Experiències a la I Jornada de formació antinuclear. València, Casa Verda d’Acció Ecologista - Agró , 17 de desembre de 2011. (...) Al descans, una parella participant contava la seua experiència a un idíl·lic vaixell de pesca “sostenible”. Seguiren tot el procés de pesca amb xarxa, la selecció dels peixos adults i el retorn al mar dels xicotets, la recollida de les deixalles capturades en bidons preparats a coberta i la preparació del peix, amb el personal obrint i esbudellant animals. El patró defensà la pesca selectiva i de proximitat front a la pesca industrial, que porta cadàvers putrefactes i insípids d’una banda del món a les peixateries de l’altra. (...) Allò que ens fan creure i allò que ens creiem és, de vegades, allò que convé a les dues parts. Genera acords tàcits sustentats en principis inqüestionables, silencis indestructibles i negacions absolutes. Pot passar a un poble esclau del sou que es guanya a la central nuclear més propera, i pot passar a la coberta d’un vaixell idíl·lic, on es maten i mengen els peixos del mar. Allò que és just no és, moltes vegades, allò que ens convé o ens és més còmode.

1. La bena als ulls. Nuclears i pesquers.
Experiències a la I Jornada de formació antinuclear1.
València, Casa Verda2 d’Acció Ecologista - Agró3, 17 de desembre de 2011.
Un got mig buit és també un got mig ple, però una mentida a mitges
no és de cap manera mitja veritat.JeanCocteau.
La indústria nuclear és com
l’OTAN,
VladímirPutin
o
l’estranya admiració per la
figura de WinstonChurchill.
Senzillament,
chapapote
enganxat al present i al futur
que ve dels vessaments del Món
Lliure. Deixalles del bàndol
guanyador de la Guerra Freda.
Un dia, descobriren que la gran
quantitat
de
calor
que
generaven les seues màquines
de fer bombes atòmiques es
podria aprofitar com a font
energia.
Descobriren que
podrien vestir de civil la seua
indústria de la guerra total i que
la podrien amagar a llocs com
el desert de Nègueb4, amb la
Central Nuclear de Cofrents.
població
com
a
escut.
Descobriren altra cosa que convertir en negoci, altre negoci per a convertir els impostos que
paguem totes i tots en els beneficis que omplen unes poques butxaques.
Eixe mateix dia nasqué el lobby nuclear, i començà a elaborar llargs arguments amb els que
soterrar la veritat amb veritats a mitges. Començà a dir que teníem al davant una energia neta,
bona fins i tot per a lluitar contra el canvi climàtic. El CO2 que no emeten les centrals nuclear l’ha
escopit el destructiu procés d’extracció del mineral d’urani, la seua transformació en urani enriquit
i la fabricació del combustible nuclear, així com el seu transport d’una punta a l’altra del món, una i
altra vegada. Tones i tones de CO2 que s’afegeixen a les de la construcció de les centrals i al del
tractament dels residus, i que fan que el Protocol de Kioto no considere l’energia nuclear com a
alternativa per a la lluita contra el canvi climàtic.
Ens han dit que és una energia segura. Les centrals nuclears són instal·lacions molt complexes,
plenes de perills potencials i inherents al seu funcionament, febles davant terratrèmols, tsunamis,
inundacions i altres fets naturals que passen a les terres on han estat posades. Les centrals
acumulen, a piscines situades fora de les estructures de contenció, tones i tones de residus tan
perillosos com els que són a dins del reactor en funcionament, i dels que s’asseguren de no parlar
mai. No poden fer oblidar Txernòbil i Fukushima, però amaguen les desenes d’accidents greus que
s’han saldat amb víctimes mortals i grans extensions de terra i aigua contaminades.
És han dit que és una font de riquesa i de llocs de treball. Les energies renovables tenen moltes
més potencialitats i generen 10 llocs de treball per cadascun del sector nuclear. L’energia nuclear,
protegida i subvencionada, fa de tap al desenvolupament de les renovables, que són
desconnectades de la xarxa quan l’oferta supera la demanda per a donar prioritat a la producció
nuclear. Ens amaguen que les càtedres, les subvencions i els programes d’ajudes no arriben al
sector de les renovables perquè van a parar al sector nuclear, recolzat pel seu fort lobby.
1
Conferències de José Juan Sanchís Serrano i Carlos Arribas Ugarte. Tot un luxe. http://www.accioecologistaagro.org/spip.php?article2997
2
http://www.accioecologista-agro.org/spip.php?rubrique170
3
http://www.accioecologista-agro.org/
4
El centre de recerca del Nègueb desenvolupà el potencial nuclear israelià, sota l’aparença d’una central d’ús civil.

2. Ens han dit que és una energia inesgotable. Les reserves mundials d’urani són limitades i, el 2008,
es taxaren en suficients per a 57 anys. Ens tornaven a amagar que cada vegada serà més difícil i
més car extraure urani, que ara s’està utilitzant el de les bombes desmantellades a causa dels
tractats de desarmament i que fa més de 10 anys que hi ha més consum que producció. Que hi ha
especulació i espectaculars pujades de preus que anuncien que no hi ha reserves per a 57 anys.
Ens parlen de miracles en forma noves centrals netes, segures, barates i fàcils de fer. En realitat,
parlen de fracassos tan sonats com el d’Olkiuoto, projecte finès per a un reactor de nova generació
que s’havia de construir en 4 anys i per 3.200 milions d’euros, sense cap ajuda pública. Segons les
previsions, l’obra no serà entregada fins a finals de 2013 (la construcció començà el 2005) i amb un
cost acumulat estimat en 6.000 milions d’euros, finançats amb ajudes i préstecs a baix cost d’estats
com Suècia i França, que arribà a desviar fons de l’ajuda internacional al desenvolupament per a
salvar els mobles de la seua empresa pública Areva, responsable de la construcció amb l’alemanya
Siemens i que s’enfronta a una demanda multimilionària de l’elèctrica finesa TVO per
incompliment dels compromisos.
Ens diuen que és una energia barata. La major
part dels costos s’han traslladat als estats,com,
per exemple, la construcció de carreteres, ponts i
altres infraestructures, els equipaments i
previsions necessàries per a afrontar accidents o
el tractament de residus per empreses públiques
com l’espanyola ENRESA. Fins al 2005 aplicava
una taxa que la ciutadania pagava a través del
rebut de la llum i que li permeté acumular milions
i milions d’euros; ara cobra de les elèctriques una
nova taxa que no s’apropa al cost real de la gestió.
Una normativa europea limita la seua
responsabilitat, en cas d’accident, a 1.200 milions
d’euros. L’accident de Fukushima ha generat
unes despeses de més de 50.000 milions fins ara,
Moment de l’explosió del reactor 4 a Fukushima.

3. cost que recaurà en el poble japonès com passaria a Europa.
Ens diuen que és una energia necessària que ens salvaria de la dependència dels combustibles
fòssils i del subministrament francès. Només 6 països del món acumulen el 84% de les reserves
d’urani al planeta5, i un oligopoli de 7 companyies transnacionals controla el 74% de les reserves
mundials. La dependència del’enriquiment d’urani és encara major: només existeixen 6 complexos
a tot el món amb capacitat per a fer-ho, i 4 companyies acumulen el 92% de la producció.
Ens amaguen que el sistema elèctric de l’estat espanyol està sobredimensionat, amb centrals de
cicle combinat (gas) i de carbó preparades per a funcionar i aturades perquè la demanda és
insuficient i no podrien vendre la seua producció. Que, malgrat que es realitzen compres
d’electricitat a França, és un sistema exedentari: ofereix un saldo exportador anual del 2-3% de la
producció, que va cap a Portugal, Marroc, Andorra i França, estat amb el que també es manté un
balanç global exportador.
Estats molt desenvolupats com Dinamarca, Àustria o Nova Zelanda no tenen centrals nuclears.
L’estat espanyol podria prescindir demà mateix del 20% de la seua producció elèctrica generadapel
sector nuclear optant, fins i tot, per alternatives ja disponibles com les centrals tèrmiques aturades.
I es podria fer, a més, sense augmentar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, amb mesures
d’estalvi moderat de consum energètic i de potenciació de l’eficiència, tot augmentant la
contribució de les energies renovables que ja
s’estan utilitzant i d’altres noves propostes.
------
l’altra.
Al descans, una parella participant contava la
seua experiència a un idíl·lic vaixell de pesca
“sostenible”. Seguiren tot el procés de pesca amb
xarxa, la selecció dels peixos adults i el retorn al
mar dels xicotets, la recollida de les deixalles
capturades en bidons preparats a coberta i la
preparació del peix, amb el personal obrint i
esbudellant animals. El patró defensà la pesca
selectiva i de proximitat front a la pesca
industrial, que porta cadàvers putrefactes i
insípids d’una banda del món a les peixateries de
Parlaren dels menjadors escolars, on obliguen els xiquets i les xiquetes a menjar un producte
insalubre. Parlaren del pescador senegalès que havia trobat treball al vaixell idíl·lic i que havia
aportat la seua tradició. Parlaren de la caldereta de degustació que pogueren menjar al vaixell, com
fa la gent de la tripulació. Com no podia ser d’altra manera, parlaren de carns amb colors vius i de
sabors autèntics.
Era un relat de peixos, però eren objectes per a parlar
de l’efectivitat de les xarxes tradicionals, de l’habilitat
dels esbudelladors, de colors i sabors i de cadàvers
putrefactes. Era un relat de peixos, sense peixos. Era
un relat d’humans que els maten i mengen be i
d’humans que els maten i mengen malament.
I era, també, una història de lobbies i màrqueting fet
per algú que promociona el seu producte, que el vol
fer arribar als mercats propers amb noves formes de
distribució que els lliuren d’intermediacions que es
fan amb tots els beneficis.
Com es fa amb
l’agricultura ecològica i de proximitat.I estava feta,
Port pesquer de Galícia.
també, amb veritats a mitges que amaguen la veritat.
La veritat dels estols de xicotets vaixells que van i tornen dels ports amb la seua pesca de
proximitat i que, un dia, ja no pesquen res perquè ja no queda res per pescar i que mai és per culpa
5
Namíbia, Kazakhstan, Rússia, Austràlia, Níger i Canadà.

4. seua. La veritat de la insostenibilitat de la pesca sostenible, perquè només es sosté com a
delicatessen alternativa i depenent dels cadàvers insalubres i insípids, que han de ser a la
peixateria com a opció barata.
Que mai podrà ser el mateix plantar i recollir que saquejar poblacions de peixos salvatges que
s’agrupen i fan més fàcil el treball de la xarxa. Que la carn de colors vius i sabors autèntics era d’un
animal que, mentre era pressa del pànic, fou capturat per una xarxa que el tragué del mar. Que els
seus pulmons li esclataren mentre intentava respirar, o que fou esbudellat viu, quan encara
agonitzava.
--Allò que ens fan creure i allò que ens creiem és, de vegades, allò que convé a les dues parts. Genera
acords tàcits sustentats en principis inqüestionables, silencis indestructibles i negacions absolutes.
Pot passar a un poble esclau del sou que es guanya a la central nuclear més propera, i pot passar a
la coberta d’un vaixell idíl·lic, on es maten i mengen els peixos del mar.
Allò que és just no és, moltes vegades, allò que ens convé o ens és més còmode.