1. LA VIDA CAVALLERESCA
1. El cavaller 2
2. L'arnès del cavaller 3
- les armes defensives 4
- les armes ofensives 5
- les defenses dels cavalls 5
3. Els perills de la cavalleria 6
4. Les guerres entre cavallers 7
5. El torneig, la justa i la caça 8
6. Els passos d'armes 9
7. Els vots cavallerescos 10
8. Els ordes de cavalleria 10
Notes 11
Crèdits 13

2. 1. EL CAVALLER
Tirant lo Blanc és un cavaller de ficció que podia tenir un aspecte semblant al que veieu
aquí, però que imitava el comportament dels cavallers que existien de debò.
Un cavaller, al segle XV i abans, és un home noble amb una armadura que defensa el
rei, la reina, el seu senyor feudal i els febles: les dones, les criatures, els pobres.
Calia dedicar-hi molt temps, per acabar essent un bon cavaller. Als vuit anys, més o
menys, els noiets començaven a aprendre a dansar, a cantar, a llegir i escriure, a pujar a
cavall, a servir-se de les armes i a lluitar. Quan s'havia acabat l'aprenentatge, el noi
esdevenia cavaller després d'una cerimònia ritual que consistia, bàsicament, en rebre un
cop d'espasa a l'espatlla i jurar protegir els febles i la llei. La nit abans de la celebració,
el futur cavaller se la passava en una església, resant i preparant-se per al gloriós
moment.
A partir d'aleshores, el cavaller ha de demostrar posseir unes virtuts que el faran
reconeixible com a tal: ha de ser valent (ha de tenir força física per poder utilitzar les
armes), ha de ser lleial (al seu senyor, a la seva dama) i ha de ser generós: ha de refusar
acumular riqueses. Tot el que és i el que té ho ha de compartir amb els altres.
2

3. 2. L'ARNÈS DEL CAVALLER
L'arnès és el conjunt d'armes que habitualment usava el cavaller.
Està constituït per:
o les armes defensives
o les armes ofensives
o les defenses dels cavalls
1. bacinet amb careta
2. espatllàs
3. guardabraç
4. colzera
5. amambraç
6. manyopa
7. guantellet
8. plata o cuirassa pectoral
9. plata o cuirassa dorsal
10. pancera
11. faldatge
12. escarsella
13. cuixera
14. genollera
15. gambera
16. sabata de ferro
17. sagnies o gossets
18. gossets
Arnès de guerra del segle XV
Un cavaller vestit així era tot un espectacle. Penseu, a més, que els arnesos podien ser
molt rics: brillants, lluents, en funció de la importància social i econòmica del cavaller
que els posseïa. I és que un bon arnès moltes vegades era una assegurança de vida1.
No hem d'oblidar, però, que el cavaller havia de lluitar amb totes les peces de l'arnès al
damunt. Una armadura podia pesar uns 25 kg, i l'arnès sencer podia passar perfectament
dels 30. I si hi sumem els 17 o 18 kg de la llança, entendrem de seguida que calia molta
força física, una gran destresa i molt d'entrenament2 per aconseguir l'èxit en qualsevol
empresa cavalleresca.
1
2
1 i 2. Vid. final del document.
3

4. 2.1 LES ARMES DEFENSIVES
El cavaller porta tot el cos ben protegit per una estructura de ferro, que és rígida,
incòmoda i pesada.
A sota de l’armadura s’ha de protegir la pell del contacte directe amb el metall. Es posa
una camisa prima, un gipó3 de cotó i després la cota de malla o augsberg, que és com
un vestit fet de ganxet però amb peces de ferro rígid.
Encara que sigui rígida, l’armadura s’ha de poder doblegar pels colzes i pels genolls. En
aquests indrets no hi ha ferro per protegir el cavaller, sinó unes peces de malla
anomenades gosset o sagnia. És per aquests foradets que, si el cavaller ha caigut a terra
durant la batalla, l’enemic aprofita per introduir-hi les dagues i ferir-lo on pot.
Amb una armadura d’aquest tipus, al cavaller l’escut ja no li és gaire útil per defensar-
se, encara que també en podia fer servir.
El cavaller es protegeix el cap amb diversos tipus de casc, com l’elm, la celada, el
bacinet o la cervellera. Un dels tipus de casc més espectacular és la cimera. El casc
consta de dues parts: el casc pròpiament dit i la bavera, que defensa la cara.
Si el cavaller ha caigut a terra, els soldats enemics li aixecaran la bavera per matar-lo
amb facilitat.
Elmet: s’hi distingeixen perfectament el casc i la bavera.
Bacinet: està format pel casc, la bavera i una peça rodona que protegia el
coll, tota d’acer. Va ser un dels tipus de casc més usat a finals de l’Edat
Mitjana.
La cimera és un casc que porta elements decoratius (o senyals
heràldics) al damunt, que poden ser de cartró o de qualsevol altra matèria
lleugera. Va néixer amb la finalitat d’espantar el cavall de l’enemic, i,
per entrenar el cavall propi a no tenir-ne por, els acostumaven a donar
menjar amb una cimera posada al davant. Aquesta que veieu aquí no és de l’Edat
Mitjana, però serveix per fer-nos una idea de com eren.
3
Vid final del document.
4

5. 2.2. LES ARMES OFENSIVES
Les armes ofensives del cavaller són, bàsicament, l'espasa, la llança, la daga, l'atxa i la
maça.
L'espasa que acostuma a pesar uns 2 kg, consta de tres parts: l'empunyadura (que pot
medir 10 cm si s'ha d'usar amb una sola mà o 25/30 cm si s'ha d'usar amb les dues), la
creuera i la fulla (d'un metre de llargada, més o menys). Havien de ser força difícils de
manejar!
La llança és la seva arma més espectacular (i perillosa!). Té una punta metàl·lica per
ferir l'enemic (que pot fer de 20 a 40 cm) i una asta perquè la sostingui el cavaller (que
medeix entre els 2 i els 4 metres). Pot arribar a pesar 17 o 18 quilos, com si res! Una
peça important de la llança és el rest4.
La daga o punyal és una espasa curta, que el cavaller porta sempre penjada a la cintura.
La seva fulla pot medir de 20 a 35 cm.
L'atxa consta normalment de tres parts: per un costat té una destral de fulla tallant (va
molt bé per obrir els caps), pel costat oposat hi ha un martell, i una daga al capdamunt.
La maça és com una bola de ferro (de vegades plena de pues per fer més mal)
enganxada en un bastó que fa de mànec.
2.3. LES DEFENSES DELS CAVALLS
La protecció del cavall era fonamental, en primer lloc perquè calia evitar que la bèstia
fos ferida i caigués al damunt del cavaller, i en segon lloc perquè les muntures eren molt
cares.
Així és que es protegien els animals amb la testera, que els cobria el cap, els collars,
que els salvaven el coll, les cobertes i els flancalets, que defensaven els flancs, els
pitrals, que els cobrien el pit, i les groperes, que els amagaven la gropa.
Per muntar el cavall, el cavaller necessitava una sella, els estreps i les regnes.
Cal tenir en compte que carregat amb tot això, el cavall no corria a la velocitat
acostumada ni era tan àgil com quan no duia cap mena de vestit al damunt.
4
4. vid. final del document.
5

6. 3. ELS PERILLS DE LA CAVALLERIA
La cavalleria comportava diversos perills, als quals havia d'aprendre a enfrontar-se el
cavaller que volgués tenir èxit.
En primer lloc, cal no oblidar que al cavaller, ficat dins d'una estructura de ferro que
podia pesar uns 30 kg., li era ben difícil de moure's i fins i tot de respirar. Allà dins
tenia calor, a més a més sentia l'olor d'oli que havien fet servir per mantenir el metall en
bon estat i l'embafava la seva pròpia suor.
Per si amb això no en tenia prou, amb aquell casc que portava el seu camp de visió era
molt limitat, i, quan el sol li venia de cara, la llum l'encegava del tot. A sobre, no hi
sentia bé perquè el casc només disposava d'uns foradets al costat de l'orella.
Per postres, les armadures acostumaven a ser cares, tan cares que de vegades no se les
podien comprar. Al pobre Esbert de Claramunt5, per exemple, la seva pobresa li costà
la vida.
Hi havia també el perill de les caigudes del cavall (Tingueu en compte que un cavall de
guerra era molt més gros que un de normal). El cavaller ha d'aprendre a caure bé del
cavall, perquè un cavaller caigut serà un cavaller vençut: amb el pes de l'armadura no
podrà aixecar-se i els soldats enemics estaran esperant aquest moment per assassinar-lo.
Per això sempre hi ha escuders al voltant del seu cavaller, que l'ajudaran a posar-se dret
de seguida si cau.
Si cau malament, al cavaller li poden passar diverses desgràcies: si li cau el cavall a
sobre (cosa bastant fàcil), es mor. Com a mínim, es pot trencar una cama. O es pot ferir:
aleshores la sang, es pot barrejar amb la femta de l'animal i el cavaller agafarà el tètanus
(la veritat és que molts cavallers van morir d'aquesta malatia).
Per acabar-ho d'adobar, el perill de rebre una ferida és constant. N'hi ha exemples
terribles6, i d'altres de ben còmics7.
5
6
5, 6 i 7 al final del document.
7
6

7. 4. LES GUERRES ENTRE CAVALLERS
Les guerres entre cavallers eren força habituals perquè donaven prestigi a les corts on
se celebraven. N'hi ha de dos tipus:
1. Les BATALLES A ULTRANÇA, que són enfrontaments a mort i que es declaren
a través de les lletres de batalla (Martorell8 en va escriure unes quantes). Es designa
un jutge imparcial, que acostuma a ser el rei o un gran senyor feudal.
2. Els DESEIXIMENTS, que signifiquen la ruptura de les bones relacions entre dos
cavallers. Quan s'arriba en aquesta situació, tot és permès: destruir cases o collites,
raptar i matar persones, violar dones... Els conflictes es traspassen de generació en
generació, com va passar amb els Centelles i els Vilaragut a la València del segle
XV o amb els Montescos i Capulets de Verona (que van inspirar Shakespeare per al
seu Romeu i Julieta).
Tot això vol dir que la cavalleria té una cara terrible, al costat de la fastuosa dels
tornejos, justes i ordes. Hi ha cavallers errants pobres i perdedors (normalment no són
els fills grans d'una família, sinó els segons i tercers que s'han quedat sense l'herència)
que es veuen embolicats en afers desgraciats com el pillatge o el bandolerisme.
8
8 al final del document.
7

8. 5. EL TORNEIG, LA JUSTA I LA CAÇA.
El torneig, la justa i la caça són exercicis substitutoris de la guerra que serveixen als
cavallers d'entrenament. Són jocs, espectacles on la sang no s'hi havia de veure: si
alguna vegada hi mor algun cavaller és per accident. La finalitat d'aquests jocs (excepte
la caça) és desarmar el contrari, no matar-lo.
1. El TORNEIG és l'enfrontament més espectacular ja que hi lluiten diverses
quadrilles de cavallers. El joc solia constar de tres temps: primer hi havia una justa,
amb combat a peu; després l'enfrontament entre les quadrilles de cavallers; i,
finalment, la concessió dels premis.
El torneig es realitzava en un espai preparat, anomenat born o camp clos, sota la
mirada atenta dels jutges que puntuaven els equips i dels espectadors i
espectadores, que omplien l'indret.
Per a qualsevol cavaller, triomfar en un torneig és molt important perquè podia
millorar la seva situació econòmica (els premis concedits eren de força valor), podia
enamorar una donzella (la seducció començava al camp de batalla) o podia ser
"fitxat" per algun exèrcit poderós, la qual cosa augmentaria el prestigi del cavaller
en qüestió.
2. La JUSTA s'acostumava a celebrar
en ocasió de festes cortesanes i
enfrontava dos cavallers que solien
combatre a cavall en un born o lliça
delimitat amb tanques de fusta i una
fusta al mig que limitava el camp de
cada cavaller i evitava que els cavalls
topessin entre ells.
Els combatents lluitaven amb llances
preparades per no ferir el contrari, ja que
es tractava d'un simulacre.
3. La CAÇA seguia un ritual precís: els escuders aïllaven un animal (un cèrvol, un
porc senglar, una guineu...) del seu grup i després conduïen en la direcció correcta
els cavallers. Aquests es llançaven a la seva persecució amb els gossos i mataven
l'animal des del cavall, amb una llança o una espasa.
8

9. 6. ELS PASSOS D’ARMES
Els passos d'armes eren una manifestació molt
vistosa de la cavalleria que consistien, bàsicament,
en el següent: un cavaller, anomenat el
"mantenidor" del pas, se situava en un lloc
estratègic, que havia de ser molt concorregut, com
ara un camí, o un pont. Palplantat allà, ben armat,
prohibia el pas a tots els cavallers que s'hi
presentaven, anomenats "aventurers".
Abans de començar, però, el mantenidor del pas
s'havia assegurat de difondre'l per tot arreu, de
manera que la propaganda hi atrauria molts
cavallers que desitjaven viure aventures i guanyar
fama.
El manteniment del pas acostumava a durar força dies o fins i tot mesos, durant els
quals s'havien de trencar un nombre determinat de llances o de disputar unes quantes
batalles, tal i com havia quedat fixat abans en els capítols del pas en qüestió.
Uns dels passos d'armes més famosos del segle XV són el Passo Honroso de Suero de
Quiñones, el Pas de la Fontaine des Pleurs o el Pas du Pin aux Pommes d'Or, celebrat a
Barcelona.
El Pas du Pin aux Pommes d'Or es va celebrar a Barcelona el novembre de 1455. Gastó
II de Castellbò, comte de Foix i vescomte de Bearn, va entrar a Barcelona i va fer
plantar al mig de la Plaça del Born un pi ple de pomes d'or. Es va autoanomenar el
"Cavaller de les Pomes d'Or" i estava disposat a trencar llances amb els cavallers
aventurers que se li presentessin al davant.
Per tal de celebrar el Pas, es va engalanar la plaça i s'hi van muntar cadafals. Un dels
llocs principals va ser ocupat per Joan d'Aragó, el futur Joan II. Tota la gent de
Barcelona es va reunir al Born per contemplar el Pas i fins i tot les teulades de les cases
eren plenes de gent.
Les despeses del manteniment del Pas foren tan elevades que Gastó II va voler hipotecar
les rendes del vescomtat de Castellbò per pagar-les. Al final, es va vendre una creu molt
rica dels comtes de Foix.
9

10. 7. ELS VOTS CAVALLERESCOS
El vot cavalleresc consistia en la declaració que feia un cavaller d'abstenir-se de fer una
determinada cosa fins a haver participat en un fet d'armes en unes determinades
condicions.
Els vots cavallerescos, que eren molt freqüents al segle XV, s'exterioritzaven amb un
detall cridaner, espectacular o humiliant, de manera que tothom pogués veure que qui el
portava havia fet un vot. Com per exemple, l'argolla al coll que es posava cada dijous
Suero de Quiñones.
El vot permetia als cavallers exercitar-se en les armes només pel plaer d'exhibir-se i
constituïa un entrenament, també, en la valentia, virtut imprescindible per poder dur a
terme amb èxit la vida cavalleresca, plena de perills.
Els exemples de vots cavallerescos són gairebé infinits...
Un cavaller polonès va fer el vot de no menjar assegut fins que no hagués lluitat amb
els infidels.
El cavaller Bernat de Coscón s'exhibia pels carrers de Saragossa el dia de Sant Sebastià
(20 de gener) de 1431 amb una fletxa que li travessava la cuixa, cosa que feia cada any
per amor al sant esmentat.
Filipa de Noo, reina anglesa embarassada de tres mesos, va fer un vot durant la Guerra
dels Cent Anys (1337-1453), que enfrontà anglesos i francesos: va assegurar que no
pariria fins que els seus exèrcits no haguessin guanyat la guerra.
Immediatament, el rei Eduard III, esgarrifat, va prohibir que algú fes qualsevol altre
tipus de vot.
8. ELS ORDES DE CAVALLERIA
Els ordes de cavalleria eren unes institucions creades per organitzar els cavallers en la
defensa dels seus ideals (lluitar sempre a favor del bé, de l'Església i dels febles).
Funcionaven com unes germandats en què els cavallers s'han jurat lleialtat i ajuda
mútua. Per dir-ho d'una manera clara, eren com una mena de clubs privats de nobles que
es regien per uns estatuts.
Els ordes de cavalleria sovint estaven relacionats amb un ideal religiós i amb les
croades, és a dir, amb la voluntat de conquerir terres en nom de la cristiandat. L'orde de
Sant Joan de Jerusalem, el del Temple o el del Toisó d'Or en són exemples.
Altres exemples d'ordes de cavalleria són el famós de "l'escut verd amb la dama blanca"
o l'orde de la garrotera, d'origen anglès i que apareix en un episodi del Tirant lo Blanc.
10

11. NOTES:
La riquesa de l'arnès era fonamental per salvar la vida, en cas que anessin mal
dades en una batalla. Un arnès vistós volia dir que el cavaller que hi havia dins era
noble i, per tant, ningú no el matava sinó que el feien presoner per cobrar-ne el
rescat.
El que va passar a la batalla de Nàjera (1367) ens serveix d'exemple. El duc
d'Orléans va entrar en combat vestit amb una camisa de soldat i el van matar de
seguida perquè ningú no el va reconèixer.
Quan el rei Pere I el Cruel va voler matar tots els presoners que havia fet, entre ells
el duc de Dènia, els seus aliats, els anglesos, s'hi van oposar amb contundència:
ells no havien vingut a lluitar per resoldre una qüestió successòria, sinó que havien
vingut per enriquir-se i exigien cobrar els rescats que pagarien els parents dels
presoners més rics.
2
Per ser un bon cavaller calia entrenar-se a diari i realitzar uns exercicis físics que
comportessin una certa dificultat. Per exemple, el mariscal Bocicaut (un dels
cavallers reals més famosos del segle XV) s'entrenava amb armadura i tot: feia
footing amb els 25 o 30 kg. de pes a sobre! (no amb la roba lleugera dels
esportistes d'avui en dia). També s'enfilava en una torre del castell de 15 metres
d'alçada agafant-se amb una sola mà o saltava per sobre d'un cavall de guerra amb
genet inclòs ( i tot això, sense sortir de la seva armadura, és clar!)
3
Gipó: peça de vestir, amb mànegues, ajustada i cenyida al cos, i que cobreix el
tronc des de la cintura fins als muscles
4
El rest és una mena de ganxo que hi havia al mig de la llança i que s'havia
d'enganxar a un altre ganxo que sortia del pit dret de la cuirassa per tal que la
llança (que pesava molt: 17 o 18 kg.) pogués mantenir-se en posició horitzontal
durant l'atac a un cavaller enemic.
Imaginem-nos que un cavaller es vol llançar contra un altre amb la llança a punt. Què ha de
fer?
Primer de tot, la demana al seu escuder, que es manté sempre al seu costat. De seguit,
l'agafa amb el puny dret i la manté vertical, aguantant-la sobre el peu. Mira l'adversari,
esperona el cavall i comença a córrer contra l'altre. Quan està a prop de l'enemic, amb un
moviment molt àgil i ràpid ha d'enganxar la seva llança al rest i ferir el contrari amb tota la
força.
Però, què pot passar si per un error de càlcul el cavaller no aconsegueix de posar la llança
dins del rest? Doncs que la llança caurà vertical cap a terra i s'hi quedarà clavada. Llavors,
com si fos una perxa, catapultarà el cavaller lluny del seu cavall i el pobre quedarà estès i
immòbil a dins de la seva pesada armadura. I a més a més, quina vergonya que tindrà,
ajagut així!!
11

12. 5
Esbert de Claramunt era un cavaller valencià que va participar en el Passo
Honroso de Suero de Quiñones i va ser l'únic que hi va morir. Esbert feia 1'90 m.
d'alçada i havia heretat l'armadura del seu avi, que era baixet.
El Passo Honroso va ser defensat pel cavaller lleonès Suero de Quiñones i nou
mantenidors més al pont d'Órbigo, situat entre Lleó i Astorga, del 10 de juliol al 9
d'agost de 1434. Suero de Quiñones es passejava cada dijous amb una argolla amb
una cadena al coll en senyal de captivitat amorosa i havia declarat que no es veuria
lliure d'aquest empresonament fins que en el pas d'armes per ell instituït no es
trenquessin 300 llances, comptades les dels mantenidors i els aventurers.
S'hi van presentar 78 aventurers i un d'ells, el valencià Esbert de Claramunt, va
morir-hi accidentalment. Els jutges van donar per acabat el pas i van declarar que
Suero de Quiñones estava lliure del seu vot, encara que només s'haguessin trencat
165 llances (i que Suero de Quiñones tan sols n'hagués pogut partir vuit).
6
Don Pero Niño, el cavaller castellà heroi de El Victorial (crònica que narra les
seves aventures) va ser ferit en una cama el 1403, a Tunis. Els metges la hi volien
amputar, però ell va preferir que li cauteritzessin la ferida:
"Callentaron un fierro tan grueso como hasta de viratón, blanco, e el zirujano
reçelava do ge lo poner: avía duelo de la pena que le faría pasar. E Pero Niño, que
hera ya usado de tales travajos, tomó en su mano el fierro callente, blanco, e
metiólo él mesmo todo por la pierna fasta la otra parte."
Joan de Borja va haver de viure dos anys amb una sageta clavada al clatell
perquè no la hi podien treure. Al final, li va caure tota sola.
No hem d'oblidar que el rei Jaume I el Conqueridor, com ens explica ell mateix
en el seu Llibre dels fets, s'arrencà tot sol una fletxa que li va quedar clavada al
cap, prop del pols, en una batalla. Va actuar, doncs, amb gran valentia! Un altre
personatge, aquesta vegada de ficció, també es va treure una fletxa del seu cos:
Guillem, l'heroi de la Cançó de Guillem, cançó de gesta francesa.
El famós cavaller borgonyó Jacques de Lalaing, ardit i valent com cap altre, va
morir el 1453 quan, durant el setge de Pouques, una bala de canó va caure prop de
les armes que ell estava inspeccionant i se li va endur el cap. Les seves aventures
es narren al Livre des faits de Jacques de Lalaing, que podria ser confós amb una
novel·la cavalleresca quan conta la vida d'un personatge real.
7
Alfonso de Monroí, Mestre de Calatrava, era miop. En una ocasió, va matar dos
amics seus perquè no els va reconèixer.
8
Les lletres de batalla que va escriure i rebre Joanot Martorell han estat
editades al final de l'edició del Tirant lo Blanc publicada per Martí de Riquer
(Barcelona: Ariel, 1979; 1ª edició, 1969). Hi ha les 14 lletres de batalla
intercanviades amb Joan de Monpalau per l'afer amb Damiata, la germana de
Joanot amb qui el seu cosí Joan de Monpalau havia promès de casar-se en secret,
però sense arribar mai a celebrar el matrimoni autèntic. La lletra de requesta a
batalla a ultrança de Martorell a Perot Mercader. La requesta de batalla de Jaume
Ripoll a Joanot Martorell i la resposta d'aquest darrer. Els deseiximents de Martorell
contra Gonçalbo d'Íxer, comanador de Muntalbà, amb la requesta de batalla a
12

13. ultrança, les lletres intercanviades posteriorment i la lletra que Martorell féu penjar
en alguns indrets de la ciutat.
L'afer amb Joan de Monpalau ha estat resumit així per Martí de Riquer a la
Història de la literatura catalana: Joanot Martorell obre la correspondència i
comença recordant a l'altre que, degut al parentiu entre ells existent, "tota hora
que vós veníeu a la casa de mon pare, e ara mia, confiant que veníeu com a parent
e amic, totes les portes vos eren obertes, sens que negú de nosaltres no es
guardava gens de vós, ni es poguera pensar que vós pensàsseu ni fésseu nenguna
vergonya ni maldat vers nosaltres ni a la nostra casa". Però, "vós, anant e venint a
la nostra casa a tota vostra requesta proferís [vàreu prometre] e ab sagrament
juràs de pendre ma germana Damiata per muller, e desposar-la dins fort breu
temps, la qual cosa fins ací no haveu feta, abans en lo mig temps, practicant vós en
la nostra casa, sots color de prometença, ab sagrament per vós fet de pendre ma
germana per muller, e confiant la dita ma germana de l'amistat e parentesc..., com
a robador de la honor de la dita ma germana e mia, haveu deshonestament tacada
e deshonrada incessant la dita ma germana". Com que "tal maldat e desllealtat" no
pot restar sense càstig, Martorell el repta a batalla a ultrança davant d'un jutge
imparcial que permeti que la batalla duri fins que un dels dos resti mort o vençut.
En les seves respostes, Joan de Monpalau nega que hagués donat paraula de
casament a Damiata, però mai no nega una altra de les acusacions de Martorell:
que l'hagués "deshonestament tacada e deshonrada", amb la qual cosa l'honor de
la noia quedava fortament malmès.
La batalla a ultrança no s'arribà a celebrar mai. L'afer es va resoldre amb el
pagament d'uns diners de Joan de Monpalau a Damiata Martorell.
CRÈDITS
La informació del present document està extreta de
www.xtec.net/~acarre/frames1.htm
Pàgina realitzada per Antònia Carré, que ha obtingut per al curs 1998-99 una
llicència per estudis concedida pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de
Catalunya (DOGC núm.: 2730 de 23.9.1998). Ha comptat amb la supervisió i l'ajut
de Joan Campàs, i la col·laboració de Cèsar Carreras, professors dels Estudis
d'Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya .
Per a més BIBLIOGRAFIA podeu consultar la mateixa pàgina web.
13