2. PINTURA. TRETS CARACTERÍSTICS
ANTECEDENTS: GIOTTO, el gran mestre del segle XIV. La pintura del
Quattrocento (segle XV) es diferencia clarament de la pintura gòtica.
MATERIALS I SUPORT: Desapareix el retaule i cada quadre és un món en
ell mateix, sense cap connexió amb un àmbit exterior.
TÈCNICA I PROCEDIMENTS: S’incorporen noves tècniques i mitjans
pictòrics: la pintura a l'oli, la tela com a suport, els esbossos preparatoris
(tècnica de la perspectiva, i a la millor qualitat del paper i dels mitjans
d'escriptura), etc.
◦ * El dibuix predomina per sobre del color. Esquemes formals geomètricament
simples. A inicis deI segle XV el dibuix és un element que a vegades expressa el
tarannà del pintor, serè (Fra Angelico) o nerviós (Botticelli); impera la línia, els
contorns són nítids i la percepció no presenta cap dificultat.
◦ En contrast amb les formes planes, el pintor de finals del segle XV està
obsessionat per copsar la profunditat.
3. Naturalisme en la representació
La llum amb més perfecció serveix per ressaltar els plans. Comença a
introduir-se el clarobscur: consistent a definir els contorns de les
figures a través de contrastos entre zones il·luminades i ombrejades.
Rafael, La Madonna del Gran Duc.)
L'ús de la perspectiva permet donar corporeïtat a les figures
Autèntica obsessió per copsar la profunditat.
Es vol aconseguir el màxim naturalisme en la representació
COMPOSICIÓ:
La composició del segle XV és complicada; és freqüent que hi hagi
diverses escenes en un mateix quadre o diverses figures principals.
Reelaboració de la tradició trecentista: cada quadre esdevé una
escena completa.
4. TEMES (ICONOGRAFIA-ICONOLOGIA):
Temes profans i mitològics. Els temes religiosos són tractats
sovint com a temes profans.
El nu (de la dona) és l’expressió de la idealització de la bellesa
i de la recerca del volum de les formes.
El paisatge guanya importància: no és un simple fons per
convertir-se en tema principal d'alguns quadres.
El paisatge es conrea amb passió, sense el detallisme
minuciós a què el sotmetien els primitius de Flandes.
Invenció del retrat com a forma d’individualitat personal i no
com a constatació de la condició social del personatge:
Ticiano, Retrat eqüestre de Carles V a Mühlberg.
En els retrats s’intenta aconseguir la major profunditat
psicològica
5. Masaccio: La Trinitat
Fresc. +/- 1427. 667 x 317 cm.
Santa Maria Novella, Florència.
Capella Brancacci. Església del Carmine, a
Florència.
L’expulsió d’Adam i Eva
Fresc, 208 x 88
L’art de la perspectiva
9. Anunciació. 1433-34
Tempera /fusta, 175 x 180 cm
Museu Diocesà, Cortona
Fra ANGELICO (1400 – 1455)
Noli Me Tangere.1440-41
Fresc, 180 x 146 cm
Convent S. Marc, Florència
10. ANDREA MANTEGNA. (1431 – 1506)
Crist mort. 1490-1500. Tempera/fusta; 66 × 81 cm.
Pinacoteca di Brera
Palau Ducal de Màntua
Cort al palau Ducal.
11. Imatge de l’ideal de la intel·ligència, de la saviesa, no de l’amor carnal, segons Marsilio
Ficino, màxim difusor del neoplatonisme a Florència
2’03
3’14
12. Juntament amb l’anterior, LA PRIMAVERA (1477-78) era un regal per Pierfrancesco de Medici, i
com l’anterior representa la unió entre el món religiós i el mitològic, pensament religiós i
pensament moral. (doble lectura: visual i humanista –al·legoria-)
Naixement = baptisme; Venus = educació humanista
13.
14. Tema al·legòric sobre una descripció literària sobre una falsa acusació, de la que
va ser víctima Apel·les, a qui un rival acusava d’haver conspirat.
Inclou 10 figures: a la dreta de l’espectador, el rei Mides, el mal Jutge, és
entronitzat entre la Sospita i la Ignorància, representades com dones amb
rostres crispats que li estan xiuxiuejant a les orelles d’ase. El tron està sobre un
podi decorat amb relleus en grisalla. Al davant, una figura masculina, amb hàbit
de monjo, que representa la rancúnia, l’enveja o l’ira, i que porta una jove, la
calumnia, a qui pentinen l’enveja i el frau.
La Calumnia, indiferent al que passa, arrossega la víctima, un home quasi nu que
junta les mans en un gest de clemència. A l’esquerra hi ha la Penitència, amb un
vestit esparracat que es gira cap una figura nua, al seu darrere: la Veritat que
brilla tota nua i assenyala el cel amb el dit.
El color del quadre, la llum subratllada amb tocs d’or, és el que dona moviment a
l’ escena que es desenvolupa en una estança d’arquitectura clàssica amb arcs i
escultures que remarquen l’estudi de la Antiguitat per Botticelli; en els relleus hi
ha al·lusions a l’antiguitat clàssica i tot plegat accentua el to dramàtic i agitat de l’
escena. En el centre del quadre s’hi veu David, a la manera de Donatello. En ela
resta de nínxols es barregen personatges religiosos i mitològics. Darrera
l’arquitectura es veu el mar verdós i un cel llis.
Interpretació:
16. Sfumato: degradació de colors dels
contorns: allunyament de la figura o
l’objecte.
Perspectiva aèria: envolta els objectes
progressivament més llunyans, amb una
boirina que enfosqueix el fons i destaca
la figura del primer terme.
Oli sobre tela
76.8 × 53 cm
1503-05
17. La Dona de l’Ermini
La Verge, amb el nen i Santa Anna
18. La Santa Cena. Fresc. Sta Maria della Grazie. Milà 460 × 880 cm
25. La Capella Sixtina és la capella del palau del
Vaticà, construïda per Giovanni de Dolci entre 1473 i
1480 per encàrrec de Sixte IV.
En la seva decoració van participar
Botticelli, Signorelli, Ghirlandaio, Rosselli, Piero del
Cosimo i Pinturicchio, que van realitzar 16 frescos
amb escenes de l'Antic i del Nou Testament.
Miguel Àngel va realitzar la decoració de la volta, per
al que va dividir la superfície per mitjà d'arcs figurats i
cornises en perspectiva, formant una quadricula que
separa les composicions. En els espais centrals va
pintar nou panells amb temes del Gènesis (1508-
1512); aquests plafons estan dividits pels arcs, i més
en sota, entre les llunetes dels arcs, s'alternen
profetes i sibil·les. De 1536 a 1541 va pintar la
capçalera amb el cèlebre fresc del Judici Final, una de
les obres cimeres de la pintura universal.
Petxines. 4 episodis de la miraculosa
salvació del poble de Déu. Són un
testimoni de la constant presència de
Déu.
Sibil·les i profetes. testimonien la
constant espera de la Redempció per
part de la humanitat: els profetes
varen anticipar l’arribada de Crist al
poble d’Israel; les sibil·les, tot i que
paganes, també posaven en relació la
humanitat i la divinitat
Històries centrals. 9 històries del
Gènesis, dividides en grups de
tres, que se refereixen a l’origen de
l'univers, l’home i el mal.
Llunetes. Avantpassats de Crist?
800 m2
26.
27.
28. El grup central és vist des de baix,
al contrari que els nusos, vistos f
frontalment. Això li dóna més
monumentalitat.
29. Pintat per encàrrec del papa Pau III.
Ocupa el frontal de l'altar major de la
Capella Sixtina, on, anys abans, havia
pintat la volta amb escenes de l'Antic
Testament.
El mural, de grans dimensions, està
presidit per la figura de Crist Jutge, amb
la mà dreta amenaçant els condemnats a
l'Infern, que es precipiten per la banda
dreta de la pintura. A l'esquerre, els
morts ressusciten i pugen a la Glòria com
a premi per la seva virtut en la vida
terrenal.
Va prendre el tema del llibre de l'Apo-
calipsi, últim del el Nou Testament, on es
relata la celebració del Judici Final, en
una interpretació molt lliure.
30. 1.- Alliberament del culte a la bellesa clàssica: claredat/confusió; placidesa/tensió
2.- Insubmissió a la versemblança: obra entesa com escenari d’una representació;
no una realitat
3.- Convencionalisme en el color, les proporcions i les postures en les figures
pintades o esculpides
4.- Desenvolupament en àmbits cortesans i refinats: intel·lectualisme enfront
d’allò popular
5.- Virtuosisme, lligat a coneixements de cercles tancats: alquímia , astrologia,...
El manierisme és un estil artístic que predominà a la Itàlia del segle XVI.
Posterior als grans mestres del Renaixement, els valors renaixentistes (bellesa,
harmonia, unitat) són desmitificats i deixen de ser la finalitat última de l'art. Tots els
camins esdevenen vàlids. Fora d'Itàlia, en canvi, aquesta època és la de difusió dels
ideals estètics del Renaixement.
33. Tiziano (1487-1576) va tenir clients de gran categoria com l’emperador Carles V, que a més li
va donar un títol palatí, o Felip II, el seu fill. Però mentre el pare només li va encarregar retrats i
pintures de tema religiós, Felip II va veure i apreciar la capacitat del pintor venecià per a composar
temes mitològics.
Tiziano va executar aquesta pintura per encàrrec de Felip II per fer parella amb "Venus i
Adonis", que també s’exposa en la mateixa sala del Museu del Prado. En la seva correspondència les
denominaven "poesies". En la carta que Tiziano va escriure al rei el 1553, quan li va enviar Venus
..., li deia: ".... Com que en la Dànae que ja vaig enviar a sa Majestat es veia la part del davant, he
volgut en aquesta altra poesia variar i mostrar la contraria part, per què sigui, en l’habitació on
s’han de mostrar, més graciosa a la vista”.
En altres museus europeus (Petersburg, Nàpols, Viena ) s’exposen quadres del mateix autor sobre el
mateix tema.
- Retrats de dona
11 - Religió. Crist
24
- Retrats d’home 47 - Religió. Altres Temes 10
- Religió. Verges 19 - Dibuixos i Gravats 6
-Religió.
-Sagrades Famílies
2 - Mitologia i Al·legories 38
- Religió. Sants
22 - Costums i Història 3
Classificació aproximada de l’obra de Tiziano:
34. Venus i cupido, 1548. Oli/tela, 148 x 217
cm. Museo del Prado, Madrid
Venus i Cupido amb organista,1548-49
Oli /tela, 115 x 210 cm. Museus Estatals, Berlín
Venus amb Organista i gosset, c. 1550
Oli/tela, 136 x 220 cm Museu del Prado, Madrid
Venus i Adonis, 1553-1554. Oli/tela.
136 x 220 cm. M. del Prado. Madrid
37. Altres temes mitològics
La bacanal,1518-1519. Oli/tela.
175 x 193 cm.
M. del Prado. Madrid
Amor sacre i amor profà, 1514-1515.
Oli/tela.118 x 279 cm. Galeria Borghese. Roma
38. 1548. Oli/tela. 332 x 279 cm.
M. del Prado. Madrid.
1566. Oli/tela.
86 x 65 cm.
M. del Prado.
Madrid
1550-62. Oli/tela, 96 x 75 cm
Staatliche Museen, Berlin
Flora. Ideal de la bellesa
renaixentista
40. Adam i Eva 1560. Oli/tela.
240 x 186 cm. M. del Prado. Madrid Políptic de la Resurrecció. 1520-22
Oli/taula, 278 x 122 cm
Sants Nazari i Cels, Brescia
41. Aprox. 1575. Oli/tela. 378 x 347 cm. Galeria de la
Acadèmia. Florència.
Maria Magdalena. 1533-1535.
Oli/tela. 84 x 69 cm. Galeria Palatina.
Palazzo Pitti. Florència
42. 1511-1512. Oli/tela. 109 x 91 cm.
National Gallery. Londres.
1515. Oli/tela. 130 x 103 cm. Museu del
Prado. Madrid
51. Imatge de l’ideal de la intel·ligència, de la saviesa, no de l’amor carnal, segons Marsilio
Ficino, màxim difusor del neoplatonisme a Florència
2’03
3’14
52. Botticelli apareix com el pintor dels Médici. No sols va realitzar per a ells molts encàrrecs sinó que va
saber assumir i traduir en termes plàstics el món d’idees del neoplatonisme assumits per Lorenzo de
Médici i el grup d’humanistes (Marsilio Ficino, Poliziano...) que el configurava.
La seva pintura es va convertir així en intèrpret i portaveu de les aspiracions vitals i ideològiques del
grup intel·lectual més sofisticat del seu temps, un cercle que aspirava a l’harmonia universal
relacionades amb les potències de l’home, que IDENTIFICAVA BONDAT amb BELLESA, veient
aquesta com una emanació de la llum divina i que creia en la possibilitat de CONCILIAR LA
RECUPERACIÓ DE LA CULTURA CLÀSSICA I DELS SEUS MITES."
La visió de Botticelli està centrada sobre les línies dels contorns. Prefereix les línies més que els
colors i això constitueix al mateix temps el motiu de la seva força. La línia és el valor contemplatiu de
les seves imatges i de les seves composicions. Ella produeix la síntesi de Botticelli; la resta és detall.
Així com Leonardo vol analitzar i descobrir la realitat (vol, per tant, L’EXPERIÈNCIA), Botticelli vol
sobrepassar-la, transcendir-la (persegueix, per tant, la idea). I la idea es troba més allà del temps.
53. 1.Els cèfirs Eol i Boreas
empenyen Venus que arriba a
les costes de Xipre. Eol, deu del
vent bufa i agita els cabells de
Venus
2. Cel
3. Línia de l’horitzó
4. Onades
5. Petxina
6. Venus, deessa de l’amor i la
bellesa a Roma; Afrodita a
Grècia). Representa la conjunció
de l’amor sensual i de l’amor
ideal. Emergeix de les aigües
marines després de la
fecundació a través de la pluja
de roses, de la llavor d’Urà.
7. Perspectiva (profunditat): terra enfront del mar i cel
8. L’Hora corre a tapar la nuesa de Venus amb un mantell, ja que els seus misteris, com els del
coneixement han d’estar ocults
9. Paisatge: flors i arbres. Es relacionen amb la primavera i el naixement de la vida
10. Pluja de roses. Simetria compositiva. Escenografia idíl·lica
A – B - C: els 3 elements de la natura: aire, aigua i terra
54.
55.
56.
57. La Verge de les roques*
1483-86 1493-95
Versió del Louvre (considerada original) versió de la National Galery de Londres
58. En el quadre predominen la línia que
contorneja les figures i els colors més
utilitzats són el marró, el negre, el blau i el
color carn. Hi ha contrasts de llum i ombra
que provoquen l'efecte que el sol il·lumina
la imatge. Els personatges, que són el
motiu principal, els fa ressaltar més per
aconseguir profunditat a la superfície
plana. Aquí es pot apreciar la seva teoria
de la perspectiva aèria, segons la qual la
profunditat s'aconsegueix usant tonalitats
de blau i que siguin cada vegada menys
detallats tal com s'allunyen del primer pla, creant així una il·lusió òptica. La
Verge està asseguda al terra d'un refugi rocós d'alta muntanya. El paisatge que
es divisa entre les roques és alpí, sense semblança a la Toscana, ni a les més
famosos cims dels Apenins. És un ambient absolutament innovador, en el que
les figures s'agrupen formant una piràmide, embolicats per un paisatge
salvatge de roques que cauen i aigües que s'arremolinen. Tant les flors com les
plantes aquàtiques estan representades amb gran precisió, si bé les espècies
representades són diferents en un i un altre quadre.
60. Els noms entre parèntesis son personatges contemporanis de Rafael la semblança dels quals l'artista
utilitzà per pintar els filòsofs.
1: Zenó de Cítion o Zenó d'Elea? — 2: Epicur — 3: Desconegut (Frederic II de Màntua?) — 4: Boeci o Anaximandre
o Empèdocles? — 5: Averrois — 6: Pitàgores — 7: Alcibíades o Alexandre el Gran? — 8: Antístenes o Xenofont? —
9: Hipàtia (Francesco Maria della Rovere o l'amant de Rafael Margarida) 10: Èsquines o Xenofont? — 11:
Parmènides? — 12: Sòcrates — 13: Heràclit (Michelangelo) — 14: Plató (Leonardo da Vinci) — 15: Aristòtil — 16:
Diògenes — 17: Plotí? — 18: Euclides o Arquímedes amb estudiants (Bramante)? — 19: Estrabó o Zoroastre?
(Baldassare Castiglione o Pietro Bembo) — 20: Ptolemeu — R: Apel·les (Rafael) — 21: Protògenes (Perugino).
61. - Encàrrec Juli II cicle principi/ fi temps: Escenes del Gènesis.
- Més de 300 cossos vitals, dinàmics, grandiosos, en tensió (no serenitat i refinament).
- Síntesis pintura, arquitectura (pintada), escultura (volum escultòric).
- Representació de la creació univers i del càstig Déu a la desobediència de la humanitat.
62. San Petronio de Bologna
Jacopo della
Quercia, relleus en marbre
de la portada
principal, 1425-38
68. Putti
Angle amb la representació de Judit i Holofernes
Figures nues imitant bronzes
Lluneta
Medallons
69. Pintat per encàrrec del papa Pau III.
Ocupa el frontal de l'altar major de la
Capella Sixtina, on, anys abans, havia
pintat la volta amb escenes de l'Antic
Testament.
El mural, de grans dimensions, està
presidit per la figura de Crist Jutge, amb
la mà dreta amenaçant els condemnats a
l'Infern, que es precipiten per la banda
dreta de la pintura. A l'esquerre, els
morts ressusciten i pugen a la Glòria com
a premi per la seva virtut en la vida
terrenal.
Va prendre el tema del llibre de l'Apo-
calipsi, últim del el Nou Testament, on es
relata la celebració del Judici Final, en
una interpretació molt lliure.
80. Dànae era filla d'Acrisi, rei
d'Argos, i d'Eurídice. Un oracle va
predir que el fill que tingués
Dànae mataria el seu avi. Per
impedir l'acompliment de
l'oracle, Acrisi va manar construir
una habitació de bronze, on va
tancar la dissortada Dànae.
Res va poder, però, evitar que
Dànae fos seduïda per Zeus, en
forma d'una pluja d'or que, per
una esquerda del sostre, va caure
sobre el cos de la jove. En saber
Acrisi que la seva filla havia estat
fecundada, sense creure's l'origen
diví de la seducció, va tancar la
seva filla i el nadó, Perseu, en un
cofre i els va llançar al mar.
Dànae i el nadó van arribar a l'illa de Sèrifos, on fou recollida per Dictis, germà del tirà Polidectes.
Enamorat aquest de Dànae, va enviar Perseu a buscar el cap de Medusa, per allunyar-lo de la cort.
Amb el temps, el destí acompliria l'oracle quan la fatalitat va fer que Perseu matés el seu avi durant
la celebració d'uns jocs esportius. Sense voler, Acrisi va rebre el cop del disc que Perseu va llançar.
82. 1. Aprox. 1545. Oli/tela. 120 x 172 cm. Museus i Galeries
Nacionals de Capodimonte. Nàpols
2. 1552-1553. Oli/tela 120 x 187 cm Museu de
l’Hermitage. San Petersburg
3. 1500. Oli/tela. Staatsgalerie. Viena
1
2 3
83. Gonzalo Ruiz
Sant Esteve
Sant Agustí
Fill del Greco
2 clergues = pilars que emmarquen la part terrenal (suport “arquitectònic”)
Personatges reals que
assisteixen a
l’acte, identificables =
retrats
Autoretrat?
Teies enceses = fe?
Unió del món
terrenal amb
l’espiritual
