1. Institut montsacopa. olot

2.  NEOCLASSICISME*
 ROMANTICISME
 REALISME
 IMPRESSIONISME*
 MODERNISME*

3. •S'inspira en els models clàssics (especialment els romans) : Reflecteix temes mitològics,
amb incursions en el retrat de personatges contemporanis.
*Influència: Les restes escultòriques de l’antiguitat. Els estils varien poc entre els escultors.
* Els edificis públics com les places i les cases privades s’omplen d’escultures
* El marbre i bronze són els materials més freqüents. S’abandona la policromia amb la
falsa creença que les escultures clàssiques no eren acolorides.
* Es tracta d’un estil internacional: els temes són comuns arreu d’Europa i Amèrica .
El retorn al MODEL CLÀSSIC comporta:
* claredat compositiva, predomini de la línia com a element definitori dels contorns,
* protagonisme de la figura humana,
* temàtica mitològica
* certa fredor formal reforçada per la utilització del marbre en escultura, (i de colors freds
en pintura)
* Roma és la capital de l'escultura neoclàssica i Antonio Canova, l'escultor principal.

4. Textures extremadament polides
Se’n coneixen més
de 6 versions
diferents
Escorç forçat;
influència de
Bernini, tant
en la compo-
sició com en
les textures
Nucli central, transmissió
de passió i erotisme
Sensació de serenitat i equilibri,
propi de l’escultura neoclàssica
http://www.xtec.es/~fmolina6/4erosipsique.htm

6. Aquest obra és a Viena, a l’església dels
agustins. Va ser el darrer con-junt funerari
esculpit per Canova. Dominat per una
piràmide i farcit de símbols, s’hi mostren la
fredor i el racionalisme neoclàssics,
sobretot si la comparem amb Eros i Psique.
Cal fixar-se en el contrast entre la negra
obertura de l’interior del sepulcre i la
lluminositat de les figures al·legòriques de
l’exterior:
a) Detall del medalló: el retrat funerari és
substituït per un medalló sostingut per un
àngel.
b) Detall de l’àngel: la mort esquelètica del
Barroc es converteix ara en un àngel molt
bell que s’arrepenja en un lleó símbol de la
fortalesa.
c) Conjunt processional que es dirigeix cap a l’interior: la processó funerària l’encapçala la Beneficència, que porta una urna
cinerària, seguida de les al·legories de les diferents edats de l’home.

7. ‘
En la figura jacent, semiincorporada, es
percep la influència d’una obra del pintor
també neoclàssic David anomenada
Madame Recamier. Convé fixar-se en la
postura reclinada, el vestit -a «la moda
antiga»- i en la poma que porta a la mà.
És una mostra del sincretisme entre el
món real, el retrat, i l’ideal, la
personificació de la deessa de la bellesa.
Procés de creació, aplicable a la majoria de les seves obres:
Primer modelava en cera i en perfeccionava els detalls al màxim.
Després ho passava a fang a la grandària definitiva i la donava als seus ajudants per passar-la a
marbre.
Finalment, quan el marbre estava avançat ell l’acabava polint-lo fins a suavitzar les formes. Com a toc
final l’empastifava de sutge per treure-li la blancor.

8. Hercules
Nu

9. Model en fang on Canova aplica la màquina de
treure punts.
Aquest procediment permet a l’escultor de
desbastar el bloc de pedra amb seguretat
guiant-se per la frontera dels punts. Aplicat ja
pels grecs en l’antiguitat, garanteix la
correspondència entre el model i l’obra
definitiva de marbre.

10. Perseu
Les tres gràcies

11. Lucrècia
Esbós de la
mort de Cleòpatra
Aquil·les arrancant-se la sageta
L'interès pel classicisme que es va despertar a Catalunya al final del segle XVIII i va perdu- rar en les
primeres dècades del segle XIX com s’evidencia en les obres de l'escultor Damià Campeny, un dels artistes
més remarcables del neoclassicisme català i el protagonista indiscutible d'un dels episodis de renovació
plàstica més fructífers. Lucrècia i Cleopatra, les escultures més representatives d'aquest moviment,
sintetitzen modèlicament el coneixement que tenia Campeny del llenguatge clàssic -assimilat durant els
seus divuit anys d'estada a Roma pensionat per la Junta de Comerç-, en bona part fruit de la influència
d’A. Canova, el més destacat d'aquell període.

13. L’escultura va tenir en el període romàntic un desenvolupament molt menor que la
pintura. Els escultors mai van renunciar a la inspiració grecorromana, tant en
iconografia com en formes, i les obres resultaven fredes i acadèmiques, mancades
d’originalitat. Però a partir de 1810 de manera progressiva es van anar substituint per
elements contemporanis.
L’escultor més important va ser François Rude (1784-1855) l’autor de l’obra mestra
d’aquesta tendència, el grup “La partida dels voluntaris el 1792”, relleu conegut
popularment com “La Marsellesa”, que va fer per l’Arc de triomf de L’Estrella de París.
Al servir d’ornament a una obra neoclàssica, mostrava certs condicionants: en el
vestuari i en la disposició triangular dels personatges. No obstant a través de les
diagonals va con seguir moviment i tensió dramàtica; també hi ha un efecte pictòric
dels clarobscurs. Hi ha un clar sentiment romàntic d'exaltació de los valores nacionals
en aquesta al·legoria del poble francès revolucionari, dirigit pel Geni de la Pàtria,
dirigint-se a defensar la República.
També es van fer escultures d'animals -panteres, tigres, etc.- que manifestaven el gust
pel moviment i la tensió muscular. Eren escultores decoratives per als interiors
burgesos, quasi sempre fets en bronze. Va destacar Barye (1786-1875)

14. Escultura romàntica francesa (1833-1836). Alt
relleu sobre pedra calcària, 1.270 x 800 cm. Arc
de triomf de l’Étoile, París.
La marxa dels voluntaris de 1792

15. Hi ha la figura que popularment
denominen la Marsellesa, la qual amb la
mà esquerra amunt fa la crida a agafar les
armes en defensa de la pàtria i empeny
tot el conjunt endavant. El moviment
d’avanç d’aquest relleu esculpit amb una
traça de mestre el reforça la beina de
l’espasa de la deessa, que vola cap
enrere.
La cama esquerra tirada enrere i el braç dret, allargat per l’espasa desembeinada, creen una diagonal ben
potent que va de cap a cap de l’ample relleu. Hi abunden les referències a l’antiguitat clàssica, com ara les
ales de la Victòria grega, que fan recordar els relleus hel·lenístics de l’altar de Pèrgam, les armes i els
estendards de les legions romanes i l’àguila imperial. L’esperit arravatat del Romanticisme el simbolitza
aquesta cara, desesperada de trets i amb una expressió patètica molt exagerada.

16. Aquí hi ha els voluntaris, que, serrats i
atapeïts, insten les masses a l’acció
política moguts pels ideals representats
al nivell superior. És un grapat de
soldats que recorden les gestes
heroiques dels exèrcits de l’antiguitat.
Hi abunden les superposicions, els
escorços i els diversos plans de
profunditat, com també el joc de llums
que dóna a l’obra una sensació de
relleu ben colpidora.
S’hi repeteix el recurs de la poderosa diagonal, que s’inicia en l’espasa del soldat de la punta inferior
esquerra, que allarga el braç doblegat del jove despullat que hi ha al costat i que acaba a la poderosa
espatlla i braç dret aixecats de la figura el tors i el cap de la qual tenen uns trets força semblants als de la
deessa que els guia. L’agitat cap del personatge central, més gros que el dels altres, fa pensar també en els
models hel·lenístics com ara el Laocoont.

17. Escultura romàntica francesa (1833-1836).
Alt relleu sobre pedra calcària, 1.270 x 800 cm.
Arc de triomf de l’Étoile, París.
Atena i els gegants, Altar de Zeus, a Pèrgam. 188 aC

18. Hi ha la figura que popularment denominen la
Marsellesa, la qual amb la mà esquerra amunt fa
la crida a agafar les armes en defensa de la pàtria
i empeny tot el conjunt endavant. El moviment
d’avanç d’aquest relleu esculpit amb una traça
de mestre el reforça la beina de l’espasa de la
deessa, que vola cap enrere. La cama esquerra
tirada enrere i el braç dret, allargat per l’espasa
desembeinada, creen una diagonal ben potent
que va de cap a cap de l’ample relleu. Hi
abunden les referències a l’antiguitat clàssica,
com ara les ales de la Victòria grega, que fan
recordar els relleus hel·lenístics de l’altar de
Pèrgam, les armes i els estendards de les legions
romanes i l’àguila imperial. L’esperit arravatat
del Romanticisme el simbolitza aquesta cara,
desesperada de trets i amb una expressió
patètica molt exagerada.

19. Aquí hi ha els voluntaris, que, serrats i atapeïts,
insten les masses a l’acció política moguts pels
ideals representats al nivell superior. És un
grapat de soldats que recorden les gestes
heroiques dels exèrcits de l’antiguitat. Hi
abunden les superposicions, els escorços i els
diversos plans de profunditat, com també el joc
de llums que dóna a l’obra una sensació de
relleu ben colpidora. S’hi repeteix el recurs de la
poderosa diagonal, que s’inicia en l’espasa del
soldat de la punta inferior esquerra, que allarga
el braç doblegat del jove despullat que hi ha al
costat i que acaba a la poderosa espatlla i braç
dret aixecats de la figura el tors i el cap de la qual
tenen uns trets força semblants als de la deessa
que els guia. L’agitat cap del personatge central,
més gros que el dels altres, fa pensar també en
els models hel·lenístics com ara el Laocoont.

20. Napoleó despertant-se a la immortalitat

21. La dança

22. La dansa. CARPEAUX
El món

23. La indústria

24. Influència a Catalunya: Llimona va regalar aquesta escultura a la ciutat de
Barcelona en homenatge als obrers que havien treballat a l’Exposició
Internacional de Barcelona. S’hi deixa notar la influència de l’escultor belga
Meunier. L’original és fosa de bronze i està situat a l’avinguda de Maria
Cristina de Montjuïc, a Barcelona, però n’hi ha una rèplica, de pedra, a la
plaça de Catalunya i a l’Escola del Treball
El Forjador, C. Meunier
El forjador, a la plaça
de Catalunya de Barcelona

26. Camille Claudel als 20 anys Rose Beuret
 Rodin 

27. Escultura impressionista (1880-1900).
Bronze. 71’7 x 40 x 58 cm.
Museu Rodin, París. Palais Biron
http://www.musee-rodin.fr/
6 m
4 m
http://www.xtec.es/~fchorda/prima6/imma/rodin/

28. EL PENSADOR. Estil: Impressionista
1.-Presentació i context. Identificació i catalogació de l’obra i Context històric
* Títol: El pensador
* Autor: François·Auguste Rodin , 1840 -1917
•Cronologia: 1880.
• Material i Tècnica: Bronze a la cera perduda
* Mides: 1,98 m x 1,29 m x 1,34 m
* Forma exempta o en relleu: Exempta adossada, perquè fou concebuda per anar
incorporada a la porta de l'infern
* Ubicació original: La porta de l'infern, del Musèe des Arts Décoratifs Paris, malgrat que
mai no fou construïda . * Ubicació actual: Musèe Rodin, París. Si bé el fet de ser una
escultura de bronze ha permès fer-ne còpies que es poden admirar en altres museus
* Context històric: Malgrat que va tenir uns inicis professionals difícils va saber situar el seu
nom com a gran renovador de l'escultura monumental pel que fa a concepció, tècnica i
sensibilitat. A partir del 1880, va començar a tenir encàrrecs tant oficials com particulars.
L’exposició Universal de 1900 a Paris, on va exposar 168 escultures, va significar el seu
reconeixement i consagració internacionals. A partir d’aquest moment tots els museus van
disputar-se les seves escultures. Quan va morir va llegar la seva obra a l'Estat francès

29. 2.-Anàlisi elements formals i compositius./ Anàlisi estructural.
* Iconografia-tema: Rodin volia representar Dant :«un home nu, ajupit sobre un roc on els
seus peus es crispen. Amb el puny contra les dents, està pensant. El pensament fecund
s'elabora lentament en el seu cervell. No és cap somniador, és un creador.” Es va inspirar
en la imatge de Llorenç el Magnífic , dels sepulcres de la família Medici, de Miquel Àngel
* Funció. Estètica.
* Composició: Tancada, es busca donar la sensació d'introspecció. Línies compositives
diagonals entrecreuades i en ziga-zaga.
•Recursos tècnics: Rodin recorre al contrast entre les zones rugoses i les zones brillants,
que no estan polides a la manera clàssica sinó deixant que es vegi el modelat fet per
l'artista Això, a més, potencia un cert clarobscur molt expressiu.
* Relació amb l’entorn: L’escultura havia d'integrar-se a la part central superior de la porta
de l‘Infern, pensada per al Musée des Arts Dècoratifs de París. Es pensava en un retaule
decorat amb baixos relleus i en escenes compartimentades, basades en la Divina Comèdia
de Dant, a la manera de lo porta a del Paradís de Ghiberti . Però, a mesura que la feina
avançava, Rodin va concebre una porta de 6 metres d'alçada, amb alts relleus que havia de
seguir un esquema semblant al Judici Final de Miquel Àngel. Malauradament l'obra no es
va acabar mai, però l’escultor va estar treballant de manera continua en els diversos
personatges que l'havien d‘integrar, com El pensador, Paolo i Francesca, Ugolino i els seus
fills, Les ombres i El fill pròdig, entre d'altres .

30. 3.-Comentari de l’obra./Interpretació:significat de l’obra.
•Elements propis de l’estil: Rodin va donar un tractament irregular al modelat de la figura amb la
finalitat de poder expressar la força interna i els sentiments del personatge. Això i el fet que l'obra
no estigui polida, sinó que es tracti d'una superfície insinuada, ha fet que l'obra de Rodin es
consideri impressionista malgrat que no utilitza el color i la seva obra és tridimensional i no
bidimensional.
•* Relació entre la forma i la funció: Per bé que l'escultura havia d'integrar-se dintre d’un conjunt
escultòric més ampli, la seva concepció va ser més individualitzada que no pas programàtica
perquè, en darrer terme, anava destinada a les portes d'un museu.
* Iconologia: Rodin es considerà ell mateix un renovador de l’escultura, així com Dante ho fou de la
poesia. Rodin s'equipara a Dante quan concep aquesta obra única que els identificava tots dos com
a creadors.
* Relació de l’obra amb l’època: Els organismes oficials solien donar encàrrecs a artistes molt més
acadèmics que Rodin. Per tant, oferir la realització d'aquesta obra a Rodin significà la prova del
reconeixement públic envers l'escultor. Iconogràficament, la tria era encertada perquè en aquell
moment es revisava la història cultural passada i la Divina Comèdia de Dant esdevenia un dels pilars
fonamentals de la cultura occidental en què s'havien inspirat molts artistes com Botticelli, Miquel
Àngel o Blake.
* Transcendència de l’obra: L’obra va comportar una ruptura amb les concepcions clàssiques de
l'escultura. Rodin va influir en molts escultors de la seva època, com Meunier, Claudel, Rosso, Blay o
Llimona. Constantin Brancusi va treballar d'aprenent al seu taller.

31. El Pensador s’ha convertit en un símbol de la
modernitat que expressa la condició humana i
encarna la complexitat i intensitat de
sentiments i emocions de la persona.

32. Profeta Jeremies, Capella Sixtina
Tomba de Llorenç de Mèdici, a
l’església de San Lorenzo
Figura al·legòrica de La nit, a la tomba
de Julià de Mèdici

33. Aquest grup també forma part de La porta de l’infern. Fa referència a la tràgica
història de la Paola i la Francesca, narrada en la Divina Comèdia, de Dante. Rodin hi
desenvolupa plenament el tema de les superfícies ondulants i de la sensualitat. És
l’exemple més reeixit en l’obra de Rodin de la multiplicitat de plans i punts de vista
de l’espectador. Aquest vessant de la seva producció fa pensar en Bernini i té una
clara relació amb l’obra de Canova.

34. El bes

35. Monument patriòtic i
commemoratiu d’un fet
històric. La ciutat de Calais,
assetjada per les tropes
angleses, els va haver
d’oferir sis ciutadans en canvi
de la clemència per a la resta
de la població. Per reflectir el
dramatisme i l’aclaparadora
tragèdia del moment, Rodin
recorre a formes
esparracades i a les
anatomies deformades de
gran impacte expressionista

36. Les portes de l’infern

38. * En la part superior, les tres Ombres són tres figures d'Adam. Creador de la visió múltiple,
Rodin ofereix a l'espectador tres punts de vista d'una mateixa escultura exempta. Les mans
unides assenyalen al pensador. Aquest, assegut sobre el dintell, amb el seu crani de
pitecantrop, és Dant, el poeta, -i també Rodin. La resta de les figures s'han relacionat amb "Les
flors del mal" de Baudelaire.
* Els temes principals són l'alienació, la desesperació i la mort. Les tres ombres que s'eleven en
el dintell personifiquen la victòria de la Mort (simbolitzada per les tombes situades al fons de
les portes, cap a les quals estenen els seus braços), i la inutilitat de les accions de l’ésser humà
es posa de relleu en les figures inferiors que mostren els diferents estats d'aïllament als quals
està condemnada la persona.
* L'escultura de Rodin expressa les possibilitats gairebé il·limitades de la figura humana,
transmetent a través d'elles les subtileses i nivells del turment humà. La profunditat del relleu
abasta des de les baixes ondulacions flamejants, com si fossin simples irregularitats en el sòl de
bronze, fins a figures totalment tridimensionals els braços de les quals s'alcen i tracten d'agafar
alguna cosa, amenaçant amb envair el món de l'espectador.
* Les diferències d'escala de les figures signifiquen que la composició no té un únic punt
panoràmic. Això reforça la sensació de desorientació i separació que domina tot el grup.
* Rodin pensava que l'art era sinònim de religió i d'amor per la naturalesa; per a ell, els tres
conceptes eren una mateixa cosa. Les seves figures unien per primer cop el real de la
naturalesa i l'ideal de la religió en termes de naturalesa humana. L'estàtua ja no era un
substitut de l'expressió humana, sinó una imatge que encarnava les complexitats i intensitats
dels sentiments i emocions del ser humà.

39. Monument a BalzacLa catedral

40. L’onada 
L’edat madura
Hokusai, l’onada
(1/2 XVIII)

41. ESCULTURA MODERNISTA

42. Realisme (1892). Marbre. MNAC, Barcelona
138 cm x 100 cm x 70 cm

43. ELS PRIMERS FREDS- Miquel BLAY
1.-Presentació i context:
* Títol. Els primers freds.
* Autor. Miquel Blay (Olot, Garrotxa 1866 - Madrid 1936).
* Cronologia 1892.
* Material i Tècnica . Talla de marbre.
* Forma : Grup exempt.
* Mides. 138 cm x 100 cm x 70 cm.
* Ubicació original: Presentada a l'Exposició Nacional de Madrid (1892), hi guanyà la
primera medalla. En la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona (1894), fou
adquirida per l'Ajuntament de Barcelona.
* Ubicació actual: Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona.
* Estil: Primer Modernisme
* Contex històric: Miquel Blay es va formar dintre dels cercles culturals de la ciutat d'Olot i a
Barcelona. Becat per l'Estat, va fer estades a Paris i a Roma. A Barcelona s'integrà dintre del
grup dels artistes modernistes, del qual va ser un dels màxims representants. L’any 1906 fixà
la residència a Madrid, on va dur a terme les darreres obres.

44. 2.-Anàlisi dels elements formals i compositius
* Iconografía (tema): Grup d'un vell assegut amb una nena arraulida al seu pit, despullats,
que passen fred. L’escultor tenia previst fer l'escultura amb els dos personatges vestits,
com es posa de manifest en els primers esbossos i assajos; tanmateix, davant l'èxit que va
tenir l'obra amb els personatges nus, Blay va triar aquesta segona opció com a definitiva.
* Funció: Estètica.
* Composició: Tancada, asimètrica i triangular. Línies compositives: Pel que fa a la nena,
diagonals i en forma de S, quant al vell, verticals i hieràtiques.
* Recursos tècnics: escultura molt realista amb superfícies molt polides en la noia i
apergaminades en el vell. L’artista va deixar els cabells esfumats, poc definits, així com la
cara de la nena.
* Elements propis de l’estil: Blay va realitzar aquesta escultura a Roma, on vivia gràcies a
una beca; per això, precisament, encara hi descobrim reminiscències de la tradició realista
academicista. Malgrat aquest aspecte -que queda palès en el gran detallisme de les
textures de la superfície de la carn, tant de la nena com del vell-, la manera com hi
introdueix la temàtica simbolista i les formes més esfumades la distancien del pur
anecdotisme realista. Aquests canvis tan subtils van ser considerats a l'època com l'inici
d'una nova via dintre de l'escultura catalana i espanyola, que desembocaria finalment en
el modernisme.

45. 3.-Comentari de l’obra./Interpretació i significat de l’obra.
* Relació entre la forma i la funció: El grup intenta incidir en una temàtica més intimista i
decorativa per a una burgesia àvida de novetats artístiques.
* Iconologia: L’obra il·lustra el pas del temps i la fragilitat tant de l'època infantil com de la
senil.
* Relació de l’obra amb l’època: L’obra fou concebuda com a element decoratiu d'una casa
senyorial burgesa de l'època. La introducció de la fotografia i de les revistes il·lustrades d'art,
a més dels viatges que es feien a altres països, van anar produint canvis en els gustos de les
classes benestants, que fins aleshores havien preferit bàsicament temes religiosos per
decorar les cases.
* Influència de l’obra en altres autors i altres èpoques : En aquesta obra primerenca de
Miquel Blay encara és ben constatable la influència del seu mestre, Henri Chapu, o de
l’escultor Dominique-Jean Hugues, que té un tema semblant en la seva obra Èdip a Colonna
(1882). Sigui com sigui, però, la influència de París i, especialment, de Rodin no és total, com
va succeir en altres artistes, malgrat que finalment Blay la rebrà en les seves obres més
modernistes. L’arribada de Miquel Blay i del grup del qual formava part a l'Espanya on encara
predominaven models molt realistes va ser un fet del tot revulsiu. S'iniciaven, doncs, canvis
dintre de l'escultura que es consolidarien definitivament amb el moviment modernista.

46. Èdip a Colonna - Hugues
Joana d’Arc- Chapu

47. De l’obra, Els primers freds, n’hi ha dues versions, la del MNAC (dalt) ara en marbre i la de
bronze, (68x50x34) al Museu Comarcal a Olot.
La versió de marbre, correspon a l’època de l’idealisme, un corrent potenciat des de l’influent
Cercle Artístic de Sant Lluc, (Llimona).

48. Els personatges es mostren nus. Això dóna una aire dramàtic, en el que contrasta
la figura de l’ancià, ruda, encorbada, resignada i patètica, amb la de la nena,
suau, buscant la protecció de l’avi.
El grup de bronze, és una síntesi entre el realisme, l'idealisme, els sentiments que
inspiren els personatges i elements de l’art de Rodin, a qui Blay va conèixer a
París.
Aquí la figura del vell sembla més desafiadora i el material transmet una major
sensació d'orgull, que la resignació de la de guix. Blay va aconseguir amb aquesta
obra, trencar el llenguatge tradicional realista, dominant a l’escultura catalana
d’aquells anys, molt relacionada, encara amb formes més clàssiques.
Apareixen, amb força, el simbolisme i els principis que defineixen al modernisme,
tot i que en aquestes obres hi ha una fort contingut anecdòtic.
A París havia conegut les noves tendències de l’escultura francesa, el naturalisme
social de Meunier, i l’idealisme simbolista, per això la seva obra bascula entre el
naturalisme i l’idealisme, com es veu en el tractament de l’avi i de la nena.

49. LES TEXTURES
Es veu un gran detallisme en el tractament que l’escultor dóna a les textures de la carn de la
figura del vell, de tècnica perfecta. També el cos tendre de la nena assoleix realisme, però
l’expressió suavitzada i esfumada de les faccions li confereix un idealisme que contrasta
amb el del vell.

50.  EL BANC
 No hi falta el tema floral, anecdòtic i
convencional, de les fulles que s’enfilen
per darrere del banc, amb la intenció
d’incloure un detall natural, un ornament
en un banc massa senzill i auster. Aquests
detalls (llaços, floretes als cabells, etc.) són
freqüents en l’obra de Blay, com si
prescindir-ne fos deixar l’obra mig
acabada.

52. Aquesta obra pertany al gènere
de l’escultura decorativa, que Blay
conreà amb gran qualitat. El
conjunt, treballat en alt, mig i
baix relleu, és situat en un angle
de l’edifici del Palau de la Música
Catalana i és presidit per un
cavaller amb espasa i enarborant
una bandera que oneja i
emmarca l’escena. A sota seu hi
són representats diferents grups
socials, menestrals i pagesos,
dones i criatures . Clou l’escena
una figura de dona de cabells
llargs, amb els braços oberts i el
cos cobert amb un vel lleuger.
L’escena és ben representativa
del simbolisme i l’idealisme
modernistes.

53. Una característica bàsica en tota l’obra de Llimona és l’elegant contenció que equilibra tant l’erotisme potencial del nu
femení com l’agressivitat de la figura masculina, de manera que evita que les escultures caiguin en una retòrica
academicista.
Llimona adoptà per a les figures sepulcrals un tipus de dona passiva i trista, encorbada pel pes d’un dolor desconegut i
misteriós, amb gran plasticitat i amb un sentiment profund. Aquesta dona s’assembla a certes figures dels prerafaelites
anglesos, sobretot a les donzelles representades per Edward Burne-Jones.
La contenció que caracteritza l’obra de Llimona
i la seva actitud distant del grup més
pròpiament modernista, vinculat als Quatre
Gats (Casas, Rusiñol, Utrillo, Gargallo),
afavoriren un cert entroncament de la seva
obra amb l’òptica noucentista, que es palesa a
Catalunya i les ciències, a la porta de la
Biblioteca de Catalunya (1912).
Escultura modernista (1907).
Marbre, 1’22 x 1’45 x 1’,05 m. MNAC, Barcelona.

54. EL DESCONSOL – Josep Llimona
1.-Presentació i context:
* Títol:El desconsol.
* Autor: Josep Llimona.
* Cronologia: 1903-1907.
* Material i Tècnica . Talla de marbre.
* Forma: Exempta i sedent.
* Mides: 67x76x67 cm.
* Ubicació: Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona.
* Estil: Modernisme
* Contex històric: Va néixer el 1864 i estudià a la Llotja de Barcelona. En 1880 guanya la Pensió
Fortuny amb l’obra El fill pròdig que li permet acaba la seva formació a Roma on va rebre les
influències renaixentistes.
En 1893 es funda el Cercle de Sant Lluc, Llimona se centrarà en la construcció de panteons amb
àngels i figures rígides.
Les figures dels panteons, com aquesta pel mausoleu de la família Vilanova, evolucionaran cap a
donzelles adolescents i malenconioses i a partir de 1909 la seva obra es caracteritzarà per les
imatges religioses.
Entre 1913 i 1925 predominen els herois i les dones nues, que dominaran en la producció dels
últims anys.

55. El Centre Artístic de Sant Lluc es fundà 1893.
És una associació artística de caràcter religiós en oposició a la frivolitat
i esnobisme del Grup dels Quatre Gats.
El seu objectiu es transmetre valors cristians mitjançant la visió del
Modernisme.
Els germans Llimona són dos dels artistes més rellevants dels cercle juntament amb Gaudi.
En un primer moment es prohibeix el modelat de dones nues, però poc a poc se suavitzen els seus
postulats.
Hi havia un sacerdot consiliari que revisava les obres que entraven a la Biblioteca i en donava o no el
vist-i-plau. Un d’aquests consiliaris va ser el futur bisbe Torres i Bages.
Es creà com a reacció a l'humor anticlerical del modernisme i al Cercle Artístic de Barcelona, que
consideraven frívol. Es caracteritzaven per la seva moral rígidament catòlica (que fins i tot prohibia el nu
artístic), pel culte a les virtuts familiars i pel desig d'entroncar amb la humilitat dels gremis medievals
(natzarens).
Després de la guerra civil espanyola es reorganitzà i protegí les activitats de l‘Agrupació Dramàtica de
Barcelona i de la Coral Sant Jordi, i va emparar les primeres actuacions dels Setze Jutges i d‘Els Joglars.
Els germans Vayreda en van formar part, així com Antoni Gaudí.

56. 2.-Anàlisi dels elements formals i compositius
•Iconografía (tema): Representa un nu femení amb actitud abatuda i aclaparada per la tristesa. Llimona
en fa una primera versió amb la figura vestida pel Dolor i Resignació del mausoleu de la família Vilanova
del cementiri de Montjuïc.
Les obres de Llimona giren, principalment, entorn a tres temes: la religió, l'heroi i la dona nua o vestida.
Les seves escultures femenines plasmen sentiments relacionats amb el dolor:
Meditació, malenconia, soledat, dolor, resignació, desconsol.
El dolor és més present a la seva obra a partir de la mort de la seva dona en 1901.
* Funció: Estètica i commemorativa (funerària).
* Composició: Composició asimètrica. Predomini de línies diagonals en ziga-zaga i curvilínies. Composició
tancada.
* Recursos tècnics: Contrast de la superfície llisa del cos femení i desbastat rugós de la base.
Cabell difuminat. En destaca la delicadesa del tractament del marbre.
* Elements propis de l’estil: Utilitza la figura humana per expressar valors, s’esdevé un element simbòlic.
Cos idealitzat i proporcionat. En destaca la suavitat del cos, la sinuositat de la cabellera. Alguns elements
de la figura es fonen amb el suport. No es veu la cara però expressa abatiment. Posició inestable. El tipus
de dona, tant les vestides com les nues, representada per Llimona s’apropa a les donzelles del pintor
Burne Jones.
Es caracteritza per : Línies suaus; Gestos delicats i elegants; Idealització del cos; Sentiment contingut;
Sublimació de les figures

57. 3.-Comentari de l’obra./Interpretació i significat de l’obra.
•Relació entre la forma i la funció: Fusiona la bellesa formal amb els sentiments.
* Iconologia: L’obra il·lustra el sentiment de pena davant la mort, però sense estridències ni escarafalls.
* Relació de l’obra amb l’època: La vinculació de Llimona amb el Cercle Artístic de St. Lluc i el profund
sentiment cristià va potenciar aquest tipus d’escultura.
Caracteritzada per: sobrietat formal, sentiment cristià de resignació, delicadesa del mode-
lat i puresa del marbre. Mostra els sentiments de tristesa i de malenconia provocats per la mort.
Vol transmetre la resignació cristiana i la idea de redempció.
* Transcendència de l’obra en altres autors i altres èpoques: Utilitza la figura femenina per plasmar
sentiments. En alguna de les seves obres s’aprecia la influència de l’escultura de Rodin. Introdueix el nu
femení que havia estat prohibit pel Cercle Artístic.

58. Cal fixar-se amb l’extraordinària semblança entre
Desconsol i aquesta obra del 1904, la qual mostra
el mateix prototip de figura de dona, paradigma
del modernisme.Dànae. Rodin
Llimona

59. Ramon Berenguer III el Gran, a Barcelona
Fris de l‘Arc de triomf de Barcelona
Sant Jordi (Montjuïc)

60. És l’únic exemple d’escultura
monumental realitzat a
Barcelona que segueixi
totalment l’estètica modernista.
En són els autors Llimona i
Gaudí. Per les característiques
que mostra, resumeix tot l’art
escultòric del període. La van
desmuntar el 1940 i la seva
restitució va desencadenar
moviments ciutadans. Després
del franquisme la col·locaren a
la plaça de Tetuan

62. Celestí
Davesa