1. Lliçó 12. La nacionalitat.
1. Concepte i significat.
2. Adquisició, pèrdua i recuperació de la nacionalitat espanyola. La prova.
3. La doble nacionalitat.
4. L’apatrídia.
1. Concepte i significat.
La nacionalitat és el vincle jurídic que uneix a l'individu amb l'Estat. És una matèria de
Dret Públic i de Dret Internacional, però també de Dret civil, ja que es considera com un
dels estats civils de la persona, perquè pot determinar la llei aplicable a la persona en
algunes de les seves relacions jurídiques.
Els arts. 13 CE i. 27 CCE atorguen als estrangers iguals drets civils que als espanyols,
encara que la igualtat no és absoluta, per la matisació: “llevat del disposat en lleis
especials i Tractats”.
L'art. 11 de la Constitució preveu:
1. La reserva de llei en matèria d’adquisició, conservació i pèrdua de la nacionalitat;
2. Que un espanyol d'origen no pot ser privat de la seva nacionalitat;
3. L’existència de supòsits de doble nacionalitat.
2. Adquisició, pèrdua i recuperació de la nacionalitat espanyola. La prova.
A) ADQUISICIÓ
Tradicionalment es distingeix entre adquisició originària, que ve determinada en el
moment del naixement, i derivativa, que implica que l’adquisició es produeix després
del naixement i que, normalment, suposa un canvi de nacionalitat. El nacional d'origen
no pot ser privat de la nacionalitat espanyola, però sí el que l'ha adquirit derivativament
(art. 11 CE i art. 25 CCE). A més, l'adquisició originària és automàtica, sense cap
declaració de voluntat de l'afectat.
En la regulació actual, també es consideren espanyols d'origen els que han adquirit la
nacionalitat espanyola després del naixement en determinades situacions, amb la
conseqüència que tampoc no poden ser privats d'ella. I hi ha supòsits en els quals
l'adquisició de la nacionalitat espanyola després del naixement es produeix sense
intervenir la voluntat de l'interessat (v. infra arts. 17.2 a contrari i 19 CCE)..
a) Adquisició de la nacionalitat espanyola originària (amb el naixement).
Hi ha dos criteris per atribuir la nacionalitat a una persona que neix:
1. L’anomenat ius soli, que comporta atribuir la nacionalitat del lloc del
naixement; i,
2. L’anomenat ius sanguinis, que comporta atribuir la nacionalitat dels
progenitors.

2. El CCE segueix el primer criteri i, subsidiàriament, el segon. Així, són espanyols
d’origen, segons l’ art. 17 CCE):
1r) Els fills de pare o mare espanyols.
2n) Els nascuts a Espanya de progenitors estrangers, si almenys un d'ells hagués nascut
a Espanya (s'exceptuen els fills de funcionaris diplomàtics o consulars acreditats a
Espanya).
3r) Els nascuts a Espanya de progenitors estrangers si cap dels dos té nacionalitat o si
cap de les lleis nacionals dels progenitors atribueixen la nacionalitat al fill.
4t) Els nascuts a Espanya la filiació dels quals sigui desconeguda (a aquests efectes, es
presumeixen nascuts en territori espanyol als menors d’edat el primer lloc conegut dels
quals sigui el territori espanyol).
b) Adquisició derivativa de la nacionalitat espanyola (després del naixement).
Aquí hem de diferenciar segons si és o no és necessària la declaració de voluntat de
l’interessat:
1. Supòsits en els quals no és necessària la declaració de voluntat de l'interessat.
S'assimilen a la nacionalitat d'origen i no cal que compleixin els requisits de l'art. 23
CCE. Són els següents:
i) Persona respecte a la qual es determina la filiació o el naixement a Espanya
amb anterioritat als 18 anys. S’ha de tractar de casos en què, si la filiació o el
lloc de naixement s’haguessin determinat en el moment del naixement, haurien
comportat l’atribució immediata de la nacionalitat espanyola (art. 17.2, a
contrari, CCE);
ii) El menor de divuit anys adoptat per un espanyol adquireix la nacionalitat
espanyola amb l’adopció (art. 19.1 CCE).
2. Supòsits en els quals és necessària la declaració de voluntat de l'interessat:
i) Dret d'opció. El no espanyol té dret a optar, dins del termini legal, per la
nacionalitat espanyola. La nacionalitat així adquirida té la consideració d'origen.
Hi ha 4 supòsits:
- la determinació després dels divuit anys del naixement a Espanya o
d'una filiació que haurien causat la nacionalitat espanyola, en néixer
aquesta persona; ha d'optar dins dels dos anys següents a la
determinació (art. 17.2 CCE);
- l'adoptat major de 18 anys en el termini de dos anys a partir de l'adopció
(art. 19.2 CCE);
- les persones que estiguin o hagin estat subjectes a la potestat d'un
espanyol (art. 20.1. a CCE);
- les persones nascudes de pare o mare que hagués estat originàriament
espanyol/a i nascut a Espanya (art. 20.1 b) CCE).
L’art. 20.2 CCE estableix qui ha de formular la declaració d’opció,
depenent de les circumstàncies i en quins terminis.
ii) Carta de naturalesa. Atorgament de la nacionalitat espanyola,
discrecionalment, pel Govern, per Reial Decret, amb informe previ tramitat pel
Ministeri de Justícia, quan en l'interessat es presenten circumstàncies

3. excepcionals (art. 21.1 CCe). Pot ser sol·licitada: 1. pel propi interessat si és
major de divuit anys o menor emancipat; 2. Per l'interessat major de catorze
anys, assistit pel seu representant legal; 3. Pel representant legal del menor de
catorze anys i de l’incapacitat (aquest també la podrà sol·licitar per si sol o
assistit pel seu representant, segons resulti de la sentència d'incapacitació) (art.
21.3 CCE)
iii. Adquisició per residència. Atorgada pel Ministeri de Justícia, que podrà
denegar-la per motius raonats d'ordre públic o interès nacional (art. 21.2 CCE).
La seva resolució és recurrible en la via contenciós administrativa (art. 22.5
CCE). La poden sol·licitar les mateixes persones que la carta de naturalesa (art.
21.3 CCE).
Els terminis de residència varien segons les circumstàncies:
a) deu anys, si no hi ha circumstàncies especials (art. 22.1 CCE);
b) cinc anys, per a persones que hagin obtingut condició de refugiat (art. 22.1
CCE);
c) dos anys, per als nacionals d'origen de països iberoamericans, Andorra,
Filipines, Guinea Equatorial, Portugal o sefardites (art. 22.1 CCE).
d) Un any per: 1) el nascut en territori espanyol; 2) persones que no hagin
exercitat oportunament la facultat d’optar; 3) persones subjectes la tutela, guarda
o acolliment d'un espanyol o institució espanyola durant dos anys consecutius;
4) persona casada amb un espanyol/a, no separat; 5) vidu o vídua de persona
espanyola si no estaven separats al temps de la mort; 6) persones nascudes fora
d’Espanya, de mare o pare, avi o àvi,a que originàriament haguessin estat
espanyols. (art. 22.2 CCE).
Cal que la residència sigui legal, continuada i immediatament anterior a la petició (art.
22.3 CCE).
L'adquisició per opció, carta de naturalesa i residència requereixen que el major de
catorze anys juri o prometi fidelitat al Rei i obediència a la Constitució i a les lleis i que
renunciï a la nacionalitat anterior llevat que sigui d'un país iberoamericà, Andorra, les
Filipines, Guinea Equatorial o Portugal, i que s'inscrigui en el Registre Civil (art. 23
CCE)
3. Adquisició per possessió d'estat.
Segons l'art. 18 CCE, la possessió i utilització continuada de la nacionalitat espanyola
durant deu anys amb bona fe i basada en un títol inscrit en el Registre Civil, és causa de
consolidació de la nacionalitat, encara que s'anul·li el títol que la va originar.
B) PÈRDUA
1. Sense intervenir la voluntat de l'interessat, els espanyols no d’origen perden la
nacionalitat espanyola quan:

4. a. durant un període de tres anys utilitzin exclusivament la nacionalitat a què
haguessin declarat renunciar en adquirir la nacionalitat espanyola (art. 25. 1. a)
CCE).
b. serveixen voluntàriament a un Estat estranger mitjançant les armes o exercint un
càrrec polític contra la prohibició expressa del Govern (art. 25.1.b) CCE).
2. Pèrdua de la nacionalitat espanyola per adquirir una altra nacionalitat
Els emancipats que, residint habitualment a l'estranger, adquireixin voluntàriament una
altra nacionalitat o utilitzin exclusivament la nacionalitat estrangera que haguessin
adquirit abans de l'emancipació perdran la nacionalitat espanyola (art. 24.1 CCE).
No n'hi ha prou amb tenir una altra nacionalitat per perdre l'espanyola, sinó que és
necessari que es visqui habitualment a l'estranger (art. 24.1 CCE) i que transcorrin tres
anys des de l'adquisició de la nacionalitat estrangera o des de l'emancipació si
l'adquisició ha tingut lloc abans (art. 24.1 CCE). Però els interessats podran evitar la
pèrdua si dins d'aquest termini declaren la seva voluntat de conservar la nacionalitat
espanyola. Si renuncien expressament a la nacionalitat espanyola no és necessari que es
compleixi el requisit de 3 anys de residència a l’estranger, però encara cal que no
visquin a Espanya i que tinguin una altra nacionalitat (art. 24.2 CCE).
D’altra banda, l'adquisició de la nacionalitat dels països units a Espanya per llaços
històrics no comporta la pèrdua de la nacionalitat espanyola d'origen (art. 24. 1 segon
pár. CCE).
D’acord amb l’art. 24.3 CCE, els que, havent nascut i residint a l’estranger tinguin la
nacionalitat espanyola per ser fills de progenitors espanyols, també nascuts a
l’estranger, quan les lleis del país de residència també atribueixin la seva nacionalitat,
perdran en tot cas la nacionalitat espanyola si no declaren davant de l’encarregat del
Registre Civil la seva voluntat de conservar-la en el termini de 3 anys, comptats des de
la majoria d’edat o des de l’emancipació.
No es perd la nacionalitat espanyola si Espanya es troba en guerra (art. 24.4 CCE)
C) RECUPERACIÓ
Si s’ha perdut la nacionalitat espanyola, es pot recuperar complint determinats requisits
(art. 26.1 CCE):
a) Ser resident legal a Espanya. No cal per a emigrants i fills d’emigrants i el Ministeri
de Justícia pot excepcionar aquesta exigència en casos excepcionals;
b) Declarar davant l’encarregat del Registre Civil que es vol recuperar la nacionalitat
espanyola.
c) Inscriure la recuperació en el Registre Civil.
Per tal de recuperar la nacionalitat, necessiten una concessió discrecional pel Govern
els que han estat privats de la nacionalitat espanyola d’acord amb l’art. 25 CCE (art. 26.
2 CCE).
3. La doble nacionalitat

5. Es parla de doble nacionalitat quan una mateixa persona té dues nacionalitats. Aquesta
situació es pot produir sense que el subjecte ho persegueixi o, al contrari, perquè ho
busqui.
Hi ha casos de doble nacionalitat no buscada quan altres Estats concedeixen la seva
nacionalitat a un individu que el CCE considera nacional espanyol (per exemple, al
nascut de pares de nacionalitat diferent). El CCE no obliga que l'individu opti per una o
per una altra. Pot renunciar a l'espanyola, però si no vol, pot conservar totes dues. L'art.
24.1 CCE només diu que perdrà la nacionalitat espanyola quan resideixi habitualment a
l'estranger i usi exclusivament la nacionalitat estrangera que tingués atribuïda abans de
l'emancipació.
Hi ha també casos de doble nacionalitat buscada. Així l'art. 11.3 de la Constitució
Espanyola preveu que l'Estat podrà firmar tractats de doble nacionalitat amb els països
iberoamericans o amb aquells que tinguin o hagin tingut particular vinculació amb
Espanya, de manera que els espanyols d'origen no perdran la nacionalitat espanyola per
adquirir la d'un d'aquests estats. Cal destacar que la Constitució no permet signar tractat
de doble nacionalitat amb qualsevol país, sinó només amb els que hagin tingut
particular vinculació a Espanya. Ja abans de la Constitució s'havien signat tractats de
doble nacionalitat.
Sense necessitat de tractat de doble nacionalitat, l'art. 24.1. CCE diu que amb
l'adquisició de la nacionalitat dels països iberoamericans, Andorra, les Filipines, Guinea
Equatorial o Portugal no n'hi ha prou per perdre l'espanyola. Hi ha una doble
nacionalitat automàtica. L’ art. 23 b) CCE eximeix als nacionals d'aquests països que
adquireixin la nacionalitat espanyola de la renúncia a la seva anterior nacionalitat. Però
alguns autors entenen que, a fi que els nacionals d'aquests països que adquireixin la
nacionalitat espanyola conservin la seva, és necessari que hi hagi un tractat, perquè,
sense Tractat, la Constitució només considera la possibilitat que l'espanyol d'origen que
adquireixi la d'aquests països no perdi la nacionalitat espanyola, però no el manteniment
de la seva antiga nacionalitat a l'estranger que adquireix la nostra. A més, el
manteniment o no de la nacionalitat estrangera dependria de la seva pròpia regulació.
Als convenis de doble nacionalitat es preveu que encara que es tinguin dues
nacionalitats només s'exerciti la del país de residència, amb suspensió de l'exercici dels
drets inherents a l’altra. El trasllat del domicili implica la recuperació de tots els drets i
deures inherents a la nacionalitat de què es tracti. Quant a l'estatut personal es tindrà en
compte la nacionalitat del país de residència o, dit d’una altra, manera, la nacionalitat
que efectivament s’utilitza.
4. L’apatrídia.
Un apàtrida és aquella persona que no és reconeguda per cap país com a ciutadà.
Segons ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats), hi ha
milions de persones al món atrapades en aquest “limbo” legal, amb un accés mínim a la
protecció legal o internacional o a drets bàsics com la salut i l’educació.
Les convencions internacionals sobre apatrídia es van establir el 1954 (Convención
sobre el Estatuto de los Apátridas) i 1961 (Convención para reducir los casos de

6. Apatridia). El 1974, l’Assemblea General de les Nacions Unides va sol·licitar a
l’ACNUR que proporcionés assistència legal limitada i el 1996 va ordenar que ampliés
la seva missió a través de la promoció de la reducció dels casos d’apatrídia a nivell
mundial.
Per a exemples d’apatrídia, vegeu:
http://www.acnur.org/paginas/index.php?id_pag=8954