Apunts biogràfics i científicsdel metge benidormí Dr. Josep Pérez Fuster (1856-1933)              Paper clau en la lluita ...
AUTORS                     Eusebi Chiner i Vives                    Cap de Secció de PneumologiaHospital Universitari Sant...
C   De los textos: Los AutoresEdita: xxxxxxDepósito legal: V-0000-2009Imprime:Gráficas Naranjo, S.L.Tel. 963 61 71 34 . Va...
ÍNDEXPròleg                                                                2Antecedents històrics: la diftèria i el seu po...
PRÒLEG         El Dr. Josep Pérez Fuster (Benidorm 1856-València 1933) va ser una deles figures més rellevants de la Medic...
Per a les families Chiner Vives, Montoro, Llinares y Pérez Fuster...
Una nova teoria no s’imposa perquè elscientífics es convencen d’ella, sinó perquèels que segueixen abraçant les antiguesid...
Libr o del conocimiento, curación y preservación de la enfermedad de garrotillo por el Dr . Iván de Soto. Granada 1616.
9                                                        Antecedents històrics:                                         la...
10     precisa els signes i símptomes, establint un diagnòstic diferencial amb altres     patologies semblants. Aquesta de...
11        Fins a la definició de diftèria pel metge francés Bretonneau en 1826, aquestamalaltia havia estat estudiada semp...
El garrotillo.Francesc de Goya (abans de 1812). Oli sobre llenç. 0,80 x 0,65 m. ColeccióAraoz (vídua de Marañón),Madrid
11        Els metges espanyols del Renaixement, paral·lelament a Baillou a França,van dur a terme una completa descripció ...
10     “existirán en todas las poblaciones que no excedan de 4.000 vecinos”, “dependiendo     exclusivamente de los ayunta...
11        Durant el segle XIX, sobretot a lepidèmia de 1847, la malaltia era freqüenta grans capitals europees com París, ...
Sistemes d’intubació per a previndre l’asfixia provocada per l’angina diftèrica.Collin & Cie successeurs. Médecine et peti...
11         Un altre fet important a l’entorn de 1890 és la decisió de Roux de practicarun sistemàtic anàlisi bacteriològic...
Boletín del Instituto Médico Valenciano. Instrucciones para evitar la propagación de la difteria.Any 1866, volum 19, pàgin...
11         A partir de 1895 es comença a aplicar a Espanya el sèrum Roux, descendintla mortalitat entre 1895 i 1900 a una ...
Portada del Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià 1883-1884
11El canvi de mentalitat científica i la realitat històrica espanyola a                                                les...
10              Dos grups generacionals van iniciar i consolidar aquest procés. El pertanyent     a la generació de 1871 (...
11presentar un informe favorable respecte al resultat del sèru m i respecte a la possibilitatde preparar-lo i inocular-lo ...
Josep Pérez Fuster (esquerra) amb el seu germà Eusebi Pérez Fuster. 1920. Arxiu familiar
11                        L’entorn familiar i professional de Pérez Fuster          Josep Pérez Fuster va nàixer a Benidor...
Josep Pérez Fuster investit amb la toga de Doctor 1883. Arxiu familiar
11        Pérez Fuster va mostrar prompte una inclinació cap a una clínica basadaen els resultats de les ciències experime...
10     el primer terç del segle XX encapçalaria els nous vessants de la Higiene Pública     valenciana.              L’org...
11                           L’Ajuntament de València davant la diftèria        En analitzar els incidents epidèmics regis...
10     en què sinformava favorablement respecte a la injecció antidiftèrica. La classe     mèdica respongué immediatament ...
11                                          La comissió de Pérez Fuster a París         Fent-se ressó del nou procediment ...
10     hort de Sant Pau; 4) Autoritzar lalcalde perquè, presos els informes necessaris, per     conducte de lambaixador dE...
Conferència sobre la técnica de preparació del sèrum de Roux al Instituto Médico Valenciano el 12 de gener de 1895.Boletín...
Notícies sobre les inoculacions del sèrum de Roux a València. Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià
11              Memòria presentada a l’Ajuntament de València sobre el                                            procedim...
10             Després de la seua estada a l’Institut Pasteur i als hospitals Trousseau i     Enfants malades, de tornada ...
11                                   La polèmica a l’entorn de la inoculació         Cal destacar també la pressió exercid...
10     locals, però també als propis productors de l’Institut Pasteur. En aquest sentit,     altres iniciatives de producc...
111°.- El suero antidiftérico, preparado por el procedimiento Roux, supera en mucho altratamiento clásico de la difteria.2...
Notícies sobre les inoculacions del sèrum de Roux a València. Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià
11remedio de que estamos hablando para curar la difteria, como se han convencido todoslos que han estado en París, y nuest...
Informes de la Comissió Central de Vacunació de l’Institut Mèdic Valencià.Butlletí de l’Institut 1883-1884, volum 18, pàgi...
11procedent dels laboratoris de Roux i de Ferran (38,39). La tardança dutilitzacióa València, va motivar severes crítiques...
Dr. Josep Pérez Fuster. 1920. Arxiu familiar
11curación: 74,01%. Porcentaje de fallecimientos: 25,19%. Resultado desconocido: 0,78%”         El tractament clàssic de l...
Debats a l’Institut Mèdic Valencià. Dr. Pérez Fuster ¿Tiene carácter especial la cirugía moderna?Butlletí de l’Institut Mè...
11      Pérez Fuster a l’estructura de la sanitat municipal valenciana        La Llei de Beneficència de 1849 establia la ...
10     Bautista Peset Aleixandre), va estar dedicat principalment a qüestions     bromatològiques. Hem de tindre en compte...
11i l’ordenança José Verge Cuevas. En 1915 es va afegir el veterinari Tomás PesetAleixandre.               Institut Provin...
10     i la seua aplicació massiva per Salvat Navarro en 1913, una de les primeres     experimentacions col·lectives reali...
11i vacunació amb Ramón Gómez Pérez; desinfecció, dirigida per Emilio MorenoPastor. A més a més s’integraven els pèrits qu...
Conclusions del IX Congreso de Higiene y Demografía, Clase 1ª, Secció 4ª.Revista de Obras Públicas 1898. Tom I: pàgina 318
11                         Altres aspectes de l’obra científica de Pérez Fuster        Pérez Fuster va dedicar altres treb...
10     en el Laboratori Bacteriològic des de 1897, oferint la primera sistematització del     tema des de la Microbiologia...
11        Un últim aspecte, lligat a la seua labor institucional, és la seua contribucióa la renovació que el periodisme m...
Guia de Madrid redactada amb ocasió del IX Congreso Internacional de Higiene y Demografía, 10-17 de Abril de 1898.Arxiu fa...
Referència a l’institut microbiològic del Dr. Llorente a la Guia de Madrid redactada amb ocasió del IX CongresoInternacion...
10     vacuna antidiftèrica, arreplegada pel Butlletí de lInstitut Mèdic Valencià (35).     Destaquem el discurs titulat D...
11                                  Agraïments        Els autors desitgen agraïr especialment a Isabel Girona la seua col·...
Apunts biogràfics i científics dr. josep pérez fuster. autors eusebi chiner i isabel betlloch. part 1
Apunts biogràfics i científics dr. josep pérez fuster. autors eusebi chiner i isabel betlloch. part 1
Próxima SlideShare
Cargando en…5
×

Apunts biogràfics i científics dr. josep pérez fuster. autors eusebi chiner i isabel betlloch. part 1

227 visualizaciones

Publicado el

0 comentarios
0 recomendaciones
Estadísticas
Notas
  • Sé el primero en comentar

  • Sé el primero en recomendar esto

Sin descargas
Visualizaciones
Visualizaciones totales
227
En SlideShare
0
De insertados
0
Número de insertados
2
Acciones
Compartido
0
Descargas
4
Comentarios
0
Recomendaciones
0
Insertados 0
No insertados

No hay notas en la diapositiva.

Apunts biogràfics i científics dr. josep pérez fuster. autors eusebi chiner i isabel betlloch. part 1

  1. 1. Apunts biogràfics i científicsdel metge benidormí Dr. Josep Pérez Fuster (1856-1933) Paper clau en la lluita contra les malalties infeccioses a les darreries del segle XIX.
  2. 2. AUTORS Eusebi Chiner i Vives Cap de Secció de PneumologiaHospital Universitari Sant Joan d’Alacant. Universitat Miguel Hernández Isabel Betlloch i Mas Cap de Secció de DermatologiaHospital General Universitari d’Alacant. Universitat Miguel Hernández
  3. 3. C De los textos: Los AutoresEdita: xxxxxxDepósito legal: V-0000-2009Imprime:Gráficas Naranjo, S.L.Tel. 963 61 71 34 . Valenciaimprenta@graficasnaranjo.com
  4. 4. ÍNDEXPròleg 2Antecedents històrics: la diftèria i el seu poder devastador 4El canvi de mentalitat científica i la realitat històrica espanyolaa les darreries del XIX 13L’entorn familiar i professional de Pérez Fuster 16L’Ajuntament de València davant la diftèria 20La comissió de Pérez Fuster a París 22Memòria presentada a l’Ajuntament de Valènciasobre el procediment antidiftèric 23La polèmica a l’entorn de la inoculació 26Pérez Fuster a l’estructura de la sanitat municipal valenciana 34Altres aspectes de l’obra científica de Pérez Fuster 40Agraïments 44Discurs de recepció de Pérez Fuster a la Reial Acadèmia de Medicina 00Bibliografia 00
  5. 5. PRÒLEG El Dr. Josep Pérez Fuster (Benidorm 1856-València 1933) va ser una deles figures més rellevants de la Medicina valenciana a finals del segle XIX i vajugar un paper clau per a comprendre, tant l’evolució de les malalties infeccioses, com per a assentar les bases de la lluita en la seua erradicació. El còlera, la diftèria,la ràbia, el tètanus, el tifus i altres, eren responsables d’una alta mortalitat ambun periòdic caràcter epidèmic, que ocasionava la pèrdua de milers de vides,principalment en població de curta edat. Al llarg del present estudi veurem quinava ser la seua important contribució a la Higiene Pública i la Medicina Preventiva,i analitzarem el contexte històric d’Espanya i de la societat valenciana a les darreriesdel segle XIX. L’any 2006 es va complir el 150 aniversari del seu naixement i el 2008,el 75 aniversari de la seua mort. Dins de la seua feina hi ha una importantdocumentació científica a les publicacions mèdiques de l’època, als arxius municipalsde València i a la premsa del moment, que constitueixen una valuosa aportacióal desenvolupament socio-sanitari actual. En aquest llibre hem recollit de formasistemàtica la informació biogràfica i la trajectòria professional de Josep PérezFuster, a partir de la documentació de l’època, d’alguns treballs que han analitzatla creació de l’Institut Municipal d’Higiene de València i la seua organització, sotala seua figura i d’algunes publicacions que han esbrinat el seu treball. L’anàlisidels fons digitalitzats del Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià ens han estat d’unavaluosa utilitat per a seguir gran part dels aconteixements de la introducció delsèrum antidiftèric a València. Finalment hem tingut la fortuna de disposar alnostre arxiu familiar de gran part d’informació biogràfica, fotogràfica i documentaldel nostre oncle besavi Josep Pérez Fuster, entre ella del seu discurs d’entrada ala Reial Acadèmia de Medicina de València i que reproduïm al final del llibre enedició facsímil. La lectura reposada del discurs ens permetrà comprendre moltsdels aspectes que s’analitzen al llarg d’aquesta petita obra. Recuperem, doncs, la memòria de Josep Pérez Fuster i donem a conéixermolts aspectes desconeguts, per tal de mostrar-los a la comunitat científicavalenciana i en particular als seus conciutadans del poble de Benidorm on vanàixer i on també va exercir, sempre de forma desinteresada, quan la seua intensavida professional li permetia visitar a la seua família.
  6. 6. Per a les families Chiner Vives, Montoro, Llinares y Pérez Fuster...
  7. 7. Una nova teoria no s’imposa perquè elscientífics es convencen d’ella, sinó perquèels que segueixen abraçant les antiguesidees van morint a poc a poc i sonsubstituïts per una nova generació quèassimila les noves des del principi. Max Planck (1858-1947) Premi Nobel de Física 1918
  8. 8. Libr o del conocimiento, curación y preservación de la enfermedad de garrotillo por el Dr . Iván de Soto. Granada 1616.
  9. 9. 9 Antecedents històrics: la diftèria i el seu poder devastador La diftèria està causada pel cocobacil grampositiu Corynebacterium diphteriae,que afecta, per la invasió directa o per la seua endotoxina, a diversos llocs del’organisme, principalment a làrea nasofaringolaríngea. Actualment es considerapràcticament erradicada gràcies a les campanyes de vacunació de toxoide tetànicobligatori en la infància. No obstant, al llarg de la història de la humanitat lesgrans epidèmies de diftèria han causat una elevada mortalitat, principalmentinfantil, i han promogut avanços científics importants, com la difusió de latraqueotomia, en un esforç per a vèncer aquesta mortífera malaltia (1). Al segle IV A.C., Hipòcrates va descriure els símptomes d’asfíxia i l’evolucióclínica del que pot ser era una diftèria. Pensava que amb sagnies era possiblealleugerar l’acúmul de sang que es produïa a la caròtida, fent alenar amb unapalleta vapor d’aigua, afegint-ne olis volàtils. Al Talmud (segle II D.C.) es parla de la diftèria amb el nom de Askara.Quan es produïa una epidèmia s’anunciava el perill “amb toc de trompetes acontinuació de la primera defunció” i no després de la tercera, com era habitual.Afegeix aquest llibre que la mort “ocorre per asfíxia i que és la pitjor de les 903 formesde mort conegudes”. A més a més, manifesta que “qui menja llentilles una vegada almes, li tira sal al menjar i aigua a totes les begudes manté l’Askara lluny de sa casa”. Ja a lany 50 de la nostra era, Areteo de Capadòcia va descriure dos tipusdangines, benignes i malignes. Dins daquestes malignes indica les d’un cert tipusque "si sestén al tòrax per la tràquea, produeix la mort per sufocació". Galè, a l’any131 D.C. va parlar de pacients que expulsen membranes per la boca, representantuna delles el motle de la tràquea. En l’Edat Mitja, Baronius descriu les epidèmies que aparéixen a Roma, alsanys 856 i 1004, com un “refredat descendent de la faringe, que conduïa a la sufocaciói que es denomina pestilencia faucium” . Al segle XIV es descriu en 1389 a la ciutatde Short (Anglaterra) una epidèmia i al segle XVI s’observen epidèmies al Rhini a la baixa Alemanya. Al Renaixement els metges espanyols introduïren el terme garrotillo (croupen anglés, crup en l’adaptació espanyola) i són els primers a descriure de forma
  10. 10. 10 precisa els signes i símptomes, establint un diagnòstic diferencial amb altres patologies semblants. Aquesta denominació es va popularitzar i ha arribat fins als nostres dies. Segons Pérez Cascález es denomina així per la semblança a la mort causada en ofegats per un cordell, que a Espanya sexpressa amb el nom de donar garrot (2). Luis Mercado (1525?-1611), la figura més important de l a medicina renaixentista española, natural de Valladolid, al seu llibre Consultaciones morborum complicatorum et gravisimorum , publicades en 1613 després de la seua mort, fa la primera i magistral descripció del garrotillo , després de la seua epidèmica aparició en Espanya a les darreres dècades de la centúria. Però l’estudi més complet i pormenoritzat és el de Juan de Villarreal, De signis, causis, essentia, prognostico et curatione morbi soffocantis , publicat en Alcalá de Henares en 1611. De essentia, signis, causis, prognostico, & curatione anginae, vulgo garrotillo: brevis tractatus por el Dr. Pedro Mancebo. Sevilla, 1618.
  11. 11. 11 Fins a la definició de diftèria pel metge francés Bretonneau en 1826, aquestamalaltia havia estat estudiada sempre en companyia d’altres afeccions orofaríngees. La teoria galènica dels humors atribuïa aquesta malaltia a un espessimentdels humors pel fred, causants de lobstrucció de les venes del coll, produïnt unflori ulceració a nivell de la gola i, en cas de descendir i progressar, donava lloc a unainflamació de la via aèria i la mort per sufocació. Així, la terapèutica recomanadaes basava en la sagnia local per a disminuir la unflor i els remeis tòpics i sistèmicsque calfaren i fluidificaren els humors, incloent empastres calents i secs, laxantsi beuratges de plantes de propietats "assecants". Espanya, com altres països dEuropa, es va veure sacsada a finals del segleXVI per onades depidèmies dangina maligna. Hi ha referències dels seus atacs en1530 i següents, 1585, 1590-1591 (amb gran intensitat a Andalusia), 1606 (varenmorir infinitat de xiquets), 1613 (tan greu que es va considerar lany dels crups) i1618 (sobretot a Sevilla).Tratado Médico-Práctico del garrotillo malignoulcerado o angina maligna gangrenosa: y su remediocierto, pronto, seguro, confirmado, con autoridad,conservación y experiencia.Dr. Juan Antonio Pascual y Rubio. Valencia,1784.
  12. 12. El garrotillo.Francesc de Goya (abans de 1812). Oli sobre llenç. 0,80 x 0,65 m. ColeccióAraoz (vídua de Marañón),Madrid
  13. 13. 11 Els metges espanyols del Renaixement, paral·lelament a Baillou a França,van dur a terme una completa descripció de la malaltia. Els estudis sobre el crupdaquests autors van ser de referència per a la medicina europea de lèpoca, ja quepresentaren descripcions minucioses del quadre clínic i establiren el diagnòsticdiferencial amb altres processos faringoamigdalars i malalties de vies respiratòriesinferiors. Així mateix, ens presenten signes clínics especials, com trobar el polsdèbil, malgrat ser un procés inflamatori agut; la desaparició de la febra senseassociarmilloria clínica, les pseudomembranes o laparició de paràlisi de paladarbla. També aporten importants dades a favor de la teoria de la contagiositatinterpersonal. Durant el Renaixement i principis del Barroc la medicina espanyolava conéixer un precedent que la va situar a nivell de les primeres dEuropa, sentun bon exemple daixò la diftèria. En lexpansió de les epidèmies solia jugar un paper decisiu lescàs nivellde vida duna població bàsicament agrícola, dautosubsistència, amb baix nivellcultural i higiènic. L’escassetat de metges i poca demanda dels seus serveis per unapoblació que considerava la mortalitat com un paràmetre natural i ineludible,agreujava el problema. A Espanya, amb un cert retard respecte a altres païsoseuropeus, la reducció de la mortalitat catastròfica, especialment epidèmica, noculmina fins a 1900, quan la vacuna contra la pigota ha acabat per arrelar, i elcòlera morbo asiàtic pareix definitivament vençut (la última gran epidèmia va seren 1885), mentre que en la major part dEuropa el mal es trobava extingit des delepidèmia precedent, la de 1865. Degut a les condicions de vida, en el segle XIXles malalties infeccioses es presenten com a malalties socials típiques. La inexistència,o la ineficàcia de lactuació pública que ajude a combatre-les, contribueix a reforçarel caràcter discriminador que les distingeix. La infecció fa estralls entre les classesbaixes i deixa prou incòlumes als nuclis privilegiats. La Llei Orgànica de Sanitat de 28 de novembre de 1855 assenyalava queels metges titulars tenien obligació dassistir a les famílies desvalgudes, assessorara lAjuntament en matèria de salut i, “ante la presencia de la enfermedad contagiosao epidémica, la obligación de no separarse del pueblo de su residencia en tiempos deepidemia o contagio”. El Reial Decret de 14 de juny de 1891 va aprovar el reglamentper al servei benèfic sanitari dels pobles estructurant que els metges titulars
  14. 14. 10 “existirán en todas las poblaciones que no excedan de 4.000 vecinos”, “dependiendo exclusivamente de los ayuntamientos que los contraten, sin adquirir estabilidad en el puesto de trabajo”, fins que la Instrucció General de Sanitat aprovada per Decret el 12 de gener de 1904 assenyala que “los contratos con los médicos titulares tendrán de ahora en adelante duración indefinida” (3). Per a emmarcar lelevada mortalitat dels xiquets convé tindre present que en les zones rurals de lEspanya interior, la mortalitat infantil, fins a mitjan del segle XIX, feia desaparéixer a més de la quarta part dels nascuts, podent superar el terç en èpoques especialment adverses i en lEuropa de lAntic Règim i en lEspanya anterior a 1900 els difunts amb menys de deu anys venien a representar el 50 per cent aproximadament del total de les defuncions (4). En el període 1888- 1894 la diftèria va ser responsable d’una mortalitat mitja anual de 6-7 persones per 10.000 provocant el 80% de morts en afectar la població infantil. La diftèria, la disenteria i la malària causaven morbiditat a una escala geogràfica més limitada i durant menys temps que la pesta, la pigota, la sífilis, la grip i la tuberculosi, que eren les malalties infeccioses més importants de lEdat Moderna. Mary Lindemann apunta que “una malaltia peculiarment mortífera per als xiquets era l’anomenada “angina maligna” i, a Espanya, vulgarment “garrotillo” (…). Es caracteritzava per fort mal de gola, i flux de sang i pus de gola i nas. Els malalts morien de sufocació lenta (5). Encara que és probable que la diftèria siga una malaltia antiquíssima, com la tuberculosi, sabem que va fer la seua aparició a Europa en lEdat Mitjana, però els metges no van començar a descriure-la explícitament com a epidèmia fins als segles XVII i XVIII. En el segle XVII, els brots més greus es van produir a Espanya, Portugal i Itàlia; la malaltia es va declarar en altres països europeus durant el segle XVIII. Fins a mitjans del segle XIX no fou un factor demogràfic amb alts índexs de mortalitat en tot el món. Tota la població podia afectar-se, encara que amb notables diferències. Vidal Solares (6) assenyalava en 1879: “la difteria se encuentra en todas las estaciones y todos los climas. En los lugares húmedos, es decir, en aquellos que se encuentran situados en un valle y están sembrados de pantanos, el croup existe y reina durante todo el año, mientras que en los países montañosos, colocados en lugares secos y altos, sucede que esta enfermedad nada más se presenta en ciertas estaciones, adoptando entonces la forma epidémica”.
  15. 15. 11 Durant el segle XIX, sobretot a lepidèmia de 1847, la malaltia era freqüenta grans capitals europees com París, any en què es comença a aplicar la traqueotomiaen casos desesperats, encara que amb escassos resultats, en morir el 91% delsafectats. En els anys següents la situació no va millorar, morint el 83% dels operatsen 1850, el 85% en 1859 i 87% en 1860, reduïnt-se al 7142% en 1863 i 6344%en 1867, que no impedeix que en 1875 morira el 8797% dels afectats per diftèrialaríngia. A Espanya, entre setembre de 1879 i finals de desembre de 1885 la diftèriava causar 80.879 defuncions (delles 4.586 a Madrid), amb una mitjana de 1.064´19morts al mes, superant el miler de morts els mesos dagost a febrer i sent lleugeramentinferior en la resta. Aquestes taxes de mortalitat van ser encara superiors en elcentre dEuropa, aconseguint el màxim a Àustria. Entre 1880 i 1885, a Espanyavan morir 77.508 persones de diftèria, xifra només superada per les 80.629propiciades per la pallola. Entre 1880 i 1887, Madrid va ser la ciutat europea ambmajor taxa de mortalitat per diftèria, per davant de Berlín, Varsòvia, Sant Petersburgi Marsella. En la segona meitat del XIX es van produir dos fets fonamentals en eltractament i profilaxi del garrotillo: la intubació o tubaje, que Bouchut ideara en1858 i O´Dweyer ressuscitara en 1885, per a ja quedar definitivament incorporadaa les tècniques quirúrgiques, i la troballa del germen etiològic que Klebs i Löeffleraconseguiren lany 1883-1983-84. En 1888, el mateix any en què l’Institut Pasteur va ser inaugurat a París,Alexandre Yersin i Emile Roux (1853-1933) aïllen el bacil de la diftèria i la seuatoxina, usant el filtre de porcellana desenvolupat per Chamberland. És aquest elpunt de partida de la immunització passiva (7,8). Simultàniament a AlemanyaEmile von Behring (1854-1917) i Shibasaburo Kitasato (1852-1931) demostrenque la protecció contra la toxina es pot induir injectant-la en un animal receptor.Aquesta protecció s’associa al sèrum dels animals immunitzats i el què és mésimportant, és transferible a altres animals. Un any més tard Yersin i Roux detallenles propietats de la toxina i confirmen que es pot provocar immunitat contra latoxina. Així doncs, l’objectiu terapèutic passa de l’intent d’erradicar el bacil aneutralitzar els efectes de la toxina per mig del sèrum.
  16. 16. Sistemes d’intubació per a previndre l’asfixia provocada per l’angina diftèrica.Collin & Cie successeurs. Médecine et petite chirurgie. Extracte de catàleg. Paris Lib. Imp. réunies, 1935
  17. 17. 11 Un altre fet important a l’entorn de 1890 és la decisió de Roux de practicarun sistemàtic anàlisi bacteriològic per tal de confirmar la malaltia, ja que la pròpiaheterogeneïtat dels signes clínics donava lloc a confusions amb altres procesos ia diagnòstics erronis. Així, la introducció del test bacteriològic tingué duesconseqüències. La primera va ser clínica, per la possibilitat de conéixer el pronòstici vigilar la presència bacteriana durant l’evolució de la malaltia, i la segona detipus estadístic, ja que va permetre classificar als malalts i establir subgrups,fonamentalment els que patien sols el bacil o aquells amb els quals s’associavenaltres bacteris i que tenien pitjor pronòstic. El diagnòstic bacteriològic va ser dut a terme al Hôpital des Enfants-malades de París per Louis Martin (1864-1946), metge seleccionat per Roux entreels estudiants de Jacques Joseph Grancher (1843-1907), aleshores responsable deldepartament de malalties infeccioses d’aquest hospital i deixeble de Pasteur. Lavacunació dels cavalls per tal de preparar el sèrum s’inicia en 1891 per EdmondNocard (1850-1903) a l’escola veterinària de Maisons-Alfort i en iniciar-se lesvacunacions, a partir de 1894 s’organitza a l’annex de l’Institut Pasteur en Marnes-la-Coquette, prop de París. Precisament aquest any, Roux i Martin descriuenels resultats d’un assaig clínic a gran escala, emprant sèrum de cavall prèviamentproduït i purificat. A la primavera de 1894 aquests resultats sónpresentats primer a Lille i posteriorment al VIII Congrés Internacional d’Higienede Budapest en setembre de 1894. Aquests resultats són difosos a l’opinió públicaa la portada del diari Le Figaro el 6 de setembre amb tal repercussió, que sota lainiciativa de Gaston Calmette s’obrí una subscripció popular amb l’objectiu derecaptar 30.000 francs per administrar sèrum als més necessitats. L’iniciativatingué tal èxit que en un mes se n’havia recaptat 240.000 francs, arribant a 612.000francs al final de l’any. Això va permetre a Roux dur a terme un pla de produccióde sèrum què incrementà els 12 cavalls disponibles a l’Institut en 1894 a 136 ala granja Garches, arribant a produir 7.500 litres de sèrum al 1895. La unitat tòxica de la toxina diftèrica es va definir in vivo com el volumde sobrenadant capaç de matar un mono de 500 g., en 24 hores i les unitatsprotectores van estar definides com 1 ml de sèrum de cavall capaç de neutralitzar20 ml de solució de toxina, 0.1 ml de la qual pot matar un mono de 500 g., en48 hores (9,10).
  18. 18. Boletín del Instituto Médico Valenciano. Instrucciones para evitar la propagación de la difteria.Any 1866, volum 19, pàgines 431 i següents.
  19. 19. 11 A partir de 1895 es comença a aplicar a Espanya el sèrum Roux, descendintla mortalitat entre 1895 i 1900 a una mitjana de 210 defuncions anuals a Madrid,oscil·lant entre les 159 de 1895 i les 276 de 1898. LInstitut Llorente va ser fundata Madrid en 1894 amb clínica i laboratori adjunts, va tractar en divuit anys mésde 15.000 xiquets de diftèria, contribuint a que quasi desapareguera aquesta causade mortalitat a Madrid i que disminuïra notablement en províncies. Comptavaamb cavalls immunitzats contra la diftèria, el sèrum de la qual salvava la vida amés de “mil xiquets pobres per cavall”. En 1923 es començà a utilitzar lanatoxinadiftèrica de Gaston Ramon (1886-1963) i cap a 1930 apareix la vacunacióantidiftèrica (11,12). Com més avant exposarem, el metge benidormí Dr. Josep Pérez Fuster vaser l’introductor de la seroteràpia a València en 1895, una figura clau per aentendre el canvi de la mentalitat mèdica de la medicina valenciana de l’època,i el responsable de l’erradicació de la diftèria a la resta de pobles de la ComunitatValenciana. Gràcies a les seues investigacions, va contribuir a posar els pilars dela nova Medicina Preventiva i Salut Pública. Instrumental original per a l’administració del sèrum antidiftètic
  20. 20. Portada del Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià 1883-1884
  21. 21. 11El canvi de mentalitat científica i la realitat històrica espanyola a les darreries del XIX Entre 1880 i 1885 es va produir un canvi fonamental en la forma dentendrela propagació de les malalties transmissibles. La Microbiologia en el terreny de lamedicina va suposar una transcendental contribució a la mentalitat etiològica, ésa dir, el coneixement de la causa de la malaltia. La Microbiologia va desplaçar ala teoria tel·lúrica per la qual lorigen i desenvolupament de les epidèmies satribuïena miasmes o virus continguts en aigües estancades i terrenys fangosos, i el conceptede malaltia estava basat en la climatologia i lambient. Amb la Microbiologia lamalaltia passaria a entendres com la conseqüència dun microorganisme causal.França i Alemanya es van alçar com a pioneres en aquesta doctrina del microbi,amb Pasteur i Koch com a artífexs del canvi. Lorigen (i per tant el tractament dela malaltia) ja no es buscaria a nivell tel·lúric o ambiental, sinó exactament en laseua causa. A València, la diftèria produïa un nombre important de defuncions alany, presentant-se eventualment de forma massiva. Lepidèmia diftèrica de 1880va motivar una important polèmica al si de lInstitut Mèdic Valencià on es vadiscutir el seu probable caràcter parasitari. Existia especial sensibilització davantduna malaltia que afectava principalment xiquets de poca eda t els quals presentavengreus crisis dasfíxia (11,13). Emile Roux (1853-1933)
  22. 22. 10 Dos grups generacionals van iniciar i consolidar aquest procés. El pertanyent a la generació de 1871 (nascuts entre 1834 i 1848), anomenada “de la Restauració”, amb figures com Julio Magraner Marines, José Crous Casellas i Constantino Gómez Reig, i el pertanyent a la generació de 1886 (nascuts entre 1849 i I863), anomenada “de savis”, composta per Pablo Colvée Roura, Peregrín Casanova Ciurana, Amalio Gimeno Cabanas, Francisco Moliner Nicolás, Luis Simarro Lacabra, Santiago Ramón i Cajal, Vicente Peset Cervera, Pascual Garin Salvador i el mateix Josep Pérez Fuster. Aquestes generacions de lexperimentalisme van ser extraordinàriament fecundes, a més de per haver assimilat amb rigor les novetats doctrinals i tècniques de la “medicina de laboratori”, per la creació de noves institucions, aspecte a què va íntimament connectat laparició de noves publicacions mèdiques, i per lestabliment duna cada vegada més sòlida comunicació amb Europa (14). El descobriment de la seroteràpia antidiftèrica per Roux en 1894, va transcendir a lopinió pública, a les autoritats municipals, a la premsa especialitzada i inclús a la premsa diària valenciana. En un intent dimportar com més prompte millor el procediment terapèutic de Roux, lAjuntament de València va comissionar Pérez Fuster per a estudiar directament a París el sèrum antidiftèric. Pérez Fuster va El sèrum antidiftèric de Roux
  23. 23. 11presentar un informe favorable respecte al resultat del sèru m i respecte a la possibilitatde preparar-lo i inocular-lo a València, però la lentitud de les autoritats municipalsa autoritzar la inoculació del sèrum en aquesta ciutat va alçar polèmiques i severescrítiques a la gestió de lAjuntament. Finalment, Pérez Fuster va ser autoritzat aaplicar el sèrum antidiftèric a València, obtenint resultats satisfactoris i facilitantla difusió de la seroteràpia antidiftèrica a nombroses localitats de la regió. Al llargdel text anirem aprofundint en tots els aspectes i detalls relacionats amb les seuesinvestigacions. Tots aquests canvis tenien lloc en un context històric de crisi nacional.Espanya vivia una Restauració monàrquica des de 1874, quan Martínez Campos vaproclamar rei a Alfons XII, amb linici duna etapa de profundes reformes polítiquesque van portar a eleccions generals per sufragi universal i a una nova Constitucióen 1875. Lúltima dècada del segle XIX va ser particularment agitada. En un curtperíode es produeix una alternança en el poder entre els partits Conservador i Liberal.Daltra banda, el regionalisme havia irromput en un primer pla de la vida nacional;en 1892 sassentaven a Manresa les bases de la Unió Catalanista, i en 1895 esfundava el Partido Nacionalista Vasco. La inadequada política colonial va desembocaren guerres demancipació; entre 1895 i 1898, Espanya es va veure embolicada enel Desastre colonial, que va portar a la independència de Cuba, Puerto Rico iFilipines. La derrota enfront dels Estats Units, en 1898, que va acabar amb lesúltimes colònies transoceàniques de la monarquia hispana, va ser el revulsiu queva cristal·litzar el malestar dels diversos estrats de la nació, va suposar nombrosesbaixes en les files de lexèrcit i, en definitiva, una derrota moral i econòmica queva disparar la inflació (8,13). L’anomenat “regeneracionisme” es va crear com a intent de modificar totesles facetes de la vida social i lacció de lEstat, amb un sentit modernitzador. Lamodernització consistia en adaptar a les condicions espanyoles les pautes i estructuresvigents en els països europeus occidentals. La comparació mostrava greus deficiènciesdes del punt de vista sanitari del costat espanyol, com ara els pèssims serveis desubministrament daigua i clavegueram urbans, labsència de serveis organitzatsdestadística, una més elevada taxa de mortalitat infantil, etc (1,8,13,14).
  24. 24. Josep Pérez Fuster (esquerra) amb el seu germà Eusebi Pérez Fuster. 1920. Arxiu familiar
  25. 25. 11 L’entorn familiar i professional de Pérez Fuster Josep Pérez Fuster va nàixer a Benidorm (Alacant) el 8 doctubre de 1856al cèntric carrer de la Santa Faç, fill d’Eusebi Pérez Vives i de Mª Dolors FusterLlorca. Pertanyia a una família acomodada i influent de terratinents, comerciantsi oficials de la Marina Mercant, essent el major de nou germans, que com ell, moltsés varen distingir en les seues professions o activitats públiques. Així, Vicent PérezFuster (Benidorm 1870-1956), Maquinista Naval i persona pública emblemàtica,va ser alcalde de Benidorm 1940-1950; Eusebi Pérez Fuster (Benidorm 1870-1960),Capità Mercant i Pràctic Major del Port de València; Maria Dolores Pérez Fuster,coneguda per la Tia Maria del Calvari va deixar empremta pel seu carisma personali humà,així com la seua germana més menuda, Pepa Pérez Fuster. L a seua inclinacióper la Medicina va estar marcada pel seu oncle Josep Pérez Vives (Benidorm 1816-1894), aleshores metge titular de Benidorm, conegut pel sobrenom de el Dotor, elqual va jugar un paper fonamental a les epidèmies de còlera de 1854. Un altreoncle seu, Miquel Pérez Vives era conegut pel Tio Sangonera, degut a que a mésa més de ser el propietari del salador del peix (conegut localment per la xanca) eral’amo del dipòsit de les sangoneres que eren àmpliament emprades per a fer sagniesterapèutiques en l’època. A més a més, Josep Pérez Fuster era cosí germà del metgeJosep Pérez Llaudés (Benidorm 1862-Xàbia 1938) a qui estava íntimament unit. Pérez Fuster va cursar estudis secundaris en la seua ciutat natal, obtenintel Grau de Batxiller en 1872. Posteriorment es trasllada a València per a seguir lacarrera de Medicina, durant la qual es va distingir amb diversos premis i excel·lents. La seua carrera de Medicina va estar influenciada per limpacte de lesreformes docents iniciades durant el Sexenni Revolucionari (1868-1874) pelrector Pérez Pujol, si bé lanhel per democratitzar les càtedres, quedaria estrangulatper la Restauració a través dels plans destudis de 1875 i de 1885 i la Reial Ordede 13 dagost de 1880. Pel seu caràcter avançat, va destacar Josep Monserrat iRiutort (1814-1881), catedràtic de Química General, el qual va impartir elsprimers cursos lliures dinvestigació microscòpica que es van donar a Espanya, en1878; en el seu laboratori es van formar diverses figures de la generació de 1886,com Colvée Roura i Peset Cervera.
  26. 26. Josep Pérez Fuster investit amb la toga de Doctor 1883. Arxiu familiar
  27. 27. 11 Pérez Fuster va mostrar prompte una inclinació cap a una clínica basadaen els resultats de les ciències experimentals en aquest ambient de “medicina delaboratori” que existia a la Facultat de Medicina. Va obtenir el títol de Llicenciatal juny de 1877 a València a lhaver deixat de ser classificada la seua Facultat en1868 com de “segona classe” (que tan sols permetia impartir el títol de batxilleren medicina i cirurgia). Durant els següents quatre anys va exercir com metgetitular primer en la població de Canet de Berenguer i després en Sagunt, doctorant-se en 1883 amb la tesi Ventajas que han proporcionado a la clínica las investigacionesmicroscópicas. Aquell mateix any obtenia plaça dhigienista en la primera convocatòriadoposicions convocada per lacabat de crear Cos Municipal dHigiene i Salubritatde València (15). A part de la seua natural inclinació científica per la investigació de lesmalalties infeccioses, Pérez Fuster va estar molt influenciat des del punt de vistapersonal. Casat amb Carmen Gómez, el seu primer fill, Josep, de qui esperavaestudiara Medicina es va dedicar als negocis, mentre que el seu segon fill, AntonioPérez-Fuster Gómez, va seguir els passos del seu pare estudiant la carrera deMedicina però va morir de grip quan estava fent el doctorat a Madrid. També laseua filla Maria va necesitar una traqueotomia després demmalaltir de crup.Aquesta va morir més tard de tuberculosi, després de casada, com també la seuafilla fadrina Natividad. El tercer fill baró, Eusebi Pérez-Fuster Gómez, va seguirla carrera dels seus oncles com a Capità Mercant, ocupant més tard un alt càrreca les oficines centrals de Madrid de la Companyia Transmediterrànea. El mateixPérez Fuster va patir angines diftèriques amb adenitis supurada, en contagiar-sedun xiquet malalt, durant els primers anys dexercici professional a Sagunt. Amb motiu de lepidèmia de còlera de 1885 va prestar importants serveisal Cos Municipal dHigiene i Salubritat de València i per aquest motiu va serproposat per a una Comanda dIsabel la Catòlica. Pérez Fuster va ser la figura clauen la institucionalització a València de la medicina de laboratori en el si de lahigiene municipal. Primer, com a cap del Laboratori de Bacteriologia, i des de1911, com a Director de lInstitut Municipal dHigiene. En torn a la instituciómunicipal va aconseguir aglutinar un grup de professionals (Juan Campos, PabloColvée Reig, Pedro Vicent, Ramón Gómez, Tomás Peset Aleixandre) que durant
  28. 28. 10 el primer terç del segle XX encapçalaria els nous vessants de la Higiene Pública valenciana. L’organització del laboratori en 1894 va incloure uns serveis higiènic- sanitaris municipals formats per les seccions destadística, beneficència domiciliària i inspeccions higièniques, laboratori microbiològic i les cases de socors, quedant definits els serveis químics i veterinaris com dauxili en la resolució dels problemes dhigiene general. LInstitut Municipal dHigiene creat en 1911 segons projecte de Pérez Fuster, a instàncies del tisiòleg Adolfo Batlles, centralitzaria totes les investigacions i pràctiques sanitàries de la ciutat en torn a les noves seccions dinvestigacions biològiques, bacteriologia, anàlisi daigües, seroteràpia i vacunació, i aplicació de sèrums i vacunes (16). Les línies bàsiques dinvestigació enfront de les principals malalties infectocontagioses regnants, en l’ambiciós projecte daplicar rigorosament els supòsits de la moderna bacteriologia als problemes de la higiene local varen ser el desenvolupament de vacunes i el control microbiològic de les aigües potables. Signatures de Eusebi Pérez Fuster, Josep Pérez Fuster i dels colaboradors a l’institut d’Higiene Municipal Pedro Vicent, Pablo Calvée i Francisco Ferrandis. Arxiu familiar
  29. 29. 11 L’Ajuntament de València davant la diftèria En analitzar els incidents epidèmics registrats pel Cos Municipal dHigienei Salubritat de València, entre els anys 1893 i 1899 sobserven nombrosos casosde diftèria amb una elevada mortalitat. L’Ajuntament va adoptar estrictes mesuresde vigilància i seguiment davant de cada nou cas i en aquest sentit, va imposarnombroses sancions als metges de districte que shagueren demorat a notificar elsincidents diftèrics, o que no adoptaren les mesures de lAjuntament quant alaïllament, desinfecció o trasllat immediat dels cadàvers, etc. . Davant la detecció de casos de diftèria s’ordenava el tancament temporalde les escoles on assistien xiquets malalts, amb el propòsit dimpedir la difusió dela malaltia. A continuació es donava pas a la Brigada de Desinfecció, que espersonava en lescola o casa del malalt i procedia a la fumigaci ó i aplicació delíquids antisèptics. Si en el termini de vuit dies no es produïen nous casos entreels companys daula del malalt, es decretava la reobertura del centre (17,18). Les xifres dincidència i de defuncions per diftèria, reforcen la importànciasanitària i social del problema. Pérez Fuster exposava durant una conferènciaoferida en els salons de lAjuntament “… en el quinquenio 1889-1893 fallecieronen Valencia 739 niños, aun no habiéndose sufrido ninguna epidemia de difteria…” Molt més minuciosa és la taula de defuncions hagudes per motiu de ladiftèria elaborada a partir de les dades arreplegades per la Inspecció Municipalde Sanitat, que Pérez Fuster va exposar en la seua recepció a la Reial Acadèmiade Medicina (19): Les xifres demostren que a partir de 1895 sinicia un marcat descens enla mortalitat. Aquestes primeres dades concorden amb les estadístiques generalselaborades a França, on en 1886 hi havia una mortalitat del 5,5/10.000 habitants,passant en 1911 a 0,5/10.000. La notícia del descobriment de Roux va ser difosa per la premsa desprésdel Congrés Internacional dHigiene, celebrat a Budapest durant agost i setembrede 1894. Tant Las Provincias, com El Mercantil Valenciano van arreplegar puntual-ment en les seues pàgines tots els detalls que Roux havia exposat en aquell Congrés.El 17 doctubre de 1894 es va remetre des de París un telegrama als principalsdiaris valencians. LAcadèmia de Medicina de França havia aprovat un dictamen
  30. 30. 10 en què sinformava favorablement respecte a la injecció antidiftèrica. La classe mèdica respongué immediatament i Pérez Fuster, en qualitat de cap del laboratori bacteriològic municipal, declarava en una entrevista “…Que el suero de este ya célebre francés ha de ensayarse en Valencia, es indudable. La humanidad, por otra parte, y la cultura de esta población por otra, así lo exigen. Mi cargo oficial me impone la obligación, que gustosamente cumplo, de estudiar detenidamente este asunto, que tan de lleno entra en el terreno microbiológico”. Un bon nombre de catedràtics de la Facultat de Medicina, com Peregrín Casanova, Candela, Peset, Magraner, Orts, Garín, i Antonio Casanova es mostraren partidaris de la seroteràpia (20,21). Respecte a les publicacions mèdiques, destaca larticle aparegut en el Butlletí de lInstitut Mèdic Valencià corresponent al mes de setembre de 1894, on sarreplega un resum de la ponència de Roux en el Congrés de Budapest. Des de lepidèmia de 1880 es va començar a plantejar la possibilitat de que la diftèria tinguera el seu origen en un microbi (22,23). Sagnat a través de la vena jugular d’un cavall prèviament inoculat, per tal de preparar el sèrum antidiftèric.
  31. 31. 11 La comissió de Pérez Fuster a París Fent-se ressó del nou procediment terapèutic enfront de la diftèria, promptecomençarien les primeres iniciatives per a importar lesperat medicament. Comhem comentat adès, el diari francés Le Figaro havia defés amb gran èxit unarecaptació popular a la recerca de fons amb què sufragar la preparació de sèrumi posar-lo a disposició de les classes menys benestants de París. En aquesta mateixalínia, la Asociación Protectora de los Niños de Valencia va obrir a finals doctubrede 1894 una subscripció per a comprar sèrum Roux. A diferència de lexcel·lentresultat de Le Figaro o del New York Herald, aquesta subscripció no va prosperari va haver de ser només lAjuntament qui fera front a ladquisició del sèrum. El Mercantil Valenciano publicava el 20 doctubre de 1894 una entrevistaamb Pérez Fuster, en la que es posava de manifest linterés dels metges per practicarla inoculació antidiftèrica i també feia referència a latenció mostrada per AdolfoCervera, metge Inspector del Cos Municipal de Sanitat i regidor de lAjuntament,davant de la possibilitat de portar el sèrum. La iniciativa presa pel MercantilValenciano des de les seues pàgines, es concretava en una sèrie de propostes alAjuntament: 1) Adquirir a París un cavall ja preparat per a obtindre directament el sèrumde la seua sang; 2) Disposar que immediatament es procedisca pel personal facultatiudel gabinet bacteriològic a la preparació dels cultius que han de servir per a la preparaciódels cavalls; 3) Disposar que els treballs es duguen a terme provisionalment en lantic Institut Pasteur. París, 1920
  32. 32. 10 hort de Sant Pau; 4) Autoritzar lalcalde perquè, presos els informes necessaris, per conducte de lambaixador dEspanya, puga comissionar a un facultatiu perquè es trasllade a París, i adquirisca els elements necessaris per a aplicar el remei en el primer cas que es presente a València (20). El mateix dia 20 doctubre sexposava en sessió ordinària una proposta del regidor Rufino Ferrando (també metge i soci de lInstitut Mèdic Valencià) en la que sol·licitava que l’Ajuntament comprara al laboratori dirigit per Roux sèrum antidiftèric suficient per a mil inoculacions, que es practicarien com preventives i curatives entre els xiquets pobres de la ciutat (24,25). Sotmés a votació, lAjuntament va acordar que passara a informe de la Comissió de Beneficència i Sanitat. Daquesta manera, la iniciativa quedava ajornada en tant lesmentada Comissió no elaborara un informe al respecte. La comissió de Beneficència i Sanitat es va reunir el 25 doctubre per a estudiar la proposició i va decidir no precipitar-se en la compra, però tampoc adoptar una actitud passiva. Daquesta manera va acordar que es traslladara a l’Hospital Trousseau de París el Cap del gabinet bacteriològic Josep Pérez Fuster, dictamen que va ser sotmés a discussió en la sessió ordinària de lAjuntament el 27 doctubre. Van sorgir reticències sobre comissionar Pérez Fuster atés que el Govern de Madrid havia enviat ja una comissió “oficial” a aquella ciutat, formada pels doctors Mendoza y Sanz Bombín (26). Malgrat les reserves dalguns regidors, el dictamen fou favorable. .
  33. 33. Conferència sobre la técnica de preparació del sèrum de Roux al Instituto Médico Valenciano el 12 de gener de 1895.Boletín del Instituto Médico Valenciano, 1895, volum 25, pàgines 7-11.
  34. 34. Notícies sobre les inoculacions del sèrum de Roux a València. Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià
  35. 35. 11 Memòria presentada a l’Ajuntament de València sobre el procediment antidiftèricDurant la seu estada a París, Pérez Fuster va treballar directament, com assenyalaal seu discurs de recepció a la Reial Acadèmia de Medicina, amb el professor EmileRoux (1853-1933), metge i biòleg el qual, junt amb Louis Martin (1864-1946),seguint els treballs de Behring i Kitasato, aconseguiren el serum antidiftèric. Aixímateix treballa amb Élie Metchnikoff (1845-1916) microbiòleg i professor universitarirus guardonat amb el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia lany 1908 , qui desprésde dirigir lInstitut Bacteriològic dOdessa entre 1886 i 1888, es va traslladar alInstitut Pasteur de París, don fou sotsdirector lany 1895. Altres mestres als hospitalsTrousseau i Enfants malades fóren el Professor Cadet de Gassicourt (1826-1900),famós especialista en malalties infantils, fundador de la Revue des Maladies de l’enfancei autor del Traité Clinique des Maladies de l’Enfance, i els Professors Arthur LouisSevestre (1843-1907) i Paul Moizard (1850-1910), col.laboradors directes de Rouxi prestigiosos investigadors en el terreny de la pediatria i les malalties infeccioses.Distribució de menjar al pavelló de malalts diftèricscontagiosos a l’Institut Pasteur
  36. 36. 10 Després de la seua estada a l’Institut Pasteur i als hospitals Trousseau i Enfants malades, de tornada a València, Pérez Fuster va presentar un minuciós escrit a lAjuntament en què va arreplegar les seues conclusions respecte a la seroteràpia antidiftèrica. La Memoria entregada va ser exposada al ple municipal per Adolfo Cervera, el 28 de gener de 1895 (27). Pérez Fuster presentà en la primera part de la seua Memoria, observacions clíniques en 75 malalts de diftèria de lHospital Trousseau sotmesos a inoculació de sèrum Roux. El resultat terapèutic observat va ser aclaparador i el percentatge de curació aconseguia el 88%. La segona part de linforme es refereix als treballs de laboratori que haurien de seguir-se per a la preparació del sèrum, treballs que, segons paraules del mateix Pérez Fuster, va aprendre a París instruït directament per Roux. Pérez Fuster fa ús dels seus coneixements de bacteriologia i tècniques de laboratori al descriure amb exactitud, pas a pas, les fases de la preparació del sèrum; destaca pel seu interés lapartat referent a lobtenció de la toxina. Conclou el segon capítol amb una anàlisi de lacció terapèutica i una relació de 17 conclusions sobre la seroteràpia antidiftèrica i la seua possible aplicació a València. Les observacions de Pérez Fuster van concloure en un informe favorable respecte a la seroteràpia antidiftèrica (28).
  37. 37. 11 La polèmica a l’entorn de la inoculació Cal destacar també la pressió exercida per Gil Sumbiela des dels mitjansde comunicació, al reclamar en nombroses ocasions major suport a la introduccióde la seroteràpia antidiftèrica. Lluis Gil Sumbiela era un influent periodista queva ser el primer president de la Asociación Valenciana de Caridad i primer presidentde la Asociación de la Prensa Valenciana . A finals doctubre, Gil Sumbiela vadefensar la proposta de Rufino Ferrando, sol·licitant que les autoritats adquirirensèrum per a mil inoculacions. Amb aquesta postura pretenia anticipar-se en larecaptació de fons, promovent una subscripció pública no sols per a comprar-losinó per a preparar-lo a València. Pretenia aconseguir que quan Pérez Fustertornara de París, ja estiguera preparat un local independent i ben dotat on poder-lo elaborar i practicar lestudi bacteriològic de cada cas (25,29-32). . El mateix Pérez Fuster escrivia des de París a lInspector del Cos MunicipaldHigiene, Adolfo Cervera, advertint que havien diniciar-se els preparatius en ellaboratori bacteriològic municipal per a poder preparar el sèrum en quantarribara (33):"Como creo que llegaremos a obtener el suero en Valencia, sería conveniente que lacámara oscura del laboratorio químico se preparara en condiciones para obtener en ellauna temperatura constante de 40°, y si esto no fuera posible habría necesidad de adquiriruna estufa de gran modelo; también sería conveniente que se instalara pronto el gasdonde Vd. disponga que deban hacerse los cultivos, como asimismo las cañerías de aguapara que puedan servir de tromba. Por otro lado creo que para el caso de que el éxitocorone las experiencias actuales y, si como espero, podemos preparar aquí la linfa, buenosería que Vd., con la aquiescencia de la corporación municipal pensara en la adquisiciónde algunos aparatos”. Entre tota aquesta polèmica, el sèrum antidiftèric seguia sense arribar. Defet, la producció a l’Institut Pasteur va ser al principi lenta i insuficient, derivatdel temps que transcorria en què un cavall recent adquirit es convertira enautèntica unitat productiva, temps estimat en uns tres mesos. Aquesta grandemanda i llarg període relatiu va condicionar que fins a final d’any i l’inici de1895 no haguera a l’abast quantitats suficients, cosa que va ocasionar no poquesfrustracions i disgustos entre els potencials pacients, els seus metges i administradors
  38. 38. 10 locals, però també als propis productors de l’Institut Pasteur. En aquest sentit, altres iniciatives de producció van sorgir a ciutats de França com Le Havre, Toulouse, Nancy, Marsella i Lyon, entre altres. Així, la inicial incapacitat de París per a suplir la demanda de les províncies va donar lloc a la descentralització de la producció a favor de centres regionals, per a suplir la demanda de la municipalitat o donacions públiques. La ironia d’aquesta situació va ser que als centres regionals necessitaven igualment tres mesos per a començar la seua producció i tot aquest cicle d’aconteixements ens explica molt bé la situació produïda a València. Mentrestant, a finals de desembre de 1894 el Consell dHigiene de Nova York va iniciar la preparació del sèrum; el seu director, Hermán Biggs, havia aprés el procediment en linstitut Pasteur de París i als pocs dies el New York Herald, seguint lexemple de Le Figaro, va obrir una subscripció popular per a adquirir el necessari i posar-lo a disposició de les classes de menor capacitat adquisitiva. Pérez Fuster va tornar en els últims dies de 1894 i va informar de les seues conclusions a lalcalde i a lInspector del Cos Municipal dHigiene, Adolfo Cervera. El 3 de gener, va fer una conferència en lAjuntament, on va exposar la relació de conclusions obtingudes a París. Arrepleguem a continuació les dites conclusions que constitueixen una peça clau quant a la posició adoptada per l’Ajuntament de València davant de laplicació del sèrum antidiftèric: Memòria presentada a l’Ajuntament de València pel Dr. Pérez Fuster sobre els treballs a l’Institut Pasteur. València, Impremta de Emilio Pascual, 1985
  39. 39. 111°.- El suero antidiftérico, preparado por el procedimiento Roux, supera en mucho altratamiento clásico de la difteria.2º.- La desinfección, traqueotomía y el entubamiento sólo son auxiliares necesarios parael buen éxito del tratamiento.3°.- Se necesita algo nuevo que actúe sobre los estreptococus y los staphilococus, comoactúa el suero Roux sobre el germen de la difteria pura.4°.- Las tendencias de todos los bacteriólogos alemanes y franceses a aumentar el poderantitóxico del suero, es para evitar la molestia de inyectar tanta cantidad de dicho líquidoen una sola vez.5º.- El suero obra como antitóxico general y convirtiendo localmente los tejidos en malterreno para la vida de los microbios.6°.- No daña al organismo. Los accidentes que determina son insignificantes, al ladode las ventajas que proporciona.7º.- Cuanto más reciente sea el suero, mejores ventajas se obtendrán y menos peligroa complicaciones.8º.- En todas las facultades de Medicina de España y en las ciudades donde hayalaboratorio bacteriológico, se puede preparar el suero Roux.9°.- Facilidad de comprobar en los conejillos el poder antitóxico del suero.10°.- A las 24 horas de recibido un suero, se puede comprobar si contiene bacterias quelo hagan impuro11º.- Puede la Excma. Corporación municipal según las exigencias del momento, pedirsuero a cualquier laboratorio hasta que lo obtengamos en Valencia, pues antes de usarlosabremos su poder antitóxico y señalaremos la dosis a que se ha de inyectar.12°.- Cuando se hace un experimento de comprobación, conviene adaptarlo en lo posiblea las condiciones del método experimental y formar estadísticas verdaderas.13°.- En esta enfermedad, el diagnóstico micrográfico es más importante que en latuberculosis.14°.- Sólo se necesitan invertir en instrumental 2.500 pesetas, para completar lo quehay en el laboratorio químico útil para la bacteriología.15°.- Es preciso que un veterinario auxilie al encargado de inmunizar a los caballos.16°.- Que si el Excmo. Ayuntamiento no desfallece en los buenos propósitos que leaniman en este asunto, los médicos de Valencia se han de convencer de la eficacia del
  40. 40. Notícies sobre les inoculacions del sèrum de Roux a València. Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià
  41. 41. 11remedio de que estamos hablando para curar la difteria, como se han convencido todoslos que han estado en París, y nuestra ciudad agradecerá cuantos esfuerzos se haganen este sentido.17°.- La acción preventiva del suero es muy efímera. Sólo es aplicable a niños que tengannecesidad de estar en contacto con los diftéricos El 12 de gener de 1895, Pérez Fuster va donar una altra conferència,aquesta vegada en lInstitut Mèdic Valencià, en la que va informar sobre la tècnicade preparació i la forma en què havia dinocular-se (34,35). A Barcelona, Ferranva iniciar lelaboració del sèrum antidiftèric el 10 de gener de 1895 en el LaboratoriMicrobiològic Municipal. Dies més tard, l’Ajuntament de Barcelona li va autoritzarla seua inoculació. Ferran va ser calorosament felicitat pels metges que el vanusar davant dels resultats clínics obtinguts. A proposta del regidor Rufino Ferrando,lAjuntament de València va debatre el 14 de gener un dictamen de la Comisiónde Beneficencia y Sanidad que permetia laplicació de la seroteràpia antidiftèrica;el dit dictamen va ser aprovat en la sessió del 21 de gener (36,37): : 1º.- Facultar a la Alcaldía para que practique las gestiones oportunas cercadel Dr. Roux, a fin de que facilite el suero necesario para unas veinte inoculacionesdiarias, renovándose el envío periódicamente. 2º.- Que por el director del laboratorio microbiológico se disponga lo necesariopara que puedan practicarse exámenes bacteriológicos diftéricos. 3º.- Que la aplicación del suero Roux que el Excmo. Ayuntamiento proporcione,se realice por el director del referido laboratorio. 4º.- Que los gastos que esto ocasione se paguen con cargo al capítulo deimprevistos del presupuesto corriente. També en la sessió del 21 de gener es va aprovar autoritzar lalcalde perquègestionara la compra. Encara que sobserva una bona disposició de la corporaciómunicipal valenciana, també s’aprecia una considerable lentitud. Malgrat quelAjuntament va ser dels primers a enviar una comissió a París per a estudiar eldescobriment de Roux, i el seu delegat, Pérez Fuster, va elaborar un dels millorsinformes sobre leficàcia del sèrum i sobre el procediment de preparació, la seuaaplicació es retardava, a diferència del que ocorria en altres ciutats. A finals degener de 1895 es va iniciar a Múrcia i Cartagena la inoculació del sèrum antidiftèric,
  42. 42. Informes de la Comissió Central de Vacunació de l’Institut Mèdic Valencià.Butlletí de l’Institut 1883-1884, volum 18, pàgina 316 i següents.
  43. 43. 11procedent dels laboratoris de Roux i de Ferran (38,39). La tardança dutilitzacióa València, va motivar severes crítiques a lAjuntament: “... Sí, Valencia quedaatrás, y lo más sensible es que queda atrás en un asunto de interés vital, y en el cualno han faltado iniciativas oportunas…Queda atrás en el remedio de la difteria, que seestá generalizando rápidamente en toda Europa y que en otras capitales de España estádando ya beneficiosos frutos. Detuviéronse las iniciativas populares al ver que elAyuntamiento, a propuesta de los concejales muy celosos enviaba a París un profesormuy autorizado, y que no regateaba recursos para dotar a Valencia de tan loado elementode curación. Pero los resultados no corresponden a tanto aparato. Lo que en otras parteses ya un hecho práctico, aquí es todavía una esperanza…Esos buenos propósitos no hanevitado que Valencia quede atrás de Barcelona, de Cádiz, de Murcia y hasta deCartagena” (38,39). Lopinió pública es mostrava decebuda davant dun Ajuntament que haviaafrontat el problema amb entusiasme, fins a lextrem de costejar una investigaciódel propi municipi a París, però lent a prendre les mesures oportunes per a aplicarun procediment terapèutic eficaç. Les tensions es van incrementar quan vatranscendir a la premsa que la colònia francesa a València havia fet una comandade sèrum a la capital francesa i que el sèrum rebut ja shavia empleat en algun casde diftèria. Pressionat lAjuntament tant per la classe mèdica com per lopiniópública, pren la decisió dadquirir el sèrum per a procedir com més prompte millora la seua inoculació. Vençuda ja la polèmica, el 23 de febrer de 1895, es vapracticar a València la primera inoculació “oficial” del sèrum antidiftèric. El 25de febrer de 1895, la premsa diària arreplegava amb satisfacció aquesta primerainoculació, que va suposar una publicitat addicional pel fet de tractar-se de la filladel Dr. Sanchis Bergón, a la que Pérez Fuster injectà 20 cc (40,41). . Durant tres mesos Pérez Fuster va seguir les inoculacions, obtenint unsresultats satisfactoris, lestadística dels quals constituiria la tercera part de linformepresentat a lalcaldia sobre la seroteràpia antidiftèrica (18,19). .“Resultados de la aplicación en Valencia del suero antidiftérico, 22 de febrero al 20 demayo de 1895. Número de inoculaciones de suero en aparentes enfermos de difteria:157. Número de enfermos de difteria confirmados por microscopio y tratados con suero:127. Fallecidos: 32. Curados: 94. No se ha sabido el resultado: 1. Porcentaje de
  44. 44. Dr. Josep Pérez Fuster. 1920. Arxiu familiar
  45. 45. 11curación: 74,01%. Porcentaje de fallecimientos: 25,19%. Resultado desconocido: 0,78%” El tractament clàssic de la diftèria, a base dantisèptics locals, presentavauna mortalitat aproximada del 50%; en canvi, lesperança de curació emprant laseroteràpia augmentava fins a un 75%. No obstant, les estadístiques elaboradesper Pérez Fuster a París indicaven un percentatge de curació del 88%, mentre queles realitzades a València només aconseguien el 74,01 %. Aquesta diferència lava justificar minuciosament, al demostrar que el sèrum no shavia aplicat des delprimer dia de la malaltia i que la mortalitat augmentava com mé s tardanamentsinoculava al malalt. Els resultats oferien una perspectiva prou clara com per ano deixar cap dubte respecte de la seua eficàcia. La Comissió de Beneficència i Sanitat va proposar a lAjuntament unasèrie de normes, en previsió de que una massiva afluència de malalts diftèrics ala recerca del sèrum afavorira el contagi i poguera provocar una epidèmia. Lapreocupació per aquest tema va partir del regidor Vicente Calabuig, el qual enla mateixa sessió en què es va decidir el trasllat a París de Pérez Fuster, ja vaadvertir del perill duna epidèmia. El regidor Rufino Ferrando va proposar una rígida normativa dirigida aprevenir una eventual propagació de la diftèria que va ser aprovada, de maneraque lAjuntament només podria facilitar sèrum antidiftèric als veïns o domiciliatsen el terme municipal de València. No obstant això, lAjuntament va acordarfacilitar sèrum diftèric a tot ajuntament de la província que ho sol·licitara, ambun informe previ favorable de la Inspecció de Sanitat. Acollits a aquesta disposicióexisteixen registrades dos sol·licituds de sèrum antidiftèric, una de lAjuntamentdOliva i una altra del dOntinyent. Existeixen, a més, referències a la difusió delsèrum en molts més pobles de la província; és el cas de Carcaixent, la relació delqual amb el sèrum antidiftèric ve comentada per la premsa diària. També PérezFuster en la seua Memòria, va fer referència a les distintes localitats que el vanrebre: Alzira. Cullera, Gandia, Llíria, Monòver, Oliva, Pego, Poble Nou, Sagunt,Segorbe i Vila-real (18,19).
  46. 46. Debats a l’Institut Mèdic Valencià. Dr. Pérez Fuster ¿Tiene carácter especial la cirugía moderna?Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià 1883-1884, volum 18, pàgina 363.
  47. 47. 11 Pérez Fuster a l’estructura de la sanitat municipal valenciana La Llei de Beneficència de 1849 establia la creació d’una junta provincialde beneficència, constituïda pel secretari del govern polític, que seria el seu delegati president, l’arquebisbe de la ciutat, dos canonges de la Seu, un diputat provincial,un conseller provincial, dos veïns i un metge. A finals de 1868 es varen suprimirles juntes provincials i municipals de beneficència de ta l manera que la beneficènciapública va passar a mans de diputacions i municipis. En 1875 s’havia creat laDirección General de Sanidad y Beneficencia i d’acord amb la normativa vigent, lesjuntes municipals o locals a la ciutat de València en 1879 estaven formades perun metge en cap, amb tres facultatius i personal subaltern. El metge en cap haviade respondre davant la Comisión de Beneficencia y Sanidad. En 1885 es va transferirla competència de la sanitat als governadors civils provincials i la llei de 20 dedesembre de 1892 abolí la Dirección General de Sanidad y Beneficencia, creant lesInspecciones Generales de Sanidad, Exterior e Interior (42). Des de lInstitut Mèdic Valencià va sorgir la iniciativa de crear un Cos deBeneficència Municipal, la institució bàsica del qual serien les cases de socors,enteses com a serveis mèdic-quirúrgics i de vacunació dirigits a tota la població,però principalment als més necessitats. El projecte va ser ràpidament transformatper Constantino Gómez Reig (1846-1931), catedràtic dHigiene i inspector de lacasa de socors, en el dun Cos Municipal dHigiene i Salubritat, el nucli institucionaldel qual seria el Laboratori dHigiene, després de presentar un Proyecto de organizacióndel Cuerpo de Higiene y Sanidad Municipal, que plantejava la integració de metges,pèrits químics i veterinaris en un cos únic, aprovant-se al mes de juliol de 1882el Reglamento general de Higiene y salubridad municipal. A partir d’aquest moment,la sanitat municipal s’estructura en els serveis mèdics, els serveis veterinaris i ellaboratori químic, sota la direcció d’un inspector del cos. Aquest Cos va intervindre directament en la primera vacunació anticolèricaaplicada per Jaume Ferran a València, arrel de les terribles epidèmies de còlerade 1885. Amb aquest Cos de “higienistes”, creat en 1882, la ciutat de Valènciaes va anticipar a la resta de corporacions municipals. El laboratori va ser inicialmentun Gabinet de Química que, dirigit per Domingo Greus Martínez (1847-1903) iVicente Peset Cervera (1855-1945; fill de Juan Bautista Peset Vidal i pare de Juan
  48. 48. 10 Bautista Peset Aleixandre), va estar dedicat principalment a qüestions bromatològiques. Hem de tindre en compte que en 1889 una reial orde va disposar lestabliment dels primers laboratoris químics municipals en les principals capitals espanyoles, no sent fins a 1903 que es fera un altre tant amb els laboratoris bacteriològics. Allò va portar en 1894, inspirant-se en la labor de Ferran i Comenge a Barcelona, a la creació dun Laboratori Bacteriològic, acceptant-se finalment el projecte de Pérez Fuster, metge del Cos Municipal de Sanitat, al mateix temps que se li anomenava cap del mateix (42-45). Es pretenia amb açò acabar amb la dependència de l’Institut Pasteur i del Laboratori Municipal de Barcelona en la fabricació de sèrums i vacunes per a moltes malalties infeccioses. Amb la creació d’aquest laboratori s’aclarien les funcions entre els laboratoris químic i bacteriològic, corresponent-li a aquest el reconeixement i cultiu de microorganismes de l’aire, aigua i aliments, la preparació de desinfectants, les anàlisi d’esputs, llet, orina, pus i altres líquids orgànics remesos pels facultatius de la beneficència domiciliària i la preparació de vacunes i sèrums. La creació del Laboratori Bacteriològic no va estar exent de conflictes en enfrontar-se al poder que havia tingut el Laboratori Químic fins aquell moment, dirigit per Domingo Greus Martínez (amb l’ajuda del pèrit Vicente Peset Cervera i més tard Juan Antonio Izquierdo Gómez). El Laboratori Bacteriològic es va instal.lar al carrer de Serrans, compartit provisionalment amb el Laboratori Químic, la Casa de Socorro, les cuines de la presó de dones, i una escola infantil, fins que el Laboratori Químic es traslladà al Parterre en 1902, el que va permetre l’ampliació d’espai i més encara en 1907 en traslladar-se l’escola infantil. No obstant això, els locals es varen fer amb el temps insuficients. Finalment trobaren el seu espai en 1910 als locals del Palau Municipal de l’Exposició, compartint ubicació una altra vegada amb el laboratori químic, però amb una millora considerable de les condicions de treball. Durant aquest període els recursos eren escassos i provocava demandes dels professionals al seu càrrec a les autoritats municipals i al poc temps de la seua creació Pérez Fuster va presentar un pla de necessitats per posar en marxa el laboratori (42,44). El Laboratori Bacteriològic dirigit per Pérez Fuster contava amb els tècnics Pablo Colvée Reig i Pedro Vicent Fabregat, l’ajudant pràctic Manuel Alaide Budí
  49. 49. 11i l’ordenança José Verge Cuevas. En 1915 es va afegir el veterinari Tomás PesetAleixandre. Institut Provincial de Higiene 1916-1932 El Cos Municipal dHigiene i Salubritat de València va trobar el marcsociopolític ideal per al seu desenvolupament durant lhegemonia en el governmunicipal de la ciutat del partit republicà blasquista (1898-1911) molt especialmentdesprés de ser anomenat en 1905 regidor de sanitat i lany següent alcalde, elmetge Josep Sanchis Bergón, un altre membre de la generació de Pérez Fuster.Es van emprendre un conjunt de reformes higienico-sanitàries incloent l’elaboracióde múltiples cartilles sanitàries i es va crear el Butlletí Sanitari Municipal (1905-1913), clau en el període. A més a més, es va sumar el suport a la investigació,creant-se en 1906 el “Premi Cajal”, que amb caràcter bianual era destinat per lacorporació municipal a potenciar lampliació d’estudis microgràfics i bacteriològics,i a través del qual es formarien a Europa les futures generacions. En 1909 li va ser concedit aquest premi al catedràtic dhigiene de SevillaAntonio Salvat Navarro, a fi destudiar el problema endèmic de les malaltiestífiques i la seua possible immunització activa, anàlisi que a la seua tornada iniciavael grup de lInstitut dHigiene. Resultat de tot això va ser laplicació de la vacunaa València a partir de 1912 pel grup de lInstitut encapçalada per Colvée Reig,segons la tècnica tipus Vincent desenvolupada per Juan Peset Aleixandre a Sevilla
  50. 50. 10 i la seua aplicació massiva per Salvat Navarro en 1913, una de les primeres experimentacions col·lectives realitzades a Espanya, que va tindre lloc a la població de Dos Aigües. En 1910, Pérez Fuster va estar comissionat al Instituto de Higiene Alfonso XIII de Madrid per posar en marxa el mètode de vacuna antirràbica, ja que abans d’això la Reial Acadèmia de Medicina de València va emetre un dictàmen favorable a la vacunació, i l’Ajuntament havia aprovat fer-se’n càrrec de les despeses de vacunació al Laboratorio Municipal de Barcelona, als ciutadans que acreditaren la seua condició de pobres. Així, en 1910, baix la coordinació de Tomás Peset Aleixandre, va iniciar el Laboratori Bacteriològic municipal noves investigacions sobre la vacuna antiràbica, ja que el sèrum selaborava des de 1900, produint-se en torn a la mateixa una agra polèmica que va enfrontar a un Pérez Fuster en plena maduresa amb un Jaume Ferran en clara decadència. Ferran va ser destituït en 1906 del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona i gaudia aleshores duna dubtosa credibilitat científica degut a algunes concepcions fantàstiques, a linterés de mantindre en secret les seues vacunes i a la irresponsabilitat dalgunes de les seues aplicacions. El motiu de l’enfronrtament va ser la defensa de Pérez Fuster del mètode de Pasteur enfront del “supraintensiu” de Ferrán. La polèmica va ser conclosa amb subtil rapidesa, donat lagraïment de València cap a Ferrán, no sense abans alçar-se algunes defenses cap al criteri del científic benidormí (42,43). Una nova legislació sorgida entre 1908 i 1909 establia la obligació de crear un Instituto Municipal de Higiene a les poblacions de més de 100.000 habitants. Així, l’Institut Municipal de Higiene es va crear a finals de març de 1911 com una nova síntesi del laboratori químic i bacteriològic i va tindre la seu a les dependències del Palau de la Exposició. Pérez Fuster va assumir la direcció, amb una considerable millora de personal, encara que la dotació tècnica, segons els nombrosos escrits dirigits al Cos Municipal de Sanitat, seguia sent deficitària. L’Institut Municipal de Higiene, baix la direcció de Pérez Fuster, contava amb cinc línies d’actuació, amb un responsable en cadascuna: investigacions biològiques, a càrrec de Juan Campos Fillol; bacteriologia, a càrrec de Pablo Colvée Reig; anàlisi d’aigües, dirigit per Pedro Vicent Fabregat; veterinària, seroteràpia
  51. 51. 11i vacunació amb Ramón Gómez Pérez; desinfecció, dirigida per Emilio MorenoPastor. A més a més s’integraven els pèrits químics Ramón Fabregat i José MaríaBlat, Miguel Trigo Mezquita com vicedirector veterinari, quatre veterinaris mésper a vigilar mercats i escorxadors, delegats per als barris, un secretari contable,un auxiliar, un administrador, deu sanitaris, un maquinista, mossos, bugaderes iuna dona de neteja (43). Les funcions de l’institut, definides al seu Reglament,consistien en l’estudi de les malalties transmissibles, la obtenció i aplicació desèrums i vacunes, les anàlisis bacteriològiques, la inspecció química i veterinària,la desinfecció i l’ensenyament pràctic de la bacteriologia i la química aplicades ala higiene (42). Amb aquesta nova etapa s’inicia una nova activitat docent, consistent enl’ensenyament i divulgació de la higiene i la salut pública. De fet cada secciócontava amb alumnes metges, farmacèutics, veterinaris o alumnes d’aquestesfacultats que feien un període de pràctiques de quatre mesos, sent el responsablede cada secció l’encarregat de la formació dels alumnes. La condició per amatricular-se era que cada alumne havia d’aportar el seu microscopi (42). Evolució de la mortalitat per diftèria a la ciutat de València, 1891-1919. Discurs llegit davant la Reial Academia de Medicina el 16 d’octubre de 1921. València, Imprenta successor de Emilio Pascual, 1921.
  52. 52. Conclusions del IX Congreso de Higiene y Demografía, Clase 1ª, Secció 4ª.Revista de Obras Públicas 1898. Tom I: pàgina 318
  53. 53. 11 Altres aspectes de l’obra científica de Pérez Fuster Pérez Fuster va dedicar altres treballs a diverses qüestions relatives tanta la naturalesa, com a la possible immunització activa de determinades malaltiesinfectocontagioses regnants. Així, junt amb un estudi dels possibles mètodesseroteràpics per a la disenteria i la tuberculosi, ja en els seus últims anys vaparticipar en la polèmica suscitada en tom a lespecificitat etiològica del bacil dePfeifer en lepidèmia de grip de 1818, enfront de lassociació bacteriana defesa permolts, inclinant-se a favor de la primera.Distribució de les Comunicacions presentades al IX Congreso Internacional de Higiene y Demografía de Madrid,1898 on va destacar la participació de Pérez Fuster. Una bona part del seu treball, amb clara relació amb la diftèria, va estardedicat al camp de l’Otorrinolaringologia. Destaca el treball presentat en 1894sobre La sordera y la ceguera verbales al I Congreso Médico-Farmacéutico Regionalde València. Laltra gran font dinvestigació bacteriològica, lestudi de les aigües deconsum, el va iniciar Pérez Fuster amb la seua participació en el IX CongrésInternacional dHigiene i Demografia (Madrid, 10 a 17 d’abril de 1898), amb eltreball Las aguas de mayor consumo en Valencia ante la Higiene Pública, que va sermolt ben acollit pels assistents per labundant metodologia danàlisis bacteriològiquesque contenia (46,47). L’estudi de Pérez Fuster arreplegava els treballs realitzats
  54. 54. 10 en el Laboratori Bacteriològic des de 1897, oferint la primera sistematització del tema des de la Microbiologia. Pocs anys després va presentar la seua gran aportació: un mapa bacteriològic de la ciutat de València. Una dècada més tard, donaria a conéixer nous treballs realitzats pel seu Institut (48,49). Una de les seues preocupacions en la lluita contra les malalties de transmissió hídrica va ser el poder dotar a València del millor sistema de depuració daigües potables. En aquella època, els brots de disenteria i febra tifoidea eren molt freqüents, particularment a alguns barris com el Cabanyal, la Malvarrosa i Russafa, on l’alt nivell de la capa freàtica donava lloc a l’obertura continua de pous que eren emprats com a aigua corrent a les cases. La proximitat amb els pous cecs era una potencial i freqüent font de contaminació de l’aigua de beguda. Així, en 1899 va defendre de forma entusiasta el procediment Puech Anderson davant de la Societat dAigües Potables, i en 1911 va ser comissionat pel Ministeri dInstrucció Pública a Itàlia i París per a estudiar el sistema de depuració per rajos ultravioleta, a què va dedicar diversos estudis (50-52). En aquesta mateixa línia danàlisi bacteriològica, destaca el seu discurs inaugural llegit davant de la Reial Acadèmia de Medicina de València, que va titular Análisis bacteriológico del agua del mar de las playas de Valencia y sus consecuencias (47). Mètode de Puech i Anderson per a la depuració d’aigües del riu Túria. Revista de Obras Públicas, 1903, Tomo II, pp 362-364 A l’Institut Mèdic Valencià i posteriorment al Col.legi Oficial de Metges de València també va ocupar llocs directius. En aquest sentit, en 1896 va ser President de la Secció de Medicina, baix la Presidència de l’Institut per Peregrín Casanova; al 1899 baix la de Gil i Morte, i el càrrec de Contador baix la Presidència de Vicente Peset Cervera.
  55. 55. 11 Un últim aspecte, lligat a la seua labor institucional, és la seua contribucióa la renovació que el periodisme mèdic valencià va patir amb el nou segle.Desaparegudes les principals revistes mèdiques de la València de la segona meitatdel segle XIX La Crónica Mèdica en 1894 i el Boletín del Instituto Médico Valencianoen 1898 (54), un gran nombre de nous projectes, molts dells de caràcter personal,van intentar sostindre i revifar el periodisme mèdic local durant les dècadessegüents adaptant-lo a les noves tendències marcades pel paradigma etiopatològici el naixent especialització clínica: Revista Valenciana de Ciencias Médicas (fundadaen 1899 per Faustino Barberá), Medicina Valenciana (fundada en 1901 per MiguelOrellana i dirigida després per Ramón Gómez Ferrer) i Revista de Higiene yTuberculosis (fundada en 1905 per J. Chabás). El Cos Municipal dHigiene de València, va tindre un paper molt actiudurant aquest període del periodisme mèdic. A partir de 1901 La MedicinaValenciana es va convertir en focus aglutinador de les seues contribucions arribanta constituir-se al seu si en un “butlletí sanitari municipal”, que pocs mesos despréscobraria entitat pròpia. Gràcies a lesforç de Sánchis Bergón i del suport blasquista,el Boletín Sanitario Municipal de Valencia (1905-1913) va possibilitar que la higienede laboratori comptara amb un mitjà específic de difusió. La seua desaparició vaser reemplaçada amb Policlínica (1913-1934), el consell de direcció de la qual vaestar format majoritàriament per membres del Cos municipal, destacant elscol·laboradors directes de Pérez Fuster, Colvée Reig -que a la mort daquest vaocupar el càrrec de director del Laboratori Municipal- i Peset Aleixandre, figuraclau en la institucionalització de la higiene provincial, fundador del Boletín delInstituto Provincial de Higiene de la provincia de Valencia (1927-1932) i directordaquest Institut des de 1932 (14). El mateix Pérez Fuster va estar estretament vinculat a La MedicinaValenciana, sent un dels seus primers i més fidels redactors i en la que dirigiria dosseccions, una dedicada a la bacteriologia i una altra a lotorinolaringologia,especialitat a què es dedicaria privadament després dels seus estudis sobre ladiftèria, havent-se format a Madrid junt amb Ariza i Uruñuela (55-61). Les seues pàgines van reflectir també la crònica de les principa ls participa-cions públiques de lhigienista benidormí, a excepció de la sessió pública sobre la
  56. 56. Guia de Madrid redactada amb ocasió del IX Congreso Internacional de Higiene y Demografía, 10-17 de Abril de 1898.Arxiu familiar
  57. 57. Referència a l’institut microbiològic del Dr. Llorente a la Guia de Madrid redactada amb ocasió del IX CongresoInternacional de Higiene y Demografía, 10-17 de Abril de 1898. Arxiu familiar
  58. 58. 10 vacuna antidiftèrica, arreplegada pel Butlletí de lInstitut Mèdic Valencià (35). Destaquem el discurs titulat De las asociaciones microbianas en Patologia General, commemorant el LXIV aniversari de la fundació de lInstitut Mèdic Valencià (62), la seua polèmica amb Ferran (63,64) i lacte de recepció com a Acadèmic Numerari en 1921, coincidint amb la seua jubilació, per la Reial Acadèmia de Medicina de València (65), el discurs de la qual sobre la institucionalització duna higiene i una clínica connectades a través de les disciplines del Laboratori va ser contestat per Sanchis Bergón, qui a més de ser una altra figura essencial en la renovació institucional de la medicina valenciana va ser pare de la primera víctima salvada de la diftèria per la campanya de Pérez Fuster en 1895. Reproduïm en la part final d’aquesta obra el seu discurs de recepció per la Real Acadèmia de Medicina de València. Recordatori de defunció de Josep Pérez Fuster Arxiu familiar
  59. 59. 11 Agraïments Els autors desitgen agraïr especialment a Isabel Girona la seua col·laboracióen la correcció del manuscrit. Agraïm a Francesc Chiner i Vives la seua ajuda tècnica i idees sobre elmuntatge gràfic i maquetació del llibre.

×