1. ART DEL SEGLE XX El fauvisme: É s el primer moviment artístic revolucionari del s. XX. No es tracta d’una escola amb un programa elaborat, però serveix per agrupar a un bon nombre de pintores animats, durant un curt període de temps, pels mateixos propòsits. Característiques. • La pintura fauvista es va basar en l’exaltació del color com element principal de la pintura. Front al prejudici sòlidament arrelat de que el dibuix havia de complir la funció més important en el quadre i de que el color era un simple element de farcit, els pintors fauvistes, o fauve s, tractaren d’elaborar una pintura en la que el color, el color pur, construís l’espai i els objectes, i en la que fos, tanmateix, un medi per expressar la subjetivitat emocional de l’artista. • La perspectiva geomètrica i la definició dels volums pel clarobscur es deixen de costat; amb la puresa colorista es busca aconseguir la màxima expressivitat. • El fauvisme no tradueix un sentiment dramàtic ni fortes tensions espirituals, sinó tan sols una sensualitat vibrant, mescla de refinament i ingenuïtat. • El paisatge i el retrat foren els temes favorits d’aquest grup, que es disgregà aviat, el 1907, amb l’aparició del cubisme. .

2. El més representatiu és Henri Matisse (1869-1954), deixà la carrera de Dret per la pintura, influït per l´impressionisme fins el 1905, es torna contra ell, oposant-hi un estil de color simple i contorns definits. Enemic dels forts contrastos, cerca un art ple d’equilibri, Amb ell, la decoració torna a primer pla. Utilitza un color intens i en ocasions no adient a la posta, també, de vegades, fa que aquest substitueixi la suggerència de l´espai que dóna el clarobscur: Madame Matisse amb franja verda (1905); retrat molt intens i a l´ensems amb molta calma. L’habitació roja, de la seva darrera època a on accentuà el color.

3. Georges Rouault dóna gran importància al dibuix i el seu color és intens: Arlequí; Dues dones; Cap de Crist.

4. El Cubisme: • Els pintors cubistes trenquen amb el concepte de perspectiva inventat pels artistes del Renaixement, que representaven l’espai a partir d’una visió fixa, monocular i instantània. Ells creen un sistema representatiu més ric, basat en la consideració de que la visió humana és mòbil, es realitza amb els dos ulls i es desenvolupa en el temps. • Per això, els objectes que apareixen en els quadres cubistes es presenten completats des de punts de vista diferents, com desplegant llurs diverses superfícies, que no poden ser observades simultàniament si s’elegeix un únic punt de vista fix, com succeeix en la perspectiva tradicional. • El cubisme presenta els objectes tal com son concebuts per la ment i com existeixen en si, i no tal com són vistos. • Es distingeixen fonamentalment dues etapes dins del cubisme: entre 1910 i 1912 es desenvolupa el que s’anomenat el cubisme analític, que descompon en múltiples plans l’objecte i limita el color a tons grisos i terrosos. La segona etapa es coneix com cubisme sintètic (1912-1914) i es caracteritza per una tornada a la senzillesa, a la claredat expositiva i al colorit. • Durant la primera fase, els objectes experimentals del seu art de descomposició foren principalment bodegons, que els pintors confeccionaven i pintaven a partir de gerros, ampolles, vasos, instruments musicals i llibres. Per accentuar les relacions internes i el ritme de les formes sobre la superfície, els cubistes renunciaren amb freqüència a un cromatisme que desviés l’atenció de llurs investigacions formals. Per regla general, es limitaven a tons marrons i grisos.

5. Pablo Picasso (1881-1973). La carrera de Pablo Ruiz Picasso, que a partir dels vint anys adoptà el cognom de la seva mare, començà molt d’hora. Fill de José Ruiz Blasco, professor de dibuix, amb quinze anys fou admès a l’escola d’art de la Llotja de Barcelona. El nom de l’artista: Pablo Picasso. El 1907 el quadre provocà consternació inclús entre els artistes avantguardistes a causa de la descomposició i de l’emmascarament de les cares de les dones. A partir de la fragmentació que es va veure por primera vegada en aquesta obra, Picasso desenvolupà en els anys següents, amb el seu amic Georges Braque, un estil propi: el cubisme.

6. Fernand Léger, extrema la simplicitat de les formes i usa colors brillants.

7. El Futurisme: En el mateix període en que s’estén l’experiència cubista a França, a Itàlia es desenvolupa un moviment cultural de rellevància internacional, potser l’avantguarda més important de l’art italià del segle XX: el futurisme, primer moviment d’avantguarda que es plantejava una intervenció deliberada i militant a favor de la modernitat, i no només en les arts visuals, sinó en tots els camps; d’aquí que les seves manifestacions abracin la literatura, la música, el teatre, el cine, la política, e inclús el vestit i la cuina. • El futurisme, arrelat a Milà, refusa l’art dels museus i la tradició del passat, establint una defensa intransigent de la modernitat, que identificava amb les senyals espectaculars de la moderna societat industrial, exaltant el progrés, la màquina, el dinamisme, l’energia i la violència. • Partint de les premisses tècniques del divisionisme, els futuristes tracten d’expressar l’acció veloç d’homes i cavalls, la cursa del tren i de l’automòbil, la construcció dels barris obrers a la perifèria de la ciutat, intentant retenir imatges fugaces que passen davant la vista amb una rapidesa de vertigen. ALGUNS PINTORS FUTURISTES: Fascinat per la velocitat, el poeta italià Filippo Tommaso Marinetti declarà el 1909 en el manifest futurista que "un cotxe de curses o un motor revolucionat... és més bell que la Victòria de Samotràcia", a la que llavors es considerava l’encarnació del concepte occidental de bellesa. El 1912 els pintors Umberto Boccioni, Gino Severini, Giacomo Balla, Carlo Carrà i Luigi Russolo van estendre aquest moviment literari a les arts visuals amb la publicació del Manifiest de la pintura futurista.

10. El Dadaisme: El dadaisme és un moviment literari i artístic que sorgeix a Zuric el 1915, en plena Guerra Mundial. La nova situació social originada per l’esclat de la guerra provocà la fugida d’artistes i intel·lectuals cap a estats com Suïssa.Aquest art del absurd aviat s’estengué por dins i fora d’Europa. A París, Nova York, Berlín i a altres llocs els artistes treballaven en nom de Dadà, contraposant l’irracional i escandalós, l’absurd i casual als caducs valors burgesos. Entre les principals figures del dadaisme, hi ha que destacar: -Duchamp:va ésser un pintor i escultor frances creador dels ready-made. Nascut a Blanville crevon, el 28 de juliol de 1887 , va participar en vida en diversos moviments artístics com el dadaisme , el futurisme , el cubisme i també del surrealisme . Després d'una llarga carrera artística va morir a Neuilly-sur-Seine el 2 d'octubre de 1968 . La seva influència en artistes i moviments posteriors és considerable i abasta fins l'art més actual. Per a Duchamp l'espectador juga un rol essencial en el fet artístic: L'acte creatiu no ho fa l'artista només; l'espectador posa l'obra en contacte amb el món exterior mitjançant les seues interpretacions i intents de desxiframent, açò afegeix la seua contribució a l'art creatiu. -Picabia: Estudià a l'Escola de Belles Arts i l'Escola d'Arts Decoratives de París, on va rebre una forta influència de la pintura impressionista , fauvista i abstracta , destacant el seu gust per Camille Pissarro i Alfred Sisley . Entre els anys 1909 i 1911 va estar vinculat al cubisme i fou membre del grup "PUTEAUX", on va establir amistat amb Marcel Duchamp . El 1913 viatjà als Estats Units , on entrà en contacte amb el grup dadà americà, participant en l'exposició de l'Armory Show i fundant junt amb Duchamp i Ray la revista predadaista 291 .La influència de Picabia és fonamental com a introductor dels moviments vanguardistes i de l'art modern al continent americà, més concretament a Nova York. Picabia va ser un home obert a totes les noves corrents i va refusar de lligar-se exclusivament a un sol tipus d'expressió. Així, tindrà períodes lligats al futurisme, a la figuració i, a partir de 1945, a l'abstracte .

12. L'expressionisme abstracte: Principals representants i característiques En aquest grup, del que hi ha que assenyalar que no presenta una unitat estilística, les figures més destacades foren Arshile Gorky, Jackson Pollock, Willem de Kooning, Robert Motherwell, Clyfford Still, William Baziotes, Mark Rothko, Barnett Newman, Adolph Gottlieb, Philip Guston, Franz Kline, James Brooks i Ad Reinhardt Són figures d’accentuada individualitat, aspecte aquest relacionable amb el corrent existencialista. No obstant, aquests artistes no desitjaven desenvolupar amb l’art abstracte ni valores nous, ni utopies. Donaven voltes al voltant de si mateixos buscant formes d’expressió individuals. La subjetivitat de l’artista, que havia estat determinant per primera vegada durant l’expressionisme, es convertí en l’únic sistema vàlid de mesurament de la producció artística .

14. Pop-Art: El terme pop ar t, abreviatura de popular ar t, encunyà el crític Lawrence Alloway el 1957 per designar a una generació d’artistes que, primer a Gran Bretanya i després a EUA, reivindicaren la realitat d’una "nova cultura popular", com a reacció contra l’elitisme artístic promogut per l’expressionisme abstracte que havia dominat en la pintura durant el final de los anys 40 i principis dels 50. L’art pop és fonamentalment figuratiu i extreu els seus temes de la imatgeria de la cultura de masses: la publicitat, les il·lustracions de revistes i periòdics, els còmics, el menjar industrialitzat i estandarditzat, els objectes de consum... Els artistes pop recuperen, front als expressionistes abstractes, el món material, elevant els objectes banals de la vida quotidiana a la categoria d’obres d’art. El públic es va sentir veritablement alliberat amb els quadres que ara representaven un món conegut i comprensible. Ja ningú havia de sentir por davant l’art; no calia coneixements previs, ni especials. El que ara es podia veure el coneixia i reconeixia tot el món. Per això no és res d’estrany que aquest art gaudís d’una gran admiració, sobretot entre la gent jove. L’art es presentava com una cosa fresca que ja no respirava el florit ambient dels museus. Principals representants i característiques Les primeres manifestacions del pop art sorgiren a Anglaterra, i s’originaren en les activitats de l’Independent Group, integrat per artistes, crítics, escriptors i arquitectes que es reunien a l’Institut d’Art Contemporani de Londres i discutien sobre temes com la comunicació de masses, el cinema o la música popular. Richard Hamilton, Eduardo Paolozzi i Lawrence Alloway figuren entre els principals representants d’aquesta primera onada del pop anglès. Un segon nucli, en el que se situen Richard Smith i Peter Blake, es desenvolupà entre 1957 i 1961. La tercera i última generació sorgí vers 1961 i en ella destacaren Ronald Kitaj, David Hockney, Allen Jones i Peter Phillips, entre d’altres.

17. Darreres Tendències: El camp de la pintura s’ha anà ampliant a mesura que s’acostava la fi del s. XX Hi ha la sensació de que hi ha un moment pictòric en el que tot val, en el que la frontera entre l’artístic i el quotidià ha desaparegut. Antigues formes d’expressió subculturals, com els graffitis de Jean-Michel Basquiat, es converteixen, gràcies al mercat artística, en obres d’art de museu. Ja no existeixen límits: la pintura abstracta es desenvolupa amb els mateixos drets que la figurativa, l’art informalista, l’hiperrealisme, el land art, el body art, l’art per ordinador, el vídeo art, les instal·lacions i un llarg etcètera. Jean-Michel Basquia :Des de finals dels anys 60 , grups de joves dels barris marginals de Brooklyn i del Bronx van començar a cobrir les parets dels espais públics de gargots i pintades. Els més pròxims a la love generation es valien d'aquests espais públics per a expressar el seu desencantament, les seves protestes, els seus desacords amb les estructures socials, polítiques i econòmiques d'un sistema que els era absolutament advers. El 1979 Basquiat va escriure als murs del Soho : SAMO is dead. Llavors, va deixar el graffiti, i va fundar el Gray, un grup musical on tocava el clarinet i el sintetitzador i amb el qual freqüentava pubs com el CBGB i el Mudd Club , llocs de moda on es reunien altres artistes, però aviat va abandonar la seva incipient carrera musical. Al East Village , músics i artistes van elaborar la seva pròpia subcultura, el hip hop , van compartir la seva afició per la música rock, pel break i el rap i van portar a terme performances, films underground i graffitis. Però va ser a partir de 1980 , quan encara vivia com un rodamón, que es va dedicar principalment a la pintura.