Conte de nadal

1. UN DIA MOLT COMPLET
No fa gaires anys, a l’Orient, unes terres molt estimades per als nens, hi havia un
gran palau gairebé ple de cartes, i totes de diferents llocs del món. Eren Melcior,
Gaspar i Baltasar els propietaris de l’edifici inundat de desitjos. Diuen que aquests
personatges, juntament amb els seus vehicles, els camells, eren i són màgics.
El Melcior, era el més alt i gran, tenia la barba blanca com la neu; i anava vestit amb
una capa reial i una corona, era tranquil, savi i generós. El Gaspar, era el mitjà, el
més prim i era ros; sempre portava una corona d’or i una túnica taronjosa, era
generós, agradable i una mica nerviós. El Baltasar, era el més petit, baix i grassonet;
sempre anava vestit amb un turbant i una túnica dels colors de la terra, era simpàtic,
amable, divertit i una mica tossut.
Un bon dia, estaven a la biblioteca del palau llegint tots tres: els tres patges i els
reis. Era la primera vegada que passava, i, de sobte, va saltar l’ alarma. Els reis,
una mica descontrolats, van anar a veure que passava a la sala de recepció i no
hi havia ningú, després van anar a la porta, i no estava oberta, però al terra hi
havia moltíssimes cartes i, cada cop, n’ hi arribaven més. Van obrir la porta com
van poder, però ja era massa tard, el carter ja havia marxat. Als reis, no els hi va
quedar més remei que llegir carta per carta el que desitjava cada nen. Després
de moltes hores de feina, com que eren tan mandrosos, van decidir fer un

2. sorteig; van posar el nom de totes les poblacions del mon, i el camell del Gaspar
va agafar un paperet, i el va obrir. Llavors en Gaspar va llegir l’ escrit i va
sortir...”LLEIDA”.
Ningú no sabia quina població era ni on estava situada. Llavors Melcior, el més
savi de tots, va agafar un Atles de la biblioteca, i la va poder localitzar. Pobres
patges! Ells s’ havien d’ encarregar de tota la resta del món.
Els nostres estimats reis, van revisar les cartes de Lleida, per no oblidar res i en
una hora, Melcior, Gaspar i Baltasar, ja estaven preparats per anar a dormir.
L’endemà seria un dia mooooooolt llarg, i havien d’ estar ben desperts i
descansats.
L’endemà van sortir del palau amb els seus estimats camells, que eren els seus
vehicles, i van emprendre un llarg i dur viatge. Després de vuit hores de viatge,
ja estaven cansats, i tenien gana. Van agafar menjar de la bossa del Baltasar,
que era l’encarregat dels queviures, i van preparar un sopar a la vora d’ un foc.
Tot seguit van tornar a pujar al camell i van continuar el viatge. I al cap d’ una
horeta van començar les queixes:
- Quan arribarem? Em fa mal el cul!- va preguntaren Baltasar.
- No ho sé, però espero que aviat trobem alguna senyal.- va respondre el
Melcior.

3. - Mireu! Un cartell! El llegeixo:Lleida----- 1Km.-Va dir en Gaspar.
- Ànims, que ja falta poc.- Va interrompre Melcior.
Al cap de tres minuts, van veure un castell que trencava l’ horitzó; però a mesura
que anaven avançant, no veien res. Com que hi havia boira, es van desviarcap a
una zona muntanyosa:
- Si que tardem a arribar, -es queixava Gaspar- jo pensava que faltava menys!
- Òndia, jo pensava que érem a la plana!- va dir en Baltasar.
- Jo també!- va respondre el Melcior.
Al cap de poc, es van trobar envoltats de muntanyes, i van veure que no podia
ser. Van buscar algun poble. I dit i fet, la primera població que van trobar va ser
Pobla de Segur . Van tenir molta sort perquè hi havia un tren que portava a
Lleida ciutat. Quan, per fi, van poder arribar a l’estació, perquè hi havia molt
trànsit, quan estaven a punt de pujar, els hi van veure els camells i els van fer
fora. Rumiant i rumiant, Baltasar va tenir una idea:
- I si disfressem els camells de turistes?
Als altres dos reis els hi va semblar bona idea. I així es van posar tots tres a
demanar roba a la gent que passava per allà, i, quan van trobar-la pels tres
camells, els van disfressar de turistes i els van posar dins del tren de la Pobla.
Allà només hi van estar una hora i mitja. Al arribar a Lleida, van agafar tots els

4. regals i els van repartir a cada casa, i sense equivocar- se... Van anar
justíííííssims de temps!
Però pregunto, creieu que quan van tornar al seu palau i van obrir la porta , es
van endur alguna sorpresa? Penseu, penseu... i ja em donareu la resposta.
Alba Sentoll