1. PAULA ALDANA NÚRIA MENA 2HS1 CIUTATS ROMANES

2. Emporion, l’única fundació documentada arqueològicament a la Península Ibèrica dels grecs procedents de la ciutat minorasiàtica de Focea, neix com un port d’escala de les rutes marítimes comercials cap al sud peninsular i també com un port de comerç. La seva fundació, va ser motivada per l’ interès dels foceus a consolidar la ruta comercial nord-sud que conduïa a les riques terres tartèssies. El seu marcat caràcter comercial es veu reflectit de manera inequívoca en el nom de la factoria: Emporion = mercat. EMPORION

3. El primer assentament colonial foceu es produeix immediatament després de la fundació de Massàlia, al voltant de l’any 600 a.C,en el que en aquella època era una petita illa situada a la zona sud del golf de Roses. Aquest illot, situat al costat de l’antiga desembocadura del riu Fluvià, estava molt a prop d’un extens altiplà peninsular, voltat tanmateix de maresmes i de zones pantanoses sobre les quals s’ alaçavenpetites elevacions de terreny i on desembocava, al sud d’aquest, el riu Ter.

4. Entre l’ illot i l’altiplà peninsular una petita fondalada marítima oferia les condicions necessàries per a la instal·lació d’un port segur. La propera desembocadura dels rius Ter i Fluvià, que permetia alhora uns canals de penetració cap a les terres de l’interior i, sens dubte, l’existència de fonts d’aigua potable van ser decisives en l’elecció de l’assentament per part dels colonitzadors orientals. De la mateixa manera, la presència pròxima de petits nuclis de població autòctona permetia l’establiment de contactes comercials necessaris per a la supervivència dels arribats de poc.

5. Aquest primer nucli fundacional, que segons el geògraf grec Estrabó més tard els mateixos emporitans van anomenar Palaiàpolis (ciutat vella), correspon a l’actual Sant Martí d’Empúries, unit avui a la terra ferma. Excavacions arqueològiques efectuades a Sant Martí han demostrat que, amb anterioritat a l’arribada dels foceus, el lloc ja estava ocupat per un assentament indígena del bronze final. De la mateixa manera, han permès documentar les primeres estructures arquitectòniques pertanyents a la fundació colonial, situades immediatament per sobre de l’última fase d’habilitació del poblat indígena.

6. Sabem també pel mateix Estrabó que, després d’aquesta primera fundació, el foceus es van instal·lar en terra ferma. Aquest nou assentament es produeix a pocs metres de la Palaiàpolis, a la zona més septentrional de l’altiplà peninsular. El nou nucli urbà resultant és conegut, des de 1908, com la Neàpolis ( ciutat nova).

7. La data de la fundació d’aquest nou nucli d’Emporion no degué ser gaire allunyada de la del primer assentament, i tan l’un com l’altre, a parti d’aquest moment, van formar part d’una mateixa realitat històrica. El seu impacte entre la població indígena de la zona va ser decisiu, ja que va provocar el fenomen d’acumulació que anomenem “ ibertzació”. Els pobles ibèrics, que sorgeixen de la transformació del substrat cultural del bronze final gràcies a les influències dels colonitzadors orientals, reben a la zona empordanesa el nom d’indigets.

8. Arqueològicament la Neòpolis és molt més ven coneguda que la Palaiàpolis. Malgrat que la majoria de restes visibles a l’actualitat pertanyen a les fases més modernes de la seva història (s. II – I a.C), sabem que la ciutat va anar creixent sempre cap al sud. Limitada al nord pel port, a l’est pel mar, i a l’oest per la topografia abrupta del terreny, a la qual va haver d’adaptar les primeres defenses, l’única alternativa que va tenir va ser créixer cap al sud. De tota manera, aquest creixement va ser limitat i la ciutat només va arribar a assolir una extensió màxima de 4ha. Les estructures arqueològiques de major monumentalitat que hs’han conservat pertanyen totes a l’època hel·lenística. Deixant de banda la recent identificació d’un santuari suburbi`del segle V a.C i l’evolució i les característiques dels seus sistemes defensius i religiosos durant els segles IV i III a.C al sector meridional de la Neòpolis, les construccions de la ciutat del segle II a.C, un dels seus moments més florents, permeten entendre’n l’articulació urbana. Des del sud s’accedia a la ciutat emmurallada a través d’una petita pota vorejada per dues torres impressionants. Un cop dins, el carrer principal recorria de sud a nord tota la ciutat, connectant el territori exterior amb la zona portuària i permetent l’accés a l’àrea de santuaris i a la plaça pública (àgora), amb la seva sota comercials i industrials completaven el complex entramat urbà.

9. La segona guerra púnica marca per a Emporion, com per a la península ibèrica, una nova etapa de la seva història. Al port d’Emporion van desembarcar l’any 218 aC els exèrcits romans comandats per Escipió, amb la finalitat principal de tallar l’avituallament dels exèrcitspúnicsd’Anníbal, que es trobaven ja en terra italiana. Les magnífiques condicions del port emporità van permetre el desembarcament segur de les tropes, tot i que les operacions militars es van desenvolupar lluny del territori d’Empúries.

10. Acabada la segona guerra púnica i incorporades a Roma el 197aC les noves províncies hispanes, es produeix una gran rebel·lió indígena, en què els indigets van tenir un paper destacat. Roma torna a escollir el port grec d’ Emporion per desembarcar-hi , l’any 195 a.C, l’exèrcit consular que a les obres de Marc Porci Cató va encarregar-se de sufocar la revolta. Controlada la rebel·lió, roma decideix instal·lar un campament militar permanent al punt més elevat de l’altiplà emporità, des d’on pot controlar el port, la ciutat grega i tot el territori immediat. Aquest campament militar, del qual coneixem algunes restes, com les gegantines cisternes situades al nord del fòrum romà, serà l’origen d’una ciutat de nova planta construïda al voltant de l’any 100 a.C.

12. La nova ciutat, amb una extensió aproximada de 22 ha, es manté independent de la ciutat grega d’ Emporion i presenta un urbanisme ortogonal típicament romà. Voltada d’una muralla de sòcol poligonal i cos superior d’opus caementicium, està dividida en insulae o illes regulars d’un per dos actus. D’aquesta fase fundacional es coneix el fòrum, amb el seu temple capitolí voltat d’un tripòrtic sobre criptopòrtic i algunes cases residencials. Tant l’edilícia pública com la privada hi segueixen les tendències urbanístiques i arquitectòniques itàliques del moment.

13. Dintre de la ciutat, junt amb els contingents romans i itàlics, devia haver-hi assentats també alguns indígenes romanitzats ( Hispani), possiblement separats dels primers per la muralla transversal que divideix la ciutat en dues parts ben diferenciades.

14. Després de la batalla de munda, Cèsar hi instal·la l’any 45 a.C un contingent de veterans, fet que va propiciar una sèrie de reformes documentades al fòrum de la ciutat. Tanmateix, és un època d’August quan es produeix la unificació dels diferents nuclis emporitans, formant una única ciutat i una sola realitat política i jurídica: el municipiumEmporiae. La nova ciutat resultant, d’unes 30 ha presentarà a partir d’ara una història comuna. A aquesta època correspon la important remodelació del fòrum de la ciutat que, entre altres coses, comporta la construcció d’una basílica jurídica, un tribunal de justícia i la completa transformació dels pòrtics i les tabernae perimètriques.

15. Tanmateix, ja des d’aquest moment s’inicia a la ciutat un procés d’afebliment econòmic. Això provocarà, sobretot a partir de mitjan S. I d.C, la falta de recursos per dotar la ciutat d’uns equipaments públics d’entitat, com demostren les pobres construccions de l’amfiteatre i la palestra, situats al costat de la muralla sud de la ciutat romana i el progressiu abandonament de les grans àrees urbanes.

16. A finals del S III d.C, abandonades totalment com a zones d’habitació la ciutat romana i la Neòpolis, la població d’Emporiae es concentrarà a l’antiga Palaiàpolis, on perviurà durant tota l’antiguitat tardana com a seu episcopal i com a capital del comtat medieval d’Empúries fins al segle XI.

17. Els treballs científics desenvolupats a Empúries, iniciats el 1908 per la Junta de Museus de Barcelona i no interromputs fins avui, han permès recuperar uns magnífics conjunts de materials dels antics emporitans. Part d’aquests materials s’exhibeixen al Museu Monogràfic d’Empúries, situat al mateix Conjunt Monumental d’Empúries, i amb el recentment inaugurat audiovisual multi visió constitueixen un complement essencial per a la comprensió de les restes arquitectòniques vistes durant la visita al jaciment. Un altre interessant conjunt de materials arqueològics emporitans procedents de les antigues excavacions, entre els quals la famosa estàtua d’Asclepi del segle IV a.C, pot contemplar- se també al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona.

19. TARRACO Els orígens de l’antiga ColoniaIulia Urbs TriumphalisTarraco es remunten a l’existència d’un petit poblat ibèric costaner, probablement Kese, situat al costat de la desembocadura del riu Francolí. En un promontori proper a aquest assentament es va instal·lar, als primers anys de la Segona Guerra Púnica, un primer campament militar romà del qual només es conserva una part de les fortificacions. El nucli ibèric i el nucli militar van transformar-se, a partir de mitjan del segle II aC, en un autèntic centre urbà, delimitat per un nou recinte emmurallat.

20. Poques són les dades disponibles per comprendre les característiques formals d’aquesta ciutat d’època tardorepublicana ja que, apart de les muralles, només en coneixem de manera imprecisa la situació del fòrum, algunes de les cases on vivien els habitants i les zones on estaven enterrats. L’escassetat de dades arqueològiques relatives a aquest període de la història de Tàrraco n o està, tanmateix, en contradicció amb la creixent importància de la ciutat, que es va reflectir en les transformacions urbanístiques d’època d’August.

21. No sabem amb certesa si al ciutat va accedir al rang de colònia en època de Cèsar o en època d’August, però és evident que, a l’últim quart del segle I aC, Tàrraco va ser objecte d’un important procés de transformació. Correspon a aquest primer programa de monumentalització la reforma del fòrum, la construcció d’un teatre i la modificació dels accessos i el traçat urbà de la Via Augusta. Al fòrum renovat de la colònia, una plaça porticada presidida per un temple i al costat contrari, una basílica, es van alçar en aquest mateix moment el cèlebre altar d’August i probablement un arc triomfal per les seves victòries al nord-est peninsular.

22. Aquest programa de reformes urbanístiques és fruit dl nou paper desenvolupat per Tàrraco, que esdevenia capital de la província Hispania Citerior, la província més gran de l’imperi i el seu de l’administració de justícia en tant que capital del conventusTarraconensis. Cal recordar, que el mateix emperador va residir a Tarragona els anys 26-25 aC i que hi va rebre diverses delegacions procedents dels punts més llunyans de l’imperi, de fet, durant aquest breu període de temps Tàrraco es va convertir en la capital política del món romà.

23. Les conseqüències que el procés de desenvolupament de la ciutat va tenir en el territori que la circumdava es manifesten ja a mitjan del segle II aC. No es coneixen amb precisió els límits del territoriumdel Tàrraco, però existeix la tendència a considerar que el territori que en depenia directament coincidiria, amb l’actual comarca geogràfica del Camp de Tarragona

24. Aquest àmbit geogràfic degué superar-se solament per l’est, si s’accepta que l’arc augusteu del pont de Martorell (mansió ad Fines) marcava el punt en què la Via Augusta superava la frontera entre els territoria de Tàrraco i Bàrcino.

25. La ciutat va viure un segon moment de profunda transformació l’últim quart del segle I dC, sota la dinastia flàvia. Correspon a aquesta fase de reforma urbanístic, en què per primer cop,es van fer servir de forma massiva marbres, locals i importats de gran qualitat. La construcció d’un complex arquitectònic monumental (11ha), situat a la part més alta del recinte urbà, on en època republicana es va instal·lar el campament militar

26. Aquest conjunt, seu del ConciliumprovinciaeHispaniaeCiterioris i per tant, centre religiós, polític i administratiu provincial, estava articulat en dies grans places porticades. La superior de menors dimensions, estava presidida pel temple del culte imperial i la inferior tenia un caràcter més administratiu de representació. En època de Domicià el projecte va ser completat amb la construcció d’un circ.

27. El procés de monumentalitació de la capital tarraconense va culminar, ja a la primera meitat del segle II dC, amb un nou edifici d’espectacles, una amfiteatre, alçat fora del recinte emmurallat gràcies ala generositat d’un flamen Romae, Divorum et Augustorum,sacerdot del culte imperial.

28. La ciutat dels segles II i IV dC ens és arqueològicament poc coneguda ja que tot sembla indicar que en aquest període no es van produir processos significatius de canvi en la configuració urbanística.Elements destacables d’aquesta època són l’atac franc i el saqueig de la ciutat (260 dC) de què ens parla Aureli Víctor i la pèrdua de pes específic que per a Tàrraco va representar la reforma administrativa de Dioclecià (284-305 dC).

29. Un petit tresor de monedes, datat capa l’any 360 dC, sembla indicar que el fòrum de la colònia estava ja llavors arruïnat. Resulta difícil treure conseqüències històriques d’aquesta troballa si pensem que contemporàniament, a pocs quilòmetres de la ciutat, es construïa l’important mausoleu de Centcelles.

30. Gràcies als treballs sistemàtics d’excavació arqueològica realitzats a dècada dels vuitanta s’ha pogut documentar que al segle V dC Tàrraco estava immergida en un important procés recessió urbanística. La part baixa del nucli urbà, on vivien els habitants i s’alçaven el fòrum i el teatre, està completament abandonada i la vida s’ha concentrat en el que, en època altimperial, era seu de l’administració provincial. Al costat dels pòrtics del que van ser grans places ricament decorades i a les seves escales d’accés es documenten abocadors d’escombraries que indiquen zones veïnes d’hàbitat.

31. Els materials trobats en aquests abocadors indiquen, que la ciutat manté intensos contactes comercials, cosa que concorda amb una certa activitat edilícia- construcció d’un palau episcopal- i fins i tot amb la dedicatòria d’una inscripció honorífica als emperadors Lleó i Antemi (468-472 dC)

32. Al llarg del segle V dC Tàrraco es va convertir en un nucli urbà relativament petit (11ha) protegit per les importants estructures arquitectòniques d’època flàvia i voltat per diverses necròpolis, nascudes al voltant d’edificis del culte. Aquest procés, amb un punt de partida que per ara no es pot precisar, va determinar les característiques formals de la ciutat al llarg dels segles VI-VII dC i va representar l’última transformació urbanística d’una ciutat que a principis del segle VIIIdC, va deixar d’existir.

33. Els materials arqueològics procedents de les excavacions realitzades a la ciutat es conserven al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, situat en ple centre històric, dels fons del qual cal destacar les col·leccions d’escultura i d’epigrafia. Orgànicament vinculat a aquest centre hi ha el Museu de la Necròpolis Paleocristiana, museu monogràfic de gran interès.

34. La primera Barcelona sorgí en el mateix indret en què a l’època medieval s’aixecaren els edificis més significatius ( barri gòtic) i continua sent ara el cor de la ciutat amb les seus dels governs municipal i autonòmic ( plaça Sant Jaume). BARCINO

35. Les excavacions urbanes han demostrat amb fermesa que la ciutat romana fou una fundació ex novo efectuada entre ens anys 15 i 5 a.C, coincidint amb el moment en què l’emperador August sojornava a Tàrraco i decidí una reestructuració general de la Península Ibèrica després d’acabades les guerres càntabres ( 19a.C); d’aquesta manera els mil·liaris daten la construcció del ramal costaner de la Via Augusta dels anys 9-8 a.C i les marques de les legions IV, VI, i X situen la construcció del Pont del Diable de Martorell al voltant dels mateixos anys.

36. La fundació de Barcelona s’ha d’integrar, doncs, dintre d’un gran projecte de remodelació, però és sens dubte la ciutat nova destinada per August a ser el centre d’un territori molt productiu, tant pel que fa a l’agricultura, com a la minaria, com al comerç que entrava i sortia pel port del Llobregat, el Rubricatum, el control del qual era una de les finalitats i font de riquesa per a la ciutat, que devia tenir una població més aviat reduïda si s’ha de jutjar per l’amplitud dels espais públics i de les cases privades de desenvolupament horitzontal.

37. La Barcelona romana nasqué amb una perfecta planificació ortogonal, molt regular, amb un circuit de muralles d ‘angles fent xamfrà, d’una dimensió més aviat reduïda, però ja tenia per al seu abastiment dos aqüeductes que entraven a la ciutat per l’actual plaça Nova. El seu estatut fou privilegiat de bell antuvi, el de colònia, i la seva titulació força ampul·losa: ColoniaIulia Augusta Faventia Paterna Barcino; els seus ciutadans foren adscrits a la tribu Galèria com a circumscripció electoral. Pertanyia a la província d’Hispània Citerior i al convent jurídic Tarraconense, que tenien com a capital Tàrraco.

39. Partint d’aquesta acumulació de títols i mirant de rastrejar les fonts arqueològiques, s’ha intentat identificar una ciutat de Bàrcino anterior a la fundació d’August, però de moment s’ha de dir que no s’ha localitzat cap resta que es pugui qualificar d’urbana, sinó que es tracta d’indicis d’un poblament dispers; això és el que s’ha detectat també a la muntanya de Montuïc, que , per la seva posició estratègica, sembla que hagués pogut acollir un establiment permanent, bé sigui com a antecedent ibèric o romà republicà, però de moment no hi ha cap evidència al respecte.

40. La colònia de Bàrcino, segons les fonts, s’assentà, doncs, al pla en un terreny ferm. Per bastir-la i ornamentar-la s’emprà fonamentalment el gres de les pedreres de Montjuïc, molt actives d’ençà de l’època augustal. La plaça principal, el fòrum, venia a coincidir amb l’angle nord- est de l’actual plaça Sant Jaume i era centrada pel temple, probablement destinat al culte imperial, i del qual ara resten dempeus les quatre columnes del carrer de Paradís; l’estil dels capitells corintis assenyala influències norboneses, molt notòries a la Bàrcino del segle I, i lliguen bé amb un marc cronològic al voltant del 15 a.C.

41. Una altra gran obra de l’època augustal fou la contrucció de les muralles, unes muralles no gaire potents perquè tenien una finalitat de prestigi i no pas defensiva; cal relacionar aquests murs amb els que una inscripció ens diu que va fer aixecar el duumir quinquennal, Gai Celi. En aquesta primera etapa de la vida de Bàrcino són paleses les influències de la veïna Narbona, com hem dit, i també es fa sentir la forta petja de l’element itàlic que diva compondre el contingent humà fundacional; ho veiem sobretot en els monuments funeraris tant pel que fa a la forma com per l’onomàstica dels destinataris.

42. Respecte a l’ascendència social d’aquests primers habitants de la ciutat, cal destacar un fet que serà constant en els segles futurs: es tracta en un alt percentatge de lliberts que es convertiran en un dels motors econòmics principals en una societat eminentment oberta; d’aquesta manera s’explicarà també el pes a la vida +ciutadana del col·legi de les sevirs augustals, un quasi sacerdoci vinculat al culte imperial.

43. La Bàrcino de l’època júlia i clàudia segueix les directrius de l’etapa fundacional; d’aquests anys cal destacar la nodrida sèrie de retrats funeraris en marbre de Luni- Carrara, manufacturats en un taller local. L’etapa següent, la flàvia, suposa també una continuïtat amb l’aparició d’un nou tipus de monument commemoratiu al fòrum: els pedestals paral·lelepipèdics amb base i coronament al damunt del qual s’havia de disposar una estàtua de bronze, de les quals no n’ha arribat cap: aquest tipus de monument, per la tipologia i el material, permet establir una relació amb les produccions de la capital provincial, Tàrraco.

44. Una etapa d’or per a Bàrcino fou el segle dels antonins (96-192 dC). Comptà amb la protecció del poderós LuciLicini Sura, LuciLicini Segon, en honor del qual s’aixecà més d’una vintena de pedestals que devien arrenglerar-se en un terreny de la seva prosperitat, d’unes grans termes públiques amb pòrtics i conducció d’aigües; aquestes termes s’han excavat sota la plaça de Sant Miquel i al Museu Nacional d’Arqueologia de Catalunya se’n conserven els mosaics bicolors del frigidari. El segle II dC fou també el segle d’apogeu de l’exercici de les magistratures municipals (edilitat, duumvirat, flaminat), en un moment de gran prestigi de la vida pública ciutadana. És el moment, així mateix, de l’evergetisme amb donacions a la ciutat, les termes de Minici, el testament de Minici Natal Quadroni Ver i els fons instituïts pel centurió retirat, LuciCecili Optat, en serien els millors exemples.

45. Del segle II avançat i de la primera part del III data un tipus de tomba de gran èxit a Bàrcino, la cupa, algunes de les quals es poden veure encara in situa la necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid. Al segle III continua la vida ciutadana, sense tanta exempta, però, ja que d’una banda els monuments inscrits disminueixen dràsticament i desapareix l’escultura exempta. El moment de crisi de les invasions afecta parcialment Bàrcino, que no sofreix una destrucció generalitzada, i el seu senat (ordo) continua funcionant i aixecant monuments públics entre els anys 269 i 283 dC.

46. Amb posterioritat a aquests anys, i segurament ja dintre la primera meitat del segle IV, però de cap manera a començament del V, com s’ha publicat, es construïren les potents muralles baiximperials que es van adossar a les augustals, seguint exactament el mateix traçat, incloent-hi 78 torres quadrangulars, circulars i poligonals amb quatre portes que donaven sortida, com les augustals, als carrers que seguien la direcció del decumanus maior (nord-sud, corresponent al traçat dels carrers Bisbe Irurita-Regomir) i la del cardo maior )est-oest, coincidint amb els carrers Llibreteria-Call) d’aquestes portes es conserva la del nord, triple, a la plaça Nova i recentment s’ha trobat el pas per a vianants de la meriodional al carrer de Regomir. Per construir aquestes muralles es reutilitzaren fonamentalment materials de les necròpolis urbanes. Però no pas dels espais públics de l’interior de la ciutat.

47. El segle IV fou per a Bàrcino un segle d’esplendor. A més de l’esforç notable de la construcció de la muralla, algunes residències urbanes demostren un gran luxe, com ho fas palès el paviment de mosaic amb curses de circ. És el moment també de la implantació urbana del cristianisme amb bisbes sortits de l’aristocràcia senatorial , com sant Pacià, que fou el pare del Dexter esmentat per sant Jeroni i que ha de ser el mateix íntim col·laborador de l’emperador Teodosi, Nummi Emilià Dextre, qui és homenatjat a Barcelona per la província d’Àsia, d’on fou procònsol. A la mateixa època és ordenat a Barcelona el que serà bisbe de Nola, sant Paulí.

48. De tota manera , les restes d’edificis cristians trobades intramurs a Barcelona corresponen ja a una fase posterior: del segle V data la construcció de l’aula basilical (potser un catecumenat però no pas una basílica) i al VI correspon l’ornamentació amb pintures murals i també la fase visitable del baptisteri annex, de planta quadrangular exterior i disposició interior vuitavada. Una àrea de necròpolis molt important segueix paral·lela al tram est de la muralla (Via Laietana), de la plaça d’Antoni Maura, d’on ve l’única tomba coberta amb un lauda de mosaic decorada amb un crismó central.

49. A principis del segle V hi ha dos fets importants: l’efímera usurpació de Màxim de 409-411 que tria Barcelona com a capital i emet moneda amb la marca SMB (Sacra Moneta Barcino) d’altra banda, el 415 Ataülf l’escull també com a seu i hi serà assassinat pocs mesos després. De tota manera la presència dels visigots no es deixa sentir pas a al ciutat ja que sembla que es van instal·lar als afores, a la vora de Llobregat, a l’alçada de Miçà, on hi devia haver una vil·la important que per la toponímia es podria relacionar amb el fundus dels Minici.

50. Com a cloenda hem de dir que l’arqueologia demostra una continuïtat de la ciutat de Barcelona i dels seus espais tan públics com privats, sense ruptures traumàtiques, fins a l’època altmedieval. L’excavació molt recent d0una domus, ricament decorada amb mosaics i pintures murals, on s0a d’aixecar el nou Arxiu Municipal (al costat de la Reial Acadèmia de Bones Lletres) hi ha confirmat. A més dels monuments que es poden veure a la mateixa ciutat (temple, muralles, necròpolis) els dos principals museus que conserven peces arqueològiques de Bàrcino són el Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Museu d’Història de la Ciutat.

51. EMÈRITA AUGUSTA La ciutat romana va ser fundada l’any 25aC per l’Emperador August. Emèrita Augusta correspon a l’actual Mérida a Extremadura, província de Lusitània. L’objectiu era assentar els legionaris més veterans de les guerres contra els càntabres i els àsturs. La seva ubicació estrobava en una vall favorable per travessar el riu Guadiana i punt de trobada entre dues vies principals, anomenada la Via de la Plata (del nord en sud) i una altre que unia Còmplutum amb Olisipó (d’est a oest). Convertia en nus de comunicacions de tot l’occident de la península Ibèrica. Era un territori ric en recursos naturals, ja que tenia matèries primeres, terra per al cultiu, boscos i aigua. La capital de la província de Lusitània des del 15 aC. Emèrita durant els segle I i II dC es va transformar en una esplèndida ciutat monumental, amb tots els edificis, espais i serveis propis d’una gran urbs romana.

52. Des de finals del segle IIIi IV, la ciutat va experimentar un renovat desenvolupament gràcies a la reforma administrativa de Dioclecià, la convertir a la capital de la Diòcesi de les Hispànies i en una de les ciutats més importants del món romà. Es reconeixen diversos edificis públics, nombroses mansions urbanes i vil·les rurals.

53. En el segle V els pobles germànics (sueus,alans i vàndals) van lluitar per apoderar-se de la ciutat. A mitjans del segle VI Emèrita va ser capital del regne visigot,però la cort va acabar traslladant-se a Toledo. Des d’aquell moment el buit provocat a causa de la falta de poder polític va ser omplert pels bisbes de la metròpoli emeritense, la qual cosa va comportar a una construcció de clara significació cristiana. Es van construir basíliques, monestirs, escoles i hospitals. La importància de la ciutat es mantindria després de la invasió àrab l’any 713 fins la fundació de Badajoz, l’últim terç del segle IX.

54. Emèrita disposava de dos fòrums, un per a al ciutat i l’altre per a la província. Del fòrum municipal es pot veure part del pòrtic i el Temple de Diana, de l’època d’August. Del fòrum provincial romanen la porta que el comunicava amb el fòrum municipal,mal anomenada Arc de Trajà i restes del temple, també de culte imperial.

55. El teatre i l’amfiteatre formen un conjunt construït segons un únic projecte i sobre el mateix turó, sobre el qual recolzen les seves respectives graderies. El teatre és l’edifici més ben conservat i més grandiós de Mérida. Va ser inaugurat el 16-15 aC i reformat en diverses ocasions. La seva cauea graderia tenia capacitat per a 6.000 espectaculars. El més destacable de l’edifici és el fronsscaenae, compost de dos pisos decorats amb columnes de marbre i una sèrie d’escultures de déus i retrats imperials. Rere el fronsscaenae hi havia un peristil o pòrtic enjardinat.

56. L’amfiteatre va ser inaugurat l’any 8aC, és de dimensions considerables, encara que està construït amb materials pobres (granit, maó i formigó). La seva mida és de 126 m x 102 m i la sorra de 54.50 x 41.15m.Té una estructura habitual,amb una cavea, apta per a 15.000 espectadors i unesfossae en forma de creu.

57. En el segle I dC es va construir el circ. Situat fora de la muralla, al fons d’una vall en el pendent de la qual es recolza un dels costats de la graderia. Té una capacitat per a uns 30.000 espectadors. Les seves proporcions són de 440 x 115m. L’arena ocupa l’extensió de 30.000 m2,i estava dividida per la spina, i aquesta decorada amb escultures i obeliscos dels quals només resten les fonamentacions. En l’extrem oest es trobava la monumental porta pompae, d’on sortien les desfilades i a banda i banda els carceres o cotxeres.

58. La trama urbana formava la retícula pròpia de la fundacions romanes, a partir del Decumanus i Maximusi del Cardo Maximus. Encara és possible contemplar les restes d’aquests carrers i de diverses domus. D’aquestes domus les més notables són les anomenades Casa de l’Amfiteatre i Casa del Mitreu, ambdues situades extramurs, per al seva extensió i luxe i pels seus bells mosaics, entre els quals destaca el Mosaic Cosmològic. El carrer Decumanus Maximus, desemboca en la porta que donava al pont sobre el Guadiana, de 60 arcs i 792 m de llarg. Va ser construït amb un nucli de formigó romà revestit de carreus encoixinats. Al llarg dels segles ha estat restaurat en nombroses ocasions.

59. Un altre aspecte molt destacat d’Emèrita Augusta són les infraestructures hidràuliques que es troben en l’interior de la ciutat. Es conserven restes dels aqüeductes que fornien aigua a la ciutat,alguns corresponents a galeries subterrànies i d’altres a canalitzacions elevades, com el tram més cèlebre, Acueducto de los Milagros. Dos dels aqüeductes prendrien l’aigua dels embassaments propers de Prosèrpina i de Cornalvo, encara que recentment s’ha posat en dubte l’origen romà dels dos pantans.

60. ILERDA Hi ha un gran problema per entendre la ciutat romana d’ Ilerda a causa dels grans desconeixements, ja que hi ha escasses referències històriques, una de molt destacable es la batalla d’ Ilerda l’any 49 a.C per Cèsar. Fins el 1975 les restes romanes que s'havien trobat eren escasses i la majoria pertanyien a fets extraurbans com la necròpolis de l’Estació. No se sap res de la forma urbs, i els serveis i edificis que tenia la ciutat que obtingué la categoria de municipium durant el regnat d’August

61. Es tractava d’una ciutat estesa a la vora del riu. En l’actual Plaça de Sant Joan va ser on l’any 1975, durant la construcció d’un aparcament, es van recuperar restes d’un edifici, concretament una columna que es va relacionar amb l’hipotètic fòrum de la ciutat. Durant els anys 1984-87 va aparèixer un edifici de grans dimensions, on actualment trobem l’auditori Enric Granados. La riquesa dels materials recuperats, no deixa cap mena de dubte de que Ilerda va ser una ciutat molt important. Però encara i això, no hi ha prous evidències per reconèixer els límits constructius de l’ antiga ciutat, i va arribar a plantejar- se la possibilitat que es tractés d’un establiment suburbà pròxim a la ciutat.

62. El 1996 es plantejava per primer cop una hipòtesi sobre el perímetre de la ciutat i la superfície ocupada per la ciutat en base a la localització topogràfica dels edificis es va proposar un nova lectura i es va intentar obtenir una seqüència evolutiva sobre l’ocupació de la ciutat en les zones compreses entre el Turó i els rius Segre i Noguerola. Durant els últims anys les troballes han sigut abundants i importants, gràcies a la proximitat a altres excavacions ja conegudes. Hem pogut reconèixer una part de la trama viària de la ciutat a través de la superfície excavada, el descobriment vial nord-sud i les termes públiques.

63. Actualment encara hem d’utilitzar elements hipotètics per a restituir l’extensió de la ciutat. A través d’un seguit de dades es pot restituir el perímetre de la ciutat, la qual ocuparia en època Imperial al voltant de 22 hectàrees. Les excavacions fetes els darrers cinc anys han demostrat físicament que l’edifici de l’antic Portal de Magdalena formava part de la ciutat. Tot sembla indicar que la ciutat romana s’havia construït a l’est, ocupant una àrea plana compresa entre el Turó i els antics cursos fluvials del Segre i el Noguerola.

64. AQUEDUCTE DE SANT JAUME DELS DOMENYS

65. AQUEDUCTE DE SEGÒVIA

66. VIA DE LA PLATA

67. PONT DE MARTORELL

68. PONT ALCÀNTARA

69. PONT DE SALAMÀNCA

70. MURALLA DE GIRONA

71. MURALLA DE LOGO

72. MURALLA DE ASTORGA

73. TEMPLE DE VIC

74. TEMPLE D’ÈVORA

75. TERMES DE BADALONA

76. CALDES DE MONTBUI

77. CALDES DE MALAVELLA

78. SANT BOI DE LLOBREGAT

79. CIRC DE TOLEDO

80. AMFITEATRE D’ITÀLICA

81. AMFITEATRE DE SEGÒVIA

82. TEATRE DE CARTAGENA

83. TEATRE DE CLÚNIA

84. TEATRE DE SAGUNT

85. TEATRE D’ITÀLICA