La construcció de l'estat liberal. (1844-1868). El regnat d'Isabel II

1. TEMA 5.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT
LIBERAL: EL REGNAT D’ISABEL II (1844-
68)
1.- El sistema polític.
1.1.- La Constitució de 1845
1.2.-Els partits polítics
1.3.- Els pronunciaments militars.
2.- Etapes.
2.1.- La dècada moderada (1844-1854)
2.2.- El bienni progressista (1854-56)
2.3.- La tornada dels moderats (1856-68)

3. L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL.
- El sistema liberal es basarà en diferents pilars: la Corona,
l’exèrcit i els partits dinàstics (moderats i progressistes), sent
l’exèrcit clau per a decidir qui governa, mentre la majoria de la
població quedava fora del sistema polític. El document polític
serà la Constitució de 1845.
- La Constitució de 1845.
Els partits polítics
Els pronunciaments militars. El pes de l’exèrcit
Les Juntes i les Milícies.
La premsa

4. 1.1.-La Constitució de 1845.
Les eleccions de 1844, després del descontent amb Espartero i amb un
sufragi molt retringit, donen la majoria als moderats: govern de Narváez
Els moderats representen el poder de la nova burgesia terratinent,
fusió dels antics senyors i els nous propietaris burgesos
Els moderats posen les bases d’un liberalisme molt conservador (doctrinari) que utilitzarà
procediments autoritaris contra el carlisme per una part i les classes populars per altra
LIBERALISME AUTORITARI
Predomini ordre i autoritat
Reforma política i dures
mesures repressives

5. Sobirania Compartida de les Corts amb el rei . Front a la
idea de la sobirania nacional, s’estableix una síntesi
conservadora que identifica la monarquia com la representació de la forma
de govern tradicional i les Corts com representació de la nació. S’estableix
una monarquia constitucional
La divisió de poders és molt imperfecta i destaca el predomini de l’executiu (Rei)
per damunt dels altres.
La Corona nomena els ministres, al marge del Parlament,
té capacitat legislativa i pot disoldre les Corts
El poder legislatiu es troba dividit en dues cambres: el Congrés,
elegit per sufragi censatari (menys del 2%) i el Senat, elegit per
la Corona entre aristòcrates, eclesiàstics i militars. El seu nombre
era ilimitat . A més, el Senat podia rebatre determinades sentències
judicials
La Constitució
moderada de 1845
(liberalisme doctrinari)
El Poder Judicial no apareix com un poder independent: jutges nomenats pel govern

6. Drets i llibertats. Tot i que es reconeixen, pràcticament totes
lleis posteriors venien a restringir la llibertat
d’expressió i impedir el dret d’associació
Confessionalitat catòlica de l’Estat. Es prepara
el camí pel Concordat amb l’Església (1851)
Ajuntaments i Diputacions per nomenament del govern
Supressió de la Milícia Nacional
D’altres

7. La Constitució de 1845
Art. 12. La potestat de fer les lleis descansa en les Corts amb el Rei.

8. El sistema polític.

9. Comparació entre 1812,37 i 45

10. El sistema polític
1.2.- Els partits polítics (I).
Els dos partits polítics fonamentals (moderats i progressistes) són minoritaris (elitistes)
a causa d’un sufragi molt restringit. La premsa és un vehícle de difusió d’idees
Els dos grans partits defensen el sistema monàrquic constitucionalista
Convé diferenciar dos grups: els que van a participar del sistema, moderats ,
progressistes i unionistes i els que es troben fora
i mai entraràn al govern, com els demòcrates, més tard
els republicans i també els carlins

12. . Els partits polítics .
Els
moderats
Suport social: terratinents, grans comerciants, la vella
noblesa, l’alt clergat i els militars moderats
Ideologia liberal conservadora: defensen el sufragi censitari restringit,
la sobirania compartida entre la reina i les Corts, el clericalisme,
la limitació dels drets i amplis poders per a la Corona . Us de la força (G.Civil)
contra els opositors polítics
Principal líder: Narváez

13. Els
progressistes
Suport social: professionals liberals, militars progressistes, mitjans i
xicotets burgesos i algun membre de la burgesia industrial i financera .
En un principi també suport de les classes populars urbanes
Ideologia liberal progressista: defensen la sobirania nacional (predomini de
les Corts), limitar la influència de l’església, un sufragi censitari més ampli,
més poders per als ajuntaments, una reforma agrària i major poder per a les
institucions locals (ajuntaments i Milícia Nacional)
Principals líders: Espartero, Mendizábal i Prim
General Prim

14. Els partits polítics
Por muy ilustrados que sean los individuos que no tienen bienes, y por más a propósito que se les
considere para desempeñar cualquier destino público, no por eso pueden ser igualmente útiles
para diputados de la nación […]. La independencia absoluta que debe tener un legislador es
preciso fundarla en la posesión de una renta capaz de cubrir sus más imperiosas necesidades.
Antonio Borrego en El español, 4-IV-1846

16. Els partits polítics (II).
La Unió
Liberal
Partit centrista format en 1854
Suport social: format per moderats descontents i progressistes més conservadors
Ideologia centrista: defensen mesures intermèdies entre moderats i progressistes
Principal líder: O’Donnell

17. El Partit
Demòcrata
Fundat en 1849
Ideologia demòcrata: defensa el sufragi universal masculí, l’ampliació de
les llibertats, la llibertat de culte, la lluita contra les desigualtats socials,
la intervenció de l’Estat en l’ensenyament i una fiscalitat més justa
Sociològicament representa sectors de les classes populars i les petites
burgesies urbanes

18. Els republicans guanyen força al final del regnat d’Isabel II i, a més de defensar el
mateix que els demòcrates, demanen la República i un caràcter més social i popular amb
El reconeixement de més drets (vaga, educació obligatòria laica, separació radical entre
Església i Estat, etc).
De fet, els republicans provenen dels grups demòcrates i es faràn sentir cap a finals
del regnat d’Isabel II. Monturiol, Figueras o Pi i Margall principals líders
Candidatura republicana de
1873. Soberania nacional amb
totes les seues conseqüències.
Sufragi universal, sanció de les lleis
pel poble. Llibertat de cultes,
d'ensenyament i d'impremta, sense
restriccions de cap mena. Dret de
petició, de reunió i d'associació.
Armament general del poble. Abolició
de les quintes i de l'exèrcit permanent
(...). Completa descentralització
municipal i provincial. Jurat per a tota
classe de delictes.
Propaganda electoral apareguda al diari La
esperanza, 1873.
Pi i Margall
Narcís Monturiol

19. Evolució dels partits polítics segle XIX

20. Els carlins
Defensen una monarquia autoritària molt lligada a l’Església
(Tot poder prové de Déu).
•S’oposa a qualsevol règim liberal i democràtic.
•el Concordat de 1851 entre Església i Estat limitarà el suport
de la jerarquia eclesiàstica.
•Geogràficament tindrà en el País Basc, Navarra i l’interior
de Catalunya les principals seus.
•Protagonitzarà diferents insurreccions: 1847 i una nova guerra
el 1872-76, que veurem en el tema 6.
•En definitiva, se consolida com la principal referència antiliiberal
en Espanya
El moviment obrer espanyol, les classes treballadores, encara no presenta un partit
polític propi. Aleshores estan formant-se els primers sindicats, encara il.legals, a més
(tema 8)

21. Els pretendents carlins

22. Partits polítics. (Síntesi)

23. Fonts i documents dels partits.
Els moderats
“A què aspira el partit moderat? Quina és la doctrina dels
seus fundadors? El caràcter més marcat és el de resistir
el torrent revolucionari, cedir el mínim possible a les
exigències dels renovadors, organitzar el poder polític
en benefici de les classes interessades a associar-se al
manteniment del que ja existeix prevenir trastorns,
concretar la propietat i la influència de la classe mitjana,
enfortir les idees de govern, de subordinació,
d’obediència (…).
El partit conservador (..) prescindeix també en les seues
teories del govern del poble, de les masses… La idea el
benestar de la majoria, de la noció del deure que té la
societat de proveir a l’existència, d’ocupar-se de la sort
dels pobres, dels ignorants, dels desvalguts (..) no
preocupa els homes de govern d’aquest partit”.
Andrés Borrego, periodista i polític moderat, 1830-1846.

24. Propaganda republicana
“Els progressistes parteixen del principi de la sobirania
nacional, que situen per damunt de tots els altres. El rei,
segons ells, ho és perquè la nació ho vol, i no perquè ho
haja heretat dels seus predecessors (..). Hi ha una
facció demòcrata que considera possible l’amalgama de
la monarquia i els principis democràtics de la llibertat
individual i de la sobirania nacional.
A continuació d’aquesta facció hi ha la facció republicana
pròpiament dita. En les seues publicacions mostren la
democràcia com un règim polític que substitueix el rei
per un consell o una junta federal composta, com a
Suïssa, d’un o més membres per cada província o Estat.
En lloc de dues cambres, una de sola. En lloc del cens
electoral, el sufragi universal per a tot tipus d’eleccions.
Els seus elements més actius pertanyen a (…) una part
cada vegada més considerable de la classe mitjana”
Fernando Garrido. Propaganda democràtica. 1860

25. 1.3.-Els pronunciaments militars.. El pes de l’exèrcit.
La història política del sistema liberal fins 1868 es caracteritza pel fort pes de l’exèrcit
o la militarització de la vida política: els líders dels principals partits són militars i
el pronunciament militar serà l’única forma real de canviar el govern,
especialment en el cas dels progressistes (sufragi censitari restringit)
La intervenció militar es converteix en un fenomen crònic en ser l’única institució
sòlida de l’estat liberal front la feblesa de la societat civil i el mateix sistema de partits:
és el braç executor de la conspiració política
Són els militars, a través de les conspiracions i pronunciaments, els que canvien
els governs, però actuant sempre en nom d’un partit (pronunciament)
i no en nom de l’exèrcit o l’Estat (colp d’estat) i per tant no trobarem
l’establiment d’un sistema dictatorial que elimina l’oposició (segle XX Franco)

26. A més, els militars tenien capacitat per a suspendre drets i llibertats,
intervenien en la repressió de qualsevol manifestació, etc, la qual cosa
els concedia molt de poder en un període tan convuls
Convé recordar que els procediments electorals no tenien cap fiabilitat.
Estaven adulterats pel govern de torn, majoritàriament el moderat.

27. L’adulteració de les eleccions
“Les peripècies del sistema electoral, tal com el practiquen
els governs constitucionals, són infinites, si bé
condueixen totes al mateix resultat, encara que per
camins diferents. I perquè el lector conega fins quin punt
hem estat parcs (…) els recordarem (..) totes les
mesures que se solen posar en pràctica.
Ni hem avançat el rellotge de l’Ajuntament per a guanyar la
mesa, ni hem promogut un motí per a anul.lar l’acte per
haver-la perdurda; ni ens hem ocupat de tallar in
extremis un pont perquè els electors d’una secció o una
altra hagen de triar entre ofegar-se o arribar tard a la
votació; ni se’ns ha ocorregut fer que l’elector més
influent vaja de bon grat o per la força a la capital el
primer dia de l’elecció(…)”
Artícle del periodista Antonio Flores, recopilat a La
sociedad de 1850.

28. La repressió política
“els homes que temen l’opinió pública, i que per això
s’amaguen darrere de la força de les baionetes i de les
lleis dels militars; els moderats, finalment, són els que
han introduït i importat a Espanya l’Estat de setge (…),
que a les seues mans ha estat un element poderosíssim
d’opressió i de tirania.
A l’ombra d’aquesta institució creixen les males passions,
es preparen les venjances, es satisfan els odis i els
ressentiments, i el pensament del poble, comprimit (…),
a la primera oportunitat esclata amb fúria; de manera
que els governs que han apel.lat a la força i n’han fet la
base del seu sistema no aconsegueixen com a últim
resultat sinó la revolució”
Intervenció d’Estanislau Figueras. Diputat demòcrata a les Corts, 1851

30. Què són els pronunciaments militars?
• Amb motiu del descontent polític davant l`acció de
govern, un general es pronunciava i llegia un
manifest a les tropes. Si el colp tenia suficients
suports, els insurrectes feien detencions, es
formaven juntes a les principals ciutats i se
substituïa a les antigues autoritats (es a dir a les de
l`altre partit).
• Finalment, la reina solia nomenar com a cap de
govern al líder del partit prouniciat, que,
naturalment, solia ser un militar. En cas contrari, el
govern portava a terme una repressió salvatge
(empressonaments, afusellaments) o en el millor
dels casos, l`exili.

31. El protagonisme dels militars té relació amb les prerrogatives de la Reina: segons
la Constitució de 1845 podia triar com a cap de govern a qui preferira,
independentment del resultat d’unes eleccions sempre manipulades. La preferència
pels moderats estava determinada per un grapat d’amics i favorits de la Cort.
És la “camarilla” del palau.
Per què?

32. La “camarilla” o Cort de palau

33. D’aquesta manera els progressistes recorreran al colp militarprogressistes recorreran al colp militar per aconseguir que la
Reina els encomane formar govern. Després de 1856, la tornada dels moderats farà que els
progressistes, els demòcrates i també els unionistes pensen en canviar el sistema i
destronar la Reina, passant a un estat democràtic. Això és la Revolució del 68

34. Els pronunciaments militars. Documents
• El historiador Josep Fontana ens explica que hi havia al darrere dels
“pronunciamientos” militars:
• “ Un dels problemes més greus del fals sistema parlamentari
instal.lat a l`Espanya del segle XIX era la dificultat de fer les mutacions
necessàries en el govern. (..) Entre 1833 i 1874 es va recòrrer al
pronunciamiento: al colp militar disfressat de moviment revolucionari
on les coses no acostumaven a anar gaire lluny.
• Es tractava d`espantar prou els governants per fer-los accedir al canvi
que feia pujar un nou partit al govern, acontentant les masses
populars amb tota la parafernàlia de manifestos de retòrica
revolucionària, de poder assumit temporalment assumit per unes
“juntes” suposadament representatives de les forces populars, de
l`entrada del general alliberador i d`una ràpida tornada a la normalitat
de sempre (..).
• El mecanisme havia funcionat a la perfecció prou vegades; però a
mesura que la consciència popular madurava, era més difícil de
controlar. 1854 fou un seriós advertiment (...) i 1868 una experiència
encara més greu que s`escaparia al control amb la proclamació de la
República.”
• FONTANA, J., La crisi de l`Antic Règim i la industrialització 1787-1868, Barcelona,

35. El pes de l’exèrcit. Documents

36. La preponderància militar
“Amb el govern militar, les institucions liberals són una
decepció escandalosa, el tron és un fantasma i el
parlament una comparsa teatral. Amb el règim militar, el
principi d’autoritat està falsejat, i la llibertat individual,
sancionada en per una constitució que ha cedit el seu
lloc a l’ordenança militar. Amb el règim militar, el costum
de la força ha esborrat cada dia més el sentiment moral
d’obediència i legitimitat de la justícia.
El règim militar és la més trista de les condicions socials, la
més anàrquica de les situacions polítiques (…). El
govern militar és un principi antimonàrquic i antiliberal”
Nicomedes Pastor Díaz. Paraules d’un diputat conservador, 1846

37. El pes de l’exèrcit. Documents

38. Les Juntes i la Milícia.
Les Juntes, primer d’ideologia liberal i després progressista, s’atribueixen la sobirania
nacional en moments de crisi (1812, 1820, 1835, 1836, 1840, 1842-43, 1854 i 1866-68),
s’atribueixen la sobirania nacional, trien els seus representants a través de processos
electorals i organitzen revoltes i pronunciaments per canviar els governs
La Milícia serà la força militar de les Juntes, estant darrere de totes les sublevacions
progressistes per fer-se amb el govern i mobilitzant els sectors populars
Les Juntes i la Milícia, per la seua composició heterogènia i la variació de les seues
demandes, seran difícilment controlables pel poder i derivaran cap a demandes
socials i econòmiques que seran arreplegades pel Sexenni

39. . El paper de la premsa.
La premsa juga un paper clau com a únic mitjà de comunicació important:
cada partit tindrà els seus periòdics, expressió de les idees polítiques i mitjà
de divulgació de les idees i debats per tot el territori
En un país d’analfabets, aquesta es solia llegir en casinos
i cafès en veu alta, fomentant les tertúlies polítiques

40. 2.- LA DÈCADA MODERADA (1844-54).
- El regnat d’Isabel II es caracteritza pels governs dels liberals
moderats, distingint-se tres etapes: la Dècada Moderada (1844-
54), el Bienni Progressista (1854-56) i la tornada dels moderats
(1856-68, amb un govern unionista fins 1863 i un moderat
entre 1863 i 1868).
4.1. La configuració del règim moderat.
4.2. La crisi del govern moderat.

41. La dècada moderada
Mesures que configuren l'Estat
liberal
La divisió
provincial
La llei
d'Ajuntame
nts
L'educació
obligatòria
La relació
amb
l'Església
L'ordre
públic. La
Guàrdia
Civil
Un sistema
nacional
d'impostos

42. 2.1.- La construcció de l’Estat liberal. :
la dècada moderada (I).
Les reformes moderades es caracteritzen pel,
centralisme, la jerarquització i la uniformització territorial
La Llei d’Ajun-
taments (1845)
La Corona nomena els alcaldes dels ajuntaments amb més
de dos mil habitants i els governadors civils (nomenats
també pel rei) els alcaldes dels pobles xicotets
Els ajuntaments depenen del govern central (centralisme).
Estructura piramidal: govern central, governadors, alcaldes
L'any 1833 Javier de Burgos estableix la divisió provincial, base
per a la construcció de l'administració, la celebració de les eleccions
(serà la circumscripció electoral fonamental. ) Apareixen les
províncies amb les respectives capitals, seu de l'administració dirigida
pels governadors civils
La Diputació provincial és la institució administrativa bàsica

43. Divisió provincial de
1833 efectuada per
Javier de Burgos

44. Reforma de
l’educació
Accés de tota la població a l’ensenyament primari
Les inversions públiques són escasses. L'analfabetisme de la població
major d'edat l'any 1912 era del 52%
.
Accés de tota la població a l’ensenyament primari.
L'escola estarà en mans de l'Església, amb continguts reaccionaris i masclistes
i ultranacionalistes.
Només els ajuntaments realitzen algunes inversions.

45. Apropament
a l’església
Se signa el Concordat de 1851 amb la Santa Seu, pel qual l’estat mantindria
el culte i el clergat tindria, en la pràctica, el monopoli de l’ensenyament
secundari i sols el matrimoni canònic seria vàlid. El clero controla la moral
pública a través de la censura i l’escola. El delicte moral es tipifica al codi penal
La constitució del 45 ja establia el caràcter confessional de l’estat,
preparant el camí per a una reconciliació amb l’Església

46. Concordat
1851

47. les reformes de la dècada moderada (II).
Reforma fiscal de
Mon-Santillán (1845)
Durarà més d’un segle i naix dels problemes
fiscals que arrossegava la Hisenda
Va consistir en combinar impostos directes (contribució d’immobles,
cultius, ramaderia i indústria) i indirectes (estancs, consums,...)
Millorà la situació, però l’endeutament de l’Estat continuarà
sent permanent i s’haurà de continuar emetent deute públic,
demanant-se crèdits i fent concessions als grups estrangers
Imposició del sistema mètric decimal com a únic sistema de pesos i mesures
La Hisenda espanyola manifestarà tres problemes essencialment
*els grans propietaris no paguen o paguen molt poc
*el cadastre no s'actualitza (administració no té mitjans)
*els impostos indirectes són la principal font de finançament

48. Reforma del codi penal i creació de la Guàrdia Civil (1844) per a defensar l’ordre
burgés i la propietat privada: es suprimeix la Milícia Nacional progressista i es
crea el cos militaritzat de la Guàrdia Civil per a perseguir els delictes

49. La crisi del govern moderat.
El funcionament del sistema isabelí, que impossibilitava la participació de la majoria de la
població i el canvi de majories per eleccions (manipulació electoral), va fomentar l’aparició de
grups de pressió (“camarilles”) i la intervenció de l’exèrcit, les juntes i la Milícia en política
Des de fora del sistema
sorgeix una doble oposició
Els carlins, amb la segona guerra carlina o guerra “dels matiners”
(1846-49) i amb les mateixes reivindicacions que deu anys abans
Els demòcrates, que funden el Partit Demòcrata crític
amb Isabel II, demanant el sufragi universal masculí i
evolucionant cap a posicions republicanes
A partir de 1851 els moderats entren en lluites polítiques internes entre ells i, en tres anys,
hi haurà quatre governs moderats: crisi política que s’agreujà per l’intent moderat
(Bravo Murillo) d’aprovar una nova Constitució amb encara més poders
per a l’executiu (reina i govern) i menys per a les Corts
Els pronunciaments i les revoltes de juntes i Milícia seran l’única
alternativa per canviar el signe del govern i eixir de la crisi
A açò cal afegir les males collites i la forta pujada del preu del blat (i del pa): crisi econòmica

50. La caiguda dels moderats
(1854)
El sistema
polític
isabelí
Descontent
de
l'oposició
política
Crisi agrícola
Naixement dels
demòcrates.
La política dels
moderats,
Bravo Murillo
intenta
restringir
llibertats

51. 2.1. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-56).
1. El pronunciament de 1854
2.- Les mesures del bienni.
3.- La crisi del govern i la caiguda el 1856

52. La revolta del 1854 i el nou govern progressista (I):
el canvi de govern.
En 1854 els generals moderats O’Donnell i Dulce es pronuncien a Vicálvaro (“La Vicalva-
rada”), però veient que no tenen suficients forces, busquen el recolzament dels progressistes
Moderats descontents (O’Donnell, que funda la Unión Liberal) i progressistes (Espartero)
publiquen dos manifests (Aranjuez i Manzanares), demanant una nova llei electoral
(ampliar el dret al sufragi), una rebaixa d’impostos, la restauració de la Milícia Nacional
i la formació de Juntes i, posteriorment, Corts Constituents
Amb l’ajuda de les juntes que es formen i la Milícia (protestes a les principals ciutats)
aconsegueixen que la reina cride a Espartero i O’Donnell per a formar govern:
Espartero serà el president del govern i O’Donnell ministre de la Guerra

53. 3.1.- El pronunciament de 1854
La reina accepta el pronuciament i es forma un govern amb progressistes i unionistes.
Els seus principals caps seràn Espartero (progressista) i O'Donnell (unionista)

54. 3.2.- Les mesures dels bienni progressisa
Mesures polítiques
La Constitució de
1856 (non nata)
Sobirania nacional
Més drets i llibertats individuals
Elecció directa dels ajuntaments
Llibertat de culte
Es restaura la Milícia Nacional, s’amplia el cos electoral (es baixa la quota
censitària) i s’estableix una nova Llei Municipal (el poble tria l’alcalde)

55. La constitució de 1856

56. Les mesures econòmiques dels progressistes
Es tracta d’un conjunt de lleis que, partint de la defensa dels interessos de la burgesia
i busca el desenvolupament econòmic i la industrialització

57. Destaquem dues mesures:
La desamortització
de Pasqual Madoz
La llei general de
Ferrocarrils
Totes les analitzarem en el tema 7. Ara farem una
esquematització

58. La desamortització de Madoz
- Ministre MADOZ
-Afectà a béns de l’Estat,
Església , (no venuts encara)
ordes militars, institucions
benèfiques i ajuntaments
(béns propis i comunals).
- Objectiu: aconseguir
recursos per a la Hisenda i
impulsar la modernització
econòmica d’Espanya.
- Una part dels recursos
serviria per a finançar la
construcció del ferrocarril.

59. La desamortització de Madoz

60. -Els compradors van ser els
mateixos grups que en les
anteriors, (burgesia urbana,
etc) però ara els llauradors
sembla que compraren més
-El procés es va allargar
durant tot el segle XIX.
Moltes terres d’ús comunal i
municipal es van convertir en
propietat privada. .
•Donat que l’estructura dels
impostos i la recaptació fiscal
continuava igual, els
problemes de la Hisenda
també i per això continuarà
venent-se patrimoni públic

61. La legislació econòmica progressista :
la Llei General de Ferrocarrils (1855) (I).
Antecedents: abans de 1855 ja s’havien construït trams dispersos per tot el territori amb
concessions privades, però eren poc rendibles per als empresaris que els construïen: L’Havana
(1837), Mataró-Barcelona (1848), Madrid-Aranjuez (1851), València, Xerés, Astúries,...
El govern progressista volia impulsar la construcció d’una xarxa viària interconnectada
per tot el país per a millorar el transport (menys costos i major rapidesa) i incentivar
l’economia (els diners privats no acudien a un projecte que no oferia una rendibilitat
clara): Llei General de Ferrocarrils de 1855
Avantatges que es
concedien als inversors
Els donaven els terrenys per on fer les vies
Podien importar tot el material que necessitaren sense pagar aranzels
L’estat podia subvencionar una part del cost de les
concessions (15%)

62. Beneficis
de la llei
Va millorar molt el transport de mercaderies
Impulsà la construcció d’un mercat nacional
que afavoria als cereals, el vi i els minerals

63. La llei de ferrocarrils.
Disseny
radial

64. Desavantatges L’estructura radial i arborescent: queden zones aïllades i
no es connecten entre elles zones econòmicament importants
Ample de via diferent a l’europeu: més costos de transport i menys rapidesa
Es perd l’oportunitat de potenciar la siderúrgia nacional perquè es pot dur
material de l’estranger sense pagar aranzels (però la siderúrgia nacional
tampoc estava preparada per a fer front a una demanda tan gran)
Ràpidament es va vore que els problemes de l’economia espanyola
eren molt profunds. Un dels més importants va ser el desequilibri
entre un interior peninsular molt pobre, amb escassa capacitat de
consum, que contrasta amb la industrialització de Catalunya .
Conclusió

65. 3.3.-La crisi del Bienni Progressista: la conflictivitat social.
Les mesures del Bienni no milloraren les condicions de vida
de les classes populars, que viuen una crisi important en 1855
Els obrers de Barcelona protagonitzen la primera vaga general (1855), demanant reducció
d’impostos, augment de salaris, reducció de la jornada laboral i abolició de les quintes
El govern aprova la Llei del Treball per acabar amb la vaga,
permetent les associacions obreres i algunes millores laborals
En 1856 la crisi econòmica s’agreuja i
es produeixen revoltes per tot el país,
amb incendis de finques i fàbriques
Espartero dimiteix i Isabel II li dóna el govern
a l’unionista O’Donnell, que reprimeix
durament les protestes i revoltes

66. Barceloneses: catalanes todos. Muchísimos son los fabricantes del Principado que han despedido
a sus trabajadores enviándoles a pedir limosna. El guante arrojado por los amos quieren recogerlo
de una vez los trabajadores, y, por lo mismo, pacíficamente, dejarán las cuadras y talleres hasta
que se les haga completa justicia (...). A los trabajadores no les mueven otros fines que la libre
asociación (...) quieren también fijar de un modo estable las horas de trabajo; y que se constituya
un gran jurado de amos y obreros (...) y desean, por fin, que se les considere como ciudadanos
españoles para ser admitidos en las filas de la Milicia Nacional, de la que se les excluye ahora
de una manera absoluta (...).
Manifiesto colectivo de los huelguistas (1855).
Les peticions
dels obrers en
vaga
(vore tema 8)

67. 4.- Els governs unionistes i moderats (1856-1868)

68. . Els governs unionistes (1856-63).
Es caracteritzen per una tornada al conservadorisme per part d’O’Donnell:
Constitució de 1845, abolició de les lleis progressistes del Bienni (s’interromp
la desamortització, s’anul·la la llibertat d’impremta,...) i es restringeix el sufragi
S’aconsegueix una certa estabilitat política
Es potencia un nacionalisme espanyol patriòtic, amb una política exterior agressiva basada
en les “guerres de prestigi”: Indoxina (1858-63), Mèxic (1862) i el Marroc (1859-60),
on aconseguiren Sidi Ifni i ampliar els territoris de Ceuta
Els inicis de la crisi econòmica (1863) i l’oposició de progressistes, demòcrates
i republicans provoquen la dimissió d’O’Donnell: tornen els moderats (Narváez)
ELS GOVERNS UNIONISTES (1856-1863)

70.  Del 1863 al 1868, tornada de NARVAEZ al poder i reposició dels vells principis del
moderantisme.
 MODERANTISME, va imposar la FORMA AUTORITÀRIA de govern al marge de tot i de
tothom. Forta repressió sobre els seus opositors.
 La marginació política va fer que els progressistes passaren novament a
l’insurreccionalisme amb el suport del Partit democràtic.
 El 1866 es portà a terme la insurrecció dels sergents de la CASERNA DE SAN GIL, amb
l’adhesió de progressistes i democràtics. Comportà un aixecament popular a Madrid.
 La situació del govern va empitjorar arran de la CRISI DE SUBSISTÈNCIA (augments de
preus i descontentament popular).
 Es va veure la necessitat de promoure un pronunciament que capgirés la situació de
soca-rel.
ELS GOVERNS MODERATS (1863-1868)

71. La fi del moderantisme (1856-68)

72. El pacte d’Ostende

73. Les causes de la caiguda de la monarquia 1868Les causes de la caiguda de la monarquia 1868
• La política repressiva i autoritària del govern moderat que excloïa
del poder les forces polítiques de l’oposició.
• La crisi econòmica de 1866-1868, de doble signe, de
subsistències, sobretot el blat i moderna, que afectava el
ferrocarril, el tèxtil i les finances. (els negocis del ferrocarril
s’enfonsen perquè no hi ha res a transportar. Les societats de
crèdit inversores fan fallida)
• L’oposició política s’uneix en el Compromís d’Ostende, 1866 on
s’estableix:
*el destronament d’Isabel II,
*l’establiment del sufragi universal,
*que la forma de govern la decidiràn unes Corts elegides per sufragi
universal.
• El Pacte d’Ostende serà signat per progressistes i demòcrates i
després de la mort d’O’Donell, també pels unionistes, assegurant,
així la vinculació de la majoria dels generals a la Revolució de
1868.

74. Esquema del tema 5

75. Esquema del tema 5