1. La Generalitat Republicana i la tasca del govern L’aprovació de l’Estatut de Núria l’any 1932 va tancar l’etapa de la Generalitat provisional que es produí en els primers mesos de la Segona República Espanyola. Tot seguit, es van convocar eleccions al Parlament de Catalunya per el 20 de novembre del 1932. Tan bon punt es van conèixer els resultats d’aquestes, es va fer evident la importància de dos partits polítics: Esquerra Republicana de Catalunya, que defensava un model social republicà, progressista, no religiós i d’esquerra moderada; i La Lliga un partit conservador, catòlic i catalanista però oposat al reformisme social i al laïcisme de les esquerres. La candidatura d’ERC va proclamar-se vencedora en els diversos comicis celebrats a Catalunya, tot i que La Lliga també obtingué redits electorals importants, com ara les eleccions generals de novembre del 1933. A Catalunya governà durant tota la Segona República ERC,que un cop aprovats l’Estatut i els traspassos de competències, va realitzar una tasca de govern força important, sobretot si tenim en compte que el període efectiu del govern autonòmic només va durar de novembre del 1932 fins a octubre del 1934, quan l’Estatut i la Generalitat van ser suspesos pel nou govern de centredreta que guanyà les eleccions a Espanya. Organigrama: L’administració de la Generalitat durant la Segona República Font: L’administració de la Generalitat durant la Segona República (llibre de text: Història editorial Claret, pàgina 188),. Font secundària. Aquest organigrama representa l’estructura de l’administració autonòmica de Catalunya durant la II República espanyola, que va comprendre el període compres del 1932 al 1939. Aquest gràfic radica en un factor destacat: que tot el sufragi emana del poble de Catalunya que, mitjançant sufragi universal, escollia els representants tant dels ens local com de la cambra legislativa nacional: el Parlament de Catalunya. Una característica del sistema de votació que tractem, és que el tipus de sufragi és indirecte. Això significa que un cop el poble s’ha expressat mitjançant votació (tant en les eleccions locals com en les celebrades al Parlament de Catalunya) els representants que són escollits investeixen el president de la Generalitat o l’alcalde aquell que obté majoria parlamentària o que en cas de no tenir-la, consensua mitjançant pactes la presidència de l’executiu català i dels ajuntaments. En el cas de la Generalitat, tant bon punt la cambra s’ha decantat i ha nomenat un dels candidats a president, aquest forma govern i designa els consellers que formaran, juntament amb el president de la Generalitat, el Consell Executiu. El tercer dels poders en un país, el judicial, que consta de cinc parts. És nomenat per dos òrgans diferents: el govern de la Generalitat, que designa el Tribunal de Cassació, els jutges, els magistrats i els funcionaris que treballen en els òrgans judicials, i el govern de la República que nomena els fiscals i els membres de la justícia militar. Amb aquest organigrama podem arribar a la conclusió que amb la instauració de la República és democratitzen les institucions. És a dir, que d’un model totalment unitari dirigit per un cap d’estat que era monarca es passa a un sistema descentralitzat on es constituïren governs autònoms a diverses regions espanyoles, que van ser Catalunya, Euskadi i Galicia. Gràfic: Resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya Taula: Les eleccions al Parlament de Catalunya del 1932 Font: Història, ed. Teide (pàgina 316), font secundària. Barcelona ciutatBarcelona circumscripcióGironaLleidaTarragonaTotalERC66’67%63’15%78’57%78’57%42’86%65’88%US8’33%10’53%0%0%7’14%5’88%PRAT0%0%0%0%28’57%4’7%UC4’16%0%0%0%0%1’18%PRF0%5’26%0%0%0%1’18%Lliga20’83%15’79%21’43%21’43%14’28%18’82%UDC0%5’26%0%0%0%1’18%ACR0%0%0%0%7’14%1’18%Total 100%100%100%100%100%100% Font: Risques, M. (dir.): Història de la Catalunya Contemporània, 1999, font secundària. Tot seguit analitzarem dues taules i dos gràfics sectorials referents a les eleccions al Parlament Català, el 20 de novembre de l’any 1932. Aquestes, són fonts de caire secundari, és a dir, realitzades posteriorment als fets que narren, però en base a dades oficials que es publicaren en el moment dels fets, com hem dit, el novembre del 1932. Aquestes foren les primeres eleccions celebrades al Parlament de Catalunya de manera democràtica. Es pot apreciar una clara victòria d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) liderada per Francesc Macià i Llussà. Pel que fa al context històric, aquests resultats cal emmarcar-los en l’auge de la Segona República, que havia sigut proclamada només un any abans i que tenia a Catalunya el lloc amb més suport social. I fou aquest suport social el que acabà portant també un gran suport electoral, que es centrà com ja hem comentat en un únic partit polític: ERC. Aquesta victòria d’Esquerra fou principalment deguda a la seva clara ideologia catalanista i progressista, dos fets que van connectar amb la majoria de la població, farta d’una situació política dictatorial o, com a mínim, poc democràtica i molt conservadora. Concretament s’observa que el partit de Macià va guanyar de manera aclaparadora a tota Catalunya amb excepció de Tarragona, on va sortir guanyadora, però rivalitzant amb el Partit Radical Autonomista de Tarragona (PRAT). També cal comentar que a banda d’Esquerra, el principal partit a l’oposició, que va començar a destacar ja que comptava amb un 20% dels vots, va ser la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba, que alhora també era el principal partit de dretes de Catalunya i molt més conservador que ERC. Vistes les dades podem concloure que el poble de Catalunya defensava la Segona República com un model federal, en el qual Catalunya esdevenia un estat independent, però alhora integrat a la Federació Iberica. És a dir, que la societat demanava més llibertat vers Espanya per defensar un model democràtic que tingués cura de les necessitats dels catalans i de la cultura catalana. I aquesta responsabilitat, l’encomanaven a Esquerra Republicana de Catalunya. Fotografia: Francesc Macià celebra la victòria d’ERC (1932) Francesc Macià celebra els resultats electorals d’Esquerra Republicana de Catalunya, a les eleccions, al Parlament de Catalunya, de l'any 1932. Font: www.fideus.com/biografies, font primària. Aquesta imatge, que és una font primària, ja que fou presa el dia 21 de novembre del 1932, ens mostra l'exaltació dels representants d'ERC tan bon punt es conegueren els resultats electorals que els atorgaren una àmplia majoria al Parlament de Catalunya a el partit liderat per Macià (56 diputats dels 85 totals). En la imatge, podem observar en primer pla a Francesc Macià, flamant president de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, Carles Pi i Ventura Gassol, tots ells dirigents d'ERC. Just a sota d'aquest grup de personalitats, que es troben situats al balcó del Palau de la Generalitat, trobem una multitud de catalans compartint amb els seus líders la victòria electoral. De fet com podem veure al marge inferior dret de la fotografia, la gent que s'amuntegava a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on es troba el Palau de la Generalitat, era més que considerable. Com a conclusió podríem dir que l'arribada de Francesc Macià al Govern de la Generalitat de Catalunya va marcar un abans i un després per la població de Catalunya, que ho demostrava sortint al carrer per a celebrar la victòria d'un líder que per ells representava el canvi al nostre país. Un exemple d'això és l'Estatut de Núria, que redactat l'any 1932 per ordre del govern de Macià, significà un avenç històric en l'autogovern de Catalunya. Quadre resum: L’activitat legislativa del Parlament de Catalunya Font: L’activitat legislativa del Parlament de Catalunya (Llibre de text: Història, ed. Teide, pàg.317). Font secundària. Aquest quadre ens resumeix l’activitat legislativa del Parlament de Catalunya durant la Segona República, període comprès entre els anys 1931 i 1936. Un temps caracteritzat per l’augment de llibertats i drets socials, així com, d’una difusió important de la llengua i cultura catalanes amb l’arribada d’Esquerra Republicana de Catalunya al govern de la Generalitat. Tot el seguit de lleis aprovades pel Parlament de Catalunya es poden dividir en obres de tipus polític, econòmic i social. Dins de l’àmbit polític, cal destacar l’aprovació de l’Estatut Interior de Catalunya que juntament amb la llei municipal completava l’organització institucional del país donant més pes competencial als ens locals. Per altra banda, la Generalitat de Catalunya va crear el Tribunal de Cassació, la màxima instància judicial a Catalunya, que seria l’equivalent a l’actual TSJC. Finalment dins del marc polític, és important d’anomenar la creació d’una nova divisió territorial de Catalunya, que mitjançant comissió tècnica, establí la partició del territori Català en 38 comarques i nou regions funcionals al que correspondria actualment a les vagueries. Pel que fa referència a l’apartat econòmic, cal remarcar la creació de la llei de mutualitats, que afavorí en la millora de l’assistència sanitària a la població en general, la llei de contractes de conreu, que intentava resoldre un gran conflicte entre els propietaris de terres i els arrendataris, les caixes de dipòsits, entitats financeres on la població hi confiava els seus estalvis, l’institut d’investigacions econòmiques i els serveis d’estadística. . I finalment, en l’àmbit social, es va establir la igualtat jurídica entre l’home i la dona casada, el que representà, un avenç importantíssim respecte de la situació existent fins l’inici de la II República, en la qual es tractava a la dona com un objecte tot i ser realment una persona com una altre. També s’aprovà la llei de la successió intestada, que representà una protecció envers les vídues i equiparà en drets els fills nascuts fora del matrimoni respecte dels que havien nascut dins d’aquest. En la vessant sanitària, s’aprovà una llei de bases pera l’organització dels serveis de sanitat i assistència social a Catalunya, que preveia l’ampliació de la cobertura sanitària, el que representava una de les bases per a un futur estat del benestar que, amb l’inici de la Guerra Civil no es pogué materialitzar, i en la vessant cultural, s’establí la llei de creació del consell de cultura de la Generalitat i una llei per conservar tot el patrimoni existent dins del país. Podem concloure que es van fomentar moltes lleis que pretenien millorar el funcionament del país amb la creació de noves divisions administratives més fidels a la geografia Catalana i amb la intenció d’afavorir la societat i guanyant qualitat de vida amb noves prestacions que s’aprovaren, com es el cas de les mútues, l’equiparació jurídica entre homes i dones casades o amb les millores en la sanitat. Un seguit de millores que, malauradament no va ser possible aplicar-les degut a la Guerra Civil iniciada per aquells que volien una societat més masclista i desigual en el tractament de les llengües i pensaments diversos existents dins de l’Estat. Taula: Aules d’ensenyament primari creades per la Generalitat Font: Aules d’ensenyament primari creades per la Generalitat 1931-1936 (llibre de text: Història, ed. Teide, pàgina 322). Font secundària. D’aquesta taula estadística titulada Aules d’ensenyament primari creades per la Generalitat (1931-1936), període corresponent a la Segona República Espanyola es desprèn que el govern de la Generalitat va tenir com una de les seves prioritats la creació d’un sistema d’ensenyament públic gratuït i mixt amb l’objectiu de formar tan mestres com alumnes en una societat que fins llavors s’havia basat en l’agricultura i l’entrada al camp per treballar dels infants tan bon punt eren capaços d’exercir aquesta feina. És per això que amb previsió de futur la Generalitat republicana invertí grans sumes de diners en crear centres d’ensenyament primari, secundari i universitats per tal d’augmentar el nivell de formació de la societat que es volia desenvolupar que en un futur, que ja llavors s’albirava com a molt competitiu i globalitzat. Entrant en les dades que ens mostra la taula, podem apreciar com en el transcurs dels anys ja esmentats anteriorment, es fa evident que cada cop es creen menys aules noves, per què ja s’abastien amb les que ja s’havien creat anteriorment i les que ja existien amb anterioritat. Les dues demarcacions on es generaren més places escolars foren Barcelona i Lleida. La primera pel gran increment de la seva població que havia estat vivint des de feia dècades, i la segona per la dispersió que existia en ser una zona pràcticament rural en tota la seva extensió, cosa que provocava que hi hagués una gran dispersió demogràfica. Tal i com hem comentat a l’inici d’aquesta descripció podem concloure que uns dels principals objectius de la Generalitat republicana era la d’oferir un ensenyament que abastis la totalitat de la població en edat escolar, així com, prioritzar els ensenyaments superiors amb la creació de diverses universitats i sempre amb un tret comú: la normalització de la llengua catalana. Cartell de l’Institut-Escola Font: Història, ed. Teide (pàgina 322). Font primària. Ens trobem davant d’una font de tipus primari (un cartell) que fa referència a la creació per part de la Generalitat de Catalunya, d’una nova institució educativa anomenada “Institut-Escola” En aquest cartell podem observar, dos joves adolescents realitzant diverses activitats que s’oferien en aquest centre, com per exemple basquetbol i arts plàstiques, a la vegada podem veure que aquests dos alumnes es troben al davant d’un gran edifici que podríem interpretar que és el mateix Institut-Escola. L’Institut-Escola es va crear per tal de reestructurar l'ensenyament secundari. La seu era al Palau del Governador del parc de la Ciutadella i el director en fou Josep Estalella i Graells. El seu funcionament es regia per unes Normes elaborades pel Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que fixava l'edat mínima d'ingrés al centre -11 anys-, l'admissió d'alumnes d'ambdós sexes i el seu nombre, el Pla d'Ensenyament, l'organització, etc. A més a més, un reglament intern definia els trets pedagògics i organitzatius: coeducació de sexes, l'ús del català com a llengua bàsica, laïcisme en la teoria i les costums i la continuïtat coordinada de l'ensenyament primari a la secundària. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, l’Institut-Escola va veure aturada la seva expansió i amb el final d’aquesta, i degut a l’arribada de les tropes franquistes a la capital catalana, fou clausurat. Podem concloure que la Generalitat, va fomentar l’educació per a les futures generacions, ja que volia ser competitiu amb la resta del món. Cartell de l’Ajuntament de Barcelona del 1932 Font: Història, ed. Vicens Vives (pàgina 255). Font primària. La informació que se'ns presenta a continuació, correspon a un cartell de propaganda, publicat per l'ajuntament de Barcelona l'any 1932, en el qual aquesta institució ens informa de la posada en marxa de les escoles populars per als infants de la ciutat comtal. Aquesta mesura es produí en un context històric marcat per l'establiment d'un govern provisional de la Generalitat motivat pel triomf d'Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions municipals del 14 d'abril del 1931. En aquest cartell hi podem observar, tres infants, dues nenes i un nen amb un braçalet identificatiu de color blau, en el qual podem apreciar l'escut de la ciutat comtal. Hi ha un missatge ben emfatitzat, en el qual ens diu: els infants que trobaràs per Barcelona que portin un braçalet per la ciutat, són alumnes de “les Escoles Populars”. La Comissió de Cultura de l'ajuntament demana que vetllis per ells. És un missatge que va adreçat a tots els ciutadans de Catalunya. I és que aquest braçalet que duien, els identificava com a alumnes provinents de famílies de pocs recursos econòmics. Podem arribar a la conclusió que l’ajuntament de Barcelona va contribuir a fomentar l'educació de les noves generacions, avançant-se a la situació que existiria en un futur al món. Cartell de la divisió territorial de Catalunya l’any 1936 Font: Història, ed. Vicens Vives (pàgina 255) Font primària. Ens trobem davant d'una font primària de tipus gràfic, concretament un mapa d'abast nacional, publicat per la conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. En ell hi observem la nova divisió territorial de Catalunya en 38 comarques i 9 regions administratives. Aquesta nova divisió responia als criteris iniciats per la Generalitat republicana de suprimir el model provincial propi de l'Estat espanyol i substituir-lo per un model més proper a les necessitats de la població del país en quant a serveis com ara la distribució de l’aparell judicial, hospitalari, etc. Aquesta distribució, realitzada entre diversos geògrafs catalans, entre els quals destaca Pau Vila, es va fer a partir de diversos estudis que es centraren en consultes poble a poble. Algunes de les preguntes que es van fer per estudiar la nova divisió del país, van ser on es situava el principal mercat d’aquell municipi, o en quins municipis guardava més relació cadascuna de les localitats repartides per la geografia catalana. D’aquesta manera s’aconseguí realitzar una divisió política de Catalunya el més similar possible a les relacions que hi havia en el territori. Pel que fa a la descripció pròpiament dita, en aquest mapa observem les 38 comarques creades pel Govern de la Generalitat en l'inici de la Segona República, divisió que no difereix pràcticament gens de l'actual. Únicament observem com en aquest període de temps, s'han creat 3 noves comarques (Pla de l'Estany, Pla d'Urgell i Alta Ribagorça, fruit de la partició de les comarques del Gironès, el Segrià i el Pallars Jussà que s’establiren l’any 1936). Alhora observem com el país no només es divideix en 38 comarques sinó que també ho fa en 9 regions de nova creació: Barcelona i la seva àrea metropolitana, Tarragona, les Terres de Ponent (amb capital a Lleida), les comarques gironines, les Terres de l'Ebre (amb capital a Tortosa), l’Alt Pirineu (amb capital a Tremp), la Catalunya Central (que es dividí en dues regions diferenciades amb capital a Manresa i Vic) i una darrera regió entre Tarragona i les Terres de l'Ebre amb capital a Reus. Com a conclusió d'aquesta font, podem dir que els plans que estava elaborant el govern de Catalunya tenien per objectiu realitzar una divisió territorial de Catalunya adaptada al territori, just al contrari que les províncies imposades pel govern espanyol. Es per això, que podem dir que la Generalitat republicana, tot i el seu breu bagatge a l’hora de governar, tenia molt clares les necessitats de Catalunya per aconseguir ser un territori avançat i ben organitzat amb una població ben formada i preparada pel futur que es començava a albirar ja en aquell moment. Fotografia: Cases unifamiliars del barri de Sant Andreu (Barcelona) destinades a la classe obrera. Projectades pel GATCPAC Font: Història, ed. Teide (pàgina 323) En aquesta font primària, que és una fotografia, s’hi representa un nou tipus d’habitatge impulsat per un organisme anomenat GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), que s’encarregava de projectar i construir noves instal·lacions destinades a serveis públics, com per exemple hospitals, habitatges destinats a grups socials concrets, etc. Aquest organisme fou creat l’any 1929 i el seu objectiu era promoure l'arquitectura d'avantguarda, principalment el racionalisme, entroncant amb les corrents europees que es desenvolupaven aleshores. Aquesta imatge correspon a l’edifici de cases unifamiliars del Barri de Sant Andreu, anomenat la Casa-Bloc, destinat a la classe obrera. Aquest, era un edifici uniforme, però que per dins estava dividit en diferents habitatges, és a dir, era un tot des de l’exterior, però organitzat en diversos habitatges amb tots els seus serveis per dins. La composició dels habitatges era de dos pisos (planta i pis), i un petit pati al davant. També és pot observar en primer pla, un grup de dones amb les seves criatures, que probablement vivien en aquests habitatges destinats a la classe obrera, d’aquesta imatge podem deduir que els seus homes devien estar treballant a una indústria propera. Com a conclusió podem dir que aquesta institució privada (GATCPAC) amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya, va incentivar la construcció de vivendes, però sobretot la construcció d’instal·lacions destinades als serveis socials. El principal exemple és el Dispensari Central Antituberculós de Barcelona (hospital especialitzat), construït entre els anys 1934-1938 i obra dels arquitectes Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé. Aquests arquitectes que hem esmentat, també aprofitaren per lligar els seus projectes amb el lloc on s’havien fet i els principals motius que els havien dut a realitzar-los. I és que la Generalitat republicana volgué associar a un estil propi català els projectes que dugueren a terme aquests arquitectes del nostre país. Lluís Companys Lluís Companys i Jover polític nacionalista català (Tarrós, Lleida, 1882 - Barcelona, 1940). Advocat de formació, va participar des de començaments de segle en diversos moviments republicans contraris al règim de la Restauració, combinant el seu ideari d’esquerres amb el catalanisme i repartint la seva activitat entre la lluita política i sindical. El 1921 va ser elegit diputat, al mateix temps que creava la Unió de Rabassaires per portar el sindicalisme al medi rural català. El 1931 va fundar el partit Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb Macià i Tarradellas. Després de la victòria de les candidatures republicanes a les eleccions d'abril del 1931 va participar en l'ocupació de l'Ajuntament de Barcelona, des d'on Macià, el cap del partit on militava Companys, va proclamar la República Catalana com Estat integrant d'una «Federació Ibèrica». Reconduït el procés polític català al marc comú de la Segona República Espanyola, Companys va actuar com a portaveu del seu partit a les Corts, fins que, aprovat l'Estatut d'Autonomia per a Catalunya, va ser elegit president del Parlament català (1932). Durant l'estiu del 1933 va exercir breument com a ministre de Marina en el govern d'Azaña. En morir Macià el dia de Nadal del 1933, Companys va succeir-lo com a president de la Generalitat o govern autònom català. En aquell mateix any va aprofitar la revolució llançada per les esquerres contra l'amenaça feixista que veien en Gil Robles per proclamar novament la sobirania d'un «Estat Català» integrat a la República Federal Espanyola, l'exèrcit va aixafar aquella revolta i Companys va ser detingut i condemnat a trenta anys de presó. No obstant això, va ser amnistiat després del triomf del Front Popular a les eleccions de 1936, en què va obtenir acta de diputat. Durant la guerra civil que va esclatar a continuació (1936-39), va seguir presidint la Generalitat fins que, perduda la guerra, va fugir a França. Va ser detingut pels nazis després de la invasió alemanya de francòfon (1940), lliurat al govern de Franco i afusellat al castell de Montjuïc. Font: Viquipèdia.