a dir, la lluita dels déus
olímpics -l’ordre- contra els gegants –el caos.
L’elecció d’aquesta temàtica no és casual, perquè té la finalitat
d’associar la victòria del poble atàlida (identificat amb els déus)
sobre els bàrbars gàlates (identificats amb els gegants). Zeus
que és agafat com a model del rei Eumenes II, i Atena, deessa
protectora de la ciutat, de la saviesa i de l'estratègia en la guerra,
són els personatges que adquireixen un paper més rellevant en
aquest fris.
10. Models i influències
L’altar de Zeus va ser el més gran de l’Antiguitat i, en línies
generals, segueix l’esquema formal establert per a aquest tipus
de monuments. No obstant això, s’hi aprecia una particularitat:
presenta un podi enorme que eleva el fris escultòric, i una
escalinata monumental que, en certa manera, va prendre com a
model l’altar de Zeus a Olimpia.
L’aparició per primera vegada de paisatge de fons al fris de Tèlef
i el model narratiu de les escenes fan d’aquests frisos un
precedent clar de la Columna Trajana. També cal assenyalar que
pel dinamisme, la teatralitat i l’expressivitat són un antecedent
de les característiques del Barroc.
Columna Trajana i detall del fris que la envolta en espiral (107-113)