1. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
6. LES SENSACIONS I ELS SENTITS
DEFINICIÓ DE SENSACIÓ:
Fenomen psíquic originat per l’excitació d’un òrgan sensorial produïda per un
estímul, gràcies al qual coneixem determinades qualitats del món exterior, o
certs estats del propi organisme.
En aquesta definició es posa de manifest que es tracta d’un fenomen complex en
el que podem diferenciar tres fases:
1.FISICA: estímul
2.FISIOLOGICA: excitació d’un òrgan sensorial
3.PSIQUICA: fenomen psíquic gràcies al qual coneixem determinades qualitats
del món exterior, o certs estats del propi organisme.
1.FASE FÍSICA. L’ESTÍMUL: ELS LLINDARS.
Els individus estem constantment bombardejats per diferents formes d’energia
física tals com els raigs infrarojos (que produeixen calor), la llum i altres ones
electromagnètiques (ones de ràdio, raigs ultraviolats, raigs X), ones
radioactives, ones de so... També estem constantment en contacte amb les
substàncies químiques de l’aire o de l’aigua i normalment també amb quelcom
sòlid que ens aguanta.
Tot aquest conjunt d’energies i contactes que ens arriben és el que anomenem
estímuls.
1
Página

2. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
Longitud d’ona llarga (freqüència baixa) Amplitud curta
Color: vermellosos Colors i sons suaus
So: tons greus
Longitud d’ona curta (freqüència alta) Amplitud llarga
Color: blavosos Colors i sons intensos
So: tons aguts
No tenim receptors per a tots aquests estímuls. No captem les ones de ràdio ni de
TV, però si que captem els estímuls lluminosos o els estímuls auditius. Cada
òrgan sensorial s’especialitza en rebre un determinat tipus d’estímul.
A banda de les limitacions en el nombre d’òrgans sensorials (alguns animals són
cecs, altres sords...), cada espècie animal té unes possibilitats sensitives
diferents, és a dir, uns límits diferents que anomenem llindars. Podem parlar de
llindar absolut i llindar diferencial:
-LLINDAR ABSOLUT: És la quantitat mínima d’estímul necessària per a
experimentar una sensació. Per exemple, una persona amb bona vista pot
detectar la llum d’una espelma a 48 km. en una nit sense lluna i amb perfecta
visibilitat atmosfèrica1. És evident que les diferents espècies animals tenen
llindars molt diferents. Els felins, per exemple, són tant sensibles a la llum que
2
Página
1
Galanter, 1962

3. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
poden veure-hi molt bé durant la nit. Els gossos tenen una sensibilitat olfactiva
incomparablement més gran que la nostra...
-LLINDAR DIFERENCIAL: És la quantitat mínima d’estímul necessària per
detectar una variació de la sensació. Aquesta quantitat no és constant, ja que està
en funció de la intensitat de l’estímul inicial. Per exemple, si graduo el volum de
la radiodespertador de la tauleta de nit, un petit increment es percep fàcilment;
però aquest mateix increment si sóc en una discoteca és imperceptible. Un altre
exemple: si d’un sac de patates de 30 kg. me’n cau una que pesa 250 grams i no
ho veig, no notaré la diferència de pes; però si perdo 50 grams de pernil ibèric
d’un paquet de 200 grams ho notaré immediatament.
Respecte al llindar diferencial la llei de Weber2 afirma que el llindar diferencial
és una proporció constant per a cada tipus d’estímul. Per exemple, el llindar
diferencial de la intensitat de la llum és del 8%, del pes el 2%, de la tonalitat del
so el 0.3%, etc. No és una llei exacta però funciona bastant bé si els estímuls no
són extrems.
Els llindars poden variar dins d’una mateixa espècie segons cada individu. A
més, en un individu varien segons la FATIGA i l’ATENCIÓ.
Hi ha un fenomen molt interessant que es coneix amb el nom d’”adaptació
sensorial”. La nostra sensibilitat en front d’un estímul constant tendeix a
disminuir a mesura que va durant més temps. Per exemple, si ens llancem a un
llac gelat, els nostres receptors de la temperatura es disparen tots al mateix temps
i es produeix una sensació d’impacte tèrmic. Però al cap d’una estona ja no
notem l’aigua tan freda. Passa el mateix amb les olors: al cap d’un minut, la
nostra sensibilitat a una olor concreta decau aproximadament un 70%. Això és
perillós a l’hora de detectar gasos tòxics, però està molt bé per suportar millor
les males olors.
De fet és més important per a la supervivència estar en disposició constant de
notar les variacions més que no pas de mantenir la constància d’una sensació
2.FASE FISIOLÒGICA:
Aquesta fase es desenvolupa en els òrgans sensorials, que estudiarem
detalladament tot seguit.
3
Página
2
Ernst Weber va formular la seva teoria a finals del segle XIX

4. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
Recordeu que vam explicar que les neurones que recollien els estímuls
sensorials i enviaven la informació al cervell eren les anomenades neurones
sensorials. Recordeu també que la transmissió de la informació en una neurona
es realitzava pel sistema de potencial d’acció. Això vol dir que es produeixen un
seguit d’ones electroquímiques que donen un “missatge en clau”, o si ho
preferiu, un “missatge codificat”.
La codificació la fan cèl·lules molt especialitzades conegudes com “receptors
sensorials”, localitzades als ulls, oïda, narius, llengua i pell. Aquesta feina de
codificació s’anomena “transducció”. El missatge codificat recorre els nervis
formats pels àxons de les neurones sensorials fins arribar al cervell, on es pot
descodificar el missatge i comprendre la sensació.
3.FASE PSÍQUICA:
Hem explicat que els òrgans sensorials envien un missatge al cervell. Quan
aquest missatge arriba al cervell, es produeix la possibilitat de ser conscients
d’aquesta sensació.
No és el mateix la “possibilitat de ser conscient” que la “consciència”. No notem
tot el que podem notar. A vegades no som conscients de què passa als nostres
peus, perquè no ens cal, o no som conscients del fred que fa perquè estem
concentrats en altres coses, i així podríem trobar molts més exemples.
El missatge codificat que arriba al cervell es pot descodificar a l’escorça
cerebral, i aleshores tenim pròpiament la sensació com a fenomen psíquic. Per
exemple, apareix la sensació de “color blau” o de “gust amarg”.
Però, existeix realment el “color blau”? Hi hauria colors si no hi haguessin
animals amb òrgans sensorials específics?. No hi ha sensacions sense
sensibilitat, però les sensacions tenen una correspondència amb propietats
objectives de les coses. Els estímuls són físics i, per tant, objectius (provinents
realment dels objectes), però les sensacions es formen en el còrtex cerebral i, per
tant, són subjectives (formades pels subjectes) Probablement, si la meva
estructura mental fos diferent, podria tenir sensacions diferents ocasionades pel
mateix estímul.
Ara bé, hem de suposar que les ments humanes són suficientment homogènies,
4
de tal manera que estímuls semblants produeixen sempre sensacions semblants
Página
en un mateix cervell o en cervells d’individus diferents. Sabem que això té

5. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
limitacions. Per exemple, els daltònics no veuen els colors de la mateixa manera
que els que no en són; però la realitat és la mateixa per a tots dos. La propietat de
l’objecte que estimula la vista és la mateixa, però la sensació té qualitats
diferents. De fet, tampoc no puc saber si el blau que veig és el mateix blau que
veieu vosaltres. Més concretament, la sensació és un fenomen tant subjectiu que
no és comunicable si l’altre no el coneix prèviament. No puc explicar a un cec
com és el color blau si sempre ha estat cec. No puc fer entendre a un sord com és
la música si sempre ha estat sord. I així passa amb tots els sentits.
Si ajuntem el fet que molts estímuls ens passen desapercebuts, i que les
sensacions són un fenomen psicològic subjectiu, podríem pensar que en realitat
no sabem com és la realitat en si mateixa. Això és cert en part, però no ens ha
d’inquietar. Sabem com són les coses tal com les coneixem els membres de la
nostra espècie i aquest coneixement és suficient per relacionar-nos
satisfactòriament amb el medi que ens envolta i per saber el que ens cal de
nosaltres mateixos, és a dir, el coneixement funciona per tal de sobreviure
satisfactòriament. Quin coneixement tindria de la realitat un ésser que captés les
ones ultraviolades, les radiacions nuclears, els ultrasons, les microones, etc., en
lloc del que captem nosaltres? Suposem que essencialment el coneixement seria
el mateix, perquè la realitat seria la mateixa, però la imatge mental que es
formaria de la realitat seria radicalment diferent, perquè aquesta imatge és
subjectiva.
ELS SENTITS I ELS ÒRGANS SENSORIALS
VISTA
El que estimula els nostres ulls no és el color, sinó les pulsions d’energia
electromagnètica que anomenem “llum”, que és un petit fragment de l’ampli
espectre de radiacions electromagnètiques. Hi ha animals que són sensibles a
altres porcions de l’espectre electromagnètic. Per exemple, les abelles no poden
veure el vermell, però si l’ultraviolat.
Els ulls funcionen com una mena de càmera fotogràfica. Com a les càmeres, la
llum entra a l’ull per una petita obertura que anomenem pupil·la. L’iris és un
múscul que envolta la pupil·la i que en regula l’obertura. De nit, l’iris es dilata, i
de dia es contrau. Les càmeres fotogràfiques tenen també una lent que concentra
5
els raigs de llum en una imatge projectada sobre la pel·lícula fotogràfica,
Página
sensible a la llum. A l’ull el paper de la lent el fa el cristal·lí. La superfície

6. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
sensible a la llum és la retina, el teixit de vàries capes que recobreix l’interior
,
del fons del globus ocular.
us
Des de fa molts segles se sap que quan una imatge passa per una petita obertura
queda invertida a la paret on es projecta. Això plantejava un problema complex:
com és que no veiem el món a l’inrevés?
6
Página

7. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
La resposta va treure de polleguera més d’un investigador. Actualment entenem
que no és l’ull el que “veu” les imatges, sinó el cervell, que organitza els
estímuls de la retina formant una imatge coherent.
Per demostrar que el color es forma al cervell, gireu els ulls a l’esquerra,
tanqueu-los i fregueu-vos suaument amb la punta del dit el costat dret de la
parpella de l’ull dret. Veureu punts de llum com si vinguessin de l’esquerra. Les
cèl·lules de la retina són tan sensibles que fins i tot la pressió les activa. A més,
el cervell interpreta que la llum ve de l’esquerra, que és d’on arriba la llum quan
activa el costat dret de la retina.
A la retina hi ha dos tipus de receptors, anomenats cons i bastonets. Quan són
estimulats per la llum, originen senyals nerviosos que activen les cèl·lules
ganglionars (neurones) que formen el nervi òptic. Aquest nervi òptic té
aproximadament un milió de fibres 3(àxons) i pot enviar, per tant, un milió de
missatges al cervell simultàniament.
Diversos bastonets comparteixen una mateixa terminació nerviosa, però hi ha
alguns cons que tenen la seva terminació en exclusiva, amb la qual cosa tenen
comunicació directa amb el cervell, de tal manera que poden aconseguir
transmetre una informació amb la màxima exactitud.
Els cons són sensibles al color, i perden sensibilitat amb intensitats de llum
baixes. N’hi ha uns 6 milions, i la majoria se situa a la zona de la fòvea. Els
bastonets no són sensibles al color, però si que ho són a les baixes intensitats de
llum. N’hi ha uns 120 milions repartits a l’entorn de la fòvea. Gràcies als
bastonets podem veure-hi amb poca llum, però aleshores no som sensibles als
colors: de nit tot és en “blanc i negre”. Molts animals de vida nocturna poden
veure-hi prou bé perquè combinen la capacitat de dilatar la pupil·la per obtenir
més llum i la major abundància de bastonets. Els gats, per exemple, hi veuen
molt millor de nits que nosaltres; de tota manera, com que tenen menys cons, de
dia es perden molts detalls que nosaltres captem.
Els impulsos nerviosos es transmeten molt més lentament que els missatges
interns d’un ordinador, però el cervell és molt més efectiu a l’hora de reconèixer
a l’instant una imatge coneguda. Això és possible gràcies al processament
paral·lel de la informació. El cervell descompon la visió en subdimensions tals
com el color, la profunditat, els moviments i la forma, i treballa simultàniament
7
Página
3
Mason i Kandel 1991

8. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
en totes elles4. Això explica que hi hagi gent que després d’un accident perdi
algun d’aquests aspectes, sense perdre els altres.
El procés visual és veritablement impressionant per la seva complexitat. Quan
mirem a algú, la informació visual arriba al nostre cervell en forma de milions
d’impulsos nerviosos que el cervell reorganitza en els trets que composen la
imatge i, finalment, de manera encara misteriosa, forma una imatge percebuda
conscientment, comparada després amb les imatges emmagatzemades a la
memòria que fan que identifiquem la imatge com, per exemple, la meva parella.
EXERCICIS
6.1.Intenta deduir quins avantatges representen el fet de tenir dos ulls.
6.2.Busca informació sobre el daltonisme. Per què és molt més freqüent en homes que en
dones? Busca algun test de daltonisme a Internet i comprova si t’afecta.
OÏDA
El homes som molt sensibles al sons febles, la qual cosa és un avantatge notable
a l’hora de fugir del perill o d’anar de cacera. Però si fóssim més sensibles
sentiríem constantment una mena de zum-zum provocat pel moviment de l’aire.
Som especialment sensibles a les diferències entre els timbres de les veus
humanes, la qual cosa ens ajuda a reconèixer immediatament a les persones per
la seva veu.
L’estímul auditiu són les ones sonores que es transmeten a l’aire (el so no es pot
transmetre en el buit; per això les explosions de les naus de “La guerra de les
galàxies” no haurien de fer fressa!)
8
Página
4
Livingston i Hubel, 1988

9. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
L’amplitud de les ones sonores determina la seva intensitat o sonoritat,
normalment conegut com a “volum”. La intensitat es mesura en decibels.
L’exposició prolongada a intensitats de més de 85 decibels deteriora la capacitat
auditiva. Una discoteca pot donar volums d’entre 120 i 140 decibels!
La longitud de l’ona (la seva freqüència) determina el to agut o greu del so. Les
longituds més petites (freqüències altes) donen un to més agut, i les longituds
grans (freqüències baixes) donen tons greus. Per a l’home resulten audibles
freqüències compreses aproximadament entre els 15 i els 20.000 Hz. Els gossos
superen àmpliament aquest espectre (penseu en els xiulets per gossos, massa
aguts per a poder-los sentir nosaltres). Alguns cetacis poden arribar a percebre
los per
freqüències entre els 500 i els 140.000 Hz.
9
Página

10. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
Com es pot veure a la il·lustració, l’oïda externa canalitza les ones sonores fins
al timpà, una membrana tensa que vibra amb les ones. L’oïda mitjana transmet
,
les vibracions del timpà a través d’una cadena formada per tres ossos (martell,
enclusa i estrep) fins a una mena de tub enroscat anomenat còclea o cargol. Les
cargol
vibracions que hi arriben fan vibrar la membrana del cargol, anomenada finestra
10
oval. La membrana del cargol transmet les vibracions al fluid intern del cargol,
.
que fa vibrar la membrana bassil.lar, que està revestida d’una mena de pèls.
bassil.lar,
Página

11. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
Aquest pèls estan connectats amb les terminacions nervioses del nervi auditiu,
que transmet la informació al cervell.
La teoria del lloc sosté que freqüències diferents estimulen parts diferents de
la membrana bassil.lar. Això ho va demostrar, en part, el premi Nobel Georg
von Békésy l’any 1957. Però per a les freqüències més altes funciona millor la
teoria de la freqüència, que pressuposa que les neurones es disparen amb
freqüències proporcionals a les freqüències de vibració de la membrana
bassil.lar.
L’exposició constant a sorolls intensos és també perjudicial per a la salut
mental. Les persones que conviuen amb sorolls constants a fàbriques, cases
properes als aeroports, pisos propers a vies de tren urbanes o carrers molt
sorollosos pateixen taxes més altes de trastorns relacionats amb l’estrès:
hipertensió, ansietat i sentiments de desemparament5. Quan es va inaugurar el
nou aeroport de Munchen van millorar els resultats de memòria a llarg termini
i de lectura dels alumnes d’una escola propera a l’antic aeroport i van
empitjorar en els d’una escola propera al nou6.
EXERCICI
6.3. Intenta deduir per què tenim dues orelles.
TACTE
El nostre sentit del tacte és una barreja d’ al menys quatre sensacions diferents
de la pell: la pressió, l’escalfor, la fred i el dolor. A la pell hi ha diferents tipus de
terminacions nervioses especialitzades, però malgrat que sembla estrany, no hi
ha una relació directa (o no s’ha descobert encara) entre la sensibilitat d’una
determinada zona i el tipus de receptors, particularment pel que fa al calor, fred i
dolor.
El tacte és un sentit molt més important del que pot semblar, principalment des
d’un punt de vista emocional.
Els nens prematurs augmenten de pes més ràpidament si els fan massatges
11
manuals. Les cries de mona a les que se’ls permet veure, escoltar i olorar la seva
Página
5
Evans, 1995
6
Hygge, 2002

12. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
mare, però no tocar-la, se senten desesperadament desgraciades. La situació
millora molt si estan separades de la mare per una paret que no els permet veure-
la, però amb orificis que els permeten passar la mà i tocar-la.
Nosaltres també necessitem tocar i que ens toquin. No entenem l’amor sense
carícies, besos, contacte... Quan ens saludem ens toquem, ens abracem, ens
besem o ensenyem la mà simbòlicament, si som lluny. Com més ens toquem
més efusiva és la salutació. Certament, les formes de salutació són culturals,
apreses; però la seva component tàctil té un fonament biològic.
El plaer emotiu que sentim a través de la pell té el seu contrapunt en la sensació
dolorosa, percebuda en part des del mateix òrgan. Però no només la pell està
implicada en aquesta sensació. Per això estudiarem la sensació de dolor com un
capítol a part.
EL SENTIT DEL DOLOR, o SENTIT ALGÈSIC
El dolor és la manera que té el cos de comunicar al cervell que quelcom no va
bé. El dolor atrau la nostra atenció sobre una cremada, un tall, una fractura, i ens
indica que hem de reaccionar.
Com totes les sensacions, el dolor és configura en el cervell. Això es fa evident,
per exemple, quan algú a qui han amputat una cama sent que li fa mal el peu que
ja no té. El cervell interpreta malament uns impulsos nerviosos i sent un dolor
impossible.
A diferència dels altres sentits, el sistema del dolor no està localitzat en un cordó
nerviós que vagi des de l’instrument de la sensació a un lloc definit del cervell.
Tampoc no hi ha un tipus específic d’estímul que desencadeni la sensació de
dolor (com la llum desencadena la visió) i no hi ha receptors especials (com els
bastonets o els cons de la retina) per al dolor. Amb intensitats baixes, els
estímuls que provoquen dolor originen altres sensacions, com calor, fred,
suavitat, contacte... A més el dolor pot ser intern: podem tenir mal de queixal,
mal de cap, mal d’estómac... Sembla que quan un teixit pateix un dany, allibera
un neurotransmissor anomenat substància P, que activa les terminacions lliures
d’un munt de neurones distribuïdes per tot el cos que estan especialitzades en la
transmissió del dolor i que fan sinapsi amb neurones de la medul·la espinal que
transmet el missatge al cervell.
12
De fet hi ha dos tipus de dolor:
Página

13. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
-Un dolor ràpid i agut, com el que sentim en el moment en què ens fem un tall a
la pell. Aquest dolor es transmet per neurones mielinitzades, que són més
ràpides que les altres.
-Un dolor sord i polsant, com el que sentim quan tenim un múscul lesionat o un
os trencat, o ens fa mal la panxa. Aquest dolor es transmet per neurones sense
mielina.
Teoria del control de l’entrada:
El psicòleg Ronal Melzack i el biòleg Patrick Wall van desenvolupar aquesta
teoria. Creuen que la medul·la espinal conté una mena d’”entrada” neurològica
que bloqueja o permet el pas dels senyals de dolor en direcció al cervell. Les
neurones que transmeten els senyals de dolor són més primes que les que
transmeten els altres senyals sensorials. Quan es lesiona algun teixit, les
neurones fines s’activen i transmeten el senyal de dolor. Però l’activitat de les
fibres gruixudes tanca els conductes del dolor i l’eliminen. Per això, una manera
de tractar dolors crònics és estimulant l’activitat de les vies gruixudes de tal
manera que tanquin la porta del dolor. Per exemple, si ens hem fet mal a un dit
del peu i refreguem intensament l’àrea del seu entorn, aquest senyal bloqueja el
senyal de dolor i el dit ja no ens fa tant de mal. El mateix efecte es pot
aconseguir amb l’aplicació de gel que, a més de bloquejar la porta del dolor amb
la sensació de fred, serveix per deturar la inflamació. A alguns malalts d’artritis
se'ls ajuda amb una petita unitat portàtil d’estimulació elèctrica que fa que
experimentin una sensació de vibració en lloc de dolor. Quan es fa una anàlisi de
sang, el practicant demana que premeu fort la mà per aconseguir el mateix
efecte.
Melzack i Wall també pensen que el cervell pot bloquejar l’entrada del dolor
enviant certs missatges a la medul·la. Si ens distraiem pensant en quelcom
diferent, la sensació de dolor disminueix. Per exemple, les infermeres que han de
punxar als pacients els distreuen l’atenció parlant-los o fent-los mirar quelcom,
de tal forma que la punxada a vegades no se sent, o se sent menys. La
concentració en una activitat determinada ens pot fer momentàniament
insensibles al dolor; per exemple, jugant a futbol ens podem fer un petit pelat i
no adonar-nos-en fins que no ens dutxem. Quan practiquem un esport, cal que
pensem en coses agradables més que no pas en les molèsties físiques que ens
ocasiona l’esforç. Ens pot distreure un pensament agradable o simplement una
activitat intel·lectual relativament complicada, com comptar enrere de tres en
13
tres7.
Página
7
Fernández i Turk, 1989

14. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
Hi ha fenòmens espectaculars de control del dolor, com el faquirisme hindú o
alguns rituals d’iniciació. No hi ha una explicació psicològica clara de com
s’aconsegueix suportar aquesta mena de dolors, però és clar que es pot aprendre
a controlar, com a mínim en part, el dolor, i habituar-nos-hi.
La relaxació ajuda molt a poder distreure la nostra atenció del dolor. Si estem en
tensió, concentrats en el dolor que veiem a venir, l’espera del dolor fa que els
senyals dolorosos es puguin produir fins i tot abans de que es produeixi la lesió.
S’ha estudiat estadísticament8 que els pacients convalescents d’una operació que
s’estan en habitacions amb vistes a paisatges agradables necessiten menys
calmants contra el dolor que els que estan en habitacions sense vistes.
Aquestes tècniques psicològiques s’han aplicat amb èxit relatiu a disminuir els
dolors del part. De tota manera una qüestió important per aclarir és per què el
part és tant dolorós i complicat en la nostra espècie animal.
A més dels mètodes psicològics, evidentment, hi ha mètodes físics per a evitar la
sensació de dolor, des dels analgèsics més habituals com l’aspirina fins a
l’anestèsia, que elimina les sensacions en general per un lapse de temps
controlat.
Drogues com la morfina, que administrades en situació d’estat saludable creen
addicció, subministrades sota supervisió mèdica en casos de dolors intensos i
continuats són un magnífic calmant que no crea addicció quan es recupera la
salut.
De fet la morfina actua de manera similar a les endorfines, que són
neurotransmissors que fabrica el propi organisme i que inhibeixen les sensacions
doloroses. S’ha comprovat que alguns malalts tractats amb placebos
experimenten un alleugeriment del dolor perquè el convenciment psicològic que
el dolor es calmarà fa que produeixin dosis d’endorfines suficients per a produir
l’efecte esperat.
EXERCICI
6.4.Blanco (1985) va voler comprovar que la sensació de dolor d’una persona que tingués la
mà submergida en aigua freda disminuiria si es distreia llegint en veu alta un text. També va
voler saber si existia un “efecte experimentador” en els barons, associat al fet de ser
l’experimentador una dona atractiva.
Va demanar 80 voluntaris (estudiants barons de primer de psicologia) per participar en un
14
experiment per a estudiar les reaccions fisiològiques a l’aigua freda (4ºC). Els va dir que per
Página
8
Roger Ulrich, 1984

15. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
a obtenir la major quantitat de dades possible havien d’aguantar tant com pugessin, deixant
clar que podien treure la mà quan volguessin. En presència de dos investigadors (un noi i una
noia atractiva) es van seleccionar 40 estudiants que havien mantingut la mà submergida entre
40 i 60 segons.
Es van assignar aleatòriament 10 estudiants per a cada condició experimental. La meitat van
ver l’experiment amb el noi i l’altra meitat amb la noia.
La representació gràfica dels resultats va ser:
Preguntes:
1.Quines van ser les variables i com es van operativitzar
2.Com definiries el disseny de l’experiment?
3.Hi va haver interacció o acció conjunta?
4.Creus que caldria haver controlat alguna variable de confusió?
5.Creus que seria interessant ampliar d’alguna manera l’abast de l’experiment?
15
Página

16. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
GUST
El sentit del gust implica quatre sensacions bàsiques: dolç, agre, salat i amarg.
dolç,
Les recepció dels estímuls gustatius es fa a la superfície de la llengua de forma
desigual, ja que hi ha zones sensibles específiques per a cada gust.
El gust és un sentit de caràcter químic que estimula uns petits granets de la part
p
superior i dels costats de la llengua anomenats papil·les gustatives. N’hi ha poc
gustatives
més de 200. Cada papil·la conté un porus que absorbeix els elements químics
dels aliments. A l’interior de cada porus hi ha aproximadament unes 50 cèl·lules
receptores que projecten unes petites pilositats que detecten els sabors. Ha costat
e
molt de trobar diferències entre els receptors dels gustos. Per ara s’ha trobat la
diferència entre els receptors de l’amarg i el dolç i un possible cinquè gust que es
pot anomenar “carnositat” corresponent a detectors sensibles al glutamat de
rnositat”
monosodi (un saboritzant utilitzat comercialment)9.
16
Página
9
Chaudhari, 2000; Nelson, 2001; Smith i Margolskee, 2001

17. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
Les cèl·lules receptores es reprodueixen regularment, per la qual cosa si ens
cremem la llengua podrem estar uns dies insensibles als gustos, però
recuperarem la sensibilitat en poques setmanes.
De tota manera, a mesura que ens fem vells, disminueix el nombre de papil·les i,
per tant, la sensibilitat als gustos.
El tabac i l’alcohol també acceleren l’atròfia de les papil·les gustatives.
OLFACTE
Existeix el "gust de gambes", o el “gust de préssec”? En realitat això només és
una forma de parlar col·loquial. Ja hem dit que els gustos només són: dolç,
saltat, agre i amarg. És l'aroma el què ens permet dir que són gambes o préssec
(a més de la textura a la boca), i això ho capta l’olfacte.
Cada dia inhalem unes 20.000 vegades, la qual cosa banya les fosses nasals de
molècules de tota mena que estimulen químicament el sentit de l’olfacte. Quan
olorem quelcom, alguna de les molècules que es desprenen de l’objecte olorat
entren en els nostres narius.
No sabem de quina manera funcionen exactament els receptors olfactius. A
diferència dels colors, que es formen per la combinació de tres estímuls bàsics
(verd, blau i vermell), cada olor és completament diferent de les altres, i no
obstant en podem reconèixer milers de diferents.
Podem diferenciar moltes olors, però és difícil posar-hi nom. Les classifiquem
com a agradables o repulsives (bones olors o pudors), però aquesta és una
qüestió més cultural que fisiològica. Hi ha qui troba el formatge pudent i qui el
troba olorós. Amb les olors corporals passa quelcom semblant. Tendim a
dissimular la pròpia olor corporal rentant-nos sovint i perfumant-nos, la qual
cosa és excepcional en el regne animal. Ben al contrari, per molts animals l’olor
personal és una forma de localitzar-se i reconèixer-se. A més, molts mascles
detecten que les femelles estan en zel per l’olor. Cada individu té la seva pròpia
olor, fàcilment identificable per animals entrenats com gossos o porcs. Hi ha
però una excepció: els bessons idèntics fan la mateixa olor. Un gos que segueixi
un rastre d’un bessó en tindrà prou amb una peça de roba de l’altre.
17
Les olors tenen la curiosa particularitat d’evocar fàcilment algun record. Aquesta
idea és molt antiga, i té fins i tot un exponent literari en l’olor de la magdalena
Página

18. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
de Proust a “A la recerca del temps perdut”. Un curiós experiment10 demostra
que els estudiants que realitzen un exercici verbal en un lloc amb olor de
xocolata, recorden millor les paraules la propera vegada si torna a haver-hi olor
de xocolata.
També s’ha vist que les persones que treballen en un lloc on l’olor sigui
agradable rendeixen més que si l’olor és neutra. També els estudiants obtenen
millors rendiments si estudien amb bones olors
SENTIT CINESTÈSIC
És el sentit que em dóna informació sobre la posició de les diferents parts del
cos. Els sensors cinestèsics estan distribuïts a milions per tot el cos, en els
músculs, tendons i articulacions, i subministren constantment informació al
nostre cervell.
Als anys 80 es va donar un cas curiós. Una estranya malaltia va inutilitzar els
sensors cinestèsics d’una noia que es deia Christina. Explica que se sentia com
un ésser incorpori, com si el seu cos fos mort i no fos seu. De forma sorprenent
va aprendre a moure’s (ja que el sistema motriu no havia quedat gens afectat)
guiant-se per la vista i pel tacte.
SENTIT VESTIBULAR O DE L’EQUILIBRI
Ens dóna informació sobre la verticalitat del nostre cos. Sabem que estem drets
o ajaguts, que ens tombem cap a la dreta o a l’esquerra, o que estem girant
gràcies a aquest sentit.
L’òrgan sensorial implicat és el conjunt format pels canals semicirculars i els
sacs vestibulars de l’oïda interna. Els canals tenen una substància pastosa a
l’interior que en moure’s seguint el moviment general del cos estimula unes
pilositats sensibles que transmeten la informació al cervell.
A banda de mantenir l’equilibri, aquest sentit permet coordinar els moviments
oculars amb els del cap per mantenir la vista fixa en un punt.
EXERCICI
6.5.Intenta deduir per què en baixar d’una atracció de fira que funcioni centrífugament
18
sembla que el món dóna voltes i ens costa mantenir l’equilibri.
Página
10
Schab, 1990

19. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
7. LA PERCEPCIÓ
No veiem les coses tal com són, sinó com són per a nosaltres. No són els
sentits sinó l’individu qui percep.
DEFINICIÓ DE PERCEPCIÓ
La percepció és l'acte pel qual prenem consciència dels objectes com a
realitats estructurades i significatives.
Fixeu-vos que no percebem tot el que arriba als nostres sentits; això seria massa
informació. Ens fem una idea global de les coses, sense entrar en detalls.
Per exemple:
Jo percebo la classe globalment i noto:
-que hi ha alumnes, però no qui falta avui
-que la pissarra és bruta, però no què hi ha escrit exactament
-que ningú va en banyador, però no els detalls del vestuari de cada un
-que no hi ha obstacles al terra, però no el nombre de rajols que hi ha en el meu
trajecte fins a la taula.
La classe és una realitat estructurada i significativa. No em confonc i penso que
sóc al bar o a la sala de professors. Percebo clarament que sóc a classe i això em
permet comportar-me adequadament.
Fins i tot podríem afirmar que la sensació és posterior a la percepció.
Evidentment, si no hi hagués òrgans sensorials no hi hauria percepció; però no
podem pensar que totes les sensacions col·laboren i se sumen per formar una
imatge significativa de la situació en la que ens trobem. En realitat, primer ens
fem una idea global i després notem els detalls, i no pas a l’inrevés. Percebem
“formes”11, i no pas un mosaic de detalls. La unitat psicològica bàsica del
coneixement sensible no és la sensació, sinó la percepció. Per això, Pinillos
defineix la percepció com “un procés d’integració psicofísica, gràcies al qual
l’energia estimulant es manifesta com a món al subjecte que percep”.
19
11
Forma en alemany és “gestalt”. Amb aquest terme es designa una escola d’investigació
Página
psicològica que va desenvolupar, a principis del secle XX, les bases teòriques per a l’estudi
dels fenòmens perceptius.

20. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
DE QUÈ DEPÈN LA PERCEPCIÓ?
Percebre o no, ser conscients o no del que ens envolta, depèn de diversos factors.
Evidentment, depèn de les característiques de la realitat que percebem. Però el
subjecte no és passiu en la percepció, per la qual cosa el contingut de la
percepció depèn també del subjecte que percep.
Destacarem quatre factors que influeixen en la percepció:
• Percepcions anteriors
• Coneixement previ
• Interacció social
• Atenció
PERCEPCIONS ANTERIORS:
Les percepcions immediatament anteriors a una altra percepció l’afecten i
determinen. Es pot fer un experiment casolà per comprovar-ho: omplim tres
palanganes, la de la dreta amb aigua freda, la de l’esquerra amb aigua calenta i la
del mig amb una barreja de les dues aigües meitat per meitat; posem un peu a la
calenta i un altre la freda; al cap d’una estona posem tots dos peus en la tèbia:
un peu la notarà freda i l'altre calenta.
CONEIXEMENT PREVI:
Per a percebre quelcom és important conèixer-ho. Per exemple: un bon boletaire
sempre veu un bolet quan hi passa a prop.
Un altre exemple: on jo només veig una liana, un indígena amazònic pot
percebre una serp perillosa.
INTERACCIÓ SOCIAL:
A vegades percebem el que estem segurs que hem de percebre, encara que no hi
sigui.
Exemple: Atureu-vos al carrer i fixeu la vista en algun punt del cel. Veureu com
al cap de poc molta gent intentarà trobar-hi alguna cosa. Fins i tot podeu
convèncer algú, si sou prou colla, que hi veieu un ovni i algú acabarà veient-lo.
De fet, la interacció social es l’element clau per entendre la creació de normes
socials, i això inclou normes sobre percepció. L’any 1936, Muzafer Sherif va
dissenyar un experiment per tal d’esbrinar com es generen les normes socials. La
20
seva hipòtesi era que les normes es generen o canvien quan ens trobem en
Página
situacions de confusió i incertesa.

21. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
Per al seu experiment va aprofitar la situació d’incertesa coneguda com a efecte
autocinètic. Aquest esfecte es produeix sempre que percebem un objecte
lluminós i no tenim referències espaials per a situar-lo. Aleshores ens sembla
que l’objecte es mou en alguna direcció, malgrat que estigui immòbil.
L’experiment de Sherif consistia a situar els subjectes sols en una cambra fosca
on hi havia una llum immòbil. Com que no hi havia punts de referència, per
l’efecte autocinètic el subjecte percebia com la llum començava a moure’s.
L’investigador presentava la llum cent vegades a cada subjecte i li demanava
cada vegada quina distància recorria aquella llum. Al cap d’uns quants assajos,
cada persona establia un rang i un punt dins d’aquest rang, és a dir, una norma
personal per situar el moviment de la llum. Un cop establerta aquesta norma
individual, el subjecte feia avaluacions coherents del moviment seguint la seva
norma, és a dir, que si l’individu veia moure’s la llum 10 cm cada vegada, es
mantenia aquesta distància fins al final. Les diferències individuals van ser molt
notables, variant des de la gent que afirmava que pràcticament no es movia fins
als que els semblava que es movia més d’un metre.
Semblava doncs que en situacions d’ambigüitat, les persones tendim a ordenar
l’entorn percebut segons unes normes que nosaltres mateixos podem inventar.
Però la primera part de l’experiment de Sherif era força irreal, ja que gairebé mai
no ens trobem tot sols en les situacions d’incertesa perceptiva. En aquestes
situacions busquem activament l’opinió dels altres. Per això Sherif va continuar
l’experiment posant els subjectes en situació de grup.
Va crear grups de dues o de tres persones que havien passat per la primera fase,
és a dir, que ja s’havien fet la seva pròpia norma, i va repetir els assajos. En la
situació de grup els subjectes parlaven entre ells i modificaven el seu judici previ
en un intent de convergir i crear una norma de grup. Davant la creença que tots
hem de veure la llum igual, cada subjecte va modificar la seva percepció
individual per ajustar-la a la percepció de l’altre. Però, realment ho veien
diferent o simplement es conformaven a l’opinió de grup? Per comprovar-ho va
continuar l’experiment amb grups de subjectes que no havien passat per una fase
individual prèvia. Des del començament hi va haver acord i no van sorgir
diferències individuals. Quan després se’ls va deixar sols tampoc no van
modificar la norma, la qual cosa significa que no s’havien “conformat”, sinó que
era tal com realment ho percebien.
ATENCIÓ:
Per percebre hem de fixar l’atenció. Estar atent és “obrir-nos” a la realitat.
21
Estímuls de tota mena i intensitat incideixen contínuament sobre els nostres
Página
sentits; però en un moment determinat en percebem només uns quants, alguns de

22. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
forma clara i acusada, com la pàgina que ara llegiu, altres de forma vague i
marginal, com l’entorn del full de paper que mireu, i altres ens passen totalment
desapercebuts. La percepció és selectiva i es cuida només dels estímuls a què
estem atents. En castellà “atender” es veu bé que procedeix etimològicament de
la forma llatina “tendere ad” que significa “tendir a”, és a dir, “dirigir-se a”.
tendere “tendir “dirigir
Percebem allò a què “ens dirigim”. Per això parlem de la “directivitat com una
“directivitat”
de les característiques fonamentals de l’atenció.
Podem dir doncs que l’atenció és una “ “activitat”: l’atenció no és una forma
:
passiva de rebre estímuls, sinó una acció alertadora que exerceix el sistema
nerviós, mitjançant la qual l’organisme s’obre al coneixement sensible i
nt
incrementa els seus nivells de vigilància.
De tota manera, el nostre sistema nerviós pot dirigir-se activament a un nombre
dirigir se
relativament limitat d’objectes. Un adult pot parar atenció simultàniame a un
simultàniament
màxim variable d’entre 5 i 9 objectes. Per això parlem d’”amplitud limitada”
amplitud limitada
de l’atenció. Aquesta limitació obliga al sistema nerviós a ser selectiu, tant pel
que fa al nombre d’estímuls com a la seva qualitat.
La selecció afecta també a l’activitat dels diversos sentits. Quan un canal
l’activitat
sensorial de l’organisme concentra l’atenció sobre un objecte concret, la resta de
canals sensorials disminueixen la seva activitat i se subordinen a l’acció
principal.
Aquest fenomen es posa de manifest en diversos experiments objectius com el
men
que es descriu en la següent il·lustració:
22
Página

23. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
També voluntàriament podem afavorir aquesta concentració de l’atenció
suprimint l’estimulació de certes vies sensorials. Per exemple, per escoltar millor
una música podem tancar els ulls, o per degustar millor un menjar podem buscar
un lloc poc sorollós, o apagar el televisor. Una temperatura agradable també
contribuirà a no haver de percebre la temperatura i desatendre aquesta qüestió en
profit de la concentració en d’altres.
Una manera d’incorporar més informació a un sistema consisteix a integrar
aquesta informació en “formes” (gestalten) sobre un fons més difús, de tal
manera que molts dels estímuls marginals queden en una situació de “pre-
consciència” potencialment útil. Aquesta situació dels estímuls marginals es
posa de manifest quan, per exemple, ens fan una pregunta sobtadament, sense
que nosaltres estem atents. En demanar que ens la repeteixin, sovint són
suficients les primeres paraules perquè ens adonem que ja sabem el que ens està
preguntant. D’alguna manera, mentre estàvem distrets per altres coses, ens
havíem assabentat de la pregunta, però d’una forma marginal, pre-conscient.
En resum, i seguint l’explicació anterior, podríem dir que l’atenció és l’activitat
directiva d’amplitud limitada que selecciona i organitza els estímuls
sensibles en formes estructurades.
Els tractats de psicologia realitzen diverses classificacions de l’atenció. Per
exemple, es parla d’atenció sostinguda, oscil·lant i ocasional, o bé d’atenció
central i perifèrica, o bé d’atenció concentrada o distribuïda. De tota manera, el
més interessant és intentar veure de què depèn que fixem l’atenció o que anem a
parar al seu contrari, que és la distracció12, que té la seva manifestació màxima
en el son.
L’atenció la fixarem per diversos motius subjectius:
• CURIOSITAT: M’agraden els peixos i, quan entro en una casa de
seguida veig si tenen una peixera.
• NECESSITAT: Sóc un sentinella que vigila el campament de nit en una
zona en conflicte bèl·lic. Em cal estar molt atent, i percebré qualsevol
fressa, per petita que sigui, ja que m’hi jugo la pell
• INTERÈS: Tinc interès a aprovar i percebo tot el que m’indica el
professor. També és significatiu el cas dels pares que senten un petit
23
12
Parlem de distracció en el sentit de manca d’atenció, i no pas en el sentit d’entreteniment. En
realitat quan ens entretenim estem atents a certes coses i distrets d’altres que ens passen
Página
desapercebudes. El sentit que li donem aquí a la paraula “distracció” el podríem exemplificar amb
una frase com: “es va distreure mentre conduïa i va tenir un accident”.

24. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
plor del seu nadó, o la fressa de la clau fent girar el pany quan el fill
torna a altes hores de la nit, i no es desperten per fresses molt més
intenses.
• EXPECTATIVES: Espero a l’estació que algú arribi i em fixo en tothom.
Però també hi ha coses que “criden l’atenció” en funció de diversos factors que
podríem qualificar com motius objectius:
• INTENSITAT I MIDA DELS ESTÍMULS. Un estímul prou intens ens
pot fins i tot despertar.
• CONTRAST. A una classe de l’Institut un alumne negre contrasta amb
els altres, de tal manera que immediatament el percebrem.
• LLUMINOSITAT. La lluminositat crida l’atenció, i és per això que els
comerços no estalvien la llum als seus anuncis.
• MOVIMENT. Sempre crida més l’atenció un anunci que es mou que no
pas un de fix. Un petit moviment sobtat al bosc ens crida l’atenció i fa que
percebem un possible perill.
• NOVETAT, RARESA I EXOTISME. Un objecte poc o gens habitual
difícilment passa desapercebut.
Si aquests són els factors que determinen l’atenció, de què depèn la distracció?
Bàsicament hi ha dos elements diferents que fan que ens distraiem:
• FATIGA. El cansament fa que disminueixi la nostra capacitat d’estar
atents, fins al punt que finalment ens adormim.
• DESVIACIÓ DE L’ATENCIÓ. Com que l’amplitud de l’atenció és
limitada, com ja hem dit, si quelcom ens crida l’atenció podem deixar
de dirigir l’atenció a on la dirigíem i desviar-la cap a un nou centre
d’atenció.
Si mentre conduïm combinem un excés de confiança amb la fatiga i la
desviació de l’atenció, la probabilitat de patir un accident és enorme. Si, a
més, hem ingerit alcohol que, com ja sabeu, afecta la nostra capacitat de
coordinació, aleshores el resultat pot ser fatal.
En el següent enllaç podeu veure com els psicòlegs de l’atenció i els mags poden
treballar conjuntament per entendre millor com funciona la ment humana:
http://www.redesparalaciencia.com/3017/redes/2010/redes-63-magia-y-neurociencia-en-red
24
Hem dit al començament que no veiem les coses tal com són, sinó com són per a
Página
nosaltres, i que no són els sentits sinó l’individu qui percep. La percepció no és

25. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
una suma de sensacions, sinó sensació, més atenció, més percepcions anteriors,
més coneixements previs, etc. És a dir, la percepció és més un procés de
construcció d’allò percebut que no pas una absorció directa d’estímuls.
Com es produeix aquesta construcció? Segons els psicòlegs de l’anomenada
escola gestalt (paraula alemanya que significa aproximadament “forma”), la
percepció es produeix seguint unes lleis que veurem tot seguit.
LLEIS DE LA PERCEPCIÓ
PERCEPCIÓ DE LA FIGURA I EL FONS
L’aspecte més primari que cal determinar a l’hora de fer-se una idea de la
situació (percebre) és la diferenciació de la figura o objecte respecte a l’ambient
en què s’emmarca, és a dir, el fons. Aquesta diferenciació funciona seguint tres
principis molt simples:
1.PRINCIPI DE LA MIDA: La superfície més petita es constitueix com a
figura, i la més grossa com a fons.
2.PRINCIPI DE LA CLAUSURA: La superfície que envolta es constitueix
com fons, i la superfície envoltada com a figura.
Exemple: En la figura 1 tothom percep quatre quadrats negres, perquè la
superfície blanca és més gran que la negra, i l'envolta. En la figura 2 tothom
percep una creu blanca, perquè la superfície negra és més gran que la blanca, i
l'envolta.
25
Página

26. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
3.PRINCIPI DE PROFUNDITAT: el fons sempre es percep en segon terme, i
la figura en primer pla. Quan es reconeixen les figures es produeix una
pla.
impressió de profunditat. Curiosament, en la figura del gerro i les cares quan
percebem el gerro el blanc se’ns acosta, i quan percebem les cares el blanc se’ns
allunya. Passa el mateix en el cas de les cares i l’espalmatòria: quan percebem
x
una sola cara l’espalmatòria es tira endavant, i quan percebem dues cares
enfrontades, l’espalmatòria (que fa de fons) es retira cap al fons.
26
Página

27. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
LA PERCEPCIÓ DE LA FIGURA
1.LLEI DE PROXIMITAT: Els estímuls més pròxims tendeixen a ser
OXIMITAT:
integrats en una mateixa figura. A l’exemple, tothom percep quatre columnes, si
bé lògicament es podria interpretar d’altres maneres.
2.LLEI DE SEMBLANÇA Els objectes semblants tendeixen a integrar-se en
SEMBLANÇA: xen integrar
una mateixa figura, tendeixen a agrupar-se. A l’exemple, tothom percep
agrupar se.
columnes de triangles i de cercles, i no fileres amb figures alternatives.
3.LLEI DE CONCLUSIO: Tendim a completar les figures que no estan
gures
acabades o tancades.
27
Observeu que aquest darrer és un bon exemple del principi de profunditat (lleis
Página
de la percepció del fons i la figura)

28. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
4.LLEI DE CONTINUITAT Percebem les pautes contínues més que les
.LLEI CONTINUITAT:
discontínues. El dibuix de l’exemple podria ser una pauta de semicercles
semicercl
discontinus, però la percebem com una línea ondulada i una línea recta
De fet, tendim a unir de forma continua estímuls que tenen un cert
encadenament o connexió, sempre i quan hi hagi algun motiu que ens faci
suposar que trobarem aquesta connconnexió. Per exemplificar-ho, fixeu-vos en
ho, fixeu
aquests fragments. Semblen fragments dispersos de no se sap què. Quan us
hagueu cansat d’intertar trobar-hi sentit, mireu la pàgina 32. No hi veiem res
trobar .
amb sentit fins que no descobrim que formen un segon pla; alesho ens és molt
descobrim aleshores
fàcil connectar els fragments seguint la llei de continuïtat i percebre les figures
amagades.
28
Página

29. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
5.LLEI DE PREGNÀNCIA : També es coneix com a llei de la “bona forma”.
La pregnància és un dels conceptes més difícils de definir, però que es pot
entendre a partir d’exemples de formes pregnants. Es tracta de formes que
funcionen bé, que resulten atractives o suggerents, que comuniquen amb
rapidesa i simplicitat, que estan organitzades de forma simple i efectiva. Això ho
han de tenir molt en compte, per exemple, els dissenyadors gràfics a l’hora de
plantejar els dissenys de logos de marques.
29
Saps què significa la paraula “pregnant” amb anglès?
Página

30. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
5.LLEI DE CONTRAST: Un mateix element es percep de diferent manera
segons la relació amb els altres elements de la figura.
ls
Això pot donar lloc a il·lusions òptiques com les següents:
Són iguals els segments A-B i B-C?
A
Fes servir un regle per a comprovar la mida real de cada segment.
A la pàgina següent trobaràs altres exemples relacionats amb la llei de
relacionats
contrast.
30
Página

31. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
31
Página

32. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
Ara apareixen clarament lletres B en el segon pla
32
Página

33. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
PERCEPCIÓ DE LA DISTÀNCIA
Ja hem vist que la profunditat es percep gràcies a què tenim dos ulls. Aquest
mecanisme funciona de forma innata. Els nadons són capaços de percebre les
capaços
profunditats verticals i considerar les com un perill a esquivar (si bé val més no
considerar-les
provar-ho a casa, pel que pugui ser).
ho
Però també es pot percebre la profunditat amb un sol ull. Els indicis monoculars
de la profunditat són els següents:
següe
-Mida relativa: Suposant que dos objectes tenen una mida semblant, el que
: un
projecta una imatge més petita suposem que està més allunyat.
-Superposició parcial: Si un objecte cobreix parcialment a un altre, el
Superposició
considerarem més proper.
-Perspectiva aèria: Percebem els objectes enterbolits com a més allunyats que els
ria: enterbol ts
clars i ben definits.
-Altura relativa: Percebem els objectes que apareixen més elevats en el nostre
Altura
camp visual com allunyats. Aquest fet pot contribuir a la il·lusió que les mesures
verticals són més grans que les horitzontals idèntiques. Per exemple, l’arc de la
icals
foto (St. Louis, USA) sembla més alt que no pas ample, però és la mateixa mida.
33
Página

34. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
-Claredat relativa: Percebem com a més propers els objectes més clars i
Claredat
lluminosos, i com a més llunyans els més foscos i apagats.
s
-Moviment relatiu: A mesura que el nostre cap es mou, els objectes estables del
Moviment
nostre ambient sembla que es desplacin en relació a nosaltres. Per exemple, si
quan viatgem amb un tren fixem la vista en un objecte exterior, els elements més
exterior,
propers sembla que es mouen endarrere i els més llunyans sembla que es mouen
rs
endavant, més lentament com més lluny són. El cervell utilitza aquests indicis de
velocitat i direcció per calcular distàncies relatives.
-Perspectiva lineal: Interpretem la convergència aparent de les línees paral·leles
neal:
com a indici de distància.
34
Página

35. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
CURIOSITATS:
Intenta unir tots els punts amb quatre línees rectes sense aixecar el llapis del
paper i sense recular sobre les línees.
· · ·
· · ·
· · ·
Col·loca un full de paper entre els dos dibuixos, de tal manera que cada ull vegi
una figura diferent. Al cap d’una estona l’ocell es col·locarà al seu niu.
35
Página

36. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
Què passa si ressegueixes amb la punta del llapis l’espiral fins al centre?
Què hi veus? Un esquimal que entra en una cova, o un indi? Un ànec o un
conill? Els esquerrans solen veure primer l’esquimal i l’ànec i els dretans veuen
primer l’indi i el conill. Però això és molt variable.
Aquest és el dibuix d’una noia jove i d’una vella alhora. Però podem veure totes
dues figures alhora? No, perquè una fa de figura i l’altra de fons, i a l'inversa. 36
Página

37. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
És una granota o un cavall? Fixa’t que és la mateixa imatge girada
37
Página

38. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
Avis mexicans
Quina de les dues és Madonna?
38
Página

39. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
LA PERCEPCIÓ DEL TEMPS. DURADA I TEMPS CRONOMÈTRIC
William James, l’any 1890, va plantejar el caràcter unitàriament dinàmic de la
nostra consciència amb el concepte de “corrent de consciència”. La
consciència no es divideix en fragments, no es pot descriure com a sèrie o
cadena de fets psíquics sinó com una mena de fluir continu, com un riu.
Al seu llibre “L’evolució creadora”, de 1907, Enri Bergson insistia en la idea de
James de la següent manera:
La aparente discontinuidad de la vida psicológica tiene como base el que
nuestra atención se fija en ella por una serie de actos discontinuos... pero cada
uno de ellos está sostenido por la masa fluida de toda nuestra existencia
psicológica. Cada uno de ellos no es sino el punto más iluminado de una zona
movediza que comprende todo lo que sentimos, pensamos, queremos, la
totalidad, en fin, de lo que somos en un momento dado. Es esta zona entera lo
que constituye en realidad nuestro estado. Pero tales estados no se puede decir
que sean elementos distintos. Se continúan los unos a los otros en una corriente
sin fin.
Aquest corrent de consciència es percep com a “durada”. Es tracta d’una
experiència unitària de la realitat que és difícil d’analitzar racionalment.
L’anàlisi necessita congelar la realitat per poder disseccionar-la. L’experiència
de la durada, en canvi, és contínua, flueix, és viva.
La percepció del temps com a durada no coincideix amb la mesura objectiva del
temps que podem anomenar “temps cronomètric”, és a dir, el temps que es pot
mesurar amb un rellotge. Una hora sempre té seixanta minuts, i un minut sempre
té seixanta segons. Però no totes les hores duren igual, ni tots els minuts. Una
hora fent cua, esperant que t’atenguin a una oficina no dura el mateix que una
hora de classe o que una hora que dediquem a fer quelcom que ens agrada
especialment. El temps ens passa ràpid o lent segons diverses circumstàncies.
Sembla que l’edat influeix en la percepció del temps, i que a mesura que ens fem
vells el temps ens passa més ràpid. Però això pot ser per l’efecte del desig que
s’allargui el temps, la qual cosa provoca l’efecte de percebre’l com a quelcom
que ens fuig de les mans. Molt més important que el factor de l’edat és la forma
en què omplim el temps. Quan som molt actius, el temps se’ns fa curt, ens passa
39
ràpidament. En canvi, si no fem res el temps dura molt més, si no és que ens hi
adormim, amb la qual cosa s’atura la percepció de la duració.
Página

40. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
De fet, la percepció del temps és paradoxal: quan esperem que el temps passi
ràpid, va lent, i quan volem alentir-lo ens fuig.
És interessant destacar que el record del temps funciona de manera inversa a la
seva percepció. Hem dit que l’activitat intensa i variada fa que considerem la
durada molt més breu que la manca d’activitat. Però aquelles hores que han
passat sense cap activitat concreta o de forma activa però rutinària, es fonen en
el record de tal manera que al cap del temps sembla que hagi estat un temps molt
ràpid. Deu anys de presó passen molt lentament quan hom és empresonat, però
semblen un instant quan, un cop fora, són recordats. Contràriament, aquell temps
curull d’activitat diversa enriqueix i omple el record de tal manera que el passat
es dilata i ens sembla que va durar molt.
A banda de tot el que hem dit sobre la percepció de la durada, cal considerar
també que el nostre cos funciona seguint un ritme paral·lel al ritme del dia. El
nostre cos se sincronitza amb el cicle de 24 hores del dia i la nit gràcies a una
mena de rellotge biològic anomenat “ritme circadià” (del llatí “circa”, al voltant
de, i “dies”, dia). La temperatura del nostre cos augmenta quan s’acosta l’hora
de llevar-nos, culmina durant el dia, i torna baixar quan s’acosta l’hora d’anar a
dormir.
Sovint alterem aquest ritme, sortint a les nits i llevant-nos molt tard, o treballant
a torns diferents, i això desencaixa el rellotge circadià. Reajustar-lo pot ser més o
menys complicat. En tot cas, quan es trenca el ritme circadià apareixen
fenòmens com l’insomni del diumenge a la nit, o la tristor del dilluns al matí. En
aquesta mateixa línea, hi ha un fenomen conegut com a “jet lag”, que es
produeix quan es realitza un vol intercontinental de tal forma que cal avançar o
endarrerir el rellotge un nombre considerable d’hores. La millor solució per al
jet lag és seguir amb normalitat l’horari del lloc de destinació; el primer dia
costa estar despert i costa dormir, però l’adaptació és més ràpida.
Curiosament, la gent aïllada, sense rellotges i sense poder veure la llum del dia,
sol adoptar una jornada de 25 hores.
És possible que els ritmes circadians ens ajudin a prendre consciència de l’hora
cronomètrica en què ens trobem. És freqüent que la gent es desperti a l’hora que
es proposa despertar-se, com si tingués un rellotge intern. De tota manera això
no funciona per a tothom, i depèn també de la tranquil·litat o la tensió de
l’individu en cada cas concret. Quan sabem que si ens adormim no tocarà el
despertador podem despertar-nos hores abans i diverses vegades per a
40
comprovar l’hora que és.
Página

41. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
L’APRENENTATGE DE LA PERCEPCIÓ
El desenvolupament de l’activitat perceptiva no se sustenta només en un procés
de maduració biològica. D’alguna manera, malgrat que no en tinguem
consciència, aprenem a percebre.
L’any 1932, Senden va estudiar 66 casos d’operats de cataractes congènites. En
recuperar la vista, els pacients tenien seriosos problemes per a comparar les
mides dels objectes sense l’ajuda del tacte i per a percebre amb claredat els
moviments i els objectes. Tantes coses diferents, els moviments ràpids,
confonien els operats de tal manera que no percebien res. A la percepció visual li
faltava estructura. Aquesta estructura s’adquiria al cap d’un temps, amb
l’acumulació d’experiència.
També són significatius els experiments d’Ivo Kohler, durant els anys 50-60.
Tots veiem normalment el món que ens envolta amb les coses “al seu lloc”.
Malgrat que les imatges es projectin a la retina de forma invertida, no veiem el
món de caps per avall. L’experiment de Kohler consistia en posar-se unes ulleres
que invertien les imatges de dalt a baix i de dreta a esquerra, de tal forma que els
estímuls lluminosos impressionessin la retina a l’inrevés. Al cap d’uns dies de
portar aquestes ulleres de dia i de nit els subjectes recuperen progressivament la
percepció normal, és a dir, reaprenen a orientar la seva percepció i els
moviments conseqüencials. La readaptació motora és sempre més complerta que
la readaptació perceptiva, però de tota manera les dues readaptacions van
estretament lligades. De fet, la manca d’activitat motora atura el procés de
readaptació perceptiva. Dit d’una manera molt més senzilla: s’aprèn a veure
“mirant”, però també “fent”, com explica Pinillos en un experiment sobre
retroacció muscular en la percepció:
41
Página

42. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
42
Página

43. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
L’EFECTE STROOP:
Quan un subjecte ha d’atendre a més d’una tasca a la vegada hi ha una
implicació de processos controlats (que impliquen esforç atencional) i de
processos automàtics (que no requereixen esforç conscient o atencional).
Segons Posner i Snyder (1975) la diferència bàsica entre aquests dos tipus de
processament radica en la intencionalitat, la consciència i la interferència amb
una altra activitat mental concurrent.
El fenomen d’interferència que es produeix entre un procés automàtic i un
procés controlat és el que s’anomena “efecte stroop”. J.R.Stroop (1935) va
estudiar l’efecte de la interferència entre els diferents aspectes dels estímuls amb
un experiment cèlebre que intentarem replicar13.
En l’experiment d’Stroop, els estímuls eren noms de colors (concretament blau,
verd, marró, lila i vermell) pintats amb colors incongruents amb el significat.
Així, escrivia “blau” amb color vermell o amb verd, etc. Si els subjectes, lectors
habituals, no poden ignorar el significat de les paraules, trigaran més a
identificar el color de les paraules que, per exemple, a identificar el color d’uns
quadres de colors.
Va dibuixar dues matrius de 10 x10, una amb els quadres de colors i una altra
amb paraules pintades amb colors incongruents. Ho va fer amb la següent
distribució: Cada estímul apareixia dues vegades en la mateixa fila i en la
mateixa columna, però mai dos estímuls iguals apareixien de costat (ni en
vertical ni en horitzontal). A la matriu de paraules, les cinc paraules utilitzades
es van escriure en els quatre colors incongruents amb el seu significat el mateix
nombre de vegades. Per exemple, la paraula “blau” es va escriure cinc vegades
amb vermell, cinc amb verd, cinc amb marró i cinc amb lila (5paraules x
5vegades x 4colors = 100 paraules en una matriu de 10x10) Després va dibuixar
dues matrius més invertint les posicions de les dues primeres.
Va seleccionar 100 participants. La tasca dels subjectes consistia simplement a
nombrar els colors (els colors dels quadrats i els colors en què estaven escrites
les paraules) de forma ràpida però sense cometre errors. Cada subjecte havia de
fer l’exercici amb les quatre matrius consecutivament. Per tant, tots van fer dues
vegades la matriu de paraules pintades i dues vegades la matriu de quadrats de
colors.
43
Página
13
Podeu trobar l’article original a http://psychclassics.yorku.ca/Stroop/

44. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
El temps mitjà invertit en realitzar la tasca corresponent als quadrats va ser de
63,3 segons. Per a la tasca corresponent a les paraules el temps mitjà va ser de
110,3 segons.
EXERCICI
7.1.Responeu:
1. Quina és la condició experimental i quina la condició de control? Aquests serien els
dos nivells de la variable independent?
2. Com està operativitzada la variable dependent?
3. Quin va ser el disseny utilitzat? Per què creieu que va escollir precisament aquest
disseny i no un d’inter-subjecte?
4. Quina tècnica de control creieu que va utilitzar per controlar el possible efecte de
l’ordre de presentació de les tasques?
PERCEPCIÓ SUBLIMINAL
Aquest terme significa percepció d’estímuls per sota dels límits, és a dir, per sota
dels llindars absoluts. Aquest tema es va posar de moda quan l’any 1956 es va
dir que a certs cinemes de New Jersey es projectaven fotogrames amb els
missatges “begui Coca-Cola” i “mengi crispetes”. Fins i tot es va acusar al grup
de heavy Judas Priest de causar el suïcidi de dos joves amb missatges
subliminals de les seves cançons l’any 199014.
La qüestió té un doble interrogant:
1.Es pot percebre per sota del llindar absolut?
2.Poden afectar el nostre comportament aquestes percepcions?
En referència a la primera pregunta hi ha estudis que demostren que sí (Kunst-
Wilson i Zajonic 1980, Marcel 1983, Merikle i Reingold 1990). Però la resposta
a la segona pregunta és que aquest efecte és mínim (Greenwald 1991, Urban
1992). Un experiment significatiu el va realitzar una cadena de TV canadenca
que va emetre 352 vegades un missatge subliminal en un programa de màxima
audiència. Hi havia 500 persones informades sobre l’experiment. D’aquestes
500 persones no n’hi va haver cap que endevinés el missatge, però gairebé la
meitat van informar que havien notat una estranya sensació de gana i de set
durant el programa. Curiosament el missatge deia “telefoni ara!”. No es va notar
gens en el sistema telefònic del Canadà.
44
14
Això succeí l’any 1990. A l’àlbum “Stained Class” apareixia un missatge amb
emmascarament retroactiu que incitava al suïcidi. L’emmascarament retroactiu consisteix a
Página
gravar a l’inrevés un determinat missatge. El jutge va declarar innocent al grup de heavy
per falta d’evidència científica que relacionés la percepció subliminal amb la suggestió.

45. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
NECESSITAT DE PERCEBRE. LA DEPRIVACIÓ SENSORIAL
Llegiu el text següent de Pinillos i valoreu les dades que aporta.
45
Página

46. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
PERCEPCIÓ SOCIAL
El concepte de percepció social fa referència principalment a la percepció de
persones, però també s’estén a la percepció de qualsevol objecte o relació que
tingui un significat social. Pot semblar que percebre persones i percebre objectes
físics són dues coses molt diferents. Percebre una persona inclou classificar-la en
algun grup social, fer una primera aproximació a la seva personalitat, deduir-ne
les intencions per tal de preveure la seva conducta...Però percebre objectes
també inclou classificar-los, atribuir-los característiques i significats. La
tendència de la psicologia social és considerar que no hi ha res de natural en
la percepció, per molt automàtica que ens sembli a partir de l’estudi de les lleis
gestalt.
Potser la llei menys automàtica és la de la pregnància. Cada societat pot
interpretar quines són les formes més pregnants de maneres diferents. Però fins i
tot la llei que diferencia entre figura i fons es pot replantejar des de la psicologia
social. Pot ser el significat social atorgat al conjunt de la informació el que
determina quins elements esdevenen figura i quins fons.
Bruner (1947) es va dedicar a estudiar la influència de factors com
l’aprenentatge, la motivació, les necessitats, els hàbits, les actituds i els valors en
la percepció. Tots aquests factors es donen sempre en un context social o
cultural determinat, per la qual cosa es posava de manifest que no es pot estudiar
la percepció al marge de les relacions socials. L’aprenentatge determina quines
percepcions són rellevants i provoca que els objectes que normalment
seleccionem, els més valuosos o significatius destaquin sobre els altres, semblin
més brillants o més grans. Per comprovar aquesta hipòtesi va demanar a nens de
10 anys que avaluessin la mida d’unes circumferències. Per fer-ho disposaven
d’un aparell que projectava en una pantalla una circumferència lluminosa que
havia de representar la mida de l’objecte avaluat. L’experiment consistia en
demanar a un grup de nens que avaluessin la mida de monedes d’1, 5, 10, 25 i
50 centaus de dollar, i a un altre grup els mostrava cercles de cartró. Les
monedes es veien sempre més grans que els cercles de cartró de la mateixa mida.
De tota manera, quan es va repetir l’experiment amb nens de famílies més
riques, més habituats a tenir monedes, la diferència (malgrat que continuava
essent notable) no va ser tan gran com en els nens de classes més humils.
46
Página

47. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
La segona gràfica es refereix només a la percepció de les monedes.
Una de les activitats més importants que fem durant les interaccions que
mantenim amb les altres persones és la gestió de les impressions que
proporcionem als altres. Això vol dir que som perfectament conscients (de fet,
ho practiquem cada dia) que les persones ens formem impressions dels altres.
La percepció de persones és un procés de percepció com qualsevol altre i, per
tant, comparteix els mecanismes que permeten la percepció de qualsevol
objecte, inclosa la seva dependència de la societat. Això vol dir que també és
un procés que depèn dels valors, les actituds, l'aprenentatge i en general de
qualsevol fenomen que vinculi la persona i el seu entorn social.
Daryl Bem (1972) argumenta que nosaltres mateixos som objecte de la nostra
percepció. En la seva teoria de l'"auto-percepció" defensa que els individus
arriben a 'conèixer' les seves actituds, emocions, i altres estats interns en part
mitjançant les inferències que fan a partir de l'observació del seu mateix
comportament i/o de les circumstàncies en les quals aquest té lloc.
Com en d'altres ocasions, a partir de la psicologia de la Gestalt, la psicologia
social cognitiva va prendre l'estudi de la formació d'impressions sota el seu
paraigua. Jerome Bruner i R. Tagiuri formularen, el 1954, el concepte de
47
"teories implícites de la personalitat". La qüestió sorgí perquè no sols passava
Página
que alguns trets estaven relacionats entre si, sinó que això era fins i tot un

48. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
procés previ a la mateixa impressió. De manera que a partir de la percepció
d'alguna característica d'una persona, inferim la presència i l'absència d'altres
trets. Per exemple, d'una persona que ens sembla pràctica no esperem que
sigui imaginativa, però esperem que algú tens mostri també ansietat, algú que
veiem actuar tímidament no pensem que sigui extravertit, etc. D'aquí que hi
hagi expectatives que relacionen els diferents trets de la personalitat. Ens
trobem, doncs, davant d'autèntiques teories populars de la personalitat, que no
sols determinen què podem percebre sinó què podem esperar a percebre i, fins
i tot, com podem esperar ser.
La psicologia social cognitivista ha dedicat grans esforços a estudiar quina és
l'estructura d'aquestes teories implícites, basant-se en l'estudi de les
correlacions que mostren les descripcions que fem de les altres persones, i en
d'altres casos a estudiar els prototips o exemples ideals que ens serveixen de
referència (per exemple "la bona persona", "l'estret", "el collonut", "el
desgraciat", etc.). Els resultats més interessants són els que mostren que
aquestes correlacions o conjunts de trets agrupats en "personalitats ideals" no
tenen relació amb l'experiència anterior de contactes que les persones hem
mantingut. Tant si és per descriure un amic íntim, algú que coneixes molt bé,
com un desconegut, sempre apareixen les mateixes agrupacions. Això
tranquil·litza els psicòlegs de la personalitat, ja que els sembla que hi ha una
consistència en els trets que legitima el constructe "personalitat", però també
ens pot permetre pensar que els testos de personalitat i els diversos factors
que s'han trobat sorgeixen precisament d'aquestes teories populars de la
personalitat i no pas, com afirmen els psicòlegs del descobriment científic,
d'unes característiques objectives preexistents.
Sigui el que sigui el que pensem, sembla que hi ha una relació circular; primer
es crea històricament i culturalment la noció d'individu, això fa que les
persones percebin que hi ha una sèrie de trets consistents que fan de cada
persona una unitat lògica, els psicòlegs estudien aquests trets i "descobreixen"
la personalitat i finalment retorna a la societat en forma de testos i teories que
surten a les revistes, a les entrevistes laborals, a la televisió quan parlen
"experts" i que tornen a dir a la gent com són, o el que és el mateix, com
haurien de ser.
L'estudi de la formació d'impressions és important perquè el que la gent pensa
de nosaltres no és aliè al que nosaltres mateixos pensem que som. Vet aquí,
doncs, una de les formes d'influència més subtils. En un procés circular, les
impressions que els altres es fan de nosaltres, les quals hem vist que tenen un
48
origen social i cultural que va més enllà de les interaccions directes i reals que
sostenim amb els altres, repercuteixen directament en la nostra identitat. Per
Página
això, malgrat que biològicament siguem l'organisme més plàstic que es

49. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
coneix, el que podem ser en una societat concreta no és una combinació de
possibilitats infinites, sinó producte directe d'allò que en aquesta societat es
considera que es pot ser.
Les teories de l'atribució:
Paral·lelament a l'estudi de la formació d'impressions es va anar
desenvolupant un camp d'estudi basat en la idea de Fritz Heider que les
persones actuem com a analistes "ingenus" i intentem de donar sentit, ordre i
estabilitat al món que ens envolta. Una de les maneres de fer-ho és atribuir als
individus les causes de la seva conducta. Això no us ha d'estranyar gaire.
Mireu el codi penal de qualsevol país occidental; els individus són sempre els
responsables dels seus actes (excepte en el cas dels militars).
Les teories de l'atribució són teories que intenten comprendre de quina manera
proporcionem en la vida quotidiana explicacions de les conductes de les altres
persones. Són rellevants en el sentit que comprendre a què atribuïm una
determinada acció (per exemple, la de qui arriba tard a un cita o bé dóna un
cop a algú) és comprendre el futur curs de la interacció. En el cas que ens
donin un cop, l'explicació de si s'ha fet expressament o ha sigut sense voler,
és cabdal per a entendre com sorgeix una baralla. En què es fonamenta que ho
percebem d’una o altra manera?Lectura complementària
Fritz Heider va ser el primer psicòleg social en postular el terme d'atribució,
per explicar de quina manera comprenem la conducta de les altres persones. A
partir de les seves propostes es van desenvolupar la resta de plantejaments.
Els seus estudis inspirats en les teories de la Gestalt, mostraren com tendim a
percebre en termes unitaris i, per tant, a vincular accions que poden ser
relativament independents. Si dos esdeveniments s'assemblen o bé tenen lloc a
proximitat l'un de l'altre, tendim a assumir que l'un és conseqüència de l'altre.
Segons Heider això provocaria la nostra tendència a atribuir les
responsabilitats de les accions a les persones que les fan, més que no pas a les
circumstàncies en què les fan. De Heider també és la distinció entre causes
internes i externes. Quan atribuïm la responsabilitat d'una acció a una persona
ho fem en termes interns, és a dir, apel·lem a factors com l'esforç, la intenció,
la capacitat, la intel·ligència, les actituds, les motivacions, etc., mentre que no
ho fem a causes externes com podria ser apel·lar a factors com la sort, les
circumstàncies, la pressió social, la dificultat de la tasca, etc. D'aquí que
Heider anomeni aquesta anàlisi de sentit comú, que les persones fem, ingènua,
ja que no té en compte totes les explicacions possibles de la conducta d'una
49
persona.
Página
Seguint la línia marcada per Heider, Jones i Davis van estudiar quines eren les

50. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
condicions necessàries per a atribuir una conducta a una disposició estable de
la persona. Per exemple, si som testimonis d'una conducta agressiva podem
inferir que aquesta es deu al fet que la persona que l'ha dut a terme és
agressiva. Per això és necessari que la persona que infereix la disposició que
correspon a l'acció, pensi que l'acció és intencional, que la persona coneix les
conseqüències de l'acció que fa i que és capaç de dur-la a terme. Fer una
inferència d'aquesta mena no sempre és senzill, encara que ho fem prou sovint.
Les normes que regulen la situació es tenen en compte; per exemple, és més
fàcil de fer una inferència corresponent quan la persona trenca les
expectatives de la situació que no pas quan segueix les normes socials15.
Això té una implicació important: la persona que faci una acció en contra de
l'ordre social establert serà vista com a posseïdora d'unes disposicions que el
fan ser rebel o desviat o anormal i, per tant, serà molt més senzill
desqualificar-la, que no pas pensar en si té raó o no, o si la seva acció està
justificada.
En la línia d'establir les condicions mitjançant les quals ens sentim capaços
d'atribuir la causa d'una conducta a un factor intern o extern, és a dir,
disposicional o situacional, Harold Kelley va proposar que quan tenim prou
informació, prou temps i estem motivats per a fer-ho, l'atribució és
conseqüència de la interacció d'una sèrie de factors.
• Consens: Tothom es comporta de la mateixa manera davant d'un objecte
determinat (alt consens) o bé ningú més no ho fa (baix consens).
• Distintivitat: La persona es comporta igual amb objectes semblants (baixa
distintivitat) o bé només es comporta així amb aquest objecte concret (alta
distintivitat).
• Consistència: La persona sempre actua de la mateixa manera amb aquest
objecte (alta consistència) o bé altres vegades ha actuat diferent (baixa
consistència).
L'objecte pot ser una altra persona o bé una situació, com per exemple un
examen, un espectacle, etc.
La combinació d'aquests factors fa que finalment atribuïm la responsabilitat
de l'acció a la persona, a la situació o bé a les circumstàncies. Per exemple,
atribuirem l'acció "suspendre un examen" a alguna disposició de la persona
(és un beneit) si quasi bé ningú més suspèn, si suspèn altres exàmens i, a més,
sempre suspèn aquesta matèria. Però farem una atribució a l'objecte (l'examen
era molt difícil) si tothom suspèn, aprova altres exàmens i normalment aprova
50
aquesta matèria. O bé farem una atribució a les circumstàncies (el gat se li
Página
15
Jones i Davis 1965

51. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
va morir el dia abans) si quasi bé ningú altre suspèn, aprova altres exàmens i
normalment aprova aquesta matèria.
Òbviament aquest model està idealitzat, i, de fet, el mateix autor reconeix que
probablement aquesta combinació funcioni en realitat de manera simplificada
com un sol esquema causal que agruparia aquests factors.
Un altre camp d'estudi de les atribucions, especialment relacionat amb la
percepció d'un mateix, és el de les atribucions que es produeixen en un context
en el qual cal fer una tasca i aquesta pot ser desenvolupada correctament o
incorrectament. Segons Weiner, l'èxit o el fracàs en la tasca poden ser atribuïts
a diferents factors, o bé a la capacitat de la persona per a dur-la a terme, o
bé a l'esforç que hi ha dedicat, o bé a la dificultat de la tasca, o bé a la sort.
Cadascun d'aquests factors té una relació particular amb el subjecte segons
si depenen del que aquest faci o no (controlabilitat), segons si es troben en
l'"interior" o l'"exterior" del subjecte (lloc de control) i, finalment, segons si
són més o menys permanents (estabilitat). Per exemple, una atribució d'un
fracàs a la sort no té gaires conseqüències sobre l'autoestima del subjecte
perquè aquesta es troba fora d'ell, no la pot controlar i no és permanent. En
canvi, l'atribució d'aquest fracàs a la capacitat produeix efectes més greus, ja
que aquesta és permanent, interna i poc controlable.
Biaixos cognitius:
L'estudi de les explicacions que donem sobre la pròpia conducta i la dels altres
no s'ha centrat solament en els complexos processos de decisió que arriben
finalment a una atribució de causalitat. Hi ha algunes maneres "directes" mit-
jançant les quals fem atribucions o altres raonaments. Són tendències per a
arribar a una determinada conclusió que s'imposen sobre altres processos o els
afecten. S'anomenen biaixos en el sentit que orienten el procés en una direcció
preestablerta.
• Error fonamental d'atribució: El primer efecte estudiat, i que ja va
mencionar Fritz Heider, s'anomena fonamental perquè es considera
quasi bé inherent al procés mateix de formular atribucions de causalitat.
Es tracta de la preferència general de fer atribucions disposicionals o
internes abans que situacionals o externes. Si seguim a Heider l'origen
rauria en el mateix procés perceptiu gestàltic que obliga a percebre
unitàriament actors i accions. Aquesta explicació és problemàtica
perquè "naturalitza" aquest biaix i, en canvi, sembla lògic de pensar que
51
potser en tot cas és un reflex més de l'individualisme de la societat
occidental. Si hi ha individus i aquests són responsables dels seus actes,
Página

52. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
és coherent que la tendència a inferir disposicions sigui més habitual
que la de fixar-se en les circumstàncies.
• Efecte actor-observador: Sorgeix arran de la constatació que cadascú
tendeix a atribuir les seves accions a factors situacionals, mentre que si
observem aquesta conducta en altres persones tendim a fer atribucions
disposicionals. L'explicació més habitual d'aquest efecte es basa en el
punt de vista, és a dir, en la saliència de determinades percepcions.
Nosaltres no ens veiem a nosaltres mateixos actuar i, en canvi,
percebem clarament les situacions en les quals ens trobem, mentre que
si som observadors també percebem l'altre com a possible causa de la
conducta.
• Creença en un món just: Els factors ideològics són importants. La
creença en un món just la idea segons la qual cadascú té el que es
mereix. Garanteix a l'individu occidental la tranquil·litat de saber que si
s'esforça tindrà el que vol i que les desgràcies dels altres són
principalment responsabilitat d'ells mateixos.
• Fals consens: És un biaix autoconfirmatori que ens fa posar més atenció
a les informacions procedents d'altres persones que coincideixen amb
les nostres mateixes conductes i opinions. Per això en algunes
situacions en les quals busquem una confirmació tendim a considerar
que els altres sostenen les mateixes opinions que nosaltres.
• Falsa originalitat: En determinats contextos en els quals ens interessi
d'adquirir o mantenir una autoestima positiva podem ignorar aquestes
mateixes informacions per a garantir-nos una percepció d'originalitat o
unicitat.
• Biaix a favor d'un mateix (Self-serving bias): En el cas d'haver fet una
tasca que pot ser correcta o incorrecta, tendim a mantenir la nostra
autoestima en un bon nivell si fem atribucions internes per als nostres
èxits i externes per als nostres fracassos. Una explicació no
motivacional d'aquest biaix, és a dir, no centrada en l'autoestima, és la
que afirma que en general tenim aquesta tendència perquè tenim
l'expectativa de fer bé les coses, per tant, el compliment de l'expectativa
seria a causa del nostre esforç o vàlua, mentre que el no compliment
seria a causa d'alguna interferència en el transcurs "lògic" dels
esdeveniments.
L'estudi en contextos naturals amb un fort èmfasi en les variables històriques
52
de les explicacions que donem de la conducta dels altres i de la nostra mateixa
Página
conducta ha mostrat que les atribucions són mecanismes socials compartits
que es conformen sobre la base d'una determinada ideologia social. Una

53. IES FREDERIC MARTÍ
DOSSIER PSICOLOGIA
ideologia que contempla els individus com a únics i últims responsables dels
seus actes i que fa d'aquesta interpretació una justificació per al manteniment
de relacions socials injustes. Un exemple d'això el trobem en un experiment de
Duncan (1976). Va dir a quatre grups d'estudiants nord-americans blancs que
miressin una interacció filmada de dues persones que es discutien cada vegada
més fort fins que un d'ells empenyia l'altre. Duncan va variar la raça de cada
interacció, i va fer que fos una interacció entre blancs, entre negres, entre
negre i blanc i entre blanc i negre (aquestes darreres segons qui empenyia).
El 70% dels subjectes va escollir descriure la conducta del qui empenyia com
a violenta (per oposició a, juganera, per exemple) quan aquest era negre. Si el
que empenyia era blanc només un 13% dels subjectes ho considerà violent. A
més a més, quan qui empenyia era negre es feien atribucions disposicionals,
mentre que quan era el blanc qui empenyia l'altre, es feien atribucions
situacionals.
Percepció social i relacions intergrupals: estereotips i discriminació:
La categorització és el procés bàsic mitjançant el qual es creen els esquemes
de coneixement. L'acte de categoritzar és tan fonamental en la nostra societat
que hem aconseguit que aquesta sigui la nostra manera quasi exclusiva de
percebre el món. No sembla pas que aquesta manera de relacionar-se amb els
objectes sigui estrictament natural i necessària a totes les civilitzacions, però
ha esdevingut plenament operativa en la nostra societat científica i productiva.
Quan la categorització del món que ens envolta s'ha dedicat a classificar
persones, el procés s'ha anomenat estereotipació. L'estereotipació és un doble
moviment mitjançant el qual primer s'assigna una persona a una
categoria i després se li atribueixen les característiques que se suposa que
són el criteri de creació de la categoria. Coneixem, veiem o sentim parlar
d'algú, ens comenten que és jueu i aleshores pensem que és avar, ric,
comerciant, mentider, conspirador, etc. Criteris que són els mateixos que fan
rellevant l'existència de la categoria de jueu i alhora fan evident la poca
consistència dels qui insisteixen a pensar que és un biaix cognitiu individual.
En tractar-se d'un esquema de coneixement de l'altre, que aparentment
simplifica la complexa realitat, s'ha postulat que el contacte intergrupal és un
dels remeis a aquestes percepcions desviades. És a dir, que si seguim allò que
"el roce hace el cariño", el contacte permetria un coneixement més "objectiu"
o com a mínim més complex. En realitat, mai s'ha pogut demostrar per què
precisament els estereotips han guiat el contacte i han produït efectes pitjors
53
que el que es volia arreglar. El contacte no és cap solució en si perquè no hi ha
una realitat que de cop es faci evident i, per tant, no pot produir efectes sense
Página