1. Acte en record d’Ernest Lluch.
2 de desembre de 2010. Saló del Tinell
Intervenció Jordi Hereu, alcalde de Barcelona
Introducció
• Com alcalde em sento honorat d’expressar l’admiració de
Barcelona per Ernest Lluch. 10 anys després de la seva mort,
volem tornar a retre-li un sentit homenatge, igual com els
barcelonins ho han fet en el passat.
La gran resposta popular després del seu assassinat, una
concentració com no s’havia vist mai abans a Barcelona, va ser
una prova de l’admiració que desperta Lluch, però també de
l’irrenunciable tarannà democràtic de la ciutat. Un tarannà
que llavors va voler manifestar-se de forma aclaparadora i
sincera en contra de la tirania de la violència.
La mort de Lluch, com la del guàrdia urbà Juan Miguel
Gervilla també al districte de les Corts quan jo n’era
regidor, són episodis que guardaré sempre de manera
molt personal a la memòria. Com tampoc no oblidaré mai
els atemptats que, ara fa també deu anys, van segar la
vida dels regidors del PP de Viladecavalls Francisco
Cano i de Sant Adrià de Besòs José Luis Ruiz.
• L’oposició a la dictadura de la violència, el principal
enemic de la llibertat i la democràcia, va ser, de fet, un dels
motius principals que em va empènyer a passar de les
1

2. profundes conviccions democràtiques a la militància
política.
De la mateixa manera que m’hi va empènyer la
vocació de transformar la realitat i fer-ho en una
ciutat i un país, Barcelona i Catalunya,
indissolublement vinculats.
• Va ser l’estima per la llibertat, l’anhel transformador i la
visió del país, el que em va portar a militar al Partit dels
Socialistes de Catalunya. El partit on militava Ernest
Lluch, amb la seva audàcia intel·lectual i la seva singularitat.
Un rodamón involuntari, com ho havia sigut Josep
Pallach, també un apassionat de la cultura i la política,
un erudit i professor que va ser clau en la resistència del
socialisme català durant la dictadura. I també en la meva
militància política.
• Avui, pocs dies després de les eleccions al Parlament de
Catalunya, i fent bona la coincidència amb l’homenatge a
Ernest Lluch que avui ens convoca al Saló del Tinell, voldria
compartir amb vosaltres algunes reflexions.
Obrint nous camins
• És difícil resumir l’extens llegat d’Ernest Lluch. Però jo
sempre hi he reconegut un primer tarannà exemplar: la seva
capacitat d’obrir camins nous.
2

3. • Lluch va ser qui va marcar el camí per vertebrar un sistema
públic de salut universal a Espanya. Ho va fer amb la Llei
General de Sanitat, que va convertir l’accés a la sanitat en un
dret universal, i també sostenible i durable.
Si avui el nostre sistema sanitari és un dels serveis més ben
valorats per la ciutadania i és estudiat i admirat arreu; si avui
estem assolint noves conquestes i podem renovar la resposta a
les problemàtiques socials; és gràcies a passos pioners i
decidits tan determinants com aquest.
Les noves generacions de polítics podem mirar lluny
perquè d’altres van obrir camí. I ens recorden el compromís
públic i la voluntat de superació i de fer millorar les coses.
La política al servei de la ciutadania
• Aquest exemple em permet fer una altra afirmació
absolutament pertinent: la política ha assolit grans metes en
benefici de la societat.
Si alguna cosa ens diuen trajectòries com la d’Ernest
Lluch és que la política és honorable, és altruista, és
combativa, i també és -sobretot ha de ser-
tremendament útil.
Com suggereix una frase del Nobel d’Economia suec
Gunnar Myrdal, que Lluch feia seva, per fer progressar
la societat, és tan necessari ser rebel com competent
(la frase original és: “és molt més fàcil ser un conformista
que un rebel competent”).
3

4. I la política només pren tot el sentit quan s’aproxima
veritablement al ciutadà. Quan li presta servei i al mateix
temps l’implica, quan l’escolta i al mateix temps l’acompanya.
La política, al cap i a la fi, és un exercici més de ciutadania.
“M’agrada la gent que no només és un gran músic, un
gran matemàtic o un gran economista –deia l’Ernest
l’any 99- sinó que també son grans persones, grans
ciutadans”.
I ell va donar-ne bon exemple: era un gran economista,
però per damunt de tot va ser un gran ciutadà.
Un ciutadà que va portar el compromís amb les
llibertats col·lectives i la seva pròpia llibertat fins a
les últimes conseqüències.
Per això Lluch no va deixar mai de militar en el Partit
Socialista ni de reivindicar en el seu si la seva
independència per proposar i discrepar, i per dialogar.
El treball polític ha de ser una suma d’esforços personals per
construir cooperativament, des del diàleg i la discrepància,
accions a favor de l’avenç de la col·lectivitat.
Aquesta és una faceta seva que conec de prop i que
provocava alhora atracció i admiració entre els joves
militants que vèiem com un catedràtic i exministre no
dubtava mai a dir la seva, encara que no fos allò que els
altres volien sentir.
4

5. Reinventar-se, la clau de la política progressista.
• La figura de Lluch em suscita una tercera afirmació: la política
s’ha de saber reinventar.
Ernest Lluch va ser un inconformista, que mai no va
tenir por de dir el que pensava i que va lluitar amb
coratge per les seves conviccions. I aquest és un
ingredient bàsic per al que ha de ser un actiu essencial
en política: la capacitat de reinventar-se.
La política ha de ser capaç d’anticipar els canvis, i en
tot cas saber-s’hi adaptar i conduir-los a partir d’uns
valors clars i alhora una actitud permanentment
oberta.
• I quan dic política, em refereixo sobre tot a l’acció concebuda,
explicada, compartida i exercida des del progressisme.
Si algú no pot dimitir mai de la capacitat de
reinventar-se, de la capacitat d’innovar, aquests som
els progressistes.
Si algú ha de situar-se sempre al capdavant de la
voluntat transformadora, de la voluntat de fixar nous
horitzons de futur, aquests som els progressistes.
Si algú ha estat, i ha d’estar a prop del ciutadà, som
els progressistes.
5

6. El millor socialisme
• L’Ernest era el rostre del millor socialisme.
D’aquell que va transformar un país des de zero, i va contribuir
a redistribuir la riquesa i a socialitzar el benestar. D’aquella
generació de socialistes que van fer front, com deia ell, “a la
por a la malaltia sense assistència, a la vellesa sense recursos, o
al no poder estudiar si es tenen condicions i ganes”.
• Els socialistes som i ens sentim hereus d’Ernest Lluch. Com
també som fidels al llegat de moltes altres persones, que han
fet de la suma de trajectòries i esforços individuals una història
col·lectiva d’èxits.
Som hereus del Moviment Socialista de Catalunya,
encapçalat per Josep Rovira, Josep Pallach, Joan
Reventós i Raimon Obiols. D’aquells que van contribuir
a mantenir l’esperit de la socialdemocràcia durant la
dictadura franquista.
Som hereus, també, del Front Obrer de Catalunya, que
de la mà d’Isidre Molas, Pasqual Maragall, Narcís
Serra o Josep-Ignasi Urenda, van generar i foren
expressió de la nova esquerra.
Som hereus del PSC-Congrés, dels que com Alexandre
Cirici, M. Aurèlia Campany, Llimona, Serrat o Ràfols
Casamada, es van anar incorporant al socialisme ja en
democràcia.
6

7. I som hereus del Congrés de la Unitat del 1978. Però sabem
molt bé que la Catalunya del 2010, i la que volem portar al
2020, és molt diferent de la que vivíem el 1978.
• Tots aquests noms ens fan notar la importància dels orígens
que un no pot oblidar mai, dels valors que han d’inspirar
l’acció política, i dels equilibris que de vegades cal refer.
Tots aquests noms han estat protagonistes de moments crucials
i especialment durs pel nostre país, i també de les conquestes
polítiques, socials i nacionals que han estat capaços d’assolir.
Per això sabem que guanyar la partida sempre és difícil. I
que és difícil revalidar-la. Però sabem que és possible.
Catalunya i “les Espanyes” de Lluch
• Catalunya obre una nova etapa política. I en aquests
context, el record de la figura d’Ernest Lluch també és
especialment oportú.
• Lluch estimava i vivia amb intensitat moltes Espanyes. I
allà on fos, va mirar d’entendre sempre com era la gent que
hi trobava i posar-se en la pell dels altres.
Va exercir de català allà on va anar: sense deixar de
manifestar la singularitat de Catalunya, va apostar sempre
per l’entesa i la concòrdia.
7

8. Lluch posava en valor i defensava la diferència
perquè és de la unió entre diversos com s’enforteix
la cohesió.
• Aquesta ha de ser, ara, renovada, la via a seguir en
aquests moments complexos per Catalunya i la relació amb
Espanya.
Entendre’s és possible. Però s’han de donar unes
condicions:
- que les parts s’acceptin com són i com volen ser,
- que es puguin expressar de igual a igual i amb plenitud i
lleialtat,
- i que les bases de la relació estiguin clares.
I quan es tracta de bases clares, sovint el pragmatisme
aporta més motius de clarividència que les
essències portades a l’extrem. De la mateixa manera
que el pragmatisme no ha de suposar cap renúncia,
si no tot el contrari: assolir fites concretes a partir de
les idees i les conviccions.
Per això la nostra història també parla, i ho fa en un lloc
inherent a la nostra personalitat, de fer créixer
l’autogovern i defensar la identitat de Catalunya, i
d’un esforç constant per democratitzar l’Estat i fer-lo
avançar cap a una perspectiva plurinacional.
8

9. Barcelona al capdavant: catalanitat i progrés.
• Barcelona és avui creditora de molts dels valors que
Ernest Lluch personificava.
• Ho és per què és la millor targeta de presentació de
Catalunya i Espanya, i possiblement el seu actiu més sòlid.
Perquè vol ser reconeguda i situar-se al capdavant
de Catalunya i Espanya.
Perquè Barcelona és un argument pràctic i tangible de la
Catalunya orgullosa i de l’Espanya plural. I com a tal pot
exercir més de nexe d’unió que d’argument de
separació.
• I ho és per què manté viu un camí d’ideals irrenunciables a
favor d’una prosperitat que no deixi ningú enrere; cap barri,
cap carrer, cap vorera, cap escala.
Una prosperitat que forma part d’un camí traçat fa temps, que
sovint s’ha conegut com a model Barcelona, i que encara té
un llarg recorregut per davant.
9

10. És el camí que permet a Barcelona fer bandera de la
modernitat i mantenir viva la capacitat de reinventar-se. I
representar l'esperança en el futur i la confiança en la gent.
No ens conformem, iniciem la represa a Barcelona
• No ens podem conformar amb el que tenim. A Barcelona ho
sabem molt bé. Perquè a Barcelona mai ningú li ha regalat
res, ens ho hem hagut de guanyar tot.
Si Ernest Lluch s’hagués conformat amb el que teníem, no
hagués universalitzat el sistema sanitari; i si hagués pensat que
el conflicte basc mai no tindria solució, no hagués emprat
tantes energies en afavorir el diàleg.
Barcelona ha après molt d’exemples com el d’Ernest
Lluch. Ha après a no fer-se petita quan les
circumstàncies l’impel·lien a liderar una resposta eficaç.
Però sobretot ha après que cal estar amb els qui
avancen, innoven i arrisquen.
• Estem i estarem al costat dels barcelonins que s’omplen de
coratge per tirar endavant en moments difícils com els
actuals. Per què segueixin treballant amb el valor i la
perseverança que exemplifica la trajectòria d’Ernest Lluch.
Els valors pels quals Lluch va viure i va morir, són els que
ara hem de saber recuperar i revalidar. Amb la mateixa
convicció i amb la mateixa capacitat per contrastar-los amb
la realitat. Perquè Lluch va ser un idealista des del més
profund realisme, un transformador de realitats a partir dels
millors ideals.
10

11. • El seu llegat ens diu que Lluch va produir molt en tots els
àmbits, i no va dubtar a compartir molt amb tothom. Per això
som tants avui aquí.
Estem amb Ernest Lluch. I estem amb Barcelona.
Perquè és un moment de represa, i la represa
comença a Barcelona.
Perquè Barcelona és capital per al futur de Catalunya
i el futur de les ciutats.
Perquè a Barcelona els valors del progrés esdevenen
realitats.
A tots, moltes gràcies.
11