1. IL·LUSTRACIÓ DE POEMES SANT JORDI 2010 Educació Plàstica i Visual 3r. D’ESO IES Ramon Llull

3. LA JIRAFA Tens el cap petit perquè la distància te l’ha empetetit Pere Quart

4. DONA’M LA MA Dona’m la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l’esguard lent del copsador distret. Dona’m la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens daran ombra. I les gavines sota un sol que luu ens portaran la salabror que amara, a l’amor, tota cosa prop del mar: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d’amar. Dona’m la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Joan Salvat-Papasseit

5. EL LLEÓ Aquell lleó és molt ranconió. Amb la seva mirada molt enfadós i és un animal molt veloç. Quan té fam va en busca de presa. Que sigui lent perquè pugui menjar i ell l’atrapa ràpid abans de que arrivi la nit. Quan té la seva presa la disfruta, molt com si fos una fruita. Quan ja ha terminat de menjar, abans de la nit el lleó es posa a dormir. Anónim

7. OSTRA Gargall de sirena! (Àdhuc tapadora té per higiene cada escopidora.) Josep Carner

8. Elefant De la trompa grisa canons acerats, de les quatre potes pilars de palau, militar bandera de l’orella gran, de la pell gruixada galtes d’advocat, dels ullals de vori torres de pedant. Pere Quart

9. PLOU Totes les bruixes d'aquest món perdut són en el cel bretó, que en desvaria; l'aigua bruny, delerosa, el punxegut capell dels cloquerets de Normandia. París regala deplorablement; es nega Niça d'aiguarells en doina. Miles d'esgarrifances d'un moment punyen Sena, Garona, Rin i Roine. L'aigua podreix els carrerons malalts; gargolen per cent becs les catedrals. La pluja a tot arreu, esbiaixant-se, veu solament alguna mà que es mou fregant un vidre de finestra. Plou a totes les estacions de França. Josep Carner

10. Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul -dues meitats bessones desaparionades- . La meva llengua com un caragol silent ressegueix, lent, tot l'arbre, de l'arrel a la copa. Amb l'amor a l'esquena, com una casa closa, i un bri d'esglai al cap de les antenes, m'emparro per l'escorça i estimo cada grop, cada fulla, i el corc que adesiara hi plora. Saps? M'agrada el teu cul i m'agrada el teu cap. Un camí-laberint de saliva brillant lliga els racons que el sol amb tall segur destria. El paisatge divers de la bola del món és el teu cos, avui, ofert, com un deliri, de terra, al meu deler de boca viatgera. SAPS? M’AGRADA EL TEU CAP I M’AGRADA EL TEU CUL... Maria Mercè Marçal

11. PLOU Totes les bruixes d'aquest món perdut són en el cel bretó, que en desvaria; l'aigua bruny, delerosa, el punxegut capell dels cloquerets de Normandia. París regala deplorablement; es nega Niça d'aiguarells en doina. Miles d'esgarrifances d'un moment punyen Sena, Garona, Rin i Roine. L'aigua podreix els carrerons malalts; gargolen per cent becs les catedrals. La pluja a tot arreu, esbiaixant-se, veu solament alguna mà que es mou fregant un vidre de finestra. Plou a totes les estacions de França. Josep Carner

12. A UNA DONZELLA No saps encara quin demà t'espera i tombes a l'ahir, ja desaprès, tes espatlles de neu, sense altre pes que l'ombra de la teva cabellera. Com, aturat d'un llac a la ribera, el vent no el vol per cap afany malmès, tampoc no vull que, massa d'hora oprès, ton cos llangueixi en la gerdor primera. Així la sorda conspiració d'amor i mort no es vulgui abatre encara sobre el teu dia ardent i trescador; i que, en topant la senectut avara, en el record jo pugui veure encara tos ulls, encís d'un món sense dolor. Josep Carner

13. EL CAMELL E l meu córrer meravella; i si no em plauen estreps, en ma esquena hi ha dos geps i l'endemig fa de sella. Espines menjo només (tot el que el desert ens dóna). De pares a fills, fa estona que ens carreguen els neulers. Per sorrals escalfeïts no tinc fam ni cerco ajuda, i set dies i set nits puc estar sense beguda. I on jamai cap casa hi ha, si és que em toca traginar gent d'espasa o gent de renda, quan ve l'hora de dinar, ma gran ombra els fa de tenda. Josep Carner

14. ARA Ara si que sento el pas del temps, vull anar depresa i ell va lent. Ara és quan em nega a mi mateix, cansat sempre de perdre el temps i d’esperar. D’esperar que arribi el moment i sempre pendent de perdre el tren desitjar creuar la porta, i veure que per fi em triat el mateix camí se que amb tu podré somiar per sempre més Fer-ho tot realitat. No hi ha un recó del meu planeta, On pugui estar i deixar de pensar amb tu. Lax’nsbusto

15. OCÀS He vist el sol posar-se en els teus ulls, deixa que m’hi escalfi les mans en la teva mirada.

17. Pingüí Amant de la mullena, amb gregarisme rar, com nosaltres emplena les ribes de la mar. Conserva tanmateix el decòrum que ens manca i neda com un peix amb frac i armilla blanca. Pere Quart

18. GAIA Gaia está sufriendo, Gaia está dolida, ya no aguanta nada, Gaia está vencida, Gaia solo pide clara despedida de ese monstruo cruel que le quita vida. Gaia suda sangre, Gaia tiene fiebre, Gaia ya no aguanta tanta tonta afrenta, tiene un virus malo, tiene un mal microbio: esa dama santa solo siente oprobio. Gaia no resiste a ese ser infame que sus venas pudre, roe y petrifica, ese ser soez, ser de sien sangrienta hijo de su sangre, polvo de su tierra. Gaia se despide, dice y se desdice sabe solo ser sierva de sus hijos quienes la condenan como callejera y así se condenan también ellos mismos. Gaia está muriendo, Gaia está en querella y es el ser humano la maldad en ella.

19. EL PI DE FORMENTOR Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada, per font la immensa mar. Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encaptivam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor qui puja sent l'ala gegantina remoure son fullam. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel. Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra es dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit. Miquel Costa i Llobera

22. TOT SOL Tot sol, perdut en la foscor, perdut en la tristor, pensant en vells moments que ja han passat inneviteblament. La tristeza m'enfonsa, la felicitat enyoro, les llàgrimes fugen, i els somriures desaparèixen. Blanc i negre als ulls, colors a la imaginació, moments perduts en el passat, que els sentiments se'n van emportar. Jordi Ganzer Ripoll

23. PEIX MORT El cos remunta i sura, mes l’animeta, on vols que vagi? Als cels marins, a l’aigua obscura on mortal vida ja no hi hagi, allèn el sostre on fins s’atura el més feixuc naufragi. Pere Quart

24. CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA El vent juga amb el molí i amb la rosa desclosa. Matinet matí, no ballis amb la calitja. A l'escarabat bum bum les al es li frisen. Les flors de la perera riuen i riuen. Una mica de cel blau, una mica mica. El núvol empeny el núvol i llisca que llisca. Qui puja a la muntanya? El caragol que treu banya. El sol s'encén i s'apaga, albó, romaní, argelaga. El sol s'apaga i s'encén, farigola, romeguer. El sol és aquí, entre la rosa i el molí. Matinet matí, les bruixes es pentinen. El sol és aquí. Ai! Que es menja la calitja! Bartomeu Rosselló-Pòrcel

25. PASSES Amb cada pas deixa la petjada d’una paraula en el camí de la bellesa de la tristesa de la certesa de l’esdevenir.

26. PAPAGAI Com a l’ombra de seny que mostren qualques dames, gran mèrit atorguem als tres mots que declames. Pere Quart

27. MOSQUES I MOSQUITS La natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia. Si a les fosques ja nok piquen les mosques, hi ha els mosquits, que treballen de nits. Pere Quart

28. MUSCLO Anà perdent la salut de tant beure a doble queix. Fou enterrat en taüt amb fons d’un arròs amb peix. Pere Quart