Marian Aguiló, per Llompart

1. Marian Aguiló 1
Llegeix el text següent, aclareix a qui pertany, destria la informació bàsica (característiques, definicions,
etc..), selecciona-la, jerarquitza-la, construeix un resum eficaç (model: article d’enciclopèdia) i també un
quadre d’obra.
De tots els escriptors romàntics mallorquins, no hi ha dubte que va esser Marian Aguiló i Fuster el que va
tenir una consciència més clara d’allò que significava la Renaixença i de quins eren, almenys en el camp
idiomàtic i literari, els seus objectius i possibilitats. En aquest sentit és un personatge clau dins la història dels
països de cultura catalana i, en certa mesura, la contrapartida de l’actitud representada pel seu cunyat Tomàs
Aguiló i Forteza, que tenia a aquest respecte unes idees més aviat nebuloses.
Va néixer a la Ciutat de Mallorca l’any 1825 i va morir a Barcelona el 1897. La seva vida i els seus entusiasmes es
posaren al servei de la llengua catalana i de la tasca promotora de la Renaixença en tota l’àrea geogràfica
d’aquesta. A Mallorca la va impulsar amb l’exemple; a València, durant els anys que hi va residir per raó del seu
càrrec de bibliotecari, amb el consell i l’estímul; a Barcelona, on va viure definitivament des del 1861, amb els seus
treballs d’erudit, de lingüista, de folklorista, i amb el seu prestigi de patriarca.
En l’àmbit de la cultura popular i de la filologia, Marian Aguiló va realitzar una sèrie de feines i de
publicacions importants, com són el Romancer de la terra catalana i un projecte de gran diccionari —
l’anomenat Diccionari Aguiló— que no va arribar a dur a terme, però que, d’acord amb les seves notes i
aprofitant els materials que havia recollit, fou estructurat i publicat pel seu fill Àngel. Un altre aspecte de la
seva activitat són els treballs de bibliògraf i d’editor, encaminats a la difusió de la literatura catalana antiga.
En aquest sector és molt notable el Cançoner de les obretes en nostra llengua materna més divulgades
durant els segles XIV, XV e XVI [sic].
Marian Aguiló va deixar escrita una obra poètica prou voluminosa, però de la qual sols n’havia publicat una
petita part. Algunes de les col·leccions de poemes varen esser editades per Àngel Aguiló: Llibre de la mort
(1898), Records de jovenesa (1900), Llibre de l’amor (1901), Focs follets (1909). Finalment, el 1925 les edicions
de «La Il·lustració Catalana» de Francesc Matheu presentaren en tres volums les Poesies completes.
Com a notes característiques de l’obra poètica de Marian Aguiló podem assenyalar la puresa de llenguatge, el
popularisme i la tendència a l’extroversió apassionada.
En l’aspecte lingüístic se serveix bàsicament, igual que Tomàs Aguiló, de la parla planera i popular, però sense
arribar, com va fer aquest, a les darreres conseqüències, i pal·liant, per tant, el color dialectal. En el fons,
Marian Aguiló —i ell en tenia perfecta consciència— havia encertat a trobar la fórmula més apta per a la
consecució de la llengua literària moderna, i si no va arribar a realitzar-la en plenitud és perquè encara hi havia
moltes passes a fer i moltes coses a matisar i consolidar.
El popularisme fonamental del nostre poeta no es limita al camp estricte del llenguatge, sinó que
informa també els altres elements externs de la seva poesia —mètrics i estilístics— i el contengut mateix
dels poemes, en els quals tendeix a sintetitzar les dues tradicions: la popular i la culta. Marian Aguiló tenia
vocació de poeta del poble i partia del supòsit —ideal, és clar— que el destinatari dels seus versos era la
gent senzilla. D’aquí la seva expressió simple, directa, sense cap casta d’elaboració aparent; una expressió
que, en el millor dels casos, cobra una qualitat emotiva, cordial, plena de vibració humana. Aquest és,
sens dubte, el seu valor més profund i permanent.
1
[Citació bibliogràfica tècnicament correcta]
Extret de LLOMPART, Josep Maria. Els nostres escriptors. Palma: Editorial Moll (“Tomir; 30), 1996,
pàgs. 77-82.

2. La frescor, la senzillesa, la premeditada despreocupació estètica, tenen, emperò, la inevitable
contrapartida. Marian Aguiló, menys poeta que el seu cunyat Tomàs, no intuïa tan finament com aquest
la dimensió i l’estructura escaients a cada poema, i per això la poesia li fuig sovint —fins i tot molt
sovint— de les mans. Aleshores la senzillesa torna monotonia i la frescor esdevé vulgaritat. És el seu
caire negatiu.
Quant als temes principals de la seva obra poètica, cal tenir present que Marian Aguiló era, per damunt
de tot, un poeta «compromès» amb la Renaixença i amb els ideals d’aquesta. És lògic, doncs, que dins els
seus poemes tengui un acusat relleu el tema patriòtic. De tota manera, cal fer notar que l’èmfasi del
patriotisme recau només damunt l’idioma, a diferència del que esdevé en alguns sectors de la poesia
romàntica del Principat, que sovint estenen aquell accent a altres nivells. No sabem fins a quin punt
caldria relacionar aquest fet —que, d’altra banda, arribaria a esser tradicional entre els escriptors de
Mallorca— amb el caràcter exclusivament literari i culturalista que va tenir la Renaixença entre
nosaltres.
Ara bé, el tema lingüisticopatriòtic, tot i que el tracta amb passió ben sincera, no dóna a Marian
Aguiló resultats massa positius del punt de vista de la qualitat literària. Aquesta parcel·la de la seva
producció té un to propagandístic i polèmic, de volada estètica més aviat escassa. No hi ha dubte, per
exemple, que aquells versos famosos:
Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix,
poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix,
valen molt més com a eslògan publicitari que no com a expressió poètica. En realitat, l’autèntica poesia
de Marian Aguiló hem d’anar a cercar-la en el tractament dels temes diguem-ne «no compromesos»,
concretament en el del dos grans temes romàntics: amor i mort. Aquest darrer, sobretot, li serveix per
escriure algunes peces antològiques, com són «Això rai!» i «L’espill». La primera és una narració
dramàtica, plena de pinzellades realistes i amb un cert aire de quadro de costums, que, per la seva
ambientació vigorosa, esqueixada, gairebé d’aiguafort a frec de l’esperpent, ha pogut esser comparada a
La taverna d’en Mallol d’Apel·les Mestres i a les cançons de taverna de Josep M. de Sagarra. «L’espill», en
canvi, és una brevíssima contarella en forma de; romanç —admirable per la seva eficaç sobrietat—,
pertanyent al gènere que avui anomenaríem de «misteri i terror», escrita dins una tonalitat de balada
germànica sota la possible influència de les Poesies fantàstiques de Tomàs Aguiló.
Cap composició del nostre poeta ha estat, emperò, tan divulgada com la cèlebre «Estrella de
s’auba», que, amb música de Miquel Tortell 2
, arribà a incorporar-se, com una més entre tantes
composicions anònimes, al cançoner tradicional. A través d’aquests versos, Marian Aguiló va arribar
a realitzar, en certa manera, la seva vocació de poeta popular.
Una zona reduïda, però prou interessant, de l’obra del nostre escriptor és la formada per les seves proses
literàries. Deixant de banda els pròlegs —tots ells molt expressius i de positiva qualitat— als diferents llibres,
Marian Aguiló va escriure alguns fragments de prosa lírica —en rigor, poemes en prosa—, que apareixen
intercalats en el Llibre de la mort i en el Llibret d’aniversaris. Aquests fragments sorprenen per dues coses:
per la seguretat i la soltesa d’una forma d’expressió literària que no comptava aleshores amb cap precedent
casolà immediat, i per la intensitat poètica, més sobtadora encara en un autor que utilitzant el vers queia tan
sovint en la vulgaritat i en el prosaisme.
«En el rostre de Marian Aguiló és Bacil d’endevinar l’entusiasme i l’alegria», va escriure Bartomeu
Rosselló-Pòrcel. Remarquem que aquest entusiasme, aquesta alegria, aquesta fe en el propi país i en la
pròpia llengua, sempre a punt d’aflorar, de manifestar-se tumultuosament enmig dels més ombrívols
pessimismes, dels versos més tristos, desoladors i mortuoris, és allò que volta d’encís el gran poeta que
Marian Aguiló fou en alguns moments, i allò que, en darrera instància, redimeix el mal poeta que alguna
vegada també va esser.
2
http://www.catradio.cat/audio/376192/Sestrella-de-sauba-canco-(harmonitzacio-de-Joan-Maria-Thomas)

3. Textos
LA VIDA, EMBELLIDA AMB L’ESPERANÇA...
La vida, embellida amb l’esperança, s’estenia davant mi, com l’ombra que fa el
caminant quan gira l’esquena al sol ixent.
Ara me’n vaig de cara al sol que es pon: l’ombra i la vida són ja al darrera.
Tot ha mort lo que rodejà ma infantesa, i jo puc contemplar incerta, mes ja avinent,
l’hora de morir.
Só arbre vell, desfruitat, i ara amb tanyada nova eixint al peu de la soca mig fesa.
La bruia 3
verdejà ufana i l’espiga n’ha estat migrada i fallada. Com aquelles espigues
tacades de mascara, que negregen i són pols, qual les altres maduren i se dauren.
He consumat mon temps i he fet malbé la vida, amant debades.
He experimentat tristament l’home.
Quantes àncores d’esperança he romput en les roques o s’han rovellat dins l’arena
estèril!
Quants cors volguts he trobat buits!
Com creix la fadiga del camí, tant com se n’acosta lo terme!
Les persones volgudes, m’apar que les tinc de tornar a veure amb eternal jovenesa.
Els llibres me fan plorar, al despedir-me d’ells plens de senyals, altres il·lusions
fallides.
Eix món lo deix per un altre infinitament mellor, l’únic que em reca és un
somni, sou vosaltres, lligendes de ma terra, que tant temps ha fantasiat i que volia
fer reviure gloriosament.
Oh, tu, Otger amb los nou de ta companya... tu, valent Berenguer..., tu, lo
cavaller del Drac..., tu, damnat comte l’Arnau..., i vosaltres, fades encantades dels
nostres llacs..., adéu, adéu per sempre!
PEL PONT DE LLUM MISTERIOSA...
Pel pont de llum misteriosa
que uneix nostres esperits,
¿no hi veus amb ales de flama
mon cor anar i venir?
Cada estona te ve a veure,
de nit més perquè et somii;
mos pensaments, fent-li d’ombra,
fan sempre el mateix camí.
Dels llempecs que t’escometen,
¿no te n’adones sovint?
¿No sents l’òscul d’homenatge
a l’arribar i al partir?
Si l’amor creix amb l’absència,
serà aviat mon botxí.
Oh!, conec que t’estim massa,
tenc por que Déu me’n castic!
3
Brot tendre