1. Josep M. De Sagarra Vida i Obra Sebastià Mir 4t A ESO Jordan Escandell

2. Orígens familiars i infantesa Provenia d'una família de la petita aristocràcia barcelonina, la mare, Filomena de Castellarnau i de Lleopart; el seu pare, Ferran de Sagarra i de Sicar. Va començar el batxillerat a l'institut de Reus i el va acabar als Jesuïtes de Casp de Barcelona, on va escriure els primers versos de tema religiós o històric. Només tenia quinze anys quan va publicar un sonet a La Il·lustració Catalana i uns poemes a La Revista Universitària. El 1910 va ingressar a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Va formar part de la Penya Gran de l'Ateneu Barcelonès amb l'ajuda de, Quim Borralleras. L'any 1913 va guanyar l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Joan de l'Ós. Havia publicat amb bona acollida el Primer llibre de poemes (1914) i El mal caçador (1915).

3. L'Ateneu barcelonès i els primers reconeixements En tornar, el seu amic Josep Pla el va convidar a la Costa Brava. Aquest fet va inspirar el nou volum de poesies Cançons de rem i de vela. A poc a poc es va anar fent més famós del que era. Va rebre el Premi Fastenrath de poesia i va ser declarat Mestre en Gai Saber quan va guanyar novament l'Englantina d'Or (1931). Amb una de les novel·les més reeixides, Vida privada (1932). En el camp del teatre, Sagarra va conrear també una gran varietat de gèneres. Va intervenir en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel com ara Yes-yes (1925); va estrenar comèdies, farses i sainets de costums, com ara La Llúcia i la Ramoneta (1928) o La Rambla de les floristes (1935) i, sobretot, va crear un model de poema dramàtic: La filla del Carmesí (1929), i Reina (1935). Va cultivar temibles epigrames i poemes satírics d'una comicitat esbojarrada, que durant una època publicava al setmanari El Be Negre. Sagarra és, amb Carles Fages de Climent, un dels autors que més s'han interessat per l'epigrama dins la literatura catalana contemporània.

4. La Guerra civil i l'exili El 1936 li encomanen l'Himne de l'Olimpíada Popular . L'esclat de la guerra civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra. Gràcies al cònsol italià, que li professava una gran admiració, va ajudar a fugir, entre d'altres, la seva germana. Aquests fets i els seus versos satírics contra la FAI van provocar que la seva vida en aquell moment corregués perill. L'assassinat del seu amic Josep Maria Planes, va resultar determinant perquè abandonés la ciutat. Es va instal·lar al Port de la Selva, en companyia de Mercè Devesa, la seva dona i van fer un viatge de noces fins Taithí. Fruit d'aquesta experiència pels Mars del Sud són el poemari Entre l'equador i els tròpics (1946) i el llibre de viatges La ruta blava (1964). El 1938 es va establir a París, on el 6 de gener de 1939 va néixer el seu fill Joan. En esclatar la guerra mundial, es va traslladar successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada de Conflent i Banyuls de la Marenda, on es va dedicar, fonamentalment, a la traducció de La Divina Comèdia.

5. El retorn a Catalunya El 1940, de retorn a Catalunya, es va incorporar a la vida literària clandestina. Va ser membre (1942) de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Va escriure el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950), publicat inicialment amb força passatges censurats. A partir de 1945, va començar a reprendre el teatre en català. Va estrenar algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950), L'alcova vermella (1952). Va començar un nou període en el qual vol tornar a viure de l'escriptura, del teatre i del periodisme. Sagarra va començar a col·laborar en publicacions més o menys oficials com el Diario de Barcelona (fins al 1957), evidentment en espanyol. També va acceptar el càrrec de conseller de la Societat General d'Autors a Madrid.

6. La plenitud de l'escriptor L'any 1954, amb seixanta anys, emprèn l'escriptura de les Memòries -gènere poc conreat a Catalunya i que amb Segarra assoleix una qualitat extraordinària- i estrenaruna de les obres que li torna l'èxit perdut: La ferida lluminosa , un drama burgès d'intenció religiosa va ser guardonat amb el Premio Nacional de Comedia i va ser portada al cinema dues vegades: el 1956, dirigida per Tullio Demicheli i doblada després al català, i el 1997, dirigida per José Luis Garci. L'any 1961, Josep Maria de Sagarra preparava una llarga estada a Roma, amb una beca de la Fundación Juan March per a escriure una obra sobre el Vaticà i la Ciutat Eterna i la corresponsalia especial de La Vanguardia i de Ya per enviar cròniques sobre el Concili Ecumènic Vaticà II, però un carcinoma li va provocar una llarga agonia que el va portar a la mort el 27 de setembre de 1961.

7. La Ferida Lluminosa

8. Fí