Recorregut per l'itinerari poètic que relata la relació eròtica de Catul amb Lèsbia, amb l'atenció posada en les característiques temàtiques que

1. Lèsbia
Vuit poemes de Catul
TRADUCCIÓ I COMENTARI
GREGORI ROYO
IES VALL DE LA SAFOR
VILALLONGA

2. Els poemes de Valeri Catul, poeta veronés de mitjan segle I
aC., són una dels veus més intenses i originals, no ja de la
poesia llatina, sinó universal.
D’entre els temes mitològics o d’invectiva, destaquem els
poemes que dedicà a la seua estimada, Lèsbia, pseudònim
amb ecos literaris de Clàudia, dona de Q. Metel Cèler i
germana del famós i controvertit Clodi.
Una excursió pels poemes dedicats a ella ens mostra el periple
d’un amor escindit entre la necessitat indefugible
d’acomplir la seua passió amorosa i el procés de
literaturització de l’experiència com a instrument de
racionalització i coneixement.
Catul, juntament amb la saba fresca que suposà la irrupció
dels poetes de la seua generació, els anomenats per Ciceró
amb menyspreament “poetae novi”, té la enorme
responsabilitat d’encaixar els mecanismes poètics i la
sensibilitat grega dins de la tradició cultural romana que es
catalitzaria en floriment cultural de l’Edat d’Or.

3. 2. El teuladí de Lèsbia. Presentació de l’estimada
2
II
Passer, deliciae meae puellae,
Teuladí, plaer de la meua xiqueta,
quicum ludere, quem in sinu tenere, amb qui sol jugar i dur al pit,
cui primum digitum dare appetenti a qui oferir, ganoset, la punta del dit
et acris solet incitare morsus, i provocar-li mossos vius,
cum desiderio meo nitenti
quan a ella, esponerós deler meu,
carum nescio quid libet iocari
et solaciolum sui doloris, li abelleix distreure’s amb no sé quin joc plaent
credo, ut tum grauis acquiescat ardor. i esbarjo, supose, del seu desfici;
Tecum ludere sicut ipsa possem si pogués jugar amb tu com ho fa ella
et tristis animi leuare curas! i alleujar les penes de la meua ànima.

4. 2. Comentari a El teuladí de Lèsbia. Presentació de l’estimada
A
Passer, deliciae meae puellae,
quicum ludere, quem in sinu tenere,
cui primum digitum dare appetenti
et acris solet incitare morsus,
cum desiderio meo nitenti
carum nescio quid libet iocari
et solaciolum sui doloris,
credo, ut tum grauis acquiescat ardor.
B
Tecum ludere sicut ipsa possem
et tristis animi leuare curas!
Estructura: A(8)+B(2). Vuit versos que descriuen el passer i dos com conquerir. Hi ha doncs una velada imprecació a través del teuladí
a coda, on ens sorprèn que el tecum transforme tot l’anterior en perquè s’acomplisca l’amor que el pardal desperta en la noia, fins al
vocatiu. moment, inassequible per a Catul.
credo: paraula crucial, perquè expressa el dubte que Lèsbia senta el
Modalitat: A caracteritzat per la tercera persona que al·ludeix a desfici que li suposa i que sense dubte ell sent. Així la segona part del
Lèsbia, sense anomenar-la (sí indirectament: meae puellae). B: poema ens retorna no un amant, sinó un aspirant a l’amor de Lèsbia.
emergència de la primera amb un subjuntiu desideratiu, expressen el ardor: En Catul sempre amb accepció eròtica.
desig del poeta de ser el teuladí.
Proposta:
Comentari: Aquest poema ha sigut interpretat en clau obscena (Florus 410L), ja
passer: pardal sagrat d’Afrodita. Al conegut poema de l’himne a que no és l’únic poema obscè de l’autor. Però què passa amb els
Afrodita, Safo, I, 10, la poetessa invoca la deessa, que arriba del cel elements afectius i sentimentals que aquest poema inspira? És la
amb un carro arrossegat per teuladins. Poema per tant amb una presentació de l’estimada un lloc per a l’al·lusió obscena?
al·lusió gens velada a la deessa de l’amor.
sinu: analogia amb la joia que les dones portaven al coll.
desiderio: desig d’alguna cosa perduda o absent. Ací és l’objecte del
desig, que traduïm per “deler”. L’amor de Lèsbia és encara per

5. 3. S’ha mort el teuladí de Lèsbia. L’elegia pura
III 3
Lugete, o Veneres Cupidinesque, Ploreu, oh Venus i Cupidos
et quantum est hominum venustiorum: i totes les persones encantadores:
passer mortuus est meae puellae, ha mort el teuladí de la meva xiqueta;
passer, deliciae meae puellae, el teuladí, plaer de la meva xiqueta,
quem plus illa oculis suis amabat. que ella estimava més que els propis ulls.
Nam mellitus erat suamque norat Perquè era de mel i coneixia l’ama
ipsam tam bene quam puella matrem, tan bé com la filla sa mare,
nec sese a gremio illius movebat, i no es movia de la falda,
sed circumsiliens modo huc modo illuc ans tot saltant, ara ací, ara allí,
ad solam dominam usque pipiabat. piulava sempre només a ella.
Qui nunc it per iter tenebricosum Ara va pel camí tenebrós
illuc, unde negant redire quemquam. allà d'on diuen que no torna ningú.
At vobis male sit, malae tenebrae
Però sigau maleïdes, cruels tenebres
de I'Orc, que devoreu totes les coses belles:
Orci, quae omnia bella devoratis:
M’heu pres un teuladí tan bell!
tam bellum mihi passerem abstulistis
Oh, quina malifeta! Oh, pobre teuladí!
o factum male! o miselle passer!
Ara per culpa teua els ullets de la meva xiqueta,
Tua nunc opera meae puellae
plorant, s’enrogeixen infladets.
flendo turgiduli rubent ocelli.

6. 3. Comentari a S’ha mort el teuladí de Lèsbia. L’elegia pura
Estructura: Anàstrofe (2)+ A(8)+B(6) +Anàstrofe(2).
Lugete, o Veneres Cupidinesque, A: Vuit versos on distingim dos que anuncien la causa de la
et quantum est hominum venustiorum: tristesa (a.1), la graciosa relació ja extingida de l’ama amb el
pardal (a.2), els moviments el pardal (a.3), i el vers 10 com a eix
A central, el summum del plaer: cantar sols per a ella.
(a.1) passer mortuus est meae puellae, B: Sis versos on torna al present marcat per l’adverbi nunc. Podem
veure dos versos amb verbs de moviment (b.1) que remeten al
passer, deliciae meae puellae, (a.3) i que tanquen el v. 10, dotant-lo així d’èmfasi. Dos versos
(a.2), quem plus illa oculis suis amabat. d’imprecació subratllats amb l’adversativa at (b.2) i altres dos,
(b.3) amb les paraules passerem i passer que remeten als passer
Nam mellitus erat suamque norat
de (a.1).
ipsam tam bene quam puella matrem, La coda (v.17-18) recupera en anell temes anteriors: meae puellae
(a.3), nec sese a gremio illius movebat, (a.1) i flendo el lugete de l’anàstrofe introductòria.
sed circumsiliens modo huc modo illuc Modalitat: L’anàstrofe a les Venus i Cupidos d’inici en imperatiu.
ad solam dominam usque pipiabat. L’anàstrofe final a les tenebres de l’Orc en tercera persona però
amb la deixi tua.
B Destacar en el bloc A l’imperfet per referir-se a un temps passat i
(b.1) Qui nunc it per iter tenebricosum idealitzat. Canvia en el bloc B al present, amb un contrast dramàtic
del perfet en b.3.
illuc, unde negant redire quemquam.
(b.2) At vobis male sit, malae tenebrae Comentari:
Ressaltar la gravetat de l’atmosfera amb el recurs musical de
Orci, quae omnia bella devoratis: l’al·literació: t, r, n en b.1 i l en v. 13 i 18. Aquest to lúgubre però es
(b.3) tam bellum mihi passerem abstulistis compensa precisament amb els diminutius de l’últim vers, fent de
o factum male! o miselle passer! l’elegia un ludus hermosíssim.
Propostes:
Tua nunc opera meae puellae 1. Remet el vers 10 a la identificació Catul- passer? És passer una
al·legoria de l’amor de Catul? Què ha passat aleshores?
flendo turgiduli rubent ocelli. 2. Continua aquest poema la sospita de l’obscenitat de l’anterior?

7. 5. Invitació a estimar. ut Carpe diem
V 5
Vivamus mea Lesbia, atque amemus, Visquem, Lèsbia meua, i estimem-nos,
rumoresque senum severiorum i els xafardejos dels vells més estirats
omnes unius aestimemus assis! ens importen tots un rave.
soles occidere et redire possunt: Ja poden els sols eixir i posar-s’hi:
nobis cum semel occidit brevis lux, quan s’esgote aquesta breu llum,
nox est perpetua una dormienda. haurem de dormir una nit eterna.
da mi basia mille, deinde centum, Dóna’m mil besos, i després cent,
dein mille altera, dein secunda centum, en acabat altres mil, després una segona tanda de cent,
deinde usque altera mille, deinde centum. després fins a altres mil, després cent.
Dein, cum milia multa fecerimus, En acabat, quan n’haurem fet molts milers,
conturbabimus illa, ne sciamus, els descomptarem, per no saber-ne el nombre
aut ne quis malus inuidere possit, o cap envejós puga fer-nos mal
cum tantum sciat esse basiorum. en conèixer quants besos ens hem donat.

8. 5. Comentari a Invitació a estimar. ut Carpe diem
Estructura: A(6)+B(7).
A: Sis versos que inciten Lèsbia a estimar i viure sota dos arguments: (a.1)
considerar sense valor les xafarderies i (a.2), el temps que s’escurça cap a
una mort eterna. A ressaltar els versos inicials d’aquests dos sub-apartats
en forma de quiasme parcial amb verbs que complementen els llocs
A interiors i exteriors i que es reprodueixen en el bloc final v: 11 i 13.
B: Set versos que comencen amb un enèrgic imperatiu i segueixen en
(a.1) Vivamus mea Lesbia, atque amemus, anàfores i paral·lelismes. (b.1: 7-9) compte dels besos amb proliferació de
numerals i (b.2: 11-13) projecció en el futur, amb el vers 10 de transició
rumoresque senum severiorum
contenint el numeral propi del bloc anterior i el futur del posterior.
omnes unius aestimemus assis! Després d’una pausa marcada per l’adversativa aut el dos última versos són
una recapitulació dels dos temes del poema: malus recupera senes
(a.2) soles occidere et redire possunt: severiorum i tantum la comptabilitat.
nobis cum semel occidit brevis lux,
Modalitat: Modalitat fortament imprecativa amb subjuntius jussius,
nox est perpetua una dormienda. imperatius i futurs.
Comentari:
B El primer poema on Catul dóna el nom de la seua estimada. Amb aquest,
sols hi ha dos poemes en el conjunt de la seua obra en què Lèsbia i Catul
(b.1) Da mi basia mille, deinde centum, són identificats com un nos, una totalitat en plural . Catul i Lèsbia han de
dein mille altera, dein secunda centum, viure el seu amor, il·lícit, és clar, perquè ella és casada, però, front a
l’amenaça de la mort, han de viure en l’amor, no fent cas de les crítiques,
deinde usque altera mille, deinde centum. veus ensorrades pel temps i la tradició més rància, una transposició d’allò
mort.
Dein, cum milia multa fecerimus, joc metonímic. Observeu les belles figures que relacionen soles-dies, lux-
(b.2) conturbabimus illa, ne sciamus, vida, nox-mort.
llenguatge comercial: assis- “poc valor”, aestimemus-”valorem”,
aut ne quis malus inuidere possit, conturbabimus-“descomptar”, l’alternànça els numerals mile-centum, que
cum tantum sciat esse basiorum. reprodueix el sistema de l’àbac.
invidere: el verb té una càrrega màgica, de tal manera que el compte i
descompte dels besos estar prop d’allò apotropaic.
Proposta:
En quin sentit es parla en aquest poema d’un amor incipient, quasi
adolescent?

9. 7. Besos, mai són massa
VII 7
Quaeris, quot mihi basiationes Preguntes , Lesbia, quantes besades teues
tuae, Lesbia, sint satis superque. són prou i massa per a mi.
Quam magnus numerus Libyssae harenae Tantes com el nombre de grans de sorra líbica
lasarpiciferis iacet Cyrenis es troba en Cirene la perfumada
oraclum Iovis inter aestuosi entre l’oracle xafogós de Júpiter
et Batti veteris sacrum sepulcrum; i la llegendària tomba de Battus;
aut quam sidera multa, cum tacet nox, o com molts són els astres que, al emmudir la nit,
furtivos hominum vident amores: contemplen els amors amagats de les persones:
tam te basia multa basiare per al teu enfollit Catul prou i massa és
vesano satis et super Catullo est, que beses tants besos
quae nec pernumerare curiosi que ni els xafarders puguen comptar-los
possint nec mala fascinare lingua. ni maleir-los amb la seua llengua pèrfida.

10. 7. Comentari a Besos, mai són massa
Estructura: 2+ A(4)+B(2) +4.
Quaeris, quot mihi basiationes Dos versos que introdueixen la pregunta, una manera prou distingida de
cercar el tema.
tuae, Lèsbia, sint satis superque. A: Quatre versos que responen amb un argument hiperbòlic basat en les
arenes egípcies.
B: Dos versos amb l’argument astronòmic introduït en poesia per primera
A vegada per Cal·límac.
Represa anular del s termes de la pregunta satis et super.
Quam magnus numerus Libyssae harenae
Comentari:
lasarpiciferis iacet Cyrenis Poema que continua el tema del còmput dels besos, amb dos novetats
oraclum Iovis inter aestuosi significatives.
Una és la introducció d’un terme obscè en un poema sobre Lèsbia. I és que
et Batti veteris sacrum sepulcrum; s’ha de percebre un ambient diferent del poema 5: no hi ha el nos, sinó el tu
i el jo. Aquests distanciament evidentment és conseqüència també del terme
obscè fascinare “sentir la força màgica i l’efecte apotropaic del fal·lus”. I és
B que entre el poema 5 i el 7 hi ha el poema 6, on l’amic Furius conta les nits
de llençols embolicats i amb olor de perfum, les part del cos gastades per la
aut quam sidera multa, cum tacet nox, refrega sexual. Sembla com si les engrunes sexuals de Furi contaminaren el
nostre poema, per no obstant marcar la diferència: aquella que separa la
furtivos hominum vident amores: prostituta amb qui jau l’amic de Lèsbia, una relació que, lluny dels
comentaris, és una cosa més que pur sexe.
L’altra és l’aparició de la bogeria. La paraula vesano , juntament amb la
tam te basia multa basiare infinitud dels besos que necessita per ser satisfet, ens parla d’un Catul
vesano satis et super Catullo est, emocionalment insaciable, ,en inferioritat de condicions front a una amant
moderada. Aquest serà el tema que predominarà al poema següent.
quae nec pernumerare curiosi
possint nec mala fascinare lingua. Proposta:
Vigència de la desmesura de l’amor i dels besos en els textos lírics actuals.

11. 8. Aguanta, Catul, si pots
VIII 8
Miser Catulle, desinas ineptire,
Pobre Catul, deixa de fer foteses,
et quod uides perisse, perditum ducas.
i el que veges perdut, dóna-ho per perdut.
Fulsere quondam candidi tibi soles, En un altre temps et brillaren dies esplendorosos,
cum uentitabas, quo puella ducebat quan anaves on la teua xicota et duia,
amata nobis, quantum amabitur nulla! estimada per tu més que cap altra serà estimada mai.
Ibi illa multa tum iocosa fiebant, Aleshores hi sorgien moltes plasenteries,
quae tu uolebas nec puella nolebat. que tu volies i ella no rebutjava.
En veritat que et brillaren dies esplendorosos.
Fulsere uere candidi tibi soles.
I ara ella ja no en vol. Doncs tu, que ja n’estàs tip, no en
Nunc iam illa non uult: tu quoque, inpotens, noli, vulgues,
nec, quae fugit, sectare nec miser uiue, no seguisques el que se’n fuig, no visques com un
sed obstinata mente perfer, obdura. miserable,
Vale, puella. Iam Catullus obdurat
ans resisteix amb ferma determinació, aguanta.
Adéu, xicota, Catul ja aguanta.
nec te requiret nec rogabit inuitam.
Ja no t’anirà al darrere ni et pregarà si no en vols.
At tu dolebis, cum rogaberis nulla.
Però tu has de patir, quan ningú et demane.
Scelesta, uae te! quae tibi manet uita? I a tu, pèrfida, quina vida t’ha de quedar?
Quis nunc te adibit? Cui uideberis bella? Qui se t’arrimarà? A qui semblaràs bella?
Quem nunc amabis? Cuius esse diceris? A qui estimaràs ara? De qui diràs que ets?
Quem basiabis? Cui labella mordebis? A qui has de besar tu? A qui has de mossegar els llavis?
At tu, Catulle, destinatus obdura. Però tu, Catul, decidit, aguanta.

12. 8. Comentari a Aguanta, Catul, si pots (I)
Miser Catulle, desinas ineptire,
et quod uides perisse, perditum ducas.
Estructura:
Hi ha dos anàlisis perfectament compatibles: Thomson: 2+9+7+1, criticat per
A Moritz per no veure la stanza central, o v. que donaria una
Fulsere quondam candidi tibi soles, perfecta simetria: (8+3+8). Si bé és evident l’existència d’aquest bloc central,
(a.1) cum uentitabas, quo puella ducebat en canvi aquest últim prescindeix de les apòstrofes que obrin i tanquen el
poema, a més, tot advertint que la simetria exacta no és una necessitat en el
amata nobis, quantum amabitur nulla!
pla de treball catulià, proposem
(a.2 ) ibi illa multa tum iocosa fiebant, Apòstrofe(2)+ A. Flashblack(6)+ 3 B. Futur(7) + Apòstrofe (1).
quae tu uolebas nec puella nolebat. La pertinència de les apòstrofes queda marcada per la correspondència en
Fulsere uere candidi tibi soles. quant al a l’eix del significat de Iam Catullus obdurat com la resolució del
desinas ineptire, així com en el del significant participi+verb impressiu de
destinatus obdura amb perditum ducas.
La primera part, limitada per dos versos idèntics, queda seccionada en dos
Nunc iam illa non uult: tu quoque, inpotens, noli, parts: a.1 (3-8) el que solia fer Catul i a.2 (9-11) el que solia fer Lèsbia, que
nec, quae fugit, sectare nec miser uiue,
queden en correspondència quiasmàtica amb el que farà Lèsbia en un futur
b.1 (14-15) i el que farà sense Catul (16-18).
sed obstinata mente perfer, obdura.
Modalitat: La modalitat és un tret distintiu d’aquest poema.
B Paratextualment els imperatius, subjuntius i futurs i la seua modalitat
impressiva lliguen el text al poema 5 (Vivamus) i els imperfets del passat
Vale, puella. iam Catullus obdurat
idealitzat al poema 3 (Passer). Intratextualment les correspondències
nec te requiret nec rogabit inuitam. marquen uns segments ben marcats: per una banda els subjuntius jussius de
l’apòstrofe d’apertura i l’imperatiu de tancada, d’altra els temps en passat
(b.1) At tu dolebis, cum rogaberis nulla. amb accepció iterativa del bloc A i els futurs del bloc B. En mig queda la
, el pivot del poema, que no pertany en realitat ni al bloc A, ni al B,
Scelesta, uae te! quae tibi manet uita?
amb un joc elegant que combina indicatius amb imperatius, els primers
(b.2) Quis nunc te adibit? Cui uideberis bella? remeten a través del illa non vult al bloc anterior (volebas, nolebat) i els
Quem nunc amabis? Cuius esse diceris? imperatius, a través de obdura, el precipita cap el obdurat del següent bloc.
Quem basiabis? Cui labella mordebis?
At tu, Catulle, destinatus obdura.

13. 8. Comentari a Aguanta, Catul, si pots (II)
Miser Catulle, desinas ineptire,
Comentari:
Monòleg dramàtic que posa en conflicte dos idees potentíssimes en la poètica
et quod uides perisse, perditum ducas. de Catul: recreació en la idealització d’un amor correspost en el passat i la
necessitat d’oblidar Lèsbia, després de ser pagat amb el fruit amarg de la
A traïció. Aquest dramatisme però no es pot entendre al peu de la lletra, ja que,
com ha assenyalat Rowland, jau un alt contingut irònic que no pot ser passat
Fulsere quondam candidi tibi soles,
per alt i que determina la lectura. En primer lloc ens sorprèn que Catul haja
(a.1) cum uentitabas, quo puella ducebat preferit els vers coliambe, tradicionalment utilitzat en composicions satíriques,
amata nobis, quantum amabitur nulla! l’obra catuliana inclosa. En segon lloc hem d’adonar-nos de la oscil·lació de dos
(a.2 ) ibi illa multa tum iocosa fiebant, veus, la racional i la emotiva que lluiten en amb forces molt desiguals. En
tercer lloc, la repetició del verb obdura ens mostra com la resistència va cada
quae tu uolebas nec puella nolebat.
vegada afeblint-se més, fins convertir-se en una paròdia i per extensió de la
Fulsere uere candidi tibi soles. determinació de poeta a oblidar l’estimada.
La anàstrofe d’obertura representaria la veu del poeta en termes racionals,
amb l’admonició a resistir, subratllats per la frase proverbial et quod uides
perisse, perditum ducas.
Nunc iam illa non uult: tu quoque, inpotens, noli, El bloc A és testimoni de la incapacitat de destriar la veu del poeta i la de
nec, quae fugit, sectare nec miser uiue, l’amant que recorda encara amb apassionament la seua relació, encara que la
sed obstinata mente perfer, obdura. repetició del vers final de la secció, amb l’addició de l’adverbi vere, ens fa
tornar l’ombra funesta del present que vindrà sobtat amb un terrible nunc de
la secció central.
B La fa sorgir de nou la veu racional amb la crua realitat del present i
Vale, puella. iam Catullus obdurat l’admonició a resistir amb un ja poc convincent obstinata mente obdura.
nec te requiret nec rogabit inuitam. En el bloc B , després de reafirmar-se en una resistència purament emfàtica
degut a l’absoluta manca de convicció, es desferma l’amant irracional, però no
a través dels records de felicitat, sinó amb els de la maledicció (uae te), que
(b.1) At tu dolebis, cum rogaberis nulla. condemna Lesbia i un amor ja condemnat. A notar el deliri de l’amant que en
Scelesta, uae te! quae tibi manet uita? forma de maledicció projecta en Lesbia els mateixos sentiments que ell ha
(b.2) Quis nunc te adibit? Cui uideberis bella?
experimentat quan ha sigut rebutjat, posant en el futur el que no és més que la
seua experiència desafortunada.
Quem nunc amabis? Cuius esse diceris? Acaba amb l’apòstrofe amb una destinatus obdura que arriba completament
Quem basiabis? Cui labella mordebis? sense força, superposdant el caràcter irònic a allò que semblava dramàtic.
Proposta:
At tu, Catulle, destinatus obdura.
És la perfecta simetria del poema producte de la reflexió, o de la intensa
experiència personal que el poeta sap transmetre amb les habilitats d’un geni?

14. Estructura quiasmàtica Ecos de Catul
: Volverán las tupidas
Miser Catulle, desinas ineptire,
Al perderte yo a ti tú y yo madreselvas
et quod uides perisse, perditum ducas. hemos perdido: de tu jardín las tapias a
yo porque tú eras lo que yo escalar
y otra vez a la tarde aún más
A más amaba hermosas
Fulsere quondam candidi tibi soles, y tú porque yo era el que te sus flores se abrirán.
(a.1) cum uentitabas, quo puella ducebat amaba más.
amata nobis, quantum amabitur nulla! Pero de nosotros dos tú
pierdes más que yo: Pero aquellas cuajadas de
(a.2 ) ibi illa multa tum iocosa fiebant, rocío
quae tu uolebas nec puella nolebat.
porque yo podré amar a otras cuyas gotas mirábamos
como te amaba a ti temblar
Fulsere uere candidi tibi soles.
pero a ti no te amarán como y caer como lágrimas del
te amaba yo. día....
ésas... ¡no volverán!
Ernesto Cardenal
Nunc iam illa non uult: tu quoque, inpotens, noli,
nec, quae fugit, sectare nec miser uiue, Volverán las oscuras Volverán del amor en tus
sed obstinata mente perfer, obdura. golondrinas oídos
en tu balcón sus nidos a las palabras ardientes a
colgar, sonar,
B y otra vez con el ala a sus tu corazón de su profundo
Vale, puella. iam Catullus obdurat cristales sueño
nec te requiret nec rogabit inuitam. jugando llamarán. tal vez despertará.
Pero mudo y absorto y de
(b.1) At tu dolebis, cum rogaberis nulla. Pero aquellas que el vuelo rodillas,
Scelesta, uae te! quae tibi manet uita? refrenaban como se adora a Dios ante
(b.2) Quis nunc te adibit? Cui uideberis bella?
tu hermosura y mi dicha a su altar,
contemplar, como yo te he querido...,
Quem nunc amabis? Cuius esse diceris? aquellas que aprendieron desengáñate,
Quem basiabis? Cui labella mordebis? nuestros nombres, ¡así no te querrán!
ésas... ¡no volverán!
Gustavo Adolfo Bécquer
At tu, Catulle, destinatus obdura.
Rima LIII

15. 51. Semblant a un déu
LI
51
Ille mi par esse deo uidetur,
ille, si fas est, superare diuos, Em sembla que és igual a un déu
qui sedens aduersus identidem te i, si és possible, als déus supera
aquell que, assegut davant teu, una i altra volta
spectat et audit
et mira i t’escolta
dulce ridentem, misero quod omnis
mentre somrius dolça, i em té, pobre de mi,
eripit sensus mihi: nam simul te, arrabassats tots els sentits, perquè,
Lesbia, aspexi, nihil est super mi només et veig, Lèsbia, en quede
<uocis in ore> sense veu a la boca,
lingua sed torpet, tenuis sub artus se’m trabuca la llengua, una subtil cremor
s’escola pels meus membres, em xiulen les orelles
flamma demanat, sonitu suopte
amb el seu brunzit, s’entelen d
tintinant aures, gemina teguntur la nit sobre els meus ulls.
lumina nocte. La mandra, Catul, et fa mal.
otium, Catulle, tibi molestum est: En la mandra bulls i el neguit
otio exultas nimiumque gestis. se te’n porta de no dir.
otium et reges prius et beatas La mandra, abans que tu, reis i esplendoroses
ciutats ha perdut.
perdidit urbes.

16. Comentari 51. Semblant a un déu (I)
LI
51
El poema de Safo fr. 2D
Ille mi par esse deo uidetur,
Em sembla que és igual a un déu
ille, si fas est, superare diuos, l’home que s’asseut davant teu,
qui sedens aduersus identidem te I t’escolta embadalit
mentre dolça parles
spectat et audit
dulce ridentem, misero quod omnis i rius encisadora; això, de veritat,
eripit sensus mihi: nam simul te, em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m'és possible
Lesbia, aspexi, nihil est super mi dir ni una paraula,
<uocis in ore>
sinó que la llengua se'm trava
lingua sed torpet, tenuis sub artus
i prest un foc subtil em recorre la pell,
flamma demanat, sonitu suopte amb els ulls no veig res
tintinant aures, gemina teguntur i em ressonen les orelles,
lumina nocte. una suor freda em banya, i un tremolor
otium, Catulle, tibi molestum est: em pren tota; estic més verda que l'herba
i em sento que estic a punt
otio exultas nimiumque gestis.
de morir.
otium et reges prius et beatas
perdidit urbes.

17. Comentari 51. Semblant a un déu (II)
LI Comentari:
Pel que Catul aporta d’original en aquesta traducció lliure, podem copsar les
preocupacions del poeta:
1. si fas est: fórmula que invoca el perdó als déus si els ofén per la
Ille mi par esse deo uidetur, comparació.
2. identidem: preeminència de la pulsió eròtica descontrolada en gastar
ille, si fas est, superare diuos, l’adverbi “una i altra volta”.
3. spectat: la importància que dóna a la vista en aquest que vol ser un poema
qui sedens aduersus identidem te
que parla d’una de les primeres trobades amb l’estimada.
spectat et audit 4. misero: amb clara referència a Catul, és un eco del poema 8 “miser
Catulle”, una barera que ens separa el Catul amant del Catul poeta.
dulce ridentem, misero quod omnis 5. eripit: intensifica la sensació que l’amor és un atac extern que deixa sense
defenses i abatut l’ànima de l’enamorat.
eripit sensus mihi: nam simul te, 6. Lèsbia: amb l’aparició del nom de l’estimada es focalitza l’apòstrofe
trencant l’anonimat de la’amant de Safo, tot remarcant la vinculació
Lesbia, aspexi, nihil est super mi personal amb l’amant ja coneguda en altres poemes.
<uocis in ore> 7. suopte i gemina nocte són altres estadis que en general incideixen en
l’èmfasi retòric.
lingua sed torpet, tenuis sub artus 8. L’última estrofa és una creació originalíssima catul·liana que al·ludeix als
vicis que la moral tradicional ha atribuït a l’oci. Sols que aquesta referència
flamma demanat, sonitu suopte a l’abandó de les disbauxes pròpies de la joventut per assolir els deures
deguts a la pàtria i als negocis familiars (adulescentiae cupiditates revocet
tintinant aures, gemina teguntur se aliquando ad curam rei domesticae, rei forensius reique publicae,
segons Cic, Cael, 42) no deixen de fer pensar en l’agra decepció que la
lumina nocte. relació amb Lèsbia li havia provocat i en el citat poema 8: Miser Catulle,
otium, Catulle, tibi molestum est: desinas eneptire).
Per acabar recordar altres poetae novi que, com a exercici i homenatge, feren a
otio exultas nimiumque gestis. aquest poema sàfic, entre els quals portem Quint Lutaci Catul parlant del
bell Rosci: Pace mihi liceat, caelestes, dicere vestra:/Mortalis visus pulchrior
otium et reges prius et beatas esse deo (fr. 2 M), d’on sembla haver tret la fórmula pietosa; o Valeri Edituo
perdidit urbes. Quae mi abs te quaeram, verba labris abeunt,/Per pectus manat subito
subido mihi sudor (fr. 1 M), dedicat a Pàmfila.
Proposta:
Desenvolupar el pes de la intertextualtat.

18. 85. Estimar i odiar
LXXXV 85
Odi et amo. Quare id faciam fortasse requiris. Odie i estime. Potser et preguntes per què ho faig.
Nescio, sed fieri sentio, et excrucior. No ho sé, però sent que és així i em torture.
Comentari:
L’epigrama (un hexàmetre i un pentàmetre dactílics) serveix de
declaració programàtica als poetae novi, els quals fan d’aquesta
estrofa grega un elogi de la brevetat i la lleugeresa com a oposició a la
poesia tradicional romana, èpicament llarga i solemne, i per extensió
al pes de la tradició dels mores maiorum que ofeguen la seua voluntat
d’unir art i vida d’acord amb l’hegemonia d’uns principis, no ètics,
sinó més bé estètics.
Estructura quiasmàtica Fem noció de la composició quiasmàtica que determina tot el poema:
1. Blocs introductors i finals de poema: formats per dos verbs en
quiasme intern sobre l’eix de la conjunció et. Tots en primera
persona, semànticament amo es relaciona amb sentio, veritable
Odi et amo Quare id faciam fortasse requiris.
Odi et amo. conseqüència del fet d’estimar, en tant que odi fa relat amb
excrucior, derivat del fet d’odiar. L’alternança de sentiments
positius i negatius és molt estimada a Catul per expressar els
sentiments ambivalents vers Lèsbia.
Nescio, sed fieri, sentio, et excrucior 2. Bloc central dels versos: marcats per dos variants del mateix tronc
verbal faciam i fieri, el primer de caure actiu i el segon passiu.
3. Bloc extrem dels versos i centrals del poema: el final i principi dels
versos constitueixen un diàleg extrem: “preguntes”-”no ho sé”, on
el primer verb prefigura l’actitud inquisitiva de qui du el control i
el segon la impotència de qui està perdut i vencut.
Proposta:
L’amor com a catalitzador de sentiments ambivalents.

19. 85. Ecos del odi et amo
Odi et amo. Quare id faciam fortasse requiris. Podem seguir la fèrtil petjada que l’epigrama en la literatura
posterior, com a Ausiàs March (1357-1459), qui en el seu
Nescio, sed fieri sentio, et excrucior. viatge a Itàlia ben pogué conéixer el poeta de Verona a través de
Petrarca, qui adquirí el manuscrit recentment descobert de les
poesies completes, el Veronensis, a principis del segle XIV:
Excés d’amor em porta innociència
vull i no vull sense cosa que ho motive.
La brevetat epigramàtica, amb la càrrega d’humor, crítica i
amargura també ha interessat la poesia posterior, especialment
la moderna, com als EUA el “Moviment Imaginista” d’Ezra
Pound, o a centroamèrica la “Generación del 40”, també
anomenada “Generación del epigrama” d’Ernesto Cardenal,
qui no sols va traduir alguns poemes de Catul, sinó que, tot
arribant a ser anomenat “El Catulo español de nuestro tiempo”,
incorporà a la seua poètica l’esència del poeta romà, com ens
deixa ben palés aquest epigrama:
Me contaron que estabas enamorada de otro
y entonces me fui a mi cuarto
y escribí este artículo contra el Gobierno
por el que estoy preso.

20. 109. L’últim poema a Lèsbia
CIX 109
Iucundum, mea vita, mihi proponis amorem M’assegures, vida meua, que aquest amor nostre
hunc nostrum inter nos perpetuumque fore. serà plaent i perpetu entre nosaltres.
Di magni, facite ut vere promittere possit,
Déus del cel, feu que puga prometre-m’ho de debó,
i que això ho diga de veritat, amb el cor,
atque id sincere dicat et ex animo,
perquè ens siga possible perllongar tota la vida
ut liceat nobis tota perducere vita,
aquest pacte etern de sagrada amistat.
aeternum hoc sanctae foedus amicitiae

21. 109. Comentari L’últim poema a Lèsbia
CIX Estructura:
2+2+2, estructura serena en la seua classicitat i simetria. Exposició
Iucundum, mea vita, mihi proponis amorem de la proposta d’amor etern per part de Lèsbia, seguit d’una
hunc nostrum inter nos perpetuumque fore. imprecació als déus en forma d’oració, per acabar amb la
formulació de la proposta a través del desig de Catul. Aquesta, però
després de passar el sedàs dels déus i, per què no hem de dir-ho, la
Di magni, facite ut vere promittere possit, seua experiència en el paratext, és proposició modificada: el amor
que proposa Lèsbia, Catul el vol amistat, el que la noia vol perpetu,
atque id sincere dicat et ex animo, ell ho vol etern i el que Lèsbia vol plaent Catul el necessita sagrat.
El que queda entre Lèsbia i Catul és una vida per viure junts, en el
“nosaltres” desitjat, però és una existència buida, construïda sobre
ut liceat nobis tota perducere vita una relació que no es pot anomenar amor, una vida viscuda no amb
aeternum hoc sanctae foedus amicitiae Lèsbia, sinó amb la imatge evanescent del que un dia fou passió
desenfrenada i li lluïen el sols.
Comentari: aeternum) i els subjuntius (possit, dicat, liceat) en els indicatius que
Últim poema dedicat a Lèsbia. Després del trencament i la cerca d’un facen realitat el que no deixa de ser una pura eventualitat en la boca
impossible oblit, després de la traïció i l’esclat d’ira, arriba la de Lèsbia, ja que, com va deixar establert al poema 70, allò que
reconciliació. Lèsbia ofereix a Catul un amor etern, basat en un pacte, promet la dona: “in vento et rapida scribere oportet aqua”.
però sense la passió que trobem als primers poemes, un afecte més bé En aquest últim poema a Lèsbia, en paraules de T.P. Wiseman, “Catul
basat en l’amistat. Sembla que la fredor femenina i el control s’han el poeta deixa Catul l’amant en un balanç precari de sobtada felicitat i
imposat en la relació, però és l’única forma en què la vida s’aferma amarga i desconfiada esperança”.
(vita, tota vita) en la conjuminació somniada del “nosaltres” Catul moriria als vint-i-nou anys i no obstant la seua curta vida, va ser
(nostrum amorem, inter nos, nobis). capaç de expressar els sentiments que li provocà l’amor amb una
El futur que obre aquesta vida dista molt de la prefigurada en el intensitat i una competència lírica com cap altre ho havia fet abans i
lluminós “vivamus atque amemus”. És però una projecció feble, seria factible en la història de la literatura.
incerta, sense verificació (l’adverbialització vere, sincere, ex animo
protagonitzen el cos central del poema, dos versos transformats en Proposta:
pregària perquè assegure el propòsit incert de Lèsbia). És precís l’ajut Responsabilitat de Catul i els poetae novi en la tasca catalitzadora de
dels déus perquè siga complit el pacte, encara que siga d’amistat, ja l’hel·lenisme com a proposta estètica vers l’esplendor del classicisme
que resultarà al remat més ferm que el de l’amor, sotmès als alt i dels poetes de l’Edat d’Or augusta.
baixos de la passió, la traïció i l’odi. La força divina (dei, sancta) serà
necessària per aconseguir transformar els futurs (fore, perpetuum,

22. Bibliografia
Entre les obres de referència per elaborar aquestos
comentaris s’ha consultat:
Rostagni, Storia della letteratura latina, Torino, UTET, 1949-52.
Conte, Gian Biagio, Letteratura latina, Firenze, Le Monier, 1987.
Catulo, Cármenes, México, UNAM, 1969.
T.P Wiseman: Catullus and his World, Cambridge University Press,
1987.
Cardenal, Ernesto, Epigramas (1961; Madrid, Trotta, 2001)
D. F. S. Thomson, Catullus, University of Toronto Press
L. A. Moritz, “Miser Catulle: A Postscript”, Greece and Rome (Second
Series) / Volume 13 / Issue 02 / October 1966, pp 155-157
Rowland, RL (1966). "Miser Catulle: An Interpretation of the Eighth
Poem of Catullus". Greece and Rome 13.
K. Quinn, The Catullan Revolution (Melbourne, 1959)