Plantes aromàtiques del Montseny

2. Aprèn a escoltar i a sentir l’olor de la natura. Escoltar és estar receptiu, estar buit. Cada aroma et portarà orquestracions de vibracions olfactives, el cant serè de la Bellesa. Aromes del Montseny

5. A la serra prelitoral catalana, a 40 km, al nord-est de Barcelona es troba el Montseny, situat en la confluència de les comarques de la Selva (Girona), Osona i Vallès Oriental (Barcelona). En aquesta muntanya emblemàtica ens troben gran diversitat de paisatges; des d’escarpats relleus fins a suaus altiplans, fagedes, extensos pinars, alzines, alzines sureres i avets. Hi ha sectors solitaris i salvatges convivint amb zones sotmeses a l’aprofitament agrícola. Tres grans conjunts muntanyosos configuren el massís: el Turó de l’Home (1.706 m) i Les Agudes (1.703 m), els Matagalls (1697 m) i el Pla de la Calma. Introducció

6. Tipus de vegetació Les diferències d’humitat i temperatura expliquen la vegetació que es desenvolupa al Montseny. A força que es guanya en alçada, es reprodueixen les formacions vegetals característiques de la mediterrània: 1.- A les parts baixes hi ha alzinars, sureres i pinedes. 2.- Més amunt trobem alzinar muntanyenc i rouredes. 3.- Per sobre dels 1.000 m hi ha fagedes i avetoses 4.- Als cims hi ha matollars i prats culminals La confluència d’aquests factors en un relleu abrupte, solcat de torrents i cingleres, dóna com a resultat una extraordinària varietat d’hàbitats. Hi ha nombroses espècies: espècies relictuals i exemplars aïllats com la dròsera, l’herba de Sant Segimon o la genciana groga, entre d’altres, confereixen un alt valor ecològic a aquestes contrades.

7. Plantes aromàtiques: característiques, virtuts i aplicacions http: // aromaterapia.comserpro.com / aromat http: // www.infojardin.com

8. Esparnellac Santolina chamaecyparissus Arbust llenyós de fulla perenne amb petites fulles de color blanc-grisós. Tota la planta té una olor que recorda a la camamilla. Es pot trobar des del nivell del mar fins a 2000 m d’altitud. S’utilitza com a estomacal i digestiu. Es poc utilitzat com a aromatitzador i en treballs de perfumeria degut a la seva toxicitat. Per via externa s’utilitza com a desinfectant.

9. Espigol Lavandula stoechas Arbust perenne molt aromàtic. Presenta fulles lineals i estretes, de color verd pàl·lid, i flors en espigues de color blau violat. El poden trobar fins a més de 1000 m d’altitud. Com que no és tòxic, no irrita ni tampoc sensibilitza, és una de les plantes de les que més s’utilitzen en la indústria de la perfumeria.

10. Estepa Cistus crispus L Arbust de fulles oposades, coriàcies i de color verd, amb un sabor lleugerament amarg. Les flors, de color blanc, tenen una olor molt agradable. Les substàncies obtingudes d’aquesta planta tenen consistència resinosa. Ara es pot dir que només s’utilitza en perfumeria, però abans s’utilitzava per calmar els nervis i com a antihistèric.

11. Farigola de muntanya Thymus serpillum L. Té fulles planes, verds i petites, amb nervis prominents. Les flors es troben als extrems de la planta agrupades de manera més o menys densa. L'essència és incolora o lleugerament grogenca. S’utilitza molt en perfumeria; com a condiment, amb mes freqüència que la farigola; per combatre la tos convulsiva i per aromatitzar begudes.

12. Ginesta Spartium junceum Les seves rames són llenyoses i verticals, les tiges són flexibles i resistents, les fulles verds brillants i les flors són grogues i fragants. La ginesta principalment és una planta diürètica, amb efectes catàrtics (provoquen una purga violenta) i narcòtics. S’utilitza en l’elaboració de sabons, cosmètics i alta perfumeria, també com a ingredient aromàtic en conserves molt dolces, begudes alcohòliques i refrescos.

13. Llorer Laurus nobilis L. Les seves fulles són dures, elàstiques, de forma lanceolada, tenen un nervi central del qual parteixen nervis secundaris. Les flors neixen als extrems de les rames en grups de cinc, però hi ha fruits mascles i femelles. Les flors tenen un color blanquinós. El llorer és un tònic estomacal, carminatiu (impedeix la formació de gasos a l’intestí) i emmenagog (provoca la menstruació). S’utilitza com a condiment. El sagí que s’obté dels fruits s’utilitza molt en veterinària per combatre els paràsits, també s’utilitza com a calmant

14. Molsa d’alzina Evernia prunastri Mitjançant l’extracció amb dissolvents volàtils, s’han aconseguit olis essencials aromàtics. La essència que se’n obté és imprescindible per conferir caràcter a perfums càlids o a combinacions de violeta i xipre, és a dir, al compost amb essències de bergamota, espècies com a la vainilla i fustes com el pàtxuli.

15. Romaní Rosmarinus officinalis Arbust de fulla perenne que pot arribar a mesurar dos m d’altura. Té les fulles com agulles de color verd, i flors de color blau pàl·lid. Tota la planta és molt aromàtica. El romaní és estimulant, antieapasmòdic (evita les convulsions musculars) i lleugerament diurètic. Externament s’utilitza per curar ferides i úlceres, també per tonificar el cos quan estem fatigats. Es pot trobar entre els components dels sabons, detergents, cosmètics, polveritzadors i perfums. També s’utilitza com a condiment. Està contraindicat en cas de tenir la tensió alta.

16. Sàlvia Salvia officinalis Planta herbàcia arbustiva de fulla perenne amb una base llenyosa, fulles ovalades i platejades, i una espiga de flors de color violeta. Evita o disminueix les suors de la febre. Normalitza les funcions menstruals de les dones (quantitat, duració i regularitat de la seva presentació). Té propietats antiglucemiants (serveix per minimitzar el sucre de la sang i de l’orina). Per via externa s’utilitza com a antisèptic. No s’ha de prendre l’oli en cas de beure alcohol, ja que provoca un efecte narcòtic i aguditza l’embriaguesa.

17. Violeta Viola bubanai Timbal-Larg. Herba perenne amb fulles disposades en roseta. Les flors neixen d’extrems que surten del cep, tenen un color violaci intens. L’essència de la flor s’obté per extracció en dissolvents volàtils. La flor de violeta s’utilitza per calmar la tos, per fluidificar les secrecions de les vies respiratòries i com a sudorífica. Les fulles es consideren emol·lients (d’ús tòpic, relaxa i ablaneix). Els arrels tenen propietats vomitives, degut al seu contingut en saponines..

18. Components químics dels aromes En general, els olis essencials estan constituïts per substàncies químiques que contenen hidrogen, carboni i oxigen. Poden subdividir-se en dos grups: a) Hidrocarburs , els quals contenen quasi exclusivament terpens (limonè, pinè, mircè, etc). b) Compostos oxigenats , dels quals, els més importants són: b.1.- Esters: Normalment són substàncies fungicides com a l’acetat de linalil i l’acetat de geranil. b.2.- Aldehids : En general tenen efecte sedant i alguns són antisèptics. Els més importants són el citral, el citroneal i el neural. b.3.- C etones: Alguns dels tòxics més comuns són cetones –tuiona i pulegona-, dintre de les cetones no tòxiques poden parlar de la jasmona i de la fenchona que calmen la congestió i faciliten el fluix de les mucositats. Altres cetones són la metona, la pinocamfona, etc). b.4.- Alcohols: Tenen propietats antisèptiques, antivíriques i estimulants. Generalment no són tòxics. Alguns exemples són el linalol, citronelol, geraniol,, entre d’altres. b.5.- F enols: Normalment tenen propietats bactericides i estimulants, però a vegades irriten la pell. Els fenols més comuns són el eugenol, el timol,i el carbacrol, safrol, miristicina, etc. b.6.- Òxids: L’òxid més important és el cineol –eucaliptol- que té efecte expectorant. Altres òxids són el de linalol, ascaridol, etc.

19. Mètodes d'obtenció d'olis essencials http: // es.osmoz.com

20. Destil·lació La destil·lació és un mètode molt antic. La van utilitzar els grecs i els egipcis els segles IV o III a.C. L’alambí va ser inventat pels àrabs entre els segles VIII i X, i es va començar a generalitzar a l’època del Renaixement a Itàlia. Per obtenir l’oli essencial de les plantes es fa per destil·lació en corrent de vapor que consisteix en posar les plantes triturades o tallades en trossos molt petits en aigua. S’escalfa aigua i el seu vapor es fa passar al matràs que conté la planta; degut a que el punt d’ebullició de l’oli és més petit que el de l’aigua, surt primer i es recull en un altre matràs que està net.

21. Maceració La maceració es pot fer en calent o en fred. Si se’n fa en calent, es posen les flors en greixos animals, i s’escalfen al bany maria o es posen al sol. Una vegada aconseguida una substància fragant es filtra el greix amb teixit de llana o cotó; a continuació es mescla amb alcohol, s’agita la mescla. Per acabar, el alcohol es separa per destil·lació. Quan la maceració es fa en fred, es col·loquen els pètals de les flors fresques

22. Extracció amb dissolvents volàtils El dissolvent més utilitzat és el ciclohexè, abans també s’utilitzava el benzè, però com que és tòxic, ja no s’utilitza. El mètode consisteix en col·locar els vegetals en recipients d’acer inoxidable proveïts de plaques perforades, i introduir-hi els dissolvents per a la seva maceració. Desprès de successives passades de dissolvent, el dissolvent aromatitzat es posa en una decantadora, per tal d’eliminar la humitat. A continuació es concentra al buit, on es sotmès a un procés de destil·lació per tal d’eliminar el dissolvent.

23. Extracció amb CO 2 supercrític S’introdueixen les plantes en un extractor que conté diòxid de carboni en les condicions adequades de pressió i temperatura. Una vegada extrets els components desitjats, La mescla es passa a un vas d’expansió, on el diòxid de carboni recupera la seva forma gasosa i pot ser eliminat, obtenint com a producte final l’extracte.

24. Preparació d’un perfum Per crear una fragància, el perfumista enumera els components els quals utilitzarà. La fórmula estarà formada per tres fases: la sortida el cor o cos i els fons. Aquestes tres fases es defineixen en funció de la seva volatilitat. La fase de sortida està formada pels components més volàtils (cítrics, olors agrestes, olors afruitats i les notes verds –olors que donen la sensació d’herba recentment tallada -). El cor o cos està format per components d’evaporació més lenta (matèries primeres florals , notes anisades i notes especiades El fons està constituït per substàncies de molècules pesades, molt poc volàtils (fustes, resines i almesc).