3. GABRIEL FERRATER- DUES AMIGUES
Tant de sol als turmells,
de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un
carrer de l'estranger.
4. Molta cara
(Marc Parrot)
Cara de son, cara de fred
cara de mort, cara de porc
de relliscada, de bufetada
de voler fotre la cullerada.
Cara de por, de pocs amics
cara de dóna’m un respir
cara de pa i de submís
perquè hi estampis un pastís.
Pinta de no saber ben bé
pinta que no pinta bé
cara de pòquer,
cara o creu
d’anar de cara i perdre el peu.
Cara d’eixut, cara de pena
sé que tens més cara que esquena.
Quan assajant cara al mirall
no et veus la cara de cavall.
Tens molta cara.
Cara d’ofès o de sorprès
cara de cul, cara de llest
cara de lluç, cara de rus
cara d’haver menjat cuscús.
Pinta de no saber ben bé
pinta que no pinta bé
cara de pòquer, cara
o creu
d’anar de cara i perdre el peu.
Tens molta cara.
Quina cara creus que
se’m queda quan sé tot
el que dius, veig tot el
que fas pel darrere?
5. Quina cara creus que
se’m queda quan veig tot el que dius, sé
tot el
que fas pel darrere?
Cara de son, cara de fred
cara de mort, cara de porc
cara de pansa, cara d’esquerp
cara de boig, cara de serp.
Cara de ruc,
d’avui no puc
de no hi ha res
que em faci el pes.
Tinc molta cara.
Aquesta lletra de cançó, de Marc Parrot, està inclosa al seu darrer disc
Començar pel final. La il·lustració és d'Interesni Kazki.
6. Corrandes d’exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
7. Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallès no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Quart, Pere. Obra poètica.
Obres completes de Joan Oliver.
Edicions Proa. Barcelona
8. El cap
(Poema per a dues veus)
(Carles Cano)
-Tinc un cap
-Com un cabàs.
-Açò és el nas
-Xe, quin nyap!
-Tinc dos ulls
-Sota les celles.
-I als costats?
-Bones orelles.
-On tinc la llengua?
-Dins la boca.
-Com és la cara?
-Com una coca.
-Dalt del terrat
-Quin desgavell!
-Em creixen cabells
-Cadascun va a la d'ell!
10. LA POESIA DELS TEUS ULLS
Molt sovint, quan ve la nit,
se m’emporta una fada:
la bellesa dels teus ulls
negre intens sobre mar blanca
sempre incerts a la mirada.
I així, gelós, vaig desfent
cançons que m’acostin a ella. Però...
La poesia dels teus ulls
sé que no la podré escriure,
cada vers que jo trobés
en el paper se’m moriria
del dolor de no ser prou fidel.
Però sé que no m’he de cansar
de buscar aquell llenguatge amic
que m’acosti a la poesia dels teus
ulls,
malgrat que no la pugui escriure,
però així lluitaré amb mi,
esperant sempre una albada,
àvid de sorprendre la teva mirada.
Lluís Llach (1978)
11. Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.
Autor:Martí i Pol, Miquel
Obra:Obra poètica /2 1970-1980 (p. 184)
12. Màrius Torres : " Presència "
PRESÈNCIA
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!
Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
13. JOAN OLIVER [PERE QUART] - VACA SUÏSSA
Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet.
15. No és meravella si el meu cant
val més que el de cap cantador,
car al meu cor el guanya amor,
i al seu poder, fidel roman.
Cor, cos, saber i enteniment,
coratge i força, jo hi he mes.
Fora l’amor no m’atreu res,
cap envit no m’és escaient.
Ben mort deu ser qui amor no entén
o al cor no n’ha cap dolç sabor.
Car, què val viure sens valor
sinó per entristar la gent?
Que Déu no em deixi viure, quan
del desamor sentís el pes,
o a midons no fos ben sotmès
el meu amor sempre anhelant.
De la més bella, sedejant
i amb fe lleial, cerco el favor.
Ploro i sospiro. Quin temor
m’esquinça d’estimar-la tant!
Què més puc fer si amor m’encén
i d’aquest càrcer on sóc pres,
no en puc eixir, si no mercès
a pietat que ella no sent?
D’aquesta amor sóc molt sofrent,
però és tan dolç el seu sabor
que cent cops moro de dolor
i joiós revisc altres cent.
El meu mal té molt bell semblant
i val talment un bé palès,
car si em fereix, em deixa il·lès
per a saber-lo anar servant.
16. Ulls de blat (Narcís AM)
He vist en els teus ulls daurats de blat
el vent que enfilava una cançó
he deixat que els teus llavis de cotó
m’encomanin el seu regust rosat
He sentit papallones als meus dits
i llumetes al blau fosc del teu petó
resseguint amb les parpelles l’emoció
que eriçava l’aurèola del teus pits
He frisat per beure del teu alè
ambrosia del desig mai esgotat
enllaçant el teu cos tan somniat
a l’ombra tímida del meu plaer
He soterrat les mirades de l’ahir
sota un sol que llueix amb la teva imatge
fent del teu cos el bell paratge
on si puc, vull fer viure el meu morir.
17. Tinc tantes coses que dir-te,
idees de tots els sabors:
amargues, àcides, dolces,
agres, picants....
de tots els colors i textures:
lluminoses, esperançadores,
genials, fosques, banals...
plenes de sentiments i sensacions,
buides de judicis o rancor.
tot que en aparéixer s'esvaeix.
tant que dir-te,
tant que mirar-te,
tant que respirar-te,
tocar-te...
que em sembla que em vaig esvaint
amb cada paraula i cada desig que s'esvaeix.
per això t'escric,
per que quede alguna cosa de mi...
encara que no ho llisques.
perquè sent que muic si muic pera tu,
si ja no necessites dir-me,
mirar-me,
respirar-me,
Tocar-me.
Anònim
18. El cos
(poema popular)
Els ulls són per mirar,
les mans per agafar.
El cap és per pensar
i el cor per estimar.
Els dit són per tocar
i els peus per caminar.
El nas, per olorar;
la boca, per parlar.
La llengua, per tastar;
les dents, per mastegar.
Orelles per sentir...
T’ho torno a repetir!
20. LA DIADA DE SANT JORDI
La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist i els nens i nenes ploraven.
.................................
Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires.
Joan Maragall (1860-1911)
21. LA PAPALLONA
Si ve una papallona
jo no l’agafaré
que voli, que voli
al cel s’hi està més bé.
Les flors com cada dia
voldran fer-li un petó.
Que hi vagi, que hi vagi
que l’ompliran d’olor.
Joana Raspall
22. ROSES
Al llit tinc llençols
estampats de roses;
roses mentideres
que no fan olor.
M’adormo evocant
belles primaveres
i els somnis se m’omplen
de llum i color.
Joana Raspall
23. LA ROSA
La rosa
té un batec de cosa viva
que forma part
del nostre propi alè,
i quan l’abril
encara no ens arriba
ens enyorem,
i no sabem per què.
Joana Raspall
25. Silenci (Lluís Llach)
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.
Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.
Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.
Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.
Si m'heu de fet callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.
26. Soroll que trenca la nit
La pluja repiqueteja,
sòrdidament, a la teulada.
Discorre per l’empedrat.
Només la lluna l’ha mirada.
En la foscor del carrer
i la humitat de la pluja
Algú travessa una porta,
amb un sabre a la mà puja
Les escales que grinyolen
sota el seu pes i el dels anys.
Un soroll trenca la nit
amb un crit: li ha causat danys.
El mateix algú d’abans
baixa corrent, malferit.
Rere seu se li acosten
dos. Veient-lo atemorit
Mostren les dents
groguenques
com fruit dels seus
somriures.
Un s’adelanta i s’atansa
al ferit, que no diu res.
- Al cor o al coll? – Li
pregunta.
L’altre respon amb gest
ràpid
i l’apunyala al genoll.
El primer cau amb gran
estrèpit.
Pesat diluvi els colpeja.
Què més dóna el resultat
si en tot cas, sigui el que
sigui,
l’aigua la sang s’ha
emportat?
27. Dia sense soroll
A l'escola Rosella
tenim una orella.
Som escola verda!
A l'escola s'ha de callar
no podem cridar
ni tampoc xisclar.
Com més soroll els nens fan
més mal de cap tindran
mamb mímica ens podrem entendre
perquè no cal parlar sempre.
28. Passa el vent (ARDERIU, CLEMENTINA)
Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.
M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;
i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
-si vindrà, si no vindrà-.
A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar.
I els papers treus de la
taula
i me'ls llences a volar.
Si el jardí tingués un
saule,
com el faries plorar!
Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en
va:
sempre et resta una
clivella
per poder-te enforinyar.
Jo a ciutat no et
coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Véns a casa cada dia
i hi entres sense trucar.
29. He escollit el poema de Joana Raspall, la papallona.
Parla sobre una persona que no sabem qui es,que deixa
anar la papallona perquè pensa que estarà millor al cel.
L'he agafat perquè es sencill i divertit.
La seva rima és consonant i femenina.
Versificació;
Nº de síl·labes: 52
Art menor
(abba)