1. LES POLÍTIQUES
ECONÒMIQUES.
LA POLÍTICA FISCAL
Per David Sansaloni i Andreu Felis
2. 1. Les polítiques econòmiques
Són les formes en què l’estat intervé en l’economia
per a assolir uns objectius econòmics.
3. 1.1 Objectius o finalitats
Creixement econòmic sostenible: l’Estat intervé per a
sostenir l’increment de béns i serveis. I també intenta
millorar el benestar dels ciutadans.
4. 1.1 Objectius o fins
Plena ocupació: l’Estat intenta donar feina al màxim de persones
possibles dins d’eixe país. Donar feina a tothom és practicament
impossible, així que es diu que hi ha plena ocupació quan el 98% de la
població activa està ocupada. Els indicadors són: taxes d’activitat,
d’ocupació i d’atur.
5. 1.1 Objectius o fins
Estabilitat de preus: controlar l’estabilitat dels preus
és fonamental perquè els consumidors conserven el
seu poder adquisitiu i per a evitar la incertesa que
genera la inflació. L’indicador és l’IPC.
6. 1.2 Mitjans
Directes: són els organismes que elaboren i
posen en pràctica la política econòmica.
Indirectes: són els col·lectius que tenen un
gran pes específic en les societats modernes
(com grans multinacionals). Resulta fonamental
que l’Estat negocie amb elles per a avançar
tots junts en la mateixa direcció i aconseguir
els objectius proposats.
7. 1.3 Tipus de polítiques econòmiques
Fiscal: consisteix en l'acció intencionada de
l’estat per augmentar o disminuir l’activitat
econòmica a través dels impostos o G.
Monetària: posa en pràctica un conjunt de
mesures que pren el banc central d’una nació
per a mantenir l’estabilitat dels preus i els
diners en circulació amb l'objectiu d'estimular
una economia.
Exterior: consisteix en l'intervenció de
l’Estat per a regular les transaccions
comercials i financeres amb altres països o
economies.
De rendes: pretén aconseguir l’estabilitat de
preus controlant la inflació.
8. 1.4 Definició més completa:
Polítiques econòmiques: són les formes en que l’estat
intervé en l’economia per a acomplir uns objectius
econòmics relacionats amb la producció, ocupació i
preus, a través de variables com ara els impostos, la
despesa pública o el preu del diners.
9. 2. Política fiscal
És l’actuació intencionada del sector
públic mitjançant la recaptació de fons i
l’aplicació de despeses públiques, per a assolir
els objectius que persegueix l’Estat.
10. 2.1 Tipus de polítiques fiscals
Discrecionals: són les que apliquen els governs
quan volen intervenir sobre els ingressos o les
despeses intencionadament, és a dir, les que
cal activar per iniciativa pròpia perquè no
estan reglades.
Estabilitzadors
automàtics.
11. Polítiques fiscals discrecionals
Programes d’obres públiques
Plans d’ocupació i formació
Programes de transferències
Modificació dels tipus impositius
12. Estabilitzadors automàtics
Amb l’ús dels estabilitzadors automàtics, les
transicions entre les fases dels cicles
econòmics d’expanció i de recessió són més
breus i menys traumàtiques.
14. Efectes sobre l’economia de la PF
Quan es redueix els impostos o s’incrementa la
despesa pública per a estimular la demanda
total o agregada de béns i serveis es diu que la
política fiscal és expansiva. S’utilitza per
augmentar el PIB i crear ocupació.
Quan s’apugen els impostos o es redueix la
despesa pública per a aconseguir els objectius
contraris, es diu que és restrictiva. S’utilitza
per controlar el dèficit públic o la inflació.
Depenent de la ideologia del govern s'aplicarà una o altra. L'expansiva
s'aplica per a crear llocs de treball. La restrictiva s'utilitza amb
la finalitat de desfer-se de qualsevol deute acumulat, però
augmenta l'atur i no té massa en compte l'actuació dels ciutadans.
15. 3. PGE: Pressupostos Generals de l’Estat
Són una relació detallada de les despeses i el
ingressos que farà l’Estat durant un any. Reflecteix la
PF del govern.
Aquest quadre
mostra algunes
despeses previstes
que farà l’Estat
al 2012.
16. 3.1 Els ingressos públics dels PGE
L’Estat rep alguns ingressos per aquestes vies:
Cotitzacions socials: quantitas que els treballadors afiliats a la
Seguretat Social paguen perquè ells i la família tinguen dret a
cobertura: malaltia, invalidesa, jubilació… A Espanya, als últims anys
ha augmentat.
Tributs: ingressos públics més importants perquè suposen la meitat
de tot el recaptat. Segons si el contribuent rep alguna cosa a canvi,
es classifiquen:
Impostos: són pagaments a les administracions públiques sense
que el contribuents reba res a canvi. Poden ser directes (tenen
en compte la situació econòmica de la persona o empresa), que
graven l’obtenció d’una renda (IRPF, I.S, etc.) o l’acumulació d’un
patrimoni (I.P, etc.); o indirectes (no tenen en compte la situació
econòmica de la persona o empresa), que graven el consum (IVA,
imp. especials, etc.)
Taxes: són pagaments a canvi d’utilitzar un servei públic que
proporciona un benefici direta a l’usuari (l’entrada a una
exposició pública, la matrícula d’una universitat, etc.)
17. 3.1 Els ingressos públics dels PGE
Altres ingressos:
Tranferències corrents: són recursos procedents d’altres
entitats (loteries, jocs de l’estat, etc.)
Ingressos patrimonials: són rendes que proporcionen béns a
l’Estat (beneficis d’obres públiques, com Altadis o RENFE)
Alienació d’inversions: són les que deriven de la venda de béns
que són propietat de l’Estat (empreses públiques, etc.). Als
darrers anys s’han privatitzat empreses molt importants, com
Telefónica, Repsol o Iberia.
Tranferències de capital: són els que procedeixen de fons
estructurals de la Unió Europea i es destinen a finançar
projectes d’inversió.
18. 3.2 Les despeses públiques dels PGE
La despesa pública és el conjunt de despeses efectuades per
l’Administració pública. Es classifiquen en:
Despeses corrents: són les despeses generals que tenen l’objectiu
de proporcionar a la societat serveis públics, com la sanitat,
l’educació i la justícia. Es classfiquen en:
Salari dels funcionaris
Compres de béns i serveis a empreses privades
Despeses d’inversió: es destinen a mantenir i ampliar la capacitat
productiva del país. Es concentra tota en infraestructures:
carreteres, hospitals, aeroports, etc.
Transferències i subvencions: l’Estat obté recursos en forma
d’impostos, cotitzacions socials... i les tranfereix a les persones
(tranferències) o empreses (subvencions) més necessitades.
19. 3.3 El saldo pressupostari
Hi ha dos corrents de pensament econòmic que enfronten els
economistes en relació al dèficit públic:
Model econòmic keynesià: defén que l’Estat s’ha d’endeutar
per assolir la plena ocupació i estabilitat. El pressupost deu
buscar l’equilibri al llarg del cicle econòmic. Durant la fase de
recessió, l’Estat s’endeuta per a impulsar l’activitat
econòmica. Durant l’expansió, obtindrà superàvit i pagarà els
deutes pendents. L’utilitzen els partits d’esquerres (PSOE,
IU, etc.)
Polítiques neoliberals: critiquen l’endeutament de l’Estat.
L’objectiu principal és la inflació que genera el dèficit públic.
La política fiscal és innecessària perquè el mercat es regula
sol i la despesa pública es limita a allò estrictament necessari.
Són pràcticament els partits de dretes (PP, PNV, etc.)
20. 3.3 El saldo pressupostari
El pressupost pot estar equilibrat (ingressos=despesses), en dèficit
(ingressos<despesses) o en superàvit (ingressos>despesses).
Per finançar el dèficit públic:
Emetre deute públic: l’Estat demana diners a empreses i
particulars a canvi d’uns títols que atorguen a qui els poseeix el dret
a la devolució dels diners a un interés fix pactat.
Pujar els impostos: l’aplicació d’aquesta mesura s’acostuma a
efectuar en fases expansives perquè generen menys impacte social.
Baixar la despesa pública (com, per exemple, amb retalls als
diferents ministeris del país)
Augmentar els diners en circul·lació: als països de la zona euro ho
decideix el BCE (Banc Central Europeu).