1. L’ A G
U L L
A
Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntada
Febrer 2013 - Any XVIII - Número 83
Corrupció
La corrupció ha passat al primer pla de l’actualitat, amb més força que mai. Mentre els ciutadans
estem preocupats per la feina, per no perdre l’habitatge, per arribar a final de mes, hi ha una
dimensió paral·lela a la nostra, on les preocupacions són unes altres: enriquir-se impunement i
fora de la legalitat i mantenir-se al poder polític, per, tot fent el cercle, assegurar-se més impunitat
i més enriquiment, a costa de la pobresa cada cop més severa dels que no estem en aquesta
dimensió. És la fórmula del capitalisme: l’enriquiment desmesurat d’uns, que es creuen per
damunt del bé i el mal, i l’empobriment progressiu dels altres. A més, tot això es fa normalment
disfressat de legalitat (que no moralitat), però quan es traspassa a la il·legalitat, òbviament,
la situació s’agreuja. Per exemple, el cas Bárcenas: tenir milions i milions a Suïssa és il·legal si
s’evadeixen així impostos, però tenir tants milions, encara que els tingui a Caja Madrid, també
ens ha d’escandalitzar. Que un individu s’apropiï de tants diners ja és, de fet, un escàndol.
També ens podem preguntar qui o què hi ha al darrere del fet que es destapi un cas com aquest
o que ara se n’esbombin tants en els grans mitjans. Qui hi surt guanyant? Per què ara, i no fa
uns mesos? Qui ho ha provocat? Coincideix amb el cas Urdangarín, un altre escàndol majúscul
que fa trontollar una institució que no és democràtica, però que hem de mantenir perquè ens va
venir imposada a la transició. I els casos a Catalunya? Quantes coses es barregen i quantes no?
Els fils perversos del poder tenen més connexions de les que ens podem imaginar.
Una altre qüestió a tenir en compte és la manca de democràcia econòmica i de justícia social
com a disparador de la corrupció: a més justícia social, menys corrupció. Precisament, i
segons l’organització Transparència Internacional, als països amb menys corrupció (Finlàndia,
Dinamarca, Suècia i Nova Zelanda) hi ha més igualtat social i més presencia de dones als
parlaments i governs que a la resta de països.
La corrupció provoca cada cop més desafecció de la política, amb els perills que això comporta
per al sistema democràtic, ja què carregar-se indiscriminadament el sistema beneficia el poder
econòmic i el feixisme. I si una de les qüestions de fons és el finançament dels partits polítics,
cal posar-ho a debat i cercar solucions, perquè els ciutadans són poc conscients de la gran
quantitat de diners que reben els partits de les arques públiques. Si no tenim clares les xifres
(almenys, els diners que reben legalment) és que manca aquesta transparència de la qual tant
volen presumir. I alhora, cal rebatre que tota la política sigui sinònim de corrupció, i evitar el
descrèdit indiscriminat cap als partits i sindicats. Cal mantenir l’esperit de tirar endavant amb
els ulls ben oberts, ja que el projecte de la democràcia és bo, i hi ha molta gent que hi treballa
pel bé comú. El corrupte és la persona i no el sistema, i el sistema democràtic, encara que sigui
imperfecte, és encara el millor sistema possible.

2. 2
L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg
Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si
no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-
nic.
Butlleta de subscripció
Amics,
Us faig saber que desitjo fer
el pagament de la subscripció
anual de l’AGULLA a través del
compte que us indico.
Atentament,
Firma
Nom i cognoms: ____________________________________________
NIF: ____________________________________________________
Adreça: _________________________________________________
Població: ______________________________________ CP: _____
Telèfon: _________________________________________________
Correu electrònic: __________________________________________
- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta
Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari
Sumari
Any XVIII. Número 83
febrer 2013
Periodicitat:
5 números l’any.
Subscripció anual: 10 €
Grup promotor:
M. Antònia Bogònez
Joaquim M. Cervera
Salva Clarós
Quitèria Guirao
Albert Farriol
Maria-Josep Hernàndez
Tere Jorge
Josep Lligadas
Marta Moya
Josep Pascual
Mercè Solé
Coordinació:
Maria-Josep Hernàndez
Compaginació:
Mercè Solé
Dibuixos:
Montserrat Cabo
Capçalera:
Mercè Gallifa
Imprimeix:
Multitext, S.L.
D.L.: B - 41803 - 97
Adreça:
Gran Via de les Corts
Catalanes, 942, 5-1
08018 Barcelona
Correu electrònic:
agulla.revista@gmail.com
Telèfon: 93.308.37.37
(Josep Pascual)
Bloc:
www.catalunyareligio.cat/
blogs/la-puntada
lA PALMERA I LA FONT
03 Moltes gràcies, Joseph Ratzinger. J. Lligadas
04 Els enterraments laics i els enterraments religiosos. Q. Cervera
05 La litúrgia no és cosa només de capellans. M. Solé
VEURE, MIRAR
06 Treballadores de la llar familiar. Quins drets? E. Rojo
07 Tancats a la fàbrica. Maria Josep Hernàndez
08 Vull manar sobre els meus diners. Q. Guirao
09 Un assaig d’economia-ficció. P. Hernàndez
RECEPTES PER ANAR CANVIANT
10 Arròs amb calçots T. Jorge
10 Salari màxim. S. Clarós
Amb entitat i experiència
11 Racó de la Pau. M.D. Fernández
a peu
12 Estany d’Ivars i Vila-sana.J. Roig
13 Puntades
14 PER AIREJAR EL CERVELL
relleus
15 Bernat Oró: transformant dificultats en possibilitats. M. Moya
La fe de cada dia
16 Jesús i la família. J. lligadas

3. 3
La palmera i la font
La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font
Moltes gràcies, Joseph Ratzinger!
Josep Lligadas
Recordo que fa uns anys, quan
es parlava que Joan Pau II era un
ferm candidat al premi Nobel de
la Pau, un polític d’esquerres em
va preguntar que com era possi-
ble que li donessin el Nobel de la
Pau a algú que era considerat el
representant de Déu a la terra i
que, per tant, estava fora de la ca-
tegoria dels éssers humans, que
és a qui estan destinats aquesta
mena de premis. No m’ho deia
amb ironia, m’ho deia seriosa-
ment, us ho asseguro. Més o
menys com un d’aquests entre-
vistats a la plaça de Sant Pere que
aquests dies surten als diaris, que
es preguntava que com podia ser
que Déu volgués tenir ara dos re-
presentants simultanis.
Joseph Ratzinger, Benet XVI, amb
la seva renúncia ha fet molt per
desmuntaraquestamenadeplan-
tejament, tan i tan arrelat. I val la
pena agrair-li-ho. És bastant pro-
bable que el camí de l’Església no
canviï gaire amb el successor que
ara surti elegit, i que continuem
sotmesos a aquesta ventada invo-
lucionista que fa ja tant de temps
que ens fa patir, però estic segur
que el pas que acaba de donar el
papa tindrà conseqüències positi-
ves, i espero que importants, de
cara al futur.
A mi, la teologia de Joseph Rat-
zinger, que diuen que és tan bona,
no m’agrada gaire, perquè la veig
molt barrejada amb uns quants
prejudicis força discutibles cristi-
anament. Però en aquesta decisió
de la renúncia sí que es veu molt
clar que ha posat per damunt de
tot un principi teològic, un princi-
pi de fe, que arriba, crec jo, fins al
nervi de l’Evangeli: que cadascú
ha de ser capaç d’escoltar la veu
de Déu, veure quins camins Déu
li proposa, i mirar de respondre-
hi tan bé com sàpiga, i que això
ho ha de fer posant en joc totes
les capacitats de discerniment, de
raonabilitat, i també d’humilitat
per conèixer les pròpies capaci-
tats i les pròpies limitacions. Jo-
seph Ratzinger va tenir clar en el
seu moment que això de ser papa
era una tasca a la qual estava cri-
dat a respondre-hi, però quan,
fent servir el seu cervell, ha vist
que ja no podia fer-ho amb digni-
tat, ha entès que la crida de Déu
havia canviat i ara li demanava,
simplement, anar-se’n. I no s’ha
deixat enganyar per les diverses
excuses que segur que li venien
al cap: des de la mística de l’en-
trega personal que al capdavall el
que fa és posar la pròpia persona
per damunt de la tasca a realitzar,
fins a la por que l’Església apa-
regui feble i insegura davant el
món. Aquí sí que hem vist el bon
teòleg que Ratzinger és capaç de
ser, i que sap que Deu no vol sa-
crificis inútils sinó treball fet amb
pau, i que sap també que l’impor-
tant de l’Església no és que sigui
vista com una institució perfecta i
sense fissures sinó com el lloc on
poder trobar Déu.
Amb la renúncia de Joseph Rat-
zinger, la institució papal, i la je-
rarquia eclesiàstica en general, ha
quedat clarament debilitada en la
seva més o menys explícita pre-
tensió de ser la presència de Déu
a la terra. La tasca papal continua-
rà sent certament important, però
el qui l’exerceix ja no podrà ser
considerat com una mena de se-
mi-Déu de per vida sinó, tan sols,
com un cristià que exerceix una
funció, potser fins a la seva mort
o potser només per un temps. En
aquest any del cinquantenari del
Concili Vaticà II, jo m’atreviria a
dir que aquesta renúncia és fruit
de l’estil d’Església que allà va
néixer.
Josep Lligadas és escriptor
L’Agulla, al Facebook. Si teniu compte al face-
book, i si l’Agulla us agrada, ja ho sabeu: Busqueu
l’Agulla i digueu “m’agrada”. Fàcil, oi? Així podrem co-
mentar tots plegats la jugada de manera més participada.

4. 4
Fa poc dos amics m’han de-
manat preparar i participar en
l’enterrament de les seves espo-
ses. Cada cas ha estat diferent,
amb alguns punts en comú. Les
difuntes havien mort després
d’haver suportat coratjosament
un càncer. La relació que tenia
amb aquests dos matrimonis ve-
nia d’anys, però no hem tingut
una relació regular. Darrera-
ment ens havíem creuat alguns
correus i converses per telèfon
i havíem fet algun sopar junts.
Els dos marits em van demanar
que havien decidit lliurement i
amb agraïment que orientés la
celebració del comiat de la seva
dona. Volien quelcom molt sen-
zill i sense signes ni referències
religioses. Les raons no eren les
mateixes, ja que els graus d’ad-
hesió a la fe cristiana en les qua-
tre persones (marits i esposes)
anaven des de l’agnosticisme
respectuós envers la fe, fins una
fe que no es materialitzava en
els comportaments sagramen-
tals, passant per una crítica a
fons de les formes retrògrades,
poc democràtiques i degradants
per la dona, que té lamentable-
ment, encara avui dia, la insti-
tució eclesiàstica. De tal manera
era aquesta crítica que denotava
una certa lamentació per no se-
guir l’evangeli del Crist que es
veia molt més humà.
Ens vam posar d’acord amb el
guió a seguir. Vaig llegir tres
poemes, un de breu de Màrius
Torres per començar, un altre
de Miquel Martí i Pol després
d’unes breus paraules meves
fent referència a la vida de la
persona, a allò ens ha aportat de
bo, i al dol que fem tot fent me-
mòria d’ella i fent-la viva dins
el nostre cor. I per acabar un
Els enterraments laics
i els enterraments religiosos
Quim Cervera
poema de Charles Peguy sobre
l’esperança. En un dels comiats,
el marit va fer una poètica, sen-
tida i serena exposició sobre el
seu procés d’ estimació, de com-
panyia, de projecte junts amb la
seva dona, i dels moments difí-
cils de la seva malaltia i del seu
final, tot agraint als familiars i
amics l’acompanyament rebut.
Aquests dos comiats de dues
persones amigues, juntament
amb el record d’altres semblants,
m’han fet pensar força. En pri-
mer lloc jo m’hi he trobat molt
bé. La família propera ha vol-
gut fer un acte familiar, amical i
proper en què ha creat un clima
humanament seré, agradable,
silenciós i que aflorava pau. En
algun cas les músiques hi han
ajudat també molt. He notat
sentiments profunds allunyats
del sentimentalisme, elegància
sense massa solemnitat, poca ri-
tualització i molta proximitat al
que passava, al que es vivia. En
segon lloc se m’ha produït en el
meu interior un pensament que
interpreto profund i interessant.
¿No serà que els nostres ritu-
als catòlics d’enterrament estan
massa ritualitzats, massa “fets”,
amb un llenguatge poc humà,
massa llunyà? ¿No serà que
quan preparem una celebració
diferent, amb una família cone-
guda, una celebració preparada,
llavors tenim més en compte les
persones, el que han passat, el
que senten i intentem expressar
tot això, gens condicionats pels
esquemes catòlics? Però sovint
l’únic referent que tenim des de
segles de celebracions de comi-
at de persones és el catòlic, i lla-
vors ¿no el copiem massa quan
n’hem de fer un de laic? Per tant
no seria millor que la base de
qualsevol comiat, laic o religiós
(de qualsevol confessió) fos un
comiat laic, i a partir d’aquest
donar-li la dimensió o el to cris-
tià, jueu, musulmà, hindú o bu-
dista segons la tradició religiosa
de la família i la voluntat el di-
funt? Això significaria que ens
hem d’espavilar molt més a ela-
borar un comiat adequat segons
cada família, a procurar també
la participació dels més propers
en la celebració, i finalment a
tenir certs materials i models
per no partir sempre de zero.
Això ens obligaria als capellans
o laics o laiques que haguéssim
d’animar la celebració a ser molt
acurats en aquest tipus de ce-
lebracions i encara que fossin
religioses, tenir molt en compte
aquesta base humana, laica que
té tothom. El referent per tant,
en una societat laica, hauria de
ser la celebració laïcal, a partir
de la qual es poden desenvolu-
par les celebracions que vulguin
tenir un caire religiós explícit.
Quim Cervera és capellà i sociòleg

5. 5
He de reconèixer que durant
molts anys he viscut més aviat
d’esquena a la litúrgia, que em
semblava una forma encarcarada
de regulació de la comunicació
amb Déu. Una mena de “check-
point” on un tècnic eclesiàstic
anomenat liturgista, inflexible i
amb cara de pomes agres, per-
metia o no l’accés de les meves
pregàries al destinatari. Com si
al de Dalt o a mi ens fessin falta
intermediaris.
Doncs amb els anys he anat can-
viat d’opinió, per diversos mo-
tius:
1. Em vaig casar amb un liturgis-
ta, que ni és inflexible ni mai no
ha tingut cara de pomes agres.
2. Treballo al Centre de Pastoral
Litúrgica, maquetant textos i
tractant liturgistes el 90 % dels
quals són uns xicots encanta-
dors (l’altre 10 % ho són menys,
però això passa a totes les famí-
lies).
3. He anat coneixent i assaborint
diverses formes de pregària de
l’Església.
Veig que els gestos i els textos
litúrgics ajuden a aprofundir en
la fe i que no són d’efectes imme-
diats. Sovint, per assaborir-los,
calen temps, formació i rutina,
aquella cosa que sempre ens sem-
bla espantosa, però que ens ajuda
a funcionar quan estem encallats,
en qualsevol àmbit de la vida.
M’agrada també compartir pre-
gària i litúrgia amb tots els cristi-
ans del món sencer que probable-
ment avui i ara celebren el mateix
que jo. I amb els qui ens han pre-
cedit, perquè moltes pregàries
tenen orígens mil·lenaris, encara
que fan servir un llenguatge pel
meu gust massa encarcarat propi
d’una societat medieval.
La litúrgia, doncs, ha reforçat el
meu sentit comunitari i també
m’ha fet anar més enllà d’on ar-
ribaria jo soleta inventant-m’ho
tot de cap a peus. Val a dir que
aquest gust per la litúrgia “ofici-
al” no està exempta de crítica (em
sembla que convindria revisar
unes quantes coses) i continua
acompanyat del gust per deter-
minats cants, pregàries espontà-
nies, testimonis compromesos,
etc. Dit d’una altra manera, la
litúrgia de l’Església catòlica de
cap manera no és incompatible
amb la vida ni amb la nostra for-
ma d’expressar-nos.
Ho comento perquè contemplo
com alguns liturgistes (els del
10 % de les pomes agres, i algun
més de nostàlgic) sospiren per
retornar a formes anteriors al
Concili, perquè la missa es faci
en llatí (consideren que és una
llengua “més afí al misteri”, és a
dir, els sembla que no entendre
el llenguatge reforça el sentit del
sagrat!), perquè rebutgen la parti-
cipació dels laics i perquè, en de-
finitiva, entenen la litúrgia com
una forma de poder, expressió
d’una Església més vertical i mas-
clista que mai. La majoria de con-
gressos de liturgistes (en un 99 %,
capellans), en lloc de reflexionar
sobre com apropar més la litúr-
gia i el seu llenguatge a la vida de
la gent, i de plantejar-se què cal
modificar en el futur, repeteixen
incansablement la història de la
litúrgia i els llocs comuns.
Però potser per això mateix em
sap greu que de vegades en els
ambients “progres”, la litúrgia es
contempli com si estigués en con-
tradicció amb una Església dinà-
mica i compromesa. Hi ha cape-
llans que, amb una formació que
molts laics no tenim, desaprofiten
l’ocasió de fer pedagogia sobre el
significat de l’experiència litúr-
gica. Sobretot perquè em sembla
que en el futur comptarem amb
menys capellans i que per tant el
to de les celebracions litúrgiques
haurà de ser més el de la comuni-
tat que no pas el del prevere, que
ara encara marca molt. I també
perquè és com segrestar la con-
nexió amb l’Església universal.
Val la pena fer l’esforç d’explicar
–de forma crítica, per què no!– el
calendari, els gestos i els textos
litúrgics.
Tots hem viscut celebracions que
amb voluntat de “desmarcar-se”
de l’oficialitat i d’encabir-hi una
vida compromesa, de vegades es
queden a mig camí: són igual o
més llargues, no necessàriament
més participades, estan atapeï-
des de text, on sovint hi ha més
anècdota que testimoni. Sortir-se
del guió no sempre garanteix ce-
lebracions reeixides. Si a la llarga
ens hem d’enfrontar amb intents
de tornar enrere en la litúrgia
de l’Església, o si senzillament
volem que aquesta litúrgia sigui
més adequada a la nostra forma
de viure la fe, més val que tots
plegats l’entenguem millor i que
la nostra crítica no provingui no-
més de la ignorància o de la su-
perficialitat. Perquè la litúrgia no
és cosa només de capellans.
Mercè Solé és militant de l’ACO
La litúrgia no és cosa
només de capellans
Mercè Solé

6. 6
Durant molts anys les persones
que treballen al servei d’una
llar família han tingut molt
pocs drets en matèria laboral i
de Seguretat Social, molt pro-
bablement perquè sempre s’ha
considerat aquest treball “de
poc valor” (serà perquè el rea-
litzen dones, i des fa uns anys,
la major part d’elles són estran-
geres extracomunitàries?). Sor-
tosament, el món associatiu, les
pròpies treballadores i grups
amb sensibilitat social es van
mobilitzar i reclamaren la mi-
llora de la seva situació laboral,
amb propostes adreçades als poders públics.
A mitjans del 2011 es va arribar a un acord entre el
govern i les organitzacions sindicals que implicaria
després una important reforma de la regulació ju-
rídica laboral i dels drets de Seguretat Social. Cer-
tament, no s’equiparava la normativa a la dels al-
tres treballadors assalariats (per exemple, segueix
sense estar protegida la situació de desocupació),
però es milloraven les condicions de treball i es
procedia a una regulació de protecció social que
implicava nous drets. Aquests canvis tenen molts
punts de connexió amb la normativa internacional
sobre aquesta matèria aprovada per l’Organització
Internacional del Treball el juny de 2011 i que ja ha
entrat en vigor. Moltes vegades creiem que les nor-
mes internacionals tenen poca importància, però
aquesta la té, i molta, ja que gran part de la pobla-
ció treballadora de la llar familiar en molts països
estava totalment sense drets.
Però, no tot seria tan bonic i senzill. Aviat, poc
després del canvi de govern després del 20N, van
començar les crítiques a la nova regulació, argu-
mentant que era molt complexa i que imposava
als ocupadors, en molts casos persones d’avançada
edat (si més no formalment, perquè en la pràctica
és molt diferent), una sèrie d’obligacions de tra-
mitació de documentació que feien difícil la con-
tractació. Sense desconèixer que tota norma és mi-
llorable, i certament ho era, no deixa de ser curiós
Veure, mirar...
Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...
Treballadors de la llar familiar.
Quins drets?
Eduardo Rojo
que les queixes es formularen
només cap a un tipus d’acti-
vitat que, repeteixo, té escàs
reconeixement social. Hi ha
altres activitats laborals que
també plantegen problemes
(com a exemple, les de les per-
sones amb discapacitat), però
no sembla que el govern tingui
tant interès per canviar la seva
regulació.
No ha trigat el govern del Partit
Popular a modificar la norma,
argumentant que l’anterior no
funcionava perquè s’havia re-
duït el volum d’ingressos a la
Seguretat Social. La pregunta que ens hem de fer
és si això es va produir perquè hi va haver menys
contractació (no és així) o perquè una part impor-
tant de la remuneració es pagava de forma irregu-
lar i, per tant, no es cotitzava a la Seguretat Social.
La nova regulació, convalidada pel Congrés dels
Diputats el 31 de gener, amb el vot en contra de
l’oposició, obliga a cotitzar en quantia econòmica
superior a l’anterior norma, en suprimir alguns
trams inferiors de l’escala, i permet traslladar a la
part treballadora tota la tramitació administrativa
de la documentació per donar-se d’alta, sempre
que treballi menys de 60 hores a la setmana. Cal,
això sí, que hi hagi acord de les parts, i genera di-
versos problemes jurídics que ara no puc abordar
però que de ben segur que se suscitaran algun dia.
Hauria estat convenient esperar més temps per
veure els resultats de la reforma, però tot el que va
fer l’anterior govern sembla que ha de ser modifi-
cat. I mentrestant, el personal de la llar familiar ha
de seguir lluitant per defensar els seus drets, en el
marc d’un entorn polític i una situació econòmica
que no ajuda precisament a això. La tasca dels mo-
viments sindicals i socials segueix sent totalment
necessària.
Eduardo Rojo Torrecilla és Catedràtic de Dret del Treball i de
la Seguretat Social a la Universitat Autònoma de Barcelona

7. 7
Són les vuit del vespre i els vestuaris de la fàbrica
s’estan transformant. A la tarda han portat els ma-
talassos i ara és el torn de posar els sacs de dormir i
les mantes. La nit es preveu freda i les petites estu-
fes elèctriques no escalfen prou. Al vestuari de les
dones han aïllat les parets de rajola amb una capa
de papers de diari i al vestuari dels homes, més pe-
tit, tot es veu més amuntegat però potser no pas-
saran tant de fred. La sala, a l’entrada de la fàbri-
ca, s’ha convertit en menjador i lloc de trobada de
les properes nits, encara no saben quantes. També
porten cartes i jocs de taula, i algú amb una mica
de traça instal·la una antena i un petit televisor. La
tancada dels 124 treballadors de Gallostra SA, al
polígon de Pineda de Mar va de debò.
Ja no poden més, són vuit mesos sense cobrar i fins
ara els advocats els deien que no deixessin d’anar-hi,
perquè si no, ho perdrien tot. Vuit mesos atenent i
rebent comandes... però vuit mesos de desesperació,
amb fills, amb hipoteques, amb parelles que hi tre-
ballen tots dos. Primer van arribar les reunions per
reduir el personal, després un ERE amb reducció de
jornada i sou (sou que se’ls deu encara) i al desem-
bre es va saber que haurien de tancar. Els advocats
parlen de la descapitalització de l’empresa: “milions
que s’han esfumat entre diverses societats”.
El 9 de gener. L’empresa entra en fase de liquida-
ció però el cas queda encallat al jutjat. No hi ha
acord i ara serà el jutge qui haurà de decidir com
es liquida aquesta empresa i quines retribucions
rebran els treballadors. Però sense acord no hi ha
indemnització ni possibilitat de cobrar la prestació
de l’atur. El cas queda en via morta.
23 de gener, i encara sense la resolució del jutge fan
una primera manifestació, tallen la carretera N-II.
Només la premsa local i comarcal recull la notícia
i es desesperen. És llavors quan decideixen tan-
car-se a la fàbrica.
L’endemà pujo de nou a veure’ls i encara se’ls veu
més ferms i decidits. I en un dia en que la notícia a
tota Espanya és que arribem gairebé als 5 milions
d’aturats, es converteixen en la imatge de TV3 i de
totes les televisions estatals. Sabem que comencen
a sonar telèfons... Parlo amb un grup de treballa-
dores. Una va començar amb 14 anys i ara en té
52: “Ara no ho faria, m’he passat la vida aquí”.
L’altra porta 37 anys a la fàbrica però no arriba als
60: “On buscaré feina a aquestes alçades?” Una al-
tra té 63 anys: “Jo sóc la menys afectada perquè em
podré jubilar, però d’aquí no em mouré” i m’en-
senya on ha dormit. Han passat fred però es veu
tant de caliu entre elles que és tota una lliçó. Parlo
Tancats a la fàbrica
Maria -Josep Hernàndez
després amb tres treballadors amb els que visito
la fàbrica. És immensa i captiva veure tanta ma-
quinària aturada, els fils posats a la màquina, les
caixes, les comandes a punt de sortir... sembla que
el temps s’hagi aturat. M’ensenyen una pila de fo-
lis immensa. “Tot són comandes pendents”, em
diuen. Calculo, a ull, que la pila equival a tres pa-
quets de folis, per tant, unes 1500 comandes...
Les nits es succeeixen i arriben mostres de solida-
ritat: menjar no en falta (pollastres a l’ast, olles de
brou, safates d’embotit, pastes, llet, cafè...) Veïns,
entitats i botiguers els han omplert el rebost, però
sobretot l’ànim. Fan una nova manifestació, i passen
després el primer cap de setmana. No es mouran
fins que arribi la resolució del jutge. Els demanen
que surtin d’allà i no volen: “si ens envieu els Mos-
sos, tenim tres televisions que arriben en un mo-
ment”. L’endemà, divendres, 1 de febrer, arriba la
resolució judicial, i tot que hi consten com a “fets
provats” aspectes greus com la doble comptabilitat
que denunciaven els advocats, també hi consta que
han de cobrar 20 dies per any treballat (el mínim).
Els treballadors es pregunten: Per a qui estan fetes
les lleis? Com pot tancar, si hi ha tanta feina i vo-
lum de facturació? No es podia quedar una part de
la plantilla? Amb els advocats decideixen presentar
un recurs per reclamar més indemnització, però al-
menys ja podran cobrar la prestació de l’atur.
I arriba l’hora de plegar sacs de dormir i recollir
mantes, l’emoció és a l’ambient i els cauen llàgri-
mes dels ulls. Uns dies intensos, en què han fet
pinya i han lluitat pacíficament. Allà, en aquelles
immenses naus plenes de centenars de màquines
aturades, hi deixen bona part de la seva vida, en un
silenci esfereïdor.
Maria-Josep Hernàndez és periodista

8. 8
Decidir-me i donar el pas a dipo-
sitar els diners que guanyo, amb
el meu treball, a un banc amb va-
lors ha estat un procés personal
lligat a la recerca contínua de ser
coherent entre els meus valors i
les meves decisions. Que la uti-
lització dels nostres diners per
part de bancs i caixes d’estalvi en
l’economia especulativa i arma-
mentista era i és de vox populi, ho
sabem. Que el guanys en aquesta
economia de casino se’ls repartei-
xen entre uns quants, també ho
sabem. Que a Catalunya això de
les caixes d’estalvi era (ara no és)
“una manera de donar suport a
l’economia local” –cas de la Cai-
xa Laietana, de la que vaig mar-
xar “pies para que os quiero” fa
més de 25 anys!­–, que li diguin a
les famílies que estan en procés
de desnonament o bé a les peti-
tes empreses que es troben man-
cades de crèdit. I més exemples
que, qui més qui menys, podria
dir de les seves experiències amb
unes maquinàries preparades per
donar dividends als accionistes,
com són els bancs. Bé, vaig dir
prou! No volia que amb els meus
diners destruïssin el món!
Ho vaig fer, primer, deixant de
tenir el pla d’estalvi en una caixa.
D’això fa més de tres anys. Haig
de dir que tinc sort de no tenir
cap préstec demanat i concedit,
i per tant sempre he estat lliure
de posar els meus diners –pocs,
no cal dir-ho– on he volgut. No
tenia cap excusa per no donar
el pas a un banc amb principis i
amb valors. Aquí podem fer pro-
paganda, oi? Els tinc a Triodos,
un banc nascut a Holanda. Quan
vaig decidir-me a donar el pas
cap a Triodos, aquest encara no
tenia el servei de compte corrent
amb el que pogués operar amb
normalitat (domiciliacions, in-
grés nòmina, tarja...). Amb aquest
canvi vaig poder decidir que vo-
lia fer amb part o amb el total dels
interessos que obtenia dels diners
estalviats: els podia aportar a en-
titats de reconeguda solvència en
cooperació al desenvolupament i
també a entitats ecologistes. Vaig
posar la creueta en una d’elles,
a una entitat ecologista. Havia
trobat un banc on utilitzen els di-
ners per finançar l’economia real,
d’empreses i projectes, on la qua-
litat de vida de les persones i el
respecte al medi ambient són les
que prevalen, i no només la
rendibilitat econòmica. El se-
güent pas el vaig donar quan
aquest banc va oferir poder
obrir compte corrent. Des de
fa un any en sóc clienta al
100% de la banca amb valors.
També vaig prendre una altra
decisió que em va facilitar el
propi banc: destinar part dels
meus estalvis a una cooperati-
va financera per a l’economia
social, la COOP57.
Un banc sense oficines podria
semblar poc accessible. La meva
experiència és que no és així. El
telèfon, el correu postal i internet
són els mitjans que utilitzem per
contractar serveis. I els diners en
efectiu que necessito, doncs, com
feia amb l’anterior caixa, tiro de
targeta de crèdit en qualsevol cai-
xer amb Servi-Red.
Si encara no heu fet el pas a la
banca amb valors plantegeu-vos
seriosament emprendre aquest
camí. Per a mi, no és coherent for-
mar part del 15M, participar en
manifestacions per la pau, signar
manifestos per les energies reno-
vables o a favor d’un parc natural
si els nostres diners estan finan-
çant a la industria armamentis-
ta, a empreses que contaminen
aquí o en països tercers buscant
el rendiment econòmic màxim,...
Els diners s’han de destinar a
projectes útils per a la societat. I
la banca amb principis –ètica– i
valors ens proposa això.
Quitèria Guirao és millitant de l’ACO
Vull manar sobre els meus diners
Quitèria Guirao
Per informar-nos i donar el pas:
Finançament Ètic i Solidari. Som una associació que promovem
el finançament com a efecte transformador de la nostra societat:
http://bancaetica.cat – @banca_etica – http://www.facebook.com/fets.
finances.etiques
Campanya de la Federació SETEM. Som clients, no còmplices:
http://bancalimpia.com – @BancaLimpia
Una cooperativa pels que senten i pensen que cal donar als di-
ners un ús més ètic al servei d’una societat més justa: http://coop57.
blogspot.com.es – @coop_57
Campanya de SETEM, Banca Ètica i Justicia i Pau per promoure
la banca ètica a la universitat: http://demanabancaetica.org – @dma-
nabancaetica
Banca ètica, ciutadana i cooperativa: http://www.proyectofiare.
com – @ProyectoFiare
Triodos Bank és cofundador de la Alianza Global para una Banca
con Valores : http://www.facebook.com/Triodos.es

9. 9
És evident que no han funcionat les solucions do-
nades a la crisi pels tècnics (que tinc la impressió
que han estat els mateixos que l’han provocada) ni
per alguns polítics. La sensació popular més estesa
és que actuen com si fossin d’una secta d’abast uni-
versal en què un ll·luminat diu una cosa i tots la re-
peteixen paraula per paraula. No “parlen” mai en
públic, només llegeixen uns fulls que els han fet
arribar. Parlen, no raonen. Llegeixen, no escol-
ten. Ni contesten les preguntes dels perio-
distes. Els que pregunten massa, desaparei-
xen. Cal posar-los en mans de la justícia. I si
resulten innocents, fer-los fora, per inútils.
I si són culpables, que paguin.
Crec que la solució a la crisi la te-
nia el seny popular. És evident, i
el temps ho ha demostrat, que han
estat contraproduents mesures com
facilitar l’acomiadament dels treballa-
dors; rebaixar sous, pagues i beneficis
fiscals; desnonar de la seva llar famí-
lies que han signat el que no devien,
aconsellats pels que cobraven comis-
sió per cada signatura malgrat saber que mai po-
drien pagar; col.locar accions que sabien que no tin-
drien cap valor i volatilitzar els estalvis de vides de
treball i sacrifici; esperar el mannà europeu per als
bancs, preferiblement pels més culpables, mentre
els seus dirigents es proclamen innocents… No, no
era aquest el camí. I ho sabien. Ha estat com llençar
els diners a pous sense fons (o que no coneixem).
On era la solució? L’altre dia se’m va acudir. No sóc
economista. Però he estat alumne de Vicens Vives.
I sé com va acabar fa molts anys, un cas semblant.
També sé que, de vegades, la solució es troba en
desenvolupar una idea-mare i contrastar-la amb
altres. Tesi, antítesi, síntesi. No en sotmetre-la a un
“cap” ple d’autoritat d’origen dubtós. I tot d’una,
ve la inspiració. Així em va passar a mi. Tot va co-
mençar quan, per enèsima vegada, la televisió va il·
lustrar una notícia sobre jubilats, retratant un estol
de gent gran, ben vestits i pentinats (elles, de perru-
queria) jugant a les cartes, o a la petanca, fent mitja
o esport inadequat a la seva edat, xerrant o ballant o
fent punta de coixí. No és aquest el cas dels jubilats
que jo conec. Més aviat els veig carretejant cotxets
d’infants, fent-se càrrec dels nets, acollint a casa els
fills desnonats o divorciats, estirant la pensió per tal
d’ajudar-los, en una actualització del “miracle dels
pans i dels peixos”, ajudant com a voluntaris al banc
dels aliments o al menjador de Càritas, o anant-hi
a menjar quan apreta la necessitat, tal vegada una
mica avergonyits a més de patir la injustícia… Això
no és “congelar” les pensions, sinó els pensionis-
tes… Quina seria la solució? Molt fácil. Fer-ho tot
al revés. En lloc de donar els diners als banquers
(que ja imaginem què n´han fet) donar-los als
pensionistes i triplicar la paga dels jubilats.
Dit així, pot semblar un disbarat. Però, pen-
sem: Què és el que els avis no farien mai amb
els diners? Segur que no els invertirien
en borsa ni els amagarien a les illes
Cayman, ni comprarien lingots d’or
ni joies ni anirien a esquiar a l’Ar-
gentina… No.
Comprarien joguines i
roba als nets, solucio-
nant els problemes de
les botigues del barri,
ajudarien a pagar
les hipoteques dels
pisos dels fills (aju-
dant els bancs a solucio-
nar l’únic problema real
que tenen); s’arreglarien
la boca o el pis (feina per
dentistes, paletes, lampistes, pintors), agafarien ta-
xis, comprarien el diari o algun llibre, portarien els
nets al cinema o al zoo, tornarien a anar a la plaça
amb el carret, algun dia dinarien fora, o anirien al
cinema, o agafarien el tren per anar a veure la fa-
mília… Feina per a tothom, construint l’economia
des dels fonaments, beneficiant a qui realment ho
necessita. Sembrant i recollint el fruit. Tots els di-
ners es gastarien, s’invertirien. I, a més, sortiria més
econòmic, en tots els sentits que es pugui donar a
aquesta paraula. I, per sobre de tot, més just. Hi ha
algun gremi que no sortís beneficiat d’aquesta ines-
perada injecció de diners? Fins i tot els bancs se’n
beneficiarien, amb aquestes comissions que tan ale-
grement ens cobren… I els ajuntaments, i Hisenda,
etc. que recaptarien els impostos per unes despeses
que ara no es fan, quan s`haurien de fer més que
mai. I que podrien invertir creant feina.
Si, a més, es fes justícia, no deixant sortir de la presó
a qui no torni tot el que ha robat, més un plus per
el mal que han fet, dotant els jutges i els inspectors
d’hisenda dels tècnics i les eines informàtiques que
els cal per treballar… jo crec que gran part del pro-
blema quedaria resolt. Després ja podríem parlar de
política i trobar la manera de que no torni a passar.
Evidentment, això només és el germen d’una idea
que podríem perfeccionar. Encara que sembli eco-
nomia ficció. S’admeten idees. Fins i tot d’economis-
tes.
Pau Hernández Prats és Llicenciat en Filosofia i Lletres
Un assaig d’economia-ficció
Pau Hernàndez Prats

10. 10
RECEPTES per anar canviantReceptes per amar canviant Receptes per anar canviant
Arròs amb calçots
Tere Jorge
Us haig de confessar que aquesta vegada esta-
va entre l’espasa i la paret. Hi ha dues menges
típiques d’aquesta època que em tornen boja i
em feia difícil l’elecció de la recepta: els calçots
i el bacallà. Consultant amb els companys de re-
dacció, gairebé per unanimitat van guanyar els
calçots. Però no m’he pogut estar i, com diuen
que en l’equilibri està l’èxit, he optat per combi-
nar els dos ingredients i embolcallar-los amb un
altre producte molt present a la nostra cuina de
cada dia: l’arròs. Així doncs, tots contents! Com
podeu veure és un plat que ens permet aprofitar
les restes d’una calçotada utilitzat aquells calçots
més esquifits i que es cremarien si els fem de la
manera tradicional i és que, senyores i senyors,
no estan els temps per llençar res.
Ingredients: 6 carxofes, 10 calçots, 200 g morro
de bacallà, 250 g arròs bomba, 2 porros, 4 pasta-
nagues, oli i sal
Preparació: Prepararem un brou vegetal amb les
pastanagues, els porros i les tiges de les carxofes,
tot tallat ben petit. Tot seguit, ho sofregim fins
que quedi ben torrat, hi afegim dos litres d’aigua
i ho deixem bullir durant mitja hora. Reservem
el brou.
Per fer l’arròs comencem pelant, netejant i tallant
els calçots a trossos petits, i els sofregirem amb
una mica d’oli; a banda, pelarem les carxofes, les
tallarem finetes, i ràpidament les saltarem amb
una mica d’oli perquè no quedin negres. Agafa-
rem una paella hi posarem els calçots, les carxo-
fes i l’arròs, donarem unes quantes voltes i afe-
girem tot seguit el brou vegetal, que el tindrem
calent, durant un quart d’hora anirem remenant
i afegint brou a mesura que arròs el consumeixi.
Enfarinem el bacallà un cop dessalat i el passa-
rem per la paella. Quan quedin cinc minuts, hi
posarem el bacallà tallat en quatre trossos amb la
pell cap enfora.
Salari màxim
Salva Clarós
Vista la necessitat urgent de fer reformes a fons, en-
tre les moltes coses que caldria canviar, n’hi ha dues
que jo faria de manera urgent. En primer lloc, retirar
les competències en matèria d’urbanisme als ajun-
taments més petits
de 100.000 habitants.
Les raons són òbvies i
no crec que calgui ex-
plicar-les. La segona
és fixar un salari mà-
xim interprofessional,
semblantment al salari
mínim. Amb el salari
mínim es pretén que,
amb independència de
l’oferta i la demanda
del mercat de treball,
tota persona amb un
contracte de feina tin-
gui una remuneració
que asseguri una vida digna. Altra cosa és si això
s’aconsegueix amb l’actual salari mínim, de poc més
de 600 euros al mes.
Cal fixar una retribució màxima interprofessional
per evitar que les lleis del mercat acabin trencant
la justa proporcionalitat entre el treball i el salari
percebut per aquest treball. En física, el treball es
mesura amb el quilovat hora. Es compleix que per
escalfar una habitació el doble de gran es necessita
el doble de quilovats hora, no 10 o 40 vegades més.
És cert que no tots els treballs aporten el mateix va-
lor, però la diferència d’algunes retribucions de po-
lítics, directius, banquers i esportistes... en relació al
mínim interprofessional no només escandalitza sinó
que, aplicant el símil de la calefacció, es demostren
altament ineficients. Ja no pel fet de si la feina està
ben feta, sinó pel fet que la unitat de valor generada
té un cost salarial enorme.
Deixem la física i anem a la política. Ara que sospe-
sem els límits d’uns recursos més aviat exigus, hem
d’entendre que les rendes del treball han de respon-
dre prioritàriament a una distribució de la riquesa
globalment produïda entre els membres de la comu-
nitat, i no a l’apropiació arbitrària que en puguin fer
alguns. L’exclusió forçosa del mercat de treball de
pràcticament un 25% de la població activa obliga a
replantejar de cap a peus la qüestió. Aquest és l’ob-
jecte de la política i no un altre.

11. 11
Amb entitat (i experiència)
Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)
Racó de la Pau
Construint camins de PAU i CONCÒRDIA
entre les persones, els pobles i les religions
Maria Dolors Fernández de Justicia i Pau del Maresme
Des de l’any 2001, l’entitat cristiana Justícia i Pau
del Maresme, i l’Associació Cultural Musulmana
Al Ouadha han estat treballant i col·laborant jun-
tament amb moltes altres entitats de la ciutat, per
establir ponts de coneixença, de relació i de con-
vivència per construir una societat cada cop més
cohesionada i solidària dins de la diversitat de per-
sones, races, religions, llengües, i condicions eco-
nòmiques que tenim a Mataró. Han estat 12 anys
de treball senzill i constant que ha creat el grau de
confiança mútua per poder avui, al 2012, fer un
acte simbòlic de plantar un arbre, una olivera, com
a signe de Pau i Germanor entre tots els mataro-
nins.
Les nostres trobades han estat sempre per buscar
els punts que ens unien afavorint trobades i actes
de reflexió i/o pregària en favor de la Pau. Aques-
tes trobades varen tenir més significat arran de la
Guerra de l’Iraq i els atacs terroristes a altres pa-
ïsos. Només volien ser un petit signe que es po-
den trobar punts de trobada , quan hi ha voluntat,
apostant per allò que ens uneix i no pas per allò
que ens separa.
L’any 1994, va tenir lloc a Barcelo-
na una important reunió de repre-
sentants de diferents creences i or-
ganitzacions religioses, en la qual
els participants van arribar a la
conclusió unànime que les religi-
ons, basades en una visió comuna
de la humanitat i valors compartits
com la fraternitat, la solidaritat hu-
mana i l’amor, no haurien de ser
mai més origen de confrontació sinó de conciliació.
Amb aquesta voluntat, al llarg d’aquests anys, hem
anat promovent moments de trobada com va ser
la jornada de reflexió i pregària per la Pau al pati
de les Caputxines, amb nombrosa participació de
les dues comunitats. Vam impulsar la Plataforma
Mataró Aturem la Guerra que, malauradament, ha
tingut continuïtat cada vegada que ha calgut.
És també un moment de trobada i convivència per
ambdues comunitats la cloenda del Ramadà i al
trencament del dejuni que des del 2003 anem ce-
lebrant, així com la participació en el dia de portes
obertes de les mesquites a la ciutat. També ens tro-
bem en la pregària que s’organitza dins la Campa-
nya de Mans Unides.
El coneixement mutu ha estat un objectiu transver-
sal de totes les activitats i en aquest marc s’inclou
la participació de membres de la comunitat musul-
mana a la missa de Les Santes inclosa en la festa
major de Mataró.
També és normal que participem
plegats en programes de ràdio i de
televisió local per visualitzar que el
coneixement mutu es possible. Des
del 2010 promovem la celebració
de la Jornada Mundial de la Pau
amb una pregària interreligiosa.
Aquesta acció constant d’acosta-
ment, de coneixença i de treball
conjunt és la que ha permès que
avui sigui possible que a Mataró hi
hagi, amb el suport de l’Ajuntament, el “Racó de
la Pau”. L’1 de juliol de l’any passat vam plantar i
senyalitzar una olivera al Parc de Mataró. Un racó
que es troba en un espai públic accessible a tothom
i que mostra la voluntat de caminar junts i juntes.
Creiem que com més persones ens ajuntem per
crear ponts de confiança i coneixença, més eficaç-
ment treballarem per una societat en pau, sense
tensions, plena de justícia i solidaritat.

12. 12
A PEU
A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu
Si un dia passeu per l’autovia de Lleida sobrats de
temps o bé us encanten els ocells, o simplement vo-
leu fruir d’una passejada relaxant, visiteu l’estany
d’Ivars. Quan sigueu a l’altura de Bellpuig preneu
la sortida a Ivars d’Urgell i des d’allí seguiu les in-
dicacions fins a l’entrada del parc. Aquí comença
la passejada d’uns escassos 6 quilòmetres i que en-
volta l’estany.
La història d’aquest espai podríem dir que té qua-
tre etapes. En primer lloc, des de la seva formació
fins al 1861, just abans de la posada en marxa del
canal d’Urgell. L’estany, de tipus endorreic, servia
per a la pesca i caça de les poblacions del voltant,
però en períodes estivals es podia arribar a asse-
car o fins i tot descontrolar-se en època de pluges,
sense poder captar ni treure aigua de cap conca.
La segona etapa va des de la posada en marxa del
canal d’Urgell el 1861, fins al 1951, quan l’estany va
començar a tenir a més una activitat per a l’agricul-
tura de la zona i es va connectar fluvialment amb
el canal d’Urgell, fet que li permetia mantenir una
capa freàtica durant tot l’any. El 1951 una empresa
de la zona influenciada per la dictadura franquista
va aconseguir que es dessequés l’estany i es ven-
guessin les terres per fer-les agrícoles. Desgracia-
dament es va afectar greument la biodiversitat de
la zona, així com les tradicionals activitats de caça
i pesca tan populars, i és que malgrat el rebuig po-
pular, la dictadura les va acabar assecant. L’última
etapa comença pels anys 90 del segle XX quan es
va començar a gestar la recuperació de l’estany, un
fet que va tenir els seus fruits el 2005, quan es va
recuperar totalment l’estany.
L’extensió superficial de l’estany és de 126 ha i la
profunditat màxima de 3,5 m, tot i que la mitjana
Estany d’Ivars i Vila-sana,
feliçment recuperat
no supera els 2 m, amb un perímetre total de 5.798
m. L’aigua prové del canal i desguassa per l’extrem
oest cap a un afluent del riu Corb. Per reduir la
concentració de nutrients i millorar-ne la qualitat,
l’aigua d’entrada circula per una zona de canyissar
de depuració, de 8 ha, que actua com a filtre natu-
ral.
L’Estany d’Ivars i Vila-sana és a més l’estany d’ai-
gua dolça més gran de l’interior de Catalunya. En-
voltat de productives terres agrícoles, té una rica
flora que encara avui s’està recuperant. En desta-
quen les plantes de ribera com els canyissars, els
nenúfars i els arbres també de ribera, com ara xops,
salzes, freixes o verns. També hi trobem vegetació
típica mediterrània una mica més allunyada de les
ribes de l’estany com garrics, argelagues, aladerns
i carrasques. A més hi ha una rica fauna: destaquen
els rèptils i amfibis, com les granotes, els ocells, en-
tre els quals podem mencionar les cigonyes (molt
típiques de tot el Pla d’Urgell), els ànecs, les ma-
llerengues i fins a 150 espècies diferents al llarg de
l’any, així com els peixos d’aigua dolça.
Durant el recorregut es pot observar perfectament
l’estany i les cases del voltant, i és un indret on es
respira tranquil·litat i és ideal per passejar-hi en fa-
mília, en parella, sol, en bicicleta, acompanyat pel
gos... Molts veïns de la zona hi vénen a caminar,
córrer o anar amb bicicleta, fet que l’ha convertit
en un espai d’esbarjo molt concorregut, però alho-
ra molt calmat. Podem observar les cigonyes amb
els seus nius, els ànecs nedant, conills corrent, i des
d’alguns miradors, com el de Vallmajor una mica
més elevat, podrem admirar tot l’estany i els seus
voltants, i les muntanyes del Montsec i tot.
Jaume Roig i Palet

13. 13
Puntades
Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades
F
ER MEMÒRIA. Estem acostumats a viu-
re les exposicions des del cap, com un
exercici quasi únicament intel·lectual...
Una representació teatralitzada pot ser un
magnífic instrument perquè creï, a més, sensacions
i sentiments. I així és en el cas de “Subterrànies.
Sobreviure entre bombes”. Tres actrius, un violon-
cel i els espectadors com a testimonis silenciosos,
compartint un refugi. Dues dones i una nena que
comenten el que viuen, la guerra que fa 75 anys
van patir quan es bombardejaven els nostres car-
rers, pobles i vil·les des d’avions amenaçadors.
La guerra més de prop. Més endins... L’exposició
“Catalunya bombardejada”, produïda pel Memo-
rial Democràtic i ara en itinerància per la nostra
geografia (La Garriga, Tarragona, Figueres...), ha
preparat abans el terreny. Mapes, fotografies, tes-
timonis de l’horror que va causar tantes víctimes
mortals, però que també va provocar la unió de les
persones que no estaven al front (avis, dones, fe-
rits, criatures...) que esgarrapaven en alguns casos
la roca per crear un dels 2.100 refugis, sota les ins-
truccions inestimables de la Junta de Defensa Pas-
siva de Catalunya i les juntes locals. Tot plegat, una
magnífica combinació, molt recomanable. No us la
perdeu! Podem intentar sentir el que tanta gent va
viure fa 75 anys (tan lluny, tan a prop!): la por a
les alarmes, el brunzir dels avions, la incertesa pels
parents al front... Posar-nos a la seva pell per cridar
un cop més, mai més una guerra! Ni aquí ni enlloc!
Maria Antònia Bogónez.
L
A VACA QUE M’HA CANVIAT EL
MATÍ. Aquest matí anava a la seu del bis-
bat a una trobada amb el bisbe. Ahir vam
acabar tard d’una reunió (també d’àmbit
eclesial) i aquest matí, entre ser dissabte i tot ple-
gat, anava una mica més tard. Durant el trajecte,
en un tram de la carretera més aviat estreta i plena
de revolts, he trobat una vaca al bell mig del pas.
Entravessada. He aturat el cotxe. Se m’ha quedat
mirant, sense moure’s. Li he fet senyals perquè
s’apartés, però la bèstia no es movia. No he gosat
baixar del cotxe per si la vaca estigués de mal hu-
mor... Després d’uns minuts, s’ha acostat al cotxe
i anava xafardejant. No sé si ensumava o prenia
mides. Finalment la vaca ha quedat a darrere del
cotxe i ja me’n podia anar, però si sortia un cotxe
al revolt, anant de pressa, podria haver-hi un acci-
dent. No sabia què fer i finalment he decidit anar
a la primera casa de pagès que trobés per veure si
podien treure la vaca d’allà. Després d’uns quants
revolts més, m’he enfilat per una carretera sense
asfaltar i he anat a una casa de pagès on m’han dit
que ja avisarien els amos de la vaca, que ja sabien
de qui era. He continuat el meu camí i he arribat a
la trobada quan ja quedaven pocs minuts perquè
s’acabés la xerrada del bisbe, que anava sobre “+el
fer i el ser” del profe de religió. No sé què en deu
haver dit, però em sembla que és també important
per a una persona cristiana aturar-se quan et trobes
situacions que poden comportar que la Creació en
podia sortir doblement danyada i acabin prenent
mal vaques i persones. Com que estem acostumats
a anar a toc de rellotge i a exigir-nos i exigir pun-
tualitat, hi ha qui s’enfada quan hi ha retards. El
que no saben (o no sabem) és què hi ha al darrere.
Podria ser una vaca en un revolt. Montse Coll
C
ARNESTOLTES. No fa gaire es va cele-
brar el Carnestoltes. Sempre m’ha sorprès
la quantitat de gent que van habillats de
monges, capellans o bisbes. Em fa la im-
pressió que en l’imaginari actual, l’Església és vista
com un reducte d’una gent extravagant, amb uns
senyors i senyores que vesteixen “raro” i fan cele-
bracions amb càntics carrinclons i una gran parafer-
nàlia. I per tant són susceptibles de ser imitats i de
fer-ne burla per què suposadament deuen fer riure.
Això no és nou. Sempre hi ha hagut monges a la
rua del Carnaval, amb grans creus i rosaris i fins i
tot amb els pits a l’aire. La disfressa de bisbe conviu
amb la del banquer corrupte, amb la dels animals
de l’Angry Birds i amb la Lady Gaga, per posar
exemples que vaig veure a la desfilada de la meva
ciutat. ¿Quin coneixement tenen els qui es disfres-
sen del col·lectiu seglar i del món de l’Església? La
persona que vaig veure disfressada de bisbe, re-
partia benediccions amb els dos dits preceptius de
la mà, però la feia anar només amunt i avall. No
sabia ni fer el senyal de la creu.
Al programa Polònia, no fa gaire encara feien acu-
dits sobre els polítics amb rerefons religiós o apro-
fitant escenes del Nou Testament. Recordo una
mena de multiplicació de pans i de peixos, i una
altra escena on cert polític renegava tres cops del
seu líder fins que li va cantar el gall. ¿Quanta gent
va entendre aquells gags? Suposo que l’edat i la

14. 14
formació religiosa dels guionistes ho feia possible.
(En Toni Soler hi tenia bastant a veure, suposo.)
Avui en dia seria impensable.
Ningú no sap què va fer Moisès al Mar Roig ni
quantes eren les plagues d’Egipte. Ni de quin cavall
va caure Sant Pau i molt menys per quantes mone-
des va traïr Judes a Jesús. I si tot això no se sap?
Com te’n pots enriure d’una cosa que desconèixes?
Suposo que del que se’n riuen és de l’aparença ex-
terna dels actuals caps visibles, que entra més pels
ulls que per l’ànima. La gent imita i riu d’allò que
troba diferent i extravagant i escandalós. I l’Esglè-
sia es veu així: diferent, extravagant i escandalosa.
I els mitjans de comunicació no ajuden gaire. I val a
dir-ho, certs membres de l’Esglèsia tampoc. És una
llàstima, perquè la gent no sap res de la realitat de
l’Esglèsia, ni per poc ni per massa. Ni per un costat
ni per l’altre. No vaig veure cap disfressa de bisbe
Casaldàliga. I no per que no sigui extravagant. Si
no perquè no el deuen ni conèixer. Albert Otero
Per airejar el cervell
Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell
La riuada de Franco. Ferran Sa-
les, Lluís Sales. Pagès editors:
Lleida 2012.
Coincidint que fa cinquanta
anys el Vallès, el Baix Llobregat
i el Barcelonès van patir els es-
tralls provocats en part per uns
aiguats poc habituals, però tam-
bé, en part, per la irresponsabili-
tat dels ajuntaments del moment
–les riuades d’aquella tardor van
causar més de sis-cents morts,
van destruir centenars de cases i
fàbriques i van ocasionar milers
de damnificats–, s’ha publicat La
riuada de Franco, amb un subtítol
prou explícit, Pugnes polítiques,
propaganda i corrupció en el con-
text de les inundacions del Vallès
(1962), que diu molt més que el
títol. L’obra segur que interes-
sarà els ciutadans de les regions
afectades que vulguin conèixer
un episodi que les va trasbalsar
profundament. Però també és
una aportació que interessarà
qualsevol lector que vulgui co-
nèixer, a partir d’aquesta riuada,
com actuava el règim franquista,
com es movien molts cristians
en aquells moments que estava
a punt de començar la primera
sessió del Vaticà II, què passava
dins la classe obrera, com es mo-
vien els catalans de l’exili. Josep
Pascual
Visió. La història d’Hildegar-
da de Bingen. Margarethe von
Trotta, 2009.
El proppassat octubre, Hilde-
garda de Bingen va ser nome-
nada Doctora de l’Església. Més
enllà del que puguem pensar
d’aquests títols que concedeix
el Vaticà, la notícia ens va obrir
els ulls a una dona del segle XII
que va ser renaixentista abans de
l’hora. Abadessa, teòloga, mís-
tica, consellera de papes i reis,
compositora musical, metgessa,
profetessa, visionària i escrip-
tora: totes són facetes de la seva
vida i obra. Un parell d’anys
abans, una pel·lícula ens sorpre-
nia en els cinemes comercials:
“Visió – La història d’Hildegar-
da de Bingen”, de la mà de la di-
rectora Margarethe von Trotta.
Aquesta mística, autora de “Sci-
vias”, la va atraure com a dona
valenta. La cinta ens presenta la
seva vida des del seu ingrés al
monestir als 8 anys. Ens mostra
escenes monàstiques, ens la dei-
xa intuir com compositora, com a
líder de la seva comunitat, com a
metgessa amb remeis naturals,...
És interessant veure com segueix
la crida que sent a fundar un nou
monestir benedictí amb les seves
monges a Rupertsberg, en un
entorn ben hostil quant a natura,
emancipant-les així dels monjos
de Disibodenberg. La història
del cristianisme ha vingut mar-
cada per molts noms de barons...
Anar reescrivint-la amb dones
de l’Edat Mitjana com Hildegar-
da de Bingen, Marguerite Pore-
te, Hadewijch d’Anvers, Juliana
de Norwich, Clara d’Assís o tan-
tes beguines anònimes ens pot
ajudar a descobrir un altre rostre
de l’Església i una dimensió mís-
tica. Maria Antònia Bogónez.

15. 15
Relleus
Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus
En Bernat Oró Capellades és coordi-
nador de l’Escola de Persones Adul-
tes La Verneda-Sant Martí. Amb 29
anys, actualment està cursant el Màs-
ter d’Emprenedoria Social a la UOC.
Viu a Gelida. Els seus compromisos,
més enllà de la feina, són la militàn-
cia a la JOC i l’Esbart Rocasagna de
Gelida.
Com vius la teva implicació a l’Es-
cola d’adults?
L’Escola d’Adults de la Verneda
és una escola diferent: no només
per la quantitat de persones adul-
tes que hi van a aprendre (unes
2400 cada curs), sinó pel projecte
educatiu que ha esdevingut un
model de referència. Va començar
com un reivindicació veïnal a fi-
nals dels 70, en un barri obrer i lla-
vors aïllat, de la perifèria de Bar-
celona i continua sent un projecte
democràtic gestionat pels propis
alumnes, que persegueix la trans-
formació personal i social, amb
l’objectiu final de l’èxit educatiu
(amb excel·lents resultats any rere
any) i per a tothom (tot és gratuït).
És una escola on les persones go-
sen somniar!
I com funciona?
Obrim de dilluns a diumenges
de 9h del matí a 10h de la nit,
perquè ningú no es quedi sen-
se l’oportunitat d’aprendre. Fem
des d’alfabetització fins a l’accés
a la universitat o la secundària,
cursos d’anglès, alemany o xinès,
la teòrica del carnet de conduir,
tertúlies de clàssics universals i
moltíssimes classes d’informàtica.
I amb més de 150 voluntaris i vo-
luntàries que hi estan! Treballar en
un projecte tan engrescador com
aquest és un privilegi, un apre-
nentatge en tots els aspectes, i un
repte! I també té molt de sentit i
molta connexió amb la meva mili-
tància: l’exemple més gràfic va ser
quan vaig descobrir al llibre “Pe-
dagogia da Tolerància”, un capítol
que era un diàleg entre Paulo Frei-
re i Pere Casaldàliga! Els meus dos
principals referents junts!
Què et mou a participar de l’esbart?
A l’esbart hi sóc des que tenia 17
anys, vaig veure un festival en què
ballaven la Patum, i se’m va posar
la pell de gallina! Ballar a l’esbart
és una manera de fer poble, d’estar
en forma, de gaudir de la cultura
popular d’una manera natural i
viva, de descobrir la dansa i el rit-
me i també de fer amics. Assajar
dos dies a la setmana, amb l’esforç
que hi dediques, les actuacions i
els nervis que passes fa que com-
parteixis molt amb els teus com-
panys i companyes. També és una
forma de viure experiències molt
diferents i originals, com la col·
laboració amb el nou espectacle de
La Cubana ballant Bollywood en
un vídeo que surt al mig de l’obra!
Els moments més emocionants,
però, són quan balles a Gelida,
amb la teva gent, la plaça de la
Vila plena a vessar, l’eufòria a dalt
i baix l’escenari... és espectacular!!
Per on passa el teu compromís a la
JOC? Quines transformacions hi
veus (en tu i en d’altres?).
A la JOC actualment sóc respon-
sable d’iniciació de la Federació
del Baix-Montserrat. La JOC per
mi és una gran escola, ja des de
petit acompanyant mons pares
a les trobades, però sobretot més
endavant com a militant, i amb les
responsabilitats que he tingut la
sort d’assumir. Les transformaci-
ons personals a la JOC sovint són
imperceptibles, però deixen mar-
ca per poc temps que hi passis. Ho
he vist en xavals d’iniciació, amb
militants actuals i altres que ja has
perdut de vista però amb qui tor-
nes a coincidir en d’altres lluites.
Com deia Freire, la reflexió sense
acció és pura xerrameca i l’acció
sense reflexió és pur activisme. I a
la JOC tenim les millors eines per
unir-ho i motius ens en sobren per
lluitar, construir alternatives i te-
nir esperança!
En un moment com l’actual, de tan-
ta desafecció, on veus llum, esperan-
ça, signes d’utopia?
Sortir de la cultura de la queixa
que impedeix avançar, pensar
en els qui més pateixen fugint
del teus propis interessos perso-
nals, potenciar els que han tingut
menys oportunitats, buscar sem-
pre les millors alternatives, po-
sar nom i cognoms a aquells que
ens envolten, tenir-hi una mirada
atenta, solidària, cuidar-nos i es-
timar-nos, tenir esperança activa i
anar per feina per canviar el món
col·lectivament, amb una actitud
d’humilitat... Aquestes són algu-
nes de les coses que aprenc dia
a dia, gràcies a utopies reals que
funcionen com la de la Verneda, i
gràcies també a la militància a la
JOC, que després de tants anys
continua tant vigent com sempre!
Per mi són dos exemples de que és
possible, tornant a Freire, “trans-
formar les dificultats en possibilitats”!
Bernat Oró: transformant
dificultats en possibilitats!
Marta Moya

16. Elretall
Para ver cuán poco caso hacen los dioses de las
monarquías de la tierra, basta ver a quién se las dan...
Francisco de Quevedo (1580-1645), Discurso de todos los diablos
La fe de cada dia
La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia
Més enllà de les escenes de la infància de Jesús
de què parlàvem en el número passat, la famí-
lia de Jesús és present en altres moments dels
evangelis. Marc, per exemple, presenta Jesús
com “el fuster, el fill de Maria”, i parla dels
seus “germans i germanes” (Marc 6,3), una ex-
pressió que pot referir-se a parents pròxims en
general, o, com també s’ha dit, a fills de Josep
en un anterior matrimoni. Per cert que, en Ma-
teu, Jesús no és presentat com “el fuster”, sinó
com “el fill del fuster”, fent referència a Josep
(Mateu 13,55-56).
Jesús, però, un cop ha sortit de casa i ha iniciat
la seva predicació, no sembla gaire atent a la
seva família. De fet, la mare i els germans (cal
suposar que Josep ja era mort) continuen vin-
culats a ell i de tant en tant van a trobar-lo, tot i
no ser-ne seguidors permanents. Però per a Je-
sús, en aquesta etapa de missió, la seva família
són tots els qui l’escolten i volen caminar pel
camí del Regne. I, certament, cal pensar que
la seva mare i els seus germans formaven part
d’aquests (vegeu Mateu 12,46-50, Marc 3,31-35;
Lluc 8,19-21). En el text de Marc, però, en una
escena anterior (Marc 3,20-21) s’explica que
els familiars de Jesús s’atabalen davant tanta
activitat del seu parent i volen endur-se’l. Però
tot plegat sembla més aviat això, atabalament,
i no que la família de Jesús estigués en contra
d’ell. I de fet, Lluc recollirà que en la comunitat
reunida en l’espera de l’Esperit, hi ha també la
família de Jesús (Fets 1,14).
Jesús, doncs, manté les vinculacions familiars,
però amb una certa distància. I, en un deter-
minat moment, a més, deixarà molt clares les
seves prioritats. És a Mateu 10,37 i Lluc 14,26.
Diu la versió de Lluc: “Si algú ve a mi i no
m’estima més que el pare i la mare, la dona i
els fills, els germans i les germanes, i fins i tot
que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.
Per a Jesús, tot s’ha de posar en funció del seu
seguiment, és a dir, del seguiment d’allò que
ell anuncia i proposa. I en aquest sentit, sembla
que consideri que la família pot ser més un
destorb que una ajuda. No nega que la família
pugui ser un bon caliu de creixement en la fe.
De fet, per a ell ho va ser. Però només ho serà
de debò si no es converteix en una família tan-
cada, preocupada per ella mateixa i no pel que
Jesús vol que ens preocupem.
I queda un últim punt: el model de família.
Jesús no en parla gaire, no és per a ell un tema
central. Però quan en parla, queda clar que el
seu model és el que apareix en la creació, a les
primeres pàgines del llibre del Gènesi: home,
dona i fills. Per a ell, això és una obvietat. I
juntament amb això, Jesús critica la llei jueva
segons la qual l’home podia repudiar la seva
dona amb molta facilitat (Mateu 5,31-32 i 19,1-
9; Marc 10,1-12; Lluc 16,18). En aquesta crítica
hi ha una clara defensa de la dona, però aques-
ta defensa es fonamenta en la necessitat de fer
realitat el projecte de Déu: una unió d’home i
dona ben portada i que perduri. Per això, en la
versió de Marc, que escriu en una societat en
què les dones es podien divorciar, estén a les
dones allò que Jesús havia dit per als homes.
Sobre aquesta qüestió, un parell de reflexions.
La primera, que Jesús parla d’aquest tema de
forma secundària, com una aplicació concre-
ta, des de la comprensió de la realitat que ell
tenia, dels principis bàsics que informen la
Bona Nova que ell anuncia. I la segona, que la
proposta de l’ideal de relació de parella que
perduri continua essent un ideal vigent per a
tot cristià, i per a tota persona.
Jesús i la família
Josep Lligadas