2. Cronologia i marc geogràfic
• L`àmbit bàsic de la cultura i l’art grec el constituïen les
terres que envolten la mar Egea: Península Hel·lènica,
costa de l’Àsia Menor i les illes. Però no hem d’oblidar
aquells territoris que s’integren en la seva àrea
d’influència que comprenen les costes de la mar Negra i
arreu de la Mediterrània (colònies gregues), i els
territoris per on s’estengué Alexandre el Gran.
• Àmbit mediterrani: espais oberts i comunitaris.
3. Esquema cronològic
• L’art grec es desenvolupa al llarg d’un període de temps molt
llarg que va del 2600 aC, fins a la conquesta romana al 146 aC.
• Època de les civilitzacions prehel·lèniques (2600-1150 aC).
Entre 2600 i 1450 aC es desenvolupa la civilització minoica o
cretenca a l’illa de Creta, i a partir del 1600-1150 a C es
desenvolupa a la Grècia peninsular la civilització micènica.
• Edat Mitjana grega o època fosca: època culturalment pobre,
però de gestació de les polis.
• Període geomètric: és l’època d’Homer, de les primeres
colonitzacions i dels primers Jocs Olímpics.
• Període arcaic (segles VII i VI aC): la cultura grega s’estén
arreu de la Mediterrània, i comencen a fixar-se les tipologies dels
temples, els ordres arquitectònics, l’escultura monumental, etc.
• Període clàssic (segles V i IV aC), des del 499 aC
(començament de les Guerres mèdiques) fins al 323 aC (mort
d’Alexandre el Gran). Època de major esplendor i vitalitat de la
cultura grega.
• Període hel·lenístic (323-146 aC): l’expansió territorial
d’Alexandre el Gran marca un canvi substancial en els
plantejaments artístics.
4. Antecedents de l’art grec (1)
• L’art cretenc o minoic
– Cultura sorgida a l’illa de Creta a l’Edat del Bronze.
La seva prosperitat s’explica per la situació ideal per
a l’establiment de factories comercials.
– L’edifici més important és el palau, centre
administratiu, econòmic i religiós (Cnossos, Faistos i
Mallia). Té estructura llindada sostinguda per
columnes troncocòniques invertides i les parets
apareixen sovint cobertes per pintura al fresc. Cal
destacar la important producció de ceràmica que va
ser objecte d’un comerç molt actiu.
– Al final del segon mil·lenni els palaus van ser
destruïts i el control del comerç de l’Egeu va passar a
la península del Peloponés.
5. Antecedents de l’art grec (2)
• L’art micènic
– Entre 1600 i 1100 aC es desenvolupa a la Grècia
continental la civilització micènica (Micenes).
– Les ciutats micèniques presenten grans muralles amb
aparell ciclopi i portes monumentals (Porta dels
Lleons de Micenes).
– Són notables les tombes monumentals amb rics
aixovars funeraris. (Tresor d’Atreu, la Màscara d’or
d’Agamèmnon).
– Aparició del Mègaron, antecedent del temple grec.
– Cap al 1100 aC aquesta civilització s'enfonsa per
causes no gaire conegudes, però que es pot
relacionar amb la crisi general que pateix tota la
Mediterrània oriental provocada pels “pobles del mar”.
6. Trets fonamentals de la cultura grega
• Nova forma d’organització política: la polis.
• L’home és la mesura de totes les coses. L’home grec
tan sols està sotmès a l’home col·lectiu, la polis. Els
déus s’humanitzen, tant en la seva forma com en els
seus sentiments. A l’art l’home també serà el centre i la
principal font d’inspiració.
• Grècia és el bressol de la filosofia, el pensament
racional. Art basat en la realitat i en la raó.
• Religiositat que implica un sentiment de relació amb la
divinitat. Els déus són propers als homes i aconsellen i
ajuden. La religió és l’element de cohesió de la ciutat i
del món hel·lènics. Les grans cerimònies religioses són
actes d’afirmació de l’hel·lenisme.
• La concepció de l’art com a recerca de la bellesa.
7. L’arquitectura
• Arquitectura arquitravada, basada en línies horitzontals i
verticals, i la peça clau de l’edifici era l’arquitrau.
• Els materials utilitzats són el conglomerat o la pedra de marès
i el marbre, en carreus regulars formant paraments isòdoms.
La fusta s’utilitza per les armadures de les cobertes a dues
aigües
• Recerca d’harmonia visual per tal de corregir les
imperfeccions de la visió humana a causa dels efectes òptics
que distorsionen les proporcions reals:
– Curvatura de l’entaulament i de l’estilobat
– Inclinació
– Èntasi
– Distància desigual dels intercolumnis
• Utilització dels ordres arquitectònics: dòric, jònic i corinti.
• Els edificis representatius més importants són els temples,
d’una enorme simplicitat: poc més d’una sala allargada i
un`pòrtic.
• Trobarem altres edificis de caràcter públic com són el teatre o
els edificis que s’aixecaven a l’àgora, la plaça pública.
8. Recerca de l’HARMONIA VISUAL TOTAL a partir de
les proporcions i les línies, utilitzant càlculs matemàtics complexos
i REAJUSTAMENTS ÒPTICS com l’èntasi.
9. Correccions
òptiques
1) Curvatura o corbament, cap a dalt, d’entaulament i
estilòbat per a evitar la sensació de bombament o
vinclament (“pandeo”).
2) Inclinació de les columnes cap a dins per evitar
la sensació de caiguda.
3) Columnes dels extrems o cantons més grosses als
efectes que pareguin iguales a la resta, donat que per
la seva situació poden donar sensació de ser més primes.
CORRECCIONS ÒPTIQUES
10. Correccions
òptiques
4) En el centre de les columnes hi ha un lleuger
eixamplament per a evitar la sensació d’aprimament
(èntasi).
5) Intercolumnis desiguals, per què semblin tots
iguales, disminueixen amplada cap als cantons.
6) Els tríglifs han de coincidir amb l’eix de
les columnes o amb el centre dels intercolumnis.
CORRECCIONS ÒPTIQUES
17. Evolució del temple grec
• El temple s’edificava per tal d’allotjar-hi la imatge d’una divinitat
i no pas com a lloc destinat als fidels.
• És de planta rectangular, amb la sala central anomenada cel·la o
naos on es troba la imatge del déu. Davant la cel·la hi ha un pòrtic
(pronaos) i darrera la sala tancada (opistòdom).
• Segons el nombre de columnes que tinguin a la façana, els
temples poden ser tetràstils (quatre), hexàstils (sis), octàstils (vuit)
o decàstils (deu). Si té pòrtic al davant i al darrera s’anomena
anfipròstil, i si tot el perímetre està envoltat de columnes es diu
perípter (pseudoperípter si les columnes són adossades al mur) i
dípter si és envoltat d’una doble fila de columnes. Quan els murs
de la cel·la s’avancen fins a tancar les parets laterals del pòrtic,
el temple rep el nom de in antis.
• A partir del segle IV aC apareixen temples de planta circular anomenats
tholos.
• El tipus de temple clàssic pren la seva configuració entre els segles VIII i VI
aC (període arcaic) i arriba a la seva perfecció el segle V aC.
• A l’època clàssica només s’utilitza l’ordre dòric i la planta tendeix a ser molt
allargada.
• Al llarg del segle VI aC es fan habituals les construccions en pedra, de les
quals es conserven nombrosos exemples.
• L’ordre dòric continua essent el més utilitzat el segle V aC però el sistema
de proporcions a partir de la columna es perfecciona.
18. Tipus de
temples
Monòpter
Àpter in antis
Pròstil
Anfipròstil
Perípter
Dípter
TIPUS TEMPLE SEGONS DISPOSICIÓ COLUMNES
Monòpter (Tholos) Dit d’un
temple circular que no té murs,
sinó un cercle de columnes que
sustenten el sostre
20. • L'acròpolis era la part alta de les ciutats gregues, situada en un turó, que
tenia un valor defensiu en cas d'atac i era el centre religiós en temps de
pau.
• L'acròpoli d'Atenes va ser destruïda pels perses el 480 a. C. i Pèricles va
impulsar-ne la reconstrucció amb la intenció que fos el símbol de la
grandesa d'Atenes en el seu moment de màxim esplendor. Les obres,
dirigides per Fídias, van allargar-se durant la resta del s. V, fins després de
la mort de Pèricles i Fídias.
• El recinte estava tancat per una muralla, amb un sol accés monumental, els
Propileus, que feien de porta i vestíbul. Al mig de tot el conjunt hi havia
l'Athena Promachos, 'Atena
defensora',una estàtua de
bronze del mateix Fídias amb
una alçada de més de 10 metres.
• Quedava fora de la muralla
un petit temple d'ordre jònic
dedicat a Athena Nike 'Atena
victòria'. Els dos temples principals
de l'Acròpoli del s. V a. C. són
el Partenó i l'Erectèon.
L’Acròpolis d’Atenes
21.
22. ORDRE DÒRIC.
Temple del Partenó, Atenes (447-442 aC)
Plànol amb la decoració dels relleus del Partenó.
FÍDIES (447-432 aC).
23. EL PARTENÓ
El Partenó és el temple més gran del conjunt de l'Acròpoli.
El nom és degut que era consagrat a Athena Parthenos,
'Atena verge', tal com de vegades s'invocava Atena perquè
sempre va rebutjar el matrimoni i qualsevol unió sexual.
La seva estructura és la típica d'un temple grec, només que
molt monumental. El naos, la cambra sagrada, és l'estança
reservada a la divinitat, representada per la seva estàtua. El
Partenó està dividit en tres naus per dues files de columnes
i estava presidit per una enorme estàtua d'Athena
Parthenos, feta de marfil i or. Al davant hi havia un vestíbul,
prònaos, i al darrera, separat per una paret del naos i obert
a la façana posterior, l'opistòdomos, que guardava el tresor
de la deesa i el de l'Estat. Tot al voltant del temple hi ha uns
esglaons per pujar a la plataforma on està situat (estilòbat) i
una renglera de columnes. El material de construcció és el
marbre, que no es va deixar nu, sinó que, com tots els
temples grecs, es pintava de colors variats i llampants.
24. •L’any 447aC es va començar l’actual Partenó, segons els projectes dels arquitectes Ictinos
i Cal·lícatres. Fídies, que en l’època de Pèricles era el supervisor de totes les obres de
l'Acròpoli, en va ser l’escultor.
• L’edifici és un perípter octàstil d’ordre dòric, amb disset columnes als costats laterals i
unes mides en planta de 69,5 per 31 m. El material emprat és el marbre, excepte l’armadura
de fusta de la teulada a dues aigües.
• Les diferents parts del Partenó segueixen un esquema de proporcions constant. La
relació és de 9 a 4 entre l’amplada i la longitud total, entre l’ample de la façana o l’alçada
fins a la cornisa, entre el gruix de la columna a la base i l’intercolumnis. Aquestes
proporcions donen a l’edifici una gran harmonia, que es veu accentuada per la utilització de
petites correccions òptiques: lleugera curvatura d’elements rectilinis (estilobat, èntasi),
petites desigualtats en les mides de les mètopes, engruiximent de les columnes de les
cantonades…
•Molta de la iconografia del Partenó (els relleus que es troben als frisos i als frontons) està
relacionada amb Atena. Els frontons no s'han conservat més que algunes figures, però es
pot intentar reconstruir-los. Observa, a la reconstrucció, el frontó davanter, que tractava la
disputa d'Atena i Posidó.
25.
26.
27. L’Erecton
• L'Erectèon, al contrari que el Partenó,
presenta una forma inusual en els temples
grecs, ja que integra en un mateix edifici
múltiples cultes lligats amb l'origen de la ciutat.
• La planta és més complexa perquè aprofita
els desnivells del terreny amb una estructura en
terrasses, a més de substituir les columnes per figures femenines (cariàtides) en una
de les seves tribunes.
• Es composa de dos espais bàsics sense comunicació entre si, als quals s'entra per
sengles pòrtics (A i G) de columnes jòniques. Per una banda té un prònaos dedicat a
Athena Polias 'Atena protectora de la ciutat' (B). L'altra part del temple (C i D) és
formada per diverses cambres (Ci D), (E) i té, a l'extrem oposat de l'entrada, un altre
pòrtic sostigut per sis pilastres anomenades Cariàtides (G). Aquestes pilastres són
molt famoses per la seva forma. Al costat del Pòrtic de les Cariàtides hi havia la
suposada tomba de Cècrops, el mític primer rei d'Atenes (F).
• El nom del temple prové d'un dels herois a qui s'hi retia culte, Erecteu. L'avi
d'Erecteu, Erectoni, va néixer de la Terra quan el semen d‘Hefest va caure mentre
aquest déu intentava violar Atena. Erictoni va ser el successor del rei Cècrops. Quan
el fill d'Erictoni, Pandíon, morí, el seu poder fou repartit entre els seus dos fills,
Erecteu i Butes, de manera que Erecteu esdevingué el quart rei d'Atenes, i el seu
germà, sacerdot d'Atena i Posidó.
N
O
S
E
28.
29. L’altar de Zeus a Pèrgam (s. II aC)
• A l’època hel·lenística, es tendeix a la recerca de
noves solucions arquitectòniques per als edificis de
culte que tendeixen a fer-se de proporcions més
grans, al mateix temps es tendeix a dotar de major
monumentalitat algunes construccions que fins
aleshores eren senzills complements dels temples i
santuaris.
• El cas més significatiu és el de l’Altar de Zeus a
Pèrgam, situat al punt més alt d’aquesta ciutat de
l’Àsia Menor, que reprodueix el tipus d’altar d’ofrenes
dels santuaris però amb mides monumentals i amb
un espectacular fris esculpit, que és una de les obres
cimeres de l’escultura hel·lenística.
30. Característiques època hel·lenística
• Unió de Grècia sota Alexandre el Gran ( segle III a. C. )
• Després de les conquestes d’Alexandre el centre de gravetat es
trasllada de Grècia a Orient
• Influències mútues entre les cultures orientals i grega
• El gust de l’època porta a l’acceptació de tots els estímuls i a la
comprensió dels diferents ideals del passat que porten a un
col·leccionisme precursor dels nostres museus, i al
desenvolupament simultani de diferents estils i formes
(Dinamisme i dramatisme: "Laocoont i els seus fills", "El gal
moribund"), (Equilibri i sensualitat: "Venus de Melos") que
reflecteixen una amplitud i una varietat simultània de gustos en
les classes socials mitjanes molt més nombroses que en segles
anteriors i que són els grans clients dels artistes d’aquesta
època
• En arquitectura es barregen els ordres, s’obliden els cànons
• Gust pel colossalisme i el luxe ornamental. S’acaba la sobrietat
clàssica
31.
32. Característiques de l’Altar de Zeus
• El rei Atàlida Èumenes II va fer aixecar aquest monument a
Pèrgam, la capital del seu regne, per commemorar les seves
victòries al Pont i a Bitínia. Consisteix en una monumental
plataforma aixecada sobre un podi massís, envoltat d'una
columnata jònica, a la qual s'accedeix des de l'oest per una
ampla escalinata. Cal remarcar el protagonisme atorgat a
l'escalinata, de dimensions monumentals en comparació amb
la columnata. Fou erigit sobre una terrassa de l'Acròpoli de
Pèrgam, al sud del temple d'Atena, que es troba a un nivell
inferior. A l'est hi ha un propileu, o gran escalinata. El primer que
es veia en apropars'hi, era la part posterior de l' altar.
• A la façana principal, per la part oest, els murs laterals es
projectaven endavant acollint entre les seves ales la immensa
escalinata principal que donava accés al pati tancat de l'interior.
L'altar de sacrificis hauria estat situat a l'interior d'aquest pati.
L'accés, les ales i l'escalinata és tot el que ens resta del gran
edifici. Només queda in situ, a Pèrgam, la base de l'altar per
donarnos testimoni de la seva existència.
• La part exterior del podi que aguanta la columnata era ornada
amb un fris ple de relleus escultòrics que representaven la lluita
entre els déus i els gegants, la Gigantomàquia; les cares
interiors de l'altar eren ornades amb un fris de dimensions
menors que relata la vida de Tèlef, el fundador mitològic de la
nissaga atàlida. Al sostre de la columnata també hi havia
diverses figures: tritons, grius, lleons i cavalls.
33. • L'altar és un esplèndid monument escultòric del qual només podem
percebre fragmentàriament la seva categoria i estil a causa de les
restes escasses que ens han arribat. És el més famós de tots els
monuments hel·lenístics. L'estat del monument no ens permet
assegurar a qui era dedicat, si a Zeus, o bé a la deessa Atena, o
potser a ambdós.
• El programa sencer del fris i la seva interpretació general poden ser
entesos seguint la Teogonia d'Hesíode i la Biblioteca d'Apol.lodor,
reculls de relats mitològics. Els gegants eren una raça monstruosa
nascuts de Gea, la Terra, i Úranos, el Cel, les deïtats principals de
la nissaga més antiga de déus grecs, el lloc preeminent dels quals
fou usurpat per Zeus i els Olímpics.
• En el fris de la Gigantomàquia, fet a l'alt relleu, d'una grandària
superior a la natural, hi van treballar més de quaranta escultors de
l'escola de Pèrgam, alguns dels quals van deixar la seva signatura
en el sòcol del fris. Els personatges semblen presa del furor,
atacats d'histèria col. lectiva. Tot és moviment exacerbat, brusc; hi
ha un marcat contrast entre les cares en tensió dels gegants i les
fesomies de trets serens dels déus. Els vestits són representats
com si fossin sacsejats per vents huracanats. Les teles formen
dibuixos que ignoren l'estructura dels cossos que cobreixen, i se
n'independitzen. L'art hel·lenístic assoleix amb aquesta obra el seu
punt més barroc, més àlgid, tot seguit vindrà la decadència. Cal
remarcar el relleu d'un episodi de la Gigantomàquia on hi ha
representats Gea, la mare dels Gegants, Nike alada i la deessa
Atena, que agafa pels cabells un dels gegants.
34.
35.
36. ARQUITECTURA CIVIL: EL TEATRE
• Ja des de l’època arcaica hi havia a les ciutats i als santuaris llocs de
reunió i espais rituals que no eren exactament temples, tot i que sovint
tenien una funció relacionada amb la religió.
• A partir del segle V aC comencen a aparèixer tot un seguit de
construccions destinades a les activitats polítiques, comercials i culturals.
El centre de la vida urbana es trasllada de l’acròpoli a l’àgora o plaça
pública on es troben els edificis destinats a les funcions polítiques i
comercials de la polis: el Bouleuterion, l’Ecclesiasterion…
• A l'època hel·lenística prenen molta importància els grans pòrtics destinats
a activitats comercials: la Stoà. També prenen importància els monuments
commemoratius i els funeraris.
• Però l’edifici més innovador i important des del punt de vista arquitectònic
fou el teatre, edifici destinat a les representacions d’aquest gènere literari
nascut a Grècia.
• Es desenvolupa a partir del cercle màgic (orchestra) on els pagesos feien
els seus balls a l’entorn de l’altar de Diónysos i que normalment se situava
al peu d’un turó el pendent del qual servia per a situar el públic.
Posteriorment es comença a fer graderies de fusta i, finalment, de pedra.
• El tipus clàssic de teatre consta d’una graderia (koilon o cavea) que
aprofita el pendent d’un turó i a la qual s’accedia per dos passadissos
(pàrodoi), l’orquestra (espai circular on se situa el cor) i l’escena (edifici
tangent a l’orquestra per on entraven i sortien els actors i davant del qual
actuaven); posteriorment a molts teatres es va afegir una construcció
semblant a un pòrtic amb columnes, el proskénion, situada davant de
l’escena, que va passar a ser el lloc on actuen els actors.
37. Teatre d’Epidaure
• Autor: Policlet de Sició, anomenat el Jove. Tipus d'obra: edifici
dedicat a representacions teatrals. Estil: art grec clàssic.
Cronologia: vers 330 aC. Localització geogràfica: Epidaure, a
l'Argòlida, al Peloponnès. Descripció i anàlisi de l'obra: El teatre
d'Epidaure és cèlebre per la seva perfecció, segons Pausànias,
escriptor grec del segle 11 dC. Està situat al sudest del
santuari d'Asclepi, i era destinat a oferir representacions
dramàtiques d'origen dionisíac.
• L'edifici de l'escena, disposat en dos nivells, és ornat amb dotze
columnes dividides en dos grups separats per una zona central,
que dóna entrada als actors. Sovint el sostre de l'arquitectura
figurada serveix d'escenari. Això fa que els seients d'honor que
se situaven dins el cercle de l'orquestra, siguin retirats fins a la
primera filera de grades per tal que els ciutadans prohoms
frueixin d'una visió total de l'espectacle. L'escena posseïa un
rudimentari mecanisme de teló per tal de permetre el canvi dels
actors o dels decorats (pinake); aquest mecanisme, a l'inrevés
del dels telons actuals, sortia del terra i s'hi amagava a través
d'unes obertures practicades al paviment situat davant de
l'escenari. El teatre d'Epidaure, a més, té uns murs laterals de
contenció del terreny, necessaris per les seves grans
dimensions.
38. • L'esquema bàsic del teatre grec, i posteriorment del romà, es basa en un
pentàgon regular inscrit en el cercle de l'orquestra, la base del qual es
correspon amb el mur del prosceni, un pòrtic d'ordre jònic, avui
desaparegut, que se situa darrere de l'escena que, en el cas d'Epidaure,
mesura 4 m d'alçada per 2 m de fondària. Les grades de la càvea, on seien
els espectadors, tenien forma de ferradura o de semicercle. En principi
aquest teatre tenia 30 grades, però se n'hi van afegir 20 posteriorment,
separades per un passadís. Tenia un aforament de 14.000 espectadors. L'
acústica d'aquest teatre és excepcional: des de la fila més allunyada es pot
sentir perfectament el que es diu a l'escenari.
• L'orquestra, circular, de 20,30 m de diàmetre, era un cercle de terra batuda
situat entre la càvea i l'escenari, en el qual evolucionava el cor durant les
representacions teatrals i on es feien els cants i les danses rituals. També hi
havia l'altar del déu Dionís.
• Els teatres grecs es construïen aprofitant els accidents naturals del terreny,
usualment el vessant d'un turó per formar la càvea, les grades de la qual
sovint eren tallades en la mateixa roca. Aquesta disposició permetia una
visibilitat perfecta de l'orquestra des de qualsevol punt de la càvea.
Aquesta, en el teatre d'Epidaure, es divideix en dotze parts col·locades
radialment que convergeixen en un punt central al mig de l'orquestra. Les
dues parts més allunyades ultrapassen la figura canònica semicircular, i
s'avancen cap a l'escena. Més tard, el teatre romà, hereu del grec, farà que
la càvea no ultrapassi la semicircumferència.
• Encara avui dia es fan representacions a Epidaure, i el festival de teatre
que s'hi celebra és el més important de Grècia. Aquest és el teatre més bell
i millor conservat dels teatres grecs antics.
