4. L. Wittgenstein:
Jocs de llenguatge
El primer Wittgenstein en el Tractatus logico-philosophicus
va caracteritzar la proposició com una figura pictòrica dels fets. El
llenguatge seria com una espècie de mapa de la realitat.
El segon Wittgenstein diu que el significat de les paraules
o les oracions esta conformat per el seu us. Lo fonamental del
llenguatge es la manera d’usar-lo. Quan busquem el significat d’una
paraula no el trobarem en un objecte al que representa sinó
estudiant la diversitat de les seves funcions en els diferents contexts
on es usada
5. L. Wittgenstein:
Jocs de llenguatge
Els jocs de llenguatge (JL) son maneres més simples d’usar els
signes que les que fem servir en el nostre extraordinàriament
complicat llenguatge natural.
Els jocs de llenguatge son múltiples e innumerables. Son
un“mini-llenguatge” circunscrit a determinades aplicacions. Un JL
pot formar part d’un llenguatge més complicat o pot estar tancat en
ell mateix.
Un joc de llenguatge podria ser comparable a un sistema de rodes
engranades entre elles i amb la realitat (i amb altres JL)
6. L. Wittgenstein:
Jocs de llenguatge
Un JL posa de relleu la connexió entre la parla del
llenguatge i les activitats no lingüístiques; es una totalitat formada
per el llenguatge i les accions amb les que esta entreteixit. Un nom
funciona com a nom només en el context d’un sistema d’activitats
llingüístiques i no llingüístiques articulades. La parla del
llenguatge es una activitat comunal, és part integrant d’una forma
de vida en comunitat.
El llenguatge seria com una ciutat antiga: un laberint de carrerons
i places, de cases velles i noves, i cases amb construccions afegides
en diverses èpoques; i això voltat de molts ravals amb carrers
rectes i regulars i amb cases uniformes
7. Jocs de llenguatge:
Alguns exemples
Wittgenstein posa alguns exemples de jocs de llenguatge al paràgref 23 de la primera
part “d’Investigacions filosòfiques”.
- Ordenar i actuar segons les ordres
- Descriure un objecte per l’aspecte o amidant-lo
- Fabricar un objecte seguint una descripció (dibuix)
- Informar d’un esdeveniment
- Fer conjectures sobre l’esdeveniment
- Establir i provar una hipòtesi
- Exposar el resultats d’un experiment amb taules i diagrames
- Inventar una història i llegirla
- Fer teatre
- Cantar corrandes
- Endevinar enigmes
- Fer un acudit; contarlo
- Solucionar un exemple de càlcul aplicat
- Traduir d’una llengua a una altra
- Demanar, agrair, renegar, saludar, pregar
8. Jocs de llenguatge i comunitat
El aprenentatge dels jocs de llenguatge (JL) es produeix en
l’entorn comunitari (complexa interacció d’activitats i interessos) dels
conceptes (fluexen i fluctuen) on l’acord es fonamental. Acord no
sobre opinions sino sobre pautes d’acció.
La significació té caràcter social amb possibilitats múltiples
de conceptualizació; així la comprensió del llenguatge s’articula dins
de la comunitat. Entre els diferents JL hi ha simil·lituts, “aires de
família”
Comprendre un llenguatge es dominar una tècnica,
conèixer les regles que regeixen els diferents usos amb els que es
parla el llenguatge i familiaritat amb el contexte.
9. Jocs de llenguatge, comunitats,
formes de vida
El llenguatge es una trama integrada en formes de vida
(accions, necessitats, interessos,...) i governada per regles.
El sistema de conviccions bàsiques i d’imatges del
mon acordades per una comunitat pot canviar. Quan canvien
els JL canvien els conceptes i amb aquests els significats de
les paraules.
Podem inventar llenguatges com a instruments per propòsits
concrets (ciència, ética,...)
10. Jocs de llenguatge, conceptes i aires
de família
Els conceptes no remeten a una significació universal
ni a una essència. Dos membres de l’extensió d’un concepte
poden tenir molt en comú i altres poc en comú però pertànyer
a la mateixa família (“aires de família”).
El significat es el paper /funció de una paraula en un JL
Les paraules son eines que operen en el mon.
Comprendre un llenguatge es dominar una tècnica, conèixer
les regles per les que es parla el llenguatge. Regles que
regeixen diferents usos i suposen familiaritat amb el context.
11. Jocs de llenguatge: Escritura
mesopotàmica, escritura cuneiforme
Font: Pubblicato in Arte e cultura, storia
12. Wittgenstein: Jocs de llenguatge
Bibliografia
- Kenny A. Wittgenstein. Alianza Universidad. 1995
- Wittgenstein L. Investigacions filosòfiques. Laia. 1983
- Wittgenstein L. Lecciones y conversaciones sobre estética,
psicología y creencia religiosa. Paidós. 1996
14. TS Kuhn: Paradigmes, comunitats,
valors
A la primera edició de “La estructura de las revoluciones científicas” (ERC)(1962)
Kuhn defineix els conceptes de paradigma, comunitat científica, ciència normal, crisi,
ciència extraordinària i revolució científica de manera molt interrelacionada i en
alguns casos circular.
Ciència normal. Pràctiques basades en coneixements i realitzacions
científiques que formen el fonament acceptat per la comunitat científica i la
seva activitat produeix nous coneixements de forma acumulativa. Els
científics es dediquen a solucionar enigmes o problemes que es poden
resoldre en el si del paradigma. Ampliant i perfeccionant l’aplicació del
aparell teòric-conceptual a l’experiència i polint i ajustant la base teòrica
Paradigma. Constel·lació d’acords de grup. Tots els usos (patró teòric /
pràctic) compartits per un grup científic en una determinada època. Conjunt
de supòsits compartits per una comunitat i que guien la seva recerca habitual.
Comunitat científica. Grup de científics que comparteixen un paradigma
que determina les lleis, instruments i la selecció de problemes científics
acceptats pel grup
15. TS Kuhn: Paradigmes, comunitats,
valors
Crisi. Suposa el qüestionament dels supòsits que guiaven la recerca i es
comencen a discutir els fonaments científics acceptats fins ara. Abandó de la
ciència normal i l’entrada en una fase de ciència extraordinària
Anomalia. Experiències que no encaixen en l’aparell teòric. Assimilació
d’un fet nou inexplicable en un paradigma que no es pot resoldre afegint
un nou coneixement. Descobriments que no poden acomodar se dins dels
conceptes que son habituals en la tradició d’una disciplina científica
Implica una crisi de paradigma més que una adició de nous coneixements
16. TS Kuhn: Paradigmes, comunitats,
valors
Ciència extraordinària o revolucionària. Proliferació de teories rivals
per explicar les anomalies. Ciència normal es la basada en un paradigma i
la ciència extraordinària és la transició d’un paradigma a un altre.
Revolució científica. Substitució d’un paradigma per un de nou basat en
la reconstrucció del camp de coneixement amb canvis en el univers de
discurs dels diferents conceptes i en la visió del mon dels científics
Incommensurabilitat. Els paradigmes nous i antics son intraduïbles
entre si. No es pot demostrar la superiorat d’un paradigma sobre l’altre.
17. En el postscriptum de ERC (1969) i a Segons pensaments sobre paradigmes (1977) defineix
amb més precisió els conceptes de paradigma i comunitat científica.
Comunitat científica. Practicants d’una mateixa especialitat científica.
Paradigma (en el sentit usat en la primera edició de ERC) canvia el nom per el
de matriu disciplinar i agafa una significació més precisa
Matriu disciplinar. Completa constel·lació de creences, valors, tècniques,... i tots els
compromisos compartits per una comunitat científica. Una matriu disciplinar esta formada
per:
• Generalitzacions simbòliques ( vocabulari, símbols i expressions formals d’una
disciplina científica),
• Models. Representacions estructurades de determinats aspectes de la realitat en el marc
de una teoria. Una teoria construeix models com aplicacions per interpretar les dades en el seu
camp d’estudi
• Paradigma. El concepte s’usarà a partir d’ara com a sinònim d’exemplar i fa referència
a realitzacions científiques universalment reconegudes que proporcionen
models de problemes i solucions a una comunitat científica.
Aquests problemes i les seves solucions son considerats nuclears en les teories o subteories
d’una disciplina científica. Els exemplars compartits per el grup de científics son la clau del
acord d’una comunitat científica
TS Kuhn: Paradigmes, comunitats,
valors
18. TS Kuhn: Paradigmes, comunitats,
valors
Valors epistèmics
•Precisió. Acord demostrat amb experiments i observacions
existents. Capacitat d’explicació i predicció. Concordança
quantitativa i qualitativa
•Coherència. Interna, de la teoria i externa, amb el conjunt d’altres
teories i coneixements científics
•Amplitud. L’extensió de l’aplicació de les consecuències de la
teoria va més enllà de l’esperada amb les observacions i subteories
inicials
•Simplicitat. Explicar i predir amb la mínima complexitat .
•Fecunditat. Revelar fenòmens o relacions nous no observats
abans amb altres teories o subteories
19. TS Kuhn: Paradigmes, comunitats,
valors
Valors no epistèmics
En una nota a peu de pag.(capítol XIII de “La tensión esencial”) Kuhn
diu que el entorn (ideològic, intel·lectual o econòmic) afecta
sistemàticament el sistema de valors dels grups de científics. Posa
el exemple de determinats ambients nacionals per justificar per que
es van produir determinades innovacions (romanticisme Alemany
sobre el principi de conservació de l’energia o la revolució industrial
a Anglaterra sobre el darwinisme).
Queda obert el tema de l’influència de valors econòmics.
20. TS Kuhn: Paradigmes, comunitats,
valors
Revolucions científiques. Conceptes clau:
• La taxonomia dels objectes d’un camp d’estudi esta derivada empíricament i es
materialitza en el llenguatge científic, determinant un àmbit semàntic propi i una
xarxa de significacions interrelacionades.
•La comunicació entre partidaris de teories rivals es parcial. Distorsió del llenguatge
científic que prèviament no era problemàtic. Investigadors de comunitats diferents
recullen (registren) dades diferents davant el mateix estímul. Els fets depenen de la
teoria
•No es poden contrastar semànticament dues teories rivals. Son inconmensurables.
•La transferència d’un investigador de una teoria T’ a una teoria rival T’’ es una
conversió i no una elecció.
•El progrés de les ciències es produeix per acumulació de coneixements en una
mateixa teoria i per el canvi de teoria (elecció d’una nova teoria per la comunitat
científica)
21. TS Kuhn: Paradigmes, comunitats,
valors
Revolucions científiques. Resum:
1 Holisme. Reestructuració global de la connexió dels termes observacionals i
teòrics amb la realitat. Els canvis no son una acumulació de nous coneixements /
descobriments sinó que afecten l’estructura global d’un conjunt de teories o
subteories interrelacionades. La teoria científica es un tot i cada una de les seves
parts adquireix significació en relació amb les altres
2 Canvi de significat. Canvi de les categories taxonòmiques que son el requisit
per les descripcions i generalitzacions científiques. Reajustament dels criteris
rellevants per la categorització i en que els objectes son distribuïts entre les
categories
3 Canvi essencial en les pautes de les analogies, metàfores o models en la noció de
lo que es semblant i que es diferent. Implica el canvi en l’ontologia dels objectes
d’estudi d’una disciplina científica (1981)
22. El progrés de la ciència
Font: http://www.espirito.com.br/portal/artigos/diversos/ciencia/filosofia-da-ciencia-3.html
23. TS Kuhn
Bibliografia
- Kuhn TS. La estructura de las revoluciones científicas. FCE. 1975
- Kuhn TS. Algo más sobre los paradigmas. Cap XII. A: La tensión
esencial. FCE. 1982.
- Kuhn TS. Objetividad, juicios de valor y elección de teoría.
Cap XIII. A: La tensión esencial. FCE. 1982
- Kuhn TS. ¿Qué son las revoluciones científicas?. Altaia. 1994
25. M. Foucault:
Arqueologia del saber
A “Las palabras i las cosas” Foucault explica l’organització dels
sabers a les diferents époques partir del concepte Epistème
Epistème = Conjunt de regles de la formació dels diferents sabers
(llingüistica, matemàtiques, biologia,...), que en cada época
mantenen isomorfismes entre si. Coordenades que mantenen una
matriu comú entre els sabers d’una mateixa época. El canvi
d’epistème implica un canvi en la formació conceptual dels
objectes d’estudi científic i en la metodologia científica
26. M. Foucault:
Arqueologia del saber
Epistème renaixentista- El concepte bàsic es la semblança. Els
signes estan incorporats a les coses, son la seva marca. Hi ha una
mescla de les paraules amb les coses. Les descripcions barretjen lo
observat, amb lo llegit, amb la faula i el mite.
Don Quijote es va enfrontar amb aquesta epistème
29. M. Foucault:
Arqueologia del saber
Epistème clàssica- Separa les paraules i les coses que estaven
juntes a la representació renaixentista. Les paraules denominen lo
observat. Les coses tenen un llaç semàntic amb la seva
significació. El sentit privilegiat es la vista. La figura de
coneixement és la classificació, ressaltant identitats i diferències
32. M. Foucault:
Arqueologia del saber
Epistème moderna- El llenguatge torna sobre l’interior de les coses
en comptes de representar el seu exterior.
L’estudi de la producció substitueix el del intercanvi i del diner
L’examen del organisme (estructura interna dels éssers vius) preval
sobre l’establiment de caràcters taxonòmics (dominants en la
representació clàssica).
Emergeixen les ciències humanes (sociologia, psicologia,
antropologia,...) en torn a la biologia, economia, i la lingüística
38. M. Foucault:
Genealogia del poder
Camp discursiu = Jocs d’institucions en la regulació del discurs
(científic, ideològic, filosòfic). Aquest joc entre institucions
determina la Política General de la Veritat de cada societat
Genealogia del poder- Estudia el dispositiu d’interacció de
pràctiques discursives i extradiscursives. L’imbricació de la Matriu
jurídico –política amb la Matriu saber - poder
39. M. Foucault:
Genealogia del poder
Genealogia.- forma de història que investiga la constitució de
sabers, de dominis de coneixement, de discursos, de constitució
d’objectes d’estudi científic a partir de la trama històrica on es
contemplen les relacions de poder i d’interessos i desenvolupament
d’estratègies juntament amb les instrumentals i metodològiques.
Els objectes científics es constitueixen a partir de xarxes històriques
La constitució dels objectes científics propis de les ciències humanes
estan estretament lligats a als sabers de les ciències jurídiques i
al desenvolupament de disciplines enfocades a la normativitat social
40. M. Foucault:
Genealogia del poder
El poder no produeix ideologies sinó mecanismes de
producció i catalogació del saber. No es purament repressiu,
sinó que produeix lo real a través de la transformació dels
subjectes (“ polítiques i estratègies de normalització”)
El poder es una xarxa productiva: produeix plaer, saber,
discursos, i travessa tot el camp social .
No esta localitzat en el Estat, és una microfísica. No és una
propietat és una estratègia.
41. M. Foucault:
Genealogia del poder
La modificació de regles de formació d’enunciats que son
acceptats com a vertaders científicament no és nomes un canvi
de continguts (canviar una teoria per una altre), ni una alteració
de la forma teòrica (canvi de paradigma) sinó un problema de
regim, de política global de gestió dels enunciats científics.
No es un problema de quin es el poder que pesa des de el
exterior sobre la ciència sinó dels efectes de poder que circulen
entre els enunciats científics.
42. M. Foucault:
Genealogia del poder
Estudiar els efectes de poder en els enunciats científics en els
següents àmbits:
1 En la forma del discurs científic (fonamentació teòrica,
metodologia, instrumentació, valors epistèmics) i en les institucions
que el produeixen
2 En la necessitat de veritat (coneixement científic i tècnic) tant per
la producció econòmica com per el poder polític
3 En la difusió i consum del saber científic (educació i informació)
4 En el control , no exclusiu però si dominant, de la producció i
distribució del coneixement per grans aparells institucionals,
econòmics i polítics ( universitat, industria, mitjants de comunicació,
fundacions,...)
44. M. Foucault:
Bibliografia
Foucault M. Las palabras y las cosas. Siglo XXI. 6ª ed. 1974
Foucault M. Arqueología del saber. Siglo XXI. 19º ed. 1999
Foucault M. Vigilar y castigar. Siglo XXI. 7ª ed. 1982
Foucault M. Microfísica del poder. Las ediciones de La Piqueta.
3ª ed. 1992.
46. Postmodernitat
Lyotard: Legitimació del saber científic
La ciència és un Joc de Llenguatge amb algunes característiques:
•És un llenguatge denotatiu on el criteri d’acceptació d’un
enunciat és el seu valor de veritat
•Es un JL aïllat dels altres. Dona lloc a l’exercici d’una professió
(científics) i a l’aparició d’institucions (Societats científiques,
Fundacions, Departaments universitaris,...)
•La competència requerida és refereix nomes al enunciador
(científic / investigador) que esta acceptat com a competent per la
comunitat científica
•Els enunciats son falsables, l’ informació que contenen sempre
és refutable per argumentacions i proves
47. Posmodernitat
Lyotard: Legitimació del saber científic
En la modernitat hi ha hagut dos grans tradicions ( “metanarracions” segons
Lyotard) que legitimaven la ciència:
A- El Idealisme Alemany. Legitima el saber científic restituint l’unitat de totes
les ciències particulars com a moments en el devenir de l’Idea Absoluta,
concebint una totalitat que inclou les ciències empíriques, les étiques i les
espirituals. La filosofía especulativa es constitueix així com a saber dels sabers
basant-se en un metaprincipi: la realització de la Vida (Fichte) o del Esperit
(Dialèctica de Hegel). Aquesta visió va inspirar la creació de la Universitat
alemanya moderna. En aquesta tradició s’inscriu el discurs hermenéutic
B- Filosofia de l’emancipació. La Ilustració. El saber es legitima per la seva
contribució a l’emancipació de l’humanitat. Així, la funció del saber científic és
fonamentar (circunscribint lo que es realitzable a partir del coneixement de la
realitat) el saber pràctic per contribuir al progrés i la llibertat de l’humanitat. La
reforma napoleònica del enseyament a França s’inspira en aquesta concepció .
Aquesta tradició filosòfica l’ha continuat l’Escola de Francfort (darrerament
J.Habermas)
48. Posmodernitat
Lyotard: Legitimació del saber científic
Durant el segle XX el Llenguatge Universal (metanarratives) es reemplaçat per pluralitat de
sistemes formals (cada ciència determina conjunts d’enunciats denotatius específics i regles de
formalització pròpies) que s’organitzen com Llenguatges Artificials:
A- Estructura formal de les teories i lleis científiques: símbols (vocabulari / terminòloga que
conforma la semàntica)), enunciats formalment correctes (sintaxi), definició de les operacions
que estan permeses (axiomàtica)
Requisits exigits a la Sintaxi d’un sistema formal
-Consistència. Un enunciat i la seva no poden ser simultàniament veritat en el sistema.
Un sistema no consistent respecte de la negació admetria paradoxes
-Completut sintàctica. Dona resposta a totes les preguntes formulables en el seu
llenguatge. Tots els problemes plantejats en un sistema formal son decidibles
- Decidibilitat Procediment per determinar si una proposició pertany o no al sistema
B- Administració proves: Acceptació d’un enunciat científic a través de la constatació d’un fet
accessible per l’observació i/o experimentació. L’administració de proves és un procediment
basat en regles metodològiques i els mitjans tècnics disponibles
49. Postmodernitat
Lyotard: Legitimació del saber científic
Amb el increment del creixement econòmic, les noves aportacions de la lògica i la lingüística i
el rapidíssim desenvolupament de la técnica i les tecnologies determinen noves estratègies per
a la legitimació del saber científic.
A- En l’àmbit de l’estructura formal de les ciències
A.1 Per descriure els Llenguatges Artificials utilitzem el Llenguatge Natural que es universal
però no consistent respecte a la negació (admet paradoxes) .
A.2 El teorema de Gödel demostra que hi ha proposicions no demostrables ni refutables dins el
sistema aritmètic. Això és generalitzable a altres sistemes formals lo que implica la
incompletut i indecidibilitat en els formalismes.
B- En l’administració de proves. La fusió de les tècniques i les ciències en l’enorme aparell de
les tecnociències fa que el criteri tècnic s'introdueixi massivament en el saber científic i implica
que la performativitat passi a ser el criteri de legitimació del saber científic.
La performativitat té com a referents l'eficàcia, l’optimització de les aplicacions dels resultats
científics, l’operativitat técnica eficaç. En definitiva: el rendiment tecnològic i operatiu.
La ciència es legitima, doncs, per la seva eficàcia /eficiència.
Les tecnociències passen a ser forces productives directes. Es produeix l'unió de la técnica
(les tecnociències) amb el benefici i la consegüent equació entre riquesa, eficiència i veritat.
No hi ha riquesa sense técnica ni técnica sense riquesa.
50. Postmodernitat
Lyotard: Legitimació del saber científic
• Inclusió en el si del mateix discurs científic de les regles que en defineixen la seva
validesa, les metaprescripcions (pressupostos) que fonamenten la validesa dels
enunciats científics. Aquestes metaprescripcions no es poden demostrar i son objecte de
consens (revisable) entre els científics.
• Amb la mecànica quántica i la microfísica es produeix el canvi de la concepció
determinista de les ciències per una de probabilista. La incertesa es consubstancial a la
estructura i dinàmica de la matèria objecte d’estudi.
• Les teories científiques es configuren com estudi d’inestabilitats per exemple; la teoria
dels fractals (B. Mandelbrot ) o la teoria de les catàstrofes (R. Thom). Les conseqüències
que s’en deriven determinen un canvi en la naturalesa (i estatut) del saber científic: el
treball científic es torna interdisciplinari, l’eina per la recerca son les bases de dades, es
produeixen noves relacions de les institucions científiques amb la societat.
• El Joc de Llenguatge de la ciència es torna heteromòrfic, el consens ha de ser local
(circumscrit a cada camp de d'investigació). El consens representa un estat de la
discussió i no un fi en si mateix, la ciència és un sistema obert que permet jugades noves
que és legitimen per el fet d’obrir pas a noves idees
51. Postmodernitat
Derrida: Deconstrucció
Desfer, descomposar, des-sedimentar estructures
filosòfiques, lingüístiques, socioinstitucionals, polítiques i
culturals
Desestructurar, descomposar o dislocar les estructures de
l’arquitectura conceptual d’un sistema o d’una seqüència
històrica
Des-sedimentar o deconstituir els estrates de sentit que
oculten la constitució genètica d’un procés de significació
sota l’objectivitat constituïda
52. Postmodernitat
Derrida: Deconstrucció
Es tracta de comprendre com estava construir un conjunt,
estructura o sistema i reconstruir-lo. En tots els casos
requereix una atenció constructiva per reconstruir lo
deconstruït
La deconstrucció no és un mètode (en un sentit
procedimental o tècnic), encara que en molts casos s’hagi
utilitzat així . No és un mètode ni tampoc un objectiu. Sinó
una manera de posar entre parèntesi els apriorismes
conceptuals del saber i la tradició.
53. Postmodernitat
Derrida: Deconstrucció
La deconstrucció ens posa en alerta davant la creença de
que el mon és senzill i és pot conèixer amb certesa. Implica
una dissolució radical de les veritats absolutes, una reflexió
sense fi.
La deconstrucció s’ha utilitzat en els debats filosòfics però
també en la teoria i història lideraria, en l’estètica, les
ciències humanes, el psicoanàlisi, les ciències del
llenguatge, la teoria de la traducció, l’anàlisi d’institucions,
la reflexió política, la teologia i la cuina.
60. Postmodernitat:
Bibliografia
- Derrida J. La desconstrucción en las fronteras de la filosofía.
Paidós. 1989
-Derrida J. La escritura y la diferencia. Anthropos. 2012
-Derrida J. Márgenes de la filosofía. Cátedra. 8ª ed. 2013
-Foster H. (Ed.). La Posmodernidad. Kairos. 7ª ed. 2008.
-Lyotard J.F. La condición posmoderna. Cátedra. 5ª ed. 1994.
- Lyotard J. F. La posmodernidad (explicada a los niños). Gedisa.1995
62. Annex 1: Ciència ateòrica?
• La ciència empírica no pretén descriure casos particulars sinó que
cerca principis generals que permetin l’explicació i la predicció.
El coneixement científic ha de tenir abast empíric lo que implica
establir criteris clars d’aplicació. Però també es important l’abast
sistemàtic que suposa l' interrelació de significats entre els
diferents conceptes científics.
• Les teories empíriques estan constituïdes per: Vocabulari formal
(llenguatge o instruments formals en que és formula la
teoria),Vocabulari observacional (enunciats dels fenòmens
directament observables) i Vocabulari teòric (entitats, propietats i
relacions no directament observables)
• Així es distingeixen tres classes d’enunciats:
- Enunciats teòrics
- Enunciats observacionals
- Regles de correspondència: Connecten els enunciats
observacionals amb els teòrics
63. Annex 1: Ciència ateòrica?
Els emipiristes lògics, els positivistes lògics i els neopositiviss es qüestionen la
legitimitat semàntica dels termes teòrics i conclouen, clàssicament, que els termes
teòrics no son substituïbles per definicions explícites a partir de termes
observacionals. Tenen vida pròpia a partir de dos vies: a- La seva connexió amb
altres termes teòrics i b- la connexió amb les regles de correspondència
Dos procediments que proposen eliminar els termes teòrics:
A- Eliminabilitat de Ramsey: Postula que hi ha una teoria sense termes teòrics que
té el mateix contingut de coneixement empíric que la que en té. Introduint
determinades variables no teòriques en substitució dels termes teòrics aconsegueix
eliminar els termes teòrics, però no elimina les entitats teòriques; nomes elimina les
maneres usuals de nombrar les entitats teòriques
B- Eliminabilitat de Craig: Postula que una teoria que nomes utilitzi termes
observacionals pot substituir una teoria empírica que contingui termes teòrics. Però
això nomes és possible a posterioiri, un cop ja tenim la teoria original amb termes
teòrics, per lo que la teoria observacional substituta no té cap valor heurístic o
metodològic efectius. A més, aquesta teoria purament observacional consisteix
sempre en un conjunt infinit, no simplificable, d’axiomes.
64. Annex 1: Ciència ateòrica?
Respecte a les relacions teòric / observacional cal destacar tres
problemes:
1º- Problema sobre l’estatut ontològic de las entitats teòriques i de
les observacionals,
2 º- Problema semàntic en relació a la neutralitat teòrica dels termes
observacionals,
3º- Problema metodològic de la suposada naturalesa observacional
de la base empírica de les teories científiques
65. Annex 1: Ciència ateòrica?
1º- Problema ontològic de la naturalesa de les entitats teòriques i
sobre la distinció entre termes teòrics i observacionals .
Classicament es definia un terme com observacional si estava
referit a un fet, cosa o relació directament observable.
Amb l’evolució de les tecnologies i tècniques d’observació
(microscopi, accelerador de partícules,…) que involucren en la
descripció l’us de termes considerats tradicionalment teòrics es va
acceptant la gradació entre observable / teòric i que la relació entre
enunciats observacionals i teòrics és fluida.
L’observació directa inclou conceptualització
66. Annex 1: Ciència ateòrica?
2º- El problema semàntic de la neutralitat teòrica dels
termes observacionals.
Tot informe observacional és una interpretació dels fets. Les
teories es construeixen en base a observació de fets i a la
vegada els hi donen significat i determinen el que son “fets”
per els científics.
L' interpretació d’un enunciat observacional esta condiciona
per la teoria i canvia quant canvia la teoria.
Els investigadors defensors de teories rivals pertanyen a mons
experiencials diferents (Kuhn)
67. Annex 1: Ciència ateòrica?
3º- Problema metodològic de la naturalesa observacional de la
base empírica de contrastació, per el conjunt de les ciències i per
cada teoria en particular
En les ciències contemporànies la base empírica (els fenòmens a explicar)
per la contrastació d’hipòtesi teòriques quasi mai procedeix de l’observació directe,
com pressuposaven els empiristes i els fenomenalistes, sinó que és resultat de
l’aplicació d’instrumentació, molt cops altament complexa.
La conceptualització dels enunciats empírics deriva per una banda de les
estructures cognitives comunes a tota l’espècie humana i per l’altre de conceptes de
molt baix nivell teòric (Hempel els anomena preteòrics) i estan descrits en un
vocabulari introduït en el context d’una teoria a la que anem a contrastar (el
contingut teòric d’un concepte empíric és relatiu a una teoria i no a altres)
Els termes teòrics son prou independents del empírics, no denoten entitats
observables sinó que provenen de l’elaboració sistemàtica de la teoria i els models
teòrics, lo que permet la contrastació de les teories en base empírica sense que sigui
un procés d’autojusficació
71. Annex II: Operacionalisme
Un dels problemes de les teories científiques es determinar com
es definiran els termes teòrics quant han de tenir un significat
empíric.
L’operacionalisme, introduït per Brigman al 1928 , proposa que
les definicions siguin les operacions de mesura o de tests que
determinen l’obtenció de dades o magnituds. Defineix la
significació com la correspondència d’un enunciat amb
l’operació o conjunt d’operacions que determinen la dada o
magnitud en qüestió. El concepte (terme teòric) és sinònim del
corresponent conjunt d‘operacions.
Es requereix una definició precisa d’operació
72. Annex II: Operacionalisme.
Per K. Popper totes les mesures pressuposen teories. No hi ha operació
que pugui ser descrita sense termes teòrics. Si el significat d’un terme
(definit operacionalment) es veu ampliat per l’evolució de la ciència es
necessitaria introduir una nova operació per definir-lo i així el concepte
es modificaria. La definició a partir d’operacions no és vàlida en les
teories científiques
Per C. G. Hempel, les construccions teòriques utilitzades en ciència
s'introdueixen com a sistema, i no a partir de significats individuals,
donant al sistema una interpretació experimental que dota de significat
empíric a la construcció teòrica. Els conceptes son nodes d’una xarxa
d’interrelacions sistemàtiques on els fils de connexió son les lleis i els
principis. En aquesta concepció l’operacionalisme té aplicacions
limitades, útils nomes en situacions molt circumscrites en contexts molt
especificats
73. Annex II: Operacionalisme
Per els filòsofs de la ciència estructuralistes (Sneed, Stegmuller,
Moulines,...) una teoria científica usualment es refereix a tot un
conjunt de Subsistemes que son concebuts com a models de la teoria.
a cada Subsistema es pot aplicar un mateix terme teòric. Per
comprendre el significat d’un terme hem de considerar que els
diferents Subsistemes estan interconnectats per regles específiques
de la Teoria de tal manera que la definició i el mètode per amb que
determinem el contingut empíric d’un terme mantingui una
correspondència amb la determinació realitzada en els altres Subsistemes.
Per altra banda la significació d’un terme no dependrà nomes de
la multiciplitat de subsistemes (models) on s’aplica sinó de la seva
interrelació amb altres termes bàsics de la teoria. Un terme no es pot
definir de manera aïllada i per tant la definició no pot dependre nomes
d’un conjunt d’operacions que li donarien el contingut empíric
74. Annex II. Operacionalisme
Ja a l’any 1954 H. Marcuse identifica la filosofia operacionalista
com un dels vectors ,com una metonímia podríem dir, centrals de la
racionalitat tecnològica que domina el discurs polític i ideològic en
les societats industrials avançades o societats de consum, on queden
excloses les legitimacions que no es basin en l’eficiència i en el
desenvolupament de les tècniques i el augment de la producció i
circulació de bens de consum.
La societat unidimensional, diu Marcuse, clausura el discurs als
valors que no es puguin referir com a eficàcia i productivitat.
75. Annex II: Operacionalisme
Conclusions:
A- Encara que Hempel en la conferencia a la Associació Norteamericana
De Psicopatologia de 1959 (veure Bloc 1) havia senyalat la necessitat
d’incloure criteris operacionals en les classificacions científiques, a
mitjans dels anys 1960’ remarca les limitacions del operacionalisme i
explica que les seva utilitat és molt limitada i aplicable nomes en
situacions molt circumscrites i contexts curosament definits
B- La “Filosofia operacionalista” com a concepció global de la
naturalesa i de la fonamentació de les teories científiques no té validesa
77. Annex II- Operacionalisme:
Bibliografia
- Hempel C.G. Filosofía de la ciencia natural. Alianza Universidad. 1995
- Marcuse H. El hombre unidimensional. Seix Barral. 1971.
-Moulines C.U. Holismo contra operacionalismo. Cap II.3. A: Pluralidad
y recursión. Alianza Universidad. 1991
- Popper K. Conjeturas y refutaciones.
