Jo sóc jo, i mai he necessitat un nom. Els éssers humans diuen que no sóc jo, que sóc un llamàntol, un gromant o un sastre, i fins i tot diuen que sóc un Homarus gramaurs. La fan molt grossa, perquè amb això de la taxonomia, la biologia i mètode científic, o el que és pitjor, amb això de l’economia, la pesca, el negoci, la tradició, l’ecologia i no sé quantes coses més, diuen que jo no sóc Jo. Veges tu...

1. Els meus ulls negres.
Conte des de l’altra banda.
A partir del text El senyor Pinces, de Raquel Gu1.
Sóc a dins de la pica d’una cuina. Un xiquet humà de
tres anys em mira encuriosit, enfilat a un tamboret de
cuina. Manté una distància prudencial davant les meues
pinces que no poden fer res, perquè les tinc lligades des
de que em tragueren del mar.
Jo sóc jo, i mai he necessitat un nom. Els éssers humans
diuen que no sóc jo, que sóc un llamàntol, un gromant o un sastre, i fins i tot diuen que sóc
unHomarus gramaurs. La fan molt grossa, perquè amb això de la taxonomia, la biologia i mètode
científic, o el que és pitjor, amb això de l’economia, la pesca, el negoci, la tradició, l’ecologia i no sé
quantes coses més, diuen que jo no sóc Jo. Veges tu.
Diuen que sóc un crustaci, diuen que sóc una espècie animal. Diuen que sóc un recurs, una “raó de
ser” i “la forma de vida” d uns humans i unes humanes. Una quantitat de pes o una unitat amb el
que omplen les seues trampes i els dipòsits de les seues màquines de matar, que anomenen
vaixells. Uns diners a una llotja, unes pèrdues o uns guanys gràcies o per culpa d’uns mercats,
d’unes intermediacions, d’uns interessos.
I jo no sóc res d’això. Només sóc jo, i vull tornar al meu mar. No sé com li diuen ells, no sé si és
l’Atlàntic o el Mediterrani. Era el meu fons, les meues roques, on cada dia lluitava per sobreviure i
per menjar. Sovint, aprofitava la carn d’animals morts, i això és el que m’ha portat fins ací.
L’última vegada, intentí agafar un peix que era a un lloc estrany. Resultà ser una nansa, una
trampa humana on fou fàcil entrar. I ja no poguí eixir.
Així acabí als seus vaixells, amb les meues pinces lligades. Després, aní a parar a la fastigosa
peixera d’un supermercat i, ara, estic en aquesta pica de cuina. Són els meus últims minuts de
vida, i per això no deixaré de lluitar fins que em queden forces. La cria humana pregunta sa mare i
son pare perquè ho faig, perquè intente trepar per les parets metàl·liques de la pica i perquè, així
com caic, ho torne a intentar. Li diuen que em van a matar i que després, em menjaran. Em mira i
diu pobret.
Fan com que tenen remordiments. Hipòcrites, es justifiquen dient que li han preguntat al peixater
com m’han de matar per a que no patisca. Coses de l’espècie superior, amb la seua cultura i la seua
filosofia i la seua ciència. No sembla tan difícil: si no em vols fer patir, em deixes al meu raconet
del mar i tothom content.
Més estupideses de les seues: sempre han bullit vius els llamàntols. Per això em mantenen viu fins
a l’últim moment, perquè aquesta és altra de les seues “tradicions”. Des de fa un temps, fan cas
d’uns gurús de l’esnobisme que ixen per la tele i diuen que són grans xefs. La majoria tenen
restaurants on la gent fa cues i paga molts diners per menjar carn d’animals morts, com jo feia a les
meues roques.
Abans, aquests gurús deien que bullir viu un llamàntol era l’única manera de ser un bon esnob.
Ara, els mateixos gurús, més vells, diuen que, a més d’esnob s’ha de ser bon xiquet i que, per tant,
ja es pot bullir un llamàntol mort2. Sembla que les terribles conseqüències que abans ho feien
impossible han desaparegut, de sobte. Humans i humanes que us creieu la seua xarrameca,
reflexioneu. Per favor, reflexioneu.
Els llamàntols criden quan els maten, i els peixaters i els gurús ho saben. Quan els bullien,
cridaven fins que morien. I els botxins aprenents d’esnobs pateixen, pobres. Tot plegat els fa
“reflexionar” coses com aquesta: “Anem a pels bitxos. El llamàntol l'heu de comprar sempre viu (o
congelat). Aquest en concret fotia unes "patades" que Déu ni do!!!(…) Arriba el moment de matar
Ara criatiures, de Raquel Gu, 10/11/2010, El Senyor Pinces. http://criatures.ara.cat/canallades/2010/11/10/el-senyorpinces/
2Arguiñano, amb llamàntol viu. http://www.hogarutil.com/cocina/recetas/arroces-cereales/201212/arroz-caldosobogavante-17795.html.
1

2. a la "bèstia".Hi ha gent que el bull primer...que el congela...o que li fa mil coses a l'animal. Jo
sempre li clavo la punta del ganivet el mig del cap, d'un cop sec....i el tema va ràpid3”.
Altre humà diu: “L’artista el podem esquarterar de la forma més higiènica possible. Ho dic
perquè depèn si està viu o ve congelat, i en aquest cas és més fàcil perquè ens evitem la cruel fase
del sacrifici que, malgrat que aconseguim que no criden, sempre és desagradable4”. A això li
diuen patiment (el seu), compassió i, fins i tot, benestar animal. Coses seues. Cal que no oblidem
que aquesta classe de terrícoles escriuen llibres, fan escoles i reflexionen. Capacitat de raciocini, li
diuen.
Ja han aconseguit que la cria humana marxe de la cuina. Ja no em queda temps. Per fi,
aconseguisc veure el món que m’envolta des de fora de la pica. El meu patíbul és una fusta de
tallar. Els meus ulls negres no expressen el meu patiment d’una forma que els animals humans
puguen entendre, però, si ho feren, tampoc serviria de res. No saben veure res i, si ho veieren,
només necessitarien un peixater, o un carnisser, o un pelleter, o un crític taurí, o un cuiner gurú
amb les seues frases justificadores sense sentit.
Amb les meues antenes, capte amb un ritme frenètic el que estan a punt de fer. Em mataran amb
un ferro acabat en punta i, segon els ha dit el peixater, tot s’acabarà amb un TXAC!L’humà i
l’humana estan contents. Diuen que la cria està explicant com en van a matar i menjar, i que riu.
Com matar a un llamàntol. Al vídeo, es pot veure com no mor ràpidament, que el xiquet diu que
encara es mou, i que li diuen que ja està mort (visible el 23/02/2014).
http://www.youtube.com/watch?v=PvfidX25A8g
La cuina de sempre.cat, 13/07/2013, Arròs amb llamàntol, http://www.lacuinadesempre.cat/2012/07/arros-caldosamb-llamantol.html
3
Matança del llamàntol a ganivet, http://www.youtube.com/watch?v=6whSEecjmAI
4 Enciclopedia de gastronomía, el portal gastronómico de Pepe Iglesias, 31/12/2008, Arroz con bogavante,
http://www.enciclopediadegastronomia.es/recetas/entrantes/arroces/arroz-con-bogavante.html. Original en castellà:
“Al artista podemos descuartizarlo de la forma más higiénica posible. Lo digo porque depende de si está vivo o viene
congelado, en cuyo caso es más fácil porque nos evitamos la cruel fase del sacrificio, que, aunque apenas griten,
siempre es desagradable”.