3. Després de la IIª Guerra Mundial
La crisi dels imperis colonials
Que va tenir com a causes Que va dur a les Va fer emergir l’anomenat
antigues colònies a
Tercer Món
1.- L’evidència que els
“blancs” podien ser La independència Prooccidental
amb tres
vençuts. tendències Procomunista
a la qual van accedir
2.- Moviments per tres vies No alineats
nacionalistes dels països
colonitzats. provoquen la
3.- Anticolonialisme de la - La guerra
- La negociació La conferència de Nehru,
població europea. Tito, Zou
4.- Voluntat política dels - La combinació de Bandung (1955)
Enlai,
EUA i l’URSS totes dues Nasser...
que va assumir cinc punts:
tot i que no va resoldre
1.- Respecte a la sobirania i a la
integritat nacionals.
- La dependència de les 2.- La igualtat de les races i de nacions.
antigues metròpolis o de 3.- El principi de no-agressió.
les noves potències 4.- La no-ingerència en assumptes
(neocolonialisme) . interns d’altres països.
5.- La coexistència pacífica.
- El subdesenvolupament
C.Aranda & J.Manero
4. El món de postguerra 1945-1973
Etapes i principals fets de la descolonització
Àsia
Indonèsia Holanda
1947 Sud-est asiàtic (Vietnam) França
Índia Gran Bretanya
Àfrica
1950-1965 Egipte, Sudan Gran Bretanya
Líbia, Tunísia, Marroc.... Algèria (1962)
França
Àfrica negra ( Kenya, Nigèria...)
Gran Bretanya
Angola, Moçambic... Namíbia (1990)Portugal
C.Aranda & J.Manero
6. Independència de l’Índia
Partit del Congrés, fundat el 1885, reivindicava la independència. Va
créixer molt sota lideratge de Nehru i Mahatma Gandhi, amb incorporació
de pagesos i classes populars urbanes.
Mahatma Gandhi: teoria de lluita i resistència
No violència
Desobediència civil
Moviment de les masses hindús de resistència i
enfrontament al domini britànic.
1942 P. Congrés il·legalitat i fortament reprimit.
Mohammed Ali Jinnah creà la Lliga Musulmana, volia
crear un Estat propi, musulmà.
1945: C. Attlee primer ministre britànic, partidari
de la descolonització. Inicia les negociacions, amb
lord Mounbatten, darrer virrei.
http://es.wikipedia.org/wiki/Movimiento_de_Independencia_indio
C.Aranda & J.Manero
7. El virrei, el P del Congrés i la Lliga Musulmana acorden el procés de cessió.
15 agost de 1947 l’Índia es declarà independent, quedant dividida l’antiga
colònia en: Unió Índia, amb majoria hindú, i Pakistan, musulmà.
Nehru rep a Lord Mountbatten
C.Aranda & J.Manero
8.
9. Independència d’Indonèsia
Colònia holandesa ocupada pels japonesos durant la II Guerra Mundial. Ahmet
Sukarno, fundador del Partit Nacional Indonesi, proclamà la independència quan
Japó es rendí (agost 1945). Holanda hi envià tropes, però les pressions
internacionals dugueren a l’inici de negociacions a l’Haia. El desembre de 1949
Holanda reconegué la independència d’Indonèsia.
C.Aranda & J.Manero
10. La guerra de Vietnam
1a La guerra de Vietnam
1946 1954
França
Guerra de descolonització
Moviment independentista
Viet-minh (Ho Chi Minh)
Derrota francesa
Dien-Bien-Phu
Acords de Ginebra (1954)
Divisió del Vietnam
Nord comunista (Hanoi)
Sud Capitalista (Saigon)
C.Aranda & J.Manero
11. 2a La guerra de Vietnam
1957 1975
EE.UU.
Vietnam del Sud
Dictadura militar capitalista
Ajuda militar americana
500.000 soldats
Vietnam del Nord
Règim comunista (Viet-Minh)
Guerrilla comunista al sud (Viet-cong)
Moment clau:
1968 Ofensiva del Têt
1973 Retirada americana
1975 Derrota del Sud i
unificació del Vietnam
C.Aranda & J.Manero
12. La guerra de Vietnam
Sobre la Guerra del Vietnam
http://www.learnhistory.org.uk/vietnam/usdefeat.htm
C.Aranda & J.Manero
13. La guerra de Vietnam
Sobre la Guerra del Vietnam
http://www.learnhistory.org.uk/vietnam/usdefeat.htm
C.Aranda & J.Manero
17. El naixement de la República Popular Xina
La Xina es converteix en república
1911: Revolució antidinàstica i antiimperialista derrocà l’últim emperador, Pu
Yi, i proclamà la República de la Xina. L’ideòleg i primer president va ser:
Sun Yat-zen fundador del Guomindang (P. del Poble) democràtic liberal.
Molts territoris eren independents, presidits pels senyors de la guerra,
enfrontats constantment.
1927-1937: Chiang Kai-shek, cap del govern i del partit, implantà una
dictadura sense fer cap reforma.
C.Aranda & J.Manero
18. 1921: Fundació del Partit Comunista Xinès a Xangai, enfrontat al govern.
Chiang Kai-shek ordenà la seva persecució i extermini. Passen a la clandestinitat.
Mao Zedong, líder dels comunistes, cerca suport camperols. Forts a Canton.
1934: forta repressió del govern. Marxa dels comunistes del sud al nord i
interior, la Llarga Marxa, unes 100.000 persones que redorreren 10.000 km a
peu entre 1934-35.
C.Aranda & J.Manero
19. La invasió japonesa i la revolució comunista
1937: Japó envaí gran part de Xina. Guomindang i comunistes units als
aliats per derrotar-los. Després de la caiguda de Japó el 1945, a la Xina
tornà la guerra civil.
1947: Gran ofensiva comunista des del nord i zones rurals. 1 d’octubre de
1949 ocuparen Pequín, proclamant la República Popular de la Xina. Nou
país incorporat al bloc comunista. El Guomindang i Chiang Kai-shek crearen
una república nacionalista a Formosa (Taiwan), fins avui.
C.Aranda & J.Manero
20. El règim comunista xinès va iniciar una sèrie de transformacions:
-S’acabà amb la propietat privada
-Reformaren els costums ancestrals vinculats a la religió, el matrimoni, la
família i la dona.
-Iniciaren un procés de reforma de l’escriptura, simplificant-la.
-Tota l’estructura política la controlava el Partit Comunista, i perseguia els
dissidents.
-Miraren de mantenir el debat i evitar la burocratització del règim.
-S’orientaren cap els països del Tercer Món.
-El 1954 ocuparen el Tibet.
C.Aranda & J.Manero
21. Del model soviètic al capitalisme
La República Popular de la Xina, nascuda en plena guerra freda, no fou
reconeguda per la majoria de països occidentals, es decantà cap a l’URSS.
Adaptà el model soviètic: col·lectivització de la terra i prioritat indústria
pesant. No funcionà, creant-se un dèficit alimentari i descontent popular.
1958: Ruptura entre Xina i l’URSS. Mao anuncià el gran salt endavant: el
pagesos els protagonistes de la revolució. Es crea la comuna. En elles es
combinava l’agricultura, l’artesania tradicional i les petites indústries.
L’bjectiu era mobilitzar tota la població (riquesa humana).
C.Aranda & J.Manero
22. Resultats catastròfics del gran salt endavant, tensions i crítiques internes.
1965: Revolució Cultural, que enfrontà dos sectors:
- Mao i els partidaris de radicalitzar la revolució
- Els que volien una política de conciliació i enfortir l’economia (Deng
Xiaoping)
La Revolució durà fins el 1969, i costà milers de víctimes. Mao guanyà la
batalla, i organitzà la guàrdia roja, amb les masses juvenils.
1976: Mort Mao, Deng Xiaoping acaba amb la Revolució Cultural. Incorpora
pràctiques econòmiques capitalistes, però sense canviar el règim polític.
C.Aranda & J.Manero
24. El procés de descolonització del món àrab
Els conflictes al Pròxim Orient: la creació de l’Estat d’Israel
Fi I Guerra Mundial Desaparició Imperi Turc
Nova situació a l’Orient Mitjà Estats independents (Turquia, Iran i Iraq)
Egipte (presència militar britànica: Suez)
Protectorats internacionals:
França Síria i Líban
Gran Bretanya Palestina
Fi II Guerra Mundial Holocaust jueu Necessitat reagrupar-se
els jueus. Volen anar a Palestina, territori àrab, habitat per 600.000 jueus.
1945: Haganah (milícia jueva) Agitació i atemptats contra Gran Bretanya
1947: Resolució de l’ONU partició de Palestina en dos Estats
Estat jueu Estat palestí
(30% població) (70% població)
(55% territori) (45% territori)
http://es.geocities.com/quierosabertodo/israel/index.html C.Aranda & J.Manero
25. El 15 de maig de 1948, Ben Gurion, cap
del govern provisional jueu, proclamà
unilateralment l’Estat d’Israel, sense el
reconeixement internacional.
C.Aranda & J.Manero
26. Els conflictes àrabo-israelians
Dispersió comunitat jueva
Antisemitisme
provoca
Necessitat d’un Estat
Emigració jueva a Palestina
200.000 fins l’any 1947
Això provoca
la partició en
2 Estats per
Creació de l’Estat d’Israel (1948)
Creació de l’Estat d’Israel (1948)
Proclamat i presidit per
David Ben Gurion
C.Aranda & J.Manero
27. Els conflictes àrabo-israelians
1948-49: La Lliga Àrab
Egipte, Síria, Líban,
Transjordània, Iraq,
Ataca Israel
Iemen i Aràbia S.
Aquesta primera guerra acaba amb la:
Victòria israelita Ocupació de Palestina
(Menys Cisjordània i Gaza)
La derrota de la Lliga Àrab té conseqüències:
A Egipte, Nasser enderroca la monarquia i proclama
la república (1952). El 1953 aconseguí que britànics
abandonin Sudan. El 1956 nacionalitzà el Canal de
Suez.
Altres països àrabs van anar aconseguint la
independència en els anys posteriors (pàg. 255).
Sorgí un moviment panarabista, que tenia un
objectiu comú en l’oposició a Israel.
C.Aranda & J.Manero
28. Els conflictes àrabo-israelians
Els països àrabs no acceptaren la nova
situació de 1949. Milers de palestins
abandonaren les seves terres. No tenien
Estat propi. L’Orient Pròxim es convertí en
zona de tensió i enfrontament internacional.
En aquest context esclatà la 2a guerra.
1956: Crisi de Suez
Guerra anglo-francesa contra Nasser
A causa de
nacionalització del canal
Israel intervé al costat d’anglesos i francesos
Israel ocupa el Sinaí
Aquesta segona guerra acaba amb la:
Intervenció de l’URSS, EE.UU. I ONU
Els cascos blaus ocupen el Sinaí C.Aranda & J.Manero
29. Els conflictes àrabo-israelians
1967: Guerra dels Sis Dies
Atac d’Israel ocupa
Gaza, Cisjordània, Sinaí i
provoca
els Alts del Golan (Síria)
Expulsió de palestins
L’OAP (Yasser Arafat)
Crearan 1964
1973: Guerra del Yom Kippur
Atac de Síria i Egipte
Contraatac d’Israel (amb ajuda dels
EE.UU)
Aquesta quarta guerra acaba amb la:
Intervenció de l’ONU (proposà iniciar negociacions)
L’OPEP provoca la crisi del petroli
C.Aranda & J.Manero
30. El problema palestí
Palestins víctimes principals (sense terres, camps de refugiats , sota
autoritat d’Israel... Sense Estat propi). Es crearen diferents organitzacions.
Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), dirigida per Yasser
Arafat, el 1964.
Accions terroristes contra Israel i col·laboradors.
Suport països àrabs, refugi dirigents...
Reacció d’Israel: atac al Líban i a camps de
refugiats palestins.
Als anys 70 l’OAP canvia de tàctica, abandona el
terrorisme i es reconeguda per l’ONU el 1974.
Golda Meir governà Israel de
1969 a 1974. Intentà negociar
amb els països àrabs. La
matança de Munic el 1972 ho va
frustrar (pàg. 256-257)
C.Aranda & J.Manero
31. Acords diplomàtics
1978: Signen els acords de Camp
David on Anwar al-Sadat, president
d’Egipte, reconeix l’Estat d’Israel i
aquest abandona el Sinaí.
Sadat, Jimmy Carter i Menajem
Beguin, a la foto
La intifada o guerra de les pedres
El 1987 l’OAP promou la insurrecció civil dels territoris ocupats per Israel.
C.Aranda & J.Manero
32. El 1991 s’inicien negociacions a la Conferència de Madrid. La demanda
palestina: “pau per territoris” va dur als
Acords d’Oslo el 1995, on s’acordà crear dues zones autònomes palestines:
Cisjordània i Gaza, governades per l’autoritat nacional palestina. Era l’etapa de
transició cap a la creació de l’Estat Palestí.
Els incompliments d’Israel donaren lloc a la Segona intifada (2000) i al
creixement d’organitzacions radicals: Gihad Islàmica i Hamàs. (Cercar-ne
informació)
La Declaració de principis, signada a
Washington el 1993 en presència de
Isaac Rabin, Primer ministre israelià,
de Yaseer Arafat, President del comitè
executiu de l‘OAP i de Bill Clinton,
President dels EE.UU., posà una base
per un autogovern palestí temporal de
5 anys que havia d'acabar amb la
creació d'un Estat palestí a Cisjordània
i Gaza.
El procés d'Oslo es completà al maig
de 1994, amb l'Acord de Gaza i
Jericó. Finalment, l'acord interí sobre
Cisjordània i la Franja de Gaza se
signà a Washington el 1995, preveia
les primeres eleccions del Consell
Legislatiu Palestí i una retirada militar
C.Aranda & J.Manero
negociada.
33. La independència del Magrib
MARROC I TUNÍSIA protectorats de FRANÇA. Ficció de govern indígena
(Soldà de Marroc i Bei de Tunísia)
Moviments nacionalistes
(Istiqlal al Marroc i Neo Destur a
Tunísia)
Primer repressió francesa, després
1956: independència del Marroc,
negociació, arribant a acordar
rei Mohamed V
1957: independència de Tunísia.
Bourguiba expulsà el Bei, es
proclamà la República de Tunisia.
C.Aranda & J.Manero
34. Independència d’Algèria
Territori agrícola molt important per França, poblat per
molts francesos.
1954: Ben Bella i un grup de nacionalistes fundà el Front
d’Alliberament Nacional (FLN), que inicià una insurrecció
el mateix any. França hi envià un fort contingent militar.
La guerra fou criticada internacionalment, i pels matixos
francesos (Sartre). Crisi política, De Gaulle al poder el
1958, que reconegué el dret a l’autodeterminació del poble
algelià el 1959. La població francesa de la colònia es
revoltà, però fou vençuda i es reconegué la independència
(referèndum a la metròpoli). El juliol de 1962 es proclamà
la República Popular i Democràtica d’Algèria, presidida Ahmed Ben Bella
per Ben Bella, amb trets socialistes.
Desfile de les tropes del FLN argelino
C.Aranda & J.Manero
35. Espanya tenia 4 territoris a l’Àfrica: Ifni, Sàhara Occ., Guinea Equatorial i Rif
(Nord Marroc). El 1956 s’accepta que el Rif s’incorpori al regne del Marroc i el
1969 Ifni també. El 1968 Guinea Equatorial s’independitzà. El Sàhara continuà
unit a Espanya fins el 1975 en que fou cedit a Marroc i Mauritània, que hi
renuncià. El Front Polisario proclamà la República Àrab Saharauí Democràtica,
incitant el conflicte amb el Marroc, fins avui.
37. La descolonització subsahariana
Independència països africans entre 1955 i 1965.
Àfrica britànica: La majoria de territoris independència pactada:
- 1957: Ghana (Nkrumah)
- 1960: Nigèria.
- 1961: Sierra Leone i Tanganyika.
- 1962: Uganda.
La independència de Kenya fou violenta. Insurrecció del grup Mau-Mau (1950-53)
provocà uns 40.000 mots. Independència el 1963 sota Jomo Kenyatta.
Jomo Kenyatta i el seu primer govern
C.Aranda & J.Manero
38. Àfrica francesa
Madagascar: 1947, l’única insurrecció popular, sufocada amb duresa.
1958: De Gaulle (president de la República Francesa) proposà crear la
Comunitat Francesa, amb 2 opcions:
a) Autonomia dins la Comunitat. Acceptat per la majoria: Costa d’Ivori,
Senegal, Gabon, Mali, Txad... Al final no funcionà. El 1960 independents.
b) Independència, sense cap ajut francès. Només Guinea ho va votar.
Líder: Sékou Touré.
Keita, Modibo, primer Celebració de la independència
president de Mali a Senegal C.Aranda & J.Manero
39. Congo Belga: fou un dels llocs més conflictius. El 1958 el Moviment
Nacional del Congo, dirigit per Patrice Lumumba, reclamà la independència.
Bèlgica l’acceptà el 1960, però també donà suport al moviment separatista
de Moïse Tshombé, a la rica zona minera de Katanga. Lumumba fou
assassinat el 1961. Esclatà la guerra civil i l’Onu hi hagué d’intervenir. El
1965 Mobutu donà un cop d’estat instaurant el seu poder en tots dos
territoris. El 1966 el país pren el nom de Zaire.
Mobutu amb el
president Nixon. Va
governar
dictatorialment, però
va rebre el suport de
la majoria de líders
occidentals.
C.Aranda & J.Manero
40. La tardana descolonització de l’Àfrica Austral
Sud-àfrica: 1961 independència de Gran Bretanya, pels colons blancs.
Consoliden un règim d’apartheid (segregació racial) respecte a la població
majoritària negra (70%). La lluita per posar-hi fi durà 30. Paper decisiu Nelson
Mandela i el seu partit Congrés Nacional Africà. El 1990 s’inicià el procés, per
la pressió i les sancions internacionals. S’alliberà a Mandela, es derogaren les
lleis discriminatòries i es redactà una nova constitució. 1994: primeres
eleccions multiracials. Victòria de Mandela i el seu partit.
Frederik de Klerk amb Nelson Mandela C.Aranda & J.Manero
41. Rhodèsia del Nord es convertí en Zàmbia el 1964.
Rhodèsia del Sud: els blancs proclamaren la independència i van instaurar-hi
un règim d’apartheid, mantingut fins al 1980, quan la majoria negra agafaren
el poder i es convertí en Zimbabwe.
C.Aranda & J.Manero
42. Les colònies portugueses van ser les últimes a independitzar-se. El 1961
s’estengué la revolta a totes les colònies. La dictadura de Salazar s’erosionà
amb les guerres colonials. Es produí la Revolució dels Clavells el 1974, en la
qual un grup d’oficials colonials instauraren la democràcia.
El nou govern d’Angola donà suport als moviments
independentistes de Namíbia, sota el control de
Sud-àfrica, la qual aconseguí la independència el
1990, després de les primeres eleccions lliures.
C.Aranda & J.Manero
43. Bandung i el naixement del Tercer Món
Líderes afro-asiáticos en la
Conferencia de Bandung, 1955 Nasser, Nehru y Tito en Brioni,
1961
C.Aranda & J.Manero
44. El món de postguerra 1945-1973
Característiques del subdesenvolupament
1.-Alt nivell de creixement
demogràfic
2.-Subalimentació i nutrició
insuficient
3.-Baix nivell d’industrialització
4.-Baix nivell de producció
Renda per càpita molt baixa
C.Aranda & J.Manero
45. El món de postguerra 1945-1973
Característiques del subdesenvolupament
5.-Hipertròfia del sector terciari
Burocratització de l’Estat
Petits oficis
Molt atur
6.-Accelerat creixement de les
ciutats.
Mancances d’infraestructura
7.-Mancança de serveis sanitaris i
socials
Analfabetisme
C.Aranda & J.Manero
46. El món de postguerra 1945-1973
Característiques del subdesenvolupament
8.-Grans diferències de
riquesa entre grups socials
9.-Tensions polítiques.
Freqüent inestabilitat.
Corrupció
No hi ha llibertats
democràtiques
Sovintegen les guerres civils
10.-Intervenció de les
potències en els afers interns
11.-Problemes d’identitat
nacional i territorials
Guerres ètniques
Conflictes entre països
C.Aranda & J.Manero
47. El món de postguerra 1945-1973
El Tercer Món vist pel fotògraf Sebastià Salgado
Etiòpia, Sudan
C.Aranda & J.Manero
48. El món de postguerra 1945-1973
El Tercer Món vist per S. Salgado
Etiòpia, Sudan
C.Aranda & J.Manero
49. El món de postguerra 1945-1973
El Tercer Món vist per S. Salgado
Mali
C.Aranda & J.Manero
50. El món de postguerra 1945-1973
El Tercer Món vist per S. Salgado
Mèxic
C.Aranda & J.Manero
