1. Filosofia i Pràctica filosòfica:
una redundància terminològica
necessària avui dia per a
reivindicar l’essencial caràcter
pràctic del saber filosòfic
menystingut durant segles per
causa de la ideologització del
pensament científico-tècnic al
llarg de la ja vella i anacrònica
Modernitat

2. Aproximació al problema:
• Què és la Filosofia? Serveix per alguna cosa? Per a què
serveix?
• Aquestes són les preguntes màximament filosòfiques
que un filòsof es pot formular avui.
• Perquè el fet que els filòsofs ens formulem des de fa 25
segles aquestes mateixes preguntes és percebut com
un símptoma de debilitat?
• Actualment, ja no solament es percep aquest inacabable
auto-qüestionament de si mateixa com un símptoma de
debilitat, sinó com una prova del fracàs i de l’absoluta
inutilitat o esterilitat d’aquesta estranya disciplina que
des de l’Antiguitat coneixem amb el nom de ‘Filosofia’.

3. • Lluny de ser símptoma d’alguna debilitat, el fet que els
filòsofs s’estiguin formulant aquestes preguntes és més
aviat la prova irrefutable del seu desig de sobreviure i fins
i tot de la seva vitalitat, ja que l’acte reflexiu de conèixer-se
a si mateix és l’acte filosòfic per excel.lència, de manera
que qualsevol altre acte filosòfic és completament
inconcebible o impracticable si no va precedit per aquest
acte previ, perquè en cas de no anar precedit per ell
aleshores qualsevol altre acte deixaria de ser un acte
filosòfic per convertir-se en un acte d’alguna altra mena
(científic, pseudocientífic, religiós, pseudoreligiós, polític,
demagògic, etc.), però en cap cas seria un acte filosòfic
per la senzilla raó de que seria un acte pre-reflexiu o
–més ben dit– i-reflexiu, és a dir, l’antítesi del que defineix
o pressuposa precisament un acte filosòfic qualsevol que
no és altra cosa que la reflexivitat de la subjectivitat.

4. • Ara bé, si això és així i no és cert que la Filosofia hagi mort o hagi
fracassat, per la senzilla raó de que continua havent-hi filòsofs que
continuen practicant aquest acte eminentment filosòfic que és l’acte
de conèixer-se a un mateix en tant que filosòf, com expliquem el fet
que els filòsofs no siguem capaços de fer alguna cosa per tal que la
gent s’adoni de que efectivament no estem morts, i que lluny
d’haver mort o d’haver fracassat la Filosofia és més aviat a la
inversa, o sigui, que és la societat occidental la que ha fracassat
com a tal societat?
• No serà deguda aquesta aparent impotència per part dels filòsofs a
un acte de covardia per part seva, més que no pas per una real
impotència o una real inutilitat?
• Dit d’una altra forma: no serà deguda aquesta aparent impotència
per part del gremi filosòfic al fet que els i les seves integrants no
creuen prou en si mateixos i al fet que sí creuen, en canvi, sense
adonar-se’n en la verossimilitud del discurs dominant en la nostra
societat, és a dir, el discurs del pensament únic característic i
legitimador d’aquest exitós (i al mateix temps fracassat) sistema
totalitari que denominem amb els termes aparentment inofensius de
‘capitalisme global’?

5. Tesi:
• El discurs positivista i cientificista que defineix el pensament
únic del sistema capitalista és tan poderós (malgrat trobar-se
aquest sistema totalitari en una fase terminal com la que avui
es troba, de la que la crisi econòmica actual n’és tan sols un
símptoma més), o sigui, el discurs ideològic del totalitarisme
tecnocràtic o plutocràtic (els dos termes més adients per a
referir-se al nostre sistema polític-econòmic) és tan
asfixiantment omnipresent que ha impregnat fins i tot al discurs
filosòfic fent creure en la seva fictícia impotència a aquells i
aquelles que es dediquen a la Filosofia i que són la prova
irrefutable de que aquesta continua ben viva, fent-los dubtar
per tant de la utilitat real i social del saber filosòfic més enllà de
la subjectiva i privada utilitat individual, o sigui, més enllà de la
vana i fútil satisfacció personal que comporta el fet de sentir-se
superior a la massa acrítica que és incapaç de comprendre i
participar d’aquest “amor per la saviesa” que caracteritza al
gremi filosòfic des de la seva fundació a l’antiga Grècia i que és
la condició indispensable per a poder participar de la sublimitat
idiosincràsica de tots els discursos filosòfics del passat.

6. • És, efectivament, per causa de la influència nefasta
que el pensament únic definitori de la ideologia
cientificista exerceix sobre el pensament crític
definitori del discurs filosòfic que aquest ha
esdevingut un discurs mancat de capacitat crítica i
s’ha refugiat en la privacitat de cada qual, restant-li
tota la legitimitat i utilitat social que des dels seus
orígens posseïa i reduint tota la seva funció possible
únicament i exclusivament a la de l’edificació
personal.

7. • El que ens cal ara és investigar les raons històriques que han
conduït als filòsofs a aquesta situació humiliant de desprestigi
professional i social per la qual el filòsof no té absolutament
cap funció a fer en la societat, llevat potser de l’activitat docent.
• Una vegada exposades aquestes raons històriques del
desprestigi actual dels filòsofs (unes raons, per cert, que
queden perfectament reflectides en el moviment històric de la
pròpia Filosofia), estarem en millors condicions de continuar
abordant el debat sobre les relacions entre la Filosofia i això
(altre?) que des de l’últim quart del segle passat es coneix
amb el nom de Pràctica Filosòfica, així com el debat correlatiu
sobre si aquesta última s’hauria d’ensenyar dintre o fora de
l’Acadèmia, o fins i tot el debat de si són realment necessaris
uns estudis especialitzats per a poder dedicar-se a la Pràctica
Filosòfica a banda dels avui dia ja existents en el marc
universitari i que condueixen a l’obtenció del títol de llicenciat
en Filosofia…

8. Preguntes pendents:
• Per què la Filosofia –que està viva– no gaudeix
actualment de bona salut, fins al punt que se la
considera morta; mentre que el sistema capitalista
–que està malalt– no se’l considera mort, sinó que se’l
considera ben viu, de manera que la gent en termes
generals (i malgrat el malestar que pateix ara mateix per
causa de la crisi econòmica i el descontent generalitzat
amb la classe política) està cegament convençuda de
que aquest és el menys dolent dels sistemes possibles i
que aquesta és tan sols una de tantes crisis periòdiques
i passatgeres per les que ha de passar el sistema per tal
d’estabilitzar-se i poder seguir funcionant?

9. • Quina altra prova necessiten els filòsofs per demostrar a
la gent que no han mort ni ha passat la seva època, a
banda de continuar existint en tant que filòsofs?
Qualsevol persona, en efecte, ens podria objectar –i de
fet ens objecta, si li presentem com a prova la nostra
mera existència– que també existeixen els capellans, els
astròlegs i les sectes en general, i que això no es pot
considerar pas una prova suficient per mantenir que els
seus discursos no són anacrònics i propis d’etapes ja
superades de la humanitat… i tenen raó. Per què hauria
de ser diferent, doncs, en el cas dels filòsofs i per què no
som capaços de mostrar a la gent que el nostre cas és
diferent?

10. • Hi ha alguna diferència entre la Filosofia i la
Pràctica Filosòfica, a banda d’una diferència
estrictament nominal?

11. •Continuarà…