1. Albert Carrasco Filosofia
2n Batxillerat C Parcial
PROVA PARCIAL D’HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA.
CURS 2014-15.
1. Compara la concepció sobre la ciència en Plató i Aristòtil.
Tot i les diferències de criteri sobre determinats conceptes entre Plató i Aristòtil, cal tenir
en compte que aquest últim es va qualificar com a seguidor de les idees de Plató.
Considerava que les seves noves visions o aportacions a les teories platòniques, més que
negar-les o contradir-les, el que pretenien era analitzar-les, complementar-les o
perfeccionar-les. Per tant, la voluntat d’Aristòtil no semblava ser la de contradir la filosofia
platònica sinó més aviat la de completar el que ell considerava que eren mancances o
deficiències. És més: En certa manera, es podria considerar que fou precisament ell qui
més va reforçar el platonisme, perquè amb les seves aportacions i matisos va aconseguir
que les teories platòniques fossin més aplicables universalment.
La formació d’Aristòtil s’inicia a l’Acadèmia platònica, on el seu pensament girava sempre a
l’entorn dels problemes plantejats pel seu mestre, és a dir, les discussions sobre el tema de
les idees o el interès científic i metodològic. Llavors encara es considerava com a filòsof
plenament platònic, en el sentit que no qüestionava frontalment els principis bàsics de
Plató. Un cop abandona l’Acadèmia, a causa que li sembla que el platonisme esdevé cada
cop més pitagòric, funda la seva pròpia escola amb Xenòcrates. És allà on adquireix una
major maduresa intel·lectual i inicia una època de creativitat interior que el permet tenir
una visió més analítica i crítica enfront la ideologia platònica sense trencar definitivament
amb el pensament del seu mestre.
Per situar en el context històric el pensament científic d’Aristòtil, podríem dir que entre la
visió socràtica que recercava determinar i definir l’essència de les coses, és a dir: Quan
hom defineix una essència se n’obté el concepte universal i aquella altra dels filòsofs post
socràtics (entre ells Plató) que plantejaven que tot el que es podia afirmar universalment
es podia admetre que eren idees, Aristòtil es mostrava més proper a Sòcrates.
Aristòtil considera que si les idees són essències no poden existir separadament de les
coses perquè en cas les idees es consideressin independents de les coses, aleshores ja no
podrien ser essències sinó substàncies que constitueixen un concepte diferent: Les
substàncies són realitats que existeixen per si mateixes. Si unes suposades essències es
poden separar de les coses, el que succeeix és que en realitat no tenen aquesta condició
essencial. En definitiva, Aristòtil no creu que sigui possible que l’essència de les coses
existeixi separadament de les pròpies coses i aquesta és una de les principals discrepàncies
amb el plantejament platònic.
Duplicar els móns entre el de les coses i el de les idees, per Aristòtil no ajuda a entendre’l
millor i no contribueix a proporcionar més respostes sinó el contrari: Encara més
preguntes. Per altra banda, el món de idees no proporciona prou informació sobre la
realitat de les coses, ni com s’inicien, modifiquen, evolucionen o es despleguen. Aristòtil
no està d’acord amb el principi platònic que les coses participen de les idees. Això no ens
ha de fer pensar que Aristòtil rebutgi totalment o de manera global la teoria de les idees
perquè el que ell contradiu i nega és concretament que el seu caràcter pugui ser separat
de les coses.

2. Albert Carrasco Filosofia
2n Batxillerat C Parcial
Ambdós filòsofs, seguint la concepció socràtica, coincideixen en la seva concepció de que
la ciència s’ha de referir al que és més general i universal i necessari i tenir per objectiu
aprofundir el màxim possible en el coneixement de l’essència comuna, no obstant.
utilitzen sistemes, procediments o eines diferents:
El instrument de la ciència (episteme) utilitzat per Plató fou el sistema de la dialèctica. En
efecte, va desplegar el plantejament de Sòcrates, segons el qual dialèctica és un diàleg
orientat a la recerca de la veritat. Plató el va elevar com a tècnica de coneixement per
excel·lència, considerant-la la forma a través de la qual l’ànima es purifica i passa del món
sensible (opinió) al món intel·ligible (veritat en si, idea) , cosa que per a Aristòtil és una
forma més aviat sofística. Es tracta, doncs, d’una dialèctica ascendent, ja que significa una
pujada a un nivell millor de coneixement que és el món intel·ligible. Com a tret positiu, qui
culmina el procés obté la recompensa de tenir una visió perfecte del món. A més, cal
esmentar la racionalitat que presenta, ja que rebutja la mística i implica un reforç fet a
través de l’enteniment.
Aristòtil, basant-se com a precedent en la dialèctica de Plató, va crear una metodologia per
al raonament com a investigació de la realitat: la lògica, de la qual considerava el
instrument (organon) de la ciència. Aquesta logística aristotèlica serà la que substituirà la
dialèctica platònica com a nou procediment científic.
La lògica fa referència permanent a la realitat. La seva funció és mostrar com la ciència
resol una determinada qüestió que es plantegi deduint realitats particulars a partir de les
realitats universals. Aplicant-la, Aristòtil pretenia adquirir coneixement científic de la
realitat, és a dir, de les coses singulars connectant-les amb el que és universal. La
estructura formal per assegurar aquesta connexió és el sil·logisme, mètode deductiu del
qual, a través d’unes determinades premisses, s’aconsegueix arribar a una conclusió.
Segons Aristòtil, posseïm coneixement científic d’una cosa quan sabem; què és, el què és i
el perquè (causa), i només s’aconsegueix per la demostració i la definició.
Per a Plató la dialèctica exigeix arribar al món de les Idees captant una realitat només des
de la perspectiva intel·ligible. En canvi, per a Aristòtil , el coneixement significa una
comprensió de les coses basada en l’experiència sensible. En definitiva, els principis
d’Aristòtil són de caire objectiu i universal, mentre la dialèctica platònica és purament
subjectiva.
El model estructural fidel de Plató és la matemàtica (Aristòtil el desqualifica tractant-lo de
«pitagòric»). Fou la ciència que va rebre un tracte dominant i primordial, de la qual
utilitzava per a la resolució de problemes o raonaments. La matemàtica, especialment la
geometria, era la condició destacant per poder accedir com a alumne a la acadèmia de
Plató ;“ que ningú entri aquí si no és geòmetre”. En canvi, el projecte aristotèlic es centrava
en la metafísica, és a dir, en l’estudi de la ciència de l’ésser (ontologia) i a la biologia,com a
ciència principal,basant-se en la ciència empírica.
Gràcies a Plató, es va despertar la passió d’Aristòtil , a l’Acadèmia, cap a la metafísica. Fou
una ciència (episteme) que ell qualificava “saviesa” o “filosofia primera”. De manera que es
pot deduir que el filòsof distingia entre filosofies primeres i filosofies segones. Aristòtil
defensava l’afirmació “No hi ha ciència sinó del que és universal”.

3. Albert Carrasco Filosofia
2n Batxillerat C Parcial
La filosofia primera, és a dir, la metafísica, tracta primordialment de l’ésser i dels seus
tributs essencials, ja que és del més universal que existeix. Per tant, és una filosofia que
estudia la ciència de l’ésser (ontologia). Les altres ciències, com les matemàtiques, la
biologia o la física, tracten a l’ésser des d’un cert punt de vista i per això s’anomenen
“ciències particulars”.
Com a conclusió, la principal diferència entre la metafísica platònica i l’aristotèlica és la
que correspon a què és la substància: per Plató la substància és la idea, i la considera
immutable, estàtica, eterna i transcendent. En canvi per Aristòtil la substància primera no
pot ser la idea sinó l’individu concret i particular que està subjecte al moviment, que és un
concepte que avui potser encaixaria millor al de canvi, mutació.

4. Albert Carrasco Filosofia
2n Batxillerat C Parcial
2. Compara la concepció sobre el moviment en Plató i Aristòtil.
Aristòtil, en el seu profund estudi i investigació en la física i la biologia, sempre procurava
definir la naturalesa (physis) en la seva totalitat. Per això es replanteja el problema
essencial de la filosofia natural presocràtica: l’explicació del moviment i del canvi. Molts
filòsofs han tractat aquesta qüestió i han explicat la naturalesa aplicant un sistema de
“contraris”, és a dir, de definir les coses envers la seva oposició, com l’exemple que
plantejava Empèdocles entre l’amor i l’odi, o el cas pitagòric de diferenciar parell
d’imparell. Aquesta forma de definició és semblant a l’explicació de la ciència del ser de
Parmènides, filòsof del qual partia de la simple oposició consistent en afirmar que l’ésser
és i el no ésser no és. És a dir, presentava una immobilitat, una inexistència de moviment
que impedia a una cosa passar-ne a ser una altra o a ser la mateixa però modificada.
Aristòtil no negava que aquest pogués ser un camí correcte però donarà una nova
alternativa a aquesta afirmació a través del moviment i el canvi tan dels objectes materials
com de l’ésser humà. En un principi, ja afirma que si hom ignora aquests aspectes
esmentats, d’alguna manera també està ignorant el concepte universal de la naturalesa.
Per poder entendre el canvi s’ha d’aconseguir una metodologia adequada per parlar sense
contradicció i fer entendre que les coses que canvien no venen del no-res ni desapareixen,
sinó que canvien derivadament d’una altre ja prèviament existent. Un terme no pot
transformar-se de cop en el seu contrari, ha d’haver-hi per força un camí entremig a
aquesta transició d’un extrem a un altre (avui en diríem “un procés”). El moviment és el
que s’encarrega d’aquest recorregut, és a dir, es tracta d’una realitat intermèdia.
El moviment aristotèlic parteix de tres principis per tal de poder entendre bé el procés de
transformació que es tradueixen directament en termes de matèria-forma: En primer lloc,
hi ha el subjecte (hipokéimenon), que és el que canvia o es “transforma”, la privació de la
forma, és a dir, el que has de transformar per adquirir-la, i la possessió de la forma, és a dir
el que has aconseguit arribar mitjançant aquest procés. L’exemple més utilitzat és l’home
inculte; L’home (subjecte) és inculte (privació). A través de l’estudi i l’esforç passa a ser
culte (forma).
En aquest recorregut o procés, el subjecte no canvia ja que no ha passat a ser una altre
persona, sinó que s’ha produït un enriquiment que el mateix subjecte particular ha
experimentat en el seus coneixements. El canvi també es posa de manifest i se’ns mostra
clarament del fet que la cultura del subjecte no ha vingut de sobte del més enllà, sinó que
ha aparegut derivadament de la incultura. A més, la incultura, que en aquest cas seria la
matèria, no ha desaparegut, sinó que ha evolucionat i s’ha transformat. Així doncs, sense
la privació de la forma, no es pot arribar a la possessió de la forma.
Parmènides havia reduït la realitat a quelcom estàtic i immòbil: l’esfera compacta del ser.
Pel contrari, Heràclit considerava que tot era moviment continu i utilitzava el riu com a
recurs per representar que res és permanent i immòbil. Més aviat el contrari, flueix i està
en continu moviment, res queda, i està destinat a una alteració ininterrompuda, seguint
un procés dialèctic d'oposició de contraris. Plató va intentar superar tant l’excessiu
immobilisme de Parmènides i l’excessiu moviment d’Heràclit distingint dos tipus de realitat
diferents: El món sensible (on hi ha moviments, canvis i transformacions) i el món

5. Albert Carrasco Filosofia
2n Batxillerat C Parcial
intel·ligible on només hi ha idees immutables. Era aquest segon món estàtic el que
considerava la vertadera realitat.
Aristòtil entén el moviment com un pas de la potència a l’acte. Creu que l’equivocació de
Parmènides va consistir en entendre el ser d’una manera unívoca, en un sol sentit. Però
“no ser” i “ser en potència” no és pas el mateix sinó dues coses ben diferents. Del “no ser”
no en sorgeix res en canvi del “ser en potència” (encara que aparentment no sigui o
inicialment encara no sigui) en poden sorgir coses. També considera que Heràclit estava
equivocat perquè si tot es mou o canvia contínuament, el món no seria intel·ligible.
Per Aristòtil, en el moviment hi ha quelcom que no està canviant sempre, hi ha una
substància que roman, que és permanent a través del canvi. Segons la seva concepció, en
totes les coses hi ha una essència que és permanent i que ve determinada per la
substància. Un exemple material seria el pas de l’arbre a una fulla. Si l’ésser humà
transforma un arbre en un full, la matèria roman, que és la de la fusta, però canvia de
forma. En aquest canvi hi ha un substrat que roman; la matèria. És la forma o l’essència
d’aquesta matèria la que es configura. Llavors, es tracta de la substitució d’una forma per
un altre, mantenint-se la mateixa matèria.
La forma del full és comuna a totes les fulles, independentment de si són prims o gruixuts,
blancs o negres. En canvi, la matèria és única en aquest aspecte, ja que la forma que la
manté li dóna una identitat pròpia. La matèria existeix a través d’una determinada forma.
De manera que existeix una aliança entre matèria i forma que les fa dependre una de
l’altre. Una matèria necessita una determinada forma per ser matèria, a l’igual que la
forma necessita partir d’alguna matèria per ser forma.
Plató definia la idea (eidos) com la forma. Existeixen les coses, però també les idees. Les
idees no són simplement conceptes o realitats mentals, sinó que són realitats que
existeixen sense dependre de les coses. Són idees eternes, universals i immutables. En
canvi, les coses són múltiples, subjectes al flux permanent, i ontològicament estan més
mancades de realitat. Adoptava la posició dualista respecte la realitat; el món sensible, que
és aparent, mutable i canviant, captat a través dels sentits i adoptat com un coneixement
parcial i imperfecte conegut com el terreny de la doxa. I el món intel·ligible, que ofereix la
raó, lliurat del canvi i es capta a través de la comprensió i ofereix un verdader coneixement
universal, conegut com el terreny de l’episteme.
Aristòtil critica la teoria de les idees platòniques per la seva incapacitat d’explicar el canvi.
Un dels motius pels quals Plató havia elaborat la teoria era per intentar solucionar el
problema del canvi i la permanència; ell va optar per establir aquest dualisme metafísic.
Segons Aristòtil, aquesta teoria no soluciona el problema: si les idees són immòbils i
invariables i les coses en són una còpia, aleshores les coses també haurien de ser immòbils
i invariables; com que les coses, de fet no, no són invariables, sinó que canvien, no s’entén
d’on prové el canvi ja que es conclou que no pot provenir de les idees.

6. Albert Carrasco Filosofia
2n Batxillerat C Parcial
intel·ligible on només hi ha idees immutables. Era aquest segon món estàtic el que
considerava la vertadera realitat.
Aristòtil entén el moviment com un pas de la potència a l’acte. Creu que l’equivocació de
Parmènides va consistir en entendre el ser d’una manera unívoca, en un sol sentit. Però
“no ser” i “ser en potència” no és pas el mateix sinó dues coses ben diferents. Del “no ser”
no en sorgeix res en canvi del “ser en potència” (encara que aparentment no sigui o
inicialment encara no sigui) en poden sorgir coses. També considera que Heràclit estava
equivocat perquè si tot es mou o canvia contínuament, el món no seria intel·ligible.
Per Aristòtil, en el moviment hi ha quelcom que no està canviant sempre, hi ha una
substància que roman, que és permanent a través del canvi. Segons la seva concepció, en
totes les coses hi ha una essència que és permanent i que ve determinada per la
substància. Un exemple material seria el pas de l’arbre a una fulla. Si l’ésser humà
transforma un arbre en un full, la matèria roman, que és la de la fusta, però canvia de
forma. En aquest canvi hi ha un substrat que roman; la matèria. És la forma o l’essència
d’aquesta matèria la que es configura. Llavors, es tracta de la substitució d’una forma per
un altre, mantenint-se la mateixa matèria.
La forma del full és comuna a totes les fulles, independentment de si són prims o gruixuts,
blancs o negres. En canvi, la matèria és única en aquest aspecte, ja que la forma que la
manté li dóna una identitat pròpia. La matèria existeix a través d’una determinada forma.
De manera que existeix una aliança entre matèria i forma que les fa dependre una de
l’altre. Una matèria necessita una determinada forma per ser matèria, a l’igual que la
forma necessita partir d’alguna matèria per ser forma.
Plató definia la idea (eidos) com la forma. Existeixen les coses, però també les idees. Les
idees no són simplement conceptes o realitats mentals, sinó que són realitats que
existeixen sense dependre de les coses. Són idees eternes, universals i immutables. En
canvi, les coses són múltiples, subjectes al flux permanent, i ontològicament estan més
mancades de realitat. Adoptava la posició dualista respecte la realitat; el món sensible, que
és aparent, mutable i canviant, captat a través dels sentits i adoptat com un coneixement
parcial i imperfecte conegut com el terreny de la doxa. I el món intel·ligible, que ofereix la
raó, lliurat del canvi i es capta a través de la comprensió i ofereix un verdader coneixement
universal, conegut com el terreny de l’episteme.
Aristòtil critica la teoria de les idees platòniques per la seva incapacitat d’explicar el canvi.
Un dels motius pels quals Plató havia elaborat la teoria era per intentar solucionar el
problema del canvi i la permanència; ell va optar per establir aquest dualisme metafísic.
Segons Aristòtil, aquesta teoria no soluciona el problema: si les idees són immòbils i
invariables i les coses en són una còpia, aleshores les coses també haurien de ser immòbils
i invariables; com que les coses, de fet no, no són invariables, sinó que canvien, no s’entén
d’on prové el canvi ja que es conclou que no pot provenir de les idees.