2. 1. I N T R O D U C C I Ó
Com és general en els pobles primitius, els grecs
atribuïen l'origen de les malalties a poders estranys
a l'home (déus o entitats menys definides); una
malaltia podia ser causada per diversos següents
elements:
●
Les keres (κηρ ς) deesses de la mort que tambéέ
provocaven la vellesa i les malalties.
●
La bogeria era considerada una castig dels déus
(com en el mite d'Hèracles).
●
També es pensava que algunes malalties, com
l'epilèpsia, eren formes de possesions.
Hèrcles matan l'Hidra. L'heroi
havia mort els seus fills quan
Hera el va castigar amb la
bogeria; per expiar el crim va
haver de complir 12 treballs.
3. En època arcaica els grecs van desenvolupar diversos tipus de remeis, com l'ús de
plantes medicinals i drogues (φ ρμακον). També hi va haver un fort progrès en laά
cirurgia de guerra, per tractar les ferides i lesions que els continus conflictes bèl·lics
solien provocar.
Tanmateix, la medicina grega arcaica estava en mans de la religió i la superstició:
molts grecs recorrien a fetillers i s'usaven mètodes de curació com les amulets i els
conjurs màgics.
Amulet de jade Instruments quirúrgics grecs.
4. Asclepi era el déu de la medicina, nascut dels amors d'Apol·lo i la jove Coronis.
Després de néixer, Apol·lo el va deixar en mans del savi centaure Quiró, que li va
ensenyar l'art de curar. Asclepi es va casar amb Epione (deessa de l'alleujament del
dolor) i va tenir tres filles: Higia (la bona salut), Panacea (remei) i Iaso (curació).
Asclepi (Louvre) Hígia (Klimt)
2. A S C L E P I
5. Zeus va matar Asclepi amb el raig perquè havia
ressucitat un home a canvi d'or, però després va agafar el
déu i el va col·locar al cel, com la constelació del
Serpentari. Asclepi va seguir essent adorat a Grècia i els
seus santuaris van esdevenir autèntics centres de curació
a on els grecs anaven per trobar un remei als mals que
els afligien. Els més coneguts eren els de Cos, Cnidos i
Epidaure.
Santuari d'Asclepi a CosVisita a Asclepi (Pynter)
Serpentari
6. La medicina que es practicava en aquests llocs era
encara religiosa: El malalt suplicava al déu, dormia
en un lloc sagrat i el déu se li apareixia en somnis i
li indicava el remei que necessitava (això últim
requeria la intervenció dels sacerdots que
interpretaven el somni del malalt).
Després de curats, els malalts, dedicaven un vot al
déu, que solia ser una figura amb la forma de la
part del cos curada.
Αmb el pas del temps els santuaris es van
convertir en escoles de metges, que hi anaven a
aprendre a curar. El més destacat de tots va ser
Hipòcrates de Cos, considerat el pare de la
medicina.
Vots en forma de parts del cos
7. Hipòcrates va néixer i viure a l'illa de Cos
entre el 460 i el 470aC. Tot i la seva fama,
sabem poc de la seva vida, fora del fet que va
ser el primer grec que va ensenyar medicina
a canvi d'un salari.
La seva importància està en que va ser el
primer metge que va separar la medicina de
la religió: segons ell, les malalties són
fenòmens naturals i, per tant, han de curar-se
amb mètodes naturals.
3. H I P Ò C R A T E S
Bust d'Hipòcrates
8. A Hipòcrates se li atribueix la creença que el règim de vida (διαιτα) d'una persona
influeix en la seva salut. Considerava que la salut era l'ordre natural de les coses, i
que una malaltia era el trencament d'aquest ordre.
Tot i que moltes de les seves teories han estat superades, gràcies a ell la medicina va
passar a ser considerada una τεχνή (ciència) i algunes ensenyances i descobriments
seus encara són considerats vàlids actualment.
Estàtua d'Hipòcrates a Cos. Mosaic amb Hipòcrates.
9. La teoria dels quatre humors: segons Hipòcrates al cos humà hi havia quatre
humors (líquids) diferents que influien en el caràcter i la salud de l'home.
Sang: es fa al fetge i
aporta coratge i amor.
Bilis negra: es fa a la
melsa i aporta melan-
gia i irritabilitat.
Bilis groga: es fa a la bufeta de la
fel i aporta mal temperament. Flegma: es fa al cervell i aporta
calma i falta d'emocions.
Segons aquesta teoria, quan un humor sobrepassa els altres es produeix la
malaltia: la missió del metge és tornar els líquids a l'equilibri anterior.
10. Després d'Hipòcrates la medicina va evolucionar fins a una posició més
empírica i es va avançar en l'estudi de l'anatomia humana.
Ben aviat els grecs van assolir una fama de bons metges, fins al punt que altres
pobles com els perses i els romans van solicitar els seus serveis. Molts reis
perses i aristòcrates romans tenien esclaus grecs al seu servei per tractar-los
quan emmalaltissin.
Hipòcrates rebutja una oferta
d'Artaxerxes de Pèrsia (Girodet)
4. A L T R E S M E T G E S
11. Entre els metges posteriors destaca Heròfil de Calcedó (sIV – IIIaC) que va fer
importants avenços en anatomia a través de la dissecció i la vivisecció de
condemnats: va descobrir els ovaris i els nervis. Fou el primer en defensar que les
dones, fora d'un parell d'òrgans, eren completament iguals als homes.
Galé
El metge grec més important després d'Hipòcrates va
ser Galé de Pèrgam, que va viure en època romana
(sIIdC). Va dedicar-se a la filosofia i a la medicina i va
escriure un corpus d'obres que es va seguir estudiant
durant 15 segles.
Entre les aportacions que va fer Gal·lè hi ha el
descobriment de les vàlvules del cor, les diferències
entre artèries i venes, i mètodes de conservació de
medicaments.
