TEMA 6 A. CRISI ANTIC RÈGIM. GUERRA FRANCÈS (1808-14)

HISTÒRIA D’ESPANYA
BLOC II – Tema 6/1 A

Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves

Edat contemporània

CRISI DE L’ANTIC RÈGIM
GUERRA DEL FRANCÈS

BLOC II. TEMA 6/1. LA CRISI DE
L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)
INICI EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 6.- La crisi de l’Antic Règim (1788/1808-1833)
6.1.- Antic Règim i liberalisme (capitalisme).
6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808) i la crisi de la
monarquia absoluta.
6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814) o de la Independència.
6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de
Cadis i la Constitució de 1812.
6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): sexenni
absolutista, trienni liberal i dècada ominosa o absolutista.
6.6.- La independència de les colònies americanes.

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
TEMA 6.- La crisi de l’Antic Règim (1788/1808-1833) / Tema 1
6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808) i la crisi de la monarquia absoluta.
6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814) o de la Independència. Josep I Bonaparte.
6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de Cadis i la Constitució de 1812.
6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): sexenni absolutista, trienni liberal i dècada ominosa o absolutista.
TEMA 7.- L’Estat liberal (1833-1874) / Tema 2
7.1.- Les guerres carlines. Absolutisme front liberalisme. Regències.
7.2.- El regnat d’Isabel II. Moderats i progressistes.
7.3.- La revolució de 1868. El Sexenni democràtic. La monarquia d’Amadeu de Savoia. La Primera República
Espanyola.

TEMA 8.- La Restauració monàrquica (1875-1902) / Tema 3
8.1.- El regnat d’Alfons XII. El sistema canovista.
8.2.- El naixement dels nacionalismes.
8.3.- La crisi de 1898.
TEMA 9.- Transformacions econòmiques i canvis socials al segle XIX / Tema 4
9.1.- Les desamortitzacions.
9.2.- El moviment obrer.

ÍNDEX TEMES BLOC II

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
(1870-1873)

(1868-1874)

(1788-1808) (1808-13)

(1875-1885)

(1814-1833)

(1902-1931)

(1833-1868)
DICTABLANDA
(setembre 1923- gener 1930)

ÍNDEX TEMES BLOC II

T10 (M14 GMarroc -juny10/B; setembre12/A-).
T11 (M15 eleccions 31).
T12 (M16 alçament juliol 36, M17 territoris abans batalla Ebre).

T6 (M12 Guerra Francès).
T7 (M13 GCarlistes -juny12/A-).

Tema 1

Tema 1

T13 (M18 migracions anys 60, M19 descolonització Àfrica -set10/B-).
T14 (M20 mapa autonòmic amb via accés autonomia).

Tema 2

Tema 3

Tema 6

Tema 4

T-7
Bloc I: Temes 1, 2, 3, 4 i 5
Bloc II: Temes 6, 7, 8 i 9
Bloc III: Temes 10, 11, 12, 13 i 14

Tema 5
T-6

T1 (M1 preromans, M2 2a GPúnica -juny11/A-, M3 Hispània).
T2 (M4 s. XI, cristians i Al-Andalus, M5 expansió ss. XIII-XIV, M6, conquesta Illes Balears).
T3 (M7 territoris RRCC després de conquesta Granada).
T-9: Desamortització i Moviment Obrer
T4 (M8 possessions Carles V, M9 possessions Felip II, M10 G30anys, Pau Westfalia i Pirineus -setembre11/A-).
T5 (M11 Tractat Utrecht, GSuccessió, Felip V).

Tema 8
Tema 10
Tema 11
Tema 12
Tema 13
Tema 14

HISTÒRIA D’ESPANYA
BLOC I – Tema 5

Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves

ESPANYA S. XVIII
REFORMISME BORBÒNIC

TEMA 6.- LA CRISI DE L’ANTIC
RÈGIM (1788/1808-1833):
REVOLUCIÓ LIBERAL I
REACCIÓ ABSOLUTISTA

L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)
6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808)
i la crisi de monarquia absoluta.
6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814) o de la Independència. MAPA 12:
1v preg. op B (2005, juny). 2v preg. op B (2009, setembre). 3v preg. op A (2011, setembre).
6.3.1.- La monarquia de Josep I (1808-13).
6.3.2.- Les noves forces polítiques.
6.3.3.- El desenvolupament de la guerra.

6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de Cadis i la
Constitució de 1812. 1v preg. op B (2004, setembre). 2v preg. op B (2005, juny).
3v preg. op B (2005, setembre). 4v preg. op B (2007, juny). 5v TEXT, op A (2008, juny).
6v preg. op B (2008, juny). 7v preg. op B (2010, juny). 8v preg. op B (2012, juny).
9v preg. op B (2012, setembre). 10v preg. op A (2013, setembre).
6.4.1.- La formació de les Corts.
6.4.2.- La tasca legislativa de les Corts de Cadis: el primer liberalisme espanyol.

6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): Sexenni absolutista, Trienni liberal i Dècada
absolutista. 1v preg. op B (2009, juny). 2v preg. op B (2013, setembre).
6.5.1.- El retorn a l’absolutisme (1814-1820).
6.5.2.- El Trienni liberal (1820-23). 1v preg. op B (2004, juny).
2v preg. op B (2007, setembre). 3v preg. op A (2010, juny).
6.5.3.- La Dècada ominosa o absolutista (1823-1833).
6.5.4.- El conflicte dinàstic.


L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)
6.0.- Inici edat contemporània.
6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808) i la crisi de la
monarquia absoluta.
6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814) o de la Independència.
6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de
Cadis i la Constitució de 1812.
6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): sexenni
absolutista, trienni liberal i dècada ominosa o absolutista.

6.- LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833):
REVOLUCIÓ LIBERAL I REACCIÓ ABSOLUTISTA
1r 1/3

S. XIX
- Carles IV (1788-1808).
- Josep I Bonaparte (1808-1813).
- Ferran VII (1714-1833).

Francisco de Goya y Lucientes
La família de Carles IV (1800)
Oli sobre tela (280 x 336 cm)
Museu del Prado, Madrid, Espanya
(FITXA 124/2010, 77/2011 i 12, desapareix 2013)

Goya
La promesa de
Ferran VII

D. Antonio Pascual i
Dª Carlota Joaquina

Reina Mª Lluïsa

Dª Isabel
El rei Carles IV
El príncep de Parma
D. Carles
Maria Isidre
La Princesa
Maria Lluïsa,
amb el seu fill

Ferran VII

Infant Francesc de Paula

F
A
M
Í
I
L
I
A
C
A
R
L
O
S
I
V

A l’Espanya del segle XVIII, conegut com el Segle de les Llums, perviu l’Antic Règim: la societat
estamental, l’economia de base agrària i la monarquia absoluta amb els Borbons.

Felip V o d’Anjou
(1700 // 1701-1746)

Ferran VI
(1746-1759)

Carles III (1759-1788)

En el traspàs del segle XVIII al XIX: CRISI DE L’ANTIC RÈGIM I LA REVOLUCIÓ FRANCESA.

Carles IV (1788-1808)

(FITXA 124/2010, 77/2011 I 12, desapareix 2013)

Ferran VII (1814-1833)


- Continua el model social i econòmic de l’Antic Règim.
- Regnarà durant la Revolució Francesa i l’ascens de Napoleó.
- Rei feble i sense caràcter que no va estar a l’alçada de les necessitats que
requeria el país en una etapa tan delicada.
- En el seu govern destacaren reformistes destacats com Jovellanos o
Gabarrús.
- En una segona etapa deixa el govern en mans de Manuel de Godoy, el
seu favorit (i el de la reina), i l’ambició d’aquest fa que la política
espanyola es sotmeti a la francesa, cosa que du a l’ocupació napoleònica i
a la Guerra de la Independència o del Francès (1808-1814).

CARLES IV (1788-1808)


FERRAN VII (1814-1833)
- No signarà la Constitució de la Pepa i tornarà
al tron com a monarca absolut, enganyant els
liberals de Cadis i al poble.

En el traspàs del segle XVIII al XIX: CRISI ANTIC DE L’ RÈGIM I LA REVOLUCIÓ FRANCESA

Josep I Bonapart
(1808-1813).
Estatut de Baiona
(Carta atorgada).
Guerra del Francès.

Felip V o d’Anjou (1700-1746).

Ferran VI
(17461759).

Carles III (1759-1788).

Carles IV (1788-1808).

Felip V o d’Anjou
(1700-1746).

Ferran VI
(1746-1759).

Carles III (1759-1788).

Carles IV
(1788-1808).

6.1.- ANTIC RÈGIM I LIBERALISME (CAPITALISME)
Durant el primer terç del segle XIX es va produir a Espanya el pas de
l’Antic Règim al liberalisme. La crisi de l’Antic Règim s’ha
d’emmarcar dins el context internacional del moment: la Revolució
industrial a Gran Bretanya, la influència de les idees il·lustrades i les
revolucions polítiques en els Estats Units (1796) i en França (1789).

A Espanya la substitució del vell ordre polític no va ser sobtada, dins l’enfrontament entre el
liberalisme i l’absolutisme es va mostrar clarament la força de les tradicionals classes privilegiades i
la feblesa de les forces liberals. Fins el final del regnat de Ferran VII, el 1833-35, no s’hi va establir
definitivament un règim polític liberal. De tota manera, el canvi polític no va anar acompanyat d’un
autèntic canvi social i econòmic.

ANTIC RÈGIM: És el nom que donaren els francesos de la Revolució al sistema econòmic, social i
polític existent en Europa durant els segles XVII i XVIII per a contraposar la nova situació arran de la
revolució amb les circumstàncies anteriors a la Revolució francesa. En el cas d’Espanya es denomina
Antic Règim al sistema anterior a les revolucions burgeses del segle XIX.

QUÈ ÉS L’ANTIC RÈGIM? Es pot definir com el
sistema caracteritzat des de diferents àmbits per:
Punt de vista econòmic: una economia de predomini
agrari, intervenció de l’estat en l’economia a favor del
proteccionisme (pujar els aranzels) i dels gremis.
Punt de vista social: la societat típica és la societat
estamental, és una societat desigual davant les lleis i
basada en els privilegis de les elits. Existeixen dos
estaments: La noblesa i el clergat que tenien privilegis
jurídics econòmics i socials. El Tercer Estat era l’estament
no privilegiat.
Punt de vista polític: una estructura política o sistema de
govern de tipus monarquia absoluta (tot el poder en mans
d’una sola persona, el rei) o bé la seva versió edulcorada,
que al final derivarà en el Despotisme il·lustrat.

EL LIBERALISME ÉS: La ideologia liberal que es va aixecar en contra del Antic Règim.
Des del punt de vista polític: era contrari a l’absolutisme i el liberalisme polític, representat pels il·lustrats del segle
XVIII, defensava la divisió de poders (Montesquieu ho formularà al seu llibre “L’Esperit de les lleis” de 1748), el
poder executiu (el té el govern, el rei i els seus ministres), el poder legislatiu (poder d’elaborar les lleis en mans d’un
parlament elegit democràticament, no com abans un rei absolutista qui les fa) i el poder judicial (tribunals de justícia),
els tres poders no poden estar concentrats en mans de la mateixa persona, com passa a la monarquia absoluta. A més,
s’ha d’establir un règim democràtic (Rousseau, pare de la democràcia moderna en el seu “Contracte Social” de 1762);
així els representants d’un estat democràtic han de ser elegits per sufragi masculí. En aquest temps, no es planteja el
sufragi femení. Els liberals es divideixen entre els partidaris del sufragi universal (liberals progressistes) o bé el
corrent majoritari que es favorable al sufragi censatari (liberals moderats), que estableix restriccions de tipus
econòmic per poder votar, ja que s’ha de tenir una determinada situació econòmica.

Des del punt de vista econòmic: segueixen les doctrines econòmiques del liberalisme
econòmic que Adam Smith va exposar en el seu llibre “La riquesa de les nacions” de 1776.
Els liberals són partidaris de la no intervenció de l’estat en l’economia, de l’eliminació del
proteccionisme, la llibertat d’empresa i treball, llibertat d’oferta i demanda, el lliurecanvisme,
la llibertat del comerç, de preus... , etc., i el respecte absolut a la propietat privada, ja que fins
aleshores l’Estat controlava les propietats privades i el que passava dins elles.

Des del punt de vista social: Estan a favor de la igualtat davant la llei i l’eliminació dels privilegis. Les diferències no
han de ser jurídiques. Si aquestes desapareixen, les diferències seran únicament econòmiques. És a dir, estan a favor de
la substitució de la societat estamental per una societat de classes.

CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM

ANTIC RÈGIM

LIBERALISME (CAPITALISME)

POLÍTICA

- Monarquia absoluta.
- Sobirania reial: el rei té els tres
poders.
- Estat patrimonial i propietat de la
Corona (súbdits).

- Sobirania nacional (sufragi).
- Estat institucional que garanteix els
drets dels ciutadans.
- El rei ha de jurar la Constitució (no
està per damunt d’ella).
- Divisió de poders.

SOCIETAT

Societat
estamental
(per - Societat de classes (per riquesa):
naixement), dividida en privilegiats burgesia i proletariat.
(noblesa i clergat) i no privilegiats
(camperols, burgesos,...).

ECONOMIA -Economia fonamentalment agrària.
- Obstacles al comerç i circulació
de béns immobles (propietat
vinculada o amortitzada).
- Economia: monopolis senyorials.
- Els gremis controlen la producció
artesanal.

- Activitat econòmica lliure (oferta i
demanda).
- Desamortització i desvinculació de
les propietats.
- Abolició dels monopolis i supressió
dels gremis → llibertat de producció,
circulació i contractació.

6.2.- EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808)

I LA CRISI DE LA MONARQUIA ABSOLUTA

Carles IV accedí al tron espanyol l’any 1788, a la mort del seu pare Carles
III. El seu regnat ve marcat per 2 fets importants:
 la Revolució francesa (1789), en el context internacional, i...
 l’herència de les reformes de Carles III (Despotisme il·lustrat).

Maria Amàlia de Sajonia i Maria Lluïsa de Parma

I LA CRISI DE LA MONARQUIA ABSOLUTA

Retrat eqüestre de
Carles IV

Immediatament es va veure desbordat per la complexa situació creada per la Revolució francesa
(1789). Les possibilitats de què s’estengués a Espanya la ideologia revolucionària van propiciar la
congelació de totes les reformes iniciades durant el regnat de Carles III i va apartar del govern als
vells ministres il·lustrats.

Presa de la presó de Bastilla a la Revolució francesa (14 juliol de 1789).

Congela totes les reformes iniciades durant el regnat de Carles III i va apartar del govern als vells
ministres il·lustrats. Floridablanca va ser substituït per Aranda (govern en 1792) i aquest, al seu torn,
per Manuel de Godoy el 1792.

Comte d’Aranda

Comte de Floridablanca

Manuel de Godoy, el príncep de la Pau

Congela totes les reformes iniciades durant el regnat de Carles III i va apartar del govern als vells
ministres il·lustrats. Floridablanca (“Pànic de Floridablanca”, “Cordó sanitari”) va ser substituït per
Aranda (govern en 1792) i aquest, al seu torn, per Manuel de Godoy el 1792.

PÀNIC DE FLORIDABLANCA: “CORDÓ SANITARI”.

"Prohíbo la introducción y cursos en estos mis reinos y
señoríos de cualesquiera papeles sediciosos y
contrarios a la fidelidad y a la tranquilidad pública, y al
bien y fidelidad de mis vasallos: y en su consecuencia
mando, que cualquiera persona que tuviere, o a cuyas
manos llegare carta o papel impreso o manuscrito de
esta especie, los presente a la respectiva Justicia,
diciendo y nombrando el sujeto que se le haya
entregado o dirigido, si lo supiere o conociere; pena de
que no haciéndolo así, y justificándose por tener,
comunicar o extender tales cartas o papeles, será
castigado y procesado por el crimen de infidencia;
debiendo la Justicia remitir al mi Consejo los papeles
que se les presentaren, denunciaren o aprehendieren
(...).

Carlos IV por orden Circular del 5 de Enero de 1791

 Retrat cortesà

El comte de Floridablanca

Manuel de Godoy (1792) va vacil·lar entre el
temor a França i l’intent de pactar-hi per tal
d’evitar l’enfrontament amb el poderós exèrcit
napoleònic. Finalment, l’execució a la guillotina
del rei francès Lluís XVI, el 21 gener de 1793, va
provocar la declaració de guerra a la República
francesa (Guerra de la Convenció contra la
França revolucionària, 1793). El conflicte només
va ser notori a territori català (Guerra Gran,
1793-1795) i se saldà amb la derrota espanyola i
l’acceptació de la pau mitjançant la signatura del
Tractat de Basilea (juliol 1795), davant les
derrotes constants.

A partir de 1796, el primer ministre Godoy optà per
una estratègia d’aliances i pactes amb França i
signa, en nom de Carles IV, el Pacte de San
Ildefonso amb la Convenció francesa (etapa del
Directori, 1795-1799), i en 1801 especialment amb
Napoleó Bonapart (etapa del Consolat, 1799-1804)
mitjançant el Tractat de Madrid.


D’acord amb aquesta aliança,
l’exèrcit
espanyol
va
intervenir en Portugal (maig
de 1801), quan el Consolat va
decidir forçar la neutralitat
portuguesa, declarada per no
rompre la seva tradicional
aliança
amb
Anglaterra,
provocant l’efímera guerra de
las Naranjas (1804).

 Retratat com a vencedor de la guerra de las Naranjas, Academia San Fernando.
Mitjançant el Tractat de Madrid (1801), Espanya declararia la guerra a Portugal, si
aquesta donava suport als anglesos. Conflicte entre Portugal, França i Espanya.

Manuel Godoy (1801)

Des de 1803, Espanya ajuda econòmicament a
França a lluitar contra Anglaterra (12 anys de pau
i acords, de 1796 fins 1808), i posa a disposició la
seva Armada per a la guerra naval contra els
britànics que, amb derrotes importants com les del
cap de Sant Vicent (1797), culminarà amb la
batalla de Trafalgar (1805).


Almirall Nelson

La gravetat de la derrota
l’armada hispanofrancesa
Trafalgar no va tenir
mateixes
repercussions
Espanya i França.

de
en
les
en

Napoleó, proclamat ja en 1804
empereur des Français, va haver
de renunciar a la invasió
immediata per via marítima de
Gran Bretanya, però va poder
equilibrar la seva posició amb
els triomfs militars successius
d’Austerlitz, el 2 de desembre
de 1805, i de Jena, el 14
d’octubre de 1806, aconseguint
acords de pau amb austríacs,
russos i prussians.

Pel contrari, amb la destrucció de l’armada hispana, Espanya va perdre la seva flota, el que significà
la impossibilitat de mantenir obert el comerç amb les colònies americanes i la pèrdua del seu
control, cosa que va agreujar la crisi econòmica, mentre augmentava el recel de la cort cap a la
política d’aliances.

En 1807, Carles IV, instigat pel seu favorit Godoy, signa un nou pacte amb França: el Tractat de
Fontainebleau, pel qual es permetia a Napoleó i els seus exèrcits travessar el territori espanyol per
atacar Portugal, aliat d’Anglaterra. Aquest tractat, de fet, deixava les mans lliures a Napoleó, ja
emperador (1804) i triomfant a Europa, per actuar en territori espanyol, i fou el seu pretext per
envair la Península. A aquesta política d’aliances s’oposava el fill del rei, Ferran.

Espanya passa per una crisi econòmica i
financera molt greu pels deutes
acumulats dels governs precedents, les
despeses en les guerres anteriors i la
pèrdua del control del mercat colonial
americà, a més de les males collites
periòdiques i l’escassetat de terres de
conreu que provoquen fam, i el fracàs de
tota reforma fiscal. El deute i el dèficit de
l’Estat cada vegada és major (préstecs i
continuada emissió de vals reials).


Davant d’aquesta situació, Manuel de Godoy enceta una sèrie de
reformes contràries a l’església i la noblesa, encaminades a
augmentar els ingressos: primera desamortització de terres
vinculades de l’església i augment dels impostos, reducció del
poder de la Inquisició, protecció d’artistes i intel·lectuals, intent
de reforma fiscal,..., cosa que fa que es guanyi forts enemics
interns, doncs provoquen el descontent de nobles i església, per
una part, i del camperolat per l’altra, produint-se motins i revoltes.

TEMA 6. LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM
• DAVANT LA REVOLUCIÓN
FRANCESA, CARLOS IV
DECLARA LA GUERRA A
FRANÇA.

• LA GUERRA ÉS UN FRACÀS.
• EL MINISTRE GODOY,
DECIDEIX CANVIAR
RADICALMENT LES
ALIANCES ESPANYOLES.

• S’AUTORITZA A NAPOLEÓ
A ENTRAR EN ESPANYA PER
A ENVAIR PORTUGAL.

Manuel Godoy (1801)

RESUM
1789. Revolució Francesa  por al contagi d’una revolta popular
 fre a les reformes iniciades pel Despotisme il·lustrat de Carles III.
 canvi de ministres, fora els il·lustrats (Floridablanca, Jovellanos…).
1792. Primer ministre: MANUEL GODOY (jove militar, plebeu).
1793. Execució Lluís XVI de França.
 declaració de guerra contra França (Espanya + altres països). Guerra de la Convenció.
 Guerra Gran (1793-1795).
1795. Derrota d’Espanya  Pau de Basilea (1795).
- retirada tropes franceses territori català (invasió Urgell, Cerdanya, Empordà…).
- subordinació d’Espanya a França.
- conflicte continua entre França – G.Bret.  control marítim. Bloqueig continental.
1796. Pacte de San Ildefonso (intervenció en Portugal): Guerra de las Naranjas (1804). 1805. Batalla de Trafalgar.
- derrota armada francoespanyola  desastre per a Espanya.
Desastre naval - victòria almirall Nelson.
 paralitza el comerç colonial

conseqüències -  ingressos Hisenda reial.
CRISI
-  comerç de teixits catalans per la pèrdua de mercats

solucions

- Endeutament.
- contribucions  malestar popular.
- reformes  desamortització i venda de terres eclesiàstiques.
 OPOSICIÓ noblesa i Església ( favor de Ferran VII).
- contra reformes.
- contra Godoy (origen plebeu!).

*malestar popular entre la pagesia + epidèmies (fam i carestia) =  mortalitat.
REVOLTES POPULARS CONTRA GODOY (responsable de la crisi).

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)
EDAT CONTEMPORÀNIA


MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS (B2-T6/1)
ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa amb els fets més importants de la guerra
d’Independència contra Napoleó: Cadis, Bailén, Arapiles, Saragossa, Girona. B2-T1.
Us present distints models del MAPA 12 sobre la guerra del Francès (1808-1814).
Cal emmarcar el comentari fent referència a la Revolució francesa i l’efecte que va causar
en el regnat de Carles IV, provocant un gir a la seva política reformista, que provenia de
les directrius del reformisme borbònic il·lustrat del seu pare Carles III. La destitució dels
ministres reformadors i el nomenament del favorit Manuel de Godoy.
Esmentar els diferents tractats (San Ildefonso, Fontainebleau, etc), i les revoltes i
motins (Aranjuez, Madrid), així com les abdicacions de Baiona (Estatut de Baiona); i
dins la monarquia de Josep I Bonapart, l’ocupació de la Península i l’aixecament del 2 de
maig de 1808 a Madrid, i la repressió posterior (afusellaments de 3 de maig) a partir
d’aquests fets o començament de la guerra, contar els principals esdeveniments o
batalles, sempre esmentant les fases de la guerra quins països estigueren involucrats,
sense oblidar les ideologies existents en aquest període (afrancesats i patriòtics en les
seves variants), i esmenteu les estratègies de lluita de la resistència (guerrilles i
resistència, desgast).
No oblidar una de les principals conseqüències: les Corts de Cadis i la promulgació de la
Constitució del 1812, en plena guerra, on es va gestar el primer liberalisme espanyol.
Per acabar, en el tractat de Valençay (11 desembre 1813) amb el retorn de Ferran VII i la
restauració de l’absolutisme, en 1814.

MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS (B2-T6/1)
ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa amb els fets més importants de la guerra
d’Independència contra Napoleó: Cadis, Bailén, Arapiles, Saragossa, Girona. B2-T1.

MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS (model 1)

Introducció
La Guerra del Francès o de la Independència té un triple caràcter:




D’una banda, és un episodi bèl·lic, és una més de les guerres d’alliberament europees contra la invasió napoleònica
(resistència a una ocupació exterior).
És una guerra nacional, no amb un sentit polític, sinó que és nacional perquè els protagonistes no són tan sols els exèrcits
professionals sinó que també és protagonista la població civil.
Al mateix temps, constitueix el primer intent de revolució liberal burgesa a la història d’Espanya, la protagonitzada per les
Corts de Cadis i la Constitució de 1812.

Això es deu a què la guerra suposà l’enfonsament de les institucions pròpies de la monarquia absoluta espanyola i
l’aparició, a la zona resistent a la invasió, d’unes noves institucions (Juntes, Corts de Cadis) i normes legals
(Constitució de 1812), que descansaven en principis liberals i que vulneraven els principis de l’absolutisme (sobirania
reial d’origen diví, concentració de poders en mans del monarca, inexistència d’una declaració de drets i llibertats,
etc.).

Context europeu: la península Ibèrica en el sistema napoleònic
Napoleó puja al poder en 1799 (Consolat) i en 1804 (Imperi), en la
seva expansió europea es va trobar amb un gran rival: Anglaterra.

La França napoleònica era la
primera potència continental.
Però Anglaterra dominava la
mar, era la primera potència
marítima, sobretot des de la
seva gran victòria naval de 21
d’octubre de 1805 a la Batalla
de Trafalgar, on l’almirall
Nelson va derrotar l’armada
francesa i espanyola, que varen
quedar destrossades, com a
conseqüència Gran Bretanya va
bloquejar el comerç espanyol
amb les colònies, degut a la
seva hegemonia marítima.


Almirall Nelson

Durant l’època de Napoleó (1799-1808), el primer ministre de Carles IV,
Manuel de Godoy, que era molt ambiciós, primer declara la guerra
juntament amb Gran Bretanya, a França, i quan va perdre, Napoleó
indueix a Godoy a una aliança conjunta contra gran Bretanya.

Retrat eqüestre de Manuel Godoy, duc d’Alcúdia, de Goya.

Com Napoleó no es pot enfrontar a la mar contra Anglaterra posarà en
pràctica el “bloqueig continental”, és a dir, controlarà els ports
europeus per evitar el comerç d’Anglaterra amb la resta d’Europa. Es
tractava d’ofegar econòmicament a Anglaterra.

En aquesta estratègia de bloqueig
continental i amb les seves
contínues conquestes i aliances,
Napoleó
pràcticament
tenia
controlats
tots
els
ports
europeus, però li fallava un
importantíssim: el port de
Lisboa. Portugal havia estat
sempre país aliat de Anglaterra i
bona part de les matèries
primeres que arribaven de les
colònies portugueses, al port de
Lisboa, s’enviaven cap a
Anglaterra.

Com Napoleó no es pot enfrontar a la mar contra Anglaterra posarà
en pràctica el “bloqueig continental”.

Napoleó vol ocupar Portugal, però per fer-ho ha de travessar Espanya.
L’emperador va convèncer a les autoritats espanyoles, al rei Carles IV (17881808) i al seu favorit Manuel de Godoy, per deixar passar les tropes franceses
per territori hispà per anar ocupar Portugal. El 18 d’octubre de 1807, l’exèrcit
que liderava el general Junot travessa la frontera i s’apodera de quasi tot
Portugal, els sobirans portuguesos varen fugir a Brasil.

Pocs dies després, el 27 d’octubre de 1807, Godoy i Carles IV signen amb Napoleó el Tractat de
Fontainebleau. En aquest tractat s’havia previst que els exèrcits francesos amb 28.000 soldats
podien travessar Espanya per envair Portugal i Espanya participarà en la invasió amb una força
similar; a canvi, una vegada conquerida, de repartir-la en tres parts, una per a França, altra per a
Espanya i altra per a Godoy, en el tracte final se la repartirien entre Napoleó i Godoy (FRGODOY VRS GB-PORTUGAL). Portugal es dividiria en 3 zones o parts:




La del nord i la del centre per França.
La part del sud es constituirà amb regne, el regne de l’Algarve i
Godoy seria nomenat Príncep dels Algarves.
Les colònies portugueses es repartirien entre França i Espanya, i el
rei d’Espanya seria nomenat emperador de les Amèriques.

Manuel Godoy (1801), príncep de la Pau

La reina Maria Lluïsa

Retrat eqüestre: Maria Lluïsa

La reina Maria Lluïsa
 A les

obres on representa la reina
d’Espanya, queda palesa l’antipatia
que sentia per ella, a causa de la
seva supèrbia, altivesa i el domini
que exercia sobre el rei.

 Raó per la qual no la va idealitzar en
els retrats, ans el contrari la pinta
lletja i amb el posat altiu sempre
present en el rostre.

 El

vestit és de colors freds, on
destaquen especialment els botons,
així com les condecoracions, fent
que ressaltin en contrast amb els
colors més vius del fons.

El rei Carles IV
 Mostra

l’estima que sent el pintor
per aquest monarca, tot i que es va
deixar influir per la seva esposa
Maria Lluïsa de Parma.



Composició
lineal,
on
contorns prenen forma d’arc.

els

 El fons pintat amb colors vius com
el verd, el roig i el blanc..., que
contrasta amb el blau obscur del
monarca, del que, únicament,
destaca la franja roja.

 Realça

el detallisme de les
condecoracions del rei i els seus
ribets d’or en el vestit.

Però en els pensaments i objectius de Napoleó no hi havia tan sols el pla portuguès. Efectivament, les autoritats
espanyoles havien estat enganyades i Carles IV no va conèixer mai els plans francesos respecte al nord-est
peninsular, ja que l’exèrcit francès entrà dins Espanya per a la conquesta de tota la península i col·locar-hi el seu
germà Josep. El primer pas era traslladar la frontera pirenaica fins els riu Ebre (les províncies Basques, casi tota
Navarra, la meitat d’Aragó i la major part de Catalunya esdevindrien departaments francesos i el francès seria únic
idioma oficial, apartant les llengües pròpies, i sometent aquest territoris al centralisme polític emergent, cosa que ja
havia intentat Carlemany, mil anys abans, sense oferir res a canvi). El segon pas de Napoleó era controlar els tres
ports principals peninsulars:




Lisboa (oest)
Cadis (sud)
Barcelona (est)

De fet, el desplegament de les tropes napoleòniques en direcció als tres ports abans esmentats (cap a
l’oest, sud i est), amb la intenció també d’ocupar Madrid, demostrava que Napoleó volia la conquesta
de tota la península Ibèrica.
A finals del 1807 inici del 1808,
les tropes franceses (uns 100.000
homes) dirigides pel seu cunyat, el
general Murat, entraren pels
Pirineus i ocuparen les cases dels
ciutadans com a lloc de lloguer.
Mentre, part dels exèrcits
invasors ocupen el nord, un
tercer exèrcit travessa els
Pirineus orientals i entra en
Catalunya.

Godoy, davant les nombroses tropes invasores, comença a recelar de les
intensions de Napoleó, i tracta infructuosament de salvar la situació.

El poble reaccionà front la invasió i això va produir incidents, primer a Aranjuez (Carles IV
destitueix a Godoy i abdica en Ferran VII), i després a Madrid, mentre els monarques Carles IV i
Ferran VII es trobaven a Baiona.

Inici de la Guerra del Francès: el Motí d’Aranjuez, Madrid, Baiona
ARANJUEZ: Amb anterioritat al Motí d’Aranjuez, ja s’havia produït el Procés d’El Escorial (1807):
el príncep d’Astúries, futur Ferran VII, junt a part de la noblesa i el clergat, conspira per a tirar a
Godoy i a son pare i fer-se amb el poder, però és descobert i delata als que havien conspirat junt a ell
per aconseguir el perdó de son pare.

ARANJUEZ: Després de l’ocupació de Portugal, un exèrcit francès, conduït
per Murat, es dirigí a Madrid. La cort de Carles IV i Godoy es traslladen al
Real Sitio de Aranjuez, davant la imminent arribada dels francesos a Madrid, i
Godoy aconseguí convèncer Carles IV de la necessitat que la família reial anés
a Andalusia camí d’Amèrica.

General Murat

Aquesta decisió, l’anormal presència i el constant moviment de tropes estrangeres per territori espanyol
i el temor a una invasió del país fou aprofitat per la noblesa i el clergat (un grup de personal relacionat
amb la Cort), que s’oposaven a la política de Godoy i eren partidaris de l’infant Ferran, per
promoure una revolta popular contra el favorit del rei, Godoy.

ARANJUEZ: El dia 19 de març de 1808, els revoltats s’amotinen davant del Palau Reial
d’Aranjuez.

ARANJUEZ: El dia 19 de març de 1808, els revoltats s’amotinen davant del Palau Reial
d’Aranjuez, on es trobava el rei. Amb el Motí d'Aranjuez augmenten els partidaris de Ferran. La
intenció era treure Godoy del poder i aconseguir la substitució del rei pel seu fill.

ARANJUEZ: Temorós Carles IV (1788-1808) destitueix Godoy, que
fou empresonat, i el rei abdicà (19 de març) en el seu fill Ferran VII
(existien desacords entre ells).

ARANJUEZ: Els amotinats aconseguiren els seus objectius, però els fets van fer evident la crisi
profunda de la monarquia espanyola. El mateix dia, el príncep d’Astúries Ferran és coronat rei
com a Ferran VII (1814-1833).

ARANJUEZ: Sembla que Ferran va participar sufragant (pagant) el motí
contra el seu pare (o bé instigant).

“Como los achaques de que adolezco no me permiten soportar por más
tiempo el grave peso del gobierno de mis reinos, y me sea preciso para
reparar mi salud gozar en clima más templado de la tranquilidad de la vida
privada; he determinado, después de la mas seria deliberación, abdicar mi
corona en mi heredero y mi muy caro hijo el Príncipe de Asturias. Por tanto es
mi real voluntad que sea reconocido y obedecido como Rey y Señor natural
de todos mis reinos y dominios. Y para que este mi real decreto de libre y
espontánea abdicación tenga su exacto y debido cumplimiento, lo
comunicaréis al consejo y demás a quienes corresponda”.
Dado en Aranjuez, a 19 de marzo de 1808.-Yo, el Rey.- A don Pedro
Cevallos”. Gaceta de Madrid, 25 de marzo de 1808.

ARANJUEZ: Cinc dies més tard, el
nou monarca Ferran VII entra en
Madrid i els madrilenys li oferiren
el seu reconeixement, el recorregut
des de la Porta d’Atocha, pel carrer
d’Alcalà, fins el Palau d’Orient va
tardar sis hores.

ARANJUEZ: Murat, que havia entrat amb les seves tropes en Madrid,
vint-i-quatre hores abans, no reconeix oficialment el nou rei i convenç a
Carlos IV per a que envií una carta a Napoleó, negant la validesa de la
seva abdicació. Mentrestant, entreté a Ferran VII amb la promesa que
Napoleó en persona vindrà a visitar-lo.

BAIONA: Carles IV decideix recuperar la corona i va escriure a Napoleó per comunicar-li els
esdeveniments i reclamar el seu ajut per recuperar el tron que li havia usurpat el seu propi fill Ferran
VII, però Napoleó és ara l’àrbitre de la situació militar i, també, de la situació dinàstica.

CARLES IV RECORRE A NAPOLEÓ
“Senyor germà meu: V. M. deu conèixer segurament amb pena
els esdeveniments d’Aranjuez i els seus resultats, i no deu
veure amb indiferències un rei que, forçat a renunciar a la
corona, ve a lliurar-se als braços d’un monarca, aliat seu,
subordinant-se totalment a la disposició de l’únic que pot
donar-li la seva felicitat, la de tota la seva família i la dels seus
fidels vassalls, jo no he renunciat en favor del meu fill sinó
forçat per les circumstàncies”. (...)
“Adreço a V. M. I. una protesta contra els fets d’Aranjuez i contra la meva abdicació. Em lliuro totalment i
confio en el cor i en l’amistat de V. M. (...)”
De V. M. I., el seu germà i amic Carles, març del 1808. (Traduït del castellà).

BAIONA: L’emperador reafirma la seva impressió de feblesa, corrupció i incapacitat de la
monarquia espanyola i, a finals de 1807, Napoleó ja havia decidit definitivament envair Espanya,
perquè la dèbil monarquia de Carles IV li era ja d’escassa utilitat i era més favorable als seus interessos
la creació d’un estat satèl·lit, ocupant el tron i annexant el país a l’Imperi.

BAIONA: Efectivament, aprofitant el succeït al motí d’Aranjuez i el fet que les tropes franceses del
general Murat havien ocupat ja el nord d’Espanya (emparant-se en el tractat de Fontainebleau),
Napoleó podrà decidir qui ha de ser el rei. Per això, Carles IV i Ferran VII van ser convocats a la
ciutat fronterera de Baiona, on l’emperador dels francesos va aconseguir arrencar les successives
abdicacions de Baiona (“Las renuncias de Bayona”, de 5 de maig de 1808).

BAIONA: Murat convenç a Ferran VII, perquè surti cap a la frontera a rebre l’emperador i així, amb
engany, arriba a Baiona, allí, els francesos li proposen que renuncií al tron i davant la seva negativa,
esperen l’arribada de Carles IV, la seva esposa Maria Lluïsa de Parma i el favorit de amb dos,
Godoy. Ferran VII se n’adona de la traïció dels francesos en discutir amb el seu pare Carles IV i li
retorna la corona al seu pare Carles IV i aquest abdica en favor de Napoleó.

Joachim Murat. General Murat

Joachim Murat , Maréchal (1804), roi de Naples de
1808 à 1815.

BAIONA: Carles IV demana ajuda a Napoleó, qui crida a Carles IV i a Ferran VII a Baiona.

BAIONA: A Baiona, Ferran VII tornà a abdicar en favor del seu pare Carles IV i aquest en favor
de Napoleó.
“Mi venerado padre y señor: Para dar a V. M. una prueba de mi amor, de mi obediencia y de mi sumisión, y
para acceder a los deseos que V. M. me ha manifestado reiteradas veces, renuncio a mi corona en favor
de V. M. deseando que pueda gozarla muchos años”.
Abdicación de Fernando VII en Carlos IV (Bayona, 5 de mayo de 1808).

“Art. 1: S. M. el rey Carlos (...) No pudiendo ser las circunstancias actuales ser sino un manantial de
disensiones, tanto más funestas cuanto las desavenencias han dividido su propia familia, ha resuelto
ceder, como cede por la presente, todos sus derechos al trono de las Españas y de las Indias a S. M. el
emperador Napoleón, como el único que, en el estado a que han llegado las cosas, puede restablecer el
orden......”
Abdicación de Carlos IV en Napoleón (Bayona, 5 de mayo de 1808).

BAIONA: A Baiona, Ferran VII tornà a abdicar en favor del seu pare Carles IV i aquest en favor
de Napoleó.

BAIONA: Immediatament després, Napoleó va lliurar la corona espanyola al seu germà Josep I
Bonaparte (rei d’Espanya de 6 juny 1808-1813), més conegut com a “Pepe Botella” (diuen per la seva
afició a la botella) i convocà Corts.

Gravat satíric que representa a Josep Bonaparte damunt un cogombre, en referència al
seu nom en italià (Peppino), i que ironitza sobre la seva afecció per la beguda.

BAIONA: Creació d’un estat satèl·lit, ocupant el tron i annexant el país a l’Imperi.

 Es

nota que el pintor no sent
apreciació pel príncep Ferran, per
la qual cosa el pinta més bé lleig,
igual que a la reina.

 Realcen

els colors vius (roig i
groc) de la vestimenta, així com el
daurat de les condecoracions, en
comparació als obscurs del fons.

 El

representa amb una expressió
altiva i de superioritat.

El príncep Ferran

(FITXA 124/2010, 77/2011 i 12, desapareix 2013)

F
A
M
Í
I
L
I
A
C
A
R
L
O
S

Goya (1746-1828)

I
V

 És un RETRAT COL·LECTIU (1800-01), realitzat en Aranjuez. Representa la família F
reial (el monarca acompanyat de l’esposa, germans i fills), retratada amb gran esperit
observador, uneix a la veritat física la psíquica.

Goya
La promesa de
Ferran VII

Reina Mª Lluïsa

Dª Isabel
El rei Carles IV
D. Carles
Maria Isidre
La Princesa
Maria Lluïsa,
amb el seu fill

Ferran VII

Goya (1746-1828)


A
M
Í
I
L
I
A
C
A
R
L
O
S
I
V

 Els

rostres de gran realisme deixen veure la psicologia i els caràcters dels
personatges. Apareixen amb vestimentes de la Cort, que són d’interès per la
minuciositat dels detalls, i els distintius honorífics (bandes, medalles, joies...).

Goya
La promesa de
Ferran VII

Reina Mª Lluïsa

Dª Isabel
El rei Carles IV
D. Carles
Maria Isidre
La Princesa
Maria Lluïsa,
amb el seu fill

Ferran VII

Goya (1746-1828)


F
A
M
Í
I
L
I
A
C
A
R
L
O
S
I
V

F
A
M
Í
I
L
I
A
C
A
R
L
O
S

Goya (1746-1828)

I
V



Fa un homenatge a “Las Meninas” de Velázquez, doncs Goya s’autoretrata, a
l’esquerra, darrere d’un enorme llenç, dempeus i amb escàs moviment, com una figura
silenciosa que no participa de l’escena.

F
A
M
Í
I
L
I
A
C
A
R
L
O
S

Goya (1746-1828)

I
V

 COMPOSICIÓ: Respon a un sentit jeràrquic dels personatges segons el lloc que
ocupen. Tots estan dempeus i contemplen un personatge misteriós, que posa per al
pintor, estan col·locats casi en línia recta i en l’ordre que exigeix el protocol reial. Les
figures formen, als dos costats, dos grups compactes, per a deixar en el centre un
espai més ampli, on es situen els reis amb el seu fill menor.
Goya
La promesa de
Ferran VII

Reina Mª Lluïsa


Dª Isabel
El rei Carles IV
D. Carles
Maria Isidre
La Princesa
Maria Lluïsa,
amb el seu fill

Ferran VII

Goya (1746-1828)


F
A
M
Í
I
L
I
A
C
A
R
L
O
S
I
V

 La LLUM, que arriba de l’esquerra, fa que brillen les sedes i les joies i eludeix els
rostres, destacant els objectes i les teles (a recalcar la lluïssor de les
condecoracions). El conjunt de brillants uniformes i vestits clars destaca del fons
en penombra. Goya crea un espai, on col·loca l’escena, no mitjançant la il·luminació i
la superposició de plans, sinó a través del volum dels cossos de la família reial.

F
A
M
Í
I
L
I
A
C
A
R
L
O
S

Goya (1746-1828)

I
V

RETRAT DE FAMÍLIA DE CARLES IV
 És un RETRAT

COL·LECTIU (1800-01), realitzat en Aranjuez. Representa la família
reial (el monarca acompanyat de l’esposa, germans i fills), retratada amb gran esperit
observador, uneix a la veritat física la psíquica.

 Els

rostres de gran realisme deixen veure la psicologia i els caràcters dels
personatges. Apareixen amb vestimentes de la Cort, que són d’interès per la minuciositat
dels detalls, i els distintius honorífics (bandes, medalles, joies...).

 Fa

un homenatge a “Las Meninas” de Velázquez, doncs Goya s’autoretrata, a
l’esquerra, darrere d’un enorme llenç, dempeus i amb escàs moviment, com una figura
silenciosa que no participa de l’escena.

 COMPOSICIÓ:

Respon a un sentit jeràrquic dels personatges segons el lloc que
ocupen. Tots estan dempeus i contemplen un personatge misteriós, que posa per al
pintor, estan col·locats casi en línia recta i en l’ordre que exigeix el protocol reial. Les
figures formen, als dos costats, dos grups compactes, per a deixar en el centre un espai
més ampli, on es situen els reis amb el seu fill menor.

La

LLUM, que arriba de l’esquerra, fa que brillen les sedes i les joies i eludeix els
rostres, destacant els objectes i les teles (a recalcar la lluïssor de les condecoracions). El
conjunt de brillants uniformes i vestits clars destaca del fons en penombra. Goya crea
un espai, on col·loca l’escena, no mitjançant la il·luminació i la superposició de plans, sinó a
través del volum dels cossos de la família reial.

Goya (1746-1828)

Detall de Maria Lluïsa de Parma i Donya Isabel

Goya (1746-1828)

Esbós de la infanta M. Josefa (germana de Carles IV)

MADRID, 2 DE MAIG DIA DE CÒLERA: Mentrestant, l’administració borbònica es troba sense
cap visible (Ferran VII és a Baiona) i amb ordres de cooperar amb els francesos, i en Madrid,
l’ambient és molt hostil cap a les forces invasores i es respira una atmosfera carregada d’inquietud.

MADRID, 2 DE MAIG DIA DE CÒLERA:
REVOLTA DAVANT EL PALAU REIAL
Des de primeres hores del matí del dia 2 de maig 1808, es congrega un allau de
gent davant el Palau Reial, en la Plaça d’Orient, on la resta de la família
reial, que encara es trobava a Palau, es prepara per a marxar cap a Baiona.
La població de Madrid creia que Napoleó havia segrestat a Ferran VII, segons el
rumors que s’havien difós per la ciutat, ignorant la manera exacta com s’havien
produït els esdeveniments.
En el moment de pujar al cotxe el petit infant Francesc de Paula per conduir-lo
cap França, qui anava plorant, qualcú va cridar: “¡Que nos lo llevan!, en un
moment homes i dones van rodejar les carrosses tractant d’impedir el viatge.

MADRID, 2 DE MAIG DIA DE CÒLERA: REVOLTA DAVANT EL PALAU REIAL
Les forces de l’invasor comencen a disparar, aquest fet obre la pàgina de la història (gravada a sang i
foc) de la guerra de la Independència contra l’invasor francès, en caure els primers màrtirs. El
poble de Madrid s’aixeca de manera espontània contra la presència francesa, dirigit pels notables
locals, els interessos del quals perillaven per les mesures revolucionàries que podia emprendre el nou
rei, amb el seu reduït nucli d’afrancesats.
La
revolta
va
amalgamar diferents
expectatives, aquells
que defensaven una
nació sobirana que
faci legítim el canvi
dinàstic (de Carles a
Ferran),
els
que
lluitaven
per
la
independència, com
també a les classes
dominants temoroses
del poble amb armes.

LLUITA EN LA PORTA DEL SOL
La notícia del succés de la Plaça d’Orient es va
propagar per tot Madrid; homes, dones i el jovent
armats amb navalles, tisores i pals surten al carrer
mentre criden: “¡A morir matando!”, “¡No más
esclavos!”. Des de finestres i balcons cauen maons,
pedres, mobles i calderetes d’aigua o oli bullint.

Heroiques dones i indomables homes
presenten resistència a l’invasor, mentre
ancians i nins es refugies en el temple
del Buen Suceso de la Porta del Sol. Els
soldats continuen metrallant i la lluita
es prolonga durant tota la nit, morint
patriotes espanyols i soldats francesos.
El renou del canons i els tirs es
propaguen com la pólvora per tot
Madrid.

DEFENSA DEL PARC D’ARTILLERIA DE MONTELEÓN
Mentrestant, els soldats espanyols estan aquarterats i sense ordres directes del rei, confosos i
passius. Però el capità Luís Daóiz no es resigna a veure morir el poble i arenga els seus soldats, als que
s’uneixen els capitans d’artilleria Pedro Valverde i Rafael Goicochea, i el tinent Jacinto Ruiz
Mendoza amb trenta voluntaris més, al crits de: “¡Viva Ferran VII!”, “¡Viva Espanya!, es refugien tots
al Parc d’artilleria, situat en el barri de las Maravillas (avui de Malasaña).
Amb ells es tanquen
els veïns de la ciutat
més valents, agrupats
en dos bàndols:
 “manolos”

(habitants
dels barris més alts:
Rastro, Lavapiés, Puente i
calle de Toledo,..) i
 “chisperos” (veïns dels
barris baixos: Maravillas,
Barquillo, San Antón, ...).

Entre tots defensen el Parc d’artilleria de Monteleón, arrastren
amb el braços els canons i tan sols tenen deu granades.
Avança la columna del general Lefranc i, quan la tenen a tir,
disparen els canons a través de la porta, per a què l’impacte sigui
major; augmenta l’entusiasme del poble i l’enemic es retira.

Però, Murat mana nombrosos reforços i aquell munt de valents mor lluitant heroicament.

MADRID: AFUSELLAMENTS DE LA MONCLOA

Tot i l’heroisme, Murat va poder controlar l’allau de gent
que envaïa carrers i places. Les tropes franceses tenen
controlades les posicions estratègiques i penetren pels
diferents extrems de la ciutat. La guàrdia imperial mata amb
ganivets als grups, destaca la crueltat dels llancers i dels
mamelucs, que forcen les cases on es suposa que els han
disparat, i degollen als seus habitants.

Així, l’aixecament popular madrileny, que va ser durament reprimit per les tropes franceses de
Murat el mateix dia 2 de maig i immortalitzat per Goya amb “La càrrega dels mamelucs” (tropes
musulmanes al servei de Napoleó sota les ordres del general Murat), posava de manifest la dissociació
entre la voluntat del poble i el govern titella instaurat per Napoleó.

La càrrega dels mamelucs
El 2 de maig de 1808

Murat publica un bàndol, ordenant l’afusellament de tot espanyol que sigui trobat amb armes de
qualsevol tipus, centenars d’innocents foren afusellats, sense haver estat encausats, simplement per
dur “cortaplumas” o tisores.
“Soldados, mal aconsejado el populacho de Madrid, se ha levantado y ha
cometido asesinatos; bien sé que los españoles que merecen el nombre
de tales han lamentado tamaños desórdenes, y estoy muy distante de
confundir con ellos a unos miserables (...).
Pero la sangre francesa vertida clama venganza. Por tanto, mando lo
siguiente:
(...) Art. 2 Serán fusilados todos cuantos durante la rebelión
han sido presos con armas.
(...) Art. 5 Toda villa o aldea donde sea asesinado un francés
será incendiada.
(...) Art. 7 Los autores de libelos impresos o manuscritos que
provoquen a la sedición serán pasados por los armas.
Dado en nuestro Cuartel General de Madrid a 2 de Mayo de 1808.
Joachim MURAT

Les causes de la guerra foren: l’absència física del rei Ferran VII (considerat segrestat), el
ressentiment contra l’ocupació francesa, rebutjada pel poble des del començament, i la brutal
repressió del dia 2 de maig i del dia següent, quan es van produir els afusellaments del 3 de maig en
la muntanya del “Príncipe Pio”, que el genial pintor aragonès Francisco de Goya y Lucientes
immortalitzà i traslladà al llenç...
Els afusellaments de la Muntanya del “Príncipe Pio” o els
afusellaments del 3 de maig de la Moncloa, a Madrid
(1814, Goya).

..., tots aquells horrors que ens
deixen
estorats
a
les
generacions posteriors.
Joachim Murat. General Murat

ELS AFUSELLAMENTS DEL 3 DE MAIG DE 1808 (1814)
FRANCISCO DE GOYA Y LUCIENTES (1746-1828)
MUSEU DEL PRADO. MADRID

MADRID: EL BÀNDOL DEL “ALCALDE DE MÓSTOLES”
La proclama contra l’invasor en Madrid i la repressió posterior, tot plegat va tenir com a conseqüència
que, pocs dies més tard, les principals ciutats espanyoles seguiren l’exemple de Madrid i la població
se’n revoltà ràpidament contra l’invasor. Als viatgers que surten de Madrid se’ls demana notícies del
que està passant a la capital i es reuneixen en grups per llegir les cartes que arriben de l’heroica vila.

MADRID: EL BÀNDOL DEL “ALCALDE DE MÓSTOLES”
A Móstoles, poble proper a Madrid, el seu patriòtic batlle
reuneix als veïns i els arenga: “¡La Patria está en peligro!
¡Madrid perece víctima de la perfidia francesa! ¡Españoles,
acudid a salvarla!..”.
Homes i dones entusiasmats, s’armen amb trabucs vells, navalles i
pals, per combatre l’invasor, dirigits pel batlle.

MADRID: EL BÀNDOL DEL “ALCALDE DE
MÓSTOLES”
Molt aviat van sorgir per tot arreu Juntes
d’Armament i Defensa que van reaccionar enfront
del desconcert i l’absència de poder, i no es van
sotmetre a les autoritats.

Amb l’aixecament a
Madrid, el dia 2 de
maig
de
1808,
comença la guerra
del Francès.

3.- TERCERA ETAPA: GUERRA
DEL FRANCÈS I RETORN

RETORN REI: segona crisi
 3.1.- Gravats: Els desastres
de la Guerra
 3.2.- Quadres patriòtics o
pintura històrica
 3.3.- Obres realistes o
expressionistes

GUERRA DE LA
INDEPENDÈNCIA
O DEL FRANCÈS
(1808- 1814)
 El pintor sembla tancar-se en
si mateix, i els esdeveniments
polítics contribuïren a imprimir un
sentiment d’angoixa en la seva
obra de maduresa.

RETORN DE
FERRAN VII:
segona crisi

3.- TERCERA ETAPA:
GUERRA DEL FRANCÈS
I RETORN FERRAN VII
(1808-1819)

3.1.- Gravats: Els
desastres de la
Guerra

GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA
(1808- 1814)
GRAVATS:
Els desastres
de la guerra

ALTRES OBRES:

 LA CÀRREGA DELS MAMELUCS
 ELS AFUSELLAMENTS DE LA
MUNTANYA DEL PRÍNCIPE PÍO O ELS
AFUSELLAMENTS DEL 3 DE MAIG DE
LA MONCLOA (1814)

 EL COLÓS (no autoria)

GRAVATS
 “ELS DESASTRES DE
LA GUERRA” (1808-9 i
1811)

Esto es peor

El sueño de la razón
produce monstruos

GOYA

AIGUATINTA
… variant de…
AIGUAFORT
(planxa matriu de metall).

GOYA
AIGUAFORT
(planxa matriu de metall).
-1r pas: consisteix en envernissar una planxa metàl·lica.
- 2n: es realitza un dibuix amb un punxó, gratant sobre la capa de vernís.
- 3r: fet el dibuix s’introdueix la planxa en aiguafort (àcid nítric rebaixat amb
aigua), que aprofundeix les zones gravades amb el punxó i desprotegides de
vernís.
- 4t: D’aquesta forma on abans hi havia les retxes del dibuix ara hi ha solcs.
- 5è: Per acabar, es posa tinta sobre la planxa i després es neteja amb un drap,
quedant tinta dintre dels solcs.
- 6è: Després es posa un paper damunt, es pressiona amb una premsa que es
diu tòrcul i el paper absorbeix la tinta. D’aquesta forma es poden fer les còpies
que es vulguin.

3.- TERCERA ETAPA: GUERRA
DEL FRANCÈS I RETORN

3.2.- Quadres
patriòtics o pintura
històrica

QUADRES PATRIÒTICS O
PINTURA HISTÒRICA

 La guerra contra l’invasor francès va
impressionar fortament a Goya per la seva
crueltat, i farà que emeti el seu judici
personal sobre els horrors que la guerra
provocava.

 En El dos de maig o la càrrega dels
mamelucs (tropes musulmanes al servei de
Napoleó sota les ordres del general Murat) es
ressalta l’heroisme i la lluita del poble de
Madrid, que s’alçà en armes contra els
francesos, i la càrrega contra ell, a la Puerta
del Sol.

 “El mamelucs” ben armats, en contrast
amb els ganivets i punyals del valent poble.

No predomina el primer pla, tot el conjunt
destaca al mateix temps, tot el poble que
s’enfronta les tropes invasores.



Al centre de la composició, un mameluc, soldat sota ordres franceses cau mort del
cavall, mentre un madrileny continua apunyalant-lo i un altre fereix mortalment al cavall.
Al fons, les figures dels madrilenys, que amb els ulls desorbitats per la ràbia, la ira i la
indignació apunyalen amb les seves armes blanques a genets i cavalls, mentre els
francesos rebutgen l’atac i intenten fugir.




En aquesta composició destaca el sentit èpic, el moviment impetuós, l’enèrgic valor
expressiu dels rostres i, fins i tot, dels cavalls, es denota el pànic en els ulls i el desig
d’abandonar el lloc. La llum violenta, un fort, ric i vibrant cromatisme, i una execució de
ràpida pinzellada amb grans taques, és com si el pintor hagués estat envaït per la mateixa
acció. L’altre quadre que fa parella amb aquest, i és la seva continuació, és Els
afusellaments del 3 de maig.

QUADRES PATRIÒTICS O
PINTURA HISTÒRICA

 L’obra és una font històrica dels
afusellaments de patriotes en la
muntanya del Príncipe Pío, el 3 de maig
de 1808, i de la duríssima repressió de
les tropes franceses contra els
madrilenys, que s’havien aixecat contra
ells.

 Més que una obra que perpetuí el fet
de la insurrecció nacional, Goya ens llega
un testimoni antibèl·lic, que denuncia la
crueltat i la barbàrie; lluny del tractament
heroic i grandiloqüent de la pintura
històrica d’altres èpoques, és com un
document d’un reporter fotogràfic, que
utilitza els seu objectiu per denunciar les
atrocitats.
Afusellaments del 3 de maig 1808 (1814)
(FITXA 125:09-10; 78: 10-11 i 11-12; 43: 12-13)

 Davant d’un escamot (pelotón)

d’execució de soldats francesos
(devastador i símbol d’opressió), que
dispara i ha matat, es troba un grup de
patriotes (innocència) s’enfronta amb la
mort.

 El grup és heterogeni i el quadre plasma les distintes reaccions dels personatges que

van a ser afusellats, cada persona s’enfronta amb la mort de distinta forma; al centre, un
home, que destaca, per la camisa blanca i el calçó groc, de la resta de companys, vestits
amb vestimentes brunes (“pardas”) somortes (mortecinas), aixeca els seus braços i el cap
amb mirada desorbitada, i sembla increpar als seus executors; a la seva dreta, un altre de
genolls resa; qualcú es tapa els ulls no volent ni veure el seu propi rostre; altre les orelles...

 En primer pla i en terra, jeuen (yacen) els cossos amarats (“empapados”) en sang dels
cadàvers dels ja executats, que completen la visió tràgica de l’escena.

Els afusellaments de la Muntanya del “Príncipe Pio” o els
afusellaments del 3 de maig de la Moncloa, a Madrid (1814)

 En la composició es pot distingir tres grups: els ja afusellats, els que estan a punt de
ser-ho i els que esperen.

 El contrast entre escamot d’afusellament, que forma un bloc compacte amb les
baionetes calades, i que oculta les cares, que dóna a entendre que no són culpables,
únicament obeeixen ordres, i els gestos patètics de les víctimes contribueix a crear la idea
de violència, la força dramàtica que posseeix el quadre.

Tot i que els personatges tenen una fisonomia, una expressió, i realitzen un gestos, al
pintor el que li interessa és el conjunt.

125
78

43

ELS AFUSELLAMENTS DEL 3 DE MAIG DE 1808 (1814)
FRANCISCO DE GOYA Y LUCIENTES (1746-1828)
MUSEU DEL PRADO. MADRID



Al fons apareix la muntanya de Príncipe Pío,
realitzada amb pigmentacions en taques de color.



La TÈCNICA es
caracteritza per la
llibertat en la
pinzellada furiosa.

 LLUM: El quadre està il·luminat pel fanal (farol) col·locat en terra, que incideix directament

en el grup de patriotes i, també, per una llum lúgubre d’alba, que tot ho inunda, la il·luminació
es centra, sobretot, en el personatge de camisa blanca, que desafia l’escamot i accepta la
seva mort, per tant, el colorit és més bé esmortit, poc precís, i tan sol trenca aquesta tonalitat
la irrupció més brillant de la figura en els braços oberts.

Tot i que els afusellaments foren de dia, Goya prefereix la nit per emfatitzar el drama.

 Amb dues obres es complementen i mostren
els horror de la guerra.

 La intensitat expressiva d’aquestes obres
convertiren Goya en un precursor del
romanticisme.

 Obres que, pel seu contingut, adquireixen
una profunda dimensió moral i simbòlica.



Les va realitzar en
tornar Ferran VII, a
ocupar el tron en 1814,
recordant les tristes
visions de la guerra.

Execució Maximilià

Éduard Manet
L’execució de l’emperador mexicà Maximilià a Querétaro
el 19 juny de 1867 (1868-69)

Versió grafiti 3 de maig, Madrid

• FERRAN VII ES
PROCLAMA REI
(ARANJUEZ) I EL POBLE
DE MADRID SE SUBLEVA
DAVANT EL FRANCÈS.
• NAPOLEÓ CONVOCA A
CARLES IV I A FERRAN
VII A BAIONA.
• ALLÍ OBLIGA A
ACCEPTAR A JOSÉ
BONAPART COM A REI
D’ESPANYA.

L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)
6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808)
i la crisi de monarquia absoluta.
6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814)
o de la Independència.

6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de Cadis
i la Constitució de 1812.
6.4.1.- La formació de les Corts.
6.4.2.- La tasca legislativa de les Corts de Cadis: el primer liberalisme espanyol.

6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): Sexenni absolutista,
Trienni liberal i Dècada absolutista.
6.5.1.- El retorn a l’absolutisme (1814-1820).
6.5.2.- El Trienni liberal (1820-23).
6.5.3.- La Dècada ominosa o absolutista (1823-1833).
6.5.4.- El conflicte dinàstic.


6.3.1.- LA MONARQUIA DE JOSEP I (1808-13)
Aquests successos tan importants foren coneguts ben aviat a França; mentre Ferran VII i Carles IV
foren empresonats a Baiona per Napoleó, que els havia tornat a enganar, i va nomenar al germà,
Josep I, rei d’Espanya.
“Art. 1: S. A. R. el príncipe de Asturias se adhiere a la cesión hecha por el rey Carlos de sus derechos al
trono de España y de las Indias en favor de S. M. el emperador de los franceses....y renuncia, en cuanto
sea menester, a los derechos que tiene como príncipe de Asturias a la corona de España y de las Indias”.
Renuncia a los derechos de Fernando VII en Napoleón (Bayona, 10 de mayo de 1808).

Per tal de donar un caràcter modernitzador a la
nova monarquia, el primer que fan Napoleó i Josep
I fou convocar un simulacre de Corts espanyoles a
Baiona. Reunides, el 15 de juny de 1808, unes
Corts espanyoles, una assemblea de notables
designada per les autoritats franceses aprova un text
ja redactat (una Carta Atorgada). Així, Josep I
promulga una mena de constitució per Espanya,
l’Estatut de Baiona de dia 7 de juliol de 1808, que
proclamava rei d’Espanya a Josep Bonapart I,
que era llavors rei de Nàpols.

“Españoles: después de una larga agonía vuestra nación
iba a perecer. He visto vuestros males y voy a
remediarlos. Vuestra grandeza y vuestro poder hacen
parte del mío. Vuestros príncipes me han cedido todos
sus derechos a la corona de España. Yo no quiero reinar
en vuestras provincias; pero quiero adquirir derechos
eternos al amor y al reconocimiento de vuestra
prosperidad. Vuestra monarquía es vieja; mi misión es
renovarla; mejoraré vuestras instituciones, y os haré
gozar, si me ayudáis, de los beneficios de una reforma,
sin que experimentéis quebrantos, desórdenes y
convulsiones. Españoles: he hecho convocar una
asamblea general de las diputaciones de las provincias y
ciudades. Quiero asegurarme por mí mismo de vuestros
deseos y necesidades. Entonces depondré todos mis
derechos, y colocaré vuestra gloriosa corona en las
sienes de un otro Yo, garantizándoos al mismo tiempo
una constitución que concilie la santa y saludable
autoridad del soberano con las libertades y privilegios
del pueblo. Españoles: recordad lo que han sido
vuestros padres, y contemplad vuestro estado. No es
vuestra la culpa, sino del mal gobierno que os ha regido;
tened una gran confianza en las circunstancias actuales,
pues yo quiero que mi memoria llegue hasta vuestros
últimos nietos, y exclamen: Es el regenerador de nuestra
patria.”
Napoleón Bonaparte, Bayona, 25 de mayo de 1808.

Josep Bonapart I (el rei intrús) arriba a Madrid el 20 de
juliol de 1808 i no fou acceptat per la població (quatre
dies després es fa la proclamació entre la indiferència del
poble), però si li varen donar suport un grup
d’intel·lectuals espanyols partidaris de l’ocupació
francesa i de Napoleó (anomenats afrancesats); poc
després escriu al germà:
"No me asusta mi posición, pero es única en la historia; no
tengo aquí un solo partidario".

En efecte, el poble espanyol no deixa de manifestar el seu odi (el dia anterior, 19
de juliol s‘havia produït la derrota del general Dupont a Bailén).

Constantment, l’anomenen “Pepe Botella” i circulen dibuixos caricaturescs i lletretes (“letrillas”)
al·lusives; sembla que Josep Bonapart no bevia.

A Espanya arriba ple de bons
propòsits i en contra de la seva
voluntat. Adonant-se de la raó del
poble espanyol, escriu a Napoleó:

"“Tengo por enemiga a una nación de doce millones de
habitantes, bravos y exasperados hasta el extremo... Todo lo que
se hizo aquí el 2 de mayo, es odioso....; No se ha tenido ninguna
consideración para este pueblo.... No, señor: Estáis en un error,
vuestra gloria se hundirá en España...”.

L’Estatut de Baiona de dia 7 de juliol de 1808 adoptà reformes importants per tal d’acabar amb
l’Antic Règim. Contenia molts trets de la Revolució francesa (igualtat de tots els espanyols davant la
llei, impostos per a tots i supressió dels privilegis de la noblesa i del clergat, abolició de la
Inquisició, llibertats econòmiques, certa llibertat de premsa, racionalització de l’administració,
promoció de l’ensenyament, etc...), i anava acompanyada de desamortització o desvinculació de les
primogenitures i fi del règim senyorial. Aquesta constitució no va entrar mai en vigor (paper
banyat) per l’estat de guerra que hi havia a Espanya.

6.3.2.- LES NOVES FORCES POLÍTIQUES
Davant la nova situació de la presència francesa i mentre tenia lloc la guerra d’alliberament contra
l’exèrcit francès va néixer un moviment revolucionari impulsat per minories liberals i reformistes,
que actuaren davant la inactivitat de les autoritats precedents, sempre reconeixent la figura de Ferran
VII com rei d’Espanya.
La societat espanyola
es va dividir en dos
grups i vàries postures
diferents:

A.- Els afrancesats.
B.1.- Noblesa i clergat, els absolutistes.
B.- El front patriòtic o
resistent, oposats a
Josep I per diferents
raons:

B.2.- Il·lustrats i burgesos liberals.
B.3.- I la majoria de la població.


diferents:

A.- Els afrancesats, una minoria d’intel·lectuals il·lustrats,
pertanyents a les capes més altes de la societat, que acceptaren la
legitimitat de Josep I, i el veien com un monarca fort i el règim
napoleònic com l’única opció de dur a terme les reformes il·lustrades que
defensaven i que eren necessàries per acabar amb l’Antic Règim i
modernitzar el país, sense necessitat d’una revolució liberal.

diferents:

A.- Els afrancesats, una minoria d’intel·lectuals il·lustrats.
B.- Front patriòtic o resistent, oposats a Josep I per diferents raons:
B.1.-Noblesa i clergat, els absolutistes que reclamaven la tornada de
Ferran VII i de l’Antic Règim, que no desitjaven el canvi per por a perdre
tals privilegis.
B.2.- Il·lustrats i burgesos liberals que volien aprofitar per a fer una
revolució liberal parlamentària que acabés amb l’Antic Règim. Els
liberals pertanyien a la intel·lectualitat i a la burgesia mitjana. Influïts pels
principis ideològics de la Revolució francesa representaren el sector
políticament més actiu del moment. Defensaven el principis de sobirania
nacional, divisió de poders, Constitució, i dissolució de la societat
estamental. Un grup important d’intel·lectuals que s’oposaven a Napoleó
són anomenats Jovellanistes, perquè adoptaren la línia de pensament
il·lustrada de Jovellanos. Esperançats amb la monarquia de Ferran VII
com a fórmula capaç de complir el programa del Despotisme Il·lustrat,
representaven l’intent d’harmonitzar reformes modernitzadores amb
l’existència de les institucions tradicionals.
B.3.- I la majoria de la població, que veia l’exèrcit francès com a invasor
i cruel, i reclamava la tornada de Ferran VII, “el desitjat”. Tanmateix,
la gran massa de la població es va mostrar indiferent a un plantejament
polític clar. Influïda pel clergat i per un pensament tradicional van
participar en la guerra impulsats per l’odi a l’ocupant amb una actitud
reaccionària.

La societat espanyola es va dividir en dos grups i vàries postures diferents:

diferents:

B.- Front patriòtic o resistents, oposats a Josep I per diferents raons.

- “Digues, fill: què ets tu?
- Sóc espanyol per la gràcia de Déu.
- Quines obligacions té un espanyol?
- Tres: ser cristià, i defensar la pàtria i el rei.
- Qui és el nostre rei?
- Ferran VII.
- Qui és l’enemic de la nostra felicitat?
- L’emperador dels francesos.
- Qui és aquest home?
- És un malvat, un ambiciós, el principi de
tots els mals i el final de tots els béns i el
resum i dipòsit de tots els vicis.
- És pecat assassinar un francès?
- No, pare: és una obra meritòria alliberar la
pàtria d’aquests violents opressors.”

Catecisme espanyol del 1808.

diferents:

B.- Front patriòtic o resistents, oposats a Josep I per diferents raons.

REGNAT CARLES IV I MONARQUIA DE JOSEP I
RESUM
1807. Tractat de Fontainebleau (Godoy – Napoleó):
- autoritza exèrcits francesos a entrar a Espanya.
- excusa: atac a Portugal (aliat de Gran Bretanya  conflicte per control marítim).
- tracte: repartir Portugal i crear Principat per Godoy.
1808. Entrada tropes franceses:
- acceptació autoritats borbòniques.
- rebuig de la població.
- situació de tropes en zones estratègiques (BCN, Vitòria, Madrid….).
 objectiu: desplegar-se per tot el territori.
REVOLTES contra:
Motí d’Aranjuez (1808, feblesa monarquia).
- ocupació francesa.
- actitud rei + Godoy.
- nobles i clero: NO reformes, SÍ retorn Ferran VII.
- classes populars (malestar).
Carles IV demana ajuda a NAPOLEÓ per lluitar contra el seu fill, Ferran VII.
 conscient debilitat monarquia espanyola,

- invasió d’Espanya: annexionar el país a l’imperi.
1808: abdicació a Baiona
- Napoleó obliga a Carles IV i Ferran VII que abdiquin a favor de Napoleó.
- nomena un nou rei: el seu germà: Josep I (Pepe Botella).
JOSEP I  codi de Baiona:
- igualtat davant la llei, impostos i accés als càrrecs públics.
 TRENCA AMB L’ANTIC RÈGIM.
- + reformes:
- abolició règim senyorial.
- desamortització de terres Església.
- desvinculació de les primogenitures i de les terres de mans mortes.
Poc suport social. Per què?
- govern considerat il·legítim, foraster, posat per les armes.
- + actuacions violentes dels soldats.
INSURRECCIÓ  població contra el nou monarca.

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14)
Evolució del conflicte. Generalització de l’aixecament i fracàs del pla francès. Fases
INICI GUERRA (origen en maig 1808). Davant
l’ocupació (per part de França), el caos i l’absència
del rei en Madrid (estaven a Baiona) i la pèrdua de
poder de les institucions de la monarquia, la
població de la capital, Madrid, es revolta (2 de
maig) contra l’exèrcit francès (resistència per part
d’Espanya) i el general Murat reacciona amb una
violenta repressió (bàndol i dies 2 i 3 de maig).

INICI GUERRA (origen en maig 1808). El general Murat reacciona amb una violenta repressió
(bàndol i dies 2 i 3 de maig).

“Soldados, mal aconsejado el populacho de Madrid se ha levantado y ha
cometido asesinatos; bien sé que los españoles que merecen el nombre
de tales han lamentado tamaños desórdenes, y estoy muy distante de
confundir con ellos a unos miserables (...).
Pero la sangre francesa vertida clama venganza. Por tanto, mando lo
siguiente:
(...) Art. 2 Serán fusilados todos cuantos durante la rebelión
han sido presos con armas.
(...) Art. 5 Toda villa o aldea donde sea asesinado un francés
será incendiada.
(...) Art. 7 Los autores de libelos impresos o manuscritos que
provoquen a la sedición serán pasados por los armas.
Dado en nuestro Cuartel General de Madrid a 2 de Mayo de 1808.
Joachim MURAT

INICI GUERRA (origen en maig 1808). Resistència per part d’Espanya contra l’exèrcit francès i el
general Murat reacciona amb una violenta repressió (bàndol i dies 2 i 3 de maig).


INICI GUERRA (origen en maig 1808). Resistència per part d’Espanya contra l’exèrcit francès i el
general Murat reacciona amb una violenta repressió (bàndol i dies 2 i 3 de maig).
Els afusellaments de la Muntanya del “Príncipe Pio” o els afusellaments
del 3 de maig de la Moncloa, a Madrid (1814, Goya).

INICI GUERRA (origen maig 1808). El moviment popular madrileny i el
manifest del batlle de Móstoles es propaguen, i provoquen revoltes populars
semblants per tot el país (Móstoles, Sevilla, Valladolid, Oviedo, València,
Saragossa, Cartagena, Girona), i s’organitza la resistència popular, començant
la guerra. La majoria d’Espanya, excepte els afrancesats, s’aixeca en armes
convençuts de dues coses:
 El poble espanyol considera que
la renuncia de Ferran VII no ha
estat lliure, sinó forçada i que per
tant no és vàlida.
 Que el titular de la sobirania,
Ferran VII, està captiu i, en
aquestes
circumstàncies,
correspon
a
la
societat
l’organització de l’estat i dirigir la
guerra contra els francesos.

INICI GUERRA (origen maig 1808). SUBLEVACIÓ DE LES JUNTES PROVINCIALS
Per aquest motiu la població s’organitza en Juntes Ciutadanes d’Armament i Defensa, que es
declaren dipositàries de la sobirania en absència del rei i adoptaren la missió d’organitzar
l’aixecament militar contra les tropes franceses. Aquestes Juntes Ciutadanes es reuniran en Juntes
Provincials primer, i més tard en una Junta Suprema Central governativa, que assumeix el poder
d’un país on les velles institucions eren incapaces de reaccionar davant l’invasor per coordinar i dirigir
la guerra.

• EL TRASLLAT DE LA
FAMÍLIA REIAL A
FRANÇA PROVOCA
LA REBELIÓ DEL 2
DE MAIG DE 1808.

• ES CREEN “JUNTES”
PER A LLLUITAR
CONTRA FRANÇA.
• ES RECORRE A LES
GUERRILLES.

INICI GUERRA (origen maig 1808).
ASTÚRIES CUNA D’INDEPENDÈNCIA
Oviedo (Astúries) s’aixeca el 9 de maig, el poble s’apodera de la casa d’armes (hi havia 100.000 fusells), els
estudiants universitaris són els primers en armar-se, les tropes fraternitzen amb el poble i les autoritats es posen al
capdavant del moviment i declaren la guerra a Napoleó.
El 24 de maig s’havia constituït la seva Junta, que s’autoproclama sobirana
contra un poder central, en principi legítim (Ferran en abandonar Espanya havia
exigit obediència a l’autoritat del francesos), però aquesta declara la guerra a
França (coneguda com Guerra de la Independència, del Francès o Peninsular).
S’organitza un exèrcit i s’envien dos emissaris a Anglaterra per demanar
ajut. Com a resposta, les autoritats envien al Principat un batalló del Regiment
d’Hibernia des de Bilbao i un esquadró de carrabiners reials des de Valladolid,
per controlar la rebel·lió, però sense èxit.

PRIMERA FASE GUERRA (maig a octubre
1808): es van produir fracassos francesos. La
majoria de les ciutats no ocupades per França,
segueixen l’exemple de la sublevació asturiana
(Cantàbria dia 27, Galícia dia 30, Lleó en juny,
Cadis, Sevilla, etc), cosa significa un greu revés
pels plans de conquesta pacífica i amb pocs
costos de Napoleó, que va aïllar els cossos
expedicionaris de Portugal, Barcelona, Madrid
o Vitòria i no esperava trobar grans resistències.

PRIMERA FASE GUERRA (maig a octubre 1808): es van produir fracassos francesos.

Napoleó va aïllar els cossos
expedicionaris de Portugal,
Barcelona,
Madrid
o
Vitòria i no esperava trobar
grans resistències.

PRIMERA FASE GUERRA (maig a octubre 1808): es van produir fracassos francesos. La Junta de
Catalunya acorda formar un exèrcit de 40.000 homes, i crida a lleva (“quinta”) entre els 16 i 40 anys,
que es va mantenir fins 1814. Les previsions de Napoleó es van desbaratar a causa de la resistència
popular, donat que l’exèrcit francès és incapaç d’avançar des de Barcelona cap al sud i l’interior,
les tropes franceses són derrotades dues vegades en El Bruch, mentre la sublevació de Girona, liderada
per Joan Clarós entre altres, trenca les línies de subministrament amb França; els francesos no poden
arribar a València des de Madrid i són derrotats a Bailén en el seu intent d’ocupar Andalusia i, per
això, els francesos s’han de replegar a la submeseta Nord i a la vall de l’Ebre, abandonant Madrid.
En definitiva, tot i que Napoleó va intentar annexar Catalunya, Aragó i Navarra a França oferint
gran autonomia, fou en aquests indrets on es va lluitar amb més fervor contra ell.


En definitiva, tot i que
Napoleó va intentar annexar
Catalunya, Aragó i Navarra
a
França
oferint
gran
autonomia, fou en aquests
indrets on es va lluitar amb
més fervor contra ell.

PRIMER SETGE DE SARAGOSSA
Saragossa és assetjada pel general francès Lefebvre, que
amenaça degollar a tots els habitants si no es rendeixen;
els valerosos aragonesos resistiran heroicament en una
defensa que els immortalitzà.

I quan cauen els
homes, sorgeix la
heroïna
famosa,
Agustina d’Aragó,
una dona del poble
que passa a la
història, perquè va
encendre la metxa
de canó que aturà
als assaltants.

La població s’organitza en Juntes Ciutadanes
d’Armament i Defensa, que es declaren
dipositàries de la sobirania en absència del rei i
es reuniran en Juntes Provincials primer, i en una
Junta Suprema Central governativa més tard,
que coordinarà i dirigirà la guerra contra els
francesos.

I quan cauen els homes, sorgeix la heroïna famosa,
Agustina d’Aragó, una dona del poble que passa a la
història, perquè va encendre la metxa de canó que
aturà als assaltants. Una jota brava brota del seu pit
exaltat:
“La Virgen del Pilar dice
que no quiere ser francesa,
que quiere ser capitana
de la tropa aragonesa.”

Glorioses jornades on els “baturros” es defensaren aferrissadament del setge a Saragossa amb
pedres i sacs de terra per a taponar les escletxes (brechas) de les murades fetes per la metralla
enemiga, i quan ja no posseeixen res més, les tanquen amb el cadàvers dels seus germans caiguts.
Davant les amenaces de capitulació, el general Palafox contesta: “¡Guerra a cuchillo!”. El 31 d’agost
els francesos aixequen el setge de Saragossa, que els costà més de 3.000 baixes.


En definitiva, tot i que Napoleó va intentar annexar Catalunya, Aragó i Navarra a França oferint
gran autonomia, fou en aquests indrets on es va lluitar amb més fervor contra ell.

FASES: PRIMERA FASE GUERRA (maig a octubre 1808). Principals fets:


Campanya de l’est: L’exèrcit francès es trobà amb la aferrissada resistència al setge de les ciutats de
Saragossa i Girona, que varen poder resistir, tot i que de forma dramàtica, els setges als quals varen ser
sotmeses pel poder napoleònic. Fracassa el pla francès d’ocupació del litoral peninsular del
Mediterrani.



Campanya de l’oest: quan les
tropes franceses avancen cap a
Portugal, l’exèrcit anglès dirigit
pel
duc
de
Wellington
desembarca a Oporto. Fracassa
el pla francès d’ocupació a
Portugal.

 Campanya
del
sud:
l’exèrcit francès comandat
pel general Dupont parteix
de Toledo cap a Cadis,
derrota als espanyols en el
Puente de Alcolea i entra en
Còrdova,
que
saqueja
violentament,
però
és
derrotat, sorprenentment, a
la Batalla de Bailén.

 Campanya del sud: La Batalla de Bailén fou la primera derrota d’un exèrcit napoleònic
en tota Europa, infringida per les restes de l’exèrcit regular espanyol comandat pel general
Castaños, el 19 de juliol de 1808 (al dia següent arriba Josep I a Madrid). Tres dies després
es signa la capitulació de Bailén, lliurant els francesos estendards, banderes, vasos sagrats
robats en el seu pas per Andalusia i 20.000 presoners.

 Campanya del sud: Cadis també va resistir a l’atac inicial dels francesos, vençuts a la
batalla de la Barrosa, en Chiclana de la Frontera. Fracassa el pla francès d’ocupació
d’Andalusia.

PRIMERA FASE GUERRA (maig a octubre 1808) es van produir fracassos francesos.
LA JUNTA SUPREMA CENTRAL EN ARANJUEZ
Conseqüència d’aquestos fracassos successius (sobretot de Bailén) es produeix una situació
compromesa en la Cort de Josep I, que ha d’abandonar Madrid, i l’exèrcit francès, comandat pel duc
de Marlborough, s’ha de replegar a la submeseta Nord i, després, Josep I recula amb les tropes fins
a la línia de la vall de l’Ebre, en espera que Napoleó envií reforços.

TEMA 6 A. CRISI ANTIC RÈGIM. GUERRA FRANCÈS (1808-14)

TEMA 6 A. CRISI ANTIC RÈGIM. GUERRA FRANCÈS (1808-14)

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Destacado

Destacado (7)

Similar a TEMA 6 A. CRISI ANTIC RÈGIM. GUERRA FRANCÈS (1808-14)

Similar a TEMA 6 A. CRISI ANTIC RÈGIM. GUERRA FRANCÈS (1808-14) (20)

Más de Assumpció Granero

Más de Assumpció Granero (20)

Último

Último (8)

TEMA 6 A. CRISI ANTIC RÈGIM. GUERRA FRANCÈS (1808-14)