sagwe

1. Psicologia Evolutiva
Mòdul 2: Els dos primer anys de vida
Grup 10
Mòdul 2
Professora:
Maria Carme Cirera Amores
Alumnes:
Álvaro Ramírez 1218406
Marc Ramoneda 1217559

2. Psicologia Evolutiva...........................................................................................................1
Tema 1: Desenvolupament prenatal i neonatal................................................................4
Introducció.....................................................................................................................4
L’etapa prenatal.............................................................................................................4
Què és ser mare?.........................................................................................................10
L’etapa neonatal..........................................................................................................10
Conclusions..................................................................................................................14
Tema 2: Desenvolupament perceptiu.............................................................................15
Introducció...................................................................................................................15
Evolució cronològica....................................................................................................15
Teories.........................................................................................................................16
Els sentits.....................................................................................................................17
Nivells de la organització perceptiva ..........................................................................21
Conclusions..................................................................................................................23
Tema 3: Els dos primers anys de vida. El desenvolupament psicomotor.......................24
Introducció...................................................................................................................24
Les escoles d’estudi del desenvolupament del moviment..........................................24
Desenvolupament sensoriopsicomotor......................................................................27
L’adquisició d’esquema corporal.................................................................................30
L’autocontrol...............................................................................................................32
Conclusions..................................................................................................................32
Tema 4: Desenvolupament cognitiu................................................................................34
Introducció...................................................................................................................34
Estadis universals de Piaget sobre desenvolupament del nadó.................................34
Conceptes bàsics.........................................................................................................35

3. Estadis del desenvolupament intel·lectual..................................................................36
Crítica a la teoria de Piaget..........................................................................................38
Representació mental..................................................................................................38
Conclusions..................................................................................................................39
Tema 5: L’adquisició del llenguatge................................................................................41
Introducció...................................................................................................................41
El llenguatge com una habilitat apresa: el conductisme de Skinner...........................41
El llenguatge com una habilitat innata: el nativisme de Chomsky..............................42
Les noves orientacions................................................................................................46
Conceptes, categories i paraules.................................................................................46
Diàleg i conversa..........................................................................................................47
El nínxol ecologicosocial de la primera infància..........................................................47
La socialització: marcs de socialització........................................................................48
Els conceptes que permeten entendre l’origen comunicació.....................................48
Conclusions..................................................................................................................49
Tema 6: Vincle afectiu.....................................................................................................51
Introducció...................................................................................................................51
Vincle emocional.........................................................................................................51
Necessitats de la infància............................................................................................52
Resiliència....................................................................................................................53
Conclusions..................................................................................................................54
Glossari............................................................................................................................56
Bibliografia.......................................................................................................................57

4. Tema 1: Desenvolupament prenatal i neonatal
Introducció
La creació d’una nova vida desitjada i de manera natural, és fruit del fort vincle afectiu
que hi ha entre un home i una dona.
En algun moment de les seves vides, l’home dipositarà els seus espermatozous dins de
la seva parella. El material genètic contingut en els espermatozous de l’home viatjarà
fins a trobar-se amb l’òvul de la dóna fins i que entrin en contacte. Entre aquestes dues
cèl·lules (espermatozou i òvul) hi haurà una fusió de material genètic que generarà un
nou ésser que viurà, durant un cert període de temps, dintre de l’úter matern. Això
haurà estat gràcies a una sèrie de processos biològics que hauran tingut lloc a l’úter
matern.
Totes aquestes fets queden continguts en un gran període al que anomenem etapa
prenatal.
Posteriorment, neix el nou ésser i, d’aquesta manera, la parella tindrà el seu propi
nadó de manera directa: una nova vida a les seves mans.
Aquest període, que s’anomena etapa prenatal, és important, ja que representa una
etapa molt curta de la vida del nounat, en la que hi succeeixen canvis molt ràpids que
poden derivar en conseqüències molt importants per la resta de la seva vida.
L’etapa prenatal
Implantació de l’embrió
Després que l’òvul fos fecundat per un dels milers d’espermatozous que va introduir
l’home, els moviments peristàltics de la trompa de Fal·lopi i dels cilis de l’epiteli que la
revesteixen interiorment empenyen l’òvul fecundat (també anomenat zigot) des de la
trompa de Fal·lopi fins a l’úter. Durant aquest desplaçament, que és d’uns 7 dies, el
zigot comença a dividir-se amb rapidesa(procés de mitosis), de manera que quan
arriba a l’úter, ja està format per cents de cèl·lules, col·locades en una esfera buida
(gàstrula) la qual ja rep el nom d’embrió. Aquest embrió es posa en contacte amb la
paret de l’úter, l’endometri, el qual prèviament ha estat preparat per alimentar-lo,
gràcies a l’acció de la progesterona que segrega el cos luti de l’ovari. Aquest fet és el
que coneixem amb el nom d’implantació de l’embrió.
La implantació de l’embrió, normalment té lloc a la paret superior de l’úter, però
també pot ocórrer en les altres parets. A mesura que l’embrió creix, se li desenvolupen
unes vellositats que s’introdueixen en la paret uterina, en digereixen l’epiteli i
Pàgina 4 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

5. n’absorbeixen aliments. Aquestes vellositats no formen part de l’embrió, però més
tard contribuiran a formar un òrgan especial: la placenta.
La placenta serà l’estructura encarregada de subministrar aliments i oxigen a l’embrió
a partir de la sang de la mare. Aquest òrgan ja està constituït a la tercera setmana de
gestació.
Desenvolupament abans del naixement: la gestació
Inicialment, l’edat d’un embrió que s’està desenvolupant s’hauria de calcular des del
moment de la fecundació, però això és molt difícil perquè no sempre és possible
conèixer amb exactitud aquell moment. Normalment el que es fa és calcular l’edat de
l’embrió en desenvolupament des del primer dia de l’última menstruació de la mare, ja
que aquesta dada sí que s’acostuma a conèixer. Amb aquest sistema se sap l’edat
menstrual del fetus, que més o menys és de dues setmanes més que l’edat real; la
durada normal d’una gestació o embaràs és d’uns 280 dies o 40 setmanes, però hi ha
variacions individuals.
El primer signe d’embaràs és l’absència de menstruació, encara que aquest fet pot ser
degut a altres causes. Les proves més definitives per detectar precoçment un embaràs
es basen en el fet que la placenta produeix grans quantitats de gonadotropines que
s’excreten per l’orina. Les gonadotropines són una sèrie d’hormones secretades per la
hipòfisi, però concretament es tracta de l’hormona. Concretament n’hi ha tres tipus i
creiem que són molt interessants les seves respectives funcions: la hormona
luteïnitzant (HL o LH), la hormona estimulant del fol·licle (HFE o FSH) y la
gonadotropina coriònica humana (GCH o HCG).
En la dona, l'hormona luteïnitzant (LH) és la responsable que s'iniciï la ovulació.
L'hormona estimulant del fol·licle (FSH) estimula el creixement del fol·licle ovàric que
conté l'òvul. La concentració de FSH és màxima en la primera part del cicle menstrual,
durant les primeres etapes de desenvolupament del fol·licle. En el baró, la FSH és
essencial per a l'espermatogènesi (formació d'espermatozoides).
Una de les funcions principals de la gonadotropina coriònica humana (HCG)
(químicament una glucoproteïna) és administrar els factors nutricionals i estimular la
producció de quantitats necessàries d'altres hormones per a l'embrió. La HCG és
produïda per cèl·lules trofoblàstiques de la placenta de la dona durant l'embaràs;
augmenta la seva concentració en la sang i en l'orina de la dona poc temps després de
la implantació de l'embrió, i la seva presència serveix per a realitzar proves de
diagnòstic d'embaràs. La prova de HCG és la base històrica i actual del diagnòstic
d'embarassos. També s'utilitza per a diferenciar falsos embarassos que poden
constituir-se en tumors, així com per a diagnosticar el càncer de pròstata.
Pàgina 5 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

6. En la dona, la HCG estimula la maduració de l'òvul, i en els barons la producció de
testosterona dintre dels testicles. Una de les funcions més importants és la de prevenir
la involució normal del cos luti al final del cicle sexual femení. El cos luti, a més de
secretar aquesta hormona, secreta progesterona i estrògens.
Els mecanismes fisiològics del cos de la dona sofreixen alteracions al llarg de l’embaràs.
El canvi més evident de l’aspecte extern és que l’abdomen augmenta molt de volum, i
també les mames, en què els mugrons es pigmenten més i creixen. La glàndula tiroide
es torna més activa per la qual cosa el metabolisme s’accelera, especialment durant
els últims mesos de l’embaràs (és típic i lògic que, una dóna que estigui embarassada,
mengi bastant més que no pas abans). Les glàndules paratiroides també es tornen
hiperactives i així l’embrió disposa de més calci per al seu desenvolupament. També
passa el mateix amb el metabolisme d’altres minerals, com el fòsfor, el ferro i el
nitrogen, motiu pel qual la dieta de l’embarassada ha de ser més rica en aquests
elements (com a fet curiós, en el llibre Amor y Pedagogía (1902) de Miguel de
Unamuno, sobre aquest fet de l’alimentació rica en ferro, etc. un futur pare
obsessionat per l’ intel·ligència del ésser humà, obliga a la seva dóna embarassada a
ingerir quantitats exagerades i irracionals d’aliments rics en ferro, per tal de crear un
ésser, el seu fill, ultra intel·ligent).
El ritme circulatori augmenta i trobem una quantitat de leucòcits més gran en la sang
que circula. La pressió venosa de les cames acostuma a augmentar i es poden produir
edemes a causa de la compressió que exerceix el pes del fetus sobre les venes
abdominals. Fins i tot, algunes dones poden notar dificultats respiratòries cap al final
de l’embaràs perquè el fetus pressiona el diafragma.
Al llarg de l’embaràs es produeix un augment de pes, que normalment no ha de ser
més d’11 kg, distribuït de la manera següent aproximadament (important):
- Fetus → 3,5 kg.
- Líquids i membranes fetals → 1,8 kg.
- Hipertròfia de l’úter → 0,9 kg.
- Hipertròfia de les mames → 1,3 kg (en algunes dones els hi pot produir dolor
d’esquena)
- Augment de líquids materns → 3,5 kg.
El desenvolupament embrionari
Tot el desenvolupament embrionari es realitza a l’interior d’una bossa, l’amni, que es
troba plena de líquid amniòtic i que es forma molt aviat. Fins al final del segon mes
d’embaràs parlem d’embrió, i des d’aleshores ja l’anomenem fetus. Al llarg dels nou
Pàgina 6 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

7. mesos d’embaràs se succeeixen grans canvis a l’embrió, alguns dels quals que
mencionarem ara són:
- A la 3ª setmana l’embrió ja fa 2 mm de llargada, s’hi observen el cervell en
desenvolupament, les futures oïdes, l’esbós del cor i la columna vertebral.
- Entre la 4ª i la 5ª setmana l’embrió fa més de 5 mm de longitud. A la part
anterior té un bony que aviat constituirà el cap (en ell es troba replegant-se la
part anterior del tub neural, estructura que donarà lloc al cervell). En ell podem
observar el cervell, els ulls i les oïdes a mig formar. Un cor molt simple bomba
la sang a través de la placenta, encara petita. L’embrió posseeix una cua llarga i
petits sortints laterals que són els esbossos dels braços i de les cames.
- Entre la 6ª i la 7ª setmana l’embrió arriba als 14 mm. Hi són visibles les
extremitats, el nas i els llavis. Comença el desenvolupament dels pulmons, el
fetge i els ronyons.
- Entre la 8ª i la 9ª setmana ja fa 35 mm i rep el nom de fetus. El seu aspecte ja
és ben humà. El cos està gairebé format i segueix en creixement fins l’hora de
néixer. S’hi aprecien les extremitats amb els dits ben diferenciats, i ja té una
cara bastant definida. Per aquestes alçades, la majoria d’òrgans interns ja estan
formats.
- A la setmana 20ª el fetus arriba als 25 sm de llargada. La mare de vegades pot
notar els seus moviments a l’interior de l’úter i amb l’ajuda d’un estetoscopi
que s’aplica sobre el ventre de la mare podem sentir els batecs del cor. Els
òrgans sexuals estan desenvolupats, de manera que es pot diferenciar si es
tracta d’un nen o d’una nena.
- A la setmana 28ª el fetus arriba a fer entre 35 i 38 cm de longitud. El seu cos
està recobert d’una pelussa fina i té els pèls al cap i pestanyes. Pot obrir i tancar
els ulls. Els dits dels peus i de les mans estan formats del tot i les dents de llet
es troben ja localitzades als ossos de les mandíbules. El cos està recobert d’una
espècie de greix, denominat vèrnix, que impedeix que el líquid amniòtic faci
malbé la pell. Els òrgans del fetus s’han desenvolupat tant que seria capaç de
sobreviure amb cures especials (una incubadora), si per qualsevol causa la
mare expulsés a l’exterior (part i bebè prematurs).
- A la setmana 40ª l’embaràs ha arribat a terme. El fetus està a punt per al
moment del naixement. Observem una sèrie de signes de maduresa i
mencionem alguns requisits aproximats:
o Un pes de 3200 g, les nenes; i de 3500 g, els nens, amb un mínim de
2500 g.
Pàgina 7 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

8. o Una llargada, que des del vèrtex del cap fins al taló, ha de ser de 19 – 51
cm, amb un mínim de 48 cm.
o Les ungles ultrapassen els palpissos dels dits i ja no hi ha vellositat
corporal o lanugen.
o Mitjançant una radiografia s’observa que existeix un nucli d’ossificació a
l’extrem inferior del fèmur, a nivell de l’articulació.
Per tal de resumir això gràficament, proposem aquest esquema amb imatges reals dels
diferents moments temporals de l’embriogènesi:
Cal dir que durant l’embriogènesi existeix el risc de la teratogènia, és a dir, la possible
incidència de substàncies nocives per al bon desenvolupament de l’embrió. Tots hem
sentit a parlar que les dones no han de beure alcohol, fumar i ingerir altres substàncies
durant el seu embaràs. Això és pel simple fet que certs aliments o drogues contenen
components o elements que són nocius per a la criatura i que fins i tot poden
desembocar a un avortament espontani.
Nens prematurs
El naixement prematur, com ja diu la paraula, és un naixement abans d’hora.
Concretament es sol produir abans de 35 setmanes de gestació (la majoria dels
embarassos duren més de 37 setmanes).
Un nen prematur, és una criatura que ha nascut abans d’hora i, per tant, això implica
que els seus òrgans no estiguin del tot madurs.
Després de néixer, el bebè prematur és dut a la Unitat Neonatològica de Vigilància
intensiva. Allí els bebès són posats en incubadores, un bressol tancat en plàstic amb
ambient controlat dissenyada per a mantenir els bebès tebis i limitar la seva exposició
Pàgina 8 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

9. a gèrmens. En alguns casos s'usa una atmosfera enriquida d'oxigen, encara que es
tracta d'evitar ja que pot causar efectes secundaris nocius. Els bebès prematurs poden
ser donats d'alta de l'hospital quan ja no necessiten la vigilància intensiva constant que
l'hospital proveeix.
Hi ha diversos factors que condicionen el part prematur: l’estrès, el consum de
drogues durant l’embaràs, avortaments anteriors, tindre un baix nivell econòmic, ser
mare soltera, ser major de 35 anys o inferior de 18, entre d’altres. Per tant, quant a
l’entorn matern, s’hauria de controlar totes aquestes possibles variables que
condicionen (amb un risc elevat) a tenir un part prematur.
S’ha comprovat que els pares de nens prematurs, no aconsegueixen desenvolupar el
rol de pare i mare amb fluïdesa degut a la forta transició que hi ha des de la Unitat
Neonatològica de Vigilància intensiva fins als propis pares. Evidentment hi ha altres
factors, però destaquem aquest ja que molts pares no saben com actuar o es veuen
altament incapacitats.
Els canals de percepció del bebè intrauterí
Encara que la criatura es trobi estancada en el ventre de la mare, aquesta ja comença a
tenir sensacions. Comença a percebre estímuls, però, per quins canals rep la
informació?
Nosaltres plantegem tres possibles canals, dels quals, l’últim n’és el més espectacular.
- Uns serien aquells que són inherents als òrgans de percepció que es van
desenvolupant al llarg de la gestació: oïda, tacte, gust, olfacte.
- Un altre (i potser el més conegut) és a través de la sang materna que el bebè
rep mitjançant el cordó umbilical, que conté substàncies com
neurotransmissors o hormones, que produeixen en el bebè les mateixes
reaccions que en la mare. Per exemple una de les hormones de l'estrès,
l'adrenalina, que en la mare produeix augment del ritme cardíac, de la pressió
arterial, tensió, ansietat, etc. produeix exactament el mateix en el bebè. O per
contra les endorfines, que en la mare produeixen tranquil·litat, benestar, pau,
etc. i que actuaran de la mateixa manera en el bebè.
- I finalment, el més subtil dels canals, el qual permet que el bebè percebi el que
pensa, el que sent la seva mare, és el canal denominat “Percepció
Extrasensorial”, perquè està fora dels canals de percepció que atorguen els
òrgans dels sentits o la fisiologia. També podríem anomenar-lo, des de la
perspectiva de la visió de les diferents energies que conformen el cos humà,
“Percepció Energètica” ja que és capaç de percebre les energies de pensaments
i sentiments. La criatura pot sentir les veus dels seus pares, percep la llum a
Pàgina 9 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

10. través del ventre, perceben ritmes contingents a la música que puguin sentir,
entre altres.
Què és ser mare?
Aquesta pregunta només hauria de ser contestada per dones que realment han tingut
fills. És cert que ens poden descriure les sensacions (físiques, emocionals...), però és un
moment de la vida que, si es vol saber què és, cal viure-ho.
Tot això denota sentiments positius (en principi), però l’altra cara de la moneda
denota, clarament, negativitat, una gran dificultat per moure’s en la nostre societat.
No cal anar gaire lluny: moltes vegades hem llegit en els diaris casos de dones
embarassades a les que els hi preparen l’acomiadament laboral o hem vist
documentals en els que hi ha dones que parlen cara al públic denunciant situacions
d’aquest estil.
Estem immersos en una societat capitalista, en el que es vetlla per un alt i continu
rendiment productiu i econòmic. Moltes empreses despatxen a treballadores que es
troben embarassades per tal d’evitar de mantenir una baixa i reocupar ràpidament la
plaça vacant. Mica en mica, això s’està resolent, però encara queda molt camí per
eliminar aquesta discriminació.
Potser, l’impacte laboral és el que poden notar més les dones embarassades, però n’hi
ha un altre i que és més propi un cop a nascut la criatura i aquesta creix: la gran
majoria de casos, la mare és qui porta al nen o la nena al col·legi, qui els hi prepara el
menjar, a part de treballar, etc. La distribució de tasques entre dona i home, encara no
és equitativa. Aquesta escissió de tasques domèstiques i dedicades als fills, per sort,
s’està “modernitzant”, s’està tornant més equilibrat i just mica en mica, però, un cop
més, encara hi ha en la nostra societat una mentalitat masclista i molt arcaica (molt
pròpia del franquisme).
L’etapa neonatal
La majoria d’autors consideren que el nounat (el recent nascut) té 4 setmanes o menys
des del seu naixement.
Aquesta etapa en la que es troba ara, és molt curta (compren el primer mes de vida de
la criatura) però que és molt intensa i important, ja que rebrà un bombardeig
d’estímuls. Això en el fons no ens hauria d’impactar: cal pensar que el nen/a acaba de
sortir al món exterior i hi ha milers d’estímuls que el rodegen, els quals, faran que
activin els seus mecanismes sensorials de manera adaptativa que ha desenvolupat
durant l’embriogènesi.
Pàgina 10 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

11. És una etapa en la que succeeixen canvis molt ràpids i alguns d’ells poden repercutir
per la resta de la vida, per tant, caldrà intervenir i estimular a la criatura de manera
adequada.
El part
Els mesos abans del naixement, les parets musculars de l’úter (miometri) es
desenvolupen bastant, ja que caldran unes fortes contraccions en el moment del part.
Aquest comença quan l’hormona oxitocina materna provoca les contraccions
rítmiques del múscul uterí. Al principi aquestes contraccions són dèbils i molt
espaiades entre si, però gradualment es fan més fortes i freqüents, fins que al final són
doloroses a causa de la seva intensitat, ja que han d’expulsar el fetus fora del cos de la
mare.
Resumidament, direm que, en principi, tot part hauria de ser sense intervenció
quirúrgica, no obstant, a vegades el nadó es pot trobar en posició transversal i això
impossibilita el naixement (caldria realitzar una operació de cesària i extreure el fetus a
través d’una incisió en el ventre de la mare).
El part queda marcat per tres etapes:
- Període de dilatació (finalitza amb el trencament d’aigües)
- Període d’expulsió
- Període d’infantament
Fins ara hem parlat en termes fisiològics, però creiem que és interessant parlar,
d’entre altres coses, el paper que té la parella.
El suport de la parella és fonamental per tal que el part transcorri amb normalitat.
Molts estudis científics ho demostren. El paper de la parella no és passiu, ha de ser
actiu proporcionant suport emocional:
- És molt important que el pare confií en si mateix i que ell dongui confiança a la
capacitat de la seva dona. L’ha de fer sentir que és capaç de dur al món el seu
fill. L’ha de recolzar en tot moment, l’ha d’animar.
- El pare no ha de dir-li frases negatives a la seva dona, és a dir, no ha de dir què
és el que no ha de fer per tal que tot surti a la perfecció. Tot al contrari,
l’actitud a de ser totalment positiva.
- El pare ha d’estar a les ordres de la seva dona durant el part: qualsevol cosa
que necessiti, ell ha d’estar allà pel que faci falta, per molt ínfim que pugui
Pàgina 11 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

12. semblar el seu desig. En aquests moments, ella i el nen és el més important que
hi ha.
La relació entre la mare i el nounat
A partir d’aquesta etapa, els vincle entre fill i mare serà, mica en mica, molt fort.
Aquest vincle que es construeix, no és només a partir de factors biològics ni tampoc
purament psicològics. Més aviat es tracte d’un vincle en el que conflueixen aquests dos
factors, per tant, seria més apropiat parlar d’un vincle psicobiològic.
Per tal d’entendre-ho, podríem posar un exemple: l’alletament.
Indiscutiblement, l’alletament del nadó és una de les imatges que potser ens pot
vindre més al cap quan algú ens parla d’una criatura que ha nascut fa pocs dies.
L’alletament és una acció instintiva tan per part de la mare (les mames augmenten de
grandària i segreguen llet) com del nen (instintivament, al apropar-se el mugró del pit
de la mare, el xucla i es nodreix). A més a més, la llet materna natural conté defenses
importants que li seran transmeses al nadó i que faran enfortir el seu sistema
immunològic. En realitat hi ha molts més factors biològics que intervenen en aquest
vincle entre mare i nounat.
En principi ens pot semblar una acció purament biològica, però no és exactament així.
K. Jayle (1982) ha mostrat que el fet que les criatures humanes interrompin la xuclada
quan mamen fa que les mares els dirigeixin paraules amoroses o que els facin
ballotejar per tal que acabi de “passar” la llet. Això seria un exemple de com la biologia
no pot abordar tot el tema. Amb això volem dir que, en aquest vincle, que sembla
purament biològic, hi ha de manera contingent factors psicològics (les mirades entre
mare i fill, la veu dolça de la mare cap al nen, sorolls vocàlics de la mare que
transmetin una sensació sedant al nen, el contacte pell a pell que transmet calor
corporal i que provoca relaxació i son, etc.).
Valorant l’estat del nounat
Quan neix un nou ésser humà, en la nostra societat, se l’examina de dalt a baix per tal
de comprovar si el seu estat maduratiu és adequat (si es troba dins d’uns intervals
establerts) i si les seves capacitats bàsiques (les que li permetran sobreviure) i funcions
vitals responen adequadament.
Així doncs cada cop que neix un nen, es pretén valorar la seva correcta adaptació al
nou món. Però, com es fa aquesta valoració? Per a això, es realitzen diferents accions:
- Se’l examina per tal de trobar possibles malformacions i altres anomalies.
Pàgina 12 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

13. - Se li aplica el test d’APGAR: mitjançant senzills paràmetres cardiovasculars i
neurològics puntua de 0 a 10 l'estat del nounat. Es considera un nounat sa al
que puntua per sobre de 8, encara que una puntuació de 10 no és molt
freqüent. És habitual realitzar aquesta prova al minut i després als cinc—
ocasionalment es repeteix als deu minuts—de néixer, especificant el temps en
el report.
- Valoració de l'edat gestacional: tracta de comprovar si s'ajusta a la
proporcionada pel obstetra sobre la base de la data d'última regla i les
ecografies gestacionals. Per a això, s'utilitzen habitualment dues eines:
o Test de Usher: és un examen que valora els plecs plantessis, el pavelló
auricular, el pèl, el nòdul mamari i els genitals.%[8] Mitjançant l'ús de
puntuacions, establix tres grups de nounats: aquells nascuts amb menys
de 36 setmanes de gestació; de 36 a 38 setmanes; i més de 38 setmanes
de gestació.
o New Ballard Score: és un examen complet que avalua nombrosos
paràmetres de la maduresa física i neuromuscular. La puntuació
augmenta de 5 en 5 desenes des de 10 fins a 50, amb equivalències
d'edat gestacional de 20 a 44 setmanes en grups de dos.
Per maduresa física i neuromuscular (fent referència al New Ballard Score),
entenem sobretot, reflexes innats, inconsistents, no apresos:
- el de succió → succió rítmica que compleix una funció de nutrició.
- el de Moro → acció de voler adherir-se a la mare. És una acció prènsil
amb els braços.
- el de marxa → si s’agafa al nen per les aixelles i si els seus peus
acaricien el terra, ell aixeca un peu rere l’altre (són indicis de la marxa,
de l’acció de caminar).
- el de Babinski → si s’acaricia la planta del peu, el nen estén els dits del
peu en forma de vano i després els contrau.
- el de parpelleig → en cas d’haver un estímul sobtat o intens, el nen
tanca els ulls per tal de protegir-se.
- El de tònic – cervical → si se li gira el cap del nen, quan esta estirat, cap
a una banda, ell estendrà el braç que queda mirant i, l’altre, el flexiona.
- El de prensió → si se li col·loca un objecte a la mà, el nen la tancarà
contra el seu palmell.
Pàgina 13 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

14. o Protocol de Brazeltone: valora el control que té el nounat sobre els seus
estats d’excitació (els cicles de vigília i son, els estats d’alerta, els plors,
etc.).
Conclusions
Hem vist progressivament l’evolució d’un nou ésser humà al llarg del tema: hem atès a
l’etapa prenatal, en la que té lloc tot el desenvolupament previ al naixement, és a dir,
tot allò que succeeix en l’úter matern; i també l’etapa neonatal, tot els successos que
tenen lloc després del part.
Evidentment, és una temàtica molt biològica i fa que estigui altament impregnat de
termes del camp de la medicina i la biologia.
Tot i així, hem vist que hi h vincles psicològics entre mare i fill (sobretot quan aquest ja
ha nascut): la demostració de K. Jayle per exemple, entre molts altres que s’han
exposat.
Hem aprés coses noves, com ara que no només hi ha l’aplicació del test APGAR, sinó
que en realitat hi ha molt més control. Ens ha sorprès molt fins a quin punt s’arriba a
controlar i avaluar el nounat (pràcticament ens donava la sensació de com si arribés a
ser un producte comercial que seria llençat pròximament a la societat). Amb això ens
hem adonat que, contra l’ésser humà descobreix més, més intenta controlar i adequar
tot el possible a les seves necessitats. És, doncs, molt normal que l’esperança de vida
en la nostra societat sigui cada cop millor.
Això si, si hem de concloure quina és la part que més ens ha impactat, degut a la seva
importància, al desconeixement de certs elements, etc. és el part. Això ho hem notat
parlant amb mares, tietes, etc. dones que han estat mare i, encara que no puguem
saber realment què representa tot això i quin significat emocional implica, ens ho han
fet “assaborir” per sobre: el paper del pare, tot és un complet ritual, l’absència de por
sabent que hi ha un ésser dins seu que es mou i que pot notar les seves parts, què
sentien després del part... un cúmul d’emocions i sensacions inexplicables. Realment
ens ha sorprès aquest apartat.
Pàgina 14 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

15. Tema 2: Desenvolupament perceptiu
Introducció
A percepció es l’habilitat que tenim, entre d’altres, els éssers humans per a
comprendre el món. Aquesta comprensió en subjectiva, ja que passa la informació per
tot un seguit de processos fisiològics que la descodifiquen de forma intel·ligible per a
l’humà.
Veurem com al llarg del temps un nadó, des del ventre matern fins als dos anys,
desenvolupa les seves capacitats perceptives, ja que aquestes són una de les bases
fonamentals a través de les quals recollim informació i, amb això, aprenem a moure’ns
en la nostra pròpia realitat.
Si mes no, la forma en la que els humans descodifiquem la informació ve donada per a
la supervivència, perquè tot allò que necessitem per viure ho percebem, i tot allò que
podria d’ésser un entrebanc o que no es necessari veure, no ho veiem pas (per
exemple les ones de ràdio).
Evolució cronològica
Dins la mare
Les cèl·lules mare que en l'etapa
embrionària es van dividir en 3 capes,
comencen el procés de creació de la massa
encefàlica, el cor i els pulmons. També es
van formant les cavitats auditives, per a
finalment formar les extremitats i els
músculs i òrgans restants. Encara que el
fetus no està completament format ja
comença a percebre el món que l’envolta.
Fetus es el nom que passa a rebre l’embrió
humà a partir de tres mesos de
desenvolupament a l’espai intrauterí, i amb
aquesta edat ja es capaç de detectar
estímuls. No obstant al voltant del sisè mes es quan podrà escoltar amb claredat i
podrà fins i tot reconèixer la veu de la seva mare i recordar sons. Això fa que es pugui
comunicar amb sa mare d’alguna forma i que tingui algun indici d’allò que li espera al
món exterior.
Pàgina 15 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

16. A partir del setè mes es quan podem parlar de fetus viable, ja que en aquest moment
tots els òrgans i estructures internes ja estan formats, i ara passa a enfortir-los fins a
arribar al novè mes, moment en el qual naixerà.
Teories
Hi ha diverses teories que pretenen estudiar el comportament dels nadons i la seva
forma de percebre i d’aprendre.
Ambientalistes
La teoria de l’aprenentatge són aquelles que hipotetitzen sobre les formes en que un
nadó rep informació, l’emmagatzema i, posteriorment, l’emet. El simple fet de rebre
informació i emmagatzemar-la es denominada aprenentatge latent, ja que no ha sigut
utilitzat amb cap finalitat.
Aquest aprenentatge genera un desenvolupament perceptiu a base de la millora de les
connexions neuronals, procés anomenat plasticitat sinàptica. De la mateixa manera el
nen comença a associar estímuls provinents de diferents modalitats sensorials, per
exemple en espetegar els dits relaciona el so amb el moviment.
L’experiència acumulada amb el temps és allò que ajuda a millorar al nadó, i la
repetició d’estímuls variats fa que aquest comenci a realitzar associacions entre
elements diferents, tal la teoria conductista explica. Com a exemple podríem posar un
fet ja explicat a classe: quan el nen somriu i els pares es posen contents, el nen es veu
reforçat a fer-ho altre cop; d’igual manera quan un nen defeca i el pares el reforcen,
aprèn a tornar-ho a fer.
Etòlegs
La etologia (del grec ethos, que significa quot;costumquot;) és la branca de la biologia i de la
psicologia experimental que estudia el comportament dels animals en llibertat o en
condicions de laboratori. De tota manera els experiments se solen realitzar amb
estudis de camp ja que és l’ambient on conviuen, encara que els estudis a un
laboratori controlen major quantitat de variables estranyes i poden extreure
conclusions mol fiables, encara que per a unes condicions massa concretes.
En l’àmbit del creixement destaquen que naixem amb unes dotacions innates, com
per exemple el reflex de succionar la mamella materna i el de mirar cap als cantons
dels objectes, ja que fent-ho, en el primer cas sobrevivim i en el segon les neurones
que formen la via visual. També afirmen que naixem amb capacitat de recollir
informació de l’entorn.
Pàgina 16 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

17. Aquests mateixos psicòlegs proposen la teoria de la diferenciació, que afirma que les
persones tenen una tendència innata a buscar ordre i estabilitat, i amb això va
realitzant distincions cada com més precises dels estímuls.
Sens cap dubte l’ésser humà desitja classificar tot allò que està al seu abast tant amb
noms (elefant, fulla, roba...) com amb categories que englobin altres substantius
(joguines, treball...). Aquest fet es dona perquè no podem conviure amb el caos, i li
tenim por. Si veiéssim alguna cosa que no hem vist pas mai, d’immediat o la
classificaríem o ens convenceríem de que no la hem pas vist, perquè necessitem
harmonia. De la mateixa manera sabem que cada fulla d’un arbre es diferent, però no
li donem a cadascuna, per separat, un nom diferent. Senzillament les classifiquem.
Teories cognitives
S'encarrega de l’enteniment dels processos mentals implicats en el coneixement. Té
com objecte d'estudi els mecanismes bàsics i profunds pels quals s'elabora el
coneixement, des de la percepció, la memòria i l'aprenentatge, fins a la formació de
conceptes i raonament lògic. Per cognitiu entenem l'acte de coneixement, en les seves
accions d'emmagatzemar, recuperar, reconèixer, comprendre, organitzar i utilitzar la
informació rebuda a través dels sentits.
El nostre cervell ha d’interpretar allò que percebem. Llavors el món que rebem es
torna un element totalment subjectiu, ja que el nostre coneixement previ pot afectar
a la interpretació, a més del nostre estat d’ànim, el context en el que estem, etc. (si et
trobes a una classe de matemàtiques a l’escola i sense cap motiu un elefant rosa passa
per davant teu i traspassa una paret no ho creuràs, ja que el lloc, el context i el teu
coneixement previ et condicionen a no creure-ho) de tal forma que fins i tot podem no
percebre estímuls. Per exemple pots estar fent els deures molt concentrat i ta mare
cridar-te per a dinar, i no escoltar-la, encara que es troba a prop i el so ha arribat. El
context en el qual s’ha enviat el missatge ha fet que la teva oïda l’elideixi. Això succeeix
també perquè el cervell rep una gran quantitat d’informació, però només processa la
que considera important i congruent.
Amb la informació de l’últim punt també podem dir que atorguem a objectes facultats
que no posseeixen en realitat, com per exemple en el cas de la sinestèsia.
Els sentits
Som posseïdors de certes capacitats que ens aporten informació externa al nostre cos,
aquestes són els sentits.
Pàgina 17 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

18. Tacte
El tacte es el primer sentit que es desenvolupa. Permet als organismes percebre
qualitats dels objectes i medis com la pressió, temperatura, suavitat, duresa, etc.
El sentit del tacte es troba principalment a la pell, òrgan en el qual es troben diferents
classes de receptors nerviosos que s'encarreguen de transformar els diferents tipus
d'estímuls de l'exterior en informació susceptible de ser interpretada pel cervell.
El fet de entrar en contacte físic amb un
bebè, sens dubte, genera un increment del
vincle afectiu a més del desenvolupament
correcte de les connexions neuronals, ja que
s’estimula el sentit.
Durant els primer quatre mesos el nadó
s’emporta coses a la boca per a conèixer-les;
al voltant del quart mes ho fa amb les mans i
als deu mesos ja reconeix els objectes amb
les mans. Aquesta habilitat es perd, malauradament, amb desenvolupament de la
vista.
Olfacte
Com hem dit abans, el desenvolupament de la vista genera una pèrdua de
funcionalitats del tacte i, de la mateixa manera, la potència humana de l’audició no es
desenvolupa del tot a causa de la utilització dels altres sentits.
És l’encarregat de detectar i processar les olors. És un sentit químic, en el qual actuen
com estimulants les partícules aromàtiques despreses dels cossos volàtils, que
ingressen per l'epiteli olfactiu, situat al nas, i són processades pel sistema olfactiu.
El nas humà distingeix entre més de 10.000 aromes diferents i es el sentit més
desenvolupat al néixer. D’aquesta manera es com un bebè reconeix a sa mare, aquest
fet ve donat perquè la llet materna es un compost que conté vasopressina, un principi
actiu que genera una sensació de reforç; llavors tota substància amb un olor que s’hi
assembli (dolça) la preferirà. A més, mentre es alletat olora a sa mare, per tant aquest
olor lo agrada.
Als dotze dies després de néixer el nen ja reacciona davant olors desagradables amb
ganyotes i expulsió de saliva.
Pàgina 18 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

19. Gust
Consisteix en l’enregistrament del sabor i la identificació de determinades substàncies
solubles en la saliva per mitjà d'algunes de les seves qualitats químiques.
Està unit a l'olfacte, que completa la seva funció gràcies a les papil·les olfactives. Això,
es dona perquè l'olor dels aliments que ingerim ascendeix per la bifurcació
aerodigestiva cap a la mucosa olfactiva, per això tastem els aliments abans amb el nas.
Una demostració d'això, és el que ens passa quan tenim el nas tapat a causa d'un
refredat: trobem el menjar insípid.
Els nens reaccionen davant les coses dolces amb una relaxació facial i calma. Davant
l’àcid o salat tanquen els llavis, arronsen el nas i tanquen els ulls partir dels quatre
mesos, que es quan s’accepta el gust de les coses salades. Amb l’amarg obren la boca i
l’arquegen.
Sensibilitat vestibular
La sensibilitat vestibular es la capacitat per a percebre el moviment
del nostre cos i la força de la gravetat. Més que això es podria dir
que es la capacitat necessària per a mantenir l’equilibri. A l’interior
de l’oïda hi romanen uns canals (canals semicirculars) que contenen
un líquid. Aquest líquid, en un estat de calma, produeix una
sensació de normalitat, però si ens trobem de cap per avall, encara
que no veiem ni notem el pes, sabem que ho estem.
En els nens, entre d’altres, podem veure com el fet de balancejar-
los entre els braços els calmen. Aquesta sensibilitat es innatament rebuda a
conseqüència del moviment als tres eixos de coordenades, alçada, amplada i
profunditat.
Oïda
L'oïda conforma els òrgans d'equilibri i audició. També se li denomina òrgan vestibulo-
coclear dins l'estudi de les ciències mèdiques.
Un nen que acaba de néixer reacciona als estímuls auditius i discrimina el aspectes
qualitatius del so: la intensitat, el to, el timbre i el volum. Es pot veure com mostren
preferències a aquests estímuls.
Els bebès són més sensibles a freqüències baixes que a altes, a aguts que a greus. Als
sis mesos ja escolta bé els aguts. Els sons curts el sobresalten i els llargs el
tranquil·litzen, i als nou mesos ja reconeixen melodies. També es pot dir que
prefereixen el sons complexes abans que els sons simples, com per exemple la veu de
Pàgina 19 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

20. la mare, que ja distingeixen als pocs dies de néixer d’altres veus, i fins i tot saben
discernir entre una persona que parla i una altre que no.
Vista
La vista és un sentit que consisteix en l'habilitat de detectar la llum i d'interpretar-la
(veure-hi).
La agudesa visual es la habilitat per a detectar els detalls d’un objecte un cop enfocat
aquest. Als dos anys de vida, l’agudesa visual de l’humà ja es semblant a la de un adult.
L’acomodació es la capacitat per a alternar la mirada entre objectes independentment
de la distancia a la que estiguin de qui mira. Al moment de néixer el cristal·lí no esta
prou desenvolupat per a realitzar aquesta acció.
El rang visual es la quantitat d’espai visual que el subjecte es capaç de veure pels
laterals quan esta enfocant algun objecte.
La visió perifèrica es la part del món que no estem enfocant quan mirem. Amb aquesta
no podem percebre els detalls del objectes ni tampoc massa bé els colors, però podem
detectar moviment, i això es necessari per a la supervivència, donat que en veure
moviment girem el cap però seria massa informació obtenir els detalls de tot l’espai
visual. De fet, a la part perifèrica hi ha més receptors d’estímuls visuals per cada nervi,
i a la part central de l’ull hi ha un o dos receptors per cada nervi. Aquest exemple
serveix per a veure l’especificitat de la visió al seu centre.
Aquest es el desenvolupament de la visió de nadó per etapes, cal dir que això és
només una aproximació:
De 0 a 4 dies
- Segueix un objecte amb la mirada. Amb l’edat va millorant.
- Convergència binocular: moure dos ulls mateixa direcció.
- Pupila reacciona diferents graus lluminositat
- Diferencien color vermell i verd. Prefereixen el vermell al verd.
- Prefereixen mirar objecte color que gris.
- Preferència estímuls de varies dimensions que plans.
Als 2 mesos
- Preferència per la brillantor, el moviment, una major grandària,
agrupacions de quantitat gran d’objectes i els nous.
- Distingeixen cares
- Visió borrosa d’objectes a mes de 24cm de distancia
- Prefereixen mirar els contorns (límit objectes, profunditat...)
Als 3 mesos
- Diferencien color blau
- Examinen tan interior com perifèria.
- Visió binocular
Pàgina 20 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

21. Als 4 mesos
- Diferencien color groc
Als 6 mesos
- Millora molt visió central i perifèrica.
- Discriminen colors com els adults.
Als 3 anys: segueix be moviment horitzontal però li costa el vertical.
Procediments per a estudiar les capacitats sensorials
L’estudi per a conèixer les capacitat sensorials d’un nadó es pot realitzar de moltes
maneres, per exemple, utilitzant aparells infrarojos que registrin el recorregut visual,
prendre mesures electrofisiològiques de l’activitat cerebral, respiració, ritme cardíac,
reacció elèctrica de la pell, etc.
Sens dubte quan estem amb el nostre nadó no podrem prendre aquestes mesures,
perquè no tindrem els aparells adequats a prop. Es per aquesta raó que el
procediments més útils seran l’observació del temps en que el nadó s’està fixant en els
estímuls per a saber si els crida l’atenció o no i del nombre de somriures, moviments
oculars, mans i expressions facials i vocals.
Per últim podem utilitzar tècniques d’habituació i deshabituació, que consisteixen em
mostrar un estímul repetidament fins que l’atenció decau i llavors es presenta un altre
estímul per a veure si l’atenció ja ha decaigut del tot. Aquesta es una tècnica basada en
la teoria conductista.
Nivells de la organització perceptiva
La organització perceptiva es com l’ésser humà tracta el contingut de les imatges que
rep pels ulls al cervell. Es la forma en que organitza el conceptes visuals a la seva ment.
Aquesta organització no es pas un procés seqüencial, sinó mes bé un procés paral·lel,
ja que la informació ha d’arribar a un mateix temps al cervell per a poder cohesionar-la
i formar una imatge.
Primer nivell
Aquest nivell es basa en la interacció dels diferents elements fins a formar un conjunt.
El nen capta la relació entre els elements d’un mateix objecte fins a arribar a formar la
totalitat d’aquest (per exemple, tija, fulles, espines i pètals per a formar rosa).
Als dos mesos te interès per l’interior dels objectes, al tercer mira les línies no
alineades d’un dibuix, al cinquè distingeix el moviment organitzat del desorganitzat i al
setè te tendència a completar les figues incomplertes.
Pàgina 21 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

22. Cal destacar que al quart mes encara no esta completada la integració del context
quan plantegem per exemple objectes de diferents grandàries, no sap distingir quin és
més gran.
Segon nivell
El segon nivell tracta la detecció de les propietats dels objectes (si són durs, suaus,
flexibles, etc.) i la relació del nadó amb l’espai, concretament la profunditat. Aquesta
es la distància que separa dos objectes entre sí respecte qui observa.
Entre un i tres mesos, els nadons capten el moviment dels objectes, entre quatre i cinc
capten objectes estàtics en tres dimensions, a conseqüència de la suma de la visió de
ambdós ulls alhora. I ja entre els sis i set mesos suposen la tridimensionalitat dels
objectes captats amb un sol ull i poden distingir així la distància entre objectes. Hem de
tenir amb compte que mirar amb ambdós ulls genera la concepció de tres dimensions,
i mirar-ne amb un no, per tant la suposem. Si ens tapem un ull i mirem una superfície
unicolor amb concavitats i convexitats, no distingirem a quina distància de nosaltres es
troba.
Fins als 11 mesos encara es pren a sí mateix com a punt de referència espaial, és a dir,
si li posen un objecte a la dreta i el giren, sense que vegi on queda aquest, el
continuarà buscant a la dreta. A partir dels 11 prendrà com a referència espaial els
elements externs.
El fenomen de la continuïtat es el de la comprensió de que tot i que un objecte
s’interposi amb un altre al davant, això no vol dir que el de darrere s’hagi partit. Als
quatre mesos encara no es percep la continuïtat i als cinc distingim visualment quins
objectes poden ser rígids i quins flexibles.
Tercer nivell
El tercer nivell és el de la detecció de l’estabilitat i el canvi de les propietat dels
objectes . És el fet d’entendre que un objecte Román estable encara que canviï la
lluminositat de la sala o la persona canviï el seu punt de vista. Cap als tres mesos que
es pot començar a denotar l’assoliment d’aquest nivell.
Aquest nivell està composat per dos fenòmens:
La constància, que és donar-se compte que determinades característiques d’un
objecte no varien amb condicions ambientals i la invariància que és la comprensió de
que els objectes romanen estables encara que canviem els punts de vista i la detecció
de les característiques més comuns de certs objectes per a poder formar categories.
Pàgina 22 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

23. Quart nivell
L’últim nivell parla sobre la integració sensorial, que és la combinació de algunes
modalitats sensorials per a explorar els objectes. Ja des del naixement es pot veure
com el nen combina la vista i l’oïda, per exemple per a reaccionar a un espeteg dels
dits; el tacte, la vista i la succió per a descobrir un objecte que sosté; o l’olfacte i la
visió per a conèixer característiques d’una flor. Un altre exemple seria dels quatre als
cinc mesos la combinació de la visió i la prensió (veure una cosa que li interessa i
agafar-la)
Conclusions
És molt important, per tant, que en l’etapa en que el nadó es forma dins l’úter matern,
sobre tot a partir del tercer mes, se li estimuli constantment amb música, parlar-li,
apropar parts del cos a la panxa, etc. per a afavorir el seu desenvolupament, ja que
amb el temps les seves connexions neuronals milloraran les seves connexions
sinàptiques gràcies a això. Aquest fenomen es anomenat plasticitat sinàptica.
Segons les teories esmentades abans podem extreure tant el fet de que algunes de les
nostres capacitats són innates i d’altres apreses, com el coneixement de que
classifiquem i ordenem el món que ens envolta per fer-lo més intel·ligible i ordenat i
d’aquesta maner poder interactuar amb ell amb rapidesa. D’aquesta manera veiem
com les percepcions del món extern són subjectives en el moment que les processem
per a entendre-les.
És necessari conèixer en quin estat evolutiu es troba el nadó per a poder fer les
correccions necessàries, i per això necessitem prestar atenció a les seves capacitats
sensorials, i més que això, portar-lo a un especialista per a que determini si el seu
desenvolupament es correcte
Un cop sabut que la percepció funciona correctament hem d’estar atents per a veure
com evoluciona poc a poc el nen en el camp de la integració dels seus sentits per a
explorar i aprendre perquè durant tota la vida aprenem, ja sigui per assaig i error o per
aprenentatge modelat
Pàgina 23 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

24. Tema 3: Els dos primers anys de vida. El desenvolupament psicomotor
Introducció
Per què ens movem? Per què els éssers vius, no només els humans, es mouen?
El moviment es una de les facultats més intrínseques al ésser animat, de fet, la
capacitat de moure’s és potser una de les accions més primitives que hi ha.
L’evolució ha proporcionat aquesta capacitat per tal de sobreviure: amb la facultat per
poder desplaçar-se permet als ésser vius buscar aliment, escapar dels depredadors,
buscar parella, relacionar-se, explorar, conèixer... en resum, ens permet viure.
Però aquesta facultat és més complexa si ens centrem en els éssers humans: no només
existeix el moviment locomotriu, sinó també el de les motivacions i emocions
(expressions facials), les quals són bàsiques per poder establir relacions socials.
Veiem doncs que el moviment és una de les facultats més importants (avui dia,
màquines i altres enginys han permès a l’home desplaçar-se sense haver de moure’s,
tan en éssers sans, com en éssers discapacitats, amb fins tecnològics, de salut i/o
socials). Per tant, el moviment també ha estat objecte d’estudi durant molts anys (qui
ocupa més espai d’estudi d’aquest tema és, evidentment, el camp de la medicina i la
biologia).
Les escoles d’estudi del desenvolupament del moviment
L’escola americana: Arnold Gesell
Arnold Gesell era un psicòleg i pediatra que va ser pioner en el camp del
desenvolupament infantil.
Gesell era una de les forces opositores al conductisme i a l’excés de valoració que se li
feia a l’aprenentatge durant els anys 40, 50 i 60 (l’època que predominava la disciplina
conductista).
Segons els seus ideals, l’estudi de la motricitat infantil no podia ser enfocable des
d’una perspectiva conductista, sinó que la lent més apropiada per tal d’observar els
fets i d’extreure explicacions i conclusions racionals, calia veure-ho tot a partir de la
biologia.
Aquest autor estava molt influït pels avenços d’embriologia que revelaven com la
forma i el moviment emergien en els animals a la vegada que estenien les seves
ramificacions nervioses.
Per aquest motiu Gesell sostenia que en el fetus humà hi ha una conducta des del
moment en què hi ha to, postura i moviment per tènue que sigui.
Pàgina 24 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

25. Gesell va fer una descripció de les configuracions posturals del nen a
mesura que creix i va establir unes metes del desenvolupament que s’havien d’assolir
(en principi):
- voltejar
- arrossegar
- gatejar
- bipedestacionar
Aquesta progressió cap a les metes establertes és, segons ell, fruit de la maduració
neuromuscular exclusivament.
A partir d’aquí, Gesell va dividir la observació del seguiment del desenvolupament
motor en dos eixos perpendiculars entre si:
- eix vertical (cefalocaudal: del cap als peus)
- eix horitzontal (proximadistal: de braç a braç, passant per la columna)
Atenint-se a aquestes dues condicions per tal d’estudiar el desenvolupament motor,
Gesell va concloure (després dels seus estudis) un seguit de conclusions.
La primera meta que assolirà un nadó, serà la de aguantar-se per si mateix estant
assegut en una superfície plana. Això no s’assoleix fins que no es reforça l’estructura
de la columna vertebral i la l’estructura pèlvica, ja que són el suport principal per a
l’estructura inestable més gran del cos i de major pes que hi ha en aquestes edats: el
cap. Simultàniament, el nen ja pot arrossegar-se i gatejar.
El cap és la part del cos que causa la gran majoria de dificultats al nen per poder
desplaçar-se i mantenir l’equilibri.
Mica en mica es reforçaran les cames, agafarà cada cop més força i serà capaç
d’aixecar-se i mantindre l’equilibri en posició bípeda (a partir d’aquí, el nen intentarà i
experimentarà la capacitat per poder desplaçar-se amb dues cames).
A part del desenvolupament motor gruixut, també tindrà lloc, de manera simultània, el
desenvolupament motor fi: acció de pinça del polze i índex i altres moviments
(sobretot aquells que ens permeten manipular objectes físicament) que requereixen
d’una alta precisió oculo-manual.
Tot i que Gesell va deixar moltes conclusions i resultats a partir dels seus estudis, cal
dir que són obsolets, degut a que la seva perspectiva era purament biològica (atribuïa
Pàgina 25 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

26. tota variació del desenvolupament motor a causes de maduració neuromuscular com
hem vist anteriorment).
L’escola francesa
És la postura que avui dia encara es manté.
El neuròleg francès E. Dupré és considerat el pare del concepte psicomotricitat. Amb
aquest concepte mostra la indisociabilitat de la intel·ligència, l’afectivitat i el
moviment; tres factors que es troben ja en un nadó.
Dupré, a l'observar les característiques de nens febles mentals, posa en relleu les
relacions entre les anomalies neurològiques i psíquiques. Descriu així el primer quadre
clínic específic: la debilitat motriu, segons la qual tot feble mental posseeix igualment
alteracions i retard en la seva motricitat.
Després Henry Wallon i els seus aportis adonen de la importància del
desenvolupament emocional del nen, basant-se en la unitat psicobiològica de
l'individu, on psiquisme i motricitat representen l'expressió de les relacions del
subjecte amb l'entorn.
Posteriorment, planteja la importància del moviment per al desenvolupament del
psiquisme del nen i per a la construcció del seu esquema i imatge corporal.
Aprofundeix en la relació del to muscular com teló de fons de l'emoció, essencial per a
la relació amb l'entorn.
Així doncs, a partir de la psicomotricitat (idea base de l’escola francesa), el
desenvolupament psicomotor es concep com a una especificació dels seus tres factors
bàsics que la composen (intel·ligència, afectivitat i moviment).
Koupernik i Dailly (dues figures de la psicologia del desenvolupament) van proposar 3
plans d’evolució diferents:
- desenvolupament motor → es preocupa pel to muscular del nen. Observa i
valora les capacitats d’arrossegar-se, gatejar, caminar i córrer.
- desenvolupament de la praxi → es centra en la coordinació de moviments del
nen per tal d’assolir objectius.
- desenvolupament de l’esquema corporal → s’ocupa d’observar i valorar
l’esquema mental del propi cos que es fa el nen.
Pàgina 26 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

27. Desenvolupament sensoriopsicomotor
Aquesta visió del desenvolupament psicomotor, es basa en les dues escoles anteriors
comentades: Gesell i la psicomotricitat de Dupré.
Tal com diu la paraula, el desenvolupament sensoriopsicomotor, integra els elements
sensorials i motrius, dos elements que són inseparables a tota acció que pugui fer el
nadó.
Amb aquesta perspectiva, aquests dos elements esmentats esdevenen com a nucli
essencial del psiquisme infantil.
Els principis que condicionen aquesta exposició del desenvolupament de l’acció
infantil són:
- les configuracions posturals i de moviment que emergeixen en el nen
impliquen fites de maduració nerviosa
- l’estudi de cada una d’aquestes etapes és essencial considerar la “cooperació”
entre l’aparell motor i el perceptiu amb la finalitat de constituir el sistema
d’acció.
- el funcionament (el nen és actiu: activa circuits nerviosos que creen la funció
motora.
En el desenvolupament del sistema d’acció es consideren 4 etapes presents:
- l’homolateral
- la bilateral
- la contralateral
- la lateralitat
A continuació s’explicaran cada una d’aquestes etapes detalladament.
La fase homolateral
És una fase en la que la coordinació entre percepció i moviment es comença a dur a
terme de manera lateralitzada i independent, és a dir, a cada costat del cos de manera
autònoma.
Així doncs, el nen, en aquesta etapa, realitza moviments alternats entre lateral
esquerre i lateral dret. No és capaç d’efectuar moviments simultanis entre ambdós
laterals.
Pàgina 27 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

28. Fins els quatre mesos de vida, hi ha un fet molt curiós: la presència d’estímuls en els
camps visuals drets i/o esquerres, provoquen el moviment de membres que pertanyen
a la mateixa lateralitat del camp visual estimulat.
Per exemple: li acostem unes claus pel camp visual dret del nen. Aquest respon
movent el braç dret i no pas l’esquerra ni tampoc mou ambdós braços de manera
simultània.
Resulta que el nen obeeix a estímuls que es troben en els camps visuals laterals i no
pas en els camps visuals centrals (els estímuls en aquesta zona tenen un efecte molt
escàs).
Veiem doncs que l’estimulació bilateral durant aquesta fase és molt important.
Per exemple: durant l’alletament del nen, seria molt adequat que la mare variés la
direcció en la que amamanta el seu fill. Un altre exemple seria estimular-lo també amb
sons i fent-los variar en la lateralització de la seva procedència.
Tot això es fa amb l’objectiu d’evitar l’elaboració de connexions preferencials a un sol
costat, és a dir, s’ha d’evitar que el nen tingui una tendència o preferència a reaccionar
front estímuls que provinguin d’un sol costat.
La fase bilateral
En aquesta fase ja hi ha coordinació bilateral, gràcies a la construcció mental de la línia
mitja corporal, un eix vertical de referència que és part constitutiva de l’esquema
corporal.
Recordem que en la monolateralitat alternant (fase homolateral), el costat actiu no
interferia en l’acció del nen. No obstant, establir ara coordinacions bilaterals exigirà,
com a condició prèvia, que el costat no actiu perdi la seva “neutralitat”. Per tant, cada
acció d’un costat ha d’anar acompanyada per alguna activitat cooperativa de l’altre; el
bloqueig (la inactivitat) ja introdueix distorsions en l’acció de l’altre. Així, si el nen
estén una mà per tal d’agafar alguna cosa, es recolzarà amb l’altre braç al terra, per
exemple.
Aquesta coordinació també té lloc amb el sistema visual motor: tot i que hi ha
coordinació bilateral a l’hora de fer l’escombrada visual d’estímuls (la visió passa de ser
monocular alternada a ser bilateral simultània), l’enfocament no està gaire
desenvolupat, ja que superposa imatges de cada ull per separat (no actuen de manera
conjunta per tal d’elaborar una sola imatge totalment en tres dimensions). Per tant, la
seva coordinació oculo-manual no és prou precisa encara (cal major
Pàgina 28 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

29. desenvolupament), de manera que, si el nen vol agafar un objecte, és molt possible
que aquest falli en el seu intent d’agafar-lo correctament.
Per tal d’estimular aquesta coordinació i l’activitat motriu d’arrossegament, es pot
col·locar al nen sobre un terra pla i llis i, al voltant seu, diversos estímuls (objectes) una
mica allunyats de la seva situació. Si el nen mostra interès per algun d’ells (dirigeix la
mirada a un dels estímuls), aquest s’arrossegarà per tal d’agafar-lo i, en tot cas,
manipular-lo grollerament (amb els palmells de la mà, amb la boca...).
La fase contralateral
Ja amb l’activitat motriu d’arrossegament, es veu acció motora que segueixi un
moviment contralateral: quan el nen avança el braç esquerre, per exemple, avança la
cama dreta de manera simultània i, després d’avançar, repeteix el moviment però amb
el braç dret i la cama esquerra aquest cop, i així successivament.
La coordinació de moviments contralaterals és gràcies a la maduració de les vies
piramidals i té lloc entre els 8 mesos i els 4 anys aproximadament: el moviment es
integrat en un sistema superior i això fa que els moviments siguin ara conscients i
voluntaris (a diferència dels anteriors que es podien dur a terme en les fases prèvies).
Gràcies al creuament de les vies piramidals i a la seva maduració, el nen ja és capaç de
coordinar membres que pertanyen a costats diferents del cos.
Aquesta maduració de connexions cerebrals també dóna lloc a la perfecció binocular: a
diferència de l’etapa anterior, el cervell del nen ja és capaç d’elaborar una sola imatge i
situar-la en l’espai que ja és totalment tridimensional. Gràcies a aquesta perfecció, la
capacitat i la precisió oculo-manual del nen millora.
Per tal de practicar la coordinació contralateral, es proposa que el nen realitzi la
mateixa activitat esmentada anteriorment, però aquesta vegada gatejant i no pas
arrossegant-se. Amb aquesta activitat es segueix treballant la coordinació contralateral
però afegint-hi una mica més de dificultat (força, equilibri, resistència...).
Més endavant ja arribarà el moment de fer els primers intents de caminar.
Evidentment, durant l’aprenentatge, necessitarà punts de recolzament per tal
d’avançar. S’aconsella que els punts de recolzament no siguin les mans
d’acompanyants, sinó les mateixes parets de casa, els mobles, etc. per tal d’entrenar
els moviments contralaterals. Si el nen camina sempre agafat a una de les mans d’un
adult, aquest no estarà practicant la coordinació de moviment contralateral al 100%.
Es tracta de que el nen traspassi aquesta coordinació contralateral que havia aprés
durant l’arrossegament i el gateig, a la capacitat de caminar.
Pàgina 29 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

30. La fase de lateralitat
Aquesta és la última fase del desenvolupament sensoriomotor i, per aquestes alçades,
ens trobem amb que el nen hauria de tenir entre 3 i 6 anys.
Hem de tenir en compte que hi ha moltes activitats en l’entorn humà que requereixen
només del moviment d’un sol lateral del cos. Per exemple: escriure requereix l’acció
motriu d’una sola mà (ningú escriu amb dues mans).
Què és el que fa que tinguem la tendència a optar sempre pel mateix costat del cos en
moviments motors d’aquest estil? Aquesta lateralitat guarda relació amb la
lateralització cerebral.
La lateralització implica una divisió vertical de l’espai i del propi cos i és bàsic en l’ésser
humà (de fet és contingent a la condició humana).
La lateralització és molt important sobretot en l’etapa cultural: seguint amb l’exemple
anterior, l’escriptura no és possible fins que no s’assoleixen capacitats motrius fines i
una alta lateralització. El fet que la gran majoria sigui dretana, és bàsicament per
motius d’ensenyament i de societat. En el nostre cas, la majoria de persones són
dretanes i això és més que res per què la nostra societat està configurada d’aquesta
manera: l’escriptura va de dreta a esquerra, la palanca de canvis d’un cotxe es troba a
la dreta, conduïm per la dreta d’una via... Ser esquerrà no és dolent, en absolut, però si
que se li presenten diverses dificultats adaptatives al llarg de la vida que, mica en mica,
anirà atenuant.
Quan les capacitats motores i perceptives es troben situades al mateix costat, tenim
una bona lateralització (lateralització homogènia). No obstant, és possible que hi hagi
encreuaments que desemboquin en una mala lateralització i que causin dificultats en
l’adaptació (lateralització creuada).
L’adquisició d’esquema corporal
L’adquisició d’aquesta facultat, requereix una maduració d’àrees de l’hemisferi dret.
En aquest hemisferi es troba la majoria d’escorça que processa informació espaial i
d’orientació.
L’esquema corporal (la representació mental que construeix l’individu del seu propi
cos) és una facultat cognitiva que requereix de facultats motrius i de percepció.
Pàgina 30 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

31. Quan el nen experimenta, comença pel que s’anomena motricitat gruixuda:
moviments generals, grollers i poc específics (moviment de braços, cames, girar el
cap...).
Amb aquesta primera percepció de moviments grollers, el nen començarà mica en
mica a adonar-se que aquests membres els controla ell (sobretot quan els moviments
ja són voluntaris i totalment conscients) i que de fet són d’ell.
Més endavant entra en joc la motricitat fina: moviments precisos, acurats i sobretot
amb una intenció molt motivada i conscient (agafar objectes amb el moviment de
pinça índex-polze o agafar amb la mà un objecte adaptant-hi de manera ergonòmica la
part interior dels dits a la superfície de l’objecte).
Un cop més, hi ha múltiples exercicis per tal de practicar aquestes dues motricitats:
- Motricitat gruixuda: gatejar (als 9 mesos), caminar (als 15 mesos), pujar i
baixar escales, xutar una pilota (als 18 mesos), controlar esfínters a la nit (als 38
mesos), saltar (als 6 anys), , fer un llançament d’un objecte (als 8 anys)...
- Motricitat fina: reflex de prensió (els primers dies del naixement o fins al
primer mes de vida), manipular plastilina (12 mesos), agafar llapis i intentar
“dibuixar” (15 mesos), passar pàgines d’un llibre (24 mesos), encaixar peces
d’un puzle (als 36 mesos)...
Quan el nen ja comença a ser hàbil en les coordinacions motores de gairebé tot tipus
(encara que a vegades es pugui “entrebancar”), el nen començar a adquirir la capacitat
de no dedicar tanta atenció la reproducció de certs processos motors (sobretot aquells
que acabaran sent totalment automatitzats, és a dir, aquells assolits per la memòria
procedimental).
Un exemple d’això menys complex, és quan el nen està assegut i és capaç de focalitzar
més l’atenció cap un estímul si la el seu to muscular està relaxat de manera òptima. Si
hi ha un excés de tensió muscular (hipertonia) o si hi ha un excés de relaxació
(hipotonia) pot causar dificultats antencionals i d’aprenentatge.
Això cal controlar-ho molt ja des de les primeres fases educatives: per exemple, els
nens hiperactius o nens amb falta d’estimulació. Cal que trobin un equilibri, una
condició o nivell òptim.
El control del to muscular no només repercuteix en processos atencionals i
d’aprenentatge, sinó que fins i tot condicionen a la capacitat de respirar: una pulsió
nerviosa excessiva i continua pot produir hiperventilacions (característic de les
Pàgina 31 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

32. ansietats) i altres complicacions respiratòries (a més d’una disminució de l’atenció),
per exemple.
L’autocontrol
Per autocontrol (en aquest punt) entenem el control propi dels esfínters que té
l’individu.
El control d’esfínters no té lloc fins dels 18 mesos als 3 anys aproximadament. És per
aquest motiu l’ús de bolquers en nens de menor edat.
Normalment, el nen comença a controlar primer l’esfínter anal i després l’esfínter
uretral i sol ser primerament en el moment diürn abans que el nocturn (en les etapes
nocturnes és més difícil el control).
Avui dia es dóna molta importància a l’educació infantil en aquests temes a través
d’artefactes atractius per a la seva vista (per exemple un orinal amb una imatge dels
seus dibuixos animats preferits), dibuixos animats educatius emesos per televisió (els
nens aprenen molt per aprenentatge vicari), entre altres.
Finalment, per acabar el tema, inclourem un quadre cronològic amb activitats que pot
reproduir el nen.
Conclusions
Personalment, el tema del desenvolupament psicomotor és, potser, un dels que més
ens fascina. Perquè? Possiblement per l’enorme quantitat de canvis i progressos
motrius que durà a terme el nen/a.
I és que el “simple” fet de veure a un nen que no pot mantenir ni l’equilibri en cap dels
aspectes, passa a ser capaç de córrer, pujar i baixar escales, és una de les coses que
ens ha impactat més.
Hem de dir que, gràcies a les pràctiques de psicologia evolutiva, hem pogut veure de
primera mà, com és d’arrasant (en sentit positiu) la plasticitat sinàptica dels nens.
Realment és l’etapa en la que hi ha més adaptació i auto superació.
És curiós, però el simple fet de veure com un nen aprenia coses noves en qüestions de
segons a través d’aprenentatge vicari, ens deixava amb la boca oberta. De fet, en el
nostre cas de pràctiques, hem tingut a una nena (com a subjecte per observar el seu
desenvolupament) que ens ha demostrat una enorme potencialitat i el més increïble
de tot és que només amb 2 anys acabats de fer, era capaç de pujar i baixar escales,
Pàgina 32 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

33. córrer, llençar objectes, xutar-los, agafar correctament un llapis, saltar i imitar les
accions motrius de models adults a un nivell avançadíssim.
Amb tot això, volem dir que, tot i aprendre etapes en el desenvolupament psicomotor
(ja siguin de motricitat fina i gruixuda), no hem d’oblidar que no deixen de ser uns
marges flexibles i que ens podem trobar casos com aquest que acabem d’explicar.
Aquesta és la gràcia de treballar amb nens: sempre t’acabaran sorprenent per molt
ínfim que ens pugui semblar el seu petit gran èxit.
Pàgina 33 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

34. Tema 4: Desenvolupament cognitiu
Introducció
Hi ha diverses teories sobre el desenvolupament cognitiu dels nadons, depenent de la
perspectiva i allò en el que estigui basat el contingut:
La perspectiva psicomètrica va sorgir a meitat del segle XX, i tracta sobre l’anàlisi de
components a través de test, per tant no pot tenir en compte l’evolució.
La teoria del processament del a informació, que considera que unes poques
operacions simbòliques, relativament bàsiques, tals com codificar, comparar,
localitzar, emmagatzemar, poden adonar de la intel·ligència humana i la capacitat per
a crear coneixement, innovacions i tal vegada expectatives respecte al futur.
La redescripció representacional diu que la forma d'obtenir coneixement és que la
ment exploti internament la informació que ja té emmagatzemada mitjançant el
procés de torni a descriure les seves representacions. És a dir, tornant a representar en
formats diferents els conceptes del món que ja són a la nostra ment.
La teoria de Piaget, que és en la que ens centrarem, veu la intel·ligència com una
tendència progressiva a l’equilibració entre assimilació i acomodació. Es donen canvis
qualitatius seguint un ordre preestablert, estadis, cadascun amb les seves
característiques pròpies.
Els treballs de Piaget a psicologia genètica i d’epistemologia busquen una resposta a la
pregunta fonamental de la construcció del coneixement. La seva contribució essencial
va ser la demostració de que el nen té maneres de pensar específiques que el
diferencien de l’adult.
Estadis universals de Piaget sobre desenvolupament del nadó
Un adult te capacitat per a realitzar operacions lògiques, que són a base de la deducció
i el discurs científic i la cima a assolir en el procés cap a la intel·ligència.
Hi ha tot un seguit de processos que realitza la nostra ment per a arribar a la lògica i la
abstracció. Per a arribar-hi, Piaget estableix varis nivells que són universals, invariables
i qualitativament diferents:
La maduració biològica del sistema nerviós central, que és necessària però no
suficient.
L’experiència del mon físic, que és l’extracció d’informació del medi amb objectes
inanimats.
Pàgina 34 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

35. La influencia del medi social en el desenvolupament cognitiu es molt important, per
exemple l’ambient cultural i educatiu.
L’equilibració és l’organització i coordinació a totes les coses noves, lligant-les amb el
coneixement que té.
Conceptes bàsics.
La ment és l’enteniment i la capacitat de crear pensaments, que són la combinació de
capacitats com el raciocini, la percepció, l'emoció, la memòria, la imaginació i la
voluntat. La ment té dos tipus de processos, els conscients i els inconscients. També
abasta funcions no intel·lectuals, les funcions afectives. Amb aquesta ens podem
adaptar a l’entorn en el que vivim.
Té una tendència a la organització, agrupació i classificació de processos de pensament
en estructures; i a l’adaptació als canvis de l’entorn a través d’un procés actiu que
cerca l’equilibri entre el subjecte i l’entorn. D’aquí prové el concepte d’assimilació i el
concepte d’adaptació. Una forma d’adaptació molt generalitzada es el que en diem la
socialització secundària, de la qual parlarem al mòdul 3, tema 4.
Els esquemes són la unitat bàsica de la vida intel·lectual. Són una conjunt d’accions o
cadenes d’esdeveniments que culminen amb un o varis fins. Posem per exemple el fet
de seguir un valor, com ara donar ajut a tothom que es pugi, perquè això genera una
recció de felicitat i bondat envers tu i això t’agrada i, llavors, ho tornes a fer. La
representació d’un esquema es la interiorització d’aquest de forma que arriba un punt
que la persona fa accions de forma automàtica, sense plantejar-se perquè, però sap
que allò li comportarà beneficis, encara que tampoc pensa quins.
La assimilació es la incorporació de nova informació apresa a la nostra ment, i aquesta
ha de quadrar amb els nostres esquemes ja preestablerts. Ja que per a l’aprenentatge
es necessita la percepció, i la percepció és un procés subjectiu, el fet de modificar
sense adonar-nos la informació per a que quadri ens és, moltes vegades senzill.
Tinguem en compte que és molt més complicat canviar un conjunt d’informacions
lligades entre elles i incorporades en la nostra ment que no pas “una sola” informació.
La acomodació es la modificació dels esquemes o creació de nous, i aquesta es dona
quan trobem una informació, o mes bé un bombardeig d’aquestes, que no podem fer
quadrar amb els nostres esquemes. La nostra forma de veure el món canvia.
L’equilibri es la unitat d’organització en tothom que pensa. Es la forma en que les
persones introdueixen la informació exterior construint un cúmul d’informacions
lògiques i entrellaçades entre elles. No podem assimilar que els gats volen. L’equilibri
Pàgina 35 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

36. també fa de marc assimilador mitjançant el qual la informació és incorporada a la
persona.
Estadis del desenvolupament intel·lectual
Jean Piaget va generar un seguit d’estadis del desenvolupament intel·lectual que van
des de el moment en que es neix fins als 15 anys. Aquests són aproximats perquè no
som iguals, i uns poden assolir habilitats dels segon estadis sense haver adquirit abans
algunes del primer. Els estadis són:
L’estadi Sensomotor o sensoriomotor, que va des que es neix fins als dos anys, és a
dir, l’adient a aquest mòdul. És l’estadi en que predomina la intel·ligència pràctica, la
de la resolució de problemes d’acció. Utilitza els seus sentits en desenvolupament i les
habilitats motrius per a conèixer allò que l’envolta, confiant inicialment en els seus
reflexos i, més endavant, en la combinatòria de les seves capacitats sensorials i
motrius.
L’estadi preoperacional va dels dos als sis anys i es caracteritza pel pensament
egocèntric.
L’estadi operacional concret va dels sis als dotze anys i, en ell, apareix el pensament
lògic. Les seves accions son interioritzades gràcies a la representació mental en
imatges i conceptes, i la seva organització en sistemes dona lloc a les operacions
lògiques.
L’estadi de les operacions formals va dels dotze als quinze anys i l’adolescent assoleix
l’abstracció sobre coneixements concrets observats que li permeten utilitzar el
raonament lògic inductiu i deductiu. Desenvolupa sentiments idealistes i forma
contínuament la seva personalitat. A més desenvolupa els conceptes morals.
Estadi sensoriomotor
L’objectiu d’aquest estadi es, com hem dit
abans, l’organització de les seves capacitats
sensorials i motrius per a començar a actuar
conscientment i no tant a través de reflexes.
Piaget va dividir aquest estadi en sis subestadis:
El primer va de zero a un mesos, i és l’exercici
dels reflexes. Aquests reflexes són adaptacions
innates que serveixen per a la supervivència.
Per exemple un reflexe es que quan noten
pressió a la galta giren la boca i succionen, per
Pàgina 36 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

37. si allò fos una mamella. El nadó té dificultats motrius però amb la pràctica va
controlant-los. En aquest no hi ha pas cap tipus de conducta imitativa, intencionada ni
la capacitat de percebre la permanència d’un objecte, ja que si no els percep, no
existeixen.
El segon va des d’un a quatre mesos de vida. És el de les reaccions circulars primàries,
en el qual incorpora experiències als seus esquemes reflexes adquirint uns esquemes
simples, s’adapta. En aquesta el nen aprèn a repetir accions plaents (reaccions
circulars) o descobertes per casualitat, centrades en el seu propi cos (primàries).
També te capacitat d’anticipar alguns esdeveniments de forma limitada com per
exemple que el fet de plorar fa que li donin de menjar. Fa alguns intents d’imitació
copiant les accions que els altres copien d’ell. Per últim comença a coordinar
informació dels diferents sentits.
El tercer sub-estadi va dels quatre als vuit mesos, i es el de les reaccions circulars
secundàries, durant la qual el nen té el seu interès centrat en la manipulació
d’objectes i descobrir les seves propietats, manipula objectes del medi extern per que
causen un reacció satisfactòria (moure el sonall). Coordina esquemes simples, busca
objectes que desapareixen si son parcialment visibles o si es ell qui els ha amagat i
imita les conductes que pot observar o que ja sap que les pot fer. També fa conductes
semi-intencionals (es comença a adonar que els seus actes comporten efectes), és a
dir, té una tènue consciència de connexió entre causes i efectes.
El quart va dels vuit als dotze mesos i es la coordinació dels esquemes secundaris i
generalització per a aplicar-los a situacions noves, etapa que assoleix el seu punt
culminant quan els esquemes es poden combinar de manera flexible. Ja té una
conducta intencional i distingeix entre mitjans i fins en les seves accions perquè aprèn
a anticipar els esdeveniments. Progressa en la imitació i fa accions que fan altres.
També cerca activament els objectes que perd de vista, però veiem que si amaguem
l’objecte varies vegades al mateix lloc i després en un altre, veient-ho el nen, tendirà a
buscar-lo en el primer lloc. Per últim, veurem que té capacitat per a reconstruir les
relacions espaials.
El penúltim d’aquests estadis es el de les reaccions circulars terciàries, durant el qual
el nen experimenta de forma activa, és a dir, fa coses per a veure que passa.
Construeix nous esquemes d’acció impulsat per una motivació a experimentar (ens
agrada descobrir allò desconegut i experimentar per a veure què és més òptim).
Constantment es denota com assimila els conceptes, hi ha un aprenentatge. Adquireix
habilitat instrumental i amb aquests toca altres superfícies per a experimentar noves
percepcions. Per últim, dir que reconstrueix itineraris i entén i descobreix que
existeixen diferents llocs, cosa que genera la noció d’espai.
Pàgina 37 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

38. El sisè i últim estadi va dels divuit als vint-i-quatre mesos. Durant aquesta etapa ja pot
elidir alguns aprenentatges a través d’assaig i error, ja que pot construir
representacions mentals del que succeirà a través d’objectes absents i accions
passades. Apareixen els primer símbols o signes en la comunicació; es coneix
l’existència de l’objecte encara que no se sàpiga on és; pot representar mentalment els
desplaçaments d’objectes i té capacitat per a observar una acció i imitar-la temps
després.
Crítica a la teoria de Piaget
Diversos autors critiquen el seu treball de diverses formes.
En quant a la seva metodologia s’ha criticar que ha realitzat observacions naturalistes,
sense experimentació, i per tant no pot ser replicat. A més les seves entrevistes no
eren estructurades i la mostra de subjectes era molt reduïda.
Subestima la competència cognitiva dels bebès. Els nens comprenen l’entorn abans de
ser capaços de desenvolupar conductes motores que l’autor exigia per a demostrar el
seu grau de comprensió; i a més manquen les tasques i els instruments adequats. Un
dels exemples més destacats són: que entre els tres i quatre mesos la permanència
dels objectes ja existeix, i Piaget va assenyalar entre els vuit i dotze.
En estudis posteriors canvia d’eines i mètodes d’estudi de les capacitats dels bebès: en
algun cas observa les conductes perceptives senzilles, en altres fa un estudi per
habituació i deshabituació i en d’altres pren mesures electrofisiològiques.
El fet que es descobreixi en estudis posteriors que la representació mental apareix
abans del sisè estadi obliga a reconsiderar els mecanismes que hi intervenen. Als anys
seixanta els estudis afirmen que els nens amb quatres mesos mostren sorpresa davant
l’aparició i la desaparició dels objectes i als anys vuitanta Baillaregon afirma que els
nens de entre quatre i sis mesos tenen idea que els objectes segueixen existint en el
temps entre que desapareixen i desapareixen, que un objecte no pot ocupar el lloc
d’un altre. Així mateix afirma que la dificultat que tenen per a recuperar objectes
amagats es deu a la incapacitat que tenen per a organitzar seqüencialment els
esquemes necessaris per a aconseguir-ho, cosa que serà possible a partir dels nou o
deu mesos.
Representació mental
El concepte i les implicacions de el que és la representació mental ha anat variant al
llarg del temps. Per a Piaget es un derivat de la capacitat d’imitació i afirma que la
imitació diferida es la representació d’un model no present amb un model intern al
nadó que el representa. La imatge mental, diu, és el fruit de la interiorització de la
Pàgina 38 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

39. imitació. Explica que la primera forma de representació mental és la imatge mental,
producte de la interiorització de la imitació. Per tant conclou que la imitació es un paus
clau per a la representació mental.
Durant els anys setanta diverses les teories enfoquen que la imitació no es la millor
explicació de l’assoliment de la representació mental. Es distingeix entre els
procediments d’execució i el concepte o la idea. Els primers es defineixen en el “com
es realitza alguna cosa”, són coneixements de procediments i són inaccessibles i
indescriptibles. Els segons es defineixen com el “conèixer que es allò”, són
coneixements expressables o declaratius, conscients que es poden explicar mitjançant
el llenguatge.
En aquesta època Jean Mandler va realitzar estudis sobre l’origen de la representació
mental en nens i va descobrir aspectes d’accessibilitat i inaccessibilitat a la consciència
de les representacions que alberga la ment. Va veure que son capaços de crear
primeres representacions abans de l’edat que fixa Piaget i que els nens de nou mesos
recorden on queden els objectes amagats.
Per acabar, a la psicologia actual se sap que cap als tres mesos el nen adquireix la
categorització perceptiva (capacitat per classificar), als quatre o cinc mesos la visió
binocular en profunditat i les capacitats de reconeixement discriminatori.
Conclusions
El bon desenvolupament del nadó necessita un bon desenvolupament biològic, la
recepció d’experiència del món físic, la influència d’un medi social i l’equilibri de tot
allò nou que es presenta.
Per a integrar en nosaltres la informació que rebem
necessitem organitzar-la en esquemes, assimilar-la
incloent-la en els esquemes i, en cas que això no
funcioni, hem d’acomodar els esquemes a la
informació nova i a la que ja posseïm. Això ho fem
perquè no cóm capaços de viure en el caos, no podem
viure pesant que el ferro es sòlid i el podem traspassar
sense notar-lo; o un exemple més mundà, estem
intranquils sabent que un déu existeix i vela per la
nostra protecció alhora que moltes persones moren
devastades per catàstrofes climàtiques, i hem
d’adaptar la nostra ment pensant que va ser perquè
eren infidels, o mereixien o simplement que Déu creia
que era convenient. Necessitem d’un equilibri en la informació rebuda amb, per tant,
un punt de suport fort (perquè Déu ho vol). Sense cap dubte som subjectius en la
Pàgina 39 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

40. captació d’informació del món exterior, així que el nostre coneixement, és
coneixement personal o, com a molt, coneixement humà.
Tot nadó genera coneixement actuant sobre els objectes amb el simple fet de recaptar
informació, d’aquí ve que en la construcció dels processos intel·ligents hi ha una
primacia de l’acció.
Piaget generà un seguit d’estadis de desenvolupament intel·lectual que van des que es
neix fins als quinze anys. Començant pel actes reflexes que fem per a sobreviure,
instints implementats per la natura per a assegurar la perpetuació de l’espècie.
Aquests, de mica en mica, es van substituint per actes complexes fins a arribar a la
consciència de la major part dels nostres actes. El estudis de Jean tenen com a centre
les reaccions circulars, que són les repeticions d’actes ja que generen una resposta
plaentera.
La representació mental es clau per a poder començar a fer operacions lògiques,
perquè sense poder tenir una forma de “veure els objectes sense que siguin presents”,
no els podríem combinar i tenir inventiva, per exemple, un cavall alat es la
representació mental d’un cavall combinada amb la representació mental d’unes ales.
Així doncs la òptima recopilació d’experiència per part d’un nen necessita de
l’assoliment de representacions mentals per així no haver de aprendre-ho tot per
aprenentatge i error. Per exemple sabem que tot cos cau per efecte de la gravetat, i
això ens genera el suficient coneixement per saber que si no tenim res sota els peus
caiem, i si es des de una gran alçada el coneixement previ fa que formem les
conseqüències que pot tenir l’acte.
Pàgina 40 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida

41. Tema 5: L’adquisició del llenguatge
Introducció
Mare, quina va ser la meva primera paraula? Quan vaig començar a parlar?
Segurament, entre els familiars, s’han relatat anècdotes sobre els fills grans de quan
eren petits. Entre altres temes, moltes vegades sorgeix el de l’adquisició del
llenguatge.
Com adquireixen els nens el llenguatge? És innat? O potser és qüestió d’aprenentatge?
Aquestes preguntes, van motivar el seu estudi ja des de la Grècia antiga. Més
recentment, però, aquestes preguntes han originat enfocaments molt diferents amb
les seves respectives teories per tal de donar una resposta congruent a les preguntes
plantejades.
Resumidament, podríem dir que els dos corrents ideològics que es van enfrontar en el
camp de l’adquisició del llenguatge va ser el conductisme (tenint com a màxim
exponent a Burrhus F. Skinner) i l’enfocament nativista (sent Noam Chomsky defensor
d’aquest corrent).
El llenguatge com una habilitat apresa: el conductisme de Skinner
Durant els anys 30 i 40, les gramàtiques tradicionals estudiaven l’estructura de les
oracions, tenint en compte sobretot, a la posició recíproca dels elements dins
d’aquesta.
Els primers intents per explicar l’adquisició del llenguatge, van ser enfocats amb una
lent molt conductista, dels quals, Brurrhus Friederich Skinner va ser el seu exponent
més radical.
Els conductistes proposaven el següent:
- En primer lloc els nens aprenien a frasejar deduint mica en mica les regles
sintàctiques.
- En segon lloc, intervenia un mecanisme d’inducció i de generalització, guiat
exclusivament per un conjunt de reforços.
Skinner va elaborar un llibre, anomenat Verbal behavior (conducta verbal) i és en
aquesta obra, on el psicòleg conductista va analitzar la conducta humana, “tapant” el
que tradicionalment anomenat llenguatge, lingüística o parla. I és que, per Skinner, la
conducta verbal (la parla) no era res més que una conducta que estava subjecta a les
Pàgina 41 de 57
UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida