1. L’ART BARROC CARACTERÍSTIQUES ies montsacopa. Olot

2. S’anomena barroc l’art del segle XVII. Es tracta d’un terme pejoratiu que el neoclassicisme del segle XVIII atribueix a les obres del segle anterior, que considera anticlàssiques (desmesurades, recarregades, confuses, mancades d’equilibri i d’ordre). L’origen d’aquest terme és incert: barroc = perla irregular en portuguès baroco = silogisme artificiós baroque = extravagant. A partir del segle XIX s’iniciarà la revalorització del Barroc, amb l’obra de Wölfflin “ Renaixement i Barroc”, que considera el Barroc com un estil propi, oposat al Renaixement. H. Focillon considera el Barroc com la fase final de tots i qualsevol dels estils, la fase d’envelliment i decadència que segueix la fase clàssica o de plenitud. En aquest sentit, el Barroc seria la degeneració senil del Renaixement. El Barroc és un art de solucions estètiques i formals pròpies encara que utilitzi molts elements clàssics. Té el seu origen a Itàlia, i més concretament a Roma, en el trànsit dels segles XVI i XVII. El Barroc s’estén ràpidament pels països europeus catòlics i absolutistes: Espanya, Portugal, França. Més tard arribà a Amèrica. Les manifestacions de l’esperit barroc prenen formes molt diverses.

3. Als països protestants, el Barroc pren formes molt diferents i és molt escàs en arquitectura i en escultura, alhora que la temàtica de la pintura és força diferent. Sovint, el barroc es valora com un art de plenitud i també de decadència. En efecte, el segle XVII veu culminar alguns dels processos començats al segle XVI ( com ara el naixement de la ciència moderna, el racionalisme, el descobriment i la conquesta d’Amèrica , l’enfortiment de la monarquia o el retrocés del feudalisme); però també és el segle de la crisi dels ideals sostinguts fins aleshores (l’Església catòlica reacciona contra el triomf del la Reforma protestant amb la potent Contrareforma) ; l’imperi espanyol, hegemònic durant el segle passat, s’esmicola; la fam, les epidèmies i, com sempre, la guerra recorren Europa. Entre 1700 ( mort de Carles II d’Espanya) i 1715 ( mort de Lluís XIV de França) el Barroc es pot considerar conclòs per donar pas al Rococó i al Neoclassicisme . S’ha de tenir en compte que el Rococó, que segueix cronològicament el Barroc, és un estil fonamentalment decoratiu que representa un trencament substancial amb les formes barroques.

5. Urbanisme i arquitectura En tractar-se d’un art propagandístic molt vinculat al poder (o sigui a les monarquies nacionals, a l’Església i, a les ciutats comercials del nord d’Europa, a les corporacions), ha de ser present al carrer; per això la seva manifestació més evident és la remodelació i el disseny de les ciutats. El barroc concep l’espai com si fos obert i dinàmic; les parts s’han de relacionar amb el tot. Els carrers esdevenen eixos que uneixen entre si els espais representatius (places) . La plaça barroca més gran i característica és la dissenyada per Bernini per envoltar i obrir alhora la basílica de Sant Pere del Vaticà. La llei, l’ordre i la uniformitat són productes essencials de la capital barroca. Les classes dirigents europees volen que l’estructura urbana respongui als seus interessos. A la primera meitat del segle XVII el centre urbanístic serà Roma i a la segona meitat París. La ciutat–capital neix i es desenvolupa a expenses de tota la nació. La capital es convertirà en la creadora del gust. La plaça i l’avinguda eren uns temes urbanístics nous que servien per embellir la ciutat. Es tracta d’obrir espais amplis, les places, dominats per un monument (església, palau, font), i unir–les amb una xarxa d’avingudes llargues i rectes que tenen com a fons aquests monuments. 

6. La importància de la font (monument que permet barrejar arquitectura, escultura i aigua) com a element urbanístic prové d’aquest plantejament barroc. Les característiques fonamentals de l’urbanisme són: perspectiva monumental línia recta uniformització. Es poden dos tipus de manifestacions de l’urbanisme barroc:  els intents d’ordenació general de la ciutat amb un sentit conceptual o simbòlic.  l’urbanisme puntual, localitzat en un petit espai dins la ciutat. En temps del Barroc es comencen a enderrocar les muralles d’algunes ciutats, que esdevenen ciutats obertes : Lluís XIV va fer enderrocar les muralles de París, que foren substituïdes per bulevards.

7. Característiques generals de l’arquitectura barroca Amb el Concili de Trento augmenten les pràctiques religioses, això provoca una forta demanda de construccions religioses. L’església optarà per l’escenografia i les grans cerimònies i necessitarà un marc adequat. El punt de partida serà l’Església del Gesú de Vignola. Les característiques faran que el Barroc es presenti més com un “gust”, com una postura davant la vida que no pas com un conjunt coherent de formes. Les característiques són: 1.- Recerca tant del moviment real (parets ondulades, moviment d’aigua) com imaginari (personatges captats en accions violentes). 2.- Suggerir l’infinit (un camí que es perd a l’horitzó, una volta que s’obre simulant un cel). 3.- Importància de la llum i dels efectes lumínics. 4.- Gust per la teatralitat i allò que és esceneogràfic i fastuós. 5.- Tendència a barrejar les disciplines artístiques (arquitectura, escultura i pintura). 6.- Els edificis típics són : l’església i el palau, representacions del poder religiós i del poder reial. 7.- Es fan realitzacions urbanístiques: ordenadament de la xarxa urbana i segons un esquema establert i creació d’espais urbans com places i jardins. 

8. 8.- La concepció de l’edifici barroc és unitària. Es rebutgen els plantejaments senzills i geomètrics i s’utilitzen plantes el·líptiques, ovals o esquemes derivats de traçats geomètrics molt complexos. Borromini és l’arquitecte que millors representa aquesta recerca de formes complicades per tal d’aconseguir un espai unitari. 9.- La conseqüència lògica d’aquestes plantes és l’ondulació de les parets. La línia recta i la superfície plana són abandonades per la recerca del moviment i dels jocs de llim i d’ombra a l’arquitectura. 10.- Les façanes formen part de la unitat de l’edifici. La façana és la part de l’edifici que es veu des de l’exterior. Hi ha una tendència a organitzar les façanes en sentit vertical, concentrant els elements sortints (columnes frontons, etc ...) en la part central. El resultat és un conjunt d’elements entrants i sortints que componen uns edificis que sorprenen pel moviment i pels jocs lumínics. 11.- Altres elements constructius i decoratius característics del Barroc són els volutes i les aletes (contrafort); les columnes ondulades i de formes diverses (salomònica, anellada, balustrada...) ; els arcs el·líptics, ovals, mixtilinis,; els frontons mixtilinis . Hi ha una gran quantitat d’elements estrictament decoratius: volutes, escuts, figures d’estuc... 12.- L’escala es converteix en un dels elements més importants de l’edifici, destaca l’escala imperial. 13.- És habitual la presència a les façanes de dos campanars molt decorats i complexos. 14.- A les esglésies es fan capelles dedicades al Santíssim Sacrament (tema molt discutit pels protestants) , que estan ricament decorats . L’altar també està molt decorat, al retaule es concentra els missatge més important. Els edificis barrocs més destacats són els temples, els palaus, i les viles.

9. El temple barroc Planta : tot i que es mantenen les plantes basilicals, predominen les centrals, cada cop més complexes; plantes circulars, el·líptiques, octogonals o de creu grega. Suports : al barroc els aspectes constructiu i decoratiu es fonen, com també el simbòlic. Les columnes (elements constructius) esdevenen decoratives, fins a arribar a l’extrem de la columna salomònica; són el símbol de la solidesa i l’elevació de l’Església catòlica. Cobertes : s’empren tot tipus de cobertes, però l’element distintiu és la cúpula, que cobreix i il·lumina el temple . La seva vessant simbòlica és també important s’aixeca fins al cel. Façanes : són importantíssimes durant el barroc, ja que aquest estil busca integrar l’edifici en el conjunt urbà. Per aquesta raó, sovint la façana no té cap relació amb l’interior, sinó que respon a un projecte urbanístic exterior. La façana ha de cridar l’atenció dels fidels. L’entrada està situada al centre de la façana i és monumental (coberta amb un frontó o un altre element decoratiu; decorada amb columnes, nínxols, mènsules, etc) les façanes són , moltes vegades, corbes (còncaves, convexes, etc) i el seu perfil crea un entramat de llums i ombres que en reforça el protagonisme. A Itàlia destaquen Gian Lorenzo Bernini (que també fou escultor) i el seu deixeble Francesco Castello, més conegut com a Borromini. El baldaquí que cobreix l’altar major de Sant Pere del Vaticà, l’església de Sant Andreu al Quirinale (Roma) i la gran columnata de la plaça de Sant Pere del Vaticà són obres de Bernini. Borromini, de la seva banda, construeix Santa Agnès, San Carlo alle Quattro Fontane ,amb planta el·líptica, complexa façana amb columnes exemptes, cornises sobresortints i profusió de línies corbes.

10. El palau barroc A França l’arquitectura barroca donarà els seus millors fruits en l’arquitectura civil, especialment la palatina, tot i que no s’abandona la construcció de temples: els invàlids de París, obra de Mansart. Són característiques del gust barroc francès el manteniment de les façanes de la concepció i les línies clàssiques (columnata exterior del Louvre de París, obra de Claude Perrault) i la construcció d’interiors sumptuosos, plens de miralls, sostres decorats, etc. El palau de Versalles és la mostra més acabada de l’arquitectura barroca francesa. L’arquitecte Mansart va concebre'n la planta i els alçats. Al palau, de dimensions gegantines, hi domina l’horitzontalitat, reforçada per la divisió de l’edifici en tres plantes i cossos. El ritme de la façana de Versalles el marca la repetició de cossos, la qual trenca la monotonia d’aquest immens pany de paret de 600 metres de longitud.

11. Arquitectura Barroca a Espanya La més important aportació espanyola a l’urbanisme europeu d’aquest període fou la creació de les places majors . Les places majors foren episodis urbans aïllats i extraordinaris, sense cap relació amb el context en què estaven inserides; no existeixen ni grans avingudes d’accés ni tan sols una connexió amb la resta de la ciutat. Les places majors s’originaren majoritàriament en el lloc on tenia lloc el mercat. Els edificis del costat s’utilitzaven com a tribunes per a l’observació dels espectacles públics. És difícil datar els inicis del barroc arquitectònica a Espanya. El monestir d’El Escorial es pot definir com a renaixentista, però també com a barroc per tot allò que presenta de desmesurat. El pla general de l’edifici correspon a Juan Bautista de Toledo. Ara bé, Juan de Herrera va ser l’arquitecte que l’acabà, Juan Gómez de la Mora, de la seva banda, es el primer arquitecte barroc ( trenca amb el classicisme al Convento de la Encarnación de Madrid ) Francisco Bautista construeix San Isidro el Real ( Madrid) , ja del tot barroc. José Benito Xoriguera ( o Churriguera) assoleix un nivell d’originalitat i popularitat tan elevat que sovin es parla d’arquitectura xorigueresca per denominar bona part de la producció espanyola del segle XVII. Una mostra d’aquesta tendència és la intervenció de Fernando Casas y Novoa a la catedral de Santiago de Compostel·la, en especial a la façana principal o Obradoiro .

12. ESCULTURA L’escultura, a l’igual que la pintura, estigué durant el segle XVII al servei de l’Església, el rei i la burgesia. El Concili de Trento va recomanar que l’art sacre fos clar, senzill i comprensible, potenciant els caràcter didàctic, car havia d’estimular la pietat; per això, en un primer moment, les obres destacaren pel naturalisme. La imatge barroca sacra es composa de 5 elements conceptuals: misticisme, ascetisme, heroisme, erotisme, i crueltat. La tipologia temàtica són diverses. El tema religiós és el més important. L’escultura funerària és també abundant, Les vides de sants i màrtirs seran temes comuns; també es representa la Verge Immaculada i sant Josep amb el Nen, temes aquests que estaven molt contestats pels protestants. Es produeix una materialització de les idees abstractes. L’església s’autoafirmarà a través de les formes plàstiques. Hi haurà una mitificació de la persona tant en el papa com en el rei, s’introduiran imatges de la mitologia, com a representació de les virtuts del monarca; es fan retrats heroics de reis i prínceps, sovint en forma d’estàtues eqüestres que ocupen el lloc central d’una plaça. Hi haurà un corrent burgès que tindrà el centre a Holanda. L’escultura és fonamental en les fonts i com a terminació de l’àtic de molts edificis. Els materials emprats són el marbre, el bronze, l’alabastre, en alguns exteriors la pedra, l’or, la plata, l’ivori i la fusta en obres espanyoles. A Espanya domina la talla (escultura de fusta) policromada ; en segon lloc , el realisme domina la imatgeria barroca peninsular.

13. Més que no pas la figura aïllada, és important l’escultura com a part d’un conjunt: retaules, decoració en relleu, grups escultòrics. Sovint, l’escultura barroca pren el seu sentit en relació amb el medi arquitectònic o monumental. El relleu es fa servir en les representacions històriques mitològiques. Hi ha obres que combinen el relleu amb el bulto rodó. Pel que fa a les característiques formals, són importants la perfecció tècnica i el moviment, en situacions d’equilibri inestable (predomina la diagonalitat) la qual cosa explica l’èxit de la forma serpentinata . També les robes s’agiten: són amples, mogudes, desordenades pel vent i el moviment. Els gestos són emfàtics, dramàtics i els vestits anormalment abundants. L’altra característica clau és la teatralitat: la relació de l’escultura amb un marc de parets mogudes de columnes i nínxols que configuren una escenografia total. L’arquitectura es posa al servei de l’escultura i es converteix en escenari: qualsevol obra d’aquest període perd el seu valor si es separa de lloc pel qual fou concebuda. La llum i el color són factors plàstics simbòlics. L’escultura procura impressionar al que la contempla, crida més a l’emoció i al sentiment que no pas a la raó.

15. LA PINTURA Característiques formals i temàtiques de la pintura barroca El segle XVII és el segle d’or de la pintura europea. El domini tècnic, la varietat temàtica i estilística, la capacitat per a reflectir la realitat al llenç i l’elevadíssim nombre de pintors de primera fila representen un moment culminant de l’art universal. Abasta un conjunt molt ampli d’artistes que treballen amb concepcions i circumstàncies molt diverses. Els trets estilístics són: - domini tècnic absolut tant de la pintura a l’oli sobre llenç com de la pintura al fresc. - predomini del colors sobre la línia. Els efectes de profunditat, perspectiva i volum s’aconsegueixen més amb contrastos de llum i les tonalitats de colors que no pas amb les regles geomètriques de la perspectiva lineal. - la llum esdevé element fonamental. La llum dibuixa o difumina els contorns, defineix l’ambient, l’atmosfera del quadre i matisa els colors. La utilització de la tècnica de clar – obscur arriba a la perfecció de molts pintors barrocs. - hi ha moviment i composicions complicades que s’allunyen de l’ordenació racional del Renaixement. - les composicions són asimètriques o atectòniques . Es prefereix allò que mostri desequilibri o que suggereixi que l’escena continua més enllà dels límits de la massa. La composició atectònica 

18. La pintura barroca italiana Com en altres camps de les arts plàstiques Itàlia es posa al capdavant, encara que les solucions que proposa són diverses. D’una banda, Annibale Carracci , que pinta a la manera de Rafael, defensa un retorn al classicisme, que havia estat abandonat pel manierisme. L’escola que inaugura Carracci és la classicista i s’hi adscriuen Guido Reni i altres (sobretot els pintors francesos) Aquesta pintura classicista cerca la bellesa ideal i s’aparta del naturalisme. És important perquè obre una línia que tindrà continuïtat fins ben avançat el segle XIX : l’academia. D’altra banda, es desenvolupa una pintura realista que recull de la naturalesa fins i tot la lletjor. Els tipus populars, la pobresa, els esguerrats, la vellesa i la marginació es converteixen en la font d’inspiració o en models vius per a temes religiosos. Destaca Miquel Àngel Merisis, Il Caravaggio .

19. La pintura barroca als Països Baixos : Rembrandt i Rubens Els països Baixos, Holanda al nord i Flandes al sud, havien tingut una cultura comuna durant segles; al final de l’Edat Mitjana, la gran renovació de la plàstica protagonitzada pels anomenats primitius flamencs es va dur a terme indistintament a les ciutats del nord i del sud. La situació va canviar radicalment en els decennis finals del segle XVI : la Reforma protestant i la sublevació de les Províncies Unides d’Holanda contra la dominació espanyola determinaren una separació total, tant des del punt de vista polític i social com en aspectes culturals i artístics. Flandes (l’actual Bèlgica) va quedar sota domini de la monarquia hispànica i, per tant, va ser una societat catòlica, aristocràtica i monàrquica; al contrari, Holanda es va constituir en un estat independent amb un govern més o menys democràtic i amb una societat majoritàriament protestant i burgesa. La pintura reflecteix aquesta separació : Flandes , predominen els temes religiosos i mitològics en grans composicions destinades a les esglésies i als palaus de la noblesa. Holanda , la temàtica pictòrica es centra en escenes de caire profà (retrat, natures mortes, paisatge) i el tema religiós queda limitat a escenes de la vida de Crist i de l’Antic Testament.

20. Pintura holandesa Dins l’àrea protestant, Holanda és el país on la pintura assoleix el grau més alt de maduresa. Sense mecenatge de l’Església, els artistes han de competir entre ells per obtenir clientela . Els tems s’han diversificat perquè els gust del nou públic comprador, la burgesia, és més obert, menys codificat que l’anterior de l’aristocràcia i l’Església. Es pinten escenes rurals, interiors burgesos, paisatges, retrats (individuals, de família o de corporacions municipals o gremials), natures mortes i pintura científica (en què destaca Maria Sibylla Merian , pintora d’origen alemany establerta a Holanda). Encara que en menor mesura, també hi són presents la temàtica religiosa i els temes mitològics, sempre amb una intenció moralitzant o al·legòrica.

21. PINTURA BARROCA A L’ESTAT ESPANYOL Contextualització : L’Espanya del Barroc és l’Espanya de la decadència política i econòmica. La imatge d’Espanya és la d’un gegant que s’enfonsa. Malgrat la crisi, Espanya continua produint els millors, escriptors, artistes i pensadors del moment. L’art s’inspira en el món clàssic però també en la cultura popular espanyola. El poder de l’Església era enorme, això farà que la temàtica tingui un caràcter religiós clar, per això l’art mostrarà més atenció al sentiment, a les sensacions que no pas a la raó. La Contrareforma a Espanya va buscar la complicitat del poble, i això es percep en la pintura, que és realista (però no grandiloqüent), senzilla, a vegades ingènua, i sempre sòbria . Característiques La temàtica religiosa no fou l’única, però sí la més conreada. La Inquisició es va encarregar fins i tot de codificar com s’havia de tractar la representació pictòrica dels temes religiosos. La pintura de gènere també es va donar a la península: escenes de pícaros , captaires, borratxos, natures mortes, vanitas , etc. El retrat es conrea sobretot a la cort, que disposa de bons i bones retratistes des de l’època imperial. Els pintors barrocs espanyols s’interessen pel realisme i cerquen el naturalisme, el punt de partida d’aquest procés és el tenebrisme de Caravaggio. La tècnica tenebrista serà la predominant.

22. En síntesis les característiques són : naturalisme composició senzilla predomini de la temàtica religiosa. Altres temàtiques seran el retrat, el tema mitològic i les natures mortes absència de sensualitat tenebrisme contrastos de llum Les escoles regionals . Escola Valenciana: Ribalta i Ribera Ribalta i Ribera introdueixen a la Península el tenebrisme de Caravaggio. . Escola Andalusa: Sevilla L’activitat comercial de Sevilla ( Casa de Contractació ) va fer que al llarg dels segles XVI i XVII fos la ciutat amb més un creixement demogràfic més gran de la Península i i era la seu de grans fortunes; això afavorí l’aparició d’un important nucli d’artistes. Tot i que era d’origen extremeny, s’ha d’incloure a l’escola andalusa Francisco de Zurbarán, pintor d’obres de temes monàstics, quadres de sants i de natures mortes. . Escola madrilenya Madrid va reunir a començament del segle XVII un nombrós grup de pintors estrangers l’obra dels quals és a cavall del manierisme i el naturalisme procedent d’Itàlia.