1. UNITAT XIII.
LES ORGANITZACIONS
SUPRANACIONALS

2. Una organització internacional és la que inclou membres de dos
països o més que busquen una cooperació política, econòmica o d'un
altre tipus.
La globalització ha fet evolucionar molt aquestes organitzacions. Així,
ara podem distingir:
- Organitzacions internacionals públiques (o intergovernamentals), en
les que els membres són Estats sobirans (ONU).
- Organitzacions internacionals privades (o no governamentals, ONG),
que tendeixen a enfocar-se més cap a qüestions mundials però en els
àmbits particulars.

3. Organitzacions internacionals de cooperació
política i militar.
A més de l'ONU, al món hi ha moltes altres organitzacions
supranacionals públiques.
D'àmbit continental destaquen l'Organització d'Estats Americans
(OEA), la Unió Africana (UA), la Lliga Àrab...
També existeixen altres referides a aspectes polítics específics,
com la defensa dels drets humans (Consell d'Europa) o la
seguretat i la cooperació militar (Organització per a la Seguretat i
Cooperació a Europa -OSCE-, Organització del Tractat de
l'Atlàntic Nord -OTAN-).

5. Organitzacions internacionals
globalitzadores i antiglobalitzadores.
El BM, FMI, l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el
Desenvolupament Econòmics) i el G7 (G7+1) són organitzacions
que els països del nord utilitzen per pressionar i defensar els
seus interessos econòmics i polítics. Són titllades de lobbies o
d'organitzacions neoimperialistes i neocolonialistes, car els
acords acostumen a beneficiar als països més forts. En aquest
grup darrerament també es situa a l'OMC.
Al marge d'aquestes organitzacions, n'hi ha d'altres anomenades
antiglobalitzadores o altermundistes. Sovint són integrades per
ONG. El Fòrum Social Mundial o el Fòrum Social Europeu són
reunions de persones i col·lectius que volen plantejar
alternatives a l'actual sistema globalitzat.

6. El G7 és un grup de països industrialitzats amb gran importància
política, econòmica i militar a escala global. Està conformat per
Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó i el Regne Unit.
Pertànyer al grup no es basa en un criteri únic, ja que no són ni
els set països més industrialitzats, ni els de major renda per
càpita, ni els de major PIB.
Amb la integració de Rússia, passà a denominar-se G7+1 o G8.
Els representants d'aquests països es reuneixen anualment en
la Cimera del G7. Aquestes reunions analitzen l'estat de la
política i les economies internacionals i intentar unir posicions
respecte a les decisions sobre el sistema econòmic i polític
mundial.
Al llarg de l'any els ministres d'economia, comerç, afers
exteriors, treball... es reuneixen per tal de preparar la Cimera
anual, apropant posicions i negociant acords.

7. El G20 es formà el 1999 amb els set països més industrialitzats
del món (G7), Rússia (G7+1 o G8) i onze països recentment
industrialitzats de totes les regions del món (Argentina, Austràlia,
Brasil, Xina, Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, Rússia,
Aràbia Saudita, Àfrica del Sud, i Turquia), i la UE com a bloc.
Vol ser un forum de cooperació i consultes entre els països en
temes relacionats amb el sistema financer internacional. Vol
mantenir l'estabilitat financera internacional.

8. UNA INSTITUCIÓ SUPRANACIONAL:
L'ORGANITZCIÓ DE LES NACIONS UNIDES
El 25 d'abril, 1945 va començar la
Conferència Internacional de San
Francisco amb la intenció de crear
l'organització internacional de les
Nacions Unides.
Finalment, el 24 d'octubre de 1945
l'ONU va néixer amb la ratificació de la
Carta de les Nacions Unides pels cinc
membres permanents dels Consell de
Seguretat: República de la Xina,
França, Unió Soviètica, Regne Unit i els
Estats Units, i per la majoria dels altres
membres (46).

9. Actualment es troba integrada per 192 Estats. L'afiliació a l'ONU és
oberta a tots els "estats que estimen la pau" i que accepten les
obligacions de la carta de les Nacions Unides. L'Assemblea
General determina l'admissió sobre la base de les recomanacions
del Consell de Seguretat.
Disposa de diversos òrgans principals:
₋ L'Assemblea General que
es reuneix una vegada a
l'any o quan sorgeix un
conflicte; cada estat hi té un
representant. És un lloc de
debat que pretén organitzar
un arbitratge internacional.
Presenta recomanacions,
aprovades com a mínim per
dos terços del total de
membres.

10. ₋ El Consell de Seguretat, format per quinze membres: 10
s'elegeixen cada 2 anys i 5 són permanents (els cinc grans,
amb dret de veto). S'encarrega de vetllar pel manteniment de
la pau i la seguretat mundial. Ha d'aplicar les recomanacions
de l'Assemblea General (pot imposar sancions econòmiques,
ordenar un embargament d'armes i, fins i tot, autoritzar
mesures militars col·lectives).

11. ₋ El Consell Econòmic i Social, format per 54
membres elegits per a 3 anys; s'encarrega de
la cooperació econòmica, social i cultural.
₋La Cort Internacional de Justícia (CIJ). Amb
seu a l'Haia.
₋ El Secretariat de l'ONU, instal·lada a Nova
York. Actualment és el coreà Ban Ki-moon. La
seva principal funció, a banda de representar
l'ONU, és fomentar el diàleg i evitar els
conflictes.
₋ El Consell d'Administració Fiduciària
(actualment les seves activitats es troben en
suspens).
L'ONU utilitza 6 llengües oficials: anglès, àrab,
xinès, castellà, francès i rus.

14. Aquests són alguns dels objectius de l'ONU:
Fomentar el desarmament. El propòsit original de les Nacions
Unides era crear un sistema de regulació i/o limitació de la fabricació
d'armament, especialment de les armes atòmiques i "altres armes
de destrucció massiva".
Manteniment de la pau: promouen la pau per mitjà d'un exèrcit
enviat a les regions que han tingut un conflicte armat recent per a
facilitar els acords de pau i per a dissuadir als combatents d'aixecar-
se novament. Les forces provenen dels diferents estats membres;
és a dir, l'ONU no té un cos militar independent. Totes les operacions
de les forces de pau (cascos blaus) han de ser aprovades pel
Consell de Seguretat.
Proporcionar assistència Humanitària: amb altres organitzacions
com la Creu Roja, l'ONU proveeix aliments, aigua i altres serveis
humanitaris a la població que pateix de fam, que ha estat
desplaçada per causa de la guerra, o que ha estat afectada per
algun desastre natural.

15. Promoure el respecte als Drets Humans. Aquest va ser un dels
objectius principals de la creació de les Nacions Unides després del
genocidi i les atrocitats de la Segona Guerra Mundial, per prevenir
tragèdies similars en el futur; l'objectiu principal va ser crear un
marc legal per considerar i actuar en contra de les violacions als
drets humans.
Fomentar el Desenvolupament Sostenible de tots els pobles del
món.
L'any 2000, a la Cimera del Mil·lenni, s'establiren els anomenats
Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

16. Els objectius del mil·lenni són:
- Reduir la pobresa extrema i la fam.
- Aconseguir l'ensenyament primari universal.
- Aconseguir la igualtat de gène.
- Reduir en dos terços la mortalitat infantil.
- Reduir en tres quartes parts la mortalitat materna.
- Reduir la propagació de malalties, especialment el paludisme i la
SIDA.
- Garantir la sostenibilitat ambiental.
- Crear una associació mundial per al desenvolupament.

17. L'ONU va sorgir per garantir la pau al món. Caldria però tornar a
definir el seu funcionament i acabar amb el poder de vet que tenen
alguns estats membres. Països com Japó, Índia, Alemanya o Brasil
demanen un seient permanent al Consell de Seguretat.
Igualment, caldria acabar amb la reduïda capacitat d'implementar
les seves decisions.

18. UNA INSTITUCIÓ SUPRANACIONAL:
LA UNIÓ EUROPEA
El 1957, amb la signatura del Tractat de Roma, es va crear la
Comunitat Econòmica Europea (CEE) formada per Alemanya,
França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.
Malgrat la diversitat, els països de la CEE es regeixen per uns
mateixos valors fonamentals: la pau, la democràcia, l’Estat de dret
i el respecte dels drets humans. De fet, per ser membre cal
respectar aquests valors i tenir una economia consolidada de base
capitalista.
Durant mig segle, la UE ha augmentat el nivell de vida dels seus
ciutadans fins a nivells sense precedents. Ha creat un mercat
comú sense fronteres interiors i una moneda única, l’euro.

19. 11
El Tractat de Roma preveia que la prosperitat de la Comunitat
Econòmica Europea (CEE) dependria d’un mercat interior únic
(Mercat Comú).
Per aconseguir-ho, la CEE establí una sèrie de polítiques
concretes sobre la lliure circulació de béns, serveis, persones i
capitals (unió duanera).
La CEE també fomentà la llibertat de competència i el
desenvolupament d’unes lleis comunes per les quals es
governarien els Estats membres.
Amb el temps, la CEE es va anar ampliant i consolidant.
Actualment, té 27 membres i arriba als 493 milions
d’habitants. Són candidats a ingressar Turquia, Croàcia i
Macedònia.

20. 11
1957, França, Itàlia ,
Alemanya, Països Baixos,
Bèlgica i Luxemburg.
1973, Dinamarca, R. Unit i
Irlanda.
1981, Grècia.
1986, Espanya i Portugal.
1995, Finlàndia, Suècia i
Àustria.
2004, Estònia, Lituània,
Letònia, Polònia, Txèquia,
Eslovàquia, Eslovènia, Xipre,
Malta i Hongria.
2007, Romania i Bulgària.

21. 11
L’Acta Única Europea de 1987 va incorporar el principi de cohesió
econòmica i social per tal que fos possible un desenvolupament
equilibrat de tots els membres
El 1992, amb el Tractat de la Unió Europea (Maastricht), l’espai de
lliure circulació va començar a ser una realitat. Aquest Tractat
decidí la unió monetària, creà mecanismes de participació
ciutadana a través de les eleccions al Parlament Europeu, establí
nous drets per als ciutadans, etc. Una de les iniciatives amb
efectes més importants ha estat l’aprovació de la Unió Econòmica
i Monetària (UEM).
El Conveni de Schengen, 1995, preveu la supressió dels controls
a les fronteres interiors i una intensificació dels controls exteriors
per a un major control de les migracions.
El Tractat d’Amsterdam, 1997, modificava el de Maastricht. S’hi
ratifica el calendari previst de la unió econòmica i monetària i se’n
va fixar el funcionament en qüestions polítiques i econòmiques.

22. En el Tractat de Niça, 2001, s’hi acordà la reforma de les
institucions de la Unió amb vista a la seva futura ampliació cap a
l’Europa de l’Est.
Per arranjar l’estructura i el funcionament d’una unió d’Estats cada
vegada més nombrosa es va desenvolupat el 2004 el projecte de la
Constitució Europea (volia aconseguir una major integració
política). Un altre cop a de Roma, el 2004, es va redactar un Tractat
Constitucional que havia de substituir tots els anteriors. Calia que
els estats el ratifiquessin. Alguns estats van optar per referèndums.
El rebuig de França i Països Baixos va provocar una greu crisi.
Davant el fracàs del projecte de Constitució Europea, i el 2009 es
signà el Tractat de Lisboa. Modernitzà les institucions i el
funcionament de la UE.

23. 11
La Unió Europea és un conjunt heterogeni d’Estats.
L’heterogeneïtat es manifesta tant en els seus nivells de
desenvolupament com en la seva diversitat cultural.
Amb l’entrada en vigor del Tractat de la Unió Europea es va
fer més urgent la necessitat de reduir les diferències
regionals. Les darreres ampliacions de la UE han remarcat
l’existència de desequilibris entre els nous i els antics
membres.
Per corregir els desequilibris dintre dels països de la UE,
actualment existeix una política econòmica regional. Aquesta
política econòmica es basa en el desenvolupament dels fons
estructurals i els fons de cohesió, partides del pressupost
europeu que es destinen a diferents fins.

24. 11
Les noves incorporacions a
la UE són països amb un
grau de desenvolupament
molt diferent, tant social,
com polític, econòmic, etc.
Per això i per poder reduir
diferències, una par t
important dels fons
comunitaris es destinaran
als nous països membres.

25. 11
Les institucions de la Unió Europea

26. El triangle en la presa de decisions correspon a:
- El Consell de Ministres de la Unió Europea, que representa als
Estats Membres. És el principal òrgan decisori de la Unió. Quan
es reuneixen a nivell de Caps d’Estat o de Govern, es converteix
en el Consell Europeu, que la seva funció és dotar a la UE
d’impuls polític en qüestions fonamentals.
- El Parlament Europeu, que representa als ciutadans, es
reparteix les competències legislatives i pressupostàries amb el
Consell de la Unió Europea.
- La Comissió Europea, que representa l’interès comú de la UE,
és el principal òrgan executiu. Té dret a proposar legislació i es
preocupa per que les polítiques de la UE s’apliquin
adequadament.

27. 11
El Consell Europeu i El Consell de Ministres
El Consell Europeu està format pels caps d’Estat o de Govern
dels estats membres, acompanyats dels seus ministres
d’Afers Exteriors.
És el màxim organisme polític de la UE i s’encarrega de
definir les orientacions generals d’actuació i de
desenvolupament.

28. 11
El Consell de Ministres està format per representants dels
Estats que integren la UE. Generalment, es reuneixen a
Brussel·les els ministres d’Afers Exteriors dels països
membres. Quan l'afer ho requereix, assisteixen a la reunió
altres ministres.
Al Consell de Ministres es prenen les decisions més
importants i es coordinen les actuacions dels diferents estats
de la UE.
Les decisions es prenen per unanimitat o per majoria. El
nombre de vots de cada Estat depèn de la quantitat de
població de cada país.

29. Té poder legislatiu, compartit amb el Parlament en el marc del
procés de codecisió. També comparteix la responsabilitat de
l’adopció del pressupost.
Els acords poden ser per majoria simple, majoria qualificada (la
majoria de les vegades; no hi ha ca decisió del Consell que pugui
adaptar-se si no rep el número mínim de vots especificats) o per
unanimitat (Modificació Tractats. Noves adhesions,...)
Número de votos correspondientes a cada país en el Consejo (en función de los habitantes)
Alemania, Francia, Itàlia y Reino Unido: 29
España y Polonia: 27
Rumanía: 14
Países Bajos: 13
Bélgica, República Checa, Grecia, Hungría y Portugal: 12
Austria, Bulgaria y Suecia: 10
Dinamarca, Irlanda, Lituania, Eslovaquia y Finlandia: 7
Chipre, Estonia, Letonia, Luxemburgo y Eslovenia: 4
Malta: 3
TOTAL 345 votos
• Para alcanzar la mayoría cualificada, se requiere un mínimo de 255 votos de los 345 (el 73,9%).
Además:
• Cualquier decisión debe ser aprobada por la mayoría de los Estados miembros (en algunos casos dos
tercios) y
• Cualquier Estado miembro puede solicitar que se compruebe que los votos a favor representan como
mínimo al 62% de la población total de la Unión

30. 11
El Parlament Europeu
El Parlament Europeu, situat a Estrasburg, és elegit per sufragi
universal. Cada Estat tria els seus eurodiputats, és a dir, als seus
representants al Parlament Europeu. Per exemple, sobre un total
de 751, Espanya en tria 54.
La circumscripció electoral per cada país és única.
Els parlamentaris s'organitzen per ideologia, no per país.
El Parlament exerceix la funció legislativa, és a dir, pot fer i
reformar lleis i aprova els pressupostos de la UE. S’organitza en
comissions per treballar temes concrets.

31. 11
La Comissió Europea
És el tercer element del triangle institucional que gestiona i
dirigeix la UE. Té la seva seu a Brusel·les.
Els seus membres són escollits pels Estats membres de comú
acord i el seu nomenament (per 5 anys) sotmès a l’aprovació del
Parlament europeu.
La Comissió ha de presentar la dimissió col·lectiva si el
Parlament aprova moció de censura en contra.
Des del 2004, hi ha 1 comissari per a cada Estat membre.
Té plena independència, i és la “garant” de l’interés comú (no pot
sotmetre’s a cap govern nacional).
Ha de vetllar per l’aplicació en els Estats membre dels Tractats,
Directives, Reglaments,....La no aplicació pot implicar el fet de
portar el país al Tribunal de Justícia per incompliment del Dret
Comunitari.

32. És el braç executiu de la UE. Té ampli poder sobre la gestió de
polítiques comunes (agricultura, investigació, ajut exterior,
desenvolupament regional,...I
Gestiona el pressupost d’aquestes polítiques

33. 11
El Tribunal de Justícia
El Tribunal de Justícia de
Luxemburg exerceix la funció
judicial. Garanteix el respecte,
la interpretació i el compliment
de les lleis comunitàries.
Està format per un jutge de
cada país membre, que es
renova cada cinc anys. Aquest
tribunal atén els ciutadans i
institucions comunitaris ho
necessiten.

34. 11
El Defensor del Poble
El Defensor del Poble pot ser
consultat pels ciutadans dels
estats membres si
consideren que han estat
tractats injustament per
alguna institució de la Unió
Europea.
El càrrec va ser creat pel
Tractat de la Unió (1992).

35. 11
Altres institucions
Altres institucions de la UE
són el Banc Central
Europeu (Frankfurt), que
gestiona l’euro i la política
monetària de la UE, i el
Tribunal de Comptes
(Luxemburg), que controla
les despeses de la Unió.
També pertanyen a la UE el
Comitè de les Regions, el
Banc Europeu d’Inversions
i el Consell Econòmic i
Social.

36. La Unió econòmica (l'Euro)
La instauració de la Unió Econòmica i
Monetària significà l’eliminació
d’obstacles duaners, la creació de
l’euro com a moneda única, la creació
del Banc Central Europeu i la creació
del Sistema Europeu de Bancs
Centrals (SEBC).

37. S'establiren els criteris de convergència, que els països havien
de complir per tal de poder aconseguir l'euro. Aquests criteris
eren:
- Estabilitat de preus: la inflació no pot superar en més d’un 1,5%
la mitjana dels tres estats amb la taxa d’inflació més baixa.
- Tipus d’interès. El tipus d’interès a llarg termini no pot superar
en més del 2% la mitjana dels tipus d’interès dels tres països
amb menys inflació.
- Dèficit públic: no pot excedir el 3% del PIB.
- Deute Públic: no pot excedir el 60% del PIB.
- Estabilitat del tipus de canvi. Els tipus de canvi s’han hagut de
mantenir durant els 2 anys previs, dins dels marges de fluctuació
autoritzats.

38. L'1 de gener del 2002, després de 3 anys d'adaptació, l'euro
començà a circular en Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya,
Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països
Baixos i Portugal. Posteriorment adoptaren l'euro Eslovènia (2007),
Xipre i Malta (2008) i Eslovàquia (2009).
Així, l'eurozona està formada per 16 països.
Si bé és cert que l'entrada en vigor de l'euro provocà una forta
pujada de preus, també comportà una agilització dels tràmits i una
major fluïdesa en les transaccions comercials.

39. La política exterior i de seguretat
• A Maastricht s’estableix també una Política Exterior i
de Seguretat Comuna (PESC)
• Els objectius són la defensa del valors i interessos de
la UE i la defensa de la seva independència.
• També es preveu la col·laboració activa en la defensa
de la pau i la seguretat mundial.
• Tot i així, la OTAN continua ocupant-se de la defensa
europea.
• Al 1995, a la Conferència Euromediterrània es va
signar un compromís de col·laboració amb els estats
de la ribera mediterrània.
• També al 1995 es signen acords de col·laboració amb
Mercosur.

40. La unificació política i social
• A Maastricht es va establir la ciutadania europea derivada
de la llibertat de circulació i residència.
• La ciutadania europea reconeix també el dret a participar
de les eleccions municipals i europees en el país de destí.
• També es van aprovar algunes polítiques socials comunes:
1. Millora de condicions d’ocupació i protecció social
2. Cooperació en matèria sanitària
3. Cooperació en matèria d’educació
4. Protecció del patrimoni cultural europeu
5. Desenvolupament d’una xarxa trans-europea de
transports i comunicacions
6. Protecció del medi ambient
7. Cooperació per al subdesenvolupament

41. UE, problemes i perspectives
• Alguns problemes encara presents a la Unió Europea:
1. Existència d’excedents agrícoles i pesquers
2. Deslocalització industrial amb el conseqüent atur
3. Manca de modernització d’alguns sectors
industrials i de serveis
4. Diferències de nivell de vida i benestar entre
regions
 S’ha intentat resoldre aquests problemes amb
subvencions i ajuts a empreses i regions
 El repte continua essent l’Europa social i política.. més
que no pas l’econòmica.
 Queda pendent també resoldre l’entrada de Turquia.
 També cal fer front a l’escepticisme de molts ciutadans
respecte el projecte europeu.
 També cal fer front a l’envelliment de la població.

42. CATALUNYA I ESPANYA EN UNA
EUROPA I EN UN MÓN GLOBALS
ESPANYA A ESCALA GLOBAL I EN LA
UE
Té un territori relativament gran (51è país del món)
És el 27è país del món en població (uns 47 M)
Forma part del món desenvolupat. El PIB per habitant és de
30.520 dòlars, propi d'un país ric.
Ocupa el quinzè lloc en l'IDH. És un país amb un bon nivell de
benestar.
Ingressà a l'ONU el 1955. El 1986 s'incorporà a la CEE (UE) i a
l'OTAN. Avui en dia és present en nombrosos organismes
internacionals.

43. El franquisme no va possibilitar l'ingrés espanyol en la UE.
L'arribada de la democràcia va permetre començar les
negociacions, que van concloure en la signatura de l'acta
d'adhesió el 1985. L'ingrés es va fer efectiu l'1 de gener del 1986.
Es volien assolir els nivells de riquesa i benestar de la resta
d'Europa, molt allunyats de la mitjana espanyola.
El desenvolupament econòmic i social del què gaudeix Espanya
actualment és degut, en gran part, al mateix procés d'integració
europea. La UE ha afavorit la modernització de molts àmbits i ha
finançat moltes infraestructures i equipaments.
Espanya s'ha beneficiat d'ajudes econòmiques comunitàries, que
han permès incrementar notablement el nivell i la qualitat de vida
de la població. La renda per càpita espanyola, el 1986 era el 68%
respecte la mitjana europea. Actualment es situa en el 98%.

44. Espanya està plenament integrada en el mercat europeu. Més del
90% de la inversió que Espanya rep de l'exterior prové de la UE.
La UE és la destinació del 70% de les nostres exportacions i
l'origen del 60% de les nostres importacions.
L'augment del nivell de vida de la població espanyola situa
Espanya com un mercat òptim per a les empreses europees.
Nombroses empreses europees s'han instal·lat, sobretot després
de la generalització de l'ús de l'euro.
Encara Espanya és lluny d'alguns països de la UE. Ara bé, si la
comparem amb els països de recent incorporació, té una posició
privilegiada.
S'han rebut ajudes directes i subvencions, les inversions
comunitàries han servit per finançar nombrosos projectes a
Espanya. Així, s'han construït infraestructures, s'han finançat
programes culturals i mediambientals, i s'han desenvolupat
polítiques socials (programes ocupació, Erasmus...).

45. Espanya i els països del nord d’Àfrica
Riba Nord del Mediterrani: europea i cristiana
Riba Sud del Mediterrani: africana i musulmana

46. Estretes relacions amb Algèria: forta emigració durant el segle XIX
i primera meitat del XX.
Actualitat: forta migració de treballadors africans cap a la
península.
La UE està preocupada pel continu increment de la immigració
africana.
La solució a llarg termini està en la promoció del
desenvolupament en el Nord d’Àfrica, i en general, en tota l’Àfrica
A curt termini:
Programes de cooperació amb el Marroc, Algèria, Tunísia i Egipte
Nou impuls a les relacions diplomàtiques
Recuperació de vincles històrics i culturals amb el món àrab ( p.e.:
Universitat Islàmica Internacional de Còrdova)

47. ●
1994: Fòrum del Mediterrani: Espanya, França, Itàlia, Portugal,
Grècia, Malta, Turquia, Marroc, Algèria, Tunísia i Egipte.
●
2008. Unió per a la Mediterrània, organisme de 43 països, amb
l’objectiu d’aprofundir en la pau a la regió i promoure el
desenvolupament dels països riberencs.

48. Factors que poden ser font de tensions amb aquests països
nord-africans:
●
La immigració
●
Les disputes econòmiques (productes agraris,
pesca,...)
●
Reivindicació de ciutats com Ceuta i Melilla

49. Espanya i Iberoamèrica
Al llarg del segle XX Iberoamèrica
patí un llarg període d’inestabilitat
política i recessió econòmica. El seu
deute extern es disparà ,
impossibilitant el desenvolupament de
les seves economies, i augmentant la
inflació.

50. Els governs intentaren mesures, com ara afavorir les inversions
estrangeres. Aquestes mesures van provocar un cert creixement
econòmic, però no van acabar de beneficiar a la població. Al final
han provocat més atur i més pobresa, i més diferència social.
Igualment, han incrementat el neocolonialisme.
Les actuals polítiques intenten ampliar els mercats nacionals i
aconseguir una millor integració econòmica, a més de millorar
les relacions amb USA i UE.

51. El 1991 es produí l'inici de les Cimeres Iberoamericanes. En
elles s’estableixen acords institucionals per a la cooperació
econòmica, política, cultural, científica,...
L’entrada d’Espanya i Portugal a la UE ha intensificat les
relacions amb Iberoamèrica. La UE ha acordat destinar a
Iberoamèrica, per tal de fomentar el progrés global d’aquest
països, considerant el desenvolupament econòmic, la justícia
social i l’estabilitat democràtica :
- Aportacions dels Fons Europeus per al Desenvolupament
- Contribucions a través de la OMS
- Contribucions a través de la FAO
- Crèdits concedits al Banc Interamericà de Desenvolupament.

52. Espanya actualment manté tractats de col.laboració a
través dels Acords Bilaterals amb: Argentina, Nicaragua,
Mèxic i Veneçuela.
Des dels 90 fins a l’actualitat:
●
Fortes inversions d’empreses espanyoles
●
Privatització dels serveis públics, que en gran part
han estat adquirits per part d’empreses espanyoles
●
Inversions en el sector financer i turístic
●
S'han generat, també conflictes (aspectes socials i
aspectes econòmics)

53. CATALUNYA EN EL CONTEXT
ESPANYOL I DE LA UE
El territori de Catalunya gaudeix de grans potencialitats que es
deriven de la seva situació geogràfica i d'una potent estructura
urbana.
L'economia catalana s'ha transformat en les darreres dècades. Ha
experimentat un procés de modernització i terciarització.
Catalunya representa un 16% de la població espanyola, però
representa el 18,8% del PIB i el 26% de les exportacions
espanyoles. Un 25% dels turistes que visiten l'Estat visiten
Catalunya.

54. Darrerament s'han millorat molt les infraestructures, tot i que
encara són insuficients. També s'han donat importants
intervencions urbanístiques, sobretot a Barcelona.
Catalunya continua sent una de les zones més desenvolupades
d'Espanya, tot i que l'entrada en la CEE (UE) va permetre
l'arribada de nombrosos fons europeus, i amb ells es va poder
invertir per superar els tradicionals desequilibris i desigualtats
regionals.
Catalunya forma part del Comitè de les Regions, de l'Assemblea
de Regions d'Europa, de la Comunitat de Treball dels Pirineus, De
l'euroregió Pirineus-Mediterrània i dels Quatre Motors d'Europa
(Catalunya, Llombardia, Rhône-Alpes i Baden-Württemberg).