2. Al poble de Xàbia, anys arrere, vivien
els germans petits més entremaliats
del poble, Maria i Adrià, junt amb el
seu volgut gos, Tolo. Tots els
coneixien com “els neguitosos”,
perquè no paraven quiets. Vivien en
la caseta de camp més vella, gran i
acollidora del Montgó. Ella tenia sis
anys, el cabell llarg, llis, ros i els ulls
blaus. Li encantava viure aventures,
anar pels camins de la muntanya i
descobrir llocs amagats dels boscos,
al igual que al seu germà. Ell tenia
deu anys, el cabell castany i els ulls
d’aquest mateix color i blau per la
part de dins. Tolo era un pastor
alemany jove, aventurer, afectuós i
molt fidel. Se’l van trobar sol i
tremolant, en una carretera un dia
d’hivern. Els va fer molta pena i se’l
van quedar. Aquest gos els
acompanyava en totes les seves
aventures. Tots tres sempre estaven
fent malifetes a tot el veïnat, però en
el fons eren molt bons, i tots els tenien
molt d’afecte.
3. Una de les coses que més els
agradava fer era anar a passejar i
jugar amb el seu gos cada dia
després de dinar. Al igual que a
Tolo li encantava. Recorrien tots
els camins del Montgó, excepte un
bosc, on tenien prohibit anar
perquè hi havia una casa
abandonada, plena de fem, que
estava en ruïnes. Era la d’una
dona ex alcohòlica que donava
molts problemes. Tot el veïnat la
coneixia perquè va viure allí tota
la seva vida. La justícia li va
llevar els fills, que se’n van anar a
viure amb el seu pare. Ella va
tindre una vida molt pitjor
després d’açò i va decidir canviar
de vida i anar-se’n a la
Granadella, on va fer amistat
amb tots i va tindre una vida
completament nova. Era molt
coneguda entre els habitants del
Montgó, perquè era una dona
molt agradable abans de tot.
4. Un dia d’estiu, com era habitual, van
anar pels camins del Montgó amb
Tolo. Els germans van decidir anar
a aquella casa prohibida, perquè
tenien curiositat per saber el que hi
havia. No van tardar gens a arribar
i reconèixer aquella casa, tan sols
quedava la mitat d’ella, l’altra
mitat estava entre grans arbustos i
pins. Maria, que era més atrevida,
va decidir entrar abans, Adrià la va
seguir, espantat, i Tolo la va
avançar per la dreta. Van obrir la
porta gran de fusta, havien d’anar
botant les herbes i esquivant les
plantes que punxaven. Adrià havia
anat fins allí amb ànim, però en
arribar i veure la casa davant, es va
espantar, així que Maria va entrar
per la part oberta amb Tolo i Adrià
va decidir esperar-los fora.
5. Tolo olorava cada cantó, totes les pedres i plantes amb les
quals es creuava. A Maria li feia pena tot el que veia,
i ho observava amb una mirada trista. Van continuar
endinsant-se, quasi no es distingien les habitacions,
però el sol entrava i feia molta llum. Maria pensava
que seria més interessant però l’únic que hi havia allí
eren les habitacions de la casa mig destruïdes.
Mentrestant, Adrià esperava fora, impacient, assegut
damunt una pedra gran. Quan es va alçar, es va
punxar sense voler amb una planta i es va marejar.
Maria i Tolo mentre eixien amb compte, van veure
Adrià a terra, i van córrer cap a ell. Adrià es va
despertar de seguida i va veure la punxada al dit, li
feia molt de mal, i eixia un líquid verd. Quan va alçar
la mirada estava a un metre del terra, estava
al·lucinant, pensava que era un somni. La seva
germana, embadalida, el va agafar del peu i el va fer
baixar, però ell no volia. Va intentar fer un pas avant
i no va poder. Va fer els braços cap avant i va
avançar un poc , era com si poguera volar. Quan va
agafar el truc, ja podia volar! Tolo no parava de
lladrar-li i Adrià reia. Maria estava més que
al·lucinada mirant-lo i cridant-li, al mateix temps que
pensava què havia pogut passar. A la fi, Adrià va
baixar i caminava com tots, no s’explicava que una
punxada li haguera fet volar.
6. Els dos germans i la mascota feren camí de tornada a casa. Quan anaven a obrir la
porta, se’ls aparegué un donyet, molt baixet, vestit de verd amb el cabell pèl-roig.
Els va prohibir anar-se’n, traient una vareta i advertint-los. Maria, atrevida, va dir
que no era ningú per a manar-los i va empènyer la porta, Tolo li va donar la raó
amb un lladruc. El donyet, va traure una vareta i va convertir la porta en un mur
molt alt, ara ja no podien escapar. Es va presentar. Li deien Sifus, i vivia en aquest
bosc del Montgó, anomenat Vila Sifus. Adrià li va dir que els deixés eixir, que
havien de tornar a casa, però no va fer cap cas. Sifus els digué que hi havia un altre
camí per a eixir i que ell els acompanyaria. Els tres amb incertesa, el van seguir,
fins arribar a una porta i, quan la van travessar, es van tancar les portes a les seues
esquenes i es quedaren atrapats, amb molta port i ensurt. Tolo no parava de
lladrar i rascar la porta per fer un forat i eixir, però no hi havia manera. Maria i
Adrià no sabien reaccionar davant la situació, estaven molt sorpresos i a ella li van
caure les llàgrimes. Van passar la nit allí dins. A l’alba, quan va començar a entrar
el sol dins l’habitació pels forats entre les pedres de la paret, van veure que es
tractava d’un estable de cavalls buit, ple de palla i ferramentes.
7. Maria va ser la primera a despertar, i, quan va apartar la rama que creixia de la paret i molestava, es
va punxar i li va eixir el mateix líquid que el de la punxada de Adrià. Més tard va veure que podia
travessar coses amb la mà! Al·lucinada, va tocar tot el que hi havia i era cert. Adrià, molt sorprès,
va saber de seguida que les plantes eren màgiques i, com a qualsevol xiquet, li va parèixer una
meravella tindre poders. La germana també estava encantada. Una vegada controlat el poder els
germans començaren a pegar colps contra la porta perquè algú els escoltés, Tolo els acompanyava
lladrant. Sifus va aparèixer per l’escletxa i els va dir que podien eixir. Tots tres van eixir corrents,
una vegada fora, es van trobar amb tots els donyets que vivien allí, feien molt mala cara, i els van
dir que havien de treballar per a ells. Els germans i la mascota, com si estiguessin en un somni, els
van escoltar. La seva feina consistia a anar fins la cima del Montgó i agafar una planta màgica i
especial. Era una flor amb pètals rojos i roses, i el pol·len verd. Era molt important per a ells, el
perquè no els el van dir. Els donyets no podien anar perquè si eixien del seu bosc s’exposaven al
perill de tots els habitants, que ja els havien fet passar males jugades. Si els desobeïen, serien
castigats. Els dos germans van voler fer un pacte, si ells els portaven la planta, els deixarien lliures;
tots van acceptar.
8. Al cap d’una estona els van obrir la porta
del bosc per que anaren a per la
planta. Van eixir primer els dos
germans, i Tolo darrere.
Pujant cap a la muntanya, cansats i
mig desorientats, van nomenar els
poders que havien aconseguit, ell
volava, i ella travessava objectes.
Adrià es va sentir inútil per un
moment i va cridar. Digué que, si
tenien poders, podien escapar sense
fer la feina i sense que els veieren.
Amb tot el que havia passat, se’ls
havia oblidat tot per complet i tenien
el cap a resoldre el problema dels
donyets i eixir del bosc. Maria li va
donar tota la raó, es va posar
contentíssima i van fer camí enrere.
Durant tot el temps no havien parat de
pensar en els seus pares. Van utilitzar
els seus poders per a escapar. Adrià es
va posar a volar camí a casa, i Maria
va agafar Tolo i corrien travessant
totes les cases i camins.
9. Els donyets, des del seu bosc, els van veure passar a tota velocitat i ho van donar tot per
perdut. Ningú va saber per a què voldrien aquella planta. Maria, Adrià i Tolo van
arribar de seguida a casa. Els pares estaven molt preocupats, ja havien posat cartells per
tots els llocs, fins i tot els veïns els van ajudar a buscar-los durant tot el dia... Es van
alegrar moltíssim quan els van veure arribar. Els van explicar tot el que els havia passat,
una gran anècdota; els pares van al·lucinar, però en realitat ells sabien que allí vivien
aquells donyets, per això no els deixaven anar. Els van renyar molt per haver-los
desobeït i mentit. Els dos germans espantats, van prometre que mai més tornarien a
anar, i que sempre farien cas al que els digueren els pares, es van abraçar i van donar
per acabada aquesta increïble anècdota.
