PSICOLOGIA 1 WORD

PROGRAMA DEL CURS La psicologia al llarg de la història i a l’actualitat Mètodes d’investigació de la psicologia Bases biològiques del comportament humà L’herència i l’entorn El desenvolupament de les persones Les sensacions i els sentits La percepció Imaginar i somniar Aprendre i recordar La intel·ligència. L’afectivitat i la frustració Motivació i Voluntat. La teoria psicoanalítica La personalitat LA PSICOLOGIA AL LLARG DE LA HISTÒRIA I A L’ACTUALITAT Etimològicament, psicologia significa l’ESTUDI DE LA PSIQUE. Psique és la paraula que els grecs utilitzaven per descriure el que aproximadament nosaltres anomenem ÀNIMA. PSICOLOGIA MODERNA Els psicòlegs moderns ja no pretenen estudiar l’ànima. Aquest concepte ha quedat relegat a l’àmbit religiós i a l’àmbit filosòfic. Podríem definir la Psicologia actual com CIÈNCIA DE LA CONDUCTA I DELS PROCESSOS COGNITIUS Normalment ens referim a la conducta humana i als processos cognoscitius humans. Però també hi ha psicòlegs que es dediquen a estudiar la conducta i processos cognoscitius dels animals. S’utilitza el terme “etologia” per referir-se a l’estudi del comportament animal. PERSONATGES DESTACATS DE LA PSICOLOGIA MODERNA: *WILHELM WUNDT Alemany (1832-1920) Se’l considera el fundador de la psicologia científica moderna. Va crear el primer laboratori de psicologia a Leipzig l’any 1879. La seva escola s’anomena ESTRUCTURALISME Creia que la ment era una estructura formada per elements simples (com les fórmules químiques, que es descomponen en elements) Els seus temes d’estudi eren LES SENSACIONS, LES IMATGES I ELS SENTIMENTS. Per estudiar-ho feia servir la observació i, principalment, la INTROSPECCIÓ. Demanava als seus alumnes que fessin certs experiments i que li expliquessin com els afectava. Per exemple, els posava en una habitació sense llum, encenia el llum durant un segon i els demanava què havien percebut. Aquest mètode planteja seriosos inconvenients i no permet aconseguir l’objectivitat que la ciència exigeix als seus resultats. *WILLIAM JAMES Americà (1842-1910) Va publicar l’any 1890 : PRINCIPIS DE PSICOLOGIA La seva escola s’anomena FUNCIONALISME Creia que en lloc d’estudiar l’estructura de la ment calia estudiar les funcions de la ment. La ment és l’eina que els homes utilitzem per adaptar-nos al medi. Aquesta és la seva funció principal. Quan aquesta adaptació no funciona cal trobar-hi remei. D’aquesta manera es va començar a desenvolupar la psicologia aplicada. *SIGMUND FREUD 1856-1939 Jueu austríac, nascut el 1856 que morí a Londres el 1939. Era metge psiquiatra. El què li interessa és l’aplicació terapèutica de la psicologia, però acabà construint una teoria filosòfica global sobre la naturalesa humana i la societat. Va posar de manifest el paper fonamental de la sexualitat com a instint que determina el nostre psiquisme. Partia de la base de que la nostra conducta està motivada per instints inconscients. La consciència no és el més important, i el seu estudi és insuficient per explicar el comportament de les persones. Per entendre la conducta humana, tant dels individus sans com dels desequilibrats o malalts mentals, cal aprofundir en els mecanismes de l’inconscient. Va desenvolupar un mètode per descobrir i tractar els problemes neuròtics que s’anomena PSICOANÀLISI. La psicoanàlisi és doncs una forma de psiquiatria, però que no utilitza fàrmacs. Cal aclarir bé la diferència entre psicologia i psiquiatria: La psiquiatria estudia les disfuncions cerebrals que afecten a la conducta. La manera de tractar aquestes disfuncions pot ser farmacològica i fins i tot quirúrgica. Si un psiquiatra utilitza fàrmacs, necessàriament cal que sigui metge. Per guarir les malalties mentals s’han utilitzat sistemes com l’aïllament o els electroxocs característics dels antics hospitals psiquiàtrics (abans manicomis), actualment en desús. Els psiquiatres actuals utilitzen principalment la medicació. En alguns casos es pot recórrer també a la cirurgia. En aquest cas cal comptar amb un neurocirurgià. Els psicòlegs, en canvi, no tracten generalment malalties i en cap cas poden receptar medicaments. No aprofitar els estudis no és una malaltia. Que els jugadors del Madrid no rendeixin no és una malaltia. Que els consumidors no comprin Ariel Automáticas no és una malaltia. Però en tots aquests casos els psicòlegs poden intervenir, intentar descobrir els motius d’aquests fenòmens i els camins per reconduir-los. De tota manera, la intervenció d’un psicòleg pot ser també útil en el tractament d’alguns trastorns mentals, en col·laboració amb un psiquiatra. *JOHN BROADUS WATSON Americà (1878-1958) Va publicar l’any 1913 PSYCHOLOGY AS THE BEHAVIORISM SEES IT La seva escola s’anomena CONDUCTISME Considerava que l’únic que es pot observar és la conducta humana i que cal prescindir de la introspecció Només la conducta es pot mesurar amb exactitud. Estudiaven, principalment, quins estímuls modifiquen o influeixen en la conducta dels animals i dels homes. També estudiaven els processos cognitius, però només en tant que es manifesten conductualment. En el cas de l’estudi de l’aprenentatge, per exemple, s’estudia com canvia la conducta a partir d’uns determinats estímuls, com es comença a fer quelcom que abans no se sabia fer, però no es parla en cap moment de la consciència de l’aprenentatge. PSICOLOGIA ACTUAL METODOLOGIA CIENTÍFICA La metodologia de la psicologia actual és fonamentalment eclèctica, és a dir, aprofita tot el que pot, sempre buscant el màxim rigor metodològic (per poder ser pròpiament ciència i no pura especulació). No hi ha un sol mètode sinó la combinació, segons les possibilitats, de diferents mètodes que veurem en el tema següent. Joan Manuel Bueno, professor de psicologia de la Universitat de Barcelona descriu molt gràficament la feina del psicòleg: “Així doncs, anar al psicòleg és com anar a veure un amic per fer la xerrada sobre allò que ens preocupa? Potser en cert sentit no és gaire diferent. També de vegades hi ha amics manetes que ens ajuden a canviar una aixeta. Però quan la cosa es complica, val més anar al llauner. Ell n’ha vist moltes d’aixetes, i la seva experiència li permet preveure i resoldre problemes lluny de les possibilitats del nostre ben intencionat amic. Les persones, però, són força més complicades que les aixetes i no resulta tan fàcil veure què hi amaguen al seu interior. De fet, com bé deien els conductistes, no es veu. Però l’experiència ha mostrat al llarg del temps que determinats sistemes d’interpretació resulten teòricament més coherents alhora que contribueixen de manera més eficaç a resoldre els problemes que ens han dut a la consulta. Validació per la coherència i pels resultats. Només aquestes consideracions, per sobre de les polèmiques sobre la cientificitat, justifiquen la pervivència d’uns sistemes i l’esfondrament d’uns altres.” Tal com explica Popper, tot coneixement objectiu és interpretació de fets a la llum d’una teoria. Les teories les inventem i les posem a prova (ja sigui amb la intenció d’enfortir-les, com diria Kuhn, o de falsar-les, com diria Popper). Han de ser teories coherents en sí mateixes (és a dir, que no plategin contradiccions lògiques) i han de ser explicatives dels fets observats o experimentats. Les teories científiques (i, per tant, les teories psicològiques) són explicacions, interpretacions de la realitat. La realitat que intenta explicar la psicologia és la ment i el comportament humà. Per fer-ho compta amb tres fonts d’experiència: -Les dades que es poden observar o experimentar sobre la conducta (respostes concretes a estímuls concrets). -Les dades obtingudes en les exploracions dels mecanismes neurològics. -L’autoconsciència i el relat de les experiències conscients dels altres. D’aquestes tres fonts de dades la darrera no és objectivable en tant que no es pot replicar, però no es pot negar que és important en el plantejament i desenvolupament de les hipòtesis explicatives que caldrà posar a prova a partir de les altres fonts de dades que hem assenyalat. TEMES I PERSPECTIVES DE LA PSICOLOGIA ACTUAL Quins són els temes que preocupen als psicòlegs actuals? Quina mena de preguntes es plantegen? Un dels temes fonamentals es refereix a l’estabilitat en front del canvi: Persisteixen els nostres trets individuals a mesura que anem envellint o la gent canvia? Ens anem convertint en versions més velles del nostre jo més jove? Un nadó reactiu esdevindrà un adult explosiu? Un nen tímid a P5 pot esdevenir el pallasso de la classe a 3r d’ESO? Un adolescent conflictiu pot esdevenir un executiu madur i eficient? Canvien les nostres personalitats en situacions diferents? Un altre tema es refereix a la racionalitat o irracionalitat del nostre comportament. És encertada la denominació d’homo sapiens (humà savi)? En certs sentits (reconeixement de pautes, ús del llenguatge, processament d’idees abstractes...) superem de llarg als ordinadors. El simple fet de percebre quelcom (veure-ho i entendre què veiem) implica descompondre els estímuls visuals en milions d’impulsos nerviosos, distribuir-los per a ser processats en diferents regions del cervell i després, immediatament, recomposar-los en una imatge significativa. També som capaços d’emetre judicis amb un grau d’encert i eficàcia sorprenents. Però també cometem errors. A vegades forcem la realitat per a què encaixi amb les nostres idees preconcebudes, recordem de forma distorsionada, sobreestimem les nostres opinions, ens afecta més un cas impactant que no pas la lògica de la probabilitat. Finalment, un dels temes més importants fa referència al pes de la biologia (herència genètica i condicions biològiques) i de l’experiència (entorn social i història personal). És el debat entre herència i ambient (a vegades es fa servir la parella de conceptes natura i nurtura). Com influeixen l’herència i l’ambient en les diferències que observem pel que fa a la intel·ligència, la personalitat i els trastorns psicològics de les persones? L’estructura infantil és innata o es forma a partir de l’experiència? Les conductes sexuals són impulsades pels factors biològics interns o afloren com a conseqüència d’estímuls externs? Una depressió és una disfunció cerebral, un trastorn del pensament o les dues coses alhora? Les diferències de gènere són predisposicions biològiques o estan construïdes socialment? La qüestió, a la pràctica es resol en el fet de considerar que un dels trets de la nostra biologia és la capacitat d’adaptació a l’entorn cultural, i que tant la cultura com la natura contribueixen a constituir la nostra personalitat i el nostre estat psíquic. L’objectiu és veure els diferents factors biològics i ambientals i entendre’ls com a un tot complex. Els temes de la psicologia es poden tractar des de punts de vista diferents i complementaris. Les principals perspectives de la psicologia actual són les següents: NEUROCIÈNCIA: intenta esbrinar com el cos i el cervell fan possibles les emocions, els records i les experiències sensorials. Com es transmeten els missatges dins del sistema nerviós? Com es relaciona la química de la sang amb els estats d’ànim i les motivacions? EVOLUCIONISTA: es preocupa de com influeix l’evolució sobre les tendències de la conducta. GENÈTICA DE LA CONDUCTA: cerca en quina mesura influeixen els gens i l’entorn en les nostres diferències individuals. PSICODINÀMICA: investiga com s’origina la conducta a partir dels impulsos i conflictes inconscients. Es poden explicar els trets i els trastorns de la personalitat d’una persona en funció dels impulsos sexuals i agressius o com a efectes encoberts de desitjos no satisfets i de traumes infantils? CONDUCTISTA: intenta esbrinar com aprenem les nostres respostes observables. Com aprenem a tenir por a certs objectes o situacions? Quina és la forma més eficaç de modificar la nostra conducta (perdre pes, deixar de fumar, controlar la nostra agressivitat...) COGNITIVA: es centra en com codifiquem, processem, emmagatzemem i recuperem la informació. SOCIOCULTURAL: com varia la conducta i el pensament en les diferents situacions i cultures. Si prenem com a exemple un tema d’estudi com pot ser l’emoció anomenada ira, aquestes perspectives ens ofereixen dades i resultats complementaris: Neurociència: quins mecanismes del sistema nerviós produeixen l’estat físic de tornar-se vermell de fúria i sentir-se acalorat. Perspectiva evolucionista: fins a quin punt la ira va facilitar la supervivència dels gens dels nostres avantpassats. Genètica de la conducta: quines diferències genètiques i culturals hi ha entre les persones que tendeixen a la ira i les que són més pacífiques. Perspectiva psiocodinàmica: com un atac d’ira pot ser una via d’escapament d’una tensió inconscient. Perspectiva conductista: quins estímuls externs desencadenen les respostes colèriques i quins signes d’expressió facial es produeixen en aquestes reaccions. Perspectiva cognitiva: de quina manera la interpretació que fem d’una situació afecta al nostre pensament i al nostre enuig. Perspectiva sociocultural: quines situacions socioambientals desencadenen més ira i com varien les manifestacions d’ira en els diversos contextos socials i culturals. LES ESPECIALITATS DE LA PSICOLOGIA ACTUAL Els continguts bàsics del plans d’estudis de les facultats de psicologia actuals solen ser aproximadament els següents: Avaluació psicològica Història de la psicologia Investigació psicològica Processos psicològics bàsics Psicobiologia Psicologia del desenvolupament Psicologia de la personalitat Psicologia social Psicopatologia Psicologia de l’educació Psicologia dels grups i de les organitzacions Psicologia del pensament i del llenguatge Pràctiques professionals En concret, el programa del grau que ofereix la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG és el següent: Primer curs Fonaments de la psicobiologia: 12 crèdits Fonaments de psicologia: 12 crèdits Anàlisi de dades en psicologia: 6 crèdits Competències acadèmiques i professionals integrades: 6 crèdits Percepció, atenció, memòria i interacció: 12 crèdits Desenvolupament i cultura: 12 crèdits Segon curs Anàlisi de dades en psicologia: 6 crèdits Competències acadèmiques i professionals integrades: 3 crèdits Aprenentatge, motivació i emoció: 12 crèdits Cognició i llenguatge : 12 crèdits Personalitat i context social: 12 crèdits Psicometria i avaluació: 12 crèdits Assignatures optatives del grau de psicologia: 3 crèdits Tercer curs Competències acadèmiques i professionals integrades : 3 crèdits Psicologia de l'educació: 12 crèdits Psicologia clínica infantil: 12 crèdits Psicologia clínica d'adults: 12 crèdits Psicologia dels grups i les organitzacions: 12 crèdits Pràcticum: 3 crèdits Assignatures optatives del grau de psicologia: 6 crèdits Quart curs Pràcticum: 9 crèdits Intervenció psicosocial: 12 crèdits Treball final de grau: 12 crèdits Assignatures optatives del grau de psicologia: 21 crèdits Amplieu aquesta informació a la web www.udg.edu/fep Aquests continguts preparen els estudiants per a orientar-se posteriorment cap a la pràctica professional o bé cap a la investigació, que pot ser investigació bàsica o bé aplicada. Els psicòlegs poden treballar en hospitals, gabinets privats, centres educatius, entitats esportives i de lleure, jutjats, centres penitenciaris, cossos de seguretat, departaments de recursos humans... La investigació bàsica constitueix la base dels coneixements de la psicologia i la investigació aplicada aborda problemes pràctics. Les principals especialitats d’investigació bàsica són: BIOPSICÒLEGS: exploren les relacions que hi ha entre el sistema nerviós i la ment. PSICÒLEGS EVOLUTIUS: estudien els canvis que es produeixen des del ventre matern fins a la senectut. PSICÒLEGS COGNITIUS: estudien la nostra forma de percebre, actuar i resoldre problemes. PSICÒLEGS DE LA PERSONALITAT: investiguen els nostres trets permanents. PSICÒLEGS SOCIALS: investiguen com ens veiem influïts els uns pels altres En el terreny de la investigació aplicada trobem una altre mena de professionals que poden arribar a ser molt especialitzats: PSICÒLEGS CLÍNICS: estudien, avaluen i atenen persones amb problemes, realitzen i interpreten tests, participen en programes de salut mental. Els podem trobar, per exemple, atenent els familiars de les víctimes d’un atemptat, ajudant a els condemnats per delictes sexuals a reorientar la seva conducta, treballant amb toxicòmans, amb homes violents amb les seves famílies, etc. Recordem que, a diferència dels psiquiatres, no poden prescriure medicació. Els psicoanalistes formen una escola dins de la psicologia clínica. PSICÒLEGS INDUSTRIALS ORGANITZACIONALS: estudien la conducta dels individus dins les organitzacions industrials o empresarials per tal d’assessorar les empreses en temes de selecció de personal, millorar la productivitat, etc. PSICÒLEGS DE L’ESPORT: estudien la conducta dels esportistes i els assessoren per a millorar els resultats PSICOPEDAGOGS: assessoren els centres educatius i els estudiants per a millorar els resultats acadèmics i conductuals. ... MÈTODES D’INVESTIGACIÓ DE LA PSICOLOGIA NIVELLS DE LES PREGUNTES Quan volem esbrinar quelcom sobre un tema concret, el primer que ens cal saber és si ja s’ha estudiat i a quines conclusions s’ha arribat. Aquesta recerca d’informació estarà en funció del nivell de la pregunta. Podem diferenciar entre preguntes de nivell bàsic, avançat i expert. En el nivell bàsic les preguntes s’expressen amb un llenguatge col·loquial. Les respostes les podem trobar en llibres de text, manuals, enciclopèdies. Exemples: -Què és la memòria? -Fer règim i vomitar és tenir anorèxia? -Estar trist és el mateix que estar deprimit? En el nivell avançat ja s’utilitza una terminologia més apropiada i pressuposen un cert coneixement de la temàtica general. Exemples: -Les noies són millors que els nois en fluïdesa verbal? -L’enuresi es pot corregir sense medicaments? -Podem recordar quelcom que en realitat no va passar? En el nivell expert s’utilitza un llenguatge molt més tècnic i especialitzat, i pressuposa un nivell de coneixement ampli propi d’especialistes. Exemples: -La taxa de parla privada dels nens bilingües és menor que la dels nens monolingües només durant el període d’assentament de les dues llengües? -Milloraria el rendiment dels atletes d’ultrafons amb un entrenament de més volum de la càrrega però repartit en més sessions i més curtes? -Es pot reduir l’ansietat que provoquen els problemes greus de decisió aplicant les tècniques d’anàlisi de decisió? Fixeu-vos que en les darreres preguntes hi ha conceptes que potser no coneixen ni tan sols alguns psicòlegs que ja han acabat la carrera però no han treballat els temes de psicologia de l’esport o de les tècniques d’anàlisi de decisió. COM TROBAR DOCUMENTACIÓ EXPERTA Suposem que ja tenim una pregunta experta com la següent: En l’àmbit de les noies adolescents, volem fomentar conductes que ajudin a prevenir trastorns alimentaris. Sospitem que alguns aspectes de la personalitat, com la baixa autoestima poden fer més probable l’aparició d’aquests trastorns. També sabem que les adolescents que practiquen regularment alguna activitat física de caràcter aeròbic tenen una bona imatge física de si mateixes i bons nivells d’autoestima. Això ens porta a plantejar el següent problema: “Es pot disminuir la vulnerabilitat a patir un trastorn alimentari mitjançant una millora de la condició física? En els llibres que podem consultar a la biblioteca del centre (o de la facultat de psicologia) no hi trobem la resposta a aquesta pregunta. Però, estem segurs que no hi ha cap estudi fet sobre el tema? Com podem cercar-ho de forma fiable? La base de dades oficial per a cercar tota mena d’estudis en psicologia és la PsycInfo de l’associació americana de psicologia (APA). Podeu accedir-hi a l’adreça http://www.apa.org/psycinfo. EXERCICI 2.1.: Intenta esbrinar si hi ha algun estudi publicat sobre aquest tema. Per a fer la cerca cal que cliqueu a “Search PsyINFO now”, al requadre de dalt a l’esquerra de la pantalla. La cerca cal fer-la en anglès, per la qual cosa caldrà que especifiquem les paraules clau de la cerca i les traduïm. Per exemple, trastorn alimentari, autoestima, condició física poden ser eating disorders, self steem i fitness. Per saber que aquests termes formen part dels conceptes normalitzats cal entrar al thesaurus de psicologia. Podeu accedir-hi a la pestanya “TERM FINDER”. Si no hi són, cal buscar termes equivalents. Convé combinar els termes de tal manera que els estudis que trobem els relacionin. Per exemple, podem cercar estudis sobre autoestima AND trastorns alimentaris o bé sobre autoestima AND condició física (podem també utilitzar l’ordre OR per a què la cerca inclogui al menys un dels dos termes). Un cop seleccionats els termes de la cerca, podem depurar-la introduint condicions d’edat (adolescents), data de publicació (per exemple, posterior a 1990), tipus de publicació, etc. Finalment la cerca ens donarà una llista de treballs i l’accés al treball. No cal llegir d’entrada els treballs sencers. Cal començar sempre per l’abstract (resum) que sempre és en anglès, independentment de l’idioma en què s’hagi publicat el treball. EL PROCEDIMENT CIENTÍFIC A vegades, però, el que se sap no ens satisfà o tenim un problema que encara no s’ha resolt. Aleshores podem intentar resoldre el problema utilitzant el mètode científic d’investigació. El procediment científic es defineix per un seguit de passos: Identificació d’un problema que volem resoldre, d’una pregunta que volem respondre. Definir correctament el problema o la pregunta és fonamental. La pregunta ha de ser clara, ha de tenir una redacció de sintaxi simple, utilitzar conceptes científics i termes precisos. A més ha de ser substancial, és a dir, ha de contenir l’expectativa que valdrà la pena d’invertir esforços i diners per a intentar resoldre’l. Elaboració d’una hipòtesi explicativa. Una hipòtesi és una solució temptativa per al problema. Ha d’estar formulada de tal manera que pugui ser sotmesa a prova (proves amb dades empíriques o obtingudes en alguns casos amb simuladors), és a dir, contrastada empíricament. La contrastació empírica pot tenir dues orientacions: la confirmació i la falsació. Aquí cal recuperar tot el que explicàvem al curs de filosofia de primer de batxillerat sobre metodologia científica, en especial la polèmica entre Popper i Kuhn. La realitat de la pràctica científica és que quan algú té una bona hipòtesi, intenta confirmar-la i falsar les hipòtesis dels altres investigadors. Però també és cert que una bona prova és aquella que està dissenyada de tal manera que sigui molt probable que posi de relleu algun error i, malgrat tot, aquest error no es produeixi (és a dir, que tingui un elevat grau de falsabilitat). Recollida de dades. Cal elaborar un pla adequat de recollida de dades. Es poden obtenir en situacions naturals (observació) o provocades artificialment (experimentació) i cal especificar amb detall i claredat els instruments utilitzats en aquesta obtenció de dades. Cal també tenir present que les dades s’han d’obtenir de forma ètica. Anàlisi de les dades. Aquesta anàlisi sol ser de caire estadístic, però hi ha també casos en què es realitza una anàlisi qualitativa. Conclusió. Després d’analitzar les dades, les hem d’interpretar en funció de les seves implicacions per a la hipòtesi formulada, si la confirmen, la qüestionen, la rebaten, o bé obren noves perspectives i nous problemes que poden donar peu a hipòtesis alternatives. Comunicació dels resultats. El procés d’investigació no s’acaba realment fins que no es fan públics els resultats i se sotmeten a la valoració crítica de la comunitat científica. Les normes per a la publicació dels treballs d’investigació que se solen utilitzar són les anomenades APA2001. ELS PARTICIPANTS En qualsevol investigació científica cal reflexionar primerament sobre els individus en els que es realitzaran les observacions o els experiments: Qui seran Quants seran Com els localitzarem Què els explicarem i com ens comportarem amb ells Com els gratificarem Els individus seleccionats han de complir tres característiques: representativitat, idoneïtat i accessibilitat. REPRESENTATIVITAT: Els participants són representatius en la mesura que s’assemblin als altres individus de la població que és objecte d’estudi, de la qual en són un subconjunt. La representativitat ens permetrà generalitzar els resultats obtinguts amb els subjectes participants a la població total estudiada. Com a principi fonamental tenim el de la quantitat: quant més gran sigui el nombre de participants, més representatiu serà. A més, quantes més característiques de la població investigada estiguin presents en els subjectes participants, més gran serà la seva representativitat. Si utilitzem un mètode d’obtenció de dades amb enquestes necessitarem molts participants i ben triats. Si utilitzem un mètode experimental en necessitarem menys, però caldrà controlar-los amb molta cura. Una bona manera (però no l’única) d’aconseguir que els participants siguin representatius és escollir-los aleatòriament. Les mostres aleatòries s’obtenen per sistemes de càlcul probabilístic que asseguren que tots els elements de la població tenen les mateixes probabilitats de ser escollits. Normalment són procediments costosos en temps i diners IDONEÏTAT: Els participants són idonis si són adequats en relació a la naturalesa dels fenòmens que estudiem. Dependrà doncs de quin fenomen estudiem, de les variables i de la forma de produir-les o observar-les. El primer que cal fer és diferenciar entre humans i no humans. La psicologia estudia l’aprenentatge, la nutrició o fins i tot la depressió en diverses espècies animals. La segona diferenciació és entre individus “especials” o “normals”. Per exemple, si volem investigar l’eficàcia d’activitats psicomotrius en malalts de Parkinson, evidentment els participants hauran de tenir aquesta característica especial. Però si volem investigar si les imatges es recorden millor que les paraules, haurem d’utilitzar individus “normals”. ACCESSIBILITAT: Ha de ser raonablement senzill d’aconseguir la participació dels subjectes. Cal buscar principalment criteris de proximitat per evitar despeses de desplaçament: gent d’una mateixa ciutat o comarca, alumnes de la facultat o del campus... És normal que la persona que es presenta per primera vegada per a ser objecte d’estudi manifesti un cert estrés pel sol fet de sentir-se observat. A més, existeix la creença que “ho sabran tot sobre mi”. Per reduir aquesta reacció cal explicar al subjecte (si és possible) en què consistirà la feina, respondre les preguntes que plantegi (mentre la resposta no interfereixi en l’estudi) i assegurar-li que tots els detalls que no es puguin aclarir al començament s’aclariran en finalitzar la prova. Si el participant coneix tots els detalls, això pot interferir en la seva conducta (pot voler confirmar o rebutjar allò que s’investiga), però al final sí que li podem explicar. Per exemple, si volem investigar si la gent que parla sobre quelcom que no coneix sol mirar poc als ulls de l’interlocutor, no li podem dir al participant, ja que pot forçar la seva conducta espontània. Sol ser útil explicitar (si és veritat) que la prova no mesura la intel·ligència ni avalua la personalitat, perquè són dues coses que es consideren massa privades o íntimes. També sol tranquil·litzar al participant saber que no hi ha respostes bones ni dolentes (si és el cas), sinó simplement diferents. Segons Leon i Montero, les consideracions amb els participants es resumeixen de la següent manera: Expressió explícita de consentiment (dels tutors si es tracta d’un menor). Millor si és per escrit. Explicació, fins a on no interfereixi en els resultats, de l’objecte de la col·laboració. Menor molèstia possible, justificada pels beneficis de la investigació. Absoluta llibertat per abandonar en qualsevol moment la investigació. Explicació, en acabar, del propòsit de la investigació. Confidencialitat absoluta dels resultats. Forma de contactar amb el responsable de la investigació Agraïment UN CAS HISTÒRIC (extret de LEON i MONTERO, “Métodos de Investigación en Psicología y Educación”, 2004) LES VARIABLES A l’assignatura de filosofia de primer de batxillerat ja van explicar que una variable és un element que volem estudiar i que pot presentar diferents valors (valors “variables”) Les variables poden ser tractades com a DEPENDENTS o INDEPENDENTS. Els valors de les variables dependents “depenen” dels valors de les independents. EXERCICI 2.2: Si estudio una hora més cada dia, tindré millors notes? Quina és en aquest cas la variable dependent i la independent? Busca algun altre exemple en què aparegui una variable dependent i una independent. OPERATIVITZACIÓ DE VARIABLES: Un cop tenim identificades les variables implicades en el fenomen que volem estudiar, hem de concretar-les fins al punt en què es puguin observar i registrar. Això és el que s’anomena operacionalitzar o operativitzar les variables. Per exemple, si vull estudiar “el record”, puc operativitzar la variable com a “nombre d’imatges recordades després d’un temps de distracció de cinc minuts”. Està clar que la podria haver opertativitzat de moltes altres maneres, però aquesta és perfectament observable i registrable. En tot cas, l’investigador ha d’explicar amb molt detall aquestes definicions en el seu informe d’investigació. EXERCICI 2.3.: Digueu quines variables s’han definit operativament: Esperança: sentiment d’optimisme. Dolor: temps que es triga a enretirar la mà de l’aigua gelada (menys temps = més dolor). Prejudici racial: negativa a seure al costat d’una persona de diferent origen racial. Memòria: sensació de recordar quelcom. Somni: registre d’un cert patró d’ones cerebrals Fe religiosa: mesurada a través d’una escala de l’1 al 7 indicadora d’una creença en Déu. Context sociocultural del estudiants d’una escola: mesurat pel nivell d’estudis dels pares, professió i característiques de la vivenda. Serenitat: sentiments de pau. RECOLLIDA DE DADES I ÚS D’INSTRUMENTS GENERALITZABILITAT DE LES MESURES La generalitzabilitat d’una mesura és el seu potencial grau de generalització. Una mesura és generalitzable quan és fiable i vàlida. El camp que estudia aquestes propietats, la forma de comprovar-les i el disseny d’instruments que les compleixin s’anomena PSICOMETRIA. FIABILITAT: La fiabilitat és la qualitat d’una mesura que recull el grau de constància d’una mesura. La fiabilitat dels instruments s’expressa generalment com el valor de correlació entre dues aplicacions successives. Per exemple, si una bàscula us indica que a les 10 del matí peseu 57kg i a un quart d’onze peseu 107kg, és evident que cap de les mesures és fiable. Però, a més dels instruments, també han de ser fiables els científics que els utilitzen. Si es tracta d’anotar quelcom que s’observa, convé que hi hagi al menys dos observadors per poder comparar les observacions. Passa el mateix quan cal interpretar un resultat: la interpretació és més fiable en funció de les coincidències entre diversos investigadors. Estudiarem els sistemes per valorar la fiabilitat de les mesures quan parlem del mètode d’observació. VALIDESA: Un cop sabem que la mesura és fiable, hem de veure si és significativa, és a dir, si és vàlida (té valor significatiu). Cal diferenciar entre quatre tipus de validesa: Validesa de contingut: Un instrument té validesa de contingut si els elements que el configuren són representatius de tots els aspectes que pretén mesurar. Per exemple, un examen final de psicologia, amb una sola pregunta sobre un petit apartat d’un dels 15 temes del programa no té validesa de contingut. Un altre exemple: si el sexisme és un conjunt de sentiments, conductes i opinions, una enquesta que només mesuri opinions no serà un instrument amb validesa de contingut. Validesa orientada a un criteri: Quan la mesura permet predir el que passarà en un moment posterior, diem que té validesa orientada a un criteri. Per exemple, un test d’aptituds vàlid orientat al criteri de desenvolupament d’una feina és aquell que permet predir que els que tinguin un determinat resultat al test faran la feina d’una determinada manera. Validesa discriminant: L’instrument ha de relacionar les variables que la teoria diu que tenen relació i no les ha de correlacionar amb les que la teoria diu que no correlacionen. Per exemple, la teoria diu que les depressions no tenen res a veure amb la personalitat introvertida o extravertida. Suposem que mesurem el caràcter introvertit o extravertit d’un grup d’individus i també en mesurem els símptomes de depressió. Si la mesura ens diu que els introvertits són més depressius és que l’instrument de mesura no discrimina (diferencia) entre trets d’introversió i símptomes de depressió (o bé que la teoria falla). Validesa discriminativa: Un instrument ha de permetre mesurar diferències entre persones o grups que sabem que són diferents. Per exemple, un examen de selectivitat en el que tothom obtingués un 0 (o un 10, tant se val), no seria discriminatiu. EXERCICIS: 2.4.Indiqueu el tipus de validesa o invalidesa que es reflecteix en la interpretació de les dades següents: Els estudis sobre rendiment escolar posen de manifest una clara influència del nivell inicial dels alumnes, de tal manera que el nivell inicial dels alumnes de primer d’ESO és el millor predictor dels resultats de segon. Un grup d’estudiants realitza un estudi sobre el record d’imatges gràfiques amb 100 participants. Passen un quadernet amb cinc dibuixos i al cap de vint minuts els demanen que els reprodueixin. Tots ho fan correctament. Es desenvolupa un programa per ajudar als estudiants a identificar les seves preferències vocacionals. Els estudiants indiquen les seves preferències, però el seu tutor orientador no hi està d’acord. S’utilitza un codi d’observació per registrar la conducta d’interacció entre nens de la mateixa edat. Ens adonem que el codi no inclou cap casella per anotar les respostes dels nens a les peticions d’ajuda. Una empresa utilitza una escala per mesurar les habilitats socials dels seus venedors. Detecta que les puntuacions de l’escala es corresponen al nivell de vendes obtingudes per cada venedor. Es desenvolupa una prova per mesurar el rendiment en matemàtiques. L’anàlisi de la prova posa de manifest que la major part dels exercicis tenen un alt component verbal. Amb una altra prova es detecta que els que tenen bones puntuacions també les tenen en una prova de competència verbal. 2.5.A l’exemple 1 de l’exercici anterior, pot passar que el nivell inicial dels alumnes de primer d’ESO no tingui validesa predictiva orientada al criteri dels resultats futurs de batxillerat? Com es podria explicar? Com es podria predir? 2.6.Tenim un aparell que mesura la dilatació de la pupil·la. Volem avaluar l’ansietat en front dels exàmens. Que l’aparell sigui fiable implica que la mesura sigui vàlida? INSTRUMENTS DE MESURA Hem parlat de la fiabilitat i la validesa de les mesures, però ens cal veure també quines són les característiques dels diferents instruments que s’utilitzen per obtenir les dades. Els principals instruments són els següents: Aparells: Els psicòlegs poden fer servir aparells molt diversos: càmeres, cronòmetres, pantalles tàctils d'ordinador per a coloms, laberints, aparells de ressonància magnètica... Podeu veure mostraris d’aparells distribuïts a Espanya a http://www.psymtec.com o a http://www.teaediciones.com/tea/catalogo.htm . Entrevistes: Hi ha una conversa entre entrevistat i entrevistador, amb preguntes més o menys estructurades. És una forma directa i flexible d’accés a la informació. L’entrevistador pot repetir la pregunta si creu que l’entrevistat no l’ha entesa bé i pot fer preguntes derivades de respostes imprevistes. Té l’inconvenient que és força car perquè implica moltes hores de feina dels entrevistadors, que prèviament han de ser formats i supervisats. També té el problema de la possible interpretació esbiaixada de l’entrevistador o de la manca de sinceritat de l’entrevistat Qüestionaris: Hi ha una manera de preguntar als subjectes unes dades que ens interessen a partir d’unes preguntes fixades, generalment amb un conjunt de respostes fixes per escollir. Això és el que s’anomena un qüestionari. Les enquestes es realitzen amb qüestionaris més que no pas amb entrevistes per tal de poder processar més fàcilment les dades. La redacció dels qüestionaris ha de ser molt acurada i les possibles respostes molt ben conegudes i establertes. Codis d’observació: Quan observem la conducta d’un individu cal anotar en algun lloc el que observem. Se sol fer, com veurem més endavant amb exemples pràctics, amb un quadre que conté els diversos ítem que volem observar, de tal manera que majoritàriament l’observador només ha de marcar el que veu amb creuetes. Auto observació: Hi ha situacions en què el que volem mesurar no es produeix davant de l’investigador. Per exemple, si volem mesurar els hàbits alimentaris d’un individu no li podem demanar que recordi exactament tot el que ha menjat els darrers deu dies. És més adequat donar-li un full d’auto observació per a què anoti què, quan i en quina quantitat ha menjat cada cosa en el mateix moment o poc després que ho menja. L’auto observació té el problema de la possible manca de sinceritat. A més, el fet d’haver-ho d’anotar pot influir en l’ocurrència mateixa de la conducta. Per exemple, si he d’anotar cada copa de vi que bec, potser en beuré menys per no haver-ho d’anotar o no les anotaré totes perquè em fa vergonya. Tests (d’intel·ligència, de coneixements, de personalitat): Un test és un instrument que mesura una variable psicològica compost per un conjunt d’estímuls (preguntes o problemes) per a què les persones responguin davant d’ells. El test té una regla que permet associar nombres a les respostes dels individus. Aquests nombres expressen la magnitud que l’individu té en la variable mesurada pel test. Hi ha tests amb respostes correctes i incorrectes (tests d’intel·ligència, exàmens de psicologia...) i tests on només hi ha respostes diferents (tests de personalitat). Escales (d’actituds, valors...): Les escales donen una mesura directa d’un valor o una actitud. Estem acostumats a utilitzar escales com la de Rigchter per a mesurar la intensitat dels terratrèmols. Hi ha escales per mesurar el sexisme, la fe religiosa, el grau de depressió, el patriotisme, etc. Cada estímul (pregunta) registra una certa quantitat del grau en què un individu se situa. Per exemple, en una escala per mesurar la depressió es pot presentar el següent estímul: “penso que no valc per a res” mai a vegades sovint molt sovint sempre Sociogrames: Són instruments utilitzats per sociòlegs i psicòlegs socials. Consisteix en la representació gràfica de les accions efectuades entre els membres d’un grup. Cada acció d’un membre cap a un altre es representa com una fletxa que parteix del que inicia l’acció i acaba en el que la rep. EXERCICI 2.7.: Intenteu representar el sociograma del joc de sis nens de quatre anys. En Joan ha demanat per jugar a en Pere, a en Lluís, a en Manel i a en Xavier. En Pere ha demanat per jugar a en Xavier. En Lluís ha demanat per jugar a en Pere, a en Xavier i a en Ramon. En Manel ha demanat per jugar a en Pere i a en Xavier. En Xavier ha demanat per jugar a en Pere. En Ramon ha demanat per jugar a en Pere i a en Xavier. MÈTODES D’INVESTIGACIÓ Els mètodes utilitzats en psicologia poden ser descriptius o experimentals. Dintre dels mètodes descriptius estudiarem l’observació, el mètode d’enquestes i els mètodes qualitatius (etnogràfic, de casos i l’acció-investigació). MÈTODES DESCRIPTIUS 1.OBSERVACIÓ Observar no és el mateix que mirar. El que caracteritza la observació científica és que ha de ser sistemàtica. Això vol dir que abans d’observar hem de decidir què, com, quan i on observarem. Les observacions científiques sempre responen a un interès per a comprovar o falsar una hipòtesi. Per això no són mai casuals ni neutres. Cal tenir clar “per a què” volem observar el que observarem, i això és el que determinarà el què, com, quan i on. També és cert que “casualment” ens pot cridar l’atenció quelcom que no esperàvem observar i que pot donar peu a revisar tot el procés i fins i tot a plantejar noves hipòtesis. En funció del que vulguem aconseguir, cal començar per decidir un “què”, és a dir, un “nivell d’anàlisi”. Els nivells d’anàlisi fonamentals per a la psicologia són els següents: Espècie: Humana o altres espècies animals. Cultura: Anglosaxona, Inuit, Hispanoamericana... Grup: Família, equip de treball, grup classe d’un centre educatiu, comunitat religiosa... Díade: Parella, pare-fills, professor-alumnes... Individu: Nens, adults, estudiants de batxillerat, adolescents, minusvàlids, esquizofrènics... Procés psicològic: Personalitat, atenció, memòria, motivació, raonament, aprenentatge... Component psicològica: xarxes neuronals, ones cerebrals, expressions facials... A continuació caldrà que decidim de quina manera observarem. Hi ha tres modalitats bàsiques d’observació: OBSERVACIÓ NATURAL: L’observador no intervé de cap manera en el desenvolupament dels fets observats, que es produeixen en el context usual en què sorgeixen els fenòmens que interessen a l’investigador. Aquest és el mètode fonamental dels etòlegs. Però també podria ser observació natural l’estudi del comportament d’un grup de nens dins de l’aula OBSERVACIÓ ESTRUCTURADA: En aquest cas, l’observador prepara una situació que faciliti l’ocurrència del que vol observar, però mantenint-se en l’entorn natural d’ocurrència. Per exemple, si volem investigar la interacció entre pares i fills podem proposar-los una tasca concreta, com pot ser que el pare ajudi al fill a construir una piràmide amb peces que encaixin, fent-ho a la casa, en un espai familiar habitual. EXPERIMENT DE CAMP: En aquest cas, es manté l’entorn natural, però l’estructuració de la situació té un nivell corresponent al de l’experimentació. Com veurem posteriorment, en l’experimentació hi ha com a mínim dues observacions: una d’inicial i una que es produeix després de modificar una determinada variable. Per exemple, podem observar com interacciona un grup de nens en una llar d’infants quan hi ha dues educadores presents a l’aula, però inactives, i comparar-ho amb com interaccionen quan no hi ha cap educadora present durant quinze minuts seguits. OBSERVACIÓ PARTICIPANT: L’observador pot participar o no en la situació que s’observa. A més, els individus observats poden saber o no que l’investigador participant els està observant. Per exemple, Spardley (1980) va aprofitar el fet que el nomenessin membre d’un jurat per observar des de dins la interacció dels diversos membres, sense dir-los que els estava observant. El periodista alemany Gunter Wallraff (1987) es va disfressar de turc per a estudiar el comportament racista dels seus compatriotes. La forma més radical d’observació participant és l’auto observació, en la qual l’observador i l’observat són el mateix individu, si bé la interpretació de les observacions la realitza un especialista. Si l’observador es presenta com a tal, hi ha el perill de la reactivitat, és a dir, que l’observat no actuï amb naturalitat perquè se sent observat . Normalment, els observadors no participants observen des d’amagatalls, darrera miralls (cabines de mirall unidireccional) o amb càmeres. Quan això no és possible, el més lògic és esperar que l’observat s’acostumi a la presència de l’observador. En aquest cas, les primeres observacions no tenen pròpiament valor com a dada, però serveixen per a què es vagi creant un clima de confiança i naturalitat. Un altre problema que pot alterar la fiabilitat de l’observació és el fet que l’observador tendeix a anotar les dades que són favorables a la seva hipòtesi, és a dir, tendeix a confirmar les seves expectatives. La manera d’evitar això és que l’observador sigui una segona persona que no coneix els objectius de l’investigador. L’investigador entrena els observadors, els diu què han d’anotar, però ell no observa ni anota directament. ELABORACIÓ DE CODIS D’OBSERVACIÓ Les observacions es poden registrar en forma de narració, com una mena de redacció del que hem anat observant, però el més habitual i pràctic és utilitzar unes plantilles anomenades codis d’observació. Quan tenim clara la pregunta que volem respondre i el nivell d’anàlisi adequat per a buscar una resposta, hem d’establir les diferents categories que observarem i anotarem. El codi ha d’estar format per categories exhaustives i excloents entre si. Exhaustives significa que no ha de quedar cap fet rellevant per al tema que investiguem que no es pugui anotar. Excloents significa que un mateix fet no pugui ser anotat en dues categories diferents. Valoreu vosaltres mateixos quin dels dos codis d’observació per estudiar l’expressió facial dels papions (una mena de babuins) és més exhaustiu i excloent: BOLWING (1965)NARANJO (1985)ConcentracióCara d’alerta i boca tensaAmenaça (por o ira)Mirada fixa i boca obertaMirada fixa i exhibició de dents amb xisclePorFrunzit, arrufament i exhibició de dents amb xiscleAfecte Palmeig de llavisTristesaFer el petarrellFelicitat i alegriaBoca oberta i relaxadaExhibició de dents en silenciBadallRepicar de dents LES MESURES DE L’OBSERVACIÓ Segons el tipus de fenomen que estudiem i el que volem comprovar podem fer cinc tipus de mesura diferents: Ocurrència: ens indica si el fenomen es dóna o no es dóna durant el període d’observació. Freqüència: ens indica el nombre de vegades que es dóna el fet observat. Normalment s’utilitzen freqüències relatives en tant per cent. Per exemple: el fet x es va donar en un 63% dels intervals d’observació. Latència: La latència és el temps que transcorre entre l’aparició d’un estímul i la resposta. Per exemple, quant temps passa entre que presentem el menjar a un grup de mones i cada individu comença a menjar. Duració: És el temps durant el qual es manifesta el fenomen que observem. Seguint l’exemple anterior, podríem registrar el temps que passa menjant cada una de les mones. Intensitat: És la força amb què el fenomen que estudiem apareix en un determinat moment. Si observem les agressions entre un grup de nens en una llar d’infants caldrà tenir en compte que no totes les agressions tenen la mateixa intensitat, i serà bo de definir una escala per poder anotar la intensitat de cada agressió. TÈCNIQUES DE MOSTREIG En una observació científica hem dit que calia decidir a qui observarem, quan i on l’observarem. Si volem observar, per exemple, la parla privada (parlar sols en veu alta) dels infants de menys de quatre anys, evidentment no podem observar TOTS els nens de quatre anys del món! Haurem de seleccionar un grup, al qual anomenarem MOSTRA, que haurà de ser representativa de la POBLACIÓ (el grup de tots els nens del món, en aquest cas). Estudiarem amb detall les tècniques per aconseguir que la mostra sigui representativa quan parlem del mètode d’enquestes. Hem de decidir també en quin moment observarem, en quins intervals de temps observarem i en quins anotarem el que observem. Això s’anomena mostreig de temps, i pot ser sistemàtic o aleatori. Sistemàtic significa que escollim un moment per algun criteri racional. Per exemple, observem un grup escolar durant el segon trimestre perquè ja s’han familiaritzat amb el grup. En un mostreig aleatori es divideix tot el temps en fragments i s’escullen a l’atzar de tal manera que tots tinguin la mateixa probabilitat de ser escollits. Els registres poden ser continus o per intervals. En els continus, mentre dura el període d’observació es va registrant en tot moment el que observem. En el registre per intervals s’estableixen períodes d’observació i de registre. Per exemple, observem durant un minut i registrem durant quinze segons al llarg d’un temps de 15 minuts (això serien 12 registres per sessió). El sistema per intervals necessita algun sistema d’avís perquè l’observador no es despisti. Finalment, també cal decidir el mostreig de situacions, que pot ser, com el mostreig de temps, sistemàtic o aleatori. Quantes més situacions puguem observar, més representatiu podrà ser l’estudi, però evidentment no es poden observar totes les situacions possibles. ORGANITZACIÓ I DESCRIPCIÓ DE DADES Cal organitzar les dades per poder-les tractar amb un programa de càlcul estadístic. Les principals mesures estadístiques que s’utilitzen són: Índexs de tendència central: mitja, mitjana i moda Índexs de variabilitat o dispersió: amplitud total, amplitud interquartil, desviació típica. En aquest curs no entrarem en l’estudi dels mètodes estadístics. EXERCICIS: 2.9.El món visual dels nadons. Com es pot observar el món visual dels nadons? Muhler i Dupoux (1990) descriuen un procediment d’observació per a determinar les preferències dels nadons entre dos estímuls. Al nen se li presenten dues imatges, una al costat de l’altra, en una pantalla. Al centre de la pantalla hi ha camuflat un foradet per on l’observador, amagat al darrera de la pantalla, pot mesurar quantes vegades el nen fixa la mirada en cada estímul i determinar així quina és la imatge preferida. L’observador no sap quin estímul és a la dreta i quin a l’esquerra en cada moment. Responeu: Identifiqueu el tipus d’observació realitzada (natural, estructurada, experiment de camp). Què intentem evitar situant l’observador darrera la pantalla? Què intentem evitar fent que l’observador no sàpiga quina imatge veu el nadó? Com es pot evitar que el nen miri primer més l’estímul situat en un costat que en l’altre, és a dir, com es pot evitar la confusió entre preferència per l’estímul i preferència per la posició en què està situat? Quina validesa mancaria si no prenguéssim mesures en aquest sentit? 2.10.Expressions facials dels babuins. Naranjo, Iglesias, Loeches i Martín (1991) van observar les expressions facials d’un grup de babuins al zoo de Madrid. Van observar 23 animals, mascles i femelles, de diverses edats (joves, subadults i adults), representatius de dues estructures socials existents a la colònia: grup multimascles i grup mascle dominant amb el seu harem . L’observació es va realitzar amb un mostreig focal (consisteix a seleccionar un subjecte durant un temps com a focus d’observació, passar després a un altre, i seguir així per torns fins a haver observat tots els membres de la mostra). En cada interval, en el moment que s’observaven, es registraven les expressions facials del subjecte focal i també les expressions que li adreçaven els altres subjectes del grup. Finalment es feia un recompte de cada tipus d’expressió facial dels babuins d’acord amb un codi de registre. Cada subjecte focal era observat en un interval de 15 minuts. En total es van realitzar 25 mostrejos focals per animal cada tres dies fins a completar l’observació dels 23 animals. Responeu: Identifiqueu el tipus d’observació realitzada. Quin tipus de mesura de l’observació s’ha utilitzat. El mostreig de subjectes ha estat sistemàtic o aleatori? Per què? El registre és continu o per intervals? 2.11.Cambreres de Manhattan: Stevens (1993) va estudiar la capacitat memorística de tres cambreres quan els clients feien la comanda en un restaurant de Manhattan. Va demanar a les cambreres que portessin un micròfon per determinar la correspondència entre les peticions que feien els clients i les que elles feien a la cuina. Els clients eren cinc persones confabulades amb la investigadora. Es va registrar el nombre de comandes que oblidava cada una de les cambreres, el nombre de comandes incorrectes i el nombre de comandes servides a un client equivocat. Responeu: Identifiqueu el tipus d’observació realitzada. Quin tipus de mesura de la informació s’ha utilitzat? Valoreu la representativitat de la mostra. Creieu que hi ha alguna possible font d’error en aquesta observació? Com es podria minimitzar? 2.12.Entrenament de futbol: Un investigador interessat a conèixer la relació existent entre l’estil d’entrenament i l’èxit dels esports d’equip fa fer un estudi en què es fixava en la conducta dels entrenadors durant els partits de futbol. Va observar 22 partits jugats per nens de 12 a 14 anys. Aquests partits es van seleccionar a l’atzar d’un conjunt de partits de la lliga interna de la ciutat X. L’observador va obtenir diverses mesures de conducta, incloent el temps que l’entrenador dedicava als jugadors mentre eren al camp, el tipus de comentaris que rebien (positius o negatius) i el nombre de faltes de cada equip. També va registrar el resultat de cada partit. Després d’analitzar les dades va arribar a la conclusió que quant més dirigia l’entrenador als jugadors, menys probable era que guanyessin, i que a mesura que s’incrementaven els comentaris negatius, més probabilitats hi havia que l’equip perdés. Basant-se en això, l’investigador arriba a la conclusió que els comentaris de l’entrenador serveixen per distreure els jugadors i provoquen que no juguin bé. Responeu: El mostreig d’aquesta investigació ha estat: Mostreig sistemàtic de situacions Mostreig aleatori de subjectes Mostreig aleatori de situacions No hi ha hagut cap mostreig La descripció d’aquest estudi no aclareix com ha evitat l’observador la reactivitat dels observats. Com ho podria haver fet? L’investigador arriba a una conclusió “causal”. Els comentaris de l’entrenador són al causa del resultat. Valora aquesta conclusió. De les mesures que ha pres l’observador, quines poden tenir més fiabilitat? 2.13.Hàbits d’independència: Un investigador està interessat a estudiar els hàbits d’independència d’homes i dones. En aquest context, estudia el nombre d’homes i dones que van sols o acompanyats al cinema. Fa un recompte de les persones que entren cada dia durant deu dies consecutius a la sessió de les 6 de la tarda i obté els següents resultats: Homes sols: 278 Dones soles: 105 Homes acompanyats: 289 Dones acompanyades: 390 Respon: Identifica el tipus d’observació realitzada. Calcula la freqüència relativa de cada mesura Representa gràficament les mesures obtingudes utilitzant una gràfica Excel. Valora la validesa de les dades obtingudes. Quins mostrejos caldria realitzar per a millorar la validesa de les dades? 2.14.Vull que em contractin per a treballar com a observador/a en l’equip d’investigació del departament del meu professor/a: L’objectiu d’aquesta pràctica és fer d’observadors utilitzant un codi d’observació i valorar després la fiabilitat dels diversos observadors. La pràctica consistirà en observar la conducta d’uns subjectes que han de parlar en públic. La primera feina és conèixer les categories del registre: FALTA DE CONTACTE VISUALMira constantment a totes bandes o mira els objectes que l’envolten, però no a les personesMira a una determinada persona sense dirigir-s’hi expressament durant un temps prolongatFixa la vista en un punt determinat o en el seu propi material. GESTICULACIÓ AMB LES MANSMoviments exagerats de mans o que no es corresponen amb el contingut de l’exposicióAuto manipulacions repetides: gratar-se, fregar-se o retorçar-se les mans, tocar-se la cara o qualsevol part del cos...Absència de moviments manuals: braços plegats, mans a les butxaques, mans aferrades a un objecte o lloc... UTILITZACIÓ DE CROSSESÚs reiterat de sons o paraules innecessàries que ajuden a omplir forats en el discurs: “bueno”..., mmm..., eh?..., vale?...., iii...SILENCIS PROLONGATSPauses sense bloqueig. No sembla que hagi perdut el fil, però el silenci dura un mínim de quatre segons. Sembla que busca la paraula adequada per a continuarRIALLETES:Somriures inadequats a l’exposició que està realitzantVEU INADEQUADAVolum de veu tan baix que gairebé no se sent malgrat que el lloc és silenciós, o bé un volum excessiu, més alt del que cal en funció del lloc i el nombre de públicVeu sense inflexions, amb un nivell constant d’entonació, sense variar-lo per emfatitzar aspectes destacablesVerbalització tan accelerada que dificulta el seguiment còmode de l’exposició, o bé tan lenta que resulta avorrida. Caldrà trobar un parell de voluntaris per a ser observats. Què els explicarem per a convèncer-los? Com els tranquil·litzarem? Com els gratificarem? Observarem com parlen sobre un tema durant tres minuts. Quin tema els demanarem? Els deixarem escollir tema o els en proposarem algun o potser només un? Quan els direm el tema del qual hauran de parlar? Per què? Observarem al primer subjecte en tres intervals consecutius d’un minut, amb registre continu. Observarem al segon subjecte en tres intervals de 50 segons sense registrar res, i amb intervals de registre de 15 segons, durant els quals el subjecte continuarà parlant. Evidentment, el darrer interval de registre es produirà quan el subjecte ja hagi acabat la seva exposició. El director de la investigació (el professor) farà un senyal per indicar el canvi de període, tot evitant que el subjecte ho vegi per evitar incomodar-lo més. Cada observador disposarà d’una plantilla de registre per a anotar amb una creu l’ocurrència en cada interval de cada categoria. Podeu copiar aquests quadres al vostre quadern per tal d’anotar-hi les vostres observacions: Subjecte 1 REGISTRE CONTINU1 a 60 segons61 a 120 segons121 a 180 segonsFREQÜÈNCIAFalta de contacte visualGesticulació de mansÚs de crossesSilencisRialletesVeu inadequada Subjecte 2 REGISTRE PER INTERVALS1 a 50 segons65 a 115 segons130 a 180 segonsFREQÜÈNCIAFalta de contacte visualGesticulació de mansÚs de crossesSilencisRialletesVeu inadequada Agrairem l’esforç als subjectes i els explicarem exactament el que estem fent. El professor dibuixarà un full d’observació a la pissarra amb els resultats que s’hagin obtingut majoritàriament a cada casella. Després compararem els resultats obtinguts per cada observador amb el resultat mig obtingut a la classe. Cada coincidència amb el resultat mig donarà un punt a l’observador. L’observador amb major puntuació serà contractat pel departament. 2.ENQUESTES. Les enquestes s’utilitzen en psicologia social i constitueixen el mètode d’investigació fonamental en sociologia. Nosaltres treballarem aquí amb exemples tant de l’àmbit psicològic com del sociològic. Es tracta de demanar a un conjunt d’individus (mostra) que contestin bateries de preguntes dissenyades per obtenir informació sobre la conducta o les opinions de la població a què pertanyen Se sol utilitzar el següent vocabulari específic: Comitent (o client): qui encarrega l’enquesta i la paga. Pot ser una institució pública, un mitjà de comunicació, una associació, una entitat financera o una empresa comercial. Enquestador: qui dirigeix l’estudi, el dissenya i l’avalua. Pot ser una persona, un grup d’investigadors o una empresa especialitzada. Per veure una empresa important en el sector podeu anar a http://www.opina.es Podeu trobar-hi informació interessant sobre metodologia que utilitzen, els seus serveis, els seus clients i els resultats dels seus estudis. Hi ha empreses públiques que s’hi dediquen i ofereixen els seus resultats per a l’ús públic. Podem destacar l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) http://www.idescat.cat/, l’Instituto Nacional de Estadística (INE) http://www.ine.es/ o el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) http://www.cis.es. Qüestionari: bateria de preguntes Entrevistador: persona que administra el qüestionari als enquestats. Aquest terme és un xic confós, perquè no és el mateix un qüestionari que una entrevista, però a la pràctica es diu així. A vegades els qüestionaris s’administren per escrit o per email, amb la qual cosa el paper de l’entrevistador pràcticament desapareix. Població: grup de persones que volem estudiar. Mostra: grup de persones a les quals s’administra el qüestionari. Ha de ser un subconjunt representatiu de la població, ja que rarament es pot administrar un qüestionari a la totalitat de la població que ens interessa. Les enquestes ens proporcionen gran quantitat d’informació que només es pot obtenir preguntant als subjectes què pensen o què fan. Podem conèixer opinions, actituds, creences, intencions de vot, distribució de conreus, impacte de la publicitat, hàbits sexuals, activitat laboral, condicions de vida... A més, si es repeteixen sovint, obtenim informació sobre els canvis de conducta o d’opinió al llarg del temps. Per exemple, l’INSTITUT KINSEY, d’EUA, fa enquestes sobre conducta i opinions sexuals des dels anys 40. El que no ens ofereixen les enquestes són relacions causals. Per exemple, podem preguntar als alumnes de 4t d’ESO si tenen TV a l’habitació i quines notes treuen. Potser veurem que el promig de notes dels que no tenen TV és més alt que el dels que sí que en tenen, però això no significa necessàriament que un alumne que té TV hagi de treure més males notes que un alumne que no en té. SELECCIÓ I MIDA DE LA MOSTRA: Una mostra representativa és un subconjunt de la població que té les mateixes característiques generals que la població. Si no és representativa diem que és esbiaixada. Per exemple, si la nostra població és la dels petits comerciants catalans, i sabem que el 70% tenen menys de 3 empleats, el 70% de la mostra haurà de tenir menys de 3 empleats per a ser realment representativa. I així mateix s’haurà de fer amb totes les altres condicions significatives. Això vol dir que cal estudiar les característiques de la població per tal de poder determinar una bona mostra. Cal també que la mostra sigui prou gran per disminuir el marge d’error. Un exemple clar pot ser el següent: Tenim dos hospitals en una ciutat. En un hi ha 70 naixements diaris de promig, i en l’altre 15. Sabem que en condicions normals el 50% dels nadons són nens i el 50% nenes. Però això no és una constant diària. A vegades, més del 60% són nens (i a vegades nenes, és clar). Si registrem el nombre de dies que a cada hospital hi ha més del 60% de nens, quin creieu que serà l’hospital que registrarà més casos? Naturalment, el petit. Hi ha taules que estableixen uns marges d’error estadístic en funció de la mida de la mostra i de la població. Per exemple, amb una població de 10.000 persones, s’obté un ±1% amb una mostra de 5.000, un ±2% amb una mostra de 2.000, un ±3% amb una mostra de 1.000, un ±4% amb 588, un ±5% amb 385 i un ±10% amb 99. Si la població és de 100.000, les mostres relatives als percentatges anteriors són de 9.091, 2439, 1.099, 621, 398 i 100. Per a poblacions molt més grans, les xifres són pràcticament les mateixes. Tant se val 1 com 10 milions de persones, que amb 10.000 individus de la mostra l’error no passa de l’1%. TÈCNIQUES DE MOSTREIG: A totes les enquestes hi ha d’aparèixer una fitxa tècnica que indiqui quina o quines tècniques de mostreig s’han utilitzat. Les diverses tècniques són: Mostreig aleatori simple: Es tracta d’assegurar que cada element de la població té la mateixa probabilitat de ser inclòs a la mostra. Es tracta de fer una mena de sorteig a l’atzar (aleatori). Mostreig aleatori estratificat: Quan la població que volem estudiar té una estructura estratificada, és a dir, hi ha grups ben diferenciats, podem reflectir aquests estrats en la mostra. Per exemple, volem estudiar els hàbits d’estudi dels alumnes d’ESO de Palafrugell. Creiem que no són els mateixos en els diferents cursos. Aleshores hem de fixar el nombre d’elements de cada estrat que formaran la mostra. Això s’anomena “afixació”. L’afixació pot seguir tres procediments: Simple: tots els estrats tenen les mateixes unitats Proporcional: la mida de cada estrat de la mostra és proporcional a la població de cada estrat. Òptim: la representació de cada estrat es pondera per la seva “variància” en la variable que estudiem. La variància indica el grau d’homogeneïtat; aleshores, els estrats més homogenis aporten menys casos que els més heterogenis. Un cop determinat el nombre, els individus de cada estrat s’escullen a l’atzar entre la població. Mostreig per conglomerats: Quan les poblacions són grans (per exemple, tots els catalans) no podem assignar un nombre a cada un i fer un sorteig, sinó que mostregem conglomerats d’individus, com per exemple els municipis. Per exemple, si volem tenir una mostra de 2500 individus podem seleccionar aleatòriament 100 municipis i escollir 25 individus de cada municipi. Mostreig polietàpic (per conglomerats i etapes): És el més habitual en les poblacions grans. No és suficient establir conglomerats, sinó que s’han de subdividir. Per exemple, una ciutat gran la podem dividir en districtes, aquests en barris i finalment en carrers. El procés que va des d’escollir el darrer conglomerat (en aquest cas el carrer) i escollir l’individu s’anomena ruta aleatòria. A més, normalment ens haurem d’ajustar a unes quotes d’edat i sexe. Si busquem 20 entrevistats en un conglomerat, quan ja tinguem 10 dones, si ens apareix a l’atzar una nova dona l’haurem de desestimar i passar al següent. Mostreig accidental (no probabilístic). Normalment donen un resultat molt esbiaixat. Per exemple, es pot fer una pregunta en un programa de TV i demanar vots a favor o en contra. Malgrat que la mostra pot arribar a ser molt nombrosa, només inclou els que miren el programa i a més tenen ganes d’opinar (tampoc no es controla si la gent vota moltes vegades o una de sola). Imagineu que el programa té una càrrega ideològica molt gran (com poden ser els programes de Jiménez Losantos, clarament anticatalanistes) i fan una pregunta sensible ideològicament (“pensa que els polítics catalanistes són honrats?”); és evident que la resposta no tindrà cap mena de representativitat de la població general, sinó només de l’audiència del programa. Mostreig intencional. Aprofita certes dades conegudes per trobar la mostra. Per exemple, si volem estudiar la variabilitat de la competència acadèmica en els nens de primària, podem demanar a mestres que ens indiquin dos dels millors alumnes de la classe, dos dels pitjors i dos d’entremig. Per veure com són les fitxes tècniques, podem entrar, per exemple, a la pàgina del CIS, darrers estudis: (http://www.cis.es/cis/opencm/CA/1_encuestas/meses3.jsp) ESTUDIO CIS Nº 2.773 ACTITUDES HACIA LA INMIGRACIÓN FICHA TÉCNICA Convenio: Ministerio de Trabajo e Inmigración. Ámbito: Nacional. Universo: Población de nacionalidad española de ambos sexos de 18 años y más. Tamaño de la muestra: Diseñada: 2.800 entrevistas. Realizada: 2.768 entrevistas. Distribución de la muestra: Se establecen tres estratos en función del porcentaje de extranjeros en las secciones, % Extranjeros (P) Diseñada Realizada P < 5 1.164 1.158 5 ≤ P < 10 636 625 P ≥ 10 1.000 985 Total 2.800 2.768 Afijación: No proporcional. Ponderación: Para tratar la muestra conjuntamente hay que ponderar por los siguientes coeficientes, % Extranjeros (P) Coeficiente P < 5 1,103 5 ≤ P <10 1,116 P ≥ 10 0,805 Puntos de muestreo: 221 municipios y 308 secciones. Procedimiento de muestreo: Bietápico, estratificado por conglomerados, con selección de las unidades primarias de muestreo (secciones) de forma aleatoria proporcional, y de las unidades últimas (individuos) por rutas aleatorias y cuotas de sexo y edad. Los estratos se han formado por el cruce de las 17 comunidades autónomas con el tamaño de hábitat: dividido en 4 categorías: menor o igual a 5.000 habitantes; de 5.001 a 20.000; de 20.001 a 100.000, y más de 100.000 de habitantes, y el porcentaje de extranjeros en las secciones: menos del 5%, de 5 a menos del 10% y mayor o igual al 10%. Los cuestionarios se han aplicado mediante entrevista personal en los domicilios. Error muestral: Para un nivel de confianza del 95,5% (dos sigmas), P = Q y en el supuesto de muestreo aleatorio simple, % Extranjeros (P) Error (%) P < 5 2,94 5 ≤ P <10 4,00 P ≥ 10 3,19 Total 1,90 Fecha de realización: Del 20 de septiembre al 2 de octubre de 2008. EXERCICI 2.15.: Quan hem decidit el mostreig, cal veure de quina manera obtindrem les respostes. Es pot fer per entrevistes personals, per correu, per email o per telèfon. Intenta deduir tu mateix els avantatges i inconvenients de cada sistema. A la xarxa trobem eines per a gent interessada a fer enquestes. Per exemple podem entrar a http://www.encuestafacil.com i veure els diferents models. Podem també crear una enquesta gratuïtament. DISSENYS D’INVESTIGACIÓ AMB ENQUESTES: Els estudis realitzats amb enquestes poden estar dissenyats de formes diferents en funció dels objectius: DISSENY TRANSVERSAL: L’objectiu és descriure una població en un moment determinat. Si bé la majoria de les opinions i els hàbits acaben canviant al llarg del temps, a vegades només ens interessa saber l’estat de la qüestió en el moment actual. Per exemple, podem investigar si els fills de pares fumadors tendeixen a fumar més que els fills de pares no fumadors. DISSENYS LONGITUDINALS: L’objectiu és observar el canvi en una població, per la qual cosa cal planificar la recollida de dades en diferents moments. Per exemple, podem investigar com es modifiquen les intencions de vot al llarg de la campanya electoral, o com ha canviat la percepció dels immigrants en els darrers anys a Palafrugell. Hi ha tres tipus de dissenys longitudinals: Mostrejos successius amb grups de subjectes diferents: Es tracta, de fet, de successius estudis transversals. La millor manera d’observar canvis seria repetir la mateixa enquesta i el mateix sistema de mostreig Dissenys en panell: Consisteix a entrevistar en moments successius els mateixos subjectes. Quan l’enquesta té una mostra molt gran, és molt difícil disposar dues vegades dels mateixos subjectes. Si ha passat gaire temps, pot passar fins i tot que alguns hagin mort. Es parla de “mortalitat estadística” per referir-se a la impossibilitat de tornar a contactar amb un subjecte, però no cal que s’hagi mort, ja que n’hi ha prou amb haver canviat de domicili o de telèfon perquè sigui difícil tornar-lo a trobar. Per tant, se sol utilitzar en franges de temps poc distants per mesurar la incidència d’un determinat factor (per exemple, una campanya publicitària). Hi ha un possible efecte de reactivitat dels enquestats pel fet que poden haver modificat les seves opinions pel sol fet d’haver-hi hagut de pensar per a respondre la primera enquesta. Dissenys en cohort: S’estudia els canvis produïts en grups grans de subjectes que tenen una característica comú notòria. Per exemple, un grup d’edat, o gent aturada o els que han viscut una guerra. S’estudia el canvi de la cohort sencera al llarg del temps i en comparació amb altres cohorts. QÜESTIONARIS: En els qüestionaris (a diferència de les entrevistes obertes), la totalitat de les preguntes està determinada. A més, les preguntes són tancades, és a dir, les respostes estan prefixades al text. Això permet un buidatge sistemàtic i un processament estadístic. Hi ha diversos tipus de preguntes: De sí o no: Ha pres alguna vegada amfetamines sense que el metge les hi hagi receptat? (sí) (no) D’avaluació de freqüència: Quantes vegades ha tingut una relació sexual amb la seva parella en el darrer mes? *cap vegada *1-2 vegades *3-5 vegades *6-10 vegades *11-20 vegades *21-30 vegades *més de 30 vegades *No contesta D’autoclassificació: Quants anys tenia quan va arribar al nostre país? *menys de 5 anys *de 5 a 10 anys *de 11 a 16 anys *més de 16 anys D’atribució de causes amb una sola resposta: Com vostè ja sap, actualment es parla del fracàs escolar. De les següents causes possibles, pot indicar-me quina li sembla que influeix més en el fracàs escolar? *Els programes escolars són inadequats *L’excessiva exigència per part dels pares *L’excessiva exigència dels professors *La manca de preparació dels professors *La manca de motivació dels alumnes *Altres *No ho sap *No contesta De grau d’acord: Esta d’acord amb què la selectivitat evita la massificació de la Universitat? *Totalment d’acord *Acord *Desacord *Totalment desacord *No sap *No contesta De valoració amb una escala: Si vostè tingués una filla adolescent, podria valorar en una escala de l’1 al 10 el seu grau de preocupació respecte als comportaments que ara esmentarem, entenent que l’1 significa mínima preocupació i 10 significa màxima preocupació? Que tregui males notes Que fumi porros ocasionalment Que tingui relacions sexuals Que pertanyi a una secta Que es quedi embarassada Que sigui homosexual Preguntes en què es pot escollir més d’una resposta: Quins són els tres problemes que a vostè l’afecten més? Atur Drogues Inseguretat ciutadana Terrorisme Infraestructures Sanitat Vivenda Problemes econòmics internacionals Racisme Justícia Immigració Educació Medi ambient Altres Cap No sap No contesta Preguntes en què es demana avaluar la magnitud d’una variable: Parlem de la situació de les dones a Catalunya. Com qualificaria vostè les desigualtats que actualment existeixen entre homes i dones en el nostre país? *Molt grans *Bastant grans *Petites *Gairebé inexistents *No sap *No contesta Preguntes en què es demana avaluar un canvi en el temps: Si ho comparem amb fa deu anys, creu que les desigualtats entre homes i dones són avui... *Més grans *Iguals *Menors *No sap *No contesta Preguntes en què es demana que l’enquestat es graduï a si mateix en una escala: En política normalment diferenciem entre dreta i esquerra. En quina casella de la següent targeta es situaria vostè? ESQUERRADRETA 12345 Com han de ser les preguntes: El qüestionari s’ha de dissenyar de tal manera que posi de relleu els aspectes significatius del tema que estudiem i que permeti discriminar els que s’han respost amb poc interès o de forma mentidera. Es poden repetir preguntes idèntiques amb formulacions diferents com a sistema de control, o preguntes que posin de relleu contradiccions manifestes. Per elaborar un bon conjunt de preguntes cal que ens plantegem les següents qüestions per a cada pregunta: Respecte al contingut: és necessària la pregunta?, és prou concreta?, sap la resposta l’enquestat?, la contestarà amb sinceritat? Respecte al llenguatge: la majoria dels enquestats entendrà el llenguatge utilitzat?, la redacció indueix a la resposta?, és directa i afirmativa o indirecta i negativa? Respecte a la ubicació de la pregunta dins la seqüència del qüestionari: la resposta pot veure’s influenciada per preguntes prèvies?, l’ordre manté l’interès i l’atenció de l’enquestat? Leon i Montero (2002) donen els següents consells sobre com han de ser les preguntes: Han d’estar formulades amb un vocabulari simple, directe i familiar per als participants. S’ha d’adequar el llenguatge a la població a la que s’adreça l’enquesta.Han de ser clares i específiquesNo s’han de plantejar preguntes directives, és a dir, que suggereixin d’alguna manera la resposta.No s’han de plantejar preguntes ambigües o que es refereixin simultàniament a dues qüestionsNo s’han de plantejar preguntes que impliquin una càrrega emocional ni un contingut racista, sexista, etc...Han de ser tan breus com sigui possible.Cal incloure tota la informació condicional de manera prèvia a la idea principalEl qüestionari ha de presentar-se de manera que sigui comprensible per als enquestats, sobre tot si s’autoadministra. Una presentació atractiva afavoreix que es completi.Les instruccions del qüestionari han de ser clares i simplesPel que fa a l’ordre de presentació de les preguntes si el qüestionari s’autoadministra, és recomanable començar amb les preguntes de més interès per captar l’atenció de l’enquestat. Si l’enquesta és telefònica, pot ser bo començar per les preguntes més rutinàries per anar guanyant confiança.S’aconsella seguir un procediment d’embut en la presentació de les preguntes: de les més generals a les més específiquesSi les preguntes presenten diverses opcions, aquestes han de recollir totes les possibles alternativesSi les preguntes presenten diverses opcions de resposta, s’ha de procurar que tinguin un a extensió similar. Podem veure algun exemple de preguntes a la següent adreça: http://www.cis.es/cis/opencms/-Archivos/Marginales/2660_2679/2667/Es2667_mapa.htm S’ha comprovat que els enquestats tendeixen a ajustar-se a un cert patró del que ha de ser, del que és correcte i dona bona imatge. Això s’anomena “desitjabilitat social” i produeix un esbiaixament en les respostes més compromeses sobre sexe, sexisme, racisme i valors en general. Això no té gaire remei. Es pot intentar corregir l’efecte de la desitjabilitat social alertant a l’enquestat sobre aquesta tendència, demanant-li la màxima sinceritat i assegurant-li la confidencialitat. EXERCICIS 2.16. Us sembla correcta la redacció de les següents preguntes? Si no us ho sembla, expliqueu per què i proposeu una altra redacció si s’escau. Està d’acord amb la legalització tant de les drogues toves com de les dures? (sí) (no) Creu que s’haurien de condemnar situacions tan degradants com la prostitució? (sí) (no) A) Quants cotxes hi ha a casa seva? (1) (2) (3) (més de 3) B) Hi ha cotxe a casa seva? (sí) (no) La majoria dels espanyols està a favor de l’expulsió dels immigrants il·legals. Hi està també a favor vostè? (sí) (no) En termes generals, diria vostè que la major part de les parelles espanyoles tenen actualment... Més fills dels que volen Els fills que volen Menys dels fills que volen NS Per passar les seves vacances, aniria al camp i a fer alpinisme? (sí) (no) Fumaria si un amic el desafiés a fumar una cigarreta i els seus pares no volen que fumi? (si) (no) A l’actualitat té una feina remunerada? (sí) (no) Practica esport? Diàriament Molt poc o gairebé mai Si tingués un fill ara, el batejaria? (sí) (no) Els professors i els estudiants han d’intervenir en les polítiques educatives? (sí) (no) Està d’acord amb la política progressista en matèria de relacions internacionals del partit X? (sí) (no) Assenyali en quina mesura està d’acord amb la següent frase: “No considero adequat beure al carrer” Totalment desacordTotalment d’acord 123456 Per a vostè, en la relació de parella, la fidelitat sexual és: Imprescindible Molt important Important Un xic important Gens important Esculli una opció. Crec que la democràcia: És la millor forma de govern possible Representa adequadament els interessos de tots els ciutadans 2.17. Digueu en cada cas quin ha estat el procediment de mostreig utilitzat: A la porta de l’IES Frederic Martí es pregunta als alumnes que van entrant què opinen sobre la selectivitat Volem una mostra de 100 persones, més grans de 18 anys, per a una enquesta sobre les necessitats d’educació dels adults al barri de La Sauleda. Es defineixen quatre categories de “nivell d’estudis” i de cada una d’elles se selecciona a l’atzar el mateix nombre de veïns (25). S’envia un qüestionari a 1.000 psicòlegs pertanyents al Col·legi Oficial de Psicòlegs (COP). Aquests 1.000 enquestats se seleccionen aleatòriament de la llista de membres del COP. A “Els Matins” de Josep Cuní el presentador demana als espectadors què en pensen sobre la possibilitat de reduir la jornada laboral a quatre dies setmanals. Han d’enviar un SMS indicant “Matins.si o matins.no”. Al final del programa, Cuní afirma que el 90% dels participants prefereix una reducció de la jornada laboral. A més d’indicar el procediment utilitzat, digues si el locutor s’ha expressat correctament en la seva conclusió. Volem estudiar els hàbits de sociabilitat de les persones grans que viuen a residències. Obtenim una mostra aleatòria de residències de la nostra comunitat autònoma i a cada una seleccionem a l’atzar a 30 persones. Volem explorar les actituds solidàries dels estudiants de tercer i quart d’ESO. Sabem que entre els joves catalans d’aquesta edat, el 15% està compromès amb alguna ONG. Decidim seleccionar a l’atzar 45 estudiants compromesos i 255 no compromesos per obtenir una mostra de 300 estudiants. 2.18. La imatge dels estudiants sobre la psicologia: Per conèixer la imatge que presentava la psicologia per als estudiants d’aquesta disciplina, Sierra i Freixa i Baqué (1993) van administrar una enquesta a alumnes de diferents cicles d’estudi (primer, segon i tercer cicle) que assistien a un congrés nacional de psicologia conductual amb l’objectiu de comprovar si les seves actituds i opinions canviaven al llarg dels estudis de psicologia. L’enquesta incloïa preguntes sobre els autors que consideraven més importants, els aspectes que creien més rellevants de la psicologia, l’opinió respecte a la psicologia com a ciència... RESPONEU: Quin disseny d’investigació amb enquestes s’ha efectuat en aquest cas? Quina tècnica de mostreig s’ha utilitzat? Amb el mostreig utilitzat, hi ha algun problema a l’hora de generalitzar els resultats? 2.19. Treballadors a l’atur: La direcció d’una empresa anuncia la possibilitat de tancar una de les seves plantes de producció. Interessat en estudiar els efectes que l’atur pugui generar sobre els nivells d’ansietat i de depressió, el psicòleg de l’empresa decideix entrevistar els treballadors de la planta que ha de tancar. Tres mesos després la planta tanca i els treballadors queden a l’atur. Un any després, el psicòleg torna contactar amb els treballadors i els torna entrevistar per tal de comparar el resultats amb la primera entrevista. RESPONEU: Quin disseny s’ha utilitzat? Comenteu els avantatges i possibles inconvenients d’aquest disseny en aquest cas. 2.20. Consum de tabac en adolescents: Com a part del pla municipal contra les drogues de l’Àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Girona, es fa un estudi sobre el consum de tabac en la població escolar. El seu principal objectiu és l’estudi de l’ús del tabac i dels factors que influeixen en l’hàbit de fumar dels adolescents escolaritzats a través d’un qüestionari que inclou característiques socioeconòmiques, percepció de control, habilitats per a resoldre problemes... RESPONEU: Quin disseny s’utilitza? Per què el qüestionari inclou més aspectes dels que es refereixen al consum de tabac? Quin procediment de mostreig creieu que seria adequat? Quina seria la millor estratègia per a administrar l’enquesta? 2.21. Actituds en front de l’avortament: Amb l’objectiu de determinar si es produiria un canvi en les actituds cap a l’avortament de les dones espanyoles treballadores a partir de l’aprovació de la llei que despenalitzava l’avortament l’any 1985 es va endegar un estudi en què s’enquestava a tres grups de dones de diferents generacions abans i després de l’aprovació de la llei. RESPONEU: Quin disseny s’utilitza? Quin creieu que seria el mètode més adequat per a realitzar l’enquesta (entrevista personal, correu o telèfon) i amb quin material (qüestionari tancat, qüestionari amb preguntes obertes, entrevista estructurada o entrevista no estructurada)? 2.22. Perfils professionals i expectatives laborals: Per a conèixer l’estat d’opinió dels estudiants de psicologia respecte a les seves expectatives de trobar feina en aquesta professió un cop acabada la carrera, una associació d’estudiants aplica un qüestionari a 200 estudiants: 100 de primer curs i 100 de l’últim curs. Cadascun d’aquests dos grups s’escull a l’atzar entre els matriculats a la Universitat de Barcelona. A més de les seves expectatives, se’ls pregunta quin és el seu perfil professional preferit. El nivell d’expectatives es puntua de 0 (cap) a 100 (millors expectatives impossible). S’obtingueren els següents resultats (entre parèntesi apareix el nombre de persones que va escollir cada perfil): EducativaClínicaOrganitzacionsInvestigacióTotalPrimer curs96 (25)90 (50)87 (22)65 (3)90,1 (100)Darrer curs80 (30)76 (20)85 (40)92 (10)82,4 (100)Totals87,38685,785,886,25 RESPONEU: Identifiqueu el disseny. El procediment de selecció de la mostra va ser: Mostra aleatòria simple Mostra aleatòria estratificada amb afixació simple Mostra aleatòria estratificada amb afixació proporcional Respecte a l’efecte del curs sobre les expectatives, podem dir que: En el curs superior hi ha menys expectatives que al primer Com que l’estudi és descriptiu no podem apreciar relacions entre variables Avençar en la carrera fa minvar les expectatives Què opineu sobre la possibilitat de generalitzar els resultats a la població universitària espanyola? Quines tendències de canvi al llarg de la carrera suggereixen els resultats? 2.23. Prevenció de drogues: Una de les accions d’un programa de prevenció de drogues va ser la creació d’una línia telefònica on s’atén i s’informa sobre el consum de determinades substàncies i on es remet a les persones que truquen a centres d’assistència quan s’escau. Com a part per a l’avaluació del programa, es va entrevistar personalment, tot assegurant l’anonimat, una mostra representativa de les persones que havien telefonat durant el darrer any, tenint el compte el percentatge d’homes i dones i dels diferents nivells educatius. Entre altres qüestions, els preguntaven si estaven satisfets amb la informació rebuda. Els percentatges de persones satisfetes van ser els següents: SecundàriaBatxillerat/FPSuperiorDona40%43%80%Home40%44%76% RESPONEU: La quantitat de persones enquestades va ser establerta mitjançant: Afixació simple Afixació òptima Afixació proporcional La variable dependent que es recull a la taula és: El nombre de trucades rebudes El nivell d’estudis El gènere El percentatge de persones satisfetes El treball de camp es va realitzar mitjançant: Entrevista telefònica Qüestionari enviat per correu Qüestionari aplicat en entrevista Quina recomanació podríem fer a partir del resultat: Continuar amb el mateix tipus d’informació Adequar la informació que s’ofereix segons el gènere Adequar la informació que s’ofereix al nivell educatiu 2.24. Hàbits dels alumnes de batxillerat i resultats acadèmics: Plantegem un treball en què haureu de col·laborar en grups de tres persones. Procureu que a cada grup hi hagi alumnes dels diferents grups de segon de batxillerat. OBJECTIU: Entendre millor quins aspectes es correlacionen amb els resultats acadèmics dels alumnes de segon de batxillerat. Es pot tractar d’hàbits, d’aspectes socioeconòmics, de trets de personalitat... En aquest cas no hi ha mostreig, ja que intentarem obtenir dades sobre el total del nostre univers (2bat a l’IES FMC). Si volguéssim extrapolar els resultats a un univers més ampli (estudiants de 2bat a Girona o a Catalunya) hauríem de fer un mostreig per conglomerats que serien altres IES del territori. QÜESTIONARI: Cada grup dissenyarà un mini qüestionari amb 3 preguntes. Redactareu les preguntes en funció de les vostres suposicions prèvies (hipòtesis), si bé els resultats poden contradir el que suposeu intuïtivament. Per exemple, si creieu que pot haver-hi correlació entre el gènere dels alumnes i el seu rendiment acadèmic, caldrà que els pregunteu si son noi o noia (però aquest ítem no el podeu fer servir, n’heu d’inventar dos més). Caldrà també trobar una bona manera d’operativitzar la variable “rendiment acadèmic”. En resum, haureu de fer una pregunta on es reflecteixi bé el rendiment acadèmic i dues preguntes sobre dos aspectes diferents que creieu que hi estan correlacionats. ADMINISTRACIÓ: Aprofitareu una hora de tutoria (amb permís del tutor) per a administrar el qüestionari als individus de cada grup. ANÀLISI: Fareu servir el programa Excel o Calc per fer el buidatge de les enquestes i el creuament de variables. PRESENTACIÓ: Presentareu formalment les conclusions per escrit, amb una imatge gràfica dels resultats que fonamenten cada una de les conclusions. 2.25. Satisfacció dels alumnes de l’assignatura de psicologia de batxillerat a l’IES Frederic Martí Carreras: En grups de tres o quatre persones, dissenyeu una enquesta per conèixer el grau de satisfacció dels alumnes de Psicologia amb el desenvolupament de l’assignatura quan el curs s’hagi acabat. L’objectiu de l’enquesta ha de ser millorar l’assignatura en properes edicions. Cada grup dissenyarà un qüestionari de 10 preguntes i en donarà una còpia impresa al professor, sense escriure el nom dels autors. Cada grup valorarà els qüestionaris dels altres grups (sense saber-ne els autors) i els puntuarà de l’1 al 10. El qüestionari que obtingui millor puntuació serà el que administrarem a final de curs, quan les notes ja estiguin posades. En cas d’empat entre dos o més grups, el professor decidirà el qüestionari guanyador. 3.MÈTODES QUALITATIUS Els científics intenten, per sobre de qualsevol cosa, comprendre la realitat. Ja hem parlat explicat que la comprensió és una interpretació de dades. La ciència tendeix a treballar amb models matemàtics que permeten processar i relacionar dades quantificades. Però no sempre disposem de dades quantitatives, i no tot és quantificable. Parlem de dades quantitatives i de dades qualitatives. Jo puc observar com varia la freqüència cardíaca en un moment d’excitació, o quin nombre d’estudiants té TV a l’habitació, o el nombre de delictes violents protagonitzats per menors que s’ha enregistrat a la Unió Europea durant el darrer any... Però, si vull entendre com veuen la vida els membres d’una tribu indígena de Sumatra, o com pot ser que un parell de nois joves de “casa bona” de Barcelona ruixin de benzina una indigent i la cremin viva, quina mena de dades quantitatives mesuraré?, què comptaré? Les ciències socials, especialment la sociologia, la psicologia i la pedagogia, han desenvolupat mètodes qualitatius per intentar resoldre aquestes qüestions. ETNOGRAFIA L’etnògraf es proposa “investigar des de dins”. L’etnografia té els seus orígens en els estudis d’antropologia cultural de principis del segle XX. Per exemple, Malinowski intentava fer una descripció de les societats primitives després d’haver conviscut llargament amb els seus natius, és a dir, després d’haver-se convertit en certa manera en membre d’elles. Per altra banda, en l’escola de sociologia de la Universitat de Chicago es va promoure la descripció detallada d’àmbits socials, gairebé sempre urbans, en els quals un grup d’individus comparteix uns patrons de pensament i interacció que permeten entendre el seu comportament. Per comprendre aquests patrons, la millor manera és conviure amb el grup d’estudi, és a dir, l’observació participant. Un problema important és aconseguir ser acceptat pel grup i que aquest es comporti amb naturalitat. Imagineu vosaltres mateixos situacions en què volguéssiu entendre els patrons de pensament d’una tribu perduda a mig de la selva: com us guanyeu la confiança dels membres del grup? Si ho aconseguiu, no serà pas cosa d’un sol dia. Potser serà bo fins i tot que aprengueu la seva llengua. Tampoc no sabem, de bon començament, què és el que hem d’observar o què és el que els hem de preguntar. Com més entrem en el contacte directe amb el grup que estudiem, es va posant de manifest el que ens sembla rellevant i el que no, fins que en un determinat moment decidim que ja en sabem prou (o que se’ns ha acabat el pressupost) i aleshores redactem el nostre informe. Però imagineu que heu conviscut prou temps amb la tribu fins el punt que us hi sentiu integrats. Compte!, potser heu perdut l’interès que teníeu en el vostre estudi i fins i tot en la vostra antiga vida i ja no voleu tornar! No seria pas impossible passar de la investigació a la implicació. Els estudis etnogràfics no són sempre aquesta mena d’aventures que ens estem imaginant. Podem estudiar, per exemple, la qualitat de vida dels malalts terminals. Un estudi realitzat a Califòrnia que comparava l’atenció a malalts terminals en planta hospitalària i l’atenció en residències (més cara) va concloure que no hi havia diferència en els paràmetres de temps de supervivència, qualitat de vida diària, pal·liació del dolor, símptomes i procediments terapèutics, si bé els pacients i els seus familiars declaraven que se

PSICOLOGIA 1 WORD

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Destacado

Destacado (20)

Similar a PSICOLOGIA 1 WORD

Similar a PSICOLOGIA 1 WORD (20)

Último

Último (8)

PSICOLOGIA 1 WORD