Recull de poemes llegits pels alumnes de 4t d'ESO, durant l'acte institucional de l'Ajuntament de Sort

1. 8 de març
Dia Internacional de les Dones
Maria Mercè Marçal
Gloria Fuertes
Rosa Fabregat
Amalia Bautista
Sappho, de Charles Mengin (1877)

2. MARIA MERCÈ MARÇAL és professora, traductora, crítica literària,
però sobretot poetessa. La seva obra és una contínua exploració de
la poesia femenina; una recerca constant d'un jo literari femení que
busca camins propis que l'ajudin a configurar una veu femenina dins
del camp literari i poètic. Aquesta veu femenina, la veu de les dones
que ha estat silenciada sistemàticament al llarg de la història de la
mateix manera que ho ha estat la veu de les classes oprimides i de
les nacions sense estat.
Sóc una dona, ja ho veus, una dona.
Sóc una dona i no hi vull fer res.
Sóc una dona, res més que una dona:
no seré mai un carrabiner.
Sóc una dona, ben ferma i rodona.
Sóc una dona, ja ho deus haver clissat.
Sóc una dona i això és cosa bona:
no seré un barbut magistrat.
Sóc una dona amb dos pits i una poma.
Sóc una dona amb l'hormona que cal.
Sóc una dona i això ja no és broma:
no seré mai capità general
Sóc una dona i n'estic ben contenta.
Sóc una dona i no hi trobo entrebanc.
Sóc una dona i això ja m'orienta:
no seré mai director d'un banc.
Sóc una dona i amb bona harmonia,
sóc la mestressa del meu propi cos.
No seré bisbe ni tampoc policia,
cosa que em posa de molt bon humor.
“Bruixes i maduixes” (1980)

3. Al'atzaragraeixotresdons: havernascut
dona,declassebaixainacióoprimida.Iel
tèrbolatzurdesertresvoltesrebel.
CANÇÓ DE FER CAMÍ
Vols venir a la meva barca?
­Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
­i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
­i serem quatre, serem cinc!­
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc­centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
“Bruixes i maduixes” (1980)

4. GLORIA FUERTES (Madrid, 1917­1998) va ser una
escriptora espanyola, que destacà sobretot en el camp de
la poesia. Els seus poemes barregen un humor proper
al surrealisme amb rimes senzilles i recognoscibles, que
l'apropen al públic infantil. La seva poesia per adults no és
tan coneguda, però igualment d'interès.
SI TE SIENTES COMO UNA BAYETA
Si te sientes como una bayeta,
como una colilla,
como una cáscara,
no riegues tu tristeza,
no existe tu fracaso
(¡El fracaso es el suyo!)
el del que te usó para limpiarse
y te tiró como bayeta vieja,
el que aspiró tu energía,
te disfrutó y pisó, como a colilla usada;
el que mordió tu fruto
y tiró lo que quedó de ti,
la monda y lironda cáscara de terciopelo.
Si eres bayeta,
colilla,
o cáscara
¡siémbrate en ti!
Y vuelve a florecer en un cuadro,
en un poema,
o si cáscara,
en el manjar de un niño hambriento.
(Así hice yo.)

5. ROSA FABREGAT va néixer a Cervera el 1933. És escriptora i
farmacèutica. La seva activitat literària s'ha desenvolupat sobretot en
el camp de la poesia i de la narrativa. Com a poeta destaquem els
llibres: “Estelles”, “Roses de sang” o “A la vora l'aigua” entre d'altres.
Com a narradora s'han de destacar dos vessants: l'escriptura de
novel·les de ciència­ficció, però d'altra banda, cal remarcar
l'escriptura sobre temes polèmics on destaca la seva actitud contrària
als convencionalismes com a exemple la seva obra “La capellana”,
on qüestiona la masculinitat del sacerdoci.
NO CALLAREM, LES DONES
No callarem, les dones. No callarem.
Contra el silenci de la història
que ens ha esborrat sens compassió. Conscienciació.
No hem existit, les dones,
tot practicant la submissió
que ens inculcaven en la infància. Marginació.
Ens han negat la nostra força.
Han esborrat els nostres dons
massa cronistes de la història.
No hem existit, car no s’ha escrit
en els seus llibres, la nostra vida.
No callarem, contra l’oblit, les dones.
Fa massa segles que ho fem.
Defensarem el que ens pertoca.
No callarem. Exigirem tots els drets
ja conquerits i lluitarem pels que ens neguen.
Igualtat en el treball i la família.
Paritat en les religions que ens anorreen. Com la nostra.
Igualtat en l’educació i en el poder de decisió
de les escoles, de les empreses,
ajuntaments, universitats, institucions.
Fora per sempre la imatge cruel de tants homes
comandant el món, sense la dona.
No callarem les dones. No callarem.

6. AMALIA BAUTISTA és una poetessa espanyola nascuda el 1962 a
Madrid, reconeguda com una veu clara i fresca dels poetes
d'aquesta generació. Algunes de les seves obres més importants
són "Cuéntamelo otra vez", "Cárcel de amor" i "Tres deseos". Ha
participat amb poemes de la seva autoria en diverses antologies,
una d'elles al costat d'altres importants petes en una edició
realitzada per la Revista Litoral titulada"Una generación para
Litoral".
AL CABO
Al cabo, son muy pocas las palabras
que de verdad nos duelen, y muy pocas
las que consiguen alegrar el alma.
Y son también muy pocas las personas
que mueven nuestro corazón, y menos
aún las que lo mueven mucho tiempo.
Al cabo, son poquísimas las cosas
que de verdad importan en la vida:
poder querer a alguien, que nos quieran
y no morir después que nuestros hijos.

7. Dona desperta’t; el repic de campanes de la raó es fa sentir en tot
l’univers; reconeix els teus drets. El poderós imperi de la Natura ja no
està envoltat de prejudicis, de fanatisme, de superstició i de
mentides. La torxa de la veritat ha dissipat tots els núvols de la
neciesa i de la usurpació.
L’home esclau ha multiplicat les seves forces, ha necessitat recórrer
a les teves per trencar les seves cadenes. Una vegada lliure s’ha
tornat injust amb la seva companya. Oh, dones! Dones, quan
deixareu d’estar cegues? Quins són els avantatges que heu
aconseguit amb la revolució? Un menyspreu més acusat, un desdeny
més assenyalat. Al llarg dels segles de corrupció, solament heu
regnat sobre la debilitat dels homes. El vostre imperi ha estat
destruït, que us n’ha restat? La convicció de les injustícies de l’home.
La reclamació del vostre patrimoni; basada en els savis decrets de la
natura; qui podria sentir por per una causa tan formosa. La bona
paraula del Legislador de les Noces de Canà. Tenim por que els
nostres legisladors francesos, correctors d’aquesta moral, durant
molt de temps penjada de les branques de la política, però que ja no
està de moda, us repeteixin: dones, què tenim en comú vosaltres i
nosaltres. Tot, podríem respondre. Si s’obstinessin en la seva
debilitat, per col·locar aquesta inconseqüència en contradicció amb
els seus principis, oposeu valerosament la força de la raó i les
il·lusòries pretensions de superioritat; reuniu-vos sota els estendards
de la filosofia; desplegueu tota l’energia del vostre caràcter i aviat
veureu aquests orgullosos, ja no servils adoradors rampants als
vostres peus, sinó orgullosos de compartir amb els vostres tresors
l’Ésser Suprem. Quins siguin els entrebancs que us posin, està a les
vostres mans poder enderrocar-los.
Declaració dels drets de la dona i la ciutadana (epíleg)
Olympe de Gouges, 1791