1. ACTIVITAT 3
Arnau Álvarez
LA VIDA OCULTA DE LA Claudia Pascual
JULIETA Mònica Altadill
Constantin Geacarel
4.4

2. —Hola Julieta!
—Hola Natàlia, com et va tot?
—Molt bé, l’Antoni em tracta com a una reina, mai m’hauria imaginat que la vida faria un
tomb així.
—Me n’alegro molt per tu, t’ho mereixes, de debò..
—Gràcies. Feia molt que no ens veiem, des d’allò del Toni i la colònia... Però com pots
veure ara ja estem tots bé.
—La veritat és que es nota força el canvi, des que et vas casar amb l’Antoni.
—És cert que l’Antoni ens ha fet molt bé. Ja que estem parlant, m’agradaria fer-te una
pregunta: d’on et vénen aquestes idees que sempre estàs defensant? Perquè... No
em pots negar que no és estrany que una noia jove com tu hagi anat a la guerra.
—La veritat és que tens força raó. A la guerra, quan vaig anar a lluitar, tots els homes es
quedaven bocabadats de veure’ns allí amb el fusell totes preparada per a l’acció.

3. —Si, ja m’ho imagino, no deu ser gaire comú veure una noia per allí. Però, qui et va
inculcar aquestes idees?
—Veuràs, jo vaig nàixer en un poblet prop de Barcelona. Érem una família pobra.
Vivíem en una caseta molt petita la meva mare, el meu pare, els meu dos
germans, les meves tres germanes, l’àvia i, finalment, jo. Subsistíem gràcies als
treballs que anava fent el meu pare i també perquè els meus dos germans, l’Andreu i
en Ramon, ajudaven els senyors del poble en les seves terres. La meva mare, les
meves tres germanes, l’àvia i jo ens ocupàvem de la casa. La meva germana més
petita, la Rita, sempre estava amb la meva mare i l’ajudava en petites coses. Les
meves altres germanes, l’Enriqueta i la Josefina, s’ocupaven de cuidar els conills, les
gallines, la mula, un porc, i tres galls dindis que teníem. La meva mare feia el
menjar, netejava la casa, rentava la roba... I la meva àvia sempre estava asseguda a
la vora del foc. Era ella qui ens feia la roba, amb llana i fils que compràvem al mercat
del poble. I jo... jo em cuidava d’un petit hort que teníem en un bancalet als afores
del poble, també em tocava vigilar i supervisar les meves germanes petites, que no li
faltes res a l’àvia i d’ajudar en tot el possible a la meva mare.

4. —I quan els teus germans i el teu pare no tenien feina, o tenien festa, en què ajudaven a
casa?
—Veuràs, els meus germans normalment quan no tenien feina, arranjaven la casa. Però el
meu pare, el meu pare tenía unes idees molt conservadores i masclistes, sempre que
tenia una estona lliure, anava a veure al bar, per tornar a la matinada tot begut, i en alguna
ocasió, plantar-li una bufetada a la meva mare. Sempre havia d’estar tot preparat per a ell;
quan arribava de la feina, es volia trobar la taula parada amb el dinar al plat i, si no era
així, podia muntar un terrabastall.
—Em sap greu que hagis hagut de passar una infància tant dura.
—I això no és tot. A mi em va posar la mà al damunt més d’una vegada, i als meus germans.
Era un bastard. Encara me’n recordo d’un dia que va arribar més borratxo del normal. Jo
estava desperta al llit. Vaig sentir com entrava a casa pegant cops i cridant. Quan la meva
mare el va intentar calmar, ell li va pegar una bufetada que la va fer caure al terra. La va
començar a insultar. Jo, tota escandalitzada, vaig baixar corrents al menjador, em vaig
posar entre la meva mare i ell. Ell, em va mirar, em va agafar pel coll, em va alçar i em va
llençar contra el terra, i em vaig quedar mig inconscient mentre ell se n’anava a la seva
habitació. Tres mesos després d’aquell incident, ell va morir a causa d’una febrada.

5. —I que vàreu fer llavors?
—Al principi tot va anar malament, no teníem prou diners.
Anàvem poc a l’escola, però, llavors, vam deixar d’anar-hi, i
tots ens vam posar a treballar. Tot pintava malament fins que
un dia, un masover ric els va oferir una bona feina als meus
germans; li havien de conrear les terres i cuidar els animals, i
els pagava bastant bé. Des d’aleshores, les meves germanes
van tenir més temps per anar a l’escola, igual com jo.
—Ja, però encara no mas contestat la pregunta: qui et va
inculcar aquestes idees?
—Per molt que et pugui sorprendre, va ser la meva àvia.

6. —La teva àvia?
—Efectivament, la meva àvia. Va ser un dia d’estiu, era molt calorós. Els meus germans estaven a
l’avellana, les meves germanetes havien anat d’excursió amb les seves amigues, i, a casa, només hi
érem la meva àvia, la meva mare, jo, i un cadell de gos al qual vam anomenar Regal. Estàvem
assegudes al menjador, la meva àvia feia punt, la mare estava pelant unes patates i jo estava jugant
amb el Regal. De sobte la meva mare va parar, em va mirar, i em va dir que no podria tornar a
l’escola, que ja tenia quinze anys, que ja era una dona i el meu lloc estava a casa. Aleshores, la
meva àvia va cridar “Prou!” i dirigint-se cap a la meva mare i cap a mi ens va dir: “No vull sentir més
bajanades, la Julieta ha de continuar anant a l’escola. En té tot el dret, ja n’estic farta que a les dones
sempre ens facin quedar a casa. Tenim els mateixos drets que els homes de ser lliures, i, si no
podem estudiar, com els podrem defensar aquests drets? La Julieta ha d’anar a l’escola i demostrar
que una dona pot ser tant llesta com un home, i aprendre tant com pugui, perquè així, arribat el
dia, pugui demostrar al món que, una dona val tant com un home”. Aleshores em va mirar fixament i
em va dir: “Julieta, pensa que algun dia tot això acabarà, les dones serem iguals que els homes, i
tindrem les mateixes oportunitats i els mateixos drets, però per tal que pugui arribar aquell
dia, haurem de lluitar, i molt. Jo, possiblement això ja no ho podré veure, però lluita cada dia perquè
les teves futures filles neixin en un món en el qual no les tractin diferent pel simple fet d’haver nascut
dones”. És per això que em vaig fer miliciana i me’n vaig anar al front, per defensar la llibertat de les
persones, de totes les persones, de les dones també.