1. 1
ESTACIÓ CIENTÍFICA FONT ROJA NATURA-UA
Seguiment d’amfibis al Paratge Natural
Municipal del Racó de Sant Bonaventura –
Els Canalons, Alcoi
INFORME FINAL
Juliol 2013

2. 2
Equip tècnic
Encarnación Rico-Guzmán
Llicenciada en Biologia
Departament d’Ecologia. Universitat d’Alacant.
Estació Científica Font Roja Natura - UA
Vicerectorat d’Investigació, Desenvolupament i Innovació. Universitat d’Alacant.
Beatriz Terrones Contreras
Llicenciada en Biologia
Estació Científica Font Roja Natura - UA
Vicerectorat d’Investigació, Desenvolupament i Innovació. Universitat d’Alacant.
Ángela Llorca Redon
Llicenciada en Biologia
Andreu Bonet Jornet
Doctor en Biologia
Professor Titular del Departament d’Ecologia. Universitat d’Alacant.
Institut Multidisciplinari per a l’Estudi del Medi (IMEM) Ramon Margalef. Universitat d’Alacant.
Coordinador de l’Estació Científica Font Roja Natura-UA del Vicerectorat d’Investigació, Desenvolupament
i Innovació. Universitat d’Alacant
Cóm citar aquest informe:
Rico-Guzmán, E., Terrones, B., Llorca, A. i Bonet, A. (2013) Seguiment d’amfibis al Paratge
Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura – Els Canalons, Alcoi. Informe final. Juliol 2013.
Estació Científica Font Roja Natura. Universitat d’Alacant. 39 pp.

3. 3
Finançament
Ministerio de Ciencia e Innovación. Gobierno de España. Fundación Española para la Ciencia i la
Tecnología (FECYT).
Obra Social “La Caixa”.
Ajuntament d’Alcoi. Departament de Medi Ambient.
Entitats col·laboradores
CEMA Font Roja Alcoi
Fundació Limne
Parc Natural del Carrascal de la Font Roja. Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi
Ambient. Generalitat Valenciana.

4. 4

5. 5
ÍNDEX
RESUM........................................................................................................................................... 7
1. INTRODUCCIÓ............................................................................................................................ 8
2. OBJECTIUS .............................................................................................................................. 10
3. ÀREA D’ESTUDI........................................................................................................................ 11
4. ESPÈCIES OBJECTIU ............................................................................................................... 13
5. METODOLOGIA ........................................................................................................................ 19
5.1. DETECCIÓ I COMPTE DE LARVES I POSTES...................................................................... 20
5.2. DETECCIÓ D’ADULTS......................................................................................................... 22
5.3. CONSIDERACIONS SOBRE LA MANIPULACIÓ DELS EXEMPLARS...................................... 22
6. RESULTATS I DISCUSSIÓ......................................................................................................... 23
6.1. DETECCIÓ I COMPTE DE LARVES I POSTES...................................................................... 24
6.2. DETECCIÓ D’ADULTS......................................................................................................... 28
7. CONCLUSIONS......................................................................................................................... 31
Agraïments................................................................................................................................... 33
Bibliografia................................................................................................................................... 33
Enllaços ....................................................................................................................................... 38
ANNEX.- Exemple de full de dades utilitzat als mostratges........................................................... 39

6. 6

7. 7
RESUM
Els amfibis són actualment el grup de vertebrats més amenaçat del planeta. Les seues
poblacions estan patint una regressió a nivell local i global degut probablement a l’efecte
combinat del canvi climàtic amb noves malalties emergents que afecten a la seua sensible pell,
que no té cap protecció a la fi de poder captar l’oxigen per difusió directa a l’aigua. L’activitat
humana, els canvis d’ús del paisatge i la introducció de fauna aquàtica invasora també estan
contribuint a la seua davallada.
Per això, estudiar les poblacions d’amfibis i afavorir la conservació dels seus hàbitats de
reproducció és de vital importància. El Paratge Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura-
Els Canalons es converteix en un hàbitat important per als amfibis en el context de la província
d’Alacant, ja que conta amb el riu Polop, de cabal permanent.
En aquest treball es presenten els resultats del seguiment de la comunitat d’amfibis del Paratge
Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura-Els Canalons al llarg de cinc mostratges durant
els anys 2009-2013, amb l’objectiu de detectar les espècies existents, comprovar el seu èxit
reproductiu i estudiar la seua distribució al Paratge. S’han utilitzat mètodes de captura de larves i
mètodes indirectes (prospecció visual i auditiva) per a la detecció d’adults.
S’han trobat tres espècies d’amfibi: la granota verda (Pelophylax perezi), el tòtil (Alytes
obstetricans) i el gripau comú (Bufo bufo), encara que no es descarta la presència d’altres
espècies com el gripau corredor (Epidalea calamita) i el gripauet (Pelodytes punctatus) en les
immediacions del Paratge. La granota verda presenta la població més estable, ja que està lligada
a rius i tolls permanents per la seua major dependència de l’aigua. S’han trobat adults i larves
d’aquesta espècie, mentre que dels altres dos amfibis només s’han detectat larves, degut a que
tant el gripau comú com el tòtil utilitzen l’aigua només per a la reproducció, passant molt de
temps cercant aliment a altres ambients. També s’ha comprovat la importància de l’estacionalitat
en els mostratges per a la detecció de les espècies, i les diferències encontrades amb les
diferents metodologies.
Els adults de granota s’han trobat al llarg de tot el Paratge, mentre que les larves de les tres
espècies han sigut trobades a l’àrea recreativa del Racó de Sant Bonaventura. Malgrat l’elevada
quantitat de visites que rep aquest punt del PNM, les poblacions d’amfibis presenten un bon estat
de salut. Encara que s’ha detectat la presència de depredadors, la presència d’aquests no és
massa abundant (sobre tot al cas del cranc roig americà invasor, Procambarus clarkii, que ha
minvat al Paratge). No obstant, és important continuar monitoritzant les poblacions d’amfibis per
a perfeccionar i augmentar l’eficàcia dels mètodes d’estudi, i per a detectar possibles fluctuacions
degudes a agents més difícilment localitzables, com les malalties emergents.

8. 8
1. INTRODUCCIÓ
Els amfibis són part essencial de les xarxes tròfiques i la seua estricta dependència del medi fa
que siguen bons indicadors biològics i biogeogràfics (Campo et al. 2007). Aquesta dependència
del medi és conseqüència de la sensibilitat de la seua epidermis, que no conta amb cap
protecció, a la fi de facilitar la transpiració, i que els permet captar oxigen també de l’aigua.
L’estret marge de tolerància a factors ambientals com la temperatura, la humitat i la radiació solar
fa que les alteracions derivades del canvi climàtic global (calfament atmosfèric, alteració del
règim de precipitacions, increment de la radiació UV, dispersió de contaminants, etc.) tinguen un
efecte més pronunciat sobre els amfibis que sobre altres animals, tant a escala global com local
(Blaustein i Wake 1995, Blaustein i Kiesecker 2002, Cushman 2006). A més, aquests efectes es
combinen creant un efecte sinèrgic més nociu que el dels factors per separat (Blaustein i
Kiesecker 2002). De fet, l’efecte dels factors ambientals pot ser nociu més per fer augmentar la
susceptibilitat de la pell dels amfibis a malalties que per si mateix (Carey i Alexander 2003), ja
que una major radiació solar i sequedat de la pell la fan més sensible a l’atac de patògens.
Aquests patògens dels que parlem formen part dels agents biòtics que tenen un impacte negatiu
en la comunitat amfíbia. És el cas de dos malalties emergents: la quitridiomicosi, una afecció
epidèrmica causada por un fong que sols afecta als amfibis entre tots els vertebrats, i la infecció
per ranavirus, que pot ser sistèmica (Daszak et al. 1999). En concret, la quitridiomicosi està
provocada pel fong Batrachochytrium dendrobatidis. Aquest fong és el responsable de l’extinció
de poblacions locals en pocs mesos i de la desaparició total d’espècies d’amfibis per tot el món.
Aquesta afecció epidèrmica provoca la mort d’adults en poc temps, mentre que les larves moren
quan es completa la metamorfosi, que és quan la infecció s’estén per tot el cos amb la producció
de queratina. Amés, una vegada el fong apareix a una zona, es queda en el medi alimentant-se
com un sapròfit encara que els amfibis hagen desaparegut. Amés de l’acció de organismes
microscòpics, la introducció d’espècies exòtiques que competeixen o depreden sobre les
espècies autòctones és altra amenaça a la que s’enfronten els amfibis (Blaustein i Kiesecker
2002, Rico-Guzmán et al. 2013).
L’acció directa de l’ésser humà també està afavorint la reducció de les poblacions d’amfibis. La
mobilitat dels amfibis és reduïda i la seua vulnerabilitat durant els desplaçaments, molt elevada.
Els moments en els que els amfibis es traslladen són principalment l’època de reproducció i la
posterior dispersió dels juvenils, etapes especialment sensibles que determinen la supervivència
de les poblacions. Per tant, els amfibis són especialment vulnerables a la fragmentació i la
pèrdua d’hàbitat (Cushman 2006), derivada tant de l’alteració de la coberta vegetal com de
l’efecte de les infraestructures vials de transport (Eigenbrod et al. 2007).
Tots aquests factors esmentats han potenciat les investigacions centrades als amfibis, que
sempre han sigut el grup de vertebrats menys estudiat. Els últims estudis han detectat un
descens generalitzat de les poblacions d’amfibis al món des de aproximadament mitjans del anys
seixanta (Pechman i Wilbur 1994). Actualment, es considera que són el grup vertebrat més

9. 9
amenaçat del planeta (Stuart et al. 2004, Beebee i Griffiths 2005) i segons les dades de la UICN
de 2004, una de cada tres espècies esta en perill d’extinció (Baillie et al. 2004).
Per tot l’anterior, l’estudi i la protecció d’aquest grup s’han convertit en accions prioritàries per a
mantindre la biodiversitat del planeta. Una de les majors accions presses a nivell local i global al
respecte va ser el projecte LIFE-Anfibios: Restauración de Hábitats prioritarios para los Anfibios
(LIFE05 NAT/E/000060), que va incloure el període de 2005 a 2008 i que tenia l’objectiu principal
de recuperar i crear hàbitats adequats per a la reproducció dels amfibis a nivell europeu, a més
de la monitorització de les espècies d’amfibis autòctones i l’eliminació d’espècies al·lòctones
invasores que competeixen i depreden sobre aquestes, com el cranc roig americà (Procambarus
clarkii) (Conselleria del Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge 2008).
Es fa necessari, per tant, localitzar i caracteritzar totes les poblacions d’amfibis existents a nivell
local, al PNM Racó de Sant Bonaventura - Els Canalons, per a procurar la seua conservació.

10. 10
2. OBJECTIUS
L’objectiu principal d’aquest treball consisteix en la detecció i seguiment de les poblacions
d’amfibis del Paratge Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura - Els Canalons.
Els objectius específics derivats són els següents:
− Detectar la presència de les distintes espècies de amfibis a la zona.
− Determinar la distribució d’aquestes al llarg del PNM i les seues preferències d’hàbitat
per a la reproducció.
− Determinar el seu èxit reproductiu.
− Detectar algunes espècies acompanyants més comunes.

11. 11
3. ÀREA D’ESTUDI
El Paratge Natural Municipal del Racó de San Bonaventura - Els Canalons (referit com PNM) es
situa en el terme municipal d’Alcoi i està inclòs a l’àrea d’influència del Parc Natural del Carrascal
de la Font Roja (àrea PORN). Aquest espai natural, declarat per Acord del Govern Valencià el 8
de febrer de 2002, presenta un elevat interès d’ús públic, degut a les visites que rep i la seua
funció recreativa com lloc tradicional d’oci i esbarjo.
Figura 1. Paratge Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura-Els Canalons.
El Paratge protegeix un rellevant mosaic d’hàbitats que compleix la important funció ecològica de
connector entre las àrees protegides del P.N. Carrascal de la Font Roja i el veí P.N. Serra de
Mariola, como s’ha demostrat en recents estudis de la ECFRN-UA (Terrones i Bonet 2007). La
seua rellevància es reflexa en la integració a la declaració conjunta com Lloc d’Importància
Comunitària (LIC) de la Serra de Mariola i Carrascal de la Font Roja, de la Red Natura 2000 de la
UE (Directiva 92/43/CEE) i en la declaració del Paisatge Protegit del Serpis (Govern de la
Generalitat Valenciana el 13 d'abril del 2007), una propera àrea protegida per a la que el riu
Polop fa el paper de node de connexió.
Destaquen a l’espai protegit el seu elevat valor paisatgístic i la presència d’un curs d’aigua
permanent al llarg de tot l’any: el riu Polop. Aquesta circumstància afavoreix el desenvolupament
de la vegetació característica dels ecosistemes riberencs i l’existència d’una rica fauna
propiciada precisament per aquesta funció de corredor biològic.

12. 12
La utilització de l’espai per part de l’ésser humà ve des de temps antics, i ha estat relacionada
amb diversos tipus d’activitat. Les aigües del riu Polop s’han utilitzat per al rec dels cultius
annexos i cap al final del segle XVIII també van ser la força motriu i la matèria prima per a les
indústries tèxtil i paperera, ara ja abandonades dins dels límits del Paratge. Multitud d’elements
de la infraestructura fabricada per aquestos usos es pot trobar encara al PNM. L’ús del Paratge
com lloc d’esbarjo està encara actiu, amb una major afluència per la part de l’àrea recreativa del
Racó de Sant Bonaventura, a la part baixa del Paratge.
El PNM és un hàbitat potencial per a la fauna amfíbia, altament dependent de l’aigua en l’etapa
més crucial del seu cicle vital: la reproducció i la cria de la descendència. En el context de la
província d’Alacant, on predominen els ombrotipus àrid i semiàrid, i amenaçada per la
desertificació, conservar i estudiar els ambients aquàtics és una prioritat. Conèixer l’estat de la
comunitat d’amfibis i assegurar la seua conservació en aquesta àrea adquireix, per tant, una
importància especial.

13. 13
4. ESPÈCIES OBJECTIU
A continuació, presentem cinc espècies d’amfibi trobades en estudis previs realitzats al Parc
Natural Serra de Mariola (Campo et al. 2007), al Parc Natural del Carrascal de la Font Roja
(Rico-Guzmán et al. 2011) i d’acord amb la informació de la Base de Dades de Biodiversitat de la
Comunitat Valenciana (BDB 2013). Tota la informació que es presenta deriva d’aquesta font
principal, de l’Enciclopedia Virtual de Vertebrados Españoles (2013) i del manual de Salvador i
García (2001).
4.1. TÒTIL (Alytes obstetricans)
Foto 1. Alytes obstetricans. Font: BDB.
Estatus legal
Conveni de Berna: Annex III
Directiva de hàbitats: Annex IV
Llistat de Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial (LESRPE)
Hàbitat i distribució
Espècie ubiqua, freqüent i amplament distribuïda en la Comunitat Valenciana. És dels pocs
amfibis que pot viure des del nivell del mar fins a zones d’alta muntanya (2.400 msnm1).
Necessita punts d’aigua permanents, com tolls, fonts, rierols, bases de rec i abeuradors, on les
larves poden sobreviure durant el seu prolongat desenvolupament larvari.
Biologia
Actiu principalment de nit, de febrer a novembre al Sistema Central (Salvador i García París
2001). Els mascles comencen a cantar a finals de l’estiu. En zones muntanyoses, l’època de
reproducció s’amplia fins a principis de l’estiu i les femelles realitzen una sola posta (Angelier i
1
Metres sobre el nivell del mar.

14. 14
Angelier 1964; Crespo 1982a, 1982b, 1982c; Galán et al. 1990; Márquez 1993; Böll 2003;
Kordges 2003). L’amplex2 és inguinal, generalment a terra. La femella expulsa un cordó de 60
ous que el mascle s’enrotlla en les potes darreres una vegada fecundats els ous. Els carrega
durant 1-2 mesos, mantenint-los humits per al seu correcte desenvolupament. Quan arriba
l’eclosió, el mascle deixa els ous a un punt d’aigua on s’alliberen els cullerots. Aquestos són
grans (fins 90 mm), amb espiracle3 ventral, una taca obscura rectangular en la base de la cua i
una franja ventral platejada. Les larves poden romandre a l’aigua fins a la primavera següent, per
lo qual es poden trobar en qualsevol època de l’any. S’alimenta de invertebrats. Alguns
depredadors són les colobres d’aigua i diversos mamífers i aus. Les larves són depredades per
colobres, aus aquàtiques, larves de libèl·lula i escarabats aquàtics.
Amenaces
La subespècie valenciana, A. o. pertinax, té poblacions menudes i molt aïllades de les quals
algunes s’han extingit en els últims anys. Es prevé una desaparició d’aproximadament el 20% de
les poblacions en els pròxims anys. Les principals amenaces són la destrucció de punts d’aigua
permanents, la contaminació, la introducció de peixos (salmònids) i altres espècies invasores, les
malalties emergents i els atropellaments (Pleguezuelos et al. 2002).
4.2. GRIPAU COMÚ (Bufo bufo)
Foto 2. Bufo bufo, la subespècie de la Comunitat Valenciana.
Estatus legal
Catàleg Valencià de Fauna: Annex II (Protegides)
Conveni de Berna: Annex III
2
Acoblament sexual dels amfibis anurs. El mascle es col·loca damunt de la femella agarrant-la amb les
extremitats superiors per l’engonal (amplex inguinal) o per les axil·les (amplex axil·lar).
3
Orifici respiratori de les larves d’amfibi.

15. 15
Hàbitat i distribució
En la Comunitat Valenciana es troba des d’àrees de cultiu fins a punts d’alta muntanya. Lligat a
l’existència de punts d’aigua com tolls de barrancs, rierols, basses o abeuradors. Evita cursos
cabalosos i amb corrent.
Biologia
Activitat crepuscular. Els adults visiten l’aigua només per a reproduir-se, generalment els
mateixos punts tots els anys. L’època de reproducció va des de l’hivern a la primavera. Amplex
axil·lar. La posta és un doble cordó de uns metres de llarg amb més de 10.000 ous, que
eclosionen 1-2 setmanes després. El període larvari pot durar de 2 a 4 mesos. Les larves són
molt menudes (10-30 mm) i obscures, amb l’espiracle al costat esquerre. S’alimenten de
escarabats, papallones, llagostes, centcames, bavoses i inclús altres amfibis. Són depredats per
colobres, rapinyaires i alguns carnívors.
Amenaces
Moltes poblacions han patit l’alteració dels punts de reproducció i hàbitats però contaminació,
dessecació, transformació i canvi d’usos tradicionals del sól. És escàs on abans era freqüent.
També pateix atropellaments (Rico-Guzmán et al. 2011), pel que en alguns punts de reproducció
s’han habilitat passos apropiats.
4.3. GRIPAU CORREDOR (Epidalea calamita)
Foto 3. Epidalea calamita.
Estatus legal
Conveni de Berna: Annex II
Directiva de hàbitats: Annex IV
Llistat de Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial (LESRPE)

16. 16
Hàbitat i distribució
Es distribueix per quasi tota la Comunitat Valenciana. És un dels anurs més freqüents, inclús en
zones àrides, encara que evita les zones més al sud. Viu a qualsevol altitud, però és més rar a
l’alta muntanya. Existeix en qualsevol hàbitat sempre que hi hagen punts d’aigua temporals de
poca profunditat, com tolls estacionals, en barrancs o vores de carreteres.
Biologia
Principalment nocturn, però actius de dia en l’època de reproducció, la qual té caràcter explosiu
(Wells 1977, Tejedo 1988, Jakob et al. 2003, Richter-Boix et al. 2006) i depèn de les condicions
climàtiques. En el sud peninsular, comença amb les primeres pluges a la tardor o principi de
l’hivern, amb un màxim a febrer i març (Díaz-Paniagua 1992; Tejedo 1992a, 1992b; Díaz-
Paniagua et al. 2005). Al P.N. Sierra de Mariola, hi ha postes des de mitjans de febrer a finals de
maig (Campo et al. 2007). L’amplex és axil·lar i dura varies hores. La femella deposita un doble
cordó gelatinós amb uns quants milers d’ous. Tenen un desenvolupament larvari ràpid i
metamòrfics menuts (Salvador i García-París 2001): els ous eclosionen a la setmana i les larves
es desenvolupen en 1-2 mesos. Els metamòrfics mesuren menys de 10-30 mm, amb espiracle al
costat esquerre i una taca blanca a la gola. S’alimenten d’insectes i cucs. És depredat per
colobres d’aigua, mamífers i aus. Les larves són presa de colobres d’aigua, larves de libèl·lula i
adults i larves de escarabats aquàtics. Segreguen una substància irritant per les glàndules per a
defendre’s.
Amenaces
Sequeres prolongades han fet desaparèixer algunes poblacions. No obstant, la pèrdua dels
punts d’aigua temporals i l’expansió de les àrees periurbanes són més preocupants. També
l’atropellament és comú (Reques i Tejedo, 2002, en Pleguezuelos et al. 2002; Rico-Guzmán et
al. 2011).
4.4. GRIPAUET (Pelodytes punctatus)
Estatus legal
Conveni de Berna: Annex III
Llistat de Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial (LESRPE)
Hàbitat i distribució
Ben distribuït a la Comunitat Valenciana. Evita el litoral i les zones més àrides de la província
d’Alacant. Pot viure des del nivell del mar a les serres interiors. Prefereix cossos d’aigua
permanents però pot viure en diversos hàbitats lligat a la presència de punts d’aigua i cursos
temporals.
Biologia
Nocturn principalment. Actiu només a l’estació reproductora (octubre-març), encara que a la
Serra de Mariola està actiu tot l’any excepte els dies més freds de l’hivern (Campo et al. 2007).

17. 17
Hi ha un període de repòs estival variable. Es reprodueix en tolls temporals, vores de carreteres,
sèquies i pous a barrancs. Amplex inguinal. La femella posa centenars d’ous que adhereix en
grups a la vegetació aquàtica. La larva mesura 60 mm, amb l’espiracle al costat esquerre i un
reticulat característic a la cua.
Amenaces
Amplament distribuït però no molt abundant. No presenta problemes específics de conservació.
Les principals amenaces són la contaminació i la destrucció dels tolls on es reprodueix.
Foto 4. Metamòrfic de Pelodytes punctatus.
4.5. GRANOTA VERDA O COMÚ (Pelophylax perezi)
Estatus legal
Catàleg Valenciano de Fauna: Annex II (Protegides)
Conveni de Berna: Annex III
Directiva de hàbitats: Annex V
Hàbitat i distribució
Anur més amplament distribuït i abundant de la Comunitat Valenciana gràcies a la seua capacitat
de colonització. Lligada a cossos d’aigua permanents de diversa tipologia i amb independència
de la seua ubicació, inclús amb aigües contaminades. És abundant a les vores dels rius, basses,
tolls, llacunes, marjals i abeuradors. En rius, prefereix enclavaments sense corrent.
Biologia
Activa de dia i de nit. Estrictament aquàtica. Es reprodueix entre març i juliol, des de final de
l’hivern a ben entrat l’estiu a la Serra de Mariola (Campo et al. 2007). Els mascles canten de dia i
de nit, dins i fora de l’aigua, i són audibles des de llarga distància. Amplex axil·lar. La femella
posa milers d’ous en masses flotants. L’eclosió es produeix pocs dies després i el
desenvolupament larvari dura 1-2 mesos. La larva és gran (60-70 mm o més), amb espiracle al

18. 18
costat esquerre. Els adults s’alimenten d’insectes, cucs i mol·luscos. També s’ha citat el consum
d’altres vertebrats (peixos, altres amfibis, etc.), incloent el canibalisme. És depredat per aus,
ofidis i mamífers carnívors. Quan fugen, salten a l’aigua i es soterren al fons.
Amenaces
Encara que no està amenaçada, la intensificació de la agricultura o els tractaments fitosanitaris
massius han provocat la seua regressió i desaparició local. També s’ha detectat un procés
d’hibridació amb granotes verdes d’Europa Central (Rana kl. grafi), el qual amenaça la seua
existència per un complex mecanisme de substitució genètica.
Foto 5. Pelophylax perezi.

19. 19
5. METODOLOGIA
La metodologia utilitzada en aquest seguiment ha sigut la mateixa que l’emprada als estudis
previs (Rico-Guzmán i Bonet 2009), basada al mateix temps en els treballs de Sancho (2008b) i
la Associació Herpetològica Espanyola (AHE 2009). Es presenten les dades de varies
campanyes de seguiment dels amfibis del Paratge:
- Estiu 2009: juliol (1 jornada de mostratge).
- Hivern 2009: desembre (1 jornada de mostratge).
- Estiu 2010: juliol (1 jornada de mostratge).
- Estiu 2012: juny (2 jornades de mostratge).
- Primavera 2013: maig (2 jornades de mostratge).
Per jornada s’ha d’entendre la revisió de tots els punts de mostratge al PNM feta en un dia,
aplicant les diferents metodologies que descriurem seguidament. El nombre de jornades de
mostratge es va ampliar a 2012 de un a dos dies a fi de compensar l’efecte de les condicions
atmosfèriques, que afecten a l’activitat dels amfibis.
D’altra banda, els punts de mostratge no estaven encara fixats a les tres primeres campanyes a
les que fem referència. Per això, Les localitzacions d’aquestos primers mostratges no
coincideixen exactament amb les definitives utilitzades a les campanyes de 2012 i 2013 (figura
2), a excepció dels punts de l’àrea recreativa del Racó de Sant Bonaventura, que sí s’han
mantingut.
Figura 2. Localització dels punts de mostratge.

20. 20
5.1. DETECCIÓ I COMPTE DE LARVES I POSTES
El mostratge de larves i postes està dirigit tant a detectar diferents espècies d’amfibis com a
quantificar l’èxit reproductiu d’aquestes. Paral·lelament, s’ha pres nota de les espècies
acompanyants que han sigut capturades amb les nanses durant els mostratges. Els punts
mostrejats són tolls o bé rabejos amb corrent lenta, amb bona accessibilitat des de la vora. La
seua profunditat és variable, com es pot veure a la taula 1. En el cas dels punts 7 i 8, els punts
de mostratge coincideixen amb dos dics de contenció que es van fer a la zona dels Canalons a
l’any 2008 amb l’objectiu d’augmentar la capacitat dels tolls disponibles per a les espècies de
fauna lligada a l’aigua, afavorir la seua supervivència al període estival i actuar com atractiu per a
tot tipus d’espècies animals (Calabuig 2007).
Taula 1. Localització i característiques dels punts de mostratge dels anys 2012 i 2013.
En els mostratges, es va emprar un mètode de captura mitjançant nansa amb mànec similar a
l’utilitzat per l’AHE (2009). Encara que als primers mostratges es va combinar aquesta
metodologia amb la detecció per prospecció visual, la terbolesa de l’aigua generalment impedia
la visualització dels exemplars, pel que als últims mostratges s’ha utilitzat només la tècnica de les
nanses emmanegades. El mostratge va consistir en realitzar tres passades (anada-tornada-
anada) (Andreu et al. 2006) per l’aigua. En cada punt, es van fer passades cada 5 o 6 passos al
voltant del toll o rabeig, depenent de la seua superfície. La longitud de la passada va ser
aproximadament de 1 metre.
La nansa utilitzada en els mostratges de 2010, 2012 i 2013 té una obertura triangular de 840 cm2
i conta amb un mànec de 1,80 metres, a la que hi ha que afegir la longitud del braç. Calculem
que la profunditat màxima a la que es pot arribar és 1,50 metres. D’altra banda, la nansa
utilitzada als mostratges de 2009 té una obertura circular de 283,5 cm2 amb mànec de 1,50
metres. La profunditat màxima és aproximadament 1,20 metres. Ambdues nanses tenen una
llum de malla inferior als 2 mm. Considerant que les passades tenen aproximadament 1 metre de
llarg, s’ha calculat el volum d’aigua filtrat amb la nansa emmanegada, expressat en litres.
Després s’ha dividit el nombre d’individus capturat entre el volum per relativitzar les dades i
poder comparar-les entre els diferents mostratges.
Punto Zona Descripció Vegetació Profunditat (m)
1 Àrea recreativa Rabeig ample Vora i fons 0,5
2 Àrea recreativa Rabeig ample Vora i fons 0,3
3 Àrea recreativa Toll al peu de cascada Escassa 0,2
4 Sender PNM Toll Vora >1
5 Sender PNM Toll Vora >1
6 Sender PNM Rabeig estret Vora 0,5
7 Dic (Canalons) Toll artificial Vora 1
8 Dic (Canalons) Toll artificial Vora 1

21. 21
El contingut de la nansa es col·loca en una safata blanca amb una regla de referència al fons. Es
fa una foto del conjunt a fi de realitzar un compte d’individus a posteriori en cas de ser necessari.
Després, per evitar el doble compte de les larves, la safata es buida a un poal i es procedeix a la
següent passada, amb la qual es fa el mateix. Quan s’han fet totes les passades, depositant-les
cada vegada al poal, aquest es buida al punt de mostratge.
Foto 6. Imatge del procediment a l’àrea recreativa del Racó de Sant Bonaventura.
Foto 7. Safata amb el contingut d’una passada amb la nansa emmanegada.
Les larves i postes s’han identificat in situ amb una lupa de mà i les claus d’identificació editades
per Sancho (2007, 2008a) dins del projecte LIFE-Amfibis. Per evitar el contacte directe amb els
exemplars, la identificació s’ha fet passant els individus a un pot esterilitzat, on s’han examinat.

22. 22
Encara que no s’ha fet cap comparació amb aquestes dades, es van tindre en compte els
paràmetres meteorològics en l’activitat dels amfibis. Es va mesurar la temperatura ambiental i de
l’aigua amb termòmetre, i es van prendre altres dades (veure Annex I).
5.2. DETECCIÓ D’ADULTS
Paral·lelament al mostratge amb nansa, s’ha fet un compte d’adults detectats mitjançant contacte
visual i auditiu al llarg del recorregut del sender del Racó de Sant Bonaventura - Els Canalons.
S’ha prestat especial atenció al voltant dels tolls on s’ha fet el mostratge de larves. Les espècies
s’han determinat a través del reconeixement del cant i de les seues característiques
morfològiques, i amés s’han pres les seues coordenades UTM (European Datum 1950).
El mostratge auditiu s’ha dut a terme només de dia. Els mostratges auditius solen fer-se de nit, ja
que, com hem vist, els amfibis normalment canten de nit excepte en el cas de la granota verda,
que canta també durant el dia. Al mostratge d’estiu de 2009 es va fer una eixida nocturna per fer
escoltes, però la dificultat de trànsit del sender del Paratge en alguns punts va fer que l’escolta
es limités només a l’àrea recreativa. No obstant, segons s’ha comprovat en aquesta experiència
(Rico-Guzmán i Bonet, 2009), no es detecten espècies als mostratges acústics de nit que no
hagen sigut trobades al mostratge diürn, de mode que s’ha optat per restringir el mostratge a la
jornada diürna. El nombre de contactes s’ha estimat després d’una escolta durant al menys 2
minuts.
5.3. CONSIDERACIONS SOBRE LA MANIPULACIÓ DELS EXEMPLARS
Per evitar l’exposició dels amfibis malalties com la quitridiomicosi, s’han tingut en compte algunes
mesures de seguretat a la hora de manipular els individus (Speare et al. 2004; Conselleria de
Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge 2008). El material utilitzat s’ha desinfectat abans i
després del mostratge submergint-lo en lleixiu domèstic durant 5 minuts, esbandint-lo amb aigua
abundant i deixant-lo eixugar-se al sol. Encara que en la Comunitat Valenciana aquesta malaltia
només s’ha detectat al tòtil (A. obstetricans), s’ha pres la precaució per a totes les espècies.
Tots els mapes han sigut generats amb el software ArcGIS 9.3 d’ESRI. Les gràfiques s’han fet
amb Windows Excel Professional Plus 2010 i Sigmaplot 8.0.

23. 23
6. RESULTATS I DISCUSSIÓ
De les 5 espècies objectiu del nostre treball, s’han detectat tres al PNM: el tòtil (A. obstetricans),
el gripau comú (B. bufo) i la granota verda (P. perezi). No s’ha trobat cap exemplar de gripau
corredor (E. calamita) ni de gripauet (P. punctatus), encara que s’han vist fora de mostratge
exemplars adults de gripau corredor al veí Parc Natural del Carrascal de la Font Roja i de
gripauet als pinars del mateix PNM (ECFRN-UA, dades no publicades).
Taula 2. Nombre mitjà de contactes per jornada de mostratge.
Espècie Adults Larves
Alytes obstetricans 0,0 4,6
Bufo bufo 0,0 5,9
Pelophylax perezi 4,6 10,9
Aquesta absència podria ser deguda a les seues preferències a l’hora de posar els ous. El gripau
corredor és un amfibi poc depenent de l’aigua que viu generalment a zones de terra blana o
sorra, on pot excavar forats en el que es refugia (Gómez-Mestre 2009). La naturalesa calcaria
del PNM podria estar en contraposició amb aquesta particularitat. Amés, el gripau corredor
prefereix reproduir-se en cossos d’aigua de poca profunditat, temporals, ben solejats i amb
pendents suaus i vegetació escassa (Smith i Payne 1980, Banks i Beebee 1987, Warren i
Buttner 2008). Al PNM, tots els tolls i rabejos presenten vores amb escalons pronunciats, amés
de ser prou ombrívols i ben vegetats, al menys a la vora. En el cas del gripauet, les postes són
col·locades en cossos d’aigua temporals amb poca corrent (Salvador i García-París 2001). Donat
que el riu Polop és permanent i amb una profunditat considerable en alguns punts, tal volta no és
l’hàbitat predilecte d’aquesta espècie. No obstant, es troben larves d’aquestes espècies en fonts i
basses situats al P.N. del Carrascal de la Font Roja (Cantó, com. pers.).
Com podem observar a la gràfica de la figura 3, l’espècie més abundant i estable al PNM és la
granota verda, el qual és lògic si pensem que és l’espècie més dependent de l’aigua. Al riu
Polop, tant adults com larves apareixen just als punts del riu on la velocitat de flux del riu Polop
no és massa elevada i es generen els hàbitats predilectes per a la reproducció de la granota.
Pel que respecta a la resta d’espècies, només han sigut trobades les larves. En aquest sentit,
hem de tenir en compte que la granota és l’única espècie dels amfibis contactats que té activitat
diürna, ja que per les limitacions del mostratge que es comentaran més endavant, aquest s’ha fet
únicament de dia.
Les larves de tòtil s’han trobat en tots els mostratges, a excepció de l’any 2012. Açò és peculiar,
ja que els cullerots d’aquesta espècie tenen un desenvolupament llarg i poden trobar-se a l’aigua
en qualsevol època del l’any (Bosch 2009).
El gripau comú es va detectar al primer mostratge de 2009 i a l’últim de la primavera de 2013. No
obstant, s’han trobat adults fora de mostratge en la part mitjana de la cascada principal i al riu

24. 24
Polop fora ja dels límits del Paratge, i és sabut que aquesta espècie és fidel als seus llocs de
posta (Salvador i García-París 2001). Per això, la seua absència podria ser simplement una no
detecció deguda a l’època en la que se han realitzat els mostratges. La probabilitat de trobar-lo
als mesos d’estiu pot ser menor que durant mesos de primavera.
Figura 3. Contactes totals d’amfibis al PNM detectats per totes les metodologies.
6.1. DETECCIÓ I COMPTE DE LARVES I POSTES
Totes les postes i larves d’amfibis han sigut trobades als punts 1, 2 i 3, que es situen a l’àrea
recreativa del Racó de Sant Bonaventura. La raó de perquè no hi ha postes en la resta de punts
podria residir en la profunditat dels tolls. Els punts 1, 2 i 3 no tenen més de 50 cm de profunditat,
mentre que la resta d’ells tenen més d’un metre. A eixa profunditat, l’existència de plantes
subaquàtiques on els amfibis solen enganxar les seues postes no és fàcil, ja que degut a la
terbolesa de l’aigua, la llum no arriba al fons.
En el cas de la granota verda, els ous es troben enganxats a la vegetació subaquàtica
generalment prop de la superfície (Díaz-Paniagua et al. 2005) i les larves eviten les zones més
profundes on la vegetació és inexistent (Díaz-Paniagua 1987), però per altra banda els cullerots
també visiten el fons per alimentar-se dels detritus (Díaz-Paniagua 1985, 1987). Per la seua part,
el gripau comú posa els seus ous tant enrotllats a la vegetació com directament al fons dels tolls
(Esteban et al. 2007), mentre que el tòtil allibera les larves a l’agua ja desenvolupades. Degut a
que la profunditat màxima de les nanses emmanegades emprades no és suficient com per
arribar al fons en molts dels punts, és probable que hi hagen larves no detectades.
8
3
19
1 1
3
23
15
2 1 2 2 3 3
69
4
1
9
12
0
10
20
30
40
50
60
70
Adults
Larves
Adults
Larves
Adults
Larves
Adults
Larves
Adults
Larves
Adults
Larves
Adults
Larves
Estiu 2009 Hivern 2009 Estiu 2010 Estiu 2012 (1) Estiu 2012 (2) Primavera
2013 (1)
Primavera
2013 (2)
Nombredeindividus(n)
Alytes obstetricans
Bufo bufo
Pelophylax perezi

25. 25
En el cas particular del punt 6, la profunditat és similar a la dels punts 1, 2 i 3. Aquest punt és un
rabeig més estret i amb més corrent que la resta de punts, que amés no té vegetació al fons. Per
altra banda, en diverses ocasions s’ha trobat cranc roig americà en les immediacions (ECFRN-
UA, dades no publicades). Aquestes dos circumstàncies podrien limitar la detecció d’amfibis en
aquesta localització.
Foto 8. Larva de granota verda (P. perezi).
Foto 9. Exemplars de larva de gripau comú (B. bufo).
Al gràfic de la figura 4 es mostra la quantitat d’individus per volum filtrat amb les nanses
emmanegades, representada en una gràfica logarítmica a fi d’observar clarament les dades
(veure nota al peu de la figura 4). Podem observar que s’han trobat larves de granota verda en
totes les èpoques excepte a la primavera de l’any 2013. Això coincideix amb la troballa de l’única

26. 26
posta d’ous que s’ha detectar als mostratges, precisament de granota verda. Es van traure de
l’aigua 11 ous amb la nansa, i una posta de més de 100 ous es va trobar prop d’aquest punt.
Podem deduir que a la primavera els cullerots de granota encara no han eixit dels ous i per tant
no són detectables. La granota és precisament l’espècie de posta més tardana entre els amfibis
descrits (Egea-Serrano 2009). Això explica també la no detecció de postes d’ous d’altres
espècies en cap dels mostratges, ja que aquests sempre han sigut posteriors (estiu) o anteriors
(hivern) a l’eclosió dels ous posats per les femelles.
Per altra banda, crida l’atenció l’enorme nombre de larves de granota verda detectat al primer
mostratge de l’estiu de 2012. Aquest esclafit es correspon probablement amb l’eclosió recent
d’una posta d’ous. Tots els cullerots trobats eren de talla menuda (inferior a un centímetre) i poc
desenvolupats, i es van trobar quasi tots junts en la mateixa passada, realitzada en una zona
amb vegetació subaquàtica. Probablement, tots els cullerots recentment emergits dels ous
estaven encara congregats al mateix punt. Durant els mostratges, s’ha observat aquest
comportament d’agregació és comú en les larves d’amfibi.
Figura 4. Nombre d’individus per litre per cada jornada de mostratge.
NOTA: Dades en escala logarítmica en base decimal. Cada unitat
a l’eix de les ordenades és la dècima part de la unitat superior.
El cas del gripau comú també és notable. Només s’ha trobat aquesta espècie als mostratges de
primavera (figura 2), i és el segon en abundància després de la granota verda. És probable que
en els passats mostratges no s’haja trobat aquesta espècie degut a que la seua època de

27. 27
reproducció ja havia passat, encara que la seua presència està comprovada per la detecció
d’adults en les immediacions, com ja s’ha esmentat.
Les larves de tòtil s’han trobat en tots els mostratges excepte a l’estiu de 2012. Aquests cullerots
s’han trobat tant a l’hivern com a la primavera i l’estiu, ja que poden romandre a l’aigua tot l’any
en forma de larva (Bosch 2009) com ja s’ha comentat. Cap la possibilitat que els adults no
realitzaren cap posta al riu Polop abans dels mostratges realitzats a l’any 2012, i per aquest
motiu es van detectar només en forma de larva.
Foto 10. Posta buida de granota verda (Pelophylax perezi).
6.1.1. Espècies acompanyants
Junt amb les larves, algunes espècies animals acompanyants han sigut capturades amb les
nanses. Algunes d’elles, com és el cas de les larves d’odonat (libèl·lules i cavallets del diable;
fotos 11 i 12), són depredadores naturals dels juvenils d’amfibi. Aquestes larves s’han trobat amb
regularitat als mostratges junt amb les larves d’amfibis. La presència d’aquests macro-
invertebrats indica una bona qualitat de l’aigua per sen sensibles a la contaminació (D’Amico et
al. 2004, Simaika i Samways 2009), però al mateix temps és una amenaça per a la supervivència
de les larves d’amfibi dels tolls del Racó, ja que s’alimenten d’aquestes gràcies al seu aparat
bucal projectable. Durant la realització del mostratge de l’any 2013 s’ha pogut veure aquest
comportament depredador durant la captura i identificació dels cullerots.
També es van capturar exemplars juvenils de bagra ibèrica (Squalius pyrenaicus) en diversos
punts. Aquest peix està catalogat com espècie en perill a la Comunitat Valenciana. Donat que
s’alimenta principalment de petits artròpodes (FishBase 2013), en un principi no representa cap
amenaça per als amfibis del PNM.

28. 28
En els mostratges més primerencs es van capturar i trobar també exemplars de cranc roig
americà (P. clarkii). A l’estiu de 2009 es van trobar 6 exemplars en la zona mitjana del riu Polop i
a l’hivern del mateix any es detectaren 4 individus a la zona de l’àrea recreativa. Des d’aquest
mostratge, no s’ha tornat a detectar el cranc americà durant el seguiment dels amfibis. Segons
les dades obtingudes de la monitorització d’espècies invasores (Rico-Guzmán et al. 2013),
l’abundància general d’aquesta espècie al Paratge ha minvat. Açò és una bona notícia no sols
per a la comunitat d’amfibis, les larves dels quals serveixen d’aliment al cranc roig, sinó per a tota
la comunitat de fauna aquàtica del PNM, ja que l’efecte negatiu de l’activitat d’aquesta espècie
afecta també als peixos, als crancs autòctons i al ecosistema en sí pel que fa a les
característiques físiques i químiques del medi (Rico-Guzmán et al. 2013).
Foto 11. Larva de libèl·lula (So. Anisoptera). Foto 12. Larva de cavallet del diable (So. Zygoptera).
Foto 13. Cranc roig americà (Procambarus clarkii). Foto 14. Bagra ibèrica (Squalius pyrenaicus).
6.2. DETECCIÓ D’ADULTS
Tots els adults detectats corresponen a exemplars de granota verda, amb l’única excepció de
dos adults que es van contactar visualment mentre saltaven a l’aigua i que no es van poder
determinar. Malgrat això, donat que els mostratges es van fer de dia, i que la granota verda és
l’únic dels amfibis presents que té activitat diürna, podríem suposar que aquests individus eren

29. 29
de la mateixa espècie. De qualsevol manera, aquests dos contactes indeterminats no s’han
tingut en compte als gràfics que es mostren en aquest apartat.
Al mapa podem veure la distribució dels contactes de granota verda a l’espai (figura 5). S’han
considerat tots els mostratges esmentats a la metodologia per tenir la major quantitat de dades.
Com podem observar, els contactes es troben repartits per tot el Paratge, centrant-se
principalment a l’àrea recreativa del Racó de Sant Bonaventura (extrem Est) i a la part dels
Canalons i riu amunt (extrem Oest). Les larves i adults detectats només coincideixen a l’àrea
recreativa del Racó de Sant Bonaventura.
En el cas particular dels dics, situats més enllà dels Canalons, cap la possibilitat de que la
granota verda no faça postes d’ous per l’absència de vegetació subaquàtica a la que enganxar-
les, ja que prefereixen punts de vegetació abundant (Egea-Serrano et al. 2005). No obstant, els
exemplars adults poden freqüentar aquesta zona per solejar-se i cercar aliment.
A continuació, es mostren els contactes de granota detectats tan visual com auditivament (figura
6). Com es pot veure al gràfic, els adults d’aquesta espècie s’han trobat en tots els mostratges
des de l’any 2009, a excepció de l’hivern. Açò es deu a que en aquesta època els exemplars
adults redueixen la seua activitat o estan inactius per complet degut al fred. A l’estiu de 2010 es
van veure alguns espècimens però cap es va trobar per contacte auditiu. Descartem que una
temperatura molt alta siga la raó d’aquesta absència de cants, ja que ni l’aigua ni l’aire mostraren
temperatures més elevades que en altres mostratges. Encara que la variable de la presència de
visitants al Paratge no ha sigut tinguda en compte, podria ser la causa de que les granotes no
estigueren cantant durant el mostratge de l’estiu de 2010.
Figura 5. Contactes d’adults de granota verda detectats per les diferents metodologies.
0
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
Estiu 2009 Hivern
2009
Estiu 2010 Estiu 2012
(1)
Estiu 2012
(2)
Primavera
2013 (1)
Primavera
2013 (2)
Nombredecontactes(n)
Auditiu
Visual

30. 30
Figura 5. Distribució dels contactes d’adults dels amfibis del PNM.

31. 31
7. CONCLUSIONS
S’han trobat tres espècies d’amfibi al Paratge Natural Municipal. D’elles, la granota verda (P.
perezi) ha sigut la més abundant a l’espai i l’única espècie que ha aparegut en tots els
mostratges, el que demostra que la població d’aquesta espècie està ben establida al PNM. La
granota verda, que és més depenent de l’aigua que la resta d’espècies, troba al Paratge un lloc
ideal per a la seua reproducció, ja que el riu Polop porta aigua durant tot l’any. Les larves de tòtil i
de gripau comú s’han trobat en una proporció pareguda entre elles, amb absències en
determinats moments degudes probablement a l’època de l’any en que s’han fet els mostratges.
La granota verda és també l’única espècie de la que s’han trobat exemplars adults amés de
larves dins dels mostratges, donat que els mostratges han sigut diürns i que la granota és l’única
de les espècies presents activa de dia. El gripau comú passa el dia ocult baix les pedres o la
terra, amés d’hivernar i d’estivar a l’estiu en zones molt càlides (Esteban et al. 2007). Només
està actiu de dia durant l’època de reproducció (Salvador i García-París 2001). Per la seua part,
el tòtil és ocasionalment actiu de dia (Salvador i García-París 2001), però generalment presenta
activitat crepuscular i nocturna (Bosch 2009), passant el dia inactiu al seu forat o refugi a la terra.
Per trobar els adults d’aquestos exemplars, caldria fer mostratges auditius nocturns a l’època de
reproducció o bé fer una cerca exhaustiva al voltant del riu Polop per trobar-los als seus refugis.
Hem de tenir en compte que el mostratge s’ha fet al llarg del riu, sense endinsar-se en el bosc o
altres ambients en els que els adults del gripau comú i del tòtil podrien trobar-se. Ambdues
espècies acudeixen a l’aigua només que per a reproduir-se, passant la resta del temps allunyats
dels cossos d’aigua, a vegades a distàncies pròximes als 3 km en el cas del gripau comú (Ray et
al. 2002). El mateix pot ocórrer en el cas del gripau corredor i el gripauet. Encara que el Paratge
no tinga les condicions necessàries per a la reproducció d’aquestes espècies, és probable hi haja
adults dins dels límits del PNM però allunyats del curs del riu. A fi de localitzar aquestes
espècies, seria interessant ampliar el mostratge a tota l’àrea del Paratge i canviar la metodologia,
posant més èmfasi en la cerca d’aquests amfibis fora de l’aigua.
Estacionalment, podem veure que a l’hivern la granota verda deixa d’estar activa, i no es troben
individus adults al Paratge. No obstant, es continuen trobant larves a l’aigua de tòtil i de granota
verda, ja que els cullerots de ambdues espècies poden passar l’hivern a l’aigua i completar la
metamorfosi a la primavera següent de l’eclosió (Salvador i García-París 2001). No passa el
mateix amb les larves de gripau comú, que adopten l’aspecte adult el mateix any de la posta
(Salvador i García-París 2001). Aquestes han sigut trobades principalment a la primavera, quan
encara no s’ha dut a terme la metamorfosi. En aquest sentit, és important considerar l’època en
que es fan els mostratges. Encara que els períodes de reproducció són similars per a tots els
amfibis descrits, s’ha comprovat que existeixen diferències temporals que podrien conduir a la no
detecció d’espècies que podrien estar presents. Eixa és la raó per la qual els mostratges s’han
vingut traslladant a la primavera des que es va començar el seguiment. No obstant, la realització
dels mostratges es veu limitada per la disponibilitat del personal de camp. En la valoració de la

32. 32
metodologia, també hi ha que considerar els comportaments de fugida dels amfibis. En vista dels
resultats, es pot concloure que el mostratge auditiu, amb personal ben entrenat per a distingir les
espècies, es més fiable que el visual.
En quant a les característiques dels punts de posta d’ous i eclosió de larves, s’ha comprovat que
solen ser tolls i rabejos generalment de 50 cm de profunditat, amb escassa corrent i presència de
vegetació subaquàtica. En tots els casos, les larves s’han trobat als tolls situats a l’àrea
recreativa del Racó de Sant Bonaventura. Aquesta circumstància podria ser conflictiva en quant
a l’ús de l’àrea pels visitants. La pertorbació dels tolls per persones, gossos i bicicletes és comú,
ja que és necessari creuar el riu per accedir al començament del sender que travessa el Paratge
i també per accedir a algunes de les taules de l’àrea recreativa. Les postes i larves estan a
l’abast de la mà, sobre tot en el toll al peu de la cascada principal. Açò podria tindre
repercussions en l’èxit reproductiu dels amfibis del Paratge. No obstant, els mostratges
demostren que els amfibis continuen reproduint-se en aquesta localització, tot i l’actual elevada
afluència de visitants. Caldria, però, tenir en conte aquestes circumstàncies en la gestió de l’ús
públic al PNM.
En aquest sentit, la reducció de la quantitat de cranc roig americà present a l’espai (Rico-
Guzmán et al. 2013) és molt positiva. Encara que s’han trobat també altres depredadors, com les
larves d’odonat, i malgrat el que s’ha comentat respecte a les visites, podem dir que la situació
dels amfibis al Paratge és prou saludable. No obstant, seria aconsellable continuar monitoritzant
les poblacions d’amfibis del PNM, ja que poden existir altres perills, com les malalties
combinades amb els factors ambientals, l’efecte de les quals en les poblacions només pot ser
detectable amb mostratges de llarga duració.

33. 33
Agraïments
Volem agrair en primer lloc a les entitats públiques i privades que han fet possible aquest estudi.
També a Vicente Sancho Alcayde, que va ser coordinador del Projecte LIFE-Amfibis a la
Comunitat Valenciana, per facilitar-nos els protocols de mostratge utilitzats com a base del
seguiment, i pels els seus consells i ajuda desinteressada.
A Pep Cantó Corchado, per aportar els seus coneixements i experiència, i ajudar-nos en la
identificació de les espècies.
A Soraya Constán-Nava i Quico Rubio Figuerola, per ajudar-nos a planificar els primers
seguiments compartint la seua experiència al Racó de Sant Bonaventura-Els Canalons.
Al personal tècnic del Parc Natural del Carrascal de la Font Roja, per prestar-nos material quan
el vam necessitar.
I per descomptat, a Teresa Puigcerver, Anabel Llor, Alberto Figueroa, Rubén Hernández,
Rebeca Andreu, Irene Cardona i Adriana Navarro, que ens van prestar els seus mitjans i la seua
col·laboració en els mostratges de camp.
Bibliografia
Acord de 8 de febrer de 2002, del Govern Valencià, per el que se declara Paratge Natural
Municipal al enclavament denominat Racó de Sant Bonaventura-Canalons, en el terme municipal
d’Alcoi. (DOGV nº 4191, de 15.02.02).
Andreu, A., Paz, D.A. i Román, I. 2006. Protocolo de muestreo de anfibios, Equipo de
Seguimiento de Procesos i Recursos Naturales de la Estación Biológica de Doñana (ESPRN),
Centro Superior de Investigaciones Científicas (CSIC).
Angelier, M. L., Angelier, E. 1964. Etude d’une population de Crapauds accoucheurs dans un lac
de haute montagne. Comptes Rendus de l’Académie des Sciences, 258: 701-703.
Asociación Herpetológica Española. 2009. Metodología del sistema de seguimiento de anfibios
(versión 2), Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Museo Nacional de Ciencias
Naturales. Madrid.
Baillie, J.E.M., Hilton-Taylor, C. i Stuart, S.N. 2004. IUCN Red List of Threatened Species. A
Global Species Assessment, IUCN Gland, Switzerland and Cambridge, UK.
Banks, B., Beebee, T. J. C. 1987. Factors influencing breeding choice by the pioneering
amphibian Bufo calamita. Holarctic Ecology, 10: 14-21.

34. 34
Beebee, T.J.C. i Griffiths, R.A. 2005. The amphibian decline crisis: a watershed for conservation
biology?, Biological Conservation 125, pp. 271–285.
Blaustein, A.R. i Kiesecker, J. M. 2002. Complexvity in conservation: lessons from the global
decline of amphibian populations, Ecology Letters 5, pp. 597-608.
Blaustein, A. R. i Wake, D. B. 1995. The puzzle of the declining amphibian population, Scientific
American 272, pp. 52-57.
Böll, S. 2003. Zur Populationsdynamik und Verhaltensökologie einer Rhöner Freilandpopulation
von Alytes o. obstetricans. Zeitschrift für Feldherpetologie, 10: 97-104.
Bosch, J. 2009. Sapo partero común – Alytes obstetricans. En: Enciclopedia Virtual de los
Vertebrados Españoles. Salvador, A. (Ed.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid.
http://www.vertebradosibericos.org/
Calabuig, O. 2007. Projecte de construcció de dos dics al Paratge Natural Municipal del Racó de
Sant Bonaventura–Canalons. T.M. Alcoi. Alacant. Gerència de Medi Ambient. Ajuntament d’Alcoi.
65 pp.
Campo, A. Jordá, R., Lara, N., Martín, C., Monzó, J.C., Picó, F., Rico, L., Vives, M. i Belda, A.
2007. La conservación de los anfibios en el Parque Natural de la Sierra de Mariola a través de la
gestión del paisaje mediterráneo, Fundación Llar de Mariola.
Carey, C. i Alexander, M.A. 2003. Climate change and amphibian declines: is there a link?
Diversity and Distributions Volume 9, Issue 2, pp. 111–121.
Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge. 2008. Protocolo de actuación de la
quitridiomicosis en la Comunidad Valenciana, Proyecto de Restauración de Hàbitats Prioritarios
para los Anfibios. Dirección General de Gestión del Medio Natural. Conselleria de Medi Ambient,
Aigua, Urbanisme i Habitatge. Generalitat Valenciana.
Conselleria del Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge. 2008. Restoration of priority habitats
for amphibians. Layman’s report. Proyecto LIFE-Anfibios (LIFE05 NAT/E/000060).
Crespo, E. G. 1982a. Contribução para o conhecimento da biología das espécies ibéricas de
Alytes, Alytes obstetricans boscai (Lataste 1879) e Alytes cisternasii (Boscá 1879) (Amphibia
Discoglossidae). Desenvolvimento embrionario e larvar. Arquivos do Museu Bocage (C), 1: 313-
331.
Crespo, E. G. 1982b. Contribução para o conhecimento da biología das espécies ibéricas de
Alytes, Alytes obstetricans boscai (Lataste 1879) e Alytes cisternasii (Boscá 1879) (Amphibia

35. 35
Discoglossidae). Ciclos espermatogénicos e ovaricos. Arquivos do Museu Bocage (C), 1: 353-
368.
Crespo, E. G. 1982c. Contribução para o conhecimento da biología das espécies ibéricas de
Alytes, Alytes obstetricans boscai (Lataste 1879) e Alytes cisternasii (Boscá 1879) (Amphibia
Discoglossidae). Morfologia dos adultos e dos girinos. Arquivos do Museo Bocage (C), 1: 255-
295.
Cushman, S. A. 2006. Effects of habitat loss and fragmentation on amphibians: A review and
prospectus, Biological Conservation 128, pp. 231-240.
D’Amico, F., S. Darblade, S. Avignon, S. Blanc-Manel & S.J. Ormerod. 2004. Odonates as
indicators of shallow lake restoration by liming: Comparing adult and larval responses.
Restoration Ecology 12: 439-446.
Daszak, P., Berger, L., Cunningham, A. A., Hyatt, A. D., Green, D. E. i Speare, R. 1999.
Emerging infection diseases and amphibian population declines, Emerging Infectious Diseases
5(6).
Decreto 39/2007, de 13 de abril, del Consell, de declaración del Paisaje Protegido del Serpis.
[2007/4851]
Díaz-Paniagua, C. 1985. Larval diets related to morphological characters of five anuran species
in the Biological Reserve of Doñana (Huelva, Spain). Amphibia-Reptilia, 6: 307-332.
Díaz-Paniagua, C. 1987. Tadpole distribution in relation to vegetal heterogeinity in temporary
ponds. Herpetological Journal, 1: 167-169.
Díaz-Paniagua, C. 1992. Variability in timing of larval season in an amphibian community in SW
Spain. Ecography, 15: 267-272.
Díaz-Paniagua, C., Rodríguez, C., Portheault, A., de Vries, W. 2005. Los anfibios de Doñana.
Organismo Autónomo de Parques Nacionales, Madrid.
Directiva 92/43/CEE del Consejo, de 21 de mayo de 1992, relativa a la conservación de los
hábitats naturales i de la fauna i flora silvestres. Diario Oficial n° L 206 de 22/07/1992 p. 0007 –
0050.
Egea-Serrano, A., Oliva-Paterna, F.J., Torralva, M. 2005. Selección de hábitat reproductor por
Rana perezi Seoane, 1885 en el NO de la Región de Murcia (SE Península Ibérica). Revista
Española de Herpetología, 19: 113-125.

36. 36
Egea-Serrano, A. 2009. Rana común – Pelophylax perezi. En: Enciclopedia Virtual de los
Vertebrados Españoles. Salvador, A., Martínez-Solano, I. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias
Naturales, Madrid.
Eigenbrod, F., Hecnar, S. J. i Fahrig, L. 2007. The relative effects of road traffic and forest cover
on anuran populations, Biological Conservation, DOI:10.1016/j.biocon.2007.08.025
Esteban, J.L., Escoriza, E. i Fuentes, J. 2007. Sapo común (Bufo bufo Linnaeus, 1758). En
Fichas de Fauna Silvestre Ibérica. Revista Digital Sierra de Baza, 2004-2007
(www.sierradebaza.org).
Galán, P., Vences, M., Glaw, F., Arias, G. F., García-París, M. 1990. Beobachtungen zur biologie
von Alytes obstetricans in Nordwestiberien. Herpetofauna, 12: 17-24.
Gómez-Mestre, I. 2009. Sapo corredor - Epidalea calamita. En: Enciclopedia Virtual de los
Vertebrados Españoles. Carrascal, L. M., Salvador, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias
Naturales, Madrid.
Jakob, C., Poizat, G., Veith, M., Seitz, A., Crivelli, A. J. 2003. Breeding phenology and larval
distribution of amphibians in a Mediterranean pond network with unpredictable hydrology.
Hydrobiologia, 499: 51-61.
Kordges, T. 2003. Zur Biologie der Geburtshelferkröte (Alytes obstetricans) in Kalksteinbrüchen
des Niederbergischen Landes (Nordrhein-Westfalen). Zeitschrift für Feldherpetologie, 10: 105-
128.
Márquez, R. 1993. Male reproductive success in two midwife toads, Alytes obstetricans and A.
cisternasii. Behavioral Ecology and Sociobiology, 32: 283-291.
Pechmann, J.H.K., i Wilbur, H.M. 1994. Putting declining amphibian populations in perspective:
natural fluctuations and human impacts. Herpetologica 50, pp. 65–84.
Pleguezuelos, J. M., Márquez, R. i Lizana, M. (eds.) 2002. Atlas i Libro Rojo de los Anfibios i
Reptiles de España, Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Asociación
Herpetológica Española (2ª impresión), Madrid, 587 pp.
Ray, N., Lehman, A. i Joly, P. 2002. Modeling spatial distribution of amphibian populations: a GIS
approach based on habitat matrix permeability. Biodiversity and Conservation 11: 2143–2165.
Reques, R. i Tejedo, M. 2002. Bufo calamita (Laurenti, 1768). En Atlas y Libro Rojo de los
Anfibios y Reptiles de España. Pleguezuelos, J.M., Márquez, R., Lizana, M. (Eds.). Dirección
General de la Conservación de la Naturaleza, Madrid: 107-109.
Richter-Boix, A., Llorente, G. A, Montori, A. 2006. Breeding phenology of an amphibian
community in a Mediterranean area. Amphibia-Reptilia, 27: 549-559.

37. 37
Rico-Guzmán, E. i Bonet, A. 2009. Mejora de las comunidades faunísticas en el Paraje Natural
Municipal del Racó de Sant Bonaventura-Canalons (Parque Natural de la Font Roja, Alcoy):
Seguimiento de los anfibios. Primeros muestreos. Julio 2009. Estación Científica Font Roja
Natura-Universidad de Alicante.
Rico-Guzmán, E., Cantó, J.L., Terrones, B. i Bonet, A. 2011. Impacto del tráfico rodado en el P.
N. del Carrascal de la Font Roja. ¿Cómo influyen las características de la carretera en los
atropellos de vertebrados? Galemys 23 (nº especial): 113-123.
Rico-Guzmán, E., Terrones, B., Llorca, A. i Bonet, A. 2013. Seguiment d’espècies al·lòctones
invasores del riu Polop i del Paratge Municipal Racó de Sant Bonaventura – Els Canalons, Alcoi.
Informe final. Juliol 2013. Estació Científica Font Roja Natura. Universitat d’Alacant. 40 pp.
Salvador, A i García París, M. 2001. Anfibios españoles, Ed. Canseco Editores S.L., 269 pp.
Sancho, V. 2007. Identificación de larvas de anfibios. LIFE-Anfibios. Generalitat Valenciana.
Sancho, V. 2008a. Identificación de puestas de anfibios. LIFE-Anfibios. Generalitat Valenciana.
Sancho, V. 2008b. Metodología para el censo de anfibios, Dirección General de Gestión del
Medio Natural, Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, Generalitat
Valenciana.
Simaika, J.P. & M.J. Samways. 2009. An easy-to-use index of ecological integrity for prioritizing
freshwater sites and for assessing habitat quality. Biodiversity Conservation 18: 1171-1185.
Smith, P. H., Payne, K. R. 1980. A survey of natterjack toad Bufo calamita distribution and
breeding success in the North Merseyside sand dune system, England. Biological Conservation,
19: 27-39.
Speare, R., Berger, L., Skerratt, L.F., Alford, R., Mendez, D., Cashins, S., Kenyon, N.,
Hauselberger, K. i Rowley, J. 2004. Hygiene protocol for handling amphibians in field studies.
Amphibian Diseases Group, James Cook University (Townsville, Australia).
Stuart, S.N., Chanson, J.S., Cox, N.A., Young, B.E., Rodrigues, A.S.L., Fischman, D.L. i Waller,
R.W. 2004. Status and trends of amphibian declines and extinctions worldwide. Science 306, pp.
1783–1786.
Tejedo, M. 1988. Fighting for females in the toad Bufo calamita is affected by the operational
sex ratio. Animal Behaviour, 36: 1765-1769.
Tejedo, M. 1992a. Variation in viability during development and hatching success in embryos
of the toad Bufo calamita. Herpetological Journal, 2: 142-144.
Tejedo, M. 1992b. Effects of body size and timing of reproduction on reproductive success in

38. 38
female natterjack toads (Bufo calamita). Journal of Zoology, 228: 545-555.
Terrones, B. i Bonet, A. 2007. Conectividad ecológica en el LIC Serra de Mariola i Carrascal de la
Font Roja. Informe tècnic. Universidad de Alicante. Instituto Multidisciplinar para el Estudio del
Medio Ramón Margalef. 25 pp.
Warren, S. D., Buttner, R. 2008. Relationship of endangered amphibians to landscape
disturbance. Journal of Wildlife Management, 72: 738-744.
Wells, K. D. 1977. The social behaviour of anuran amphibians. Animal Behaviour, 25: 666-693.
Enllaços
L’última data de consulta d’aquestos enllaços ha sigut juliol de 2013.
Banco de Datos de Biodiversidad de la Comunidad Valenciana
http://bdb.cth.gva.es/
Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles
http://www.vertebradosibericos.org/
FishBase
http://www.fishbase.org

39. 39
ANNEX.- Exemple de full de dades utilitzat als mostratges
MOSTRATGE DIURN AMFIBIS RACÓ SANT BONAVENTURA-CANALONS
Observadors: Data:
Tª aire (ini-fin): Tª aigua:
Nubositat: 0 1/4 1/2 3/4 1 Vent: Sense Suau Fort Inici-Fin:
ID X Y Punt Salabrada Microhàbitat Prof. máx. Sp Edat Nº contact. Larv. Odon. Notonectas P. clarkii Altres animals
Contactes auditius Contactes visuales
Sp. X Y Nº contact. Edat Sp. X Y Nº contact. Edat