Durante la semana del 16 al 20 de marzo se celebra la Semana Complutense de la Poesía 2015 en la Facultad de Filología y, coincidiendo con este evento, la Biblioteca de Filología tiene el gusto de presentar esta exposición sobre Jaime Gil de Biedma preparada por Carlos Lombas y que podrá visitarse en la sala de la Biblioteca General de Filología (Edificio A) hasta el día 15 de abril de 2015.
Imágenes de la Exposición "76 centenarios literarios"
Gil de Biedma
1. El maestro de ceremonias
de la Gent Divine
Jaime Gil de Biedma
(Barcelona, 1929 - id., 1990)
Biblioteca General de Filología UCM
(Edificio A)
Del 16 al 27 de marzo 2015
2. Como los sueños, más allá
de la idea del tiempo,
hechos sueños de sueño os llevo,
días de Pagsanján.
5. "...Los húmedos violetas que oscurecían el aire,
se abrían y volvían a cerrarse tras nosotros..."
12. Entre els intel•lectuals congregats a Montserrat, s’hi
trobaven entre d’altres: Joan Miró, Antoni Tàpies, Feliu
Formosa, Alexandre Cirici, Josep Benet i Jordi Carbonell.
Tots ells formaven un nucli que es movia a l’entorn del
PSUC, que havia sabut fer una intel•ligent política de
captació d’aquest sector de professions liberals, que es
trobaven còmodes amb la plataforma de projecció que
representava el PSUC.
A l’Assemblea, Josep Solé i Barberà, destacat militant del
PSUC, advocat defensor d’un dels militants d’ETA
processat, explicà als reunits la situació administrativa
dels empresonats.
En aquells anys de les darreries del franquisme, era una
pràctica usual la redacció de manifestos, cartes, peticions,
la seva signatura per persones de prestigi en l’àmbit
mediàtic, pels “intel•lectuals” de distints sectors, literatura,
cinema, pintura, teatre, i la seva difusió a la premsa
internacional. Aquesta era una forma de lluita ideològica,
de confrontació amb l’Estat, alhora que un element de
reforçament de l’oposició interior, que veia així
reconeguda la seva lluita a l’exterior. Pel règim, ja prou
desprestigiat internacionalment, aquestes campanyes de
denúncia de la persistència d’una repressió
indiscriminada, d’un model polític feixista, amb tribunals
militars en actiu, erosionaven encara més, la seva imatge
internacional ja prou malmesa. Davant els risc que l’Estat
espanyol quedés aïllat políticament, s’indultaren les
condemnes de mort. La crisi política del sistema es feia
palesa.
El Manifest de Montserrat del 13/12/1970 és una
condemna de la paròdia del Procés de Burgos, es demana
una amnistia general de caràcter polític, l’abolició de la
pena de mort, de l’exercici les llibertats democràtiques,
alhora que es reclamen els drets dels pobles i nacions que
formen l’Estat espanyol, inclòs el dret a
l’autodeterminació. El Manifest de Montserrat és el
document que predeterminarà els 4 punts programàtics
de l’Assemblea de Catalunya, del 7 de novembre de 1971.
15. Bocaccio va
concentrar en
aquells primers anys
la flor i nata de la
intel·lectualitat i la
modernor de la
ciutat. Oriol
Maspons, Teresa
Gimpera, Beatriz de
Moura, Serena
Vergano, Ricardo
Bofill, Antonio
Senillosa, Terenci
Moix..., eren només
alguns dels habituals
que formaren aquell
grup que el
periodista Joan de
Sagarra va batejar un
bon dia a les pàgines
de Tele|Exprés com
la gauche divine.