1. UNITAT 2:
El nostre planeta: la Terra

2. 1. La Terra: un planeta dinàmic
1.1 L'atmosfera canvia
És la capa d'aire que envolta a la Terra.
S'ha mantingut per atracció gravitatòria.
Funcions:
Manté la temperatura adequada
Constitueix una barrera per les radiacions solars nocives (capa
d'ozó)
Conté gasos necessaris per a la vida
Composició de l'atmosfera: 78% nitrogen, 21% oxigen, 1% resta de
gasos.
El metà, el vapor d'aigua, el diòxid de carboni són responsables de
l'efecte hivernacle.
És dinàmica: l'aire està en moviment (brises, vent, huracans, etc)

5. 1.2 Un planeta oceànic
La Terra té aigua líquida en la seva superfície i cicle de l'aigua:
Per estar a prop del Sol.
Per la major massa de la Terra (impedeix l'evaporació de l'aigua).
Per l'efecte hivernacle (impedeix la congelació).

7. 1.3 Meteorització, erosió, transport i sedimentació
Els processos geològics externs tenen el seu origen inicialment en l'energia
solar, que encalenteix i mou l'atmosfera i la hidrosfera.
L'aigua, l'aire mouen material sòlid des dels continents cap a les zones baixes
on es diposita: sedimentació.
Després de milions d'anys d'erosió, la Terra hauria de ser plana. Aleshores, per
què no ho és?

8. 2. L'interior de la Terra
L’edat de la Terra és de 4600 milions d’anys.
El radi de la Terra és 6370 km.
Per poder comprendre com funciona la Terra, és necesari sebre com
és per dins, pel que fa a composició i a estructura.
Això és possible gràcies als mètodes d'estudi directes i indirectes.
Mètodes directes: Ens informen de la composició de les capes
superficials de la Terra. Estudi de les roques (volcans, mines) i
sondejos profunds.
Mètodes indirectes:
l'estructura interna:
alliberades en els
característiques dels
etc.
Proporcionen dades sobre la composició i
sismologia (estudi de les ones sísmiques
terratrèmols, que permeten conèixer les
materials que travessen), estudis de densitat,

10. Les ones sísmiques originades pels terratrèmols travessen l'interior del
planeta i, modifiquen la direcció i la velocitat si canvia el medi pel qual es
propaguen.
Ones P (longitudinals o primàries): són les més ràpides. Es transmeten per
sòlids i líquids. Es propaguen fent vibrar les partícules en la direcció de
propagació de l'ona. Velocitat de 5,5 a 13,5 Km/s.
Ones S (transversals o secundàries): són més lentes. Només es propaguen
per sòlids. Fan vibrar les partícules en direcció perpendicular a la de
propagació. Velocitat de 4 a 8 km/s
Ones P
Ones S

11. Cada canvi brusc en la velocitat de les ones assenyala una
variació en l'estructura terrestre i ens informa sobre les propietats
físiques (densitat, rigidesa) dels materials més profunds.

14. Estructura interna de la Terra, segons la propagació de les
ones sísmiques
Model estàtic: determina quins són els diversos materials que formen
l'interior de la Terra. Estableix que la Terra està formada per escorça (1070 km, formada per elements lleugers), mantell (2900 km, elements més
densos: Fe i Mg) i nucli (més dens: Fe, S i Ni).
Model dinàmic: estudia les propietats mecàniques dels material i divideix
la Terra en litosfera (escorça+mantell superior), astenosfera (mantell
fluid), mesosfera i endosfera.

18. La litosfera és la capa dinàmica més íntimament relacionada
amb la dinàmica interna de la Terra. Es defineix com l'escorça
(continental i oceànica) més la part superior del mantell que es
desplaça amb ella.
La placa tectònica és un fragment que forma part de la litosfera.
Aquest fragment es mou com un bloc rígid, contínuament
mogut pels corrents convectius del mantell superior.

20. 3. Wegener: els continents en moviment
Alfred Wegener va presentar en el seu llibre “L'origen dels continents i els
oceans” les bases d'una teoria de la deriva dels continents que suggeria
que fa aproximadament 200 milions d'anys hi hagué una única massa
continental anomenada Pangea que començà a dividir-se en fragments que
s'anaren allunyant els uns dels altres lentament fins arribar a la posició
actual.
Wegener no va poder explicar el mecanisme responsable del moviment dels
continents.
Van haver de transcórrer 50 anys perquè les seves idees fossin preses en
consideració coma a base per a teories modernes.

21. Proves de la deriva dels continents (Wegener)
Geogràfiques: Es basen en la correspondència entre les
línies costaneres (a nivell dels límits entre plaques)
separades per mars.

22. Paleontològiques: S’han trobat fòssils idèntics en diferents
continents, la qual cosa només s’explica si les regions ara
allunyades van estar unides en el passat, i després es van
dividir.
Messosaurus

23. Geològiques i tectòniques: Si s’uneixen els
continents, s’observa que els tipus de roques, la
seva antiguitat i les grans serralades tenen una
continuïtat que només s’explica si es van formar amb
els continents units.
Montes Escandinavos
Apalaches

24. Paleoclimàtiques: Existien zones a la Terra els climes de les
quals no coincidien amb els que tingueren al passat. La
presència de restes coral·lines en zones actualment fredes de
l'hemisferi nord ens indica una posició molt més meridional
d'aquestes masses continentals.

25. 4. De la deriva continental a la tectònica global
Entre la teoria de la deriva dels continents i la teoria de la tectònica de plaques,
establerta en els anys seixanta del segle passa, es van estudiar i cartografiar els fons
marins:
●
Es descobreixen grans serralades, les dorsals oceàniques.
A les dorsals l'escorça oceànica està acabada de formar (les roques volcàniques
són més joves) i l'edat de les roques va creixent de manera simètrica a banda i banda
de la dorsal oceànica.
●
Es proposa que el fons oceànic es forma a les dorsals a partir del magma que
ascendeix de zones més profundes i eixamplen els oceans. Així va ser com es van
separar Europa i Àfrica de les Amèriques.
●

26. Si es localitzen els focus sísmics i els volcans sobre un mapa, s'observa que no
es distribueixen a l'atzar sinó que estan alineats.
Això suggereix: escorça fragmentada en grans plaques litosfèriques i que és en
les seves vores on es produeix aquesta activitat volcànica i sísmica.

28. Tectònica de plaques
La Teoria de la Tectònica de Plaques, sorgida en els anys 60, és
una teoria unificadora de la dinàmica global del planeta en
integrar l'evolució dels continents i dels fons oceànics i explicar
processos geològics com a formació de serralades, vulcanisme i
sismicitat, a més de la distribució dels mateixos.
És la teoria que explica l'estructura i dinàmica de la superfície de la
Terra.
Estableix que la litosfera està fragmentada en una sèrie de plaques
que es desplacen sobre el mantell terrestre.
La litosfera és arrossegada pel moviment convectiu del mantell
situat per davall.
Aquesta teoria també descriu el moviment de les plaques, les seves
direccions i interaccions. Està formada per 12 grans plaques i en
microplaques.

30. Observant el mapa tectònic veiem que hi ha tres tipus de plaques segons la
seva composició:
• Les plaques oceàniques: compostes per litosfera oceànica. En són
exemples la placa pacífica, la de Cocos i la de Nazca.
• Les plaques continentals: compostes per litosfera continental. La placa
aràbica n'és l’exemple.
• Les plaques mixtes: compostes per litosfera continental i oceànica. La
majoria de plaques són mixtes com l’australiana, la sud-americana, africana,
eurasiàtica, antàrtica...

31. 5. La màquina Terra
El “magatzem tèrmic” localitzat en el nucli escalfa prou el mantell
perquè es produeixin corrents de convecció: els materials calents
pugen i els freds baixen. Aquesta agitació tèrmica mou la
litosfera i la trenca en plaques.
Els límits de les plaques són zones en les quals dues o més
plaques entren en contacte i interactuen entre elles --> donen
lloc a una intensa activitat geològica: vulcanisme, sismicitat,
compressió dels materials, etc.
Entre les plaques tectòniques podem considerar tres tipus de
límits entre elles:
• Convergents
• Divergents
• De transformació

33. Els moviments divergents formen vores constructives creant
litosfera oceànica nova (dorsals oceàniques).
El moviment de les dues plaques que es separen obre fractures entre
ambdues, que són emplenades contínuament per roques foses
procedents del mantell superior. Quan aquests materials fosos
arriben a la superfície, se solidifiquen i formen fragments de nova
litosfera.
Zones amb intens vulcanisme. Islàndia.

34. Els moviments convergents formen vores destructives (es destrueix
litosfera oceànica) i de col·lisió (en la qual hi ha col·lisió entre
continents).
En les vores destructives s'origina la major part dels terratrèmols i
volcans de la terra.
Les col·lisions entre plaques originen l'elevació de cadenes
muntanyoses.
• Convergència entre dues plaques de litosfera oceànica: es
destrueix litosfera oceànica, vulcanisme submarí molt intens, es
formen arcs d'illes volcàniques. Filipines, Japó.
• Convergència entre una placa de litosfera oceànica i una altra
de litosfera continental: litosfera oceànica s'introdueix sota la
continental i la deforma, generant una cadena muntanyosa paral·lela
a la vora conevergent. Terratrèmols i magmatime freqüent. Serralada
dels Andes.
• Convergència entre dues plaques de litosfera continental: en
col·lisionar dues plaques de la litosfera continental cap no penetra en
el mantell a causa de la seva baixa densitat. Produeixen l'elevació i
deformació de la zona. Himalaia, Pirineus, Alps.

38. Els moviments de cisallament formen vores passives.
Les vores amb moviment lateral separen les plaques que llisquen
lateralment l'una respecte de l'altra. Es tracta de fractures
anomenades falles transformants.
Com que en aquestes vores no es crea ni es destrueix litosfera, es
denominen vores passives. Són zones molt inestables amb
abundants terratrèmols.