2. Els déus d’Egipte El faraó Ramsés II regna a Egipte 1279-1213 aC Mor Cleopatra, reina d’Egipte 30 aC Regnat del jove faraó Tutankamon 1352-1243 aC Els faraons fan construir piràmides Vers el 2500 aC Apareixen els primers jeroglífics Vers el 3000 aC CRONOLOGIA
3. Un poble molt religiós Els egipcis de l’Antiguitat adoraven més de 700 déus, però no tots tenien la mateixa importància. Els déus més grans representaven la naturalesa: Ra era el Sol, Horus, el cel... També personificaven els sentiments i els grans moments de la vida: Hatho r era la deessa de l’amor, Tueris protegia les embarassades,... R epressentaven els déus com animals, com hum a n s o com humans amb cap d’animal. Un mateix déu podia tenir formes diferents: per exemple Hatho r apareix com una dona amb dues banyes o com una vaca. Aquests canvis de forma eren un truc. Els déus amagaven així la seva identitat per evitar les forces del mal. El faraó era el rei d’Egipte. Era un home, fill del Sol, i es convertia en un déu després de la coronació. El representaven amb una corona doble, símbol de l’Alt i el Baix Egipte, i un ceptre i un fuet a les mans. Algunes est à tues el presenten també com un déu: una esfinx amb cos de lleó i cap hu mà. El faraó tenia tot el poder i Egipte li pertanyia.
4. Un poble molt religiós El faraó havia d’alimentar i tenir cura dels déus perquè protegissin Egipte. >Per honorar-los, el faraó construïa edificis enormes: els TEMPLES. Situats a la vora del Nil, els temples tenien columnes a tot el voltant i sales ricament decorades. Els egipcis no hi podien entrar. Només el faraó i els sacerdots podien accedir als llocs sagrats. Com el faraó no podia ser a tots els temples alhora, triava uns homes que servien els déus en lloc seu: els sacerdots, que havien de ser purs, és a dir, nets. S’afaitaven el cap i tot el cos. Un sacerdot entrava tres vegades al dia a la sala secreta del temple on hi havia l’estàtua del déu (Santa Sanctorum) i li portava aliments i perfums. També rentava l’estàtua i la vestia amb roba neta. Cada any s’organitzaven grans festes religioses. Per exemple, a Tebes, la capital d’Egipte, la festa d’Opet durava 15 dies. El faraó anava a les cerimònies. Els sacerdots treien l’estàtua del déu Amon del temple de Karnak i el portaven Nil avall fins un altre temple, el de Luxor. Era un gran moment per als habitants de la regió: tots ballaven i bevien, contents perquè podien acostar-se al déu.
7. Una mòmia per al més enllà La mort no era la fi de tot per als egipcis. Després de la mort començava una nova vida al país dels déus. Però el cos del mort havia d’estar sempre ben conservat: s’havia de momificar. CAP EL MÓN DELS MORTS Els egipcis creien que el món dels morts era a l ’ esquerra del Nil, per on es pon el sol. Allí, els egipcis rics construïen les seves tombes. També era el lloc on transportaven amb vaixell els morts per momificar-los ELS ÒRGANS DE LA VIDA Eren sacerdots. Sabien que els morts enterrats a la sorra seca del desert quedaven intactes. Així doncs, dessecaven el cos per obte-nir-ne el mateix resultat. ELS EMBALSAMADORS Després de netejar bé el mort, els embalsamadors li treien les vísceres: pulmons, intestins, estómac i cervell. El cor no el tocaven ja que creien que era on residia la intel·ligència i els sentiments
8. Una mòmia per al més enllà ELS VASOS CANOPIS Els òrgans que treien es posaven en quatre atuells: els vasos canopis. Cada un tenia una tapa amb el cap d’un déu. Els vasos es guardaven dintre d’un cofre, prop del mort. EL NATRÓ Després es tapava el mort amb natró, una sal dessecant. 70 dies després, els embalsamadors omplien el cos de tela. L’EMBOLCALLAMENT Per embolicar el cos amb cintes de lli impregnades amb resina tardaven 15 dies. Entremig de les benes es posaven amulets per protegir el mort. Damunt del cor posaven un escarabat de pedra , símbol de vida.
9. Una mòmia per al més enllà EL SARCÒFAG Posaven a la cara del mort una màscara que era el retrat de la persona. Després es ficava la mòmia en un sarcòfag, un taüt de fusta. EL SEGUICI FINS LA TOMBA La família i els amics del mort duien la mòmia fins la tomba. Els sacerdots resaven oracions. Uns criats duien els objectes que havien de posar a la tomba per poder gaudir d’una vida confortable al més enllà: aliments, mobles, objectes de neteja,...
10. L’última prova: el judici dels déus Per entrar en el més enllà, el mort encara havia de passar una prova molt dura. Havia de demostrar als déus que havia seguit una vida honesta. Aquest moment era “el pes de l’ànima”. El pes de les ànimes L’entrada al regne dels déus El mort, Hunefer. Va viure al segle XIII aC. Era escriba reial Anubis, el déu xacal. És el déu de la momificació. A la mà porta l’ankh, símbol de la vida eterna
