1. Unitat 11. La Guerra Freda.
Història del Món Contemporani
IPM / Jordi Manero

2. Antecedents i causes de la Guerra Freda.
Podem definir Guerra Freda com el sistema de relacions
internacionals que es donà al món després de la II Guerra
Mundial, i que es caracteritzà per l’enfrontament entre les
dues superpotències vencedores: els EUA (capitalista) i
l’URSS (comunista).
Cadascuna d’elles
representava una concepció
política, econòmica i social
del món, oposada i
irreconciliable amb l’altra.
Cadascuna volia assegurar-
se aliats i zones d’influència
al món i consolidar el seu
model social, econòmic i
polític.

3. La fi de la segona guerra mundial significà l’inici d’un nou
ordre en política internacional.
Les conferències de Ialta i Potsdam
dibuixaren les noves fronteres europees.
Es decidí la creació de l’ONU.
El món estava dominat per dues superpotències: Els EUA i
l’URSS.
L’enemic comú les havia unit.
Ara, les relacions es trencaran,
originant la Guerra Freda.
Representaven dues grans
concepcions ideològiques,
antagòniques.

4. Països d’Europa Occidental, Amèrica
del Nord i del Sud, Austràlia, Nova
Zelanda i Japó.
Principis econòmics: Llibertat
econòmica, predomini del mercat,
propietat privada i poca intervenció de
l’Estat.
Bloc capitalista.
EUA.
Classes socials contraposades i grans
diferències econòmiques.
Liberalisme democràtic com a sistema
polític, pluripartidisme i eleccions
lliures. Constitució que garantia
llibertats individuals i col·lectives.

5. Des de l’URSS s’estengué per
l’Europa de l’Est, Xina, Cuba i part
d’Àfrica i sudest asiàtic.
Principis econòmics: No a la propietat
privada ni al lliure mercat. L’Estat
planificava i controlava l’economia.
Bloc comunista.
URSS.
Desaparició de classes socials i
desigualtats econòmiques. Fi de
l’explotació.
Partit únic. No llibertat d’opinió ni
eleccions lliures. Control de la vida
política pels diferents partits
comunistes.

6. Els EUA i l’URSS, van iniciar una cursa d’armaments i van
mantenir, la una enfront de l’altra, una actitud bel·ligerant i
de confrontació ideològica permanent, malgrat que no va
arribar mai a un enfrontament armat directe (Doctrina MAD).
Les dues
superpotències
consideraven que perdre
significaria la seva
desaparició.
Les dues
superpotències
consideraven que per
guanyar, necessitaven
ampliar al màxim les
seves zones d’influència
i el nombre d’aliats.
Els enfrontaments entre aliats es
multiplicaren al llarg de tot el període.

7. Els orígens de la tensió i ruptura 1945-1948
La màxima tensió 1948-1953
La coexistència pacífica
“L’equilibri del terror” 1953-1979
El rebrot 1979-1985
La fi de la Guerra Freda 1985-1991
Les fases de la Guerra Freda.

8. Els orígens de la tensió i ruptura (1945-1948).
La conferència de Ialta (febrer del 45) dividí Europa en dues
zones d’ocupació i influència.
La intenció de cada
superpotència era
consolidar i ampliar les
seves zones d’influència.
Després de la guerra van crear-se governs de coalició (Eu.
occ.) i, en algunes zones, “democràcies populars” (Eu. or).
EUA: Europa occidental.
URSS: Europa oriental.
Cadascuna de les superpotències imposava el seu
model.
Doctrina
Truman:
Els EUA podien donar suport a
"persones lliures que estan resistint
els intents de domini per minories
armades o per pressions exteriors".

9. Els americans posaren en marxa el Pla Marshall (1947).
Els americans oferien crèdits
i donacions a aquells països
que les acceptessin.
Havien de fer fora els
ministres comunistes
dels governs de
coalició.
Europa occidental, països
escandinaus, Grècia i
Turquia.
Beneficiats
Pla Marshall.
Al mateix temps, als EUA s’inicià la
“Cacera de Bruixes” (1947-1954).
Persecució dels
comunistes.
Senador McCarthy
Els americans situaran bases
militars en alguns països
europeus.

10. D’altra banda, a Grècia intervingueren els britànics per tal
d’aturar l’arribada al poder dels comunistes (1946).
Truman envia vaixells de guerra a la
Mediterrània oriental.
Per últim, els aliats
occidentals (EUA, França i
GB) decideixen unir les
seves zones d’ocupació a
Alemanya.
Tot plegat propicià la
reacció soviètica.

11. En aquells països que no ho acceptaren,
s’utilitzà la força: Cop de Praga (1948).
L’URSS impulsà en les seves zones “alliberades” règims
que políticament i econòmica seguien el seu model.
Stalin impulsà la Doctrina Jdànov, 1947, que
dividia el món en dos sectors irrecociliables.
Es creà el Kominforn: Organització que havia
d’assenyalar als partits comunistes
europeus la seva estratègia.
A Alemanya, bloquejà la resta de
zones d’ocupació (1948).

12. La tensió entre els dos blocs originà la creació de dues
grans aliances militars:
OTAN, 1949.
Bloc capitalista.
Pacte de Varsòvia, 1955.
Bloc comunista.
La tensió entre els dos blocs
originà diversos conflictes
armats.
Sempre entre
aliats, mai directe:
Por a “l’holocaust
nuclear”.

13. Molts dels conflictes
s’ubiquen en un context
de descolonització.
Les dues superpotències
volien impedir que els nous
països independents
s’alineessin amb el bloc
contrari.
Dels conflictes de la guerra freda destaquen:
La guerra de Corea (1950-1953).
Les guerres de Vietnam (1946-1954 i 1957-1975).
Els conflictes àrabo-israelians. Crisi de Suez.
La crisi dels míssils de Cuba (1962).
El conflicte intern de Cambodja.
La crisi de Berlín (1948).

14. El primer escenari
d’enfrontament entre els dos
blocs va tenir lloc a Alemanya.
EUA, GB i França uniren les
seves zones d’ocupació.
La resposta soviètica va ser el
“Blocatge de Berlín”.
Els americans es veuen
obligats a realitzar un pont aeri
per abastir Berlín.
La màxima tensió (1948-
1953).

15. Tensió molt evident: Possible esclat de la Tercera
Guerra Mundial?
Finalment:
Creació de l’Alemanya Federal
(RFA). Maig 1949. Capital Bonn.
Creació de la República
Democràtica Alemanys (RDA).
Octubre 1949. Capital Berlín.
Berlín passa a ser un dels
principals escenaris de la guerra
freda (Mur de Berlín, 1961).

16. Corea va patir la invasió japonesa.
En acabar la segona guerra mundial, el nord va ser ocupat
per tropes soviètiques, mentre que el sud ho era per
tropes nordamericanes.
La frontera es situava
en el paral·lel 38. Dues Corees.
Corea del nord, industrial i comunista,
dirigida per Kim Il Sung, aliada de
l’URSS.
Corea del sud, agrària i capitalista,
dirigida per Syngman Rhee, aliada
dels EUA.
Un segon conflicte molt destacat va ser el de Corea.

17. El 1949 es retiraren les tropes
soviètiques i nordamericanes.
El 1950 el nord
envaeix el sud.
Els EUA envien tropes
sota bandera de l’ONU.
Comandades
per MacArthur.
A més de les tropes coreanes,
hi van intervenir les nord-
americanes, a banda de
xineses i soviètiques (aquestes
darreres de forma extraoficial).
Perill molt real de guerra nuclear.
Destitució de MacArthur.
1953, Pau de Panmunjom: Divisió de Corea
(paral·lel 38).
El 1949 havia
nascut la Xina
comunista.
Com a efecte colateral,
propicià l’aliança entre
el Japó i el EUA.

18. La coexistència pacífica, l’equilibri del terror (1953-
1979).
El 1953 va morir Stalin i la presidència de l’URSS passà a
Nikita Kruixov.
El 1961 als EUA arriba al poder JF. Kennedy.
Denuncia el règim d’Stalin.
No cal exportar la revolució.
Es pot conviure amb els EUA.
Nova Frontera: Programes socials contra
la pobresa i la discriminació racial
Desenvolupament tècnic i científic (espai).
XX Congrés
del PCUS (1956)
Opció ferma per la coexistència pacífica.

19. Coexistència
pacífica:
Hi ha una actitud més
tolerant envers les altres
ideologies.
Es reconeixen les
respectives zones
d’influència.
Diàleg: Cal frenar la cursa
d’armaments.
No-agressió i
no-ingerència.
Nous dirigents, nou clima en la guerra freda.
Són possibles els acords i les
relacions directes entre els
dirigents de les dues potències.
Perill de guerra nuclear
i ruïna econòmica.

20. 1959: Khruixov va a EE.UU. A
entrevistar-se amb Eisenhower.
1968: Prohibició de determinades
proves nuclears.
Són possibles els acords i les relacions directes entre els
dirigents de les dues potències.
Relacions directes
entre els dirigents de
les dues potències:
Acords entre les dues
superpotències.
1961: Khruixov i Kennedy es
troben a Viena.
1963: “Telèfon vermell”.
1972: Acords SALT (Strategic
Arms Limitation Talks).
1973: L. Breixnev i R. Nixon
tractat sobre prevenció guerra
nuclear.

21. Malgrat tot, es donaren importantíssims conflictes.
Les guerres de Vietnam (1946-1954 i 1957-1975).
El conflicte intern de Cambodja.
La crisi dels míssils de Cuba (1962).
Les guerres de Vietnam
(1946-1954 i 1957-1975).
1946-1954.
Conflicte de descolonització.
Vietnam formava part de la Indoxina
francesa.
Durant la segona guerra mundial,
ocupació japonesa.
Els conflictes àrabo-israelians.

22. Després de la guerra, França vol recuperar el control.
Oposició nacionalista
vietnamita.
Moviment independentista
Viet-minh (Ho Chi Minh)
Guerra amb França.
Desfeta francesa de
Dien-Bien-Phu (1954).1954, Conferència
de Ginebra:
França
abandona
Indoxina:
Cambotja.
Vietnam:
Laos.
Vietnam del nord: comunista.
Vietnam del sud: capitalista.

23. Ho Chi Minh, líder de Vietnam del nord, anuncia el desig
de reunificar vietnam sota el comunisme.
Al sud sorgeix el Viet-cong, que
lluita per la unificació comunista.
El conflicte passa
a ser típic de la
guerra freda.
Vietnam del nord:
comunista.
Vietnam del sud:
capitalista.
Ajudat per l’URSS i la Xina.
Ajudat pels
EUA.
Els EUA es van
comprometre al màxim,
enviant tropes i material.
1959-
1975.

24. La guerra va
ser molt dura:
Utilització de napalm i
armes químiques.
Bombardejos
indiscriminats.
Represàlies sobre la
població civil.
Gran nombre
de baixes.
Desprestigi internacional.
Oposició social.
Molts joves es
neguen a anar a la
guerra.
Els EUA
negocien
sortir-ne.
1973, Acords de París.
EUA:

25. El 1975 surt el darrer
soldat dels EUA.
Darrera ofensiva del nord.
Ocupació de Saigon i
reunificació sota el govern
comunista.

26. El conflicte intern de Camboja
Kampuchéa (Cambotja), antiga colònia de la Indoxina
francesa, va viure un greu conflicte intern.
El 1967 es creen els khemers rojos, braç
armat del partit comunista de Kampuchéa.
Inicià una guerra de guerrilles contra el
govern prooccidental, recolzat pels EUA.
Els EUA després es retiraren i
els khemers rojos ocuparen la
capital, Phnom Penh, dirigits
per Pol Pot.
Aguditzat pel suport dels blocs a les dues faccions.

27. En els aproximadament quatre
anys que governaren (1975-1979)
els khmers rojos provocaren un
terrible genocidi al seu poble.
Més d’un milió i mig
de cambodjans
varen morir.
Les seves relacions amb
el Vietnam prosoviètic
s’anaren deteriorant.
Es produí una invasió
vietnamita que va deposar
els khmers rojos (1979).

28. Els conflictes àrabo-israelians.
Després de la Gran
Guerra, desaparició
de l’Imperi Turc:
Palestina tenia una realitat molt complexa.
Les complicacions
augmentaren amb
l’emigració jueva.
La milícia Haganah inicià una campanya
contra els britànics i a favor d’un estat
jueu.
El 1947, una resolució de l’ONU
proposà la divisió de Palestina:
Els jueus (30% població)
obtenien el 55% del territori.
Palestina passa ser un
protectorat britànic.
Massiva amb la
Segona Guerra
Mundial.

29. El 1948, els britànics abandonen Palestina i
Ben Gurion proclama l’Estat d’Israel.
Conflicte que
arriba als
nostres dies.
Països àrabs dels
voltants i palestins
no ho accepten.
Guerres araboisraelianes.
1948-49. Primera guerra araboisraeliana.
La Lliga
Àrab ataca
Israel.
Egipte, Síria, Aràbia Saudita,
Jordània, Iraq, Líban i Iemen.
Victòria
jueva.
Divisió de Jerusalem, augment
dels seus territoris.
Palestins: Gaza (administrada per Egipte) i
Cisjordània (administrada per
Jordània).

30. 1956. Segona guerra araboisraeliana: Crisi de Suez.
El general Nasser (Egipte) vol
nacionalitzar el Canal de Suez.
Intervenció anglo-francesa.
Aprofitant-la, Israel ataca Egipte,
envaint la península del Sinaí.
Han d’intervenir els EUA, l’URSS i
l’ONU.
Cascos blaus ocupen el Sinaí.
Egipte nacionalitza el canal.
Israel té lliure pas.
Israel evita atacs guerrillers.

31. 1967. Tercer guerra araboisraeliana: Guerra dels Sis Dies.
Els israelians ataquen per
sorpresa.
Victòria militar absoluta.
Aconsegueixen els
Territoris Ocupats.
Gaza, Cisjordània, Sinaí (Egipte)
i els Alts del Golan (Síria).
Àrea de seguretat al voltant del
territori de l’Estat d’Israel.

32. 1973. Quarta guerra araboisraeliana:
Guerra del Yom Kippur
Els àrabs ataquen per sorpresa.
Serioses dificultats per a Israel.
L’ONU aconseguirà establir negociacions de pau.
Cal ajut dels EUA.
Els països àrabs iniciaran una guerra econòmica, amb la
crisi del petroli (crisi del petroli, 1973).
Tots aquest conflictes motivaren l’expulsió de
molts palestins i la pèrdua de les seves terres
Exili.
1964: Yasser Arafat
creà l’OAP.
Terrorisme contra
Israel.

33. La crisi dels míssils de Cuba (1962).
Als anys 50 governava Cuba el dictador
Batista, amb el recolzament dels EUA.
La guerrilla (dirigida per Ernesto “Che”
Guevara i Fidel Castro), farà caure el dictador
el 1959).
Nacionalitacions i
expripiacions dels
béns nordamericans
1961, Intent d’invasió de
Badia de “Cochinos”:
Exiliats cubans
tutelats per la
CIA.
Fracassà. El règim cubà cercà
l’aliança de l’URSS.

34. L’aliança amb l’URSS és vista amb
molta preocupació pels EUA.
Proximitat geogràfica.
Efecte dòmino.
Totes les alarmes es
disparen quan es detecten
rampes de llançament de
míssils a Cuba.
Crisi dels míssils (1962).
Bloqueig marítim per part
nordamericana.
No permetre l’arribada de
material soviètic.
Màxima tensió: Poden trobar-se vaixells
de guerra de les dues superpotències.
Guerra
Nuclear?

35. Finalment, acord Kennedy-Khruixov:
L’URSS no instal·larà míssils nuclears a Cuba.
Cuba mantindrà el seu règim comunista.
Com a efecte colateral, la tensió provocada reforçarà la
necessitat de comunicació directa entre americans i russos
(telèfon vermell).

36. Durant la guerra freda, es donaren problemes interns en
cadascun dels blocs.
Els problemes del bloc comunista:
Iugoslàvia: Dirigida per Tito (1945-80).
Xina: Dirigida per Mao (1949-76).
Des de 1959, s’allunya
del dirigisme de l’USS.
Són dissidents: Volen desenvolupar
els seus propis socialismes.
No accepten la ingerència soviètica.
S’allunya de l’stalinisme
des de finals dels 40s.

37. 1956, Insurrecció Hongaresa.
Hongria vol deixar el bloc
comunista (Nagy).
Dura repressió.
1968, Primavera de Praga.
Tsecoslovàquia vol deixar el bloc
comunista (Dubcek).
Dura repressió.
L’URSS justifica la seva intervenció:
Principi de la
“sobirania limitada”
Les democràcies populars no poden
anar en contra del socialisme o posar
en perill l’equilibri dels blocs.
A més de dissidència, també hi ha revoltes:

38. Els problemes del bloc capitalista:
RFA: Dirigida per Willy Brandt (1969-74).
França:
Dirigida per De Gaulle (1959-69).
Reticent al lideratge dels EUA.
Va reconèixer la RDA. Inicià
converses amb l’URSS i Polònia...
Es nega a sotmetre la seva flota i política exterior a
l’OTAN.
França es retira de l’estructura militar de l’OTAN.
Inicia la independència en tecnologia nuclear i les
relacions diplomàtiques (Xina, 1964)

39. Sobretot Europa qüestiona el lideratge dels EUA:
El 1957, el Tractat de Roma serví de base
per a la creació de la Comunitat
Econòmica Europea (base de la futura
U.E.)
Es donaren protestes i crítiques
a la política dels EUA al món
(Vietnam, Amèrica Llatina).

40. El rebrot (1979-1985).
A finals de la dècada dels 70: Nous focus de conflicte en
tots els continents.
1979. Invasió d’Afganistan per part de l’URSS.
Per donar suport a un govern comunista.
Resposta dels EE.UU (Jimmy Carter):
Sancions econòmiques contra l’URSS.
Boicot Jocs Olímpics de Moscou (1980).

41. A la llarga: Ruïna de la feble economia soviètica.
El 1981 arribà a la presidència dels EUA
Ronald Reagan (1981-1989).
Canvià radicalment de
política exterior:
Molt més agressiva:
Invasió illa de Grenada (1983).
Suport a les dictadures de El Salvador
i Hondures).
Boicoc econòmic a Nicaragua
(Sandinistes)
Rellançà la cursa nuclear: Iniciativa de defensa estratègica
-Guerra de les Galàxies (1983)-.

42. La fi de la Guerra Freda (1985-1991).
L’URSS era una superpotència militar
amb una economia tercermundista.
El rellançament de la cursa nuclear per
part dels EUA (Iniciativa de defensa
estratègica, 1983) significà el bloqueig
econòmic total.
L’arribada al poder de Mikhaïl
Gorbatxov significà l’inci d’una
època de reformes:
Perestroika
(Reconstrucció).
Es tracta de reconstruir
l’URSS, no d’acabar amb ella.

43. Glasnost: Transparència informativa i llibertat d’expressió.
Reformes econòmiques que permetien beneficis i
propietat privada.
Perestroika
(Reconstrucció).
Tres grans eixos:
Pau amb els EUA.
Fi del principi de la “sobirania limitada”.
Política exterior:
Successió de revoltes en els
països del teló d’acer:
9 de Novembre de 1989,
cau el mur de Berlín.

44. Perestroika
(Reconstrucció).
Fracassa:
Bloqueig econòmic.
1991:
El decembre l’URSS deixa d’existir i
es divideix en 15 repúbliques.
Gorbatxov dimiteix.
A l’agost hi ha un intent de cop d’Estat.
Ressorgiment dels
nacionalismes.
La Guerra Freda ha acabat: Els EUA són l’única
superpotència.
L’hereva de l’URSS és
la Federació Russa.