1. L’HOMENET DE PAPER
“Era un matí de primavera i una xiqueta jugava en la seua habitació. Va jugar
amb un tren, amb una pilota, i amb un trencaclosques. Però prompte s’avorria
de tot. Després va començar a jugar amb un periòdic. Primer va fer un barret
de paper i se'l va posar en el cap. Després va fer un barco i ho va posar en la
peixera. La xiqueta es va cansar també de jugar amb el barret i el barco.
Llavors va fer un homenet de paper amb un periòdic. I va estar tot el matí
jugant amb ell.
A la vesprada, la xiqueta va baixar al parc per a jugar amb els seus amics.
Anava amb ella l’homenet de paper. A l’homenet de paper li agradava el joc
dels xiquets.
I els xiquets estaven molt contents amb aquell
amic tan rar que tenien. Per fi tots es van
assentar a descansar. L’homenet de paper de
periòdic era molt feliç i volia que els xiquets
estigueren contents. Per això, va començar a
comptar-los les històries que sabia. Però les seues
històries eren històries de guerra, de catàstrofes,
de misèries...
I els xiquets, al sentir aquelles històries, es van
quedar molt tristos. Alguns es van fica a plorar.
Llavors l’homenet de paper va pensar: El que jo
sé no és bo perquè fa plorar els xiquets. I va ficar
a caminar només pels carrers. Anava molt trist
perquè no sabia fer riure als xiquets. De sobte va
veure una bugaderia. El nino de paper va fer un
salt d’alegria i amb pas decidit va entrar. Ací
podran esborrar-se totes les coses que porte
escrites. Tot el que fa plorar els xiquets.
A l’eixir-se, ningú ho hauria reconegut. Blanc com la neu. Planxat i emmidonat
com un xiquet de primera comunió. Fent alegres bots se’n va anar cap al parc.
Els xiquets el van envoltar molt contents i van jugar en rogle al seu voltant.
L’homenet de paper somreia satisfet. Però, quan va voler parlar, de la seua
boca no eixia ni una paraula. Es va sentir buit per dins i per fora. I molt trist,
va tornar a anar-se'n.
Va caminar per tots els carrers de la ciutat... i va eixir al camp. I llavors, de
sobte, es va sentir feliç. I el seu cor de paper feia bots en el pit. I l’homenet
somreia, pensant que tenia un pardal guardat en la seua butxaca. I va
començar a amerar-se de tots els colors que veia en el camp. Del roig, groc i
rosa de les flors; del verd tebi de l’herba, del blau de l’aigua i del cel i de
l’aire... Després se va anar omplint de paraules noves i belles. I quan va estar
ple de color i de paraules noves i belles, va tornar junt amb els xiquets.
Mentre descansaven dels seus jocs i de les seues rialles, va començar a parlar-

2. los. Els va parlar de totes les persones que treballaven per als altres; perquè la
vida fóra millor, més justa, més lliure i més bella. I sobre el parc i sobre els ulls
dels xiquets van caure estes paraules fresques com la pluja. La veu de
l’homenet de paper es va fer molt suau quan els va parlar de les flors. I dels
pardals de l’aire... i dels peixos del riu i del mar... Els rostres dels xiquets i de
l’homenet de periòdic es van omplir de somriures. I van cantar i van ballar
agafats de les mans.
I tots els dies a partir d’aquella vesprada, l’homenet de paper feia ploure sobre
la ciutat tot un món de color i d’alegria”.
F. Alonso, L’homenet de paper.