![Segle XVIII ,[object Object]]()
Recomendados
Más contenido relacionado
La actualidad más candente
La actualidad más candente (20)
Destacado
Destacado (20)
Similar a Hist ria de_la_llengua
Similar a Hist ria de_la_llengua (20)
Hist ria de_la_llengua
- 1. Història de la llengua catalana Síntesi segles XIX-XX
Notas del editor
- Per connectar l’apartat sociolingüístic amb la història de la llengua partirem dels segles XVIII i XIX. Recordeu el Decret de Nova Planta S XVIII: S’abolí el règim jurídic propi, desaparegueren les institucions d’autogovern i es va prohibir l’ús del català (Recordeu el procés de substitució lingüística per part d’una llengua dominant).
- Aquestes transformacions polítiques van ser iniciades per Felip V (1701-1746) i van ser completades i perfeccionades pels monarques posteriors, Ferran VI (1746-1759), Carles III (1759-1788) i Carles IV (1788-1808). El que pretenien amb tot aquest procés era la unificació cultural i lingüística i el centralisme politicoadminstratiu.
- Tots aquests anys de dominació anglesa ens van deixar una empremta pel que fa al lèxic que encara segueix inesborrable. Paraules com “apidoixat” (el sucre està apidoixat) que ve de “pidoix” de l’anglès “piece dash” que vol dir “massa arrodonida”. Diem que té un ull “blec” de l’anglès “black” per dir “ull morat”, quan hi ha poca gent es diu molt l’expressió “hi ha quatre jans i un boi”. Aquesta expressió deriva de quan arribava un vaixell petit a l’illa i la tripulació estava composta per quatre oficials i un grumet “quatre Johns i un boy”. “Boínder” de l’anglès “bow window” que vol dir “finestra d’arc”, “gin” beguda típica introduïda pels anglesos, el joc de “mèrvels” de l’anglès “marbles” (joc de bolles), “xoc” per dir “guix”, etc. Topònims: camí d’en Kane que travessa l’illa de Maó a Mercadal, el carrer Hannover al centre de Maó, el carrer Suart a Es Castell, etc.
- Durant els anys de dominació anglesa Menorca va veure respectada parcialment l’oficialitat del català i es va poder fer un important conreu literari. Podem destacar els autors Joan Ramis i Ramis i Antoni Febrer i Cardona. De Ramis i Ramis destaca la seva gran obra Lucrècia o Roma Lliure (1769) que no va ser publicada fins el 1968 (Jordi Carbonell), obra escrita en versos alexandrins, Arminda (1775) publicada el 1982 o Rosaura i el més constant amor (1783), aquestes són obres cabdals de la literatura neoclàssica catalana. També és molt conegut per la seva obra historiogràfica i pel seu poema èpic narratiu La Alonsíada (1818) que tracta el tema de la conquesta a l’illa per Alfons el Liberal. (És en castellà, perquè quan va escriure aquest poema, Menorca ja havia perdut l’oficialitat de la llengua pròpia). Antoni Febrer i Cardona va destacar per la seva dedicació acurada a la lingüística, a la traducció i a la poesia. Però l’obra gramatical és la més significativa de la seva producció: Principis generals i particulars de la llengua menorquina (1821), de fet va escriure dues gramàtiques menorquines, dues de franceses, va fer un diccionari Menorquí-Español-Francès-Llatí i moltes obres més.
- 1. Pèrdua d’àmbits d’ús (conseqüència directa de la repressió del segle XVIII i l’abandonament dels mateixos parlants). 2 i 3. L’existència de dues llengües per a funcions diferents es coneix amb el nom de DIGLÒSSIA. Aquesta situació podia desembocar en la SUBSTITUCIÓ d’una llengua per una altra. 4. Però ascendir a l’escala social significava la castellanització progressiva i de vegades implicava la transmissió intergeneracional.
- Signes d’identitat nacional catalana (el folklore, la literatura, la història, l’arqueologia, el dret, la noció de pàtria…)
- L’inici de la Renaixença es data l’any 1833 quan Bonaventura Carles Aribau publicà la poesia “La Pàtria” després coneguda com a “ Oda a la Pàtria”. L’interès per recuperar el prestigi social i cultural de la llengua pròpia va provocar una important activitat cultural i va inspirar diversos projectes polítics al Principat de Catalunya. Reivindiquen l’autogovern, les institucions polítiques pròpies i l’ús oficial de la llengua catalana.
- En començar del segle XX (el segle de mil nou-cents) podem parlar del NOUCENTISME
- Pàg. 117 llibre text noucentista Els modernistes a la fi del segle XIX ja havien dut a terme una campanya lingüística molt favorable per a establir unes normes gramaticals comunes, però és en l’època del Noucentisme quan es fa una normativa gramatical unificada.
- 1906- Se celebra el I Congrés Internacional de la llengua catalana amb la finalitat d’impulsar els estudis sobre el català. El promotor va ser Antoni M. Alcover, autor també del Diccionari català-valencià-balear que va acabar Francesc de Borja Moll. 1907- Es crea l’Institut d’Estudis Catalans i s’encarrega a Pompeu Fabra la codificació lingüística. L’IEC assumeix la responsabilitat d’establir les normes de la llengua catalana. 1913- Pompeu en elaborar les normes va tenir en compte l’etimologia de les paraules, els dialectes geogràfics i la tradició literària.
- La Mancomunitat era una entitat de dret que sorgia de la unió de les quatre diputacions provincials catalanes i constava de 3 òrgans bàsics: assemblea general, consell permanent i presidència. Quant a la literatura arribaven influències dels corrents de l’Avantguarda amb autors com Papasseit, Foix o Brossa. (El vostre llibre fa un bot dels anys de la Mancomunitat als anys de la Segona República, però enmig hi va haver una etapa molt important per les seves conseqüències: la dictadura de Primo de Rivera).
- Cita a Lletres de Batalles
- Va ser una persecució de la llengua molt intensa, no es podia tenir un rètol en català, ni parlar en català en un acte públic i menys publicar un llibre. Imposaven multes, et fitxava la policia i fins i tot, es podia anar a la presó.
- La repressió va posar en perill la llengua catalana com a llengua pública i literària però es va mantenir viva com a llengua oral i familiar. A la fotografia veiem uns escriptors catalans a bord del vaixell Florida rumb a Buenos Aires (1939)
- Recordeu que vam veure què era la normalització? Quan la llengua minoritzada recupera la plenitud d’usos i funcions que la llengua dominant havia ocupat.
- Anorrear: anihilar