Dades biogràfiques dels personatges clau del periode.

1. PERSONATGES CLAU
Stalin, Josif
(Gori, Geòrgia 1879 - Moscou 1953) Nom amb què és conegut Josif
Visarionovic Dzugasvili, revolucionari i estadista soviètic. Fill d'una
família proletària georgiana, ingressà al seminari de Tbilisi (1894), però
en fou expulsat el 1899 per la seva militància socialista; des d'aleshores,
adherit al partit obrer socialdemòcrata rus, i emprant el pseudònim de
Koba, es dedicà totalment a l'activitat revolucionària clandestina entre
la incipient classe obrera del Caucas. Detingut i deportat diverses
vegades, el 1904 es decantà pel bolxevisme, i participà en els
moviments revolucionaris del 1905; assistí als congressos del partit a
Estocolm i a Londres (1906-07) i fou nomenat per Lenin membre del
comitè central i primer director de "Pravda" (1912); en aquesta època adoptà el nom de Stalin. El 1913
redactà a Viena El marxisme i la qüestió nacional, poc abans d'ésser desterrat a la Sibèria del Nord (1913-17).
Alliberat, tornà a Petrograd, però tingué un paper secundari en la insurrecció d'octubre. Comissari de les
nacionalitats (1917-22) i de la inspecció obrera i camperola (1919-22) en els primers governs bolxevics,
membre del consell de defensa i discutit inspector de diversos fronts durant la guerra civil, per l'abril del
1922 fou elegit, malgrat l'oposició de Troski, secretari general del partit, càrrec que li permeté de controlar
tot l'aparell de l'organització comunista i de l'administració i esdevenir sense dificultats, a la mort de Lenin
(gener del 1924), el cap de l'estat soviètic. Recolzant-se successivament en Zinovjev i Kamenev contra Troski
—el qual s'havia oposat a les concepcions político-econòmiques de Stalin—, i en Bukharin, Rykov i Tomskij
contra Troski, Zinovjev i Kamenev, aconseguí d'expulsar de l'URSS el teòric de la revolució permanent i
eliminar tant l'oposició d'esquerra com l'ala dreta del partit (1925-29). Des d'aquest moment, la biografia de
Stalin s'identifica amb la història de la Unió Soviètica. Aplicant la seva doctrina del socialisme en un sol país,
decretà l'abandó de la NEP, la industrialització ràpida, la supressió dels kulaks i la col·lectivització forçosa de
l'agricultura, i posà en marxa el primer pla quinquennal (1929), sufocant amb energia la resistència
camperola i exaltant el sentiment nacionalista i les tradicions russes. L'assassinat de Kirov (1934) serví a
Stalin de pretext per a desencadenar els processos de Moscou (1936-39), que liquidaren la vella guàrdia
bolxevic, i una gran "purga" dins el PCUS, que provocà un milió d'execucions i afermà la seva dictadura
damunt el partit i el país. Després de l'acord de Munic, signà amb l'Alemanya nazi un pacte de no-agressió
(1939) que atorgà a l'URSS importants guanys territorials, però no evità l'atac de Hitler pel juny del 1941.
Amb la guerra, Stalin, que ja era primer ministre, concentrà tots els poders en les seves mans i dirigí
personalment l'esforç militar i econòmic soviètic, fent-se nomenar mariscal (1943) i generalíssim (1945).
Sacrificà el Komintern a l'aliança anglo-nord-americana, però obtingué a Jalta un avantatjós repartiment de
zones d'influència que li permeté, des del 1945, d'exportar la revolució socialista als països de l'Europa
oriental. Durant els seus darrers anys sostingué la guerra freda, s'enfrontà a la dissidència de Tito i accelerà
l'avenç econòmic i tecnològic rus, mentre resumia les seves concepcions ideològiques a Problemes
econòmics del socialisme a l'URSS (1952), portava a formes extremes el "culte a la personalitat" i
desencadenava noves purgues i persecucions dins el món comunista (complot dels metges, 1953). La mort
de Stalin obrí un procés de crítica de la seva política, i el XX congrés del PCUS (1956) en condemnà els crims i
les desviacions, engegant una "desstalinització" que afectà fins i tot el cadàver del dictador, retirat del
mausoleu de Lenin el 1961.

2. Kennedy, John Fitzgerald
(Brookline, Massachusetts 1917 - Dallas, Texas 1963) Polític demòcrata
nord-americà. President dels EUA (1961-63). El 1946 fou elegit membre de
la Cambra de Representants, i el 1952, senador per Massachusetts. A les
eleccions presidencials del 1960 triomfà (primer cas, tractant-se d'un
catòlic, en la història dels EUA) sobre el republicà Nixon. A l'interior, hagué
d'afrontar la recessió econòmica i la lluita dels negres pels drets civils. A
l'exterior, propugnà una política de coexistència pacífica amb l'URSS,
combinada amb mesures imperialistes, com el desembarcament a Cuba i
la tramesa dels primers "consellers" nord-americans al Vietnam. Morí en
atemptat en circumstàncies que no s'han aclarit mai.
Gandhi, Mohandas Karamchand
(Porbandar 1869 - Nova Delhi 1948) Polític i pensador indi, capdavanter del
moviment a favor de la independència de l'Índia. És conegut amb el títol
honorífic de mahatma. Estudià dret a Oxford (1888-91) i exercí com a advocat
a Bombai, fins el 1893, que partí a Natal, on inicià un moviment en defensa
dels indis emigrats basat en la resistència no violenta (satyagraha). Establí
diferents granges cooperatives (ashrams) i se serví del diari «Indian Opinion»,
fundat per ell el 1904, per a difondre les seves idees. Empresonat diverses
vegades, tornà al seu país (1914), on, davant la misèria que comportava el
colonialisme britànic, propugnà el retorn als sistemes socioeconòmics
tradicionals com a enfrontament polític, amb campanyes de desobediència
civil (hartal). Empresonat en diferents ocasions, passà a ocupar la presidència del partit del congrés (1924),
principal organisme d'enfrontament polític. Participà en la conferència de la Taula Rodona (Londres, 1931),
en la qual reclamà la independència de l'Índia, però fou un fracàs. En tornar al seu país, inicià els dejunis en
senyal de protesta i, empresonat novament, fou alliberat el 1944. El 1947 fou assignada l'acta
d'independència amb la separació de l'Índia i el Pakistan, fet al qual ell era contrari. El 1948 fou assassinat
per un extremista hindú; el seu cos fou incinerat i les cendres foren escampades al Ganges.
Ho Chi Minh
(Kim Lien, Vietnam 1890 - Hanoi 1969) Nom que adoptà Nguyen That Thanh,
revolucionari i polític vietnamita. Anà a Londres (1911) i a París, on esdevingué
membre del partit socialista (1917) i participà en la fundació del partit comunista
francès (1920). Després d'un viatge a Moscou, col·laborà a Canton amb Mikhail
Borodin (1925-27) i es relacionà amb altres revolucionaris vietnamites,
especialment amb Pham Van Dong. Amb el pseudònim de Nguyen Ai Quoc, fundà
a Hong-Kong el partit comunista indoxinès i fou empresonat pels britànics (1930).
Alliberat, visqué a Xangai, Moscou, Berlín, Tailàndia i la Xina (1940), i sota el nom
de Ho Chi Minh organitzà a la Xina la Lliga Vietnamita per a la Independència (Viêt-
minh) i s'oposà a l'ocupació japonesa, però fou empresonat per les autoritats
xineses (1942-43). Traslladat a Tonquín, organitzà la guerrilla i, després de rebre la rendició japonesa, ordenà
la insurrecció general i a Hanoi proclamà la República Democràtica del Vietnam. Iniciades les negociacions
(1945) amb França per al reconeixement del nou estat dins la Unió Francesa, aquestes fracassaren i
començaren les hostilitats (desembre del 1946), que finiren el 1954 amb la participació del Vietnam. Elegit

3. president de la República Democràtica del Vietnam, inicià la revolució socialista al Vietnam del Nord i
treballà per la unificació dels dos Vietnams. Neutral en la disputa xino-soviètica, resistí l'intervencionisme
nord-americà a la Indoxina.
Arafat, Yasser
(Jerusalem 1929 – Clamart, Francia 2004) Nom amb el qual és conegut el
líder palestí Muhammad 'Abd Ar'uf Arafat. El 1944 s'afilià a la lliga
d'estudiants palestins, que presidí en 1952-56. Participà en totes les
guerres àrabo-israelianes i el 1956 fou cofundador d'al-Fatah. Des del 1968
presidí el comitè executiu d'aquest moviment i el de l'Organització per a
l'Alliberament de Palestina. A partir del 1975 intervingué en la guerra del
Líban. Molt dependent del suport fluctuant dels països àrabs, el 1983
trencà amb el règim sirià, que donava suport a l'ala radical de l'OAP.
Foragitat del Líban per Síria i per Israel, es reconcilià amb Egipte i Jordània i
admeté la coexistència d'un estat palestí amb Israel. Arafat cercà el suport
de l'ONU per a l'aplicació de les resolucions d'aquesta organització sobre
els territoris ocupats i encapçalà la revolta palestina coneguda com intifada, iniciada el 1987. Malgrat el seu
suport a l'Iraq en la guerra del Golf Pèrsic (1991), la victòria del Partit Laborista Israelià sobre el Likud afavorí
la signatura d'un acord (1993) entre Arafat i el primer ministre israelià Y. Rabin pel qual hom establia
l'autonomia palestina en els territoris ocupats de Gaza i Jericó i que li valgué el premi Nobel de la pau 1994
compartit amb Y. Rabin i S. Peres. Arafat esdevingué cap del nou govern autonòmic d'aquells territoris, tot i
que la seva autoritat fou contestada pels sectors fonamentalistes o radicals palestins.
El 1994 compartí el premi Nobel de la pau amb Y.Rabin i S.Peres. Únic interlocutor en el tractat de Pau del
1993 amb Israel, que establia l'autogovern palestí a Gaza i Cisjordània, la seva gestió per a la posada en
pràctica gradual de l'autonomia palestina es veié dificultada pels grups extremistes Hamàs i Hezbollah, que
emprengueren una campanya d'atemptats sobre la població israeliana a fi de radicalitzar ambdues parts i fer
inviable el tractat. En les eleccions celebrades al gener del 1996, el seu partit, Fatah, aconseguí la majoria de
vots en les eleccions als territoris ocupats i Arafat es convertí en president de l'Autoritat Nacional Palestina.
Truman, Harry Swinomish
(Lamar, Missouri 1884 - Kansas City, Missouri 1972) Polític nord-americà.
D'origen humil, fou elegit senador demòcrata per Missouri (1934) i
vicepresident (1944) amb Franklin D.Roosevelt. Esdevingut president a la
mort de Roosevelt (1945), fou reelegit l'any 1948. Al cap de poc temps
d'haver pres possessió del càrrec ordenà el llançament de la bomba
atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki. En política interior fou partidari de
mesures enèrgiques, com la llei Taft-Hartley (1947), que limita el dret de
vaga, i la llei McCarran-Walte (1952), que restringeix la immigració. La seva
actitud anticomunista afavorí el desenvolupament del maccarthisme i, en
política exterior, el desencadenament de la guerra freda. Impulsà una
política intervencionista i donà el seu suport a la creació de l'Organització
de les Nacions Unides, l'Organització d'Estats Americans, l'Organització del
Tractat de l'Atlàntic Nord i el pla Marshall. Cap al final del seu mandat s'inicià la guerra de Corea (1950). No
es presentà a les eleccions presidencials del 1952 i fou substituït per Eisenhower.

4. Deng Xiaoping
(Guangyuan, Sichuan 1904 - Pequín 1997) Polític xinès. Estudià a França i a
l'URSS, i, més tard, participà en la Llarga Marxa (1934-35). Instaurada la
república popular, fins el 1967 ocupà diversos càrrecs importants en el partit
comunista —com ara el de secretari del comitè central (1956-67)— i en el
govern. Durant la Revolució Cultural fou privat de càrrecs polítics, però el
1973 es reincorporà al politburó i fou nomenat, posteriorment, viceprimer
ministre (1975-76 i 1977-80). El 1977, a conseqüència de l'ofensiva que la
facció més esquerrana del Partit Comunista Xinès dugué a terme en morir
Mao, fou separat un temps de la cúpula dirigent del partit, però en arribar al
poder els reformistes esdevingué el veritable director de la política xinesa. El
1978 aconseguí que el politburó aprovés el seu programa de reforma econòmica, que ha fet de la Xina una
potència econòmica emergent al llarg de les dues dècades següents. En fort contrast amb la liberalització
econòmica i la introducció progressiva del capitalisme, en el terreny polític Deng mantingué intacte el rígid
autoritarisme propi dels règims comunistes, i respongué invariablement amb la repressió als moviments
cada vegada més nombrosos en favor de la democràcia i a les reivindicacions independentistes, o
simplement autonomistes, de les minories nacionals en territori xinès, com ara els tibetans. En aquesta
segona etapa, Deng Xiaoping detingué diversos càrrecs de la cúpula del Partit Comunista, entre els quals el
de cap suprem de l'exèrcit (1981-90).
Khrusxov, Nikita Sergejevic
(Kalynivka 1894 - 1971 ) Polític soviètic. Fill de camperols, minaire i guerriller
durant la Revolució d'Octubre i la guerra civil, fou membre del Comitè Central
del PC ucraïnès (1924), del Comitè Central (1934) i del Politburó (1939) del
PCUS. Després de la mort de Stalin, fou primer secretari del PCUS (1953). Al XX
Congrés (1956) presentà l'informe "secret" denunciant els crims de Stalin, i el
1958 fou nomenat president del consell de ministres. Impulsà la coexistència
pacífica amb els EUA i "l'emulació econòmica", i donà prioritat a la indústria
de béns de consum i a l'agricultura respecte a la indústria pesant. Teoritzà la
transició al comunisme amb l'estat i el partit "de tot el poble". Tota aquesta
política obrí una crisi general al moviment comunista internacional,
especialment amb la ruptura amb la Xina Popular. Fou destituït de tots els
càrrecs el 1964.
Castro Ruz, Fidel
(Mayarí 1926) Polític cubà. Fill d'un emigrat gallec benestant, estudià en
un col·legi de jesuïtes i a la universitat de l'Havana, on fou president de la
Federació d'Estudiants i es doctorà en lleis (1950). El 26 de juliol de 1953,
al capdavant d'un grup de 165 joves, intentà, sense èxit, l'enderrocament
de la dictadura de Batista mitjançant l'assalt a la caserna de Moncada a
Santiago. Condemnat a mort (s'autodefensà en el judici), hom li commutà
la pena i fou amnistiat el 1955. S'exilià a Mèxic, on fundà el moviment 26
de julio. Amb l'assessorament tècnic d'Alberto Bayo preparà la invasió de
Cuba. Pel desembre del 1956, al capdavant de 82 homes, desembarcà en
el «Granma» a la província d'Oriente. Després de nombroses baixes, els

5. supervivents, entre els quals Raúl Castro i Ernesto Che Guevara, s'internaren a Sierra Maestra, on iniciaren
la lluita de guerrilles contra Batista. Sota la direcció de Fidel Castro, el nucli inicial de guerrillers anà
augmentant i estenent-se el camp d'operacions. L'1 de gener de 1959 Batista fugí de Cuba, i el dia 8 Castro
entrà a l'Havana. El 15 de febrer Castro esdevingué cap de govern i instaurà un règim revolucionari, la
primera mesura del qual fou de decretar una radical reforma agrària (17 maig 1959). L'expropiació, sense
indemnització, de nombroses plantacions de propietat nord-americana marcà l'inici de l'afrontament amb
els EUA, agreujat després del març del 1960 en decretar les primeres nacionalitzacions de refineries de
petroli nord-americanes. Els EUA trencaren les relacions diplomàtiques amb Cuba pel gener del 1961. El 14
d'abril de 1961 Castro dirigí les operacions que frustraren el desembarcament d'elements
contrarevolucionaris, assessorats pels EUA, a la badia de Cochinos, i pocs dies després declarà Cuba
República Democràtica Socialista. En ésser creades les Organizaciones Revolucionarias Integradas (ORI) (3
juliol 1961), en fou nomenat secretari general, càrrec que continuà ocupant una vegada transformades en
Partido Unido de la Revolución Socialista (PURS) (1962) i, finalment, en Partido Comunista Cubano (1 octubre
1965). En la Primera Declaración de l'Havana (2 setembre 1960) i especialment en la Segunda Declaración
(febrer 1962), Castro exposà les directrius de la revolució socialista a Cuba i de la lluita d'alliberament
nacional antiimperialista a l'Amèrica Llatina. Com a màxim líder cubà, havent d'afrontar nombroses
dificultats econòmiques derivades del blocatge econòmic pels EUA, Castro ha reforçat els lligams econòmics i
polítics amb l'URSS i, malgrat les discrepàncies motivades per la crisi del Carib (octubre 1962), pel suport
cubà als moviments guerrillers llatinoamericans (Conferència Tricontinental de l'Havana, gener 1966, i de
l'Organización Latino Americana de Solidaridad —OLAS—, agost 1967) i per les crítiques de Castro a diversos
partits comunistes ortodoxos del continent, el seu règim, en nom de l'internacionalisme, ha tramès assessors
i tropes a països com Angola, Etiòpia, Grenada i Nicaragua a partir del 1976. Amb l'entrada en vigor de la
primera constitució socialista de Cuba (1976), Castro assumí els càrrecs de cap de l'estat, president del
consell d'estat i president del consell de ministres tot conservant els costums (llargs discursos davant les
masses, afany constant d'autocrítica...) que li han donat el seu singular carisma. Té el premi Lenin de la pau
(1961) i ha publicat La historia me absolverá (1953) i Obra revolucionaria.
Fou reelegit a la secretaria general del partit comunista el febrer del 1986, i confirmat en els càrrecs de cap
de l'estat i del govern el desembre del mateix any. Segons els seus punts de vista —expressats en el congrés
de treballadors que tingué lloc a l'Havana el 29 de gener del 1990— el bloc oriental era políticament mort, ja
que les convulsions econòmiques i polítiques mundials havien "atomitzat" el front comunista, i l'Orient
europeu s'havia anat esgarriant pels viaranys de la filosofia capitalista. Insistint en aquesta tesi, afirmà (juliol
del 1991) que "la revolució cubana no canviaria mai" i, en el congrés del PC
Cubà (octubre del 1991), culpà l'URSS de la crisi comunista d'arreu del món.
En aquest mateix congrés, el Partit atorgà poders especials al Comitè central.
A l'octubre del 1991, durant el IV Congrés del PCC, fou reelegit secretari
general. El 1993 fou reelegit diputat i ratificat com a president del consell
d'estat i consell de ministres. Malgrat la seva edat avançada, el president Fidel
va continuar personalment al capdavant del govern fins al 31 de juliol del
2006, data en la qual el seu secretari, Carlos Valenciaga, va anunciar que
delegava provisionalment el seu càrrec en Raúl Castro, mentre es recuperava
d'una intervenció quirúrgica intestinal. Posteriorment, el 2008 ho faria de
manera definitiva a causa de problemes de salut.

6. Nasser
(Beni Mor, Asyut 1918 - el Caire 1970) Nom amb què és conegut Gamal 'Abd
al-Nasir, polític i militar egipci. Lluità a la primera guerra àrabo-israelina (1948-
49). Membre preeminent del grup d'"oficials lliures" que destronà el rei Faruk
(1952), cedí, però, inicialment, la presidència de la nova república al general
Naguib. Dos anys més tard el substituí i el confinà a l'interior del país. Amo
incontestable del govern egipci, inicià una moderada reforma agrària, declarà
la llibertat religiosa i portà a terme la nacionalització del canal de Suez (1956),
tot propugnant un socialisme estretament lligat amb l'URSS, de la qual rebé
ajuda econòmica, material bèl·lic i assessorament tècnic de tota mena.
Constituïda la unió amb Síria, ocupà la presidència de la República Àrab Unida
(1958-63). Intervingué també en la guerra civil que esclatà al Iemen, on lluità al costat del bàndol republicà
(1965-67). L'èxit de la seva hàbil tasca diplomàtica —conferència de Bandung (1955), conferència de
Casablanca i organització de la conferència de l'OUA al Caire (1961)— el convertí en líder indiscutible del
panarabisme. La fama adquirida amb això, i també per la seva gestió a favor dels nacionalismes del tercer
món, es mantingué malgrat els fracassos soferts contra Israel: després d'anunciar la seva dimissió, arran del
desastre de la guerra dels Sis Dies (1967), li fou demanat de retirar-la.
Mao Zedong
(Shao-shan, Hunan 1893 - Pequín 1976) Polític i revolucionari xinès. Fill de
camperols, fou influït en la seva joventut per la Revolució Russa i per Lenin. El
1918 anà a Pequín com a ajudant de bibliotecari de Li Tazhao, amb el qual
compartí l'aspiració de conciliar el marxisme-leninisme amb el nacionalisme
xinès. En ésser fundat el partit comunista xinès (1921), Mao fou un dels dotze
delegats que es reuniren a Xangai. Cap de propaganda del partit (1925-26),
tingué un paper secundari mentre durà l'aliança del partit comunista amb el
Kuomintang. En produir-se el trencament amb Chiang Kai-shek (1927), passà a
Hunan, on començà a organitzar els camperols com a força revolucionària.
Convençut del paper primordial que les masses camperoles havien de tenir en la
revolució, s'oposà als dirigents comunistes, que, malgrat les desfetes de Xangai i
de Canton, continuaven creient en el proletariat urbà com a base de la revolució
xinesa. Establí, a Kingsi, un govern soviètic, del qual fou elegit president (1931), i inicià un programa de
reforma agrària. Preveient que no podria resistir l'ofensiva de Chiang Kai-shek, el qual havia arribat a un
acord amb els japonesos per a continuar lluitant contra les regions sovietitzades, encapçalà la Llarga Marxa
(1934), que en un any conduí l'exèrcit comunista a cinc mil quilòmetres del punt de partida. Fou en el curs de
la Llarga Marxa quan Mao assolí el control absolut del comunisme xinès. Aconseguí d'arribar a Shensi i
establí un nou govern soviètic amb capital a Yenan (1935-49). En esclatar el conflicte xino-japonès (1937),
Mao, sense perdre mai de vista el seu objectiu principal, la instauració del comunisme a la Xina, pactà, en
nom de la unitat nacional en contra de l'invasor, una treva amb Chiang Kai-shek. En plena guerra contra el
Japó publicà Sobre la nova democràcia (1940), on afirmà la necessitat per a la Xina d'una dictadura conjunta
de les distintes classes com a etapa de transició per als països feudals i dominats per l'imperialisme. A la fi
del 1947, Mao féu un esquema de la política econòmica futura del govern comunista: requisa de les
propietats feudals i distribució entre els camperols, nacionalització del capital burocràtic i control de la
banca, la indústria i el comerç exterior. Del 1948 al 1949 la lluita contra les tropes del Kuomintang féu grans
progressos, i l'1 d'octubre de 1949 fou proclamada a Pequín la República Popular Xinesa. Mao fou

7. successivament president del consell, de la república i secretari del partit. El 1957, d'una manera inesperada,
inicià una política liberal, coneguda com el període de les «Cent Flors». Al cap de quatre mesos el partit
suprimí l'experiència. El 1958 obrí un nou front: el de les «comunes del poble», on s'unien l'activitat agrària,
industrial, familiar i militar i el salari igualitari. Proclamat com «un gran salt endavant», fou desacreditat per
l'URSS com un conjunt de mesures antiquades i reaccionàries. El 1959 Mao cedí la presidència a Liu Shaoji. A
la primavera del 1966, amb l'ajut de Lin Biao, posà en marxa la Revolució Cultural, impulsada per un sector
del partit comunista i per la guàrdia roja, que tenia com a objectiu la transformació de les consciències,
sobretot de les generacions joves, i de garantir la construcció del socialisme. La publicació del Llibre roig,
recull de les citacions de Mao que conté l'essencial de la seva obra, fou un dels instruments de transformació
de les masses a fi que participessin en el procés revolucionari. La destitució de Liu Shaoji (1968) i la
celebració del novè congrés del partit (1969) significaren per a Mao la recuperació de la direcció i la
implantació de la seva política. La visita de Nixon a Mao (1972) posà fi a l'aïllament internacional de la Xina i
afavorí les relacions entre aquesta i els EUA en el marc de la coexistència pacífica. En morir, la seva figura fou
desvalorada pel règim xinès i Jiang Qing, la seva vídua, fou detinguda i jutjada, més tard, en el procés de la
Banda dels Quatre.
Gorbatxov, Mikhail
(Privolnoje, Rússia 1931) Polític soviètic. Advocat i enginyer agrònom; militant
comunista des del 1952 accedí al comitè central del PCUS el 1971 i n'esdevingué
el 1980 el membre més jove del Politburó. Estret col·laborador de J. Andropov,
durant el mandat de K. Cernenko s'ocupà de temes d'ideologia i relacions
exteriors, i a la mort d'aquest fou nomenat secretari general del partit i primer
mandatari de l'URSS (1985). L'any 1988 esdevingué president del presídium del
soviet suprem. Fou l'impulsor de les mesures conegudes amb el nom de
perestroika, amb les quals volgué democratitzar l'estat soviètic, eliminar-ne la
corrupció i treure de l'anquilosament l'economia mitjançant la introducció
d'algunes mesures pròpies de l'economia de mercat. En política exterior,
abandonà l'estratègia d'enfrontament dels seus predecessors i inicià una nova etapa basada en l'acostament
i en el diàleg, que es concretà en la signatura de diversos tractats sobre desarmament, entre els quals el
START (1991). Quant a la política interior, volgué menar la perestroika gradualment i preservant al màxim el
fonaments de l'URSS, però les reformes desembocaren en un ràpid procés d'autodissolució de l'estat a causa
del secessionisme de les repúbliques i els enfrontaments entre immobilistes i reformistes radicals. El
desembre del 1990 Gorbatxov impulsà el Tractat de la Unió, amb el qual intentà infructuosament evitar la
desmembració del territori soviètic. A l'agost del 1991 tingué lloc un cop d'estat fallit, després del qual
Gorbatxov, fortament pressionat pels radicals liderats per B. Jelcin i pel descontentament popular, hagué de
dimitir la secretaria general de PCUS (il·legalitat pocs dies més tard) i, finalment, dimitir la presidència. El
1990 rebé el premi Nobel de la Pau.
El gener del 1986 presentà als EUA un pla per a la supressió de les armes nuclears i, més tard, un projecte
per al desmantellament de l'armament convencional. Renovellat president del PCUS en el seu 27è congrés,
hi presentà els programes de la Perestroika i de la Glasnost, els quals havien d'aportar una major
competitivitat industrial i elevar el nivell de vida de la població. El gener del 1987 advocà, en el comitè
central del partit, en favor d'unes eleccions particulars en les diferents cúpules del partit i defensà una major
democràcia (la qual cosa conduiria a una dissolució del bloc oriental). El desembre signà amb Ronald Reagan
l'acord INF sobre el desmantellament dels míssils d'abast mitjà. La XIX Reunió del PCUS (maig-juny 1988)

8. l'autoritzà a continuar la seva política reformista. A partir del novament instaurat Congrés de Diputats del
Poble, fou elegit, en la seva sessió constituent (25 de maig de 1989), president del Soviet Suprem -càrrec
equivalent a president de l'estat-, dotat de poders especials. En un altre Congrés de Diputats del Poble -hom
postulà per a la Unió Soviètica la introducció del sistema presidencial- fou elegit (març del 1990) president
de l'estat, i en el XXVIII congrés general del partit (10 de juliol) fou confirmat com el seu secretari general.
Per haver contribuït a mantenir la pau en diferents indrets del món fou guardonat amb el Nobel de la pau de
1990. Quant a l'ocupació de Kuwait per les forces iraquianes, subscriví les resolucions del Consell de
Seguretat de l'ONU. El 13 de gener del 1991 envià tropes i tancs a Lituània per dissuadir-la de les seves
aspiracions separatistes. El 24 de juliol signà amb 9 repúbliques de la Unió un conveni que si bé els garantia
una més àmplia sobirania també assegurava la permanència del conjunt. El 31 de juliol signava a Moscou
amb Bush el tractat START sobre limitació d'armes nuclears estratègiques. La nit del 19 d'agost, un dia abans
de la signatura del nou Tractat de la Unió, fou derrocat per un putsch dirigit per militars i elements
reaccionaris del partit mentre era a Crimea, però tres dies després pogué reprendre el comandament del
país gràcies als esforços de B. Jelcin i dels moscovites progressistes. Dimití (24 d'agost) el secretariat general
del PCUS, tot recomanant al Comitè central l'autodissolució. El 2 de setembre reconegué oficialment la
independència de les repúbliques bàltiques, i en sessió extraordinària del 5 de setembre hom procedí a
il·legalitat el PCUS a nivell general. El mes de desembre, quan fou signada la constitució de la CEI per Jelcin i
els presidents de les repúbliques signatàries, Gorbatxov hagué de presentar (25 de desembre) la dimissió. Es
presentà a les eleccions presidencials del juny del 1996, però només aconseguí el 0,5% dels vots.
Reagan, Ronald Wilson
(Tampico, Illinois 1911) Polític nord-americà. Graduat en estudis artístics a la
universitat d'Eureka (Illinois), més tard féu de locutor radiofònic d'esports.
El 1937 debutà com a actor de cinema; entre les seves pel·lícules
sobresurten: Dark Victory (1939), King's Row (1942), The Hasty Heart (1950)
i el seu darrer film, The Killers (1964). El 1938 s'afilià al sindicat d'actors i
n'esdevingué president (1947-52 i 1959-60). Inicialment del partit
demòcrata, el 1962 es féu del partit republicà. Sostingué la candidatura del
conservador B. Goldwater a la presidència del país (1964). Governador de
Califòrnia (1966-74), el 1976 intentà debades d'ésser el candidat
presidencial dels republicans. L'any 1980, però, assolí la candidatura i fou
elegit president dels EUA, càrrec en el qual succeí James Earl Carter el 1981 ,
any que fou ferit en un atemptat. El 1984 fou reelegit president per a un
segon mandat. Desenvolupà una política conservadora, basada en el model econòmic monetarista, de
reducció de despeses de l'estat en les partides de pensions i ajuts socials, i d'increment de les despeses
militars directes (Líban el 1983, Grenada el 1983, Líbia el 1986) o indirectes (Amèrica Central) i d'una actitud
enèrgica davant els soviètics (Iniciativa de Defensa Estratègica, 1983). Cap a la meitat del seu segon mandat
canvià alguns plantejaments i inicià un acostament a la Unió Soviètica mentre donava suport a la
democratització de diversos règims, com ara el de les Filipines i el d'Haití. Vers la fi del 1986 fou acusat de
vendre armes a l'Iran per desviar-ne els guanys en ajuda de la contra nicaragüenca. El 1988, en acabar el seu
segon mandat, fou substituït pel també republicà G.H. Bush.

9. Tito
(Kumrovec, Croàcia 1892 - Ljubljana, Eslovènia 1980) Nom amb què és
conegut Josip Broz, polític iugoslau. Enrolat a l'exèrcit, passà a les files de
l'exèrcit roig (1917-23). Cofundador del partit comunista iugoslau, en fou
nomenat secretari general el 1937. Fou un dels dirigents de les Brigades
Internacionals que combateren en la Guerra Civil Espanyola (1936-39).
Dirigí l'exèrcit de partisans en la guerra contra l'ocupació nazi i alliberà el
país al final de la Segona Guerra Mundial. Nomenat mariscal el 1943, fou
proclamat cap de govern el 7 de maig de 1945. Inicià un camí particular de
construcció del socialisme que l'enfrontà, el 1948, amb el Kominform i
l'URSS, i fou acusat de desviacionisme. Així s'apropà als països capitalistes,
i el 1951 obtingué una ajuda dels EUA. Secretari general de la Lliga dels Comunistes (1953) i després
president del partit (1966-80), fou elegit president de la República (1953), càrrec en el qual fou reelegit
ininterrompudament. Les seves relacions amb l'URSS experimentaren períodes de reconciliació (1955, 1967,
1977) i de refredament (1956, 1968). A partir de l'any 1954 fou un dels impulsors de la política internacional
neutralista.