1. Una mica d’Història
La història de l'Àfrica es pot dividir en tres períodes principals: el corresponent a laprehistòria i
les primeres civilitzacions, amb l'auge d'Egipte; els imperis tribals posteriors i l'època marcada
per la colonització europea i la
posterior independència.
La història antiga d'Àfrica
presenta, amb l'excepció d'Egipte, un aspecte molt perifèric. L'actual Magrib experimentà els
processos exògens de les colonitzacions grega a la Cirenaica i fenícia a Cartago i, finalment, la
conquesta romana, totes elles orientades vers la Mediterrània. La conquesta
d'Egipte per Alexandre el Gran donà a la ciutat d'Alexandria una projecció universal i la
conquesta romana incorporà el nord d'Àfrica a la seva civilització. L'existència d'estats
indígenes, com Numídia, no reeixí a transformar aquesta part d'Àfrica en un nucli de poder i
de cultura autònom i durador. El regne de Kus fou l'intermediari de productes i d'influències
entre el món mediterrani i l'interior del continent. La difusió, probablement des de Núbia, de
la metal·lúrgia del ferro a l'Àfrica negra vers el 350 dC, succeí immediatament les indústries
neolítiques. El més antic estat registrat fora de l'àrea mediterrània és el regne abissini d'Axum,
fundat pels descendents dels semites immigrats des d'Aràbia, que fou cristianitzat sota la
influència de les comunitats de l'alt Egipte, i adoptà el monofisisme com a religió oficial (s IV).
L'estat etiòpic ha estat vehicle i objecte de
múltiples influències exteriors (grecoromana,
àrab, persa, índia, etc), bé que l'expansió
islàmica en provocà l'aïllament fins al s XV. A
banda de les cultures Nok (900 aC-200 dC),
del Txad (ss X i XI) i la civilització ioruba d'Ife (ss
XII i XIII), poc conegudes, la primera entitat
política i cultural del Sudan de la qual hi ha

2. notícia historiogràfica és el regne de Ghana, fundat vers el s IV dC i basat en la seva
avantatjosa posició respecte a les rutes comercials entre els territoris negres i els de l'Àfrica
septentrional i sahariana. La màxima extensió fou assolida per Ghana durant els ss IX a XI. La
conquesta àrab del N d'Àfrica al s VI marcà decisivament l'evolució del continent.
La religió, la cultura i la llengua dels àrabs hi arrelaren definitivament. i subsistiren pocs nuclis
heterogenis (cristianisme copte a Egipte; nuclis de llengua berber al Magrib, on el cristianisme
s'extingí totalment vers el s XII i el regne d'Axum, que presentà una resistència considerable).
La penetració islàmica al S
del Sàhara s'hi afermà amb
la constitució al Senegal de
la secta religiosa i militar
delsalmoràvits (1042),
que
conqueriren el regne de
Ghana
(1076),
destruït
definitivament a les mans de
l'imperi musulmà i natiu
del Mali (1240) el qual arribà
al màxim de la seva extensió
sota Gongo Müsà (1312-1337). Comprenia des de l'Atlàntic fins als estats haussa. Conquerit per
la dinastia Dia, fundadora de l'imperi Songhai, aquest representà, sota Sonni ‘Ali (1468-1492),
una reacció contra l'islam a favor de les tradicions paganes. Els Askia destronaren els Dia
(1493), retornaren a l'islam governaren Songhai fins a la conquesta marroquina (1591).